Just Deploy It!

Etiqueta: part

  • Nils Bergman: «Algunes pràctiques obstètriques trauen poder i capacitat a les mares»

    Confiança, respecte i dignitat. Aquests són, segons Nils Bergman, metge i un dels especialistes en neurociència perinatal més coneguts del món, els fonaments d’un bon part i una bona salut matern-infantil. Bergman és un dels promotors del ‘mètode cangur’ de salut matern-infantil i del contacte pell amb pell entre la mare i el nounat. És creador de l’entitat NINO (Neurociència per a Millors resultats Neonatals) i visita Madrid per a participar en el Seminari Neurociència i Epigenètica del Naixement que organitza l’Institut Europeu de Salut Perinatal.

    El neonatòleg manté amb rotunditat i proximitat, fins i tot al·ludint a la seva pròpia experiència com a pare de tres fills que van néixer de formes molt diferents, que un part respectat, en el qual la mare se senti apoderada i estigui sempre acompanyada i la mare i el bebè no siguin separats, determina la salut a llarg termini. En aquest sentit, lamenta que «el procés de naixement des del punt de vista de la ciència de la criança i la cura s’assembla molt poc al procés entès des de les pràctiques obstètriques, que es basen en l’obediència a unes regles. Aquestes regles no entenien les necessitats de les mares i els bebès».

    Què ens ha ensenyat la neurociència sobre el desenvolupament del cervell del nounat?

    La neurociència ens ha ensenyat molt sobre el cervell de l’adult però realment no ens ha ajudat a entendre el cervell del nounat ni el del fetus. El cervell del fetus el que més necessita és sentir-se segur. El que sabem gràcies a la neurociència és que tots dos són totalment dependents de la mare. Això és obvi per a un fetus. En el que hem fallat com a cultura, com a sistema de salut, com a societat científica, és a reconèixer el vital que és la mare per al desenvolupament del cervell després del naixement. Ho dic els primers mil minuts, que són 16-17 hores. La mare ha de romandre amb el bebè, sense separació. Aquesta és la clau per a entendre els processos del desenvolupament neurològic que són necessaris per a un començament de vida saludable. Crec que és important distingir entre la neurociència i el que anomeno ciència de la criança (nurture science), que està relacionada amb la nostra pròpia biologia.

    Quins principals aprenentatges hauríem de tenir en compte com a pares, mares o sanitaris en la cura d’un bebè?

    Una vegada que el bebè és concebut, és un ésser viu tremendament sensible a l’entorn: a la temperatura i als nutrients, però el que és més important també a l’entorn emocional, la qualitat de la vida de la mare. Tot això té un impacte en el desenvolupament, tot això importa. I es torna més important a mesura que la mare es posa de part. L’oxitocina és una hormona que es posa en funcionament quan la mare i el bebè se senten segurs. No importa que els diguis que estan fora de perill perquè estan en un hospital. Un hospital no fa que et sentis segur. La mare ha de sentir-se segura: ha d’estar amb la seva família, un o dos membres, o una doula o una matrona que es quedi amb ella. La mare mai hauria d’estar sola. El procés de naixement des del punt de vista de la ciència de la criança i la cura s’assembla molt poc al procés entès des de la neurociència i des de les pràctiques obstètriques que s’han codificat per l’obediència a unes regles. Aquestes regles no entenien les necessitats de les mares i els bebès.

    Creu vostè que el context social ajuda a mares i bebès a sentir-se segurs en aquestes hores crucials de les quals parla?

    L’obstetre té un manual amb tots els aspectes tècnics dels passos pràctics i el que és necessari per a dur a terme un part segur i reduir els seus riscos. Però la mare mai ha llegit aquest llibre. Aquest llibre no fa que se senti segura. No pensem que això fos important, perquè quan vam llegir aquest manual teníem una visió molt mecànica. El que avui sabem per la neurociència, la ciència de la criança i la psicologia és que l’actitud de la mare influeix profundament en el procés obstètric. Però també influeix en el cervell del bebè i el de la mare.

    Quan l’apoderem i li donem un sentiment de seguretat, canvia radicalment el resultat obstètric i fins i tot els resultats del desenvolupament a llarg termini. En anglès s’usa el terme self-efficacy (auto-eficàcia). No significa que la mare sigui perfecta, que sàpiga totes les respostes, sinó que ella pensa: «Estic bé, puc manejar aquesta situació». Perquè ho senti, s’ha de sentir segura de debò. Cal crear aquest espai segur perquè ella es fiï del seu propi poder d’estar bé. Podem llevar poder i capacitat a les mares d’una manera molt senzilla amb algunes pràctiques obstètriques.

    Quina seria la clau perquè la mare i el bebè se sentin assegurances en aquestes primeres hores? Quins canvis cal fer en el sistema de salut perquè això sigui possible?

    Estar sola després del naixement del bebè és el principal obstacle perquè la mare se senti segura i pugui cuidar d’ell. La nostra cultura valora la solitud, però l’oxitocina no és una hormona solitària, és una hormona social. Algú ha d’estar amb la mare tota l’estona. Ni tan sols és un gran canvi per al sistema de salut. Pot continuar sent igual en el fons, però quan la mare mai està sola i el bebè i la mare mai són separats, tenim una millor cura de salut i sens dubte tindrem millors resultats.

    Quines són les conseqüències més greus de separar a mares i bebès i del fet de llevar capacitat i poder a les mares?

    El bebè aprèn immediatament que la mare està en un lloc perillós perquè no està amb ell. El missatge que rep un bebè és que no és un entorn segur. I així es canvia la configuració del cervell pels receptors de cortisol, perquè s’apaguin. El bebè tindrà per sempre nivells més alts de cortisol, majors nivells d’ansietat, pressió sanguínia més alta, més colesterol. Els senyals més primerencs que un bebè capta determinen la seva salut per sempre. Quan estàs constantment estressat, el teu estat normal, la teva concepció de normalitat, canvia. I llavors ets un adult permanentment estressat. I això disminueix la teva qualitat de vida, et resta salut, et provoca hipertensió i diabetis, fins i tot càncer.

    Com va sorgir el mètode cangur?

    Vaig acabar la meva formació en Medicina i estava decidit a ser doctor en missions, com el meu pare. En set anys, vaig poder aprendre totes les habilitats pràctiques per a curar malalties i després vaig ser a Àfrica. Vaig arribar a un lloc en el qual a vegades no hi havia electricitat i no hi havia incubadores. La matrona amb la qual vaig arribar havia sentit parlar del mètode cangur. El 1988, fa trenta-un anys, comencem a fer contacte pell amb pell en casos de bebès molt petits i les seves mares i el resultat era completament diferent. Una de les coses més sorprenents és que obrien els ulls i et miraven, et reconeixien. Això no apareix en els manuals, però era una profunda diferència. En sis anys, aconseguim que la taxa de supervivència passés del 10% al 50%.

