Etiqueta: perspectiva de gènere en salut

“Nascuda feble i sensible, la dona, aquesta companya fidel de l’home, mereix el més viu interès i presenta un vast camp a les meditacions de filòsofs i metges”. Així arrenca el Tratado completo de las enfermedades de las mujeres, un text de 1844 que pretén ser una posada al dia de tot el conegut per la medicina sobre les dones fins avui.

El ‘sexe bell’ o l»àngel de la llar’ van ser noms usats per alguns científics del segle XIX, que van apuntalar a l’imaginari col·lectiu la noció de ‘sexe feble’ per referir-se a la dona. “Les modificacions físiques que constitueixen les belleses de la dona són per raó inversa de les que constitueixen les de l’home. Les faccions del seu rostre tenen unes proporcions fines i agradables, els peus són més petits i mans delicades, els braços, les cuixes i les cames són més gruixuts, els músculs de tots els seus membres estan dolçament demarcats amb línies ondulants”, escriu el metge Baltasar de Viguera a La fisiologia i patologia de la dona (1827).

Per De Viguera, que relatava amb profusió la sensibilitat i delicadesa en formes, sentits i caràcter de les dones, les seves qualitats tenien a veure amb “els òrgans de la matriu”. “Aquesta prodigiosa esfera de la perpetuïtat de l’espècie és la que determina els atributs del bell sexe, la que presideix totes les seves funcions, la que desenvolupa les modificacions del seu instint, en fi, la que mana i influeix imperiosament a les passions, gustos , gana, idees, propietats i inclinacions”.

La teoria de conservació de l’energia va servir perquè alguns s’oposessin a l’educació de les dones, ja que els trauria una energia necessària per al funcionament correcte de les funcions menstruals i reproductiva.

Aquesta concepció de l’aparell reproductor femení va avalar desigualtats, entre d’altres, la que impedia que les dones accedissin als estudis superiors: “La teoria de conservació de l’energia va servir perquè alguns s’oposessin a l’educació de les dones, ja que l’esforç que haurien de dedicar a la seva instrucció els trauria una energia necessària per al funcionament correcte de les seves funcions menstruals i reproductives; això impediria la seva finalitat primordial, ser mares”, expliquen a Las mentiras científicas sobre las mujeres S. García Dauder i Eulalia Pérez Sedeño.

A l’úter se’l culpa des de l’antic Egipte: aleshores, es deia que l’òrgan es desplaçava dins del cos de la dona causant tota mena d’afeccions. Després s’han succeït teories més o menys elaborades que relacionen l’úter amb malalties o comportaments indòcils de les dones. La paraula histèria, malaltia de l’úter (hystera, en grec), va acompanyar aquests diagnòstics i va tenir una nova edat d’or al segle XIX.

L’àngel de la llar’

García Dauder i Pérez Sedeño afirmen que al calaix de sastre de la histèria van caure tots els “malestars producte de desigualtats de gènere”. La seva vasta simptomatologia incloïa defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, irritabilitat, mals de cap, pèrdua de gana o tendència a causar problemes. “La dona histèrica estava a un pas de la dona ideal romàntica: un ésser que havia de ser fràgil, dependent, passiu, sense desig sexual, públicament invàlid, domèstic i ociós”, relaten.

Tot i que avui dia la histèria ha desaparegut dels manuals diagnòstics, “es manté el prejudici que les dones són febles, sensibles, que aguanten menys, que es queixen a la mínima. El que es va anomenar molt de temps “una histèrica”, explica SINC Maria Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant.

És comú que, quan no se sap ben bé què passa, es faci servir l’etiqueta de ‘problema funcional’. Elles es queden a l’atenció primària donant voltes i se’ls acaba receptant analgèsics, mentre que als homes se’ls deriva a l’especialista.

I no és una preocupació fútil. Aquest prejudici, diu Ruiz Cantero, és a la base d’una important fallada diagnòstica: que a les dones se’ls sobrediagnostiquin síndromes. “És comú que, quan no se sap ben bé què passa, es faci servir l’etiqueta de “problema funcional”. Elles es queden a l’atenció primària fent voltes i se’ls acaba receptant analgèsics, mentre que als homes se’ls deriva a l’especialista, que li procura un tractament curatiu. Això és molt greu”, afirma.

