Just Deploy It!

Etiqueta: política sanitària

  • El CatSalut suspèn, per ara, la Instrucció per evitar el frau de llei en l’accés a assistència sanitària

    Signada per Adrià Comella, director del Servei Català de la salut, s’ha fet pública la resolució per la qual s’estableix «la suspensió de l’aplicació de la Instrucció 05/2019, Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés amb càrrec al Servei Català de la Salut (CatSalut) i per al rescabalament de despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic, del CatSalut».

    Aquest moviment arriba després de la queixa d’amplis sectors. De fet, per això argumenta la suspensió el mateix CatSalut. Actualment, s’havia tancat ja el tràmit d’informació pública i audiència de les entitats interessades del Decret pel qual s’anava a aprovar el reglament de desenvolupament de la Llei 9/2017, de 27 de juny, que estableix la universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut.

    Les al·legacions rebudes en aquest tràmit, afirmen, feien «palès que el contingut de la Instrucció 05/2019 pot induir a interpretacions que són contràries a la seva autèntica finalitat, que, en cap cas, ha de suposar una restricció dels drets de les persones en risc d’exclusió social o persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social».

    D’acord amb això, el CatSalut ha considerat convenient suspendre l’aplicació de la Instrucció 05/2019 fins que s’aprovi i entri en vigor el Decret que desenvolupa aspectes fonamentals sobre l’abast que ha de tenir l’assistència sanitària en cas de persones en risc d’exclusió social o
    persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social.

    Paral·lelament a la resolució de suspensió d’aplicació de la Instrucció 05/2019, per evitar el frau de llei, l’Ajuntament de Barcelona ha inclòs en l’ordre del dia del Ple Municipal realitzar una Declaració Institucional en contra d’aquesta instrucció.

    Segons el text presentat a la comissió municipal, la declaració vol «instar a la Generalitat de Catalunya a retirar la Instrucció 05/2019 per evitar que s’alimentin sospites de frau sobre les persones que resideixen a Catalunya en situació de precarietat habitacional i una aplicació arbitrària i/o discriminatòria del dret a l’accés universal a la sanitat pública». A més, també instar-la perquè «vetlli per què el Reglament de la Llei 9/2017, actualment en fase de consultes, no contribueixi a crear noves situacions d’exclusió i garanteixi la universalitat de l’assistència sanitària, buscant el consens amb les organitzacions socials, els professionals de la sanitat pública i el món local». Finalment, instar a la Generalitat també a què proporcioni la informació, tot respectant la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades, que l’hagi motivat a aprovar la Instrucció 05/2019 i que «iniciï un procés que busqui el consens amb les organitzacions socials, els professionals de la sanitat pública i el món local per donar-hi una resposta que faci compatible la sostenibilitat del sistema de finançament públic i la universalitat del dret a l’assistència».

    Aquestes demandes arriben després de valorar que la instrucció valorava com a criteris de frau elements que es contradeien amb la base de la sanitat universal. Per exemple, en el text parlen que la instrucció «identifica com a possible criteri de frau el fet de no disposar de cap contracte de treball, subministrament o lloguer que acrediti la residència habitual» però al mateix temps recorden que la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, estipula que les administracions públiques locals tenen l’obligació d’empadronar a totes les persones que visquin al seu territori i que tots els veïns i veïnes d’aquest mateix territori tenen el dret i l’obligació d’empadronar-se.

    Des de l’Ajuntament de Barcelona destaquen aquests elements perquè aquest empadronament és la porta d’accés a drets fonamentals com ara l’assistència sanitària pública o l’escolarització bàsica dels menors. Afegeixen que és necessari garantir aquests drets perquè «la realitat de molts dels veïns i veïnes de Barcelona vinculada a l’habitatge és la residència no continuada en un mateix habitatge i, per tant, la dificultat d’acreditar documentació relativa a un domicili fix». Recorden que, per pal·liar aquesta realitat l’Ajuntament de Barcelona facilita als seus veïns polítiques d’empadronament actiu que inclouen l’empadronament sense domicili fix.

  • Un sistema sanitari blindat

    Aquests dies s’estan incorporant els nous alts càrrecs i els directius del sistema sanitari. Segurament arriben amb il·lusió i ganes d’endegar nous projectes. Potser s’enlluernaran pel volum del pressupost que tenen assignat i pensaran que la legislatura els oferirà moltes possibilitats de deixar la seva empremta. Malauradament en pocs dies s’adonaran de l’enorme dificultat d’introduir canvis dins del sistema i comprovaran amb desil·lusió que el pressupost estat distribuït des del primer dia. També descobriran que moltes de les decisions que els afecten ja estan preses i sovint no sabran ni tan sols qui les ha adoptat. Piloten un immens transatlàntic en el que encara que girin tot el timó cap a una banda, el vaixell seguirà navegant en la mateixa direcció per pura inèrcia.