    Què diria als experts que en generacions anteriors deien que no es podia agafar massa en braços al bebè, perquè s’acostumava, que havia de tenir un horari de preses o que si no dormia en una habitació separada no seria autònom?

    La gent que diu aquestes coses ho fa amb una fe profunda, amb una gran convicció, però amb cap evidència científica. De fet, l’evidència científica diu el contrari. Un bebè que s’autoregula el fa amb cortisol i pot ser que sobrevisqui extremadament bé, però es converteix en un lluitador, es torna agressiu. Pot ser bo si el món és un lloc inhòspit, però no vivim aquí. No volem funcionar d’aquesta manera. Volem a persones que siguin capaces de confiar, que tinguin empatia, que tinguin ètica.

    L’evidència és molt clara: l’ètica, l’empatia i la confiança vénen d’una connexió llarga i estreta amb la mare. Quan tens això també aconsegueixes bona salut física. Quan no tens això, tens aquest aconseguidor, aquest guerrer, que té hipertensió o càncer en la mitjana edat. Aquesta persona ha aconseguit moltes coses en la vida, però no ha tingut una bona relació. Sí, donar a llum i criar a un nen així fa que sigui un adult amb un sistema de valors completament diferent i un cost de salut pública diferent.

    Subratlla la importància de néixer d’una manera respectuosa i acurada. De debò això determina la nostra vida adulta? Si tothom naixés així, canviaria la nostra societat?

    Sí, per descomptat que sí. Això és necessari, però no suficient. La manera en què neixes realment ha de ser el correcte, s’ha de fer bé. Però també has de fer-ho bé la setmana següent i l’any següent. Sí, la manera en què naixem importa molt. Si no naixéssim d’una manera respectuosa i segur és doblement important el que fas l’endemà i la setmana següent, per a compensar aquesta pèrdua. Quan naixem de la millor manera tot és molt més fàcil, no necessitem ajuda extra, la mare és poderosa, té eficàcia, està apoderada, està conscienciada. Si no ho estigués, necessitem ajuda.

    Quin és el principal missatge que ha volgut deixar en la trobada en el qual ha participat?

    Que ha d’haver-hi separació zero entre la mare i el bebè en el naixement i la mare no hauria d’estar mai sola.

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es

  • Parts violentats i la majoria silenciosa feminista

    Una dona embarassada de 42 setmanes, malgrat haver estat corroborat un perfecte benestar fetal, ha estat duta per la policia prèvia ordre judicial a parir a l’hospital (més informació aquí).

    El seu crim? Haver-se cregut una persona adulta i capaç i haver exercit els seus drets d’autonomia i consentiment informat, decidint-se per realitzar un maneig expectant en lloc d’una inducció tal com proposava l’hospital i per optar per un part domiciliari assistit per una llevadora, avalat per l’evidència científica en dones de baix risc.

    Aquesta dona, que quan va ser arrabassada del seu domicili ja estava de part i dilatant, en arribar a l’hospital a causa de la tensió i la situació no només va deixar de dilatar, sinó que el seu cèrvix es va anar tancant, com succeeix en totes les mamíferes quan sentim una amenaça o no ens sentim prou còmodes per a parir.

    El part va acabar en cesària per falta de dilatació. L’hospital, que va aplicar tota la violència institucional al seu abast en forma de policia i ordre judicial cap a una dona suposadament per a evitar un risc per al bebè, va acabar practicant una intervenció de cirurgia abdominal major que multiplica els riscos de mortalitat en mares i bebès (més informació aquí). Déu n’hi do.

    Les respostes institucionals no s’han fet esperar i una vegada més, han posat de manifest el desconeixement científic i la falta de cultura de drets humans imperant a Espanya. La ministra de Sanitat Maria Luisa Carcedo compara part a casa amb moviment antivacunes, obviant tota l’evidència científica que demostra que parir a casa és una opció segura i en conseqüència directament promoguda per països del nostre entorn europeu.

    Per part seva, fan el propi les associacions de jutges tancant files a favor de vulnerar els drets humans, malgrat els mandats expressos de l’OMS o de l’Alt Comissionat de Drets Humans del Consell Europeu.

    Traslladant ara el focus cap al moviment feminista, aquest s’omple la boca amb el famós «no és no», «només sí és sí», «el meu cos la meva decisió»… però quan arriba el moment de defensar a les dones víctimes de violència obstètrica, notícies que haurien de fer-se virals no apareixen per cap costat, els suports brillen per la seva absència i el silenci feminista és aclaparador.

    No només això, sinó que es posen de manifest les gastades fòbies cap a tot «allò maternal» i associacions de renom l’activitat de les quals es basa pràcticament íntegrament a criticar el fer judicial patriarcal, a protestar les sentències de Juana Rivas, del ramat, etcètera, en ser interpel·lades en casos com aquest a Oviedo, ofereixen per penosa resposta que «si hi ha una ordre judicial, per alguna cosa serà».

    Una vegada més aquests fets posen de manifest la maternofòbia que permea el moviment feminista i la poca consciència en el mateix que la salut no és només sexual, també és reproductiva, i que a les dones no només se’ns impedeix no ser mares en llibertat (d’aquí la importància d’un avortament lliure, segur i gratuït) sinó que també se’ns impedeix ser mares en llibertat (en el cas que ens ocupa, mitjançant la violència obstètrica).

    Faig una crida a una revisió profunda des del moviment feminista per a no deixar tirades a les dones que han triat ser mares de forma adulta i conscient i han decidit exercir els seus drets fonamentals humans a l’autonomia i al consentiment informat.

    «No és no», «Si és sí», «El meu cos, la meva decisió» i «El meu part, la meva decisió».

    Aquest article es va publicar originalment a eldiario.es

  • Una advocada porta davant l’ONU quatre queixes per violència obstètrica en hospitals públics espanyols

    «S’ha portat molt malament», «no es mereix a aquesta nena», «hauria de treure’t a la nena, perquè t’has portat molt malament». S. va escoltar aquestes frases de la matrona que la va atendre durant el seu part a l’hospital de Cruces (Biscaia) el 2012 i que, poc abans, li va practicar una episiotomia (tall de pell, músculs, nervis i fàscies que envolten la vagina) no indicada malgrat l’oposició de la dona. Ja des del seu ingrés a l’hospital, no li van deixar beure, la van obligar a romandre de cap per amunt i sense moure’s i no van permetre que el pare l’acompanyés en tot moment. L’episiotomia li va provocar incontinència urinària i repercussions «severes» en la seva vida sexual i de parella. El seu cas és una de les quatre denúncies per violència obstètrica que una advocada espanyola ha portat davant la Comissió de Drets Humans de l’ONU.

    Els quatre casos arriben davant la Comissió després que totes les dones hagin intentat, sense èxit, buscar respostes a Espanya. En el cas de S., va presentar una denúncia davant els jutjats penals que va ser arxivada sense que s’obrís una recerca. Encara que l’Audiència Provincial va ordenar obrir una recerca, la denúncia va tornar a ser arxivada. «Durant el procés judicial es van aportar informes pericials de ginecologia i obstetrícia que provaven que no hi havia cap necessitat clínica per a tallar la vagina de la Sra. S. També es va aportar un informe pericial que provava les seqüeles psicològiques i el diagnòstic d’estrès posttraumàtic en relació amb el maltractament patit durant el part. Tot el material probatori aportat per la víctima va ser ignorat», relata l’advocada, Francisca Fernández, en el relat presentat davant l’ONU.