Un exemple, per a l’experta, es troba als primers temps de la covid-19. “Al principi, la malaltia es va relacionar principalment amb una afecció de l’aparell respiratori, que afecten més els homes. Més tard es va veure que també s’associa amb problemes intestinals, més comuns en dones. D’aquesta manera, les dones van sortir més malparades en diagnòstic, cosa que té a veure amb la mortalitat”.

Desig sexual, el just

«Es toca cada nit» diu, sanglotant, la mare d’una adolescent al doctor protagonista de la sèrie de televisió El Alienista, «els capellans diuen que necessita banys freds i sangoneres, que el diable és a la seva ment», a la qual cosa el facultatiu respon que no hi ha res malament a la seva ment, “sinó que s’està convertint en una dona”, en una perspectiva que no semblaven compartir molts dels seus col·legues a la vida real.

“No hi ha gaudi sa que no sigui reproductiu. Els desitjos culpables i nocius els de les infèrtils, les nodrisses, les prostitutes, les lectores, les tísiques i les histèriques”, va escriure el 1876 el ginecòleg Ángel Pulido. La masturbació era considerada un “hàbit funest”, i el desig femení s’associava amb les classes baixes, les primitives d’ambients càlids i les malaltes nervioses i físiques, així que es va trobar un terme per patologitzar la libido femenina: nimfomania.

Segons explica a SINC la sexòloga Laura Morán, és molt difícil determinar quant desig o quanta excitació sexual és massa: “Van intentar modernitzar la nimfomania anomenant-la hipersexualitat, però no va ser possible quantificar aquestes variables i per això no apareix a l’últim Manual diagnóstico de los trastornos mentales. Mentre puguis complir les funcions bàsiques de supervivència com són menjar, dormir, treballar i socialitzar, si vols dedicar la resta del teu temps al sexe, doncs fantàstic”.

Van intentar modernitzar la nimfomania anomenant-la hipersexualitat, però no va ser possible quantificar aquestes variables i per això no apareix a l’últim Manual diagnòstic dels trastorns mentals.

Així d’arrelada estava aquesta creença a la societat que, segons explica a Señoras que se empotraron hace mucho la historiadora Cristina Domenech, unes professores d’una escola per a senyoretes d’Edimburg, presumiblement parella, van guanyar un judici gràcies al fet que el jurat no podia creure que una dona conegués el gaudi sexual.

A mesura que avançava el segle, es va estendre la idea que la dona normal i sana, la mare de família, ha de ser una dona fèrtil, propietària d’una sexualitat moderada. I aquí ve la següent creació ad hoc: la frigidesa. “És una malaltia? No, el que passava és que els processos d’excitació femenins no s’entenien. Ni tan sols les mateixes dones els coneixien, no podien explicar als seus partenaires sexuals el que els agradava i el que no. Això té a veure amb una educació sexual insatisfactòria”, diu Morán.

L’actual disfunció sexual femenina (DSF) és una malaltia que, per a García Dauder i Pérez Sedeño, es va construir per crear el nínxol de mercat d’un nou medicament. Els canvis en el desig sexual de les dones, afirmen, no són una malaltia sinó un procés normal, “fins i tot una resposta saludable a factors com l’estrès”.

Però encara que el desig moderat estigués ben vist, la masturbació seguia sense veure’s amb bons ulls, i preocupava especialment la seva presència en adolescents. Hi va aparèixer una altra malaltia ja desapareguda: la clorosi, que presentava pal·lidesa, dificultat respiratòria, somnolència o supressió de les regles. “Sovint, els diagnòstics mèdics la relacionaven amb la menstruació i la masturbació. Per a molts autors, la malaltia desapareixia quan l’adolescent madurava i normalitzava la vida sexual a través del matrimoni”, afirmen en aquest article els pediatres Miguel Zafra Anta i Víctor Manuel García Nieto.

Un signe dels temps va ser la creació dels primers grans magatzems, que va treure al carrer les dones amb diners, que fins aleshores encarregaven la roba des de casa seva. Els carrers, de sobte, no eren només territori masculí, explica l’investigador Nacho Moreno a Ladronas victorianas. A elles, diu, ja no en tenia prou de quedar-se a casa.

La reputació de les dones de classe alta no permetia l’escàndol d’anar a la presó si delinquien, així que metges especialitzats en trastorns femenins determinaven que el seu impuls de robar no era més que deliris relacionats amb la menstruació.

