Just Deploy It!

Etiqueta: Pediatre

  • Una de cada quatre places de pediatra no està coberta per un especialista

    En el moment actual hi ha 10.437 places de pediatria a Espanya, de les quals 6.330 són en atenció primària, segons dades recaptades per les associacions d’aquests professionals en el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. No hi ha pediatres en atur. En els pròxims 10 anys, un miler es jubilarà. En el número de MIR per any s’ha aconseguit la màxima capacitat docent que és 433 per a 2019. La proporció de pediatres hospitalaris i d’atenció primària no es correspon en la seva distribució amb els problemes més prevalents de salut del nen i hi ha un clar dèficit d’aquests últims. Però per què falten pediatres?

    Primer, entendrem la dimensió d’aquesta situació: una de cada quatre places de pediatria a Espanya està coberta per un metge de família, és a dir, sense un especialista en la salut dels menors de 14 anys, i s’estima que en els pròxims anys el dèficit pot ser major. És la mitjana que llancen sengles estudis realitzats per l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) i l’Associació Espanyola de Pediatria en Atenció Primària (Aepap), que per primera vegada brinden un diagnòstic detallat del problema no només per comunitats autònomes, sinó també per províncies.

    El de l’AEP situa en un 27% el nombre de places de pediatria no cobertes per aquests professionals el 2018, dades que ha obtingut majoritàriament a través de les pròpies administracions. També alerta que més de 40% dels pediatres supera els 55 anys. El diagnòstic varia segons les comunitats autònomes. A Ceuta i Melilla són més del 80% les places de pediatria sense especialista, pel que estan al capdavant, seguides de la Comunitat de Madrid, on són pràcticament la meitat. A l’altre costat, La Rioja, que no pateix aquest problema. A Andalusia, la comunitat autònoma amb més població infantil en termes absoluts i relatius, són 337 de 1.153, per la qual cosa està també per sobre de la mitjana.

    Per part seva, l’estudi Situació de la pediatria a Espanya 2018 de l’Aepap està basat en enquestes a aquests professionals en els centres de salut. Ha desglossat, per primera vegada, la realitat per províncies. Situa en el 25,1% les places de pediatria no ocupades per especialistes i posa en els dos extrems a Balears amb el 48,97% -en la Comunitat de Madrid ho deixa en poc més del 30%- i a La Rioja amb el 0%. El fet que hi hagi diferències entre un estudi i un altre el relacionen els seus autors amb que les administracions poden maquillar les xifres, però qualsevol cas la coincidència a nivell general evidència que és un problema generalitzat.

    Per províncies, també segons l’informe de l’Aepap, la situació també és dispar. Les províncies amb totes les places de pediatria ocupades per especialistes són La Rioja, Valladolid, Zaragoza i Zamora, mentre que aquelles en les quals el dèficit d’aquests professionals és major són Huelva, Cadis, Almería i Ciudad Real, on falten més de la meitat.

    També estudia la pediatria d’àrea, un perfil que es va instaurar per a cobrir places rurals, i que considera que «hauria d’haver desaparegut». Les comunitats autònomes en les quals continua existint aquest tipus de professionals són Andalusia, Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid (però de manera testimonial perquè no arriba a un 0,5%) i La Rioja, amb percentatges que van del 6,5% al 60%. Qüestió a part també la infermeria pediàtrica, sent Andalusia l’única comunitat autònoma on no existeix, mentre que en la resta a vegades és compartida amb la d’adults.

    Manca de pediatres per províncies ASSOCIACIÓ ESPANYOLA DE PEDIATRES D’ATENCIÓ PRIMÀRIA.

    En opinió de l’Aepap, «cal fer un esforç en la formació MIR» i fer «més atractius» aquests llocs de treball afavorint la promoció i recerca «i disminuint el 30% d’horaris de tarda exclusives o predominants». Critiquen que «les administracions han tingut molt poc en compte els informes i els posicionaments de l’Aepap», malgrat la precària situació del col·lectiu i el dèficit de professionals.