    Fernández, que ha preparat els casos al costat de les també advocades Lucía Martínez i Paloma Torres, explica que amb aquestes denúncies davant la Comissió de Drets Humans busquen el reconeixement que es van vulnerar els drets d’aquestes dones, que aquestes pràctiques suposen tractes inhumans i degradants i que no se’ls va donar una resposta adequada, tampoc judicialment. En última instància, i com desgrana en les seves denúncies, que Espanya va incomplir la seva obligació d’»adoptar les mesures necessàries per a modificar o abolir els costums i pràctiques vigents que siguin discriminatòries per a la dona».

    Un altre dels casos és el de MD., una dona que va donar a llum el 2009 a la seva filla a l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla. Allí, segons la denúncia, quan estaven a punt de portar-la al paritori la dirigeixen finalment a un quiròfan i li practiquen una cesària «per estar saturat el paritori» i malgrat l’oposició de la dona. Davant la seva negativa, els metges informen el seu marit que serà operada, àdhuc sense comptar amb el consentiment informat de la pacient. «Les gràfiques de monitoratge fetal mostraven que el bebè estava bé en tot moment. Després de la cesària, se la priva d’analgèsia per al dolor postoperatori, malgrat els precs de la pacient», compte la denúncia, alguna cosa que, assenyala, «no es justifica mèdicament» perquè l’analgèsia està protocolitzada en aquests casos.

    Metges estudiants o residents -«no experts»- li van punxar l’epidural fins a deu vegades, nou d’elles fallides: «El catèter va haver de ser reinserit en la columna diverses vegades: un procés que normalment no porta més de deu minuts es va prolongar durant una hora. Com a conseqüència d’aquestes puncions li va quedar una lesió anomenada ‘hiperreflèxia osteotendinosa bilateral en membres inferiors i claudicació en posició de bipedestació en talons i de puntetes de probable origen medul·lar radicular’».

    La dona ha hagut de fer-se «multitud de proves diagnòstiques» en els últims anys i seguir diversos tractaments en neurologia o rehabilitació. Pateix una «lesió neuropàtica, feblesa generalitzada, anèmia, insomni i ansietat». «No pot cuidar de la seva filla i és totalment dependent de terceres persones per a desembolicar-se en la seva vida quotidiana», apunten. Després d’anys de procediments administratius i judicials, no ha aconseguit cap resposta. L’advocada subratlla que en aquest cas s’ha passat per alt les garanties sobre el consentiment informat als pacients, «donant per bona la informació prestada al marit».

    La Comissió de Drets Humans de l’ONU analitzarà ara els casos i podria dictar una resolució amb una declaració sobre els fets. «Estan arribant casos similars d’altres països. Busquem el reconeixement que s’estan incomplint obligacions legals. L’Estat va donar el vistiplau a l’estratègia al part normal en el Sistema Nacional de Salut, però després no s’aplica», diu Fernández. L’advocada esmenta també la Llei d’Autonomia del Pacient, el Conveni per a l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW) o les declaracions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la prevenció i erradicació de les faltes de respecte i maltractament durant l’atenció al part. El Tribunal Europeu de Drets Humans, diu, ha reconegut el dret de les dones «a decidir amb autonomia» durant l’embaràs, el part i el puerperi.

    Estrès posttraumàtic

    Una altra de les queixes és la de F, que el 2009 va acudir al Complejo Hospitalario Xeral Calde de Lugo amb contraccions i per precaució. L’advocada assegura que se li va ingressar «prematurament» i se li van realitzar fins a nou tactes vaginals, «provocant-li una infecció amb febre intrapart i la necessitat d’administrar antibiòtics i ingressar a la seva filla en nounats en néixer». En el seu relat, parlen de l’administració de medicació «sense necessitat clínica i sense sol·licitar el seu consentiment» i que el personal la va obligar a parir tombada, pujada a un poltre. A F també li van practicar una episiotomia, i el seu part va derivar en «hipotonia del sòl pèlvic amb retracció de la cicatriu» i vaginisme que va requerir tractament de fisioteràpia.

    També acudeix a l’ONU una dona a la qual s’identifica com a Sra. NAE, que relata una «cesària innecessària» a l’hospital públic de Donostia. En la seva queixa, la dona subratlla la falta d’explicacions i d’atenció a les seves necessitats. «Em van posar en la taula d’operacions com si fos una nina. Ningú es presenta, ningú em parla, ningú em mira a la cara. Ningú es preocupa a intentar calmar-me. Ploro molt. Em posen els braços en creu. […] Un metge que fa de tutor va guiant tots els passos (informació que m’hagués agradat no sentir), dels qui m’operen, els va dient com han de tallar i què estan tallant i movent… L’anestesista és l’única persona que en algun moment es dirigeix a mi i intenta tranquil·litzar-me. Em sacsegen», relata ella mateixa.

    En néixer, i abans de portar-se al bebè, li ho ensenyen «però no pot acariciar-lo perquè li han lligat els braços en creu per a l’operació i l’han deixat així». La denúncia inclou que el seu marit no va ser informat que ella havia sortit de quiròfan i no li van permetre estar acompanyada per ell en les següents hores. Setmanes després, la dona és diagnosticada d’estrès posttraumàtic en el seu centre salut i li prescriuen tractament ansiolític.

    Presenta una reclamació de responsabilitat patrimonial enfront del servei de salut amb un informe pericial d’obstetrícia que revela «mala praxi» i l’existència d’»alternatives terapèutiques que no es van posar a la seva disposició i que podrien haver-li estalviat la cesària».

    L’advocada Francisca Fernández creu que aquests casos mostren fins a quin punt es permeten «actituds discriminatòries, maltractaments durant el part i altres formes de violència obstètrica basades en estereotips de gènere tals com anteposar la funció reproductiva de la dona, la seva infantilització o la seva percepció com a incapaç de prendre decisions sobre la seva salut i el seu cos». «Sembla que si no ens sotmetem a tot el que ens diu el metge exposarem als nostres fills. Sembla que ens poden tallar els genitals i que això ho salva tot i que som éssers capritxosos per voler evitar que això succeeixi i exigir informació i alternatives».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La probabilitat de tenir un part per cesària a la sanitat privada és un 67% superior a un hospital públic

    A Espanya, un de cada quatre parts atesos entre 2000 i 2016 va ser per cesària. No obstant això, les probabilitats que una dona doni a llum per cesària canvien segons la província on visqui, si l’atenen per la sanitat privada o pública o, fins i tot, segons l’hospital on ingressi. En la sanitat pública, durant aquest període, el 22% es van realitzar per cesària, una taxa que augmenta fins al 36% de mitjana als hospitals privats, segons dades remeses pel Ministeri de Sanitat després d’una sol·licitud d’informació d’eldiario.es a través del Portal de Transparència.