    Efectivament tenim un sistema sanitari refractari a les reformes. De fet, el model no ha canviat des dels anys vuitanta i principis del noranta. Els consellers Espasa i Trias van ser els únics reformadors. Amb les transferències i la transició democràtica van dissenyar el que anomenem «Model Sanitari Català». En aquell moment van crear l’Institut Català de la Salut i el Servei Català de la Salut, es va desplegar la xarxa d’hospitals comarcals concertats, es va reformar l’atenció primària i es va crear l’entorn sociosanitari.

    Mitjançant pactes amb els diferents actors polítics, socials, professionals i municipals es van anar creant un gran nombre d’empreses en les quals d’alguna manera hi participen tots els que tenen interessos en el sector. Aquestes organitzacions es resisteixen a canviar o desaparèixer. És pràcticament impossible tancar-ne una. Només accepten el creixement. Ni tan sols canvien els gerents que es perpetuen en la seva posició transformant-se en gerents-propietaris. Així es dóna la paradoxa que malgrat el discurs prevalent critica l’immobilisme del sistema públic, l’únic que efectivament ha canviat i ha estat disposat a tancar serveis o a cedir-los ha estat l’Institut Català de la Salut.

    Des dels noranta l’estructura s’ha mantingut invariable, únicament hem experimentat aquest traspàs de serveis de gestió directa cap als concertats, amb alguna petita excepció com la reversió d’un concert a Granollers durant la darrera legislatura.

    Efectivament aquests pactes entre els diferents actors amb interessos en el sector que van afavorir la creació del model, ara l’empresonen. Ningú vol renunciar a la seva porció del pastís. Els projectes innovadors del Departament de Salut com la integració social i sanitària, el pla d’innovació de l’atenció primària, els Governs Territorials o la participació ciutadana es queden en simples documents o brillants conferències. Molt discurs i cap reforma.

    No voldria desanimar als nou incorporats, només els trameto la realitat. Els canvis en sanitat són possibles quan es produeix una transformació important de la societat, com va ser l’arribada de la democràcia. Justament la darrera crisi econòmica va ser una oportunitat perduda per reformar el model i fer-lo més eficient. Ara ho tenen més difícil.

    Per canviar s’han de trencar els equilibris i els pactes entre els interessos dels diferents actors. Fer-ho comporta un alt risc de destitució imminent. És més còmode seguir repartint porcions del pastís als diferents grups de pressió. Animo als alts càrrecs i directius que acaben d’arribar que trenquin aquesta inèrcia. Val la pena arriscar-se per aconseguir una sanitat millor. S’han de prendre mesures valentes. Si mantenen el timó a una banda durant el temps suficient, el transatlàntic acabarà canviant de rumb. Pensin que només deixaran empremta si renuncien a la comoditat de complaure tots els desitjos de l’»establishment» sanitari.

  • Una revisió del model sanitari trenta anys després de la construcció del sistema

    La Llei General de Sanitat aprovada l’any 86, de la qual el llavors ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch n’és considerat el pare polític, és vist avui com un dels èxits aconseguits durant la Transició. La llei d’ara fa poc més de trenta anys ha romangut pràcticament intacta des que va ser aprovada durant el primer govern del PSOE. Ara bé, com ha evolucionat el model? Cal revisar-lo? Quins són els reptes actuals?

    Precisament amb motiu del trentè aniversari, que va produir-se el mes d’abril passat, l’Ateneu Barcelonès ha acollit aquest dijous una sessió per fer balanç del que va suposar l’impuls de la llei, que situava les bases del model sanitari que avui té l’estat espanyol. Sota el títol Llei general de sanitat: Gestió i finançament, l’economista i director del Servei Català de la Salut, David Elvira, i el metge Juli de Nadal, han reflexionat al voltant del model i de la llei. Nadal va participar directament en el procés de gestació de la LGS,  ja que va formar part del gabinet del ministre Lluch, i recentment ha publicat el llibre La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública. Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural -editora d’El Diari de la Sanitat– ha estat el moderador.

    Les dificultats per acordar un redactat de la llei

    “La major part de la gent que va contribuir a fer que aquesta llei fos possible ha quedat en l’anonimat”, ha dit De Nadal a l’inici de l’acte. Segons ha recordat van ser molts els professionals de diferents disciplines, com ara la medicina, la infermeria o l’economia, els que van bolcar-se a construir una nova llei. “No va ser gens senzill acordar l’articulat de la llei, un dels primers fronts de conflicte venia del propi partit, del PSOE, però també de l’establishment mèdic o la indústria farmacèutica”, ha recordat.

    El metge Juli de Nadal durant la seva intervenció. / © SANDRA LÁZARO
    El metge Juli de Nