Just Deploy It!

Etiqueta: pensament positiu

  • El llacet rosa o com banalitzar una malaltia i convertir-la en mercat

    Per l’OMS, octubre és el mes de sensibilització sobre el càncer de mama, per contribuir a «augmentar l’atenció i el suport prestats a la sensibilització, la detecció precoç, el tractament i les cures pal·liatives».

    Aquesta iniciativa, però, ha derivat cap a una allau de missatges ‘roses’ des de tots els mitjans: es reactiven els consells sobre canvi d’hàbits i les bondats de les mamografies periòdiques, hi ha carreres i caminades de dones amb samarretes roses i apareixen campanyes comercials amb productes marcats amb el llaç rosa i promeses de donacions. Els productes de patrocini són variats (podeu donar una ullada aquí) però en general formen part de tres grups.

    D’una banda veiem ossets de peluix, nines, material de papereria o llaminadures. Aquests productes infantilitzen i banalitzen la imatge de la dona que pateix càncer de mama, oculten els estralls que pot fer el càncer, la por, els vòmits de la quimioteràpia i ignoren el patiment oferint una imatge positiva, naïf i edulcorada d’una malaltia molt greu. El càncer no és bonic ni és rosa.

    D’altra banda, podem trobar-nos amb colònies, cosmètics de tota mena, joies, sabons, planxes per als cabells, productes de neteja de la casa, bosses de disseny o alimentació general. Són productes ‘dirigits a les dones específicament’ i que estan pensats per a la persona que cuina i que neteja la casa, que és responsable dels treballs de cura, que es deu a la seva feminitat i que ha d’estar sempre guapa, perpetuant sense cap capacitat de crítica els patrons de gènere més rancis.

    Finalment el tercer grup el formen tots aquells productes que són nocius per a la salut i que fins i tot tenen un paper causal en els càncers. Estem parlant d’alimentació no saludable com galetes amb oli de palma, pizzes congelades, begudes alcohòliques, dolços carregats d’edulcorants … fins i tot Kentucky Fried Chicken s’ha apuntat al llaç rosa. També hi ha cotxes, motos, aliments amb pesticides, productes cosmètics carregats de tòxics i disruptors endocrins que influeixen sobre el sistema hormonal de les dones augmentant la probabilitat de patir un càncer. S’ha creat el terme Pinkwashing per referir-se a les empreses o organitzacions que diuen preocupar-se pel càncer de mama, però al mateix temps fan o promouen productes relacionats amb les causes de la malaltia.

    Des de l’organització Think Before You Pink (pensa abans de comprar en rosa), aconsellen fer-se aquestes preguntes quan veiem un producte amb el llacet:

    • Quina part dels diners de la compra anirà a donar suport a programes contra el càncer de mama?
    • Quina organització rebrà els diners? Què faran amb ells i si canviaran alguna tendència en la incidència del càncer de mama.
    • Hi ha un límit en la quantitat que la companyia donarà? Ja s’ha complert aquesta donació màxima? Aquesta informació es coneix?
    • Aquesta compra et posa a tu o a la gent que estimes en risc d’exposició a tòxics lligats al càncer de mama? Què fa aquesta empresa per assegurar-se que els seus productes no estan contribuint a aquesta epidèmia?

    Aquestes preguntes es poden aplicar també a les caminades i curses multitudinàries per a dones amb l’objectiu de «lluitar contra el càncer de mama«. En molts casos, les empreses patrocinadores, obtenen més benefici, tant en propaganda dels seus productes com en diners per a elles mateixes, que el que donen als programes de càncer de mama. Altres vegades no hi ha una transparència sobre quants diners es donaran, a qui i el que farà amb ells. Succeeix a més un fet terrible, en aquestes carreres. La majoria de les dones són sanes i a les que han passat i s’han curat d’un càncer se les considera ‘vencedores’. Però hi ha moltes dones, amb la malaltia activa, avançada o amb metàstasi que no poden anar a aquestes ‘cites esportives’, sigui perquè físicament no es troben bé, o perquè són les dones de les que aquell dia no es parla perquè suposen la realitat de què aquesta malaltia segueix matant.

    Finalment, els diners recollits amb aquests esdeveniments i amb la venda d’aquests productes serveixen habitualment a organitzacions que promouen seguir fent mamografies periòdiques (que ja han demostrat que no disminueixen la mortalitat, tal com es comenta en un article d’aquesta sèrie) o a investigacions en tractaments de càncers de baixa mortalitat, enriquint encara més la indústria farmacèutica. Però no arriben als llocs on fan més falta: les organitzacions que estudien els càncers avançats i metastàtics i les que investiguen i promouen la desaparició de desigualtats en salut, la millora mediambiental i l’eliminació de tòxics que són les mesures de prevenció primària més efectives.

    Per saber més sobre el tema, aquí teniu l’enllaç a l’imprescindible documental ‘Llaç rosa S.L’ (Pink Ribbon Inc)

  • La tirania del pensament positiu

    Quan una persona ha de fer front a un problema de salut greu és freqüent que escolti frases del tipus: «tu pots», «no et rendeixis mai», o «per curar-te cal que estiguis animada». Són missatges que intenten donar coratge però que no sempre sintonitzen amb els sentiments de la persona malalta, a la qual es demanen actituds quasi heroiques.