    La probabilitat de donar a llum per cesària en un hospital privat de València quadruplica la dels centres públics d’Euskadi. A més, les diferències entre regions també es mostren comparant solament la sanitat pública. A la província de Càceres, la taxa de cesàries als centres públics és 9 punts superior a la que va haver-hi a Toledo, la província veïna.

    Encara que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no estableix cap obligació sobre la taxa de cesàries ideal per a cada país, sí que va concloure que «les taxes superiors al 10% no estan associades amb una reducció en les taxes de mortalitat materna i neonatal».

    «A Espanya no som dels que pitjor estem però encara estem treballant en això», opina Elena Gil, portaveu de l’associació ‘El part és nostre’. «Si comparem la nostra taxa de cesàries (el 24,7% entre 2000 i 2016) amb la de Brasil, tenim clar que estem millor i que això és una barbaritat», explica.

    Encara que Espanya es troba en la mitjana de l’OCDE per sota de països com Alemanya, Itàlia o Estats Units, la majoria d’experts consultats per eldiario.es coincideixen que la taxa és molt alta. «És una taxa excessiva, als països desenvolupats la taxa idònia estaria entorn del 15% i no la complim ni en la pública ni en la privada», explica Txantón Martínez-Astorquiza, president de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO).

    «Bàsicament, la raó de fons és que no es compleixen els protocols que s’estableixen sobre el part», afirma. Entre les possibles causes, esmenta la pressió legal sobre els metges, les males infraestructures dels hospitals, l’excés d’induccions al part o la falta de personal.

    «La medicina d’avui dia és bastant exigent, prefereixo fer una cesària de més que jugar-me la vida d’un nen», assegura Tamara Sánchez, ginecòloga en un hospital privat d’Alcorcón. Afirma que les diferències entre les diferents províncies «depenen molt del nivell assistencial de cada lloc i de les províncies de cada regió».

    El president de SEGO assenyala les diferències entre centres: «No és el mateix un hospital gran que un hospital petit i aïllat que tingui menys recursos. Al final, la gent fa el que pot; per exemple, hi ha hospitals privats que estan molt ben dotats i uns altres que no». La probabilitat que un part es realitzi per cesària en la sanitat privada d’Alacant és del 46%, en la pública baixa al 23%, la meitat.

    Imatge d’un part per cesària / IStock

    Sobre la diferència entre públics i privats, Elena Gil, d»El part és nostre’, recalca que l’equip que atén a una dona durant el seu embaràs en la sanitat privada és el mateix del part. «Llavors, s’organitza el teu part perquè coincideixi amb l’agenda del metge que t’atén», explica.

    Els experts consultats per eldiario.es coincideixen que moltes vegades els recursos de l’hospital són un factor clau a l’hora de decidir si realitzar o no una cesària. Tamara Sánchez, ginecòloga a la sanitat privada, reconeix que «si ha de programar alguna cosa» ho fa entre setmana perquè és quan l’hospital està més complet. «És qüestió de personal i de recursos, intentes no complicar-te la guàrdia el màxim possible», comenta.

    Precisament, una recerca d’El País va revelar que cada vegada hi ha menys naixements en dissabte o diumenge respecte a fa 40 anys. En analitzar 2,3 milions de naixements a la Comunitat de Madrid des de 1975, van revelar que l’augment dels parts programats va concentrar els naixements en dies laborables.

    En els últims 15 anys, la taxa de cesàries als hospitals públics s’ha mantingut estable entorn del 20% i el 23%. En la privada, el percentatge de parts realitzats per aquesta via va passar del 30% en 2000 al 37% en 2016, un augment de set punts.

    No és el mateix donar a llum amb 20 que amb 40

    «Avui dia, moltes vegades no et queda més remei que practicar una cesària perquè la societat i la demografia van canviant», explica Sánchez, que argumenta que l’obesitat i l’edat de la dona ja són «factors de risc» perquè un part acabi en cesària.

    En els últims 40 anys de democràcia, la demografia dels naixements a Espanya ha canviat radicalment. Fins el 1995, les mares de 20 a 29 anys eren majoria entre les dones que donaven a llum cada any. A partir d’aquí, parir amb trenta anys és la nova regla. El 2016, el 65% dels parts van ser de dones amb edats entre 30 i 39 anys.

    «Que la mitjana de part ja estigui entorn dels 33 anys ens obliga a provocar més parts i prendre més mesures preventives», opina Martínez-Astorquiza, president de Sego. Assegura que l’augment de l’edat mitjana porta amb si més patologies i que això obliga als professionals a actuar. Des del 2000, el nombre de dones que pareixen amb 40 o més anys (i amb major nombre de factors de risc) s’ha triplicat. El 2016, ja suposaven el 8% de tots els parts a Espanya.

    Encara que les diferències entre comunitats i hospitals segueixen sent molt grans, moltes vegades aquesta desigualtat es mostra en hospitals de la mateixa comunitat autònoma. La Comunitat de Madrid, de les poques que publica estadístiques per centres hospitalaris, mostra diferències que van des de l’11% fins al 28% en hospitals públics de la regió.

    Per a Elena Gil, això es deu al fet que els protocols «depenen molt de l’hospital i a la mateixa província poden existir hospitals amb polítiques oposades». En la seva associació, moltes dones practiquen el que ella denomina «turisme obstètric». «Hi ha moltes dones que es desplacen a altres hospitals que pareixen amb altres protocols», explica.

    En uns casos aquest desplaçament es dóna per buscar hospitals que prioritzen el part natural però també estan les dones que busquen hospitals on sigui més fàcil que li facin una cesària. «Hi ha moltes dones a les quals els fa por parir i em van demanant una cesària», explica Sánchez, ginecòloga d’un hospital privat.

    Espais còmodes per parir

    «Es programa molt més en la sanitat privada i la inducció et porta a major dolor i així s’altera tot el procés que sol acabar en cesària», afirma Ángela Müller, arquitecta de maternitats a l’estudi Parra-Müller. Del seu estudi va néixer la idea d’humanitzar els paritoris dels hospitals i així crear espais més còmodes i adaptats a les necessitats de la dona en processos de part.

    Sala de part integral a mode projecte pilot per l’Hospital públic de Getafe a Madrid / Parra-Müller

    «Has de crear un ambient d’intimitat, que tingui possibilitat de moure’s i que tingui alternatives per pal·liar el dolor», explica. Les sales de maternitats dissenyades inclouen dutxa, condícia, espai per moure’s, un llit i sofà: gairebé una habitació d’hotel. «El que més valoren les dones és que són espais que no agredeixen», revela.

    De moment, el projecte ja s’ha provat a l’hospital públic de Getafe i en dos centres més d’Andalusia. Segons les arquitectes responsables, els resultats són positius: cau la taxa de cesàries entre les dones que donen a llum en aquestes unitats.