Intervencions innecessàries

Pels trastorns causats pel ritme de la civilització moderna, el remei van ser les cures de repòs. Un neuròleg pioner d’aquestes cures va ser Silas Weir Mitchell. Els seus remeis van ser criticats per l’escriptora Charlotte Perkins Gilman a El papel pintado de amarillo (1890), un relat que descriu el seu tancament en una habitació sense permís per treballar o rebre visites: “Viu una vida tan casolana com et sigui possible, realitza no més de dues hores d’activitat intel·lectual al dia i no toquis mai més una ploma, un pinzell o un llapis”, va ser la seva recepta.

S’hi van aplicar tractaments com la hipnosi, l’aïllament o la dieta; i altres com sangoneres aplicades a la vulva, a l’anus i al coll de la matriu.

Altres metges indicaven la manipulació dels genitals femenins fins a arribar al paroxisme histèric, l’orgasme, cosa que només podien fer ells o les llevadores, atès que la masturbació femenina era indecent. També s’hi van aplicar tractaments com la hipnosi, l’aïllament o la dieta; expliquen a La mujer en los discursos de género, i d’altres tan delirants com sangoneres aplicades a la vulva, a l’anus i al coll de la matriu; cauterització del coll uterí amb nitrat de plata; injeccions de diversos líquids a la vagina, hidroteràpia en forma de dutxes, raigs vaginals i banys freds o temperats o electroteràpia.

Si la causa de tot mal era l’úter, alguns van considerar que la solució també era extirpar-lo: es recomanaven histerectomies, ooforectomies (extirpació dels ovaris), fins i tot ablació de clítoris. María Fernández Chereguini, ginecòloga i membre de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO) explica, en conversa amb SINC, que fins i tot avui dia aquesta intervenció intenta evitar-se: “Excepte per una patologia maligna, sagnats o miomes que no es controlen amb tractament mèdic o per prolapse genital, no es realitza. I si es fa és, normalment, mitjançant laparoscòpia. Aquesta manera d’extirpació no invasiva era impossible a l’època”.

A més de la funció reproductiva, l’úter és responsable de la sustentació del sòl pèlvic, però la seva extirpació no hauria de provocar efectes secundaris. Tot i això, “treure els ovaris pot produir una menopausa avançada, amb els problemes que això comporta: risc cardiovascular i problemes en els ossos, entre d’altres”.

La mirada femenina

Les desigualtats en la medicina continuen existint i “afecten la qualitat de vida de les pacients i el seu projecte de vida”, diu Ruiz Cantero. “Es relaciona amb la cultura de les cures: elles en tenen cura, i elles també en tenen cura”. La perspectiva de gènere és necessària perquè els biaixos, afirma, “es contagien i ens els acabem creient homes i dones. Acaben responent als prejudicis que es tenen sobre les dones negant-se les seves pròpies sortides”.

Les desigualtats en la medicina continuen existint i “afecten la qualitat de vida de les pacients, i el seu projecte de vida”, diu Ruiz Cantero.

“Avui hi ha més dones científiques, i estan canviant la mateixa manera de fer ciència. S’estan plantejant preguntes que mai no s’havien formulat abans”, explica la periodista Angela Saini al seu llibre Inferior. “Es qüestionen coses que es donaven per assegudes, i les velles idees deixen pas a altres de noves. El retrat distorsionat –sovint negatiu– de les dones que hi havia en el passat ha estat qüestionat en les darreres dècades per investigadors, que afirmen que era equivocat”.

I conclou: “En un món en què moltes dones segueixen patint el sexisme, la desigualtat i la violència, [les dades] poden transformar la manera com ens veiem mútuament. Si disposem d’estudis seriosos i xifres fiables, els febles es poden tornar forts i els forts, febles”.

Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí

Sovint, la investigació mèdica ha mirat a les dones «com si fossin homes». És a dir, ha ignorat els seus problemes, malalties específiques, les seves queixes, malestar i causes de dolor, per centrar-se gairebé exclusivament a l’estudi de les dones en la seva salut reproductiva.

Però la veritat és que és molt més que això. Segons l’OMS (2021), el gènere és un factor determinant de la salut. És a dir, el gènere d’una persona pot influir de manera significativa en el seu estat de salut física, psicològica i social, així com en el seu nivell de benestar durant els anys viscuts.

Això implica que la morbiditat diferencial, entesa com les diferències en el procés de salut-malaltia que existeixen entre dones i homes, requereix una major atenció.