    Cada persona rep, viu i conviu amb la malaltia d’una manera diferent, en funció de les seves característiques de personalitat, les experiències amb anteriors trastorns, les seves condicions socials culturals o ideològiques. Cada societat té, també, formes particulars d’interpretar-la i de conjurar la negació de la mort. Les diferents civilitzacions i cultures creen els seus propis mites i versions que busquen donar significat a la malaltia i al patiment. La noció de càstig i la consegüent resignació que han propugnat durant molt temps algunes religions, ha estat substituïda en les societats industrials per teories que busquen en les característiques psicològiques de les persones una relació causal amb el càncer i amb la seva curació.

    El pensament positiu és un corrent de pensament desenvolupat a partir de la segona meitat del segle passat amb gran força als Estats Units, i que s’aplica al món dels negocis, la medicina i la psicologia, entre altres. Es basa en la consideració que la millora de la vida depèn d’un mateix i que es pot triomfar sobre els obstacles, els quals es plantegen com a reptes, més que com a dificultats. Si una persona té les actituds, les capacitats i les habilitats adients i suficients podrà obtenir èxit social, econòmic i de salut.

    Oriol Quintana, en el seu llibre Filosofia per una vida pitjor analitza aquest corrent de pensament, el qual considera ple d’ideologia individualista. Diu que atribueix als individus la capacitat de ser millors i de ser feliços, al marge de les condicions socials en què viuen, i per tant, deslliura la societat i els poders de la responsabilitat del patiment de les persones i desmobilitza qualsevol possibilitat de canvi social. Per contra, no ajuda a acceptar la realitat i la frustració, ni a viure millor. L’autora nord-americana Bàrbara Ehrenreich, en el seu llibre Somriu o mor. La trampa del pensament positiu ha criticat que darrere d’aquest pensament hi ha determinades motivacions econòmiques i ideològiques vinculades amb el model neoliberal i els seus grups de poder.

    Sectors importants de la psicologia positiva, contra tota evidència científica, com denuncia James Coyne i altres autors, han defensat que existeix una relació entre un estat mental positiu i la salut, particularment en les malalties del sistema autoimmune i el càncer. Aquesta creença és àmpliament acceptada a la nostra societat, es difon a través de les xarxes socials i es troba a la base de la literatura d’autoajuda. A vegades, està essent utilitzada de manera irresponsable en algunes teràpies dites alternatives en persones malaltes de càncer.

    El diagnòstic d’una malaltia greu trastoca la vida de qui la pateix. Suposa l’entrada brusca en un món nou i desconegut. Però la manera de viure la malaltia és necessàriament diferent per a cada persona, com ho és viure la vida. Haurà de fer front al dolor, a les renúncies, als dubtes, a la incertesa de l’evolució, a les possibilitats limitades del tractament o a l’impacte emocional que produeix. El diagnòstic de càncer no et transforma en superheroi. Pot mobilitzar forces, energies i recursos, però també pot posar en evidència les limitacions, les dificultats, les inseguretats o les pors que tots tenim. Tot allò que ens fa humans. I finalment ens despulla davant la imperfecció i la finitud de la vida.

    El càncer de mama femení ha estat un dels camps on s’ha aplicat més extensament el pensament positiu. En posar l’accent en la importància de l’actitud de les dones per a la curació del tumor (i per a la prevenció, basada únicament en la pràctica de mamografies) es desvia l’atenció sobre les seves causes i les possibilitats d’evitar-lo. La majoria de càncers de pit tenen el seu origen en factors ambientals, que queden desplaçats del debat públic quan aquest se centra en les actituds i en les capacitats psicològiques com a factors de guariment.

    En les últimes dècades aquesta malaltia ha deixat de ser un tabú i se li ha donat una gran visualització. Això ha permès crear consciència social sobre el seu impacte en la salut de les dones i promoure moviments i xarxes de suport a les afectades. L’enfocament predominant per posicionar les dones front la malaltia i de les accions de suport que es promouen està en la línia del pensament positiu. S’expressa en missatges del tipus «tu et pots curar» o en l’imperatiu «t’has de posar guapa», malgrat els estralls que es poden produir en el cos. En certa manera es banalitza la malaltia i s’infantilitza les dones en negar la gravetat de la situació i escatimar el discurs que cadascú ha de construir entorn la seva experiència vital. I si no hi ha curació? I si una no vol o no té ganes d’estar guapa? I si una no pot o no sap estar contenta i només sent ràbia i desesperació? I si la domina la por a la mort? Aleshores és molt fàcil sentir-se culpable de no estar a l’altura de les exigències de l’entorn. Aleshores es produeix exclusió, major soledat i més patiment. És des de l’acceptació i no des de la negació, des del reconeixement de les particularitats de cada dona i no des de l’estandardització de la resposta, que podem trobar la millor manera d’acompanyar i confortar les afectades.

    Susan Sontag, als anys 70 del segle passat, ja ens va parlar de la utilització de la malaltia com a metàfora i també ens va dir que la forma més saludable d’estar malalt és la resistència al pensament metafòric que les societats industrials han construït entorn el càncer i que dóna idea de les dificultats que tenim per assumir la malaltia i la mort.

    Benvingut sigui el pensament positiu que reforça, que potencia els recursos personals, que mantén l’esperança des de l’acceptació de la malaltia, que ens fa fortes davant les dificultats. Però, alerta quan es transforma en tirania, quan imposa una manera de viure la malaltia, quan la nega i ens enganya, ens debilita i ens abandona quan les coses van maldades.