    No intervenir si no és necessari

    «Davant el més mínim problema, els hospitals públics acostumen a esperar mentre que en els privats no s’arrisquen tant», asseguren des d»El part és nostre’. Des de l’organització aposten per fer complir els protocols, dotar de més recursos i personal als hospitals, augmentar la ràtio de matrones als centres i reduir l’intervencionisme dels professionals.

    «Si no intervens tret que sigui necessari, les probabilitats que aquest part acabi de forma natural és molt major», comenta Elena Gil. Reduir el nombre d’induccions al part també està a l’agenda dels hospitals per evitar la realització de cesàries innecessàries.

    «Moltes vegades no és qüestió només de recursos sinó també de voler realitzar menys cesàries. Hi ha hospitals molt grans que tenen una taxa de cesàries altíssima», critica Martínez-Astorquiza, president de Sego.

    Un exemple és l’Hospital Universitari La Pau, a Madrid, que té una taxa de cesàries del 27% i gestiona més de 5.600 parts a l’any. Martínez-Astorquiza argumenta que «hi ha una relaxació» respecte a les indicacions dels protocols de cesària i defensa que és necessari «ajudar als hospitals» que vulguin millorar les seves estadístiques.

    Al final, també és una qüestió d’estalviar milions al Sistema Nacional de Salut. «Un part per cesària (6.000 euros) costa el doble que un de vaginal (3.000 euros) en la sanitat pública», sentència.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Cap a un canvi de model: volem cases de parts públiques a Catalunya

    Ja fa dotze anys que un grup de dones va crear Dona Llum Associació Catalana per un Part Respectat, com a plataforma activista per a les usuàries en relació amb l’atenció sanitària que rebem al nostre territori durant embaràs i part.

    L’associació va néixer en paral·lel a altres grups i moviments de dones arreu del món, que d’acord amb les experiències de violència i falta de respecte, volien lluitar contra l’excessiva medicalització d’aquests processos i fer conèixer els seus testimonis i reivindicacions.

    En els últims anys les coses han anat canviant. Ara sabem que moltes de les pràctiques rutinàries obstètriques no estan avalades per l’evidència, sovint hi van en contra. Sabem que una excessiva medicalització causa situacions de iatrogènia, és a dir, danys i perills causats per les mateixes intervencions.

    L’evidència que mostra que enfocar embaràs i part com a esdeveniments fisiològics i segurs es va acumulant. Ja no reivindiquem «només» els grups de dones: la mateixa Organització Mundial de la Salut va emetre l’any 2014 una Declaració oficial amb el títol de «Prevención y erradicación de la falta de respeto y el maltrato durante la atención del parto en centros de salud«.

    En aquest text, l’organisme utilitza de forma expressa paraules com maltracte o violència, tot validant de manera oficial les nostres reivindicacions i experiències, fins ara massa sovint descartades com a relats inexperts o massa emocionals.

    La mateixa Organització Mundial de la Salut, davant del problema de la violència obstètrica i l’excessiva medicalització de l’embaràs i el part, ha considerat necessària fer una revisió sistemàtica de l’evidència per a redactar una nova Guia per a l’atenció del part, publicada a principis d’aquest any 2018. Aquesta guia advoca per una desmedicalització dels processos fisiològics que succeeixen durant el part.

    En aquesta mateixa línia, el Ministeri de Sanitat espanyol l’any 2008 va publicar Estrategia de Atención al Parto Normal en el Sistema Nacional de Salud. Tot just un any abans, el 2007, s’havia publicat des del Departament de Salut de Catalunya la Guia per a l’assistència natural del part normal.

    Els canvis en l’àmbit estructural sabem que són feixucs i sovint lents. Tot i això, de l’anterior podem entendre que la tendència haurà de ser la de la fisiologia, d’acord amb l’evidència i d’acord amb models europeus referents, que està comprovat que funcionen (com per exemple al Regne Unit o a Suècia).

    Arribades a aquest punt ens trobem en un moment decisiu i il·lusionant a Catalunya: a finals de l’any 2017 es va posar en marxa la primera casa de parts pública a Martorell, la que ha de ser i volem que sigui primera de moltes.

    Parlo de moment decisiu perquè aquesta obertura representa un compromís real des de les institucions cap a un canvi real i explícit de model:

    Un model basat en la baixa intervenció de partida, és a dir, en la fisiologia. Un model pensat des de les circumstàncies individuals de les dones, no des de l’estandarització i la massificació, que ens permet prendre decisions no només sobre nosaltres mateixes durant el part, també respecte de les cures cap al nostre nadó, tot promocionant la maternitat responsable.

    Un model que sabem, per l’experiència a altres països i per l’evidència disponible, que funciona en positiu. Un model sostenible no només a nivell de salut i experiències, també a nivell econòmic i organitzatiu.

    Cal ara empentar entre totes, les dones, les administracions, les persones professionals, perquè aquesta llavor que hem plantat es desenvolupi exitosament. Catalunya té l’oportunitat, un cop més, de ser pionera. No podem desaprofitar-la.

    Tot i la il·lusió que genera un horitzó ple de noves possibilitats per a nosaltres les dones, cal que siguem crítiques, que estiguem atentes.

    Hi haurà resistències, per descomptat. El canvi de model no és només a nivell sanitari, també representa un canvi de dinàmiques a nivell de poder estructural: al centre ara hi posem el que les dones i els nostres nadons necessitem, el que decidim que necessitem d’acord amb les nostres circumstàncies.

    No n’hi ha prou amb obrir o modificar espais. Cal seguir fent molta pedagogia, d’una banda i de l’altra. A les dones per a fomentar i fer realitat la nostra autonomia; les persones professionals hauran d’abandonar concepcions jeràrquiques i homogeneïtzadores en el seu exercici.

    Pel que fa a les cases de parts, sabem que el model funciona si al seu capdavant hi són les llevadores, ben formades, actualitzades, conscients de la seva perícia i de la seva capacitat d’autonomia com a professionals expertes en embaràs i part fisiològic, i habilitat per a detectar quin menor nombre de dones pot requerir atenció especialitzada en cas de patologia.

    Com a associació d’usuàries també ens preocupa que els criteris d’accés ara per ara siguin tremendament restrictius, i el més greu, no recolzats per l’evidència. En l’actualitat una dona amb diabetis gestacional controlada hi té vetat l’accés, o una dona a partir de determinades setmanes de gestació encara que no hi hagi patologia. De la mateixa manera, en queden excloses les dones amb cesària prèvia, malgrat que elles es beneficien especialment de la baixa intervenció.

    Les dones hem de poder escollir i tenir accés a recursos que ens beneficien, a models basats en l’evidència. No només hem de poder escollir les que podem pagar una assegurança o servei privat (per aquest motiu Dona Llum defensa una salut pública, universal i gratuïta), no només hem de poder escollir les dones amb gestacions i parts de baix risc.