    Juan Ruiz-Canelo, vicepresident de l’AEP, explica que l’informe pretén complementar les negociacions amb el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social per a pal·liar aquesta situació. Pediatre en un centre de salut de Sevilla, reconeix que en qualsevol cas, «la pròpia evolució de la demografia els fa pensar que es tracta d’un fenomen transitori», perquè en realitat la natalitat no deixa de caure i cada vegada hi haurà menys nens. Matisa que «la pediatria és apreciada en el MIR i comparativament amb altres especialitats», però també apunta que es tracta d’una especialitat molt feminitzada i les condicions de treball, que en l’atenció primària posen molts problemes per a conciliar, això es nota.

    «Arriben a aquesta especialitat professionals amb molt bons expedients, però quan es topen amb aquesta realitat, o se’n van a la privada o a altres països. No hi ha més que veure la demanda dels nostres metges per part de països com Regne Unit i Suècia, i ara Alemanya. Es porten a centenars de professionals que s’han format aquí», exposa.

    Possibles solucions

    Entre les solucions que proposen des de l’AEP, figuren incrementar les places MIR de pediatria i la rotació pels centres de salut, per a millorar el coneixement i la fidelització. També, millorar les retribucions i les condicions laborals dels pediatres, prioritzant en carrera les «destinacions dures»; reorganització dels horaris per a afavorir la conciliació: centralització mentre no es disposi de pediatres per a tots els centres de salut; millorar la comunicació amb els especialistes i l’accessibilitat a les proves diagnòstiques; desenvolupament de sistemes d’informació que promouen la història de salut única; presència d’aquests professionals en les comissions de docència dels hospitals i com a tutors de MIR de l’especialitat; adequar els contingents; i implementar el model d’atenció a la cronicitat, la cobertura de la unitat de pal·liatius…

    El fet que tantes places de pediatria estiguin exercides per professionals sense formació específica en l’especialitat obliga a plantejar el debat de si això és necessari o no, perquè hi ha controvèrsia sobre el tipus més adequat: pediatres o metges de família. Per a respondre a això, l’AEP va fer un estudi que compara la pràctica clínica dels uns i els altres en qüestions com la prescripció d’antibiòtics; la indicació de proves diagnòstiques; el tractament de l’otitis, de l’asma, de la febre i de diverses alteracions psicopatològiques; i la prevenció.

    Entre altres coses, han comprovat que els metges de família van prescriure més antibiòtics que els pediatres per a les infeccions de vies respiratòries. Els pediatres van tenir més probabilitats d’adherir-se a les recomanacions de les guies de pràctica clínica sobre el tractament de la febre i una major capacitat de resolució per a altres malalties de gran prevalença durant la infància i l’adolescència, com són l’asma i l’otitis. Igualment, els nens amb pediatres presenten percentatges de vacunació molt superiors.

    La presidenta de l’Aepap, Concha Sánchez Pina, aclareix que no és que la pediatria no sigui atractiva: «És una de les especialitats que més es trien els que aproven el MIR, de les primeres que s’acaben en l’elecció… El que són poc atractives són les condicions de treball que després de la crisi es donen per als metges de família i per als pediatres en els centres de salut. L’atenció primària ha suportat les retallades sanitàries proporcionalment més que l’hospitalària», relata. En la mateixa línia, apunta que bastants hospitals de recent creació «han absorbit un important contingent de nous pediatres» i recorda que fa una dècada hi havia més que optaven per l’atenció primària.

    D’altra banda, rebutja la possibilitat de reduir l’edat dels nens atesos per pediatre per a corregir el dèficit. «En l’actualitat, dels 7 als 14 anys, els pares poden triar lliurement entre tenir pediatre o tenir metge de família i la realitat és aclaparadora. On hi ha pediatres els pares els trien pràcticament en el 100% dels casos per als seus fills fins als 14 anys. Els resultats en salut també semblen millors si són atesos per pediatres», remata.

    «Partim en els centres de salut d’un dèficit de 1.600 especialistes que s’agreujarà els pròxims anys perquè es jubilaran sense possibilitat de recanvi generacional, tret que s’aconsegueixi reconduir cap a una atenció primària amb condicions laborals més atractives i s’augmentin les places de formació MIR de pediatria», agrega César García Vera, vicepresident Aepap.

