Aquest és un article publicat a eldiario.es
«Els regals desmesurats i atencions als metges a la multinacional vénen de molt lluny i estan a l’ADN de Pfizer. Ja ho fèiem fa vint anys. Era una manera de condicionar, encara que és possible que últimament amb els escàndols que s’han deslligat i les multes milionàries a aquesta i altres farmacèutiques es relaxessin aquestes conductes».
Qui parla és V., que va treballar com a delegat comercial de la multinacional més d’un lustre (se’n va anar el 2001). Aquest extreballador de la farmacèutica sosté que els conflictes d’interessos entre la seva xarxa comercial i els metges del sistema públic sanitari que van desencadenar l’acomiadament de 30 directius del gegant farmacèutic el novembre passat eren part de la filosofia de l’empresa.
A finals dels 90, quan ell era un dels delegats de la multinacional a Espanya, Pfizer ja no escatimava en despeses per influir en les prescripcions dels metges de la Seguretat Social, explica. «Totes les empreses feien el mateix, però nosaltres teníem més diners», recorda ara aquells anys. Ell mateix explicava amb el seu propi pressupost: «Dos milions de pessetes per a regals i atencions, al marge del que invertia el laboratori des de la seu central a Madrid per pagar menjars, màrqueting, viatges, congressos i reunions locals».
I en aquesta partida assignada a cada delegat comercial hi cabia de tot: ordinadors portàtils, telèfons mòbils, carteres de cuir, viatges… que s’utilitzaven, segons aquest extreballador, per convèncer els metges. «Era una forma més de corrupció però quan estàs dins el veus com una cosa d’allò més natural. Perquè és cert que eren pràctiques molt esteses en totes les companyies».
En aquella època, els delegats comercials de les farmacèutiques van arribar a encunyar el seu propi argot per referir-se a les relacions del negoci, un llenguatge que encara es fa servir en el sector. «Els tarugos són els metges que es deixaven influenciar. I d’aquí va sorgir el verb taruguejar, que descrivia bàsicament els mecanismes per convèncer-los. Nosaltres, els caps de vendes, érem els romans que estàvem allà de peu amb vestit i corbata a les portes de la consulta, ferms, esperant l’especialista de torn. la millor manera de taruguejar era amb bosses de viatge, congressos internacionals o fins i tot caps de setmana de plaer amb totes les despeses pagades».
V. recorda un programa d’una coneguda agència de viatges que algun dels seus companys utilitzava per anar captant els metges més joves. «Els manàvem de dos en dos a un hotel i els llogàvem un cotxe per al cap de setmana. Després la relació amb aquests metges ja es mantenia sempre, quan pujaven, estaven més oberts a les nostres recomanacions i a citar els nostres productes en les seves conferències i publicacions».
Aquests metges, caps de servei o especialistes, amb capacitat d’influència entre els seus companys eren denominats «capos» en l’argot. I per a ells hi havia, segons V., atencions especials: «El top de l’època era el viatge transatlàntic, els congressos a Nova Orleans o a Chicago. Eren bitllets d’avió de mig milió de pessetes per persona. I un molt sol·licitat en el cas dels psiquiatres era el que programava l’Associació Psiquiàtrica d’Amèrica Llatina (APAL) en llocs com Cuba o Cartagena d’Índies. Després hi havia els congressos europeus i en últim lloc, els espanyols».
V. sosté, no obstant, que molts metges rebutjaven aquests tractes. I que fins i tot entre els «tarugos» havia classes: «Hi havia les plomes d’or o capos, líders d’opinió, nacionals, provincials, metges amb molta ascendència entre els seus companys. Pot ser un cap de servei d’un hospital amb influència sobre els altres. Si Pfizer muntava un congrés en un hotel, ells sempre tenien la seva xerrada».
Dos milions de pessetes en copes
Segons el relat d’aquest extreballador, la multinacional posava especial cura en mimar el planter de metges. «A la branca de Psiquiatria, per exemple, la multinacional programava cada any, i sempre en ciutats turístiques, l’examen PRITE, una prova que es realitza als Estats Units, i que permetia comparar els resultats amb els dels seus col·legues nord-americans. La prova se celebrava en cap de setmana i després de l’examen arribava la festa. Els aspirants, tot just acabada l’especialitat, gaudien de sopar i copes a càrrec de Pfizer. Recordo una a la discoteca Olivia Valere de Marbella [un local freqüentat per les elits econòmiques de la ciutat malaguenya llavors]. Tots els delegats anàvem amb feixos d’invitacions a copes. la festa va acabar quan s’havien gastat dos milions de pessetes «.
V. reconeix que des de principis de l’any 2000 les autoregulacions de les farmacèutiques s’han fet més exigents i que la gradual introducció dels genèrics s’ha reduït molt les possibilitats de negoci. «Però és molt difícil revertir aquesta cultura interna d’intentar influir en els metges perquè receptin els seus fàrmacs i ara el botí està a la farmàcia hospitalària associada als malalts crònics».
Cap portaveu oficial de Pfizer ha accedit a parlar amb eldiario.es sobre aquestes informacions. A la desena de preguntes plantejades des d’aquesta redacció, la companyia ha respost amb un comunicat escrit de sis línies en què assegura: «Pfizer es pren el compliance [el seu codi de bones pràctiques] molt seriosament i el nostre objectiu és assegurar que cada empleat en tot el món ho fa. És per això que la companyia té processos sòlids per ajudar a prevenir i detectar potencials infraccions de les nostres polítiques internes. Tots aquests processos es revisen regularment per assegurar que es mantenen actuals i que compleixen amb els objectius i requeriments de els països en què tenim presència».
«Els excessos dels 90» i «les llegendes urbanes»
C. també va treballar en Pfizer. Ara és directiu d’una firma de la competència amb centenars de treballadors al seu càrrec. Nega que «aquells excessos dels 90» es mantinguin des de llavors perquè «els codis de les empreses s’han endurit molt».
Farmaindustria, la patronal que agrupa els laboratoris, prohibeix en la seva normativa de bones pràctiques obsequis de més de 10 euros, 60 si es tracta de llibres o material formatiu, i estableix sancions de fins a 360.000 euros per a qui trenqui les normes. A més, explica, cada companyia té les seves pròpies normes internes que en els últims anys i arran d’algunes polèmiques s’han pres molt seriosament.
«Part de la meva feina ara és trucar a les llibreries i comprovar que una factura de 180 euros que em presenten els meus agents comercials correspongui a tres llibres de 60 i no a un 180. Fins a aquest punt hem arribat. Els codis d’autoregulació i les normes internes són molt més estrictes que les legislacions dels països on operem. Des de 2009 les restriccions són brutals», assegura aquest directiu que alerta contra les «llegendes urbanes que envolten el negoci».
Ni V. ni C. s’atreveixen a pronunciar-se sobre el que hi ha darrere dels 30 acomiadaments a Pfizer, encara que tots dos asseguren que en el món tots han sentit parlar de la purga del passat novembre. I coincideixen que a més de fiscalitzar les multinacionals seria necessari establir mecanismes de major control sobre determinats metges.