    Les dones sense recursos, amb l’etiqueta d’alt risc (sovint de nou no justificada i no d’acord a evidència) seguim essent persones, seguim essent adultes, seguim essent protagonistes del part de les nostres filles i fills, seguim tenint dret a escollir en llibertat i a ser acompanyades en les nostres decisions per professionals que comparteixin o no la nostra tria, tinguin la determinació d’assistir-nos perquè siguin quines siguin les nostres circumstàncies i decisions tinguem un part el més segur, feliç i apoderador possible.

    No ens conformem a tenir maternitats segures, volem maternitats felices, apoderadores, maternitats on som subjectes, maternitat on es reconeix la nostra capacitat de mantenir-nos sanes, d’escollir lliurement el millor per a nosaltres i els nostres fills.

    La casa de parts de Martorell és un primer pas. Ara falta donar-ne molts més. Més cases de parts i que aquestes no depenguin directament d’hospitals, més llevadores (volem el ràtio one-to-one, una llevadora per a cada dona), professionals actualitzats. Volem dones apoderades, contentes i nadons contents.

  • Un Hospital de Dia Mare-Bebè acompanyarà les dones que pateixin trastorns mentals pre i postpart

    Segons estudis internacionals s’estima que una de cada quatre dones embarassades podria presentar algun problema de salut mental. Els que més es desenvolupen són l’ansietat i la depressió. A més, fins el 4% d’aquests trastorns serà greu o complex. En el postpart, una de cada deu mares pot partir depressió i una de cada mil presentarà una malaltia aguda greu com psicosi postpart. Les mares amb patologies mentals prèvies, especialment amb trastorn bipolar i trastorns depressius, tenen un alt risc de descompensació en els primers mesos postpart. Els problemes de salut mental en el període perinatal es poden associar a més dificultats en el funcionament social i personal.

    Per afrontar aquestes situacions, l’Hospital Clínic de Barcelona ha creat el nou Hospital de Dia Mare-Bebè de l’Institut Clínic de Neurociències per a mares amb trastorns mentals que acaben de tenir un fill. El centre, el primer de l’estat, es troba dins el recinte de la Maternitat i forma part de la nova Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic, que des de l’any 2000 disposa d’un programa específic de psiquiatria i psicologia perinatal. Aquesta unitat compta amb professionals de psiquiatria, psicologia d’adults i infantil, treball social i infermeria.

    Un dels objectius del nou Hospital de Dia Mare-Bebè és el d’assegurar, en un espai terapèutic confortable, la continuïtat de l’atenció de la mare i del bebè, que afavoreixi el vincle i la cura. Les dones que se’n podran beneficiar són tant les que tenen un trastorn mental greu previ a ser mares, com les que en pateixen un després del part. En aquest sentit, han explicat, l’hospital treballa per millorar la prevenció, la detecció i la intervenció dels trastorns mentals greus mitjançant l’ús de tractaments especialitzats en les patologies mentals perinatals.

    Els programes que es desenvolupen són individuals: es tracta de teràpies intensives i específiques que s’adeqüen a les necessitats de cada dona i nadó, tant durant l’embaràs com en els primers dotze mesos de l’infant. Els tractaments, han explicat en una visita del director del CatSalut, David Elvira, es basen en intervencions que afavoreixen l’alletament matern, la interacció entre la mare i el bebè, la criança respectuosa i positiva, així com la incorporació progressiva a la quotidianitat, fomentant el vincle amb la comunitat i  la família de manera supervisada, acompanyada i assistida.

    Durant la visita a les instal·lacions, David Elvira ha destacat que “l’embaràs i el part fa que moltes dones estiguin en una situació de més vulnerabilitat i aquesta és una iniciativa que aposta clarament per solucionar problemes de salut mental amb clara perspectiva de gènere i amb grups vunerables”.

    El centre disposa de 10 places per a mares i 10-12 bebès amb una estada aproximada de 3 mesos. Per tal d’atendre el nombre més elevat de mares i adequar els horaris a les diferents necessitats, l’estada pot ser parcial o completa, cosa que amplia l’oferta fins a 15-18 places. Es calcula que, anualment, es podran atendre 50-60 mares i els seus bebès.

    El nou hospital ofereix avaluació diagnòstica i atenció tant individualitzada com grupal, i disposa de programes específics per afavorir els processos de millora, com la depressió postpart, la bipolaritat i la psicosi puerperal, així com altres patologies mentals amb alteració del vincle. De manera conjunta amb la mare es valoren els riscos i els beneficis de diferents opcions terapèutiques, incloent-hi els tractaments psicofarmacològics compatibles amb la lactància materna. Les mares i els bebès també poden fer activitats relacionades amb la lactància materna i la cura del nadó, el massatge infantil, l’educació per a la salut en àmbits com la nutrició, la higiene o els hàbits del son.

  • La falta d’atenció mèdica a l’embaràs i el part al món provoca la mort de 800 dones al dia

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de 800 dones moren cada dia per causes relacionades amb l’embaràs i el part. Això suma gairebé 300.000 a l’any, 35 cada hora. La majoria d’aquestes morts es produeixen en països en desenvolupament o que es troben en situació d’emergència com ara conflictes armats, desastres naturals o crisis humanitàries. Els motius: no rebre l’atenció mèdica que necessitaven. Això significa que si l’haguessin tingut, les seves morts podrien haver-se evitat.

    Les principals causes de la mortalitat materna relacionades directament amb l’embaràs i el part i responsables de fins al 75% de totes les morts són les hemorràgies postpart (27%), els trastorns hipertensius (14%), infeccions (11%), les complicacions provocades pels avortaments en condicions no segures (8-13%) i les obstruccions de part (9%). El 25% restant es deuen a causes indirectes que es veuen agreujades per la gestació, com la trombosi, embolisme, malària, i infeccions provocades pel VIH.

    A banda de les 800 morts diàries, per cadascuna d’aquestes morts 30 es queden amb seqüeles, com esterilitat o fístules obstètriques. A més, s’enfronten a moltes amenaces més per a la seva salut: violència sexual i de gènere, avortaments no segurs, malalties com la malària o la tuberculosi, infeccions de transmissió sexual, com el Virus de la immunodeficiència humana (VIH) o el Virus del papil·loma humà (VPH), i altres problemes relacionats amb la salut reproductiva.

    Sobre tot això es va parlar en una jornada organitzada en motiu de la XIV edició del Premi que cada any concedeix la Fundació Dexeus Dona a una entitat, institució o personalitat que hagi destacat per la seva trajectòria o contribució en el camp de les Ciències de la Salut, especialment referides a la dona i particularment en l’àmbit de l’obstetrícia, la ginecologia i la medicina de la reproducció. Aquest any, qui s’ha endut el Premi ha estat Metges sense Fronteres (MSF) per engegar més de 250 programes d’atenció a la salut sexual i reproductiva que ha engegat a escala global.