Socialització «en femení»

La manera en què la persona és socialitzada influeix en la seva forma de concebre el món, als altres i a si mateixa. Aquesta socialització és, en general, diferent en funció del nostre sexe de naixement, el que es coneix com a socialització de gènere.

La conseqüència immediata és que es generen patrons de comportament, sistemes de creences, expectatives, maneres de relacionar-nos, d’estar al món, de sentir i d’experimentar que difereixen entre dones i homes.

La socialització tradicional «en femení» sol inculcar les nenes i adolescents la importància d’estar sempre maca i prima, de ser responsables, de mantenir-se tranquil·les, pensar més en els altres que en si mateixes, relegar les seves necessitats i estar més pendents del que altres persones demanin.

Aquesta socialització diferencial també afavoreix una determinada «especialització emocional«, que reforça i afavoreix la tristesa, la por i la culpa. Per contra, en l’educació de les nenes se solen refrenar la decisió, la seguretat, l’enuig o la valentia. De fet, la major expressió d’emocions per part de les dones en el seu estil de lideratge, en el treball en equip o en els processos de negociació es percep socialment com una debilitat.

En l’edat adulta, la socialització diferencial femenina es reflecteix en l’assumpció de rols de gènere que comporten una sobrecàrrega de tasques i responsabilitats, sovint centrades en la cura d’altres persones, que s’intenten compaginar amb la presència en el mercat laboral.

Això es coneix com la doble jornada, és a dir, jornada laboral més treball domèstic o de cures. Aquesta doble presència / absència simbolitza l’estar i no estar, i obliga les dones a passar d’una cultura de la cura a una del benefici, interioritzant les tensions que això comporta. A més que dificulta la igualtat d’oportunitats per al desenvolupament de la carrera professional. I això implica que es perpetua la bretxa de gènere.

La tensió de la doble presència

Existeixen nombroses investigacions que constaten el malestar que experimenten les dones, en termes de salut, quan han de fer front a la tensió que els suposa la doble presència o la «conciliació». Potser perquè una de les conseqüències d’aquesta sobrecàrrega és un menor temps disponible per a una autocura saludable i per si mateixes.

Tampoc podem obviar que les dones presenten major esperança de vida en comparació amb els homes. Això no vol dir que gaudeixin d’un envelliment més satisfactori. Si tenim en compte els diversos indicadors econòmics basats en la quantia de les pensions i el dret a les mateixes, elles se situen en clar desavantatge.

Les dones grans han d’enfrontar la seva conjuntura personal i vital, que en molts casos les ha situat a la dependència i la pobresa, alhora que desemmascara alguns mandats socioculturals que les han limitat, relacionats amb un concepte de bellesa i joventut que no respecta el mateix procés natural d’envellir.

Salut psicològica i medicalització

En el pla de la salut psicològica, la socialització de gènere femenina s’associa amb una major prevalença de problemes com l’ansietat, la depressió o els trastorns de la conducta alimentària, units a un marcat deteriorament de l’autoestima.

A més, una de cada tres dones és víctima d’algun tipus de violència de gènere. Al llarg de les seves vides, moltes dones experimenten episodis o situacions més o menys sostingudes en el temps d’assetjament o abús sexual, o de violència per part de la seva (ex)parella. Aquests esdeveniments suposen un risc per a la salut de les dones, provocant un pitjor estat de salut general.

A això se suma una major medicalització de la salut de les dones com a conseqüència, al menys en part, dels biaixos de gènere en el diagnòstic, atenció, tractament i investigació. Així succeeix, per exemple, amb el dolor i el cansament que moltes dones presenten com a motiu principal de consulta. Quan no queden sense diagnosticar, es diagnostiquen erròniament, derivant en un major consum de psicofàrmacs, sovint innecessaris.

Un altre exemple el trobem en les malalties cardiovasculars. És poc conegut que els símptomes d’infart més freqüents en dones són diferents dels que solen ocórrer en els homes. Aquest desconeixement, unit a la percepció errònia que els problemes cardiovasculars es produeixen més en homes, dóna lloc en moltes ocasions a un diagnòstic tardà i un pitjor pronòstic.

No es tracta només d’incloure a les dones en les dades

Per tot l’anterior, la perspectiva de gènere és fonamental per oferir una millor atenció sanitària. No es tracta només d’incloure a les dones i veure les diferències. Urgeixen anàlisis en què la diferència sexual sigui una categoria analítica central. Això implica molt més que «afegir» dones a les dades: hem d’adonar-nos de la importància de ser una dona o un home en la recerca en salut.