    Els dos recorden que s’ha constatat una disminució en els últims anys de nous pediatres que opten per l’atenció primària, «però l’administració és molt poc inclinada a donar dades». És més, ja van avisar fa una dècada de la falta de recanvi sobre una planificació des de l’inici «insuficient», com a casos de comunitats autònomes tan poblades com Andalusia «on els centres de salut mai han tingut un 70% de places de pediatres cobertes per especialistes», però «no es van prendre mesures efectives», per la qual cosa esperen que el recent reconeixement per part de la ministra que ha faltat previsió «sigui el primer pas per a la presa de mesures efectives».

    De moment, les mesures que es prenen no agraden al sector. L’AEP, per exemple, denúncia que el Servei Andalús de Salut (SAS) hagi previst 324 llocs de metges de família en diferents centres de salut, de les vuit províncies de la comunitat autònoma, en la qual 28 places apareixen en la categoria de metges de família «amb funcions de pediatria».

    María José Mellado, presidenta de l’AEP, critica que «ningú es quedaria impassible si es convoquessin places de metges generalistes per a realitzar les funcions d’un cardiòleg o d’un neuròleg», per la qual cosa creu «imprescindible que l’opinió pública conegui aquesta realitat i l’impacte que podria si els menors no fossin atesos per pediatres». Conclou reivindicant la pediatria com a «disciplina imprescindible que assegura la salut dels menors pels professionals formats específicament per a la cura del benestar dels nens, adolescents i les seves famílies».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Estar 34 anys en un mateix CAP és excepcional però per un pediatre és molt satisfactori treballar amb gent humil i amb dificultats»

    Cadascú tria la seva professió i la seva feina per aptituds, habilitats, gustos o necessitats. Que el treball triat et retorni satisfacció potser no és un dels requisits principals a l’hora d’escollir a què dedicaràs els principals anys de la teva vida. Tot i això, que quan et jubilis el teu entorn t’ho agraeixi i que acabis per descriure 34 anys de la teva vida com una satisfacció és tot un privilegi.

    Aquest és el cas de Josep Maria Casanovas Gordó, metge pediatre que just s’ha jubilat ara després de treballar durant 34 anys i mig al Centre d’Atenció Primària Roquetes Canteres. L’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes li ha entregat una placa de reconeixement en nom de tot el barri per la seva tasca desenvolupada amb els nens i nenes de la comunitat.

    Parlem amb ell sobre les bondats i les traves de treballar com a pediatre a l’Atenció Primària, sobre quins canvis ha viscut i sobre per què les virtuts de treballar en un barri que ell mateix descriu com «un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis».

    A les noves generacions després d’aquests dies de vaga? Els hi diu que «la pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica» i afegeix a més que ara falten molts pediatres, ja que està havent-hi moltes jubilacions: «hi haurà feina per tots».

    Com t’endinses en el món de l’Atenció Primària quan tan sols ni existia com a tal?

    Acabo la carrera l’any 1977 a l’Hospital Clínic. Volia fer pediatria i me’n vaig a Vall d’Hebron, amb la Universitat Autònoma. Aleshores em recomanen que és el millor lloc per poder fer l’especialitat a l’escola professional, una cosa que ara ja no existeix. Mentrestant em presento a l’examen MIR. Del 78 al 82 faig l’especialitat però en aquella època podies simultaniejar l’escola professional amb el MIR i fer pediatria per les dues vies.

    En acabar el MIR, les places dels ambulatoris eren feines que ocupaven dues hores i després feies domicilis i és aleshores quan l’any 83-84 hi ha unes oposicions per obtenir places de pediatria, ja que s’està reformulant l’Atenció Primària. Qui les fem, ens convertim en metge adjunt de pediatria i et destinaven a la Mina de Sant Adrià, a Canteres a Roquetes o a Vila Roja a Girona. La reforma comença, els Centres d’Atenció Primària s’obren de 8 a 20 hores i nosaltres treballem 6 o 7 hores al matí o a la tarda. A Canteres formem un equip amb 5 pediatres perquè en aquell moment hi havia uns 5.000 nens. No es va preveure que la natalitat baixaria i després d’arribar al màxim amb el naixement de 115.000 nens, 10 anys després, l’any 1995 ens vam quedar amb la meitat de pacients.

