La foto dels salvadorencs Óscar Martínez i la seva filla Valeria de 23 mesos, ofegats en tractar de travessar el riu Bravo de Mèxic als EUA, ha fet la volta al món per a il·lustrar, una vegada més, el drama de la immigració. La imatge és similar a la del nen sirià Aylan Kurdi, que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia el 2015. En totes dues fotos, les persones apareixen de cap per avall, amb la postura desfeta del cos mort i sense mostrar la inconvenient imatge del rostre del cadàver, la qual cosa ha facilitat la seva difusió en els mitjans de comunicació. Coneixem els seus noms i retalls de les seves biografies, i això també ha ajudat a despertar en moltes persones sentiments davant el dolor dels altres. La paraula que més usem ara per a aquesta comunió emocional és empatia, signifiqui el que signifiqui aquest terme, en detriment d’altres menys modernes, com a compassió o commiseració. L’empatia té sens dubte bona premsa, per més que no sapiguem què és exactament.
L’empatia passa per ser un sentiment i una capacitat, la de sentir el que uns altres senten i veure a través dels seus ulls. La primera vegada que es va utilitzar aquesta paraula va ser el 1974, a l’Argentina, segons documenta en la seva selecció de textos la Real Academia Española (RAE), que la va introduir en el seu diccionari de 1992 (empathy, en anglès, es remunta a un parell de segles enrere). El núvol de paraules de la RAE l’aparella amb assertivitat, comprensió, tolerància, compassió, identificació, simpatia, sentiment, intuïció i emocional, com a termes acompanyants més freqüents. I, efectivament, per aquests rumbs del llenguatge vaga l’empatia, amb aquesta aura d’una cosa bona i moral que té l’expressió «posar-se en la pell d’un altre».
Encara que els conceptes d’empatia i compassió (sympathy) són rellevants en ètica, continuen oberts al debat entre escoles filosòfiques i manquen de suficient precisió. Tampoc semblen clars en les ciències socials, doncs fins al sociòleg Richard Sennet es fa un embolic amb ells en el seu llibre Junts. Rituals, plaers i política de cooperació, segons aclareix el seu traductor. Tots dos termes remeten al que senten i pensen els altres, però l’empatia implica en general una identificació emocional que no existeix en la compassió, en la qual preval la preocupació i el desig d’ajudar. En la seva versió més purament emocional, l’empatia no és una bona guia per a prendre decisions, com adverteix el psicòleg Paul Bloom en el seu iconoclasta llibre Contra l’empatia. El món no necessita més empatia sinó menys, argumenta Bloom, perquè l’empatia és esbiaixada (es tendeix a empatizar amb els semblants), curta de mires, passatgera i pot conduir a decisions irracionals i polítiques injustes. Potser funciona com a indulgència emocional i coartada moral, però no resulta útil per a resoldre problemes complexos com els de la immigració.
La difusa ratlla que separa l’empatia i la compassió no és només lèxica. També és probable que tinguin mecanismes cerebrals diferents, encara que això és alguna cosa que precisa molta més recerca. Les humanitats poden aportar molt en la comprensió dels sentiments més socials, com la ironia i la compassió, però per a això necessiten el concurs de la biologia i d’altres ciències frontereres com l’antropologia, la psicologia i la biologia evolutiva. Aquesta necessitat és més evident si volem explicar els sentiments més primaris, com l’empatia, i en general les emocions més animals, des de la ira a la gelosia. En aquest sentit, l’empatia seria un d’aquests nusos gordians que només podrien resoldre’s amb la col·laboració de ciències i humanitats. Si sabéssim què és exactament l’empatia, com s’ha desenvolupat evolutivament i per a què serveix, probablement miraríem de forma diferent la foto d’Óscar i Valeria i actuaríem de forma diferent.