    «En el 2017, 1.309 llevadores i 142 ginecòlegs de MSF han treballat directament sobre el terreny en diversos programes d’atenció a la salut sexual i reproductiva i en tots ells s’ha demostrat que intervencions amb mètodes senzills i econòmics, dutes a terme per personal capacitat, poden salvar la vida de moltes dones», afirma Sonia Guinovart, referent d’Obstetrícia i Ginecologia de MSF Espanya. «A més, el fet que la mare mori augmenta el risc de mort del seu bebè. En el 2015, 2,7 milions de nounats van morir abans de complir el primer mes de vida, també per causes que es podrien prevenir», afegeix Sonia Guinovart.

    Els problemes en l’àmbit de la salut sexual i reproductiva poden augmentar en un futur a escala global, ja que segons dades facilitades per l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), dels més de 65 milions de desplaçats reportats en el 2016, un 49% són dones i un 51% són menors de 18 anys, que són els col·lectius més vulnerables. Els focus que actualment concentren una situació més preocupant se centren a Síria, Iemen, l’Iraq, República Democràtica del Congo, Suen del Sud i la crisi dels rohingyes.

    Iniciatives per acabar amb la mortalitat materna

    De cara al 2030, l’objectiu establert per Nacions Unides, en l’Agenda de Desenvolupament Sostenible, és aconseguir que la taxa de mortalitat materna sigui inferior a 70 defuncions per cada 100.000 naixements (actualment supera les 200 defuncions). Una meta difícil, analitzen els experts, ja que, per aconseguir-ho, el ritme actual de reducció d’aquesta taxa hauria de ser de, com a mínim, un 7,5%, més del doble de la mitjana registrada entre el 2000 i el 2015.

    Ara mateix hi ha diverses entitats o ONG treballant en aquesta direcció: Clara Menéndez, directora de la Iniciativa de Salut Materna, Infantil i Reproductiva d’ISGlobal, que l’any 2013 va ser distingida amb el Premi Fundació Dexeus Dona destaca que «acabar amb la desigualtat en l’accés a l’atenció sanitària bàsica és clau per aconseguir els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) relacionats amb la salut materna i infantil. Com a exemple, en 2018 gairebé la meitat de les dones a Àfrica Subsahariana no tindran accés a un part atès per un professional o a planificació familiar. Solament aconseguirem complir els ODS si ens focalitzem en les necessitats dels grups de dones més vulnerables als països de menys rendes».

    Una altra ONG que fa temps que treballa en aquest àmbit és Matres Mundi. Uns dels seus objectius és impulsar la formació del personal sanitari dels països en els quals hi ha més mancances en aquest àmbit. «Per cada dona que al nostre país mor a causa de l’embaràs o el part, a Àfrica subsahariana moren 90, i per cada cinc nounats que moren a Europa, a Àfrica moren 100 i en algunes zones 160. Mentre a Europa tenim un metge per cada 350 habitants, a Àfrica Subsahariana tenen un metge per cada 30.000 habitants, i en alguns llocs un per cada 50.000», explica Jose M. Carrera, fundador de Matres Mundi i antic cap del Servei d’Obstetrícia de Dexeus Dona. «Per atallar aquesta situació és fonamental augmentar substancialment el nombre i la formació del personal sanitari local en salut matern infantil». En aquest sentit, i a través de la iniciativa «Life for Africa», un dels seus projectes més destacats, Matres Mundi acaba d’inaugurar un Hospital Escola de Medicina Perinatal a Addis Abeba (Etiòpia) «que aviat iniciarà les seves activitats assistencials i de formació al personal local», explica el Dr. Carrera. «Calculem que a través d’aquesta iniciativa podrem formar a més de 140 professionals sanitaris cada any, la labor del qual podria evitar la mort de 400 dones i 3.500 nounats», afegeix.

    L’any 2010 l’OMS recomanava que tots els països tinguessin almenys un metge per cada 1.000 habitants. Però actualment un 44% dels països no aconsegueix aquesta xifra i gairebé la meitat compta amb menys de tres infermers o llevadores per cada 1.000 habitants. Àfrica pateix el 24% de la càrrega mundial per malaltia, però solament disposa del 3% del personal sanitari mundial.

  • L’excés de cesàries inadequades no provoca que els humans tinguin cranis més grans

    Aquesta mateixa setmana un estudi teòric realitzat per un grup d’antropòlegs ha conclòs que les cesàries estan provocant un canvi evolutiu, fent que augmentin lleugerament les taxes d’embarassos en què el fetus és massa gran pel que fa a la pelvis de la mare, el que es coneix com a desproporció fetopèlvica.

    Les cesàries permeten que els nadons molt grans gestats en mares més petites sobrevisquin mentre que, amb un part exclusivament natural, solien estar destinats a morir. El seu llegat genètic segueix endavant, en lloc de desaparèixer.

    No obstant això, l’estudi -basat en models matemàtics- ha servit perquè alguns mitjans hagin interpretat que és l’excés actual de cesàries el que està provocant que neixin nens amb el cap més gran. «Aquestes afirmacions són, per descomptat, simplificacions barroeres», explica a eldiario.es el principal autor de l’estudi, l’antropòleg de la Universitat de Viena, Philipp Mitteroecker.

    Quan es dóna un cas de desproporció fetopèlvica, la grandària relativa del fetus respecte a la pelvis de la mare fa que un part natural sigui inviable, amb el que se sol procedir a practicar una cesària.

    Segons Mitteroecker, «abans que hi hagués cesàries tant la dona com el nadó podien morir, de manera que els gens relacionats amb una pelvis estreta o amb un fetus gran no es transmetien a la següent generació, mentre que ara sí que s’hereten i, per tant, el grup genètic està canviant».

    És a dir, aquests possibles canvis evolutius només s’estarien produint degut precisament a les cesàries mèdicament bé prescrites i que estan indicades per a aquests casos de desproporció fetopèlvica. No tenen res a veure amb el suposat excés de cesàries. És a dir, aquelles intervencions que no responen a necessitats reals- que es dóna en molts països en l’actualitat.

    «Els nostres resultats es basen en un model matemàtic, no en les taxes creixents de cesàries», assegura Mitteroecker, que insisteix que «l’alt nombre de cesàries mèdicament no indicades no té res a veure amb el nostre estudi i nosaltres no tenim res a dir sobre elles».

    Les cesàries, només en cas necessari

    L’alt nombre de cesàries que es dóna en molts països ha obert un debat durant els últims anys en la comunitat mèdica internacional. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la cesària «és eficaç per prevenir la morbimortalitat materna i perinatal». No obstant això, recorden que aquest procediment «està associat a riscos a curt i a llarg termini».

    Des de 1985 l’OMS recomana que les taxes de part per aquest procediment no superin el 10% en cap regió del món. Durant els últims anys aquesta organització ha modificat lleugerament les seves recomanacions i ara assegura que «s’ha de fer tot el possible per fer cesàries a totes les dones que ho necessitin en lloc d’intentar arribar a una taxa determinada».