    Què et trobes en entrar al centre Canteres i com ho encares?

    Quan entro a Roquetes tenia 30 anys, molta il·lusió, un equip molt maco que teníem una feina nova, un projecte nou, amb tota la llibertat del món per fer el que volíem, ja que ni ells mateixos tenien clar que havíem de fer. Ja érem aleshores metges de l’Institut Català de la Salut perquè les competències ja estaven traspassades. Des del 1984 fins al 2000 estem al CAP Canteres i allí donàvem tota la vessant assistencial però també podem fer recerca, cosa que ara és cada cop més habitual però aleshores era molt innovador, podem fer docència perquè la UAB crea unes places de professors associats que fem amb els alumnes de sisè de medicina. Aquests comencen a passar un parell de mesos pel CAP i roten per medecina de família i per pediatria per veure el dia a dia d’un ambulatori. Això l’estudiant de medicina que té al cap només a l’hospital no ho coneix i és molt interessant. A més, ens omple d’orgull veure que alumnes que han passat per allà després s’han fet pediatre d’Atenció Primària. També vam publicar algun treball, ja que aleshores hi havia poca literatura sobre el canvi de model: ningú havia explicat què passava amb el canvi a l’Atenció Primària. A part de docència i assistència hem publicat i hem fet recerca doncs. Un exemple el trobem al voltant de la vacunació infantil. Fins principis dels 90 hi havia un calendari vacunal determinat i a partir d’aleshores hi ha una explosió de noves vacunes i nosaltres des d’un centre i des d’un barri tan petit vam poder participar en fer assajos clínics i per tant en la recerca. Complim així les tres potes que fonamentals del metge: l’assistència, la docència i la recerca.

    Canvieu aleshores de centre.

    El CAP Canteres, l’edifici era molt antic, una planta baixa amb només una entrada i una sortida. Era molt gran però poc adequat i arribem així a una segona etapa, a partir de l’any 2000, on ens mudem a un nou centre molt més adient, molt més modern, com els que coneixem ara. El barri té entre 18.000 i 20.000 habitants i és com un poble i el nou CAP el situen al centre del poble.

    Allà comença una nova etapa que introdueix la informatització del centre per exemple. Deixem d’utilitzar la història clínica, una novetat dels anys 80 que aleshores es guardaven en sobres i en calaixos, i passem a poc a poc a informatitzar-ho tot. Un altre aspecte que ens trobem és que als anys 2000 arriben molts immigrants de tot arreu a tota Barcelona però encara més a la zona on ens trobem. Vénen d’Àsia, d’Àfrica, de l’est d’Europa de Sud Amèrica… i això ens dóna un coneixement al qual no estàvem acostumats. Veiem altres tipus de patologies i per nosaltres aquesta època és molt interessant. Fins al 2008 arriba molta gent a Roquetes. Roquetes és un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis. Anem tirant durant aquests anys i molta gent també torna als seus països d’origen.

    A part dels components de l’equip que érem metges de família, pediatres i infermeres, s’afegeix odontologia, psiquiatria, ginecologia i llevadores pel control de les embarassades… El CAP s’amplia moltíssim. Comença així també a donar-se molta més formació continuada. Tenim la sort de trobar-nos molt a prop de Vall d’Hebron i el contacte és molt fluid. Gràcies a poder fer doncs, com he dit abans, assistència, docència i recerca, hem participat de molts projectes. Ara, per exemple, Roquetes participa en un estudi per determinar in situ si aquell pacient amb un quadre febril té una grip. Això ens permet donar un diagnòstic fiable als pares i això comporta que aquests pacients rebran menys tractaments antibiòtics i també faran menys visites. Molta gent al tercer dia de febre es posa nerviosa i va a l’hospital però donar el diagnòstic tancat els pares saben que el nen seguirà tenint febre però perquè té una grip que li han pogut determinar. Hem avançat moltíssim.