Afortunadament, no tot és negatiu pel que fa a la salut de les dones. La socialització diferencial i l’especialització emocional de la qual parlem abans afavoreixen, entre d’altres aspectes saludables, un major desenvolupament de l’empatia i més sensibilitat.

Totes dues coses faciliten l’existència de relacions socials, convertint-se el suport social en una estratègia d’afrontament saludable freqüent entre les dones. A més, moltes dones del nostre entorn són exemple de resiliència i superació davant de qualsevol adversitat (in)imaginable.

Com proposa Anna Freixas, si volem tirar endavant, les dones ens hem de prendre seriosament. Això requereix «valorar la nostra ment i les seves produccions, sense demanar perdó per si de cas no estan a l’altura; ens convida a no estar sempre disponibles, com si el temps ens sobrés; suposa anteposar les nostres necessitats a les dels que colonitzen el nostre temps i, per descomptat, ens insta a respectar el nostre cos, la nostra salut, els nostres somnis i els nostres desitjos». Prendre en consideració la perspectiva de gènere en la salut obre la porta a l’assoliment de les nostres expectatives vitals.

Bárbara Luque Salas és professora Titular del Departament de Psicologia de Universitat de Còrdova. Carmen Tabernero Urbieta és catedràtica de Psicologia Social de la Universitat de Salamanca.
Naima Z. Farhane Medina és psicològa per la Universitat de Còrdova.
Rosario Castillo-Mayén treballa al departament de Psicologia de la Universitat de Còrdova.

Aquest és un article traduït de The Conversation. Llegeix l’original aquí

Carme Valls, metgessa especialista en endocrinologia, acaba de publicar el llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing), on descriu les últimes investigacions i avenços en perspectiva de gènere en salut. Segons assenyala Valls, en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços pel que fa a la inclusió de les dones en les investigacions, però encara es tracta d’una tímida aproximació.

La metgessa, que dirigeix el programa «Dona, Salut i Qualitat de Vida» del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris, considera que cal un major desenvolupament de la ciència de la diferència, la qual estableix les diferències entre homes i dones pel que fa la salut. Segons ella, d’aquesta manera, es podrà acabar amb la invisibilització de les dones en la medicina. «Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals de la salut que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja desenvolupin una nova mirada i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones», explica.

El llibre que acaba de publicar és una versió revisada i actualitzada d’un llibre seu de l’any 2006. En termes generals, en catorze anys, les dones segueixen sent invisibles per a la medicina o hi ha hagut alguns canvis en els darrers anys?

En algunes àrees de la medicina hem avançat una mica. Una de les principals crítiques era que les malalties cardiovasculars, que són la primera causa de mort de les dones, havien estat excloses de tots els treballs de recerca que s’havien fet fins als anys noranta. Actualment, un 38% dels estudis sobre mortalitat i morbiditat de malalties coronàries inclouen les dones. Però això encara es fa de forma molt desigual. Si mirem el total de la literatura mèdica, veurem que encara es diferencia molt poc per sexe i, quan es diferencia, sovint no s’analitzen les diferències entre un sexe i l’altre. És necessària una discussió sobre si ser home o dona influeix en l’evolució de la malaltia o en el tractament. Això encara costa molt que es faci.

En altres qüestions no hem avançat gaire. Per exemple, pel que fa a la sexualitat. Se segueix equiparant la sexualitat de la dona amb la de l’home, quan les dones tenim un tipus de sexualitat diferent dels homes. Aquest és el motiu pel qual la viagra femenina no ha funcionat.

Els estudis sobre la Covid-19 tenen en compte les dones?

La majoria de treballs que s’han publicat no diferencien per sexe. Hi ha excepcions, clar. Per exemple, els estudis que fan els epidemiòlegs del Ministeri de Sanitat cada 15 dies sí que diferencien per sexes. I es poden extreure algunes conclusions. Queda la impressió que la malaltia predomina entre els homes, però realment la malaltia ha tingut des de l’inici més incidència en les dones. A la primera onada el 56% de les persones contagiades eren dones i un 44% homes. A la segona onada, el 52% són dones i el 48% homes. Ara bé, la mortalitat sí que és superior en els homes; un 60% de les persones que han mort per coronavirus són homes.