    L’eliminació d’aquesta taxa d’entre el 10% i 15% va ser ratificada l’any passat gràcies a un estudi publicat a la revista de l’Associació Americana de Medicina, en el qual els científics van concloure que aquestes xifres eren «massa baixes» i que un percentatge de fins al 19% estava associat a millors xifres de mortalitat, tant de mares com de nadons.

    En l’actualitat, encara hi ha molts països en què les taxes de cesàries són molt altes, com el Brasil, que arriba al 50%, molts especialistes coincideixen que l’important no és el nombre, sinó que es realitzi només quan hi hagi motius mèdics, ja que les intervencions quirúrgiques sempre comporten un risc. A Espanya, segons les últimes dades disponibles, el percentatge de cesàries se situa entorn del 21%.

    Per què els parts humans són tan durs?

    El treball de Mitteroecker, publicat a la revista PNAS, està dedicat a analitzar els parts des d’un punt de vista evolutiu. Els investigadors intenten esbrinar per què en els éssers humans el fetus té una mida tan gran en relació amb el canal de part, especialment si ho comparem amb altres primats, i es plantegen per què no hem evolucionat per tenir pelvis més amples, si això facilitaria el part.

    Segons el model desenvolupat per Mitteroecker i els seus col·laboradors, la probabilitat de supervivència augmenta amb la mida del nadó relatiu a la mida de la pelvis materna, atès que les dades mèdiques mostren que els nounats més grans tenen taxes de supervivència més altes i que les pelvis amples, malgrat suposar un avantatge per al part, s’associen amb més riscos de prolapse d’òrgans i defectes similars.

    «Hi ha dues forces selectives oposades», explica Mitteroecker, «una que tendeix a fer que els nounats siguin més grans i les pelvis més estretes, i una altra que tendeix a fer que els nounats siguin més petits i els canals de naixement més grans». No obstant això, continua aquest investigador, «les cesàries s’han eliminat en gran mesura el segon mecanisme de selecció, deixant només el primer, que portaria a tenir nounats més grans i pelvis més estretes».

    És important assenyalar que el treball d’aquests investigadors no es basa en dades reals de la taxa de desproporció fetopèlvica, que segons la literatura científica és estable, sinó que és una predicció basada en model matemàtic. «Com que no tenim dades utilitzem una incidència del 3% de desproporció fetopèlvica abans de les cesàries i amb aquesta dada vam pronosticar un augment d’entre un 10% i un 20%».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Catalunya dobla l’índex de cesàries recomanat per l’OMS

    A Catalunya més d’un 28% dels parts que es van fer el 2014 van practicar-se a través de cesària. Aquesta xifra alarma algunes organitzacions com la Secretaria de la Dona i de Cohesió Social de CCOO, que en un informe amb motiu del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones alerta de l’augment d’aquesta pràctica en els darrers anys.

    El nombre de cesàries ha patit un augment des del 1993 fins avui, tot i que el 2014 se’n van fer menys que l’any anterior. El 2008 aquest percentatge, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) rondava el 26%, mentre que l’any 2013 va pujar gairebé fins al 29%. Tot i així el 1993, segons l’informe de CCOO, aquest percentatge no superava el 23%. A més, segons l’informe d’aquesta organització Catalunya es troba entre les comunitats autònomes on més cesàries es van practicar el 2012, només per sota d’Extremadura o la Comunitat Valenciana.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir el 1985 els paràmetres sota els quals és idoni dur a terme aquesta pràctica. Segons l’OMS la taxa ideal de cesàries hauria de situar-se entre el 10 i el 15% del total dels parts.

    Catalunya es troba lluny d’aquests números. Malgrat que aquest 28% fa pensar a CCOO que s’estan fent moltes cesàries innecessàries, la doctora Elena Carreras, presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya aclareix que és necessari definir quins són els motius pels quals es practiquen les cesàries. “Si parlem d’un col·lectiu de dones que ja tenen un fill i que estan sanes, aquest percentatge no pot passar del 15%, però si parlem d’una senyora de 34 anys o més que a més té preeclàmpsia [complicacions que poden sorgir durant l’embaràs o el part] ja és un altre tema”, manifesta.

    Una forma d’establir una classificació més objectiva seria, segons Carreras, aplicant els criteris de Robson. Aquests criteris, que també formen part de les recomanacions de l’OMS, classifiquen a les dones embarassades ingressades a punt de donar a llum en 10 grups en funció d’unes característiques fàcilment identificables. Entre elles es fixa el nombre d’embarassos anteriors, la presentació cefàlica, l’edat de la gestant, l’existència de cicatrius uterines, entre altres. Aquesta eina segons la doctora Carreras seria útil per poder comparar les taxes de cesària d’un mateix centre i entre centres sota uns paràmetres més objectius. La doctora assegura que l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) ja està treballant amb aquests criteris.

    En quins casos la cesària és una pràctica necessària i en quins no?

    L’OMS alerta de què si bé una cesària pot ser molt útil quan el part vaginal suposi un risc per la mare o el nadó, també pot portar complicacions importants, discapacitats o mort, sobretot quan es practiquen en entorns on no es tenen les instal·lacions necessàries per fer intervencions quirúrgiques segures.

    La doctora Carreras assegura que hi ha dos casos en els quals la cesària no s’hauria de fer. Per una banda quan respon a casos de parts programats sota demanda, és a dir, quan una pacient vol tenir dia i hora pel seu part i programa una cesària per dur-ho a terme. “És un disbarat. La cesària és una eina extraordinària, que pot salvar vides, però s’ha d’aplicar quan toca, perquè estem parlant d’una intervenció quirúrgica”, explica aquesta doctora. Afegeix, a més, que el part vaginal té beneficis per la criatura.

    El segon cas amb el qual no està d’acord que es dugui a terme aquesta pràctica és quan el part s’allarga. Aquesta especialista recorda que els parts són llargs, i que la dilatació de la mare pot portar entre 7 i 10 hores. Per tant, creu que no té sentit que passades les 4 o 5 hores si pacient i metge estan cansats decideixin fer cesària sense més motius. “Això és injustificable”, assegura.

    Amb tot, també apunta que el nombre de cesàries pot haver augmentat a causa del canvi social produït que ha afectat l’edat en què les dones tenen fills. La mitjana està sobre els 34 anys, el que fa que augmentin les possibilitats de “situacions de risc”. El 2014 més de 4.700 dones d’entre 40 i 44 anys van parir a Catalunya, i el grup de dones comprès entre els 30 i els 34 va ser el que més parts va tenir: més de 25.000, només cinc mil més que el grup de dones de 35 a 39 anys.

    Més cesàries als centres privats

    “Podem constatar qui hi ha unes taxes de cesàries molt elevades als hospitals públics, però és als centres privats on hi ha encara un increment més elevat”, asseguren des de CCOO. Segons l’informe d’aquesta organització els centres privats el percentatge de cesàries del total de parts és de gairebé un 25% mentre als centres privats és del 40%. El preu de la cesària sol ser força més elevat que el del part vaginal, i aquests centres solen facturar les intervencions a les mútues o directament al pacient.