    Roquetes és un dels barris amb les rendes més baixes. Creus que per tenir la necessitat de la sanitat pública reconeixen més la part més humana i al metge i el pediatre de família? Ve d’aquí el reconeixement de l’Associació de Veïns i Veïnes?

    A mi em va il·lusionar molt perquè no m’ho esperava. Però un pediatre que està 34 anys i mig en un mateix lloc és excepcional i això deu haver estat el que ha fet que l’Associació de Veïns m’ho hagi volgut agrair. En un poble potser sí però dins la ciutat de Barcelona no és habitual que un metge aguanti tants anys en un mateix lloc. A més, el 2008 es jubilen dos pediatres i em quedo jo un parell de mesos. De passar de cinc pediatres, en un moment determinat em quedo sol fins que arriba un altre pediatre. Durant alguns anys hem patit moments molt difícils. Jo com a pediatre em sentia molt còmode amb la població. És molt satisfactori per un pediatre poder treballar amb gent humil, gent amb dificultats. Hagués pogut marxar a altres zones, podria haver accedit a una altra plaça però vaig preferir quedar-m’hi.

    Moltes vegades ens diuen que només veiem problemes banals però això no és cert: per les portes de l’Atenció Primària pot passar qualsevol tipus de patologia. Podem estar més o menys preparat però veiem de tot i per això la importància de la formació continuada. Sempre podem derivar-los a l’hospital però inicialment han passat per les nostres mans i nosaltres només amb el fonendo, la llitera i els coneixements de cadascú l’haurem intentat diagnosticar.

    Una de les reivindicacions de l’Atenció Primària és reconèixer aquesta porta d’entrada.

    A Barcelona és molt fàcil recorre als hospitals i sent de tercer nivell és normal que certes les trobin banals però s’ha de veure que la base som els metges de l’Atenció Primària. El 90% dels pacients passen per nosaltres.

    A nivell comunitari i en prevenció en salut, com ho treballàveu?

    Sempre a Roquetes se n’ha fet molta. Quan vaig començar hi havia un programa dirigit a aquelles mares recents per acompanyar-les que es deia ‘Ja tenim un fill’. Ara això ja s’ha instaurat arreu però abans no era comú i a Roquetes ja anàvem a les escoles bressol del barri per resoldre dubtes als pares. Eren interessants les trobades on cadascú exposava les seves dificultats tant a escoles bressol com escoles de primària.

    Es parla que cada cop els nens estan més hiperdiagnosticats.

    La generació actual de pares tot i estar més ben preparats, més educats i més ben informats, també tenen més por i costa que apliquin sentit comú. També que els pares que treballen, si tenen el nen malalt, això els hi suposa un problema. A Roquetes els avis han sigut un mur de contenció molt important, ja que són ells els qui cuidaven els nens quan no podien anar a l’escola. I és cert que els pares a vegades es saturen però també és culpa de l’estrès que els hi suposa la vida actual que fa que vulguin sempre que els nens estiguin bé i sans.

    Que hi hagi hiperdiagnòstic està relacionat amb altres factors com ara els mediambientals. Ara veiem moltes infeccions respiratòries, després ve l’època de la grip i això cada any i tota la vida ha estat igual. Es diagnostiquen més perquè es coneix més i aleshores també preocupa més.

    La població està envellint i s’està cronificant, en els nens també ha canviat el marc?