Per tant, l’evolució de la malaltia és diferent entre homes i dones i la incidència és superior en les dones, per dos motius. Primer, per raons socials perquè, per exemple, les sanitàries representen el 70% entre el total de sanitaris contagiats. A més, els treballs més precaris són duts a terme majoritàriament per dones. Pel que fa a les causes biològiques, s’estan fent estudis sobre l’efecte que pot tenir el virus sobre l’enzim ECA. Sembla que aquests receptors estan més expressats en el cos de la dona, però, alhora, les dones segreguen un enzim protector antiinflamatori que fa que no tinguin afectacions tan greus als pulmons, fet que es tradueix en menys ingressos a l’UCI i menys mortalitat.

Hi ha, per tant, necessitat de diferenciar els dos sexes en la pràctica mèdica?

Estudiar la ciència de la diferència, que permet diferenciar entre els dos sexes i que és una assignatura pendent per la medicina, ens permetria recollir més informació per tractar millor als pacients d’ambdós sexes. A més del que ja he mencionat, cal destacar totes aquelles patologies que pateixen més les dones respecte als homes, com serien les malalties de carència de ferro, les anèmies i les malalties autoimmunes. Els i les professionals no surten de la facultat de medicina preparades per atendre aquestes malalties cròniques que després es veuen a la consulta. A l’atenció primària, especialment, és necessari el desenvolupament de la ciència de la diferència.

Vostè aborda molts aspectes en el seu llibre sobre la salut de les dones, però quina és l’essència de la discriminació de les dones en la medicina? Per què s’invisibilitzen?

Bernadine Healy, una cardiòloga americana, ja denunciava feia anys que no tractàvem igual les malalties coronàries entre homes i dones; que les dones les enviaven a casa i els homes a operar-se. Hi ha un estereotip de gènere, que implica dues coses. Per una banda, la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones i, per l’altra, els prejudicis a l’hora d’investigar: fins als anys noranta, els treballs de recerca no contenien cap dona. Aquí hi ha també el problema de les ciències androcèntriques, que creuen que no cal estudiar la diferència, és a dir, creuen que passa el mateix en un sexe i un altre. Això seria el biaix de gènere mental. Durant segles, la dona ha sigut considerada inferior, poc important. Això també passa en l’àmbit farmacèutic. Quan es fa un estudi de fàrmacs i s’utilitzen animals, el 75% dels treballs són amb rates mascles. Ho justifiquen dient que les rates tenen el cicle estral, que és una mena de cicle menstrual, i que això molesta per estudiar un fàrmac.

Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball.

Aquest biaix de gènere que vostè destaca en el seu llibre, contrasta clarament amb la progressiva feminització del sector sanitari.

Sí. Perquè l’esperit crític s’ha d’anar desenvolupant, i quan a la facultat t’ensenyen les coses d’una determinada manera, surts d’allà amb aquella perspectiva. Que és una mirada androcèntrica. Hi ha una part de professionals que creuen que no val la pena introduir la perspectiva de gènere en la salut, que creuen que segurament som tots iguals i que si s’estudia un sexe, ja s’estudia l’altre. I això queda de manera permanent en el cap de molts metges i metgesses.

En els últims anys, però, hi ha hagut un canvi. Els estudiants de Medicina i Infermeria noten que hi ha una mancança en la seva formació i ens demanen a professionals que treballem amb altres mirades que anem a fer sessions a la universitat sobre gènere i salut. Això ho trobo fantàstic. Però realment és només com envoltar el nucli principal, perquè les assignatures troncals de Medicina no incorporen la perspectiva de gènere. Penso que hi hauria d’haver un esforç per part de la docència universitària d’incorporar-la a totes les assignatures, no només fer una assignatura. La perspectiva de gènere ha d’incorporar-se transversalment, assignatura per assignatura.

Per on cal començar?

L’inici d’aquest canvi de paradigma es troba en la recerca. Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten diferent a homes i dones

El 1996 el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris va organitzar un congrés, reunint a experts de 53 països per parlar sobre la perspectiva de gènere en salut, un congrés que va tenir molta repercussió, perquè va permetre aconseguir una xarxa de recerca a escala mundial. La primera conclusió que se’n va extreure era que calia que s’incorporés la perspectiva de gènere a les Facultats de Medicina. Això no s’ha aconseguit encara, tot i que s’ha aconseguit una tímida aproximació. Hi ha països i universitats que han anat més de pressa en aquesta evolució i compten amb especialitats com la Medicina de la Dona.

