Just Deploy It!

Etiqueta: PIB

  • Sanitat i educació tornen a ser els àmbits als quals es destina menys despesa pública

    Fa uns dies el Diari de l’Educació publicava que aquest 2018 serà l’any en què l’Estat dediqui menys esforç a l’educació des de 1995. Així ho demostraven els pressupostos aprovats el passat mes d’abril, en els quals es veia que la despesa respecte al PIB s’havia enfonsat al 3.82%, el més baix des de 2007, després de tres anys de rebaixes que afectaven educació però també a sanitat sent aquests els dos àmbits més castigats. Aquesta davallada pressupostària s’ha tornat a fer palesa amb el Programa d’Estabilitat i el Pla Pressupostari que el Govern espanyol ha presentat a Brussel·les de cara al període 2018-2021.

    Com ja s’ha dit, la sanitat no es troba en els seus nivells mínims però el 5,87% d’aquest exercici queda molt lluny del 6,76% del 2009. Fa just 9 anys va ser quan es va registrar el màxim de la major part de les partides, ja que el PIB es va frenar, però el govern estatal de Rodríguez Zapatero va augmentar la despesa, de manera que l’esforç -i el dèficit- es va disparar. Ara, darrere de l’educació, la sanitat és qui més nota la reducció en el pressupost. De fet, l’estimació de l’Executiu és que el 2021 caigui a mínims de 2004.

    Veient aquests dos àmbits així com analitzant la tònica general de la resta, es veu que el Govern de l’estat espanyol seguirà reduint la despesa pública en el període 2018-2021. En termes generals, la despesa caurà fins 40,5% del producte interior brut (PIB) en el present exercici, i s’anirà reduint fins a ser de tot just del 38,5% el 2021.

    L’any 2012 la despesa rondava el 48%. Això vol dir que sis anys després aquesta despesa ha viscut una important caiguda. Una caiguda que implica retallar, reduir, la despesa de les diferents partides contingudes en la despesa pública. Que l’estimació en sanitat estigui encarada a reduir la despesa fins al 5,87% del PIB aquest any implica que aquesta vagi progressivament caient fins al 5,59% el 2021. Pel que fa a educació, la despesa retrocedirà al 3,89% el 2018 i arribarà al 3,7% el 2021. Davant d’això, Hisenda defensa aquesta situació afirmant que no es produeix una reducció en la inversió, sinó un ajustament en la despesa.

    Aquest ajustament és el tercer exercici consecutiu que es realitza tant en sanitat com en educació. La retallada que es farà sobre la despesa en sanitat no s’equiparava des de 2007. Pel que fa als fons destinats a educació, la despesa es quedarà en el 3,8% del PIB, que suposa el nivell més baix dels últims 20 anys i representa una xifra molt inferior al 4,6% que es va registrar el 2009.

    Cal recordar que els pressupostos d’enguany han estat anomenats «els més socials de la història». Així els van qualificar el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el portaveu del Gobierno i ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo. Si bé és cert que els fons totals destinats a les partides socials augmenta respecte anys anteriors a causa de la millora de l’economia, la inversió pública en relació al PIB va en retrocés.

  • S’ajunten el pa i la gana

    ‘Se vende la Sanidad Pública‘ és el títol del llibre editat pel líder de la Marea Blanca madrilenya, Juan Antonio Gómez Liebana, que s’acaba de presentar a Barcelona. L’articulista del Diari de la Sanitat Ramon Serna i Ros, és un dels seus autors principals. L’obra descriu amb gran detall la situació de la sanitat al nostre país durant aquests anys de crisi, recull els casos de corrupció, el procés de la Marea Blanca a Madrid, les tímides accions desprivatitzadores del Conseller Toni Comín i alguns exemples de moviments populars grecs i francesos que han canviat els seus serveis de salut. S’argumenta que només els moviments de pacients i professionals poden aturar la creixent privatització dels serveis de salut europeus.

    El fenomen privatitzador és fàcil d’entendre. Les companyies de la construcció, la banca o la indústria volen diversificar les inversions per pal·liar la variabilitat dels seus mercats. Desitgen entrar en un sector que suposa el 7% del PIB i que no només és estable, sinó que creix contínuament. També els anima la idea tan estesa que els serveis de salut estan mal gestionats. Pensen que el seu coneixement gestor els farà augmentar la rendibilitat.

    Per altra banda, el sector concertat català ha perdut la seva principal avantatge competitiva davant del sector propi de la Generalitat. Ja no pot anar a buscar diners al banc. La legislació comptable europea SEC95 computa com deute públic l’endeutament dels hospitals que treballen quasi exclusivament per a la sanitat pública.

    Dit d’una altra manera, s’ajunta el pa i la gana. Només aquesta inversió privada ha fet possible que la presidenta Esperanza Aguirre pogués inaugurar 10 hospitals durant el seu mandat o que el conseller Boi Ruiz evités acomiadaments massius per la fallida de l’Hospital del Sagrat Cor. Naturalment aquests “finançadors” del sector públic inverteixen quan troben una legislació favorable al lucre, quan poden realitzar pràctica privada en centres públics i quan obtenen uns contractes que els garanteixen un retorn generós de la seva inversió. La cultura del sistema sanitari català que manté una actitud paternalista amb els pacients, que allunya els professionals dels òrgans de decisió i que polititza la gestió, afavoreix la privatització.

    En els discursos de les inauguracions d’aquests centres privatitzats tothom parla sense fonament científic de l’eficiència de la gestió privada sobre la pública, però ningú menciona els efectes negatius sobre la salut de les privatitzacions a Itàlia, ni recorda la major mortalitat dels hospitals canadencs amb ànim de lucre.

    L’experiència de la Marea Blanca madrilenya mostra que l’acció conjunta de ciutadans i pacients és imparable i aconsegueix tot el que es proposa. Segurament per això el «sistema» allunya aquests actors dels centres de decisió. Ni el govern, ni els partits polítics tradicionals, ni les organitzacions professionals adoptaran una actitud bel·ligerant en enfront del lucre. El canvi vindrà dels valors que aporten els nous moviments professionals i de pacients. El primer pas per la necessària modernització exigirà atorgar veu i capacitat d’elecció al ciutadà, per incorporar els professionals al govern i la gestió dels seus centres i per professionalitzar les estructures de gestió. Afortunadament cada vegada identifico més forces que caminen en aquesta direcció.