    A pediatria utilitzem molts pocs fàrmacs. A més, incorporant el diagnòstic ràpid, amb el que pots detectar si tens una grip, una bronquiolitis o si té un virus o no, podem estalviar antibiòtics. Hem guanyat moltíssim amb aquestes proves de detecció ràpida: si pots afinar tant pots dir als pares que tal cosa no requereix cap tractament i que simplement hauran d’esperar que passi amb certes indicacions. Els pediatres actuals utilitzem pocs fàrmacs i hem aconseguit que els pares, tot i que tothom busca solucions i entenen sovint que un fàrmac és una solució, han aprés que hi ha patologies que es curen soles. En els últims 30 anys hem guanyat una barbaritat: han desaparegut els antibiòtics que es posaven mitjançant injecció. Ara només se’ls hi posen vacunes i perquè la majoria són via intramuscular. S’ha fet molt bona feina aquests últims anys però clar els professionals estan molt cansats i vista l’última vaga… Jo he tingut el privilegi de poder viure l’atenció primària des de l’inici amb la reforma i ha estat molt interessant.

    Quin missatge deixaries a les noves generacions, a les que han triat l’especialitat i a les que dubten sobre què triar?

    La pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica. Falten molts pediatres, ara està havent-hi moltes jubilacions i hi haurà feina per tots. El problema és que l’administració no reconeix l’esforç que fa tota la professionalitat. Això s’ha vist i per això s’ha fet una vaga de quatre dies, però no sé si servirà per massa. Semblava que ara l’administració era més sensible però va a la seva. Al final es va poder tallar la vaga però l’administració és poc sensible als professionals i la sanitat ha tirat gràcies a la bona voluntat de metges i infermeres. L’esforç es reconeix però: que ho faci l’Associació de Veïns fa que vegis que ha valgut la pena però l’Administració no es porta gaire bé i això ho sap tothom. Ho ha reconegut la mateixa població que no ha dit ni mu. La gent t’ho diu: ‘veure que els professionals sanitaris, que no es queixen mai, que han aguantat tot el sistema, que ara fan una vaga, és perquè la situació deu ser caòtica’. Una cosa és tenir suport i l’altra com has de treballar tu per anar tirant el dia a dia. No sempre tens sort de viure en un equip on la gent s’entén bé. L’altre avantatge de la pediatria és el privilegi de poder tenir una professió que gaudeixes, que encara que portis 40 anys treballant-hi, quan la deixes tens un cert dol. Jo això no m’ho imaginava. Fa un mes i mig que no treballo a la medicina pública i encara tens ganes. No desitgem jubilar-nos.

    Encara que dins d’una rutina, cada dia viviu coses diferents.

    Clar. Coses noves que t’obliguen a formar-te per aquell malalt. És un privilegi. Això l’Administració ho sap i per això se n’aprofita. Sap que normalment tota la gent que treballa dins el món sanitari està contenta i vol fer-ho

    Segueixes exercint a les tardes però.

    Fa molts anys que tinc una consulta i a les tardes ara encara segueixo treballant una mica amb la població de Catalunya que té una mútua. Qui la té ha anat minvant perquè tenim la sort que la sanitat pública és molt bona, els professionals són molt bons i estan molt ben preparats. La part privada és una comoditat de les famílies però no té massa sentit. Jo fa 37 anys que vaig començar la consulta en acabar la residència i em vaig plantejar deixar-la en algun moment però hagués estat un error perquè al final la medicina que fas tu a casa teva també et dóna molta satisfacció.

    I a la inversa? Deixar la pública vas arribar a plantejar-t’ho mai?

    No. Hi ha l’aspecte econòmic i la gent relaciona la medicina privada amb els especialistes que guanyen tants diners però en el cas de la pediatria és insignificant això. Tot i que mai hem estat ben pagats mai m’he arribat a plantejar deixar la medicina pública. Primer van ser molts anys d’il·lusió, després va venir una època de més dificultats, sobretot quan em vaig quedar sol, després va retornar la il·lusió amb nous professionals i amb l’equip que conformàvem amb infermeria… Quan treballes amb bon rotllo,  que veus que hi ha tan bona relació, que pots aprendre i ensenyar, també la relació amb els estudiants de sisè de medicina… Ells canviaven cada dos mesos i veure el què aprenien i com vivien la relació que existia entre el pediatre i les famílies que seguiràs des dels 0 als 15 anys del seu fill… S’estableix sempre un vincle que ara a mi, per com ho he viscut, m’ha comportat aquest reconeixement. A pesar de les dificultats, fer de pediatre és un privilegi.