La crisi sanitària de la Covid-19 ha disparat encara més el consum d’ansiolítics i antidepressius. Segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. A què ho podem atribuir?

El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment que pot ser que les dones pateixin més ansietat, pel fet de viure en una situació androcèntrica que els hi diu que no valen res, que no les deixa fer una carrera professional i que les impulsa a fer treballs precaris o que cobren diferent per la mateixa feina que un home. Però això són problemes socials, no mèdics. Si tractes un problema social amb una pastilla t’estàs equivocant molt. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius. Està demostrat que en la primera consulta és molt més freqüent donar un ansiolític a una dona que a un home. Actualment, a Espanya donem cinc vegades més antidepressius a dones que a homes i el doble d’ansiolítics.

En termes de cura dels fills i de les feines de la casa, la crisi del coronavirus ha servit per equilibrar i repartir les cures a casa? O creu que no ha canviat res i que el pes segueix recaient sobre les dones?

A la primera onada es va fer un estudi que deia que no havia canviat res, que la dona s’havia sentit com que no tenia ni dos minuts per respirar. Actualment no hi ha dades, però la meva impressió és que en alguns casos ha servit per compartir les cures, però que, en general, el teletreball de l’home era sempre el prioritari. L’home es tancava en una habitació i no sortia fins al vespre. La dona comptabilitzava: treballava, feia el dinar, ajudava als fills a fer els deures… tenia el mateix rol, estant tots a casa. També hi ha homes que posen la rentadora, és clar, però la figura de pal de paller de les cures encara recau en l’esquena de la dona. Cal fer estudis al respecte.

En quina mesura afecta la seva salut que les dones es dediquin en gran part a cuidar els fills i fer les feines de casa?

Sobretot, van perdent la possibilitat de recuperar la seva carrera professional. La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia la Virginia Woolf, i renúncia a tenir desitjos. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida, a viure en plenitud. A llegir, a escoltar música… a fer el que li vingui de gust, sense estar sempre pendent de la vida dels qui l’envolten. Però no vull fer victimisme. La veritat és que moltes ens hem anat guanyant els nostres espais. Però a vegades és esgotador. Està clar que la feina de les cures s’ha de repartir molt més en la societat, perquè és un element que afavoreix l’estrès físic i mental de les dones.

Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.

També parla en el llibre de la importància d’envellir amb salut. Com hauria de canviar l’atenció als sociosanitaris i residències? Cap on hauríem d’anar?

S’ha de canviar el model totalment. Si és possible, l’envelliment ha de ser en el teu entorn personal. Si no és possible, les residències han de ser cada vegada més un lloc que no sigui ‘aparcar’ a la gent com si fossin mòmies. Han de ser llocs on puguis mantenir una qualitat de vida. Les habitacions, per exemple, si és possible haurien de ser individuals, perquè la gent necessita un respecte a la seva pròpia dignitat. Els poders públics, per la seva banda, han de supervisar i evitar que les residències es converteixin en un negoci, perquè algunes ho són. Una residència no hauria de donar diners, s’haurien de reinvertir aquests beneficis en més personal, en una millor atenció i en pagar adequadament als seus treballadors. Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.

A la part del final del llibre parla de les condicions de les dones per empoderar-se i néixer per si mateixes.

La Medicina ha tardat molts anys a visibilitzar les dones en els estudis i encara trigarà molts més a fer visible tot el que és la dimensió de la salut de la dona. Moltes ja no hi serem. Per això, en l’últim capítol del llibre defenso que cal renéixer per nosaltres mateixes, recuperar els nostres desitjos i la voluntat de gaudir de la vida. En qualsevol circumstància, sempre podem trobar petits espais de llibertat per tornar a recuperar el plaer a la nostra vida. Cal que recuperem la sensualitat i la sexualitat, que això ens doni vitalitat. Hi ha dones que han superat circumstàncies molt difícils; hem d’emmirallar-nos en això i fer una mirada cap endavant i viure els anys que ens quedin amb el màxim de plaers possibles. Mentre la ciència i la medicina avancen, a la vida quotidiana totes les dones han de ser protagonistes de la seva salut. Trobar espais de salut per gaudir perquè, al final, sí que tenim una cosa bona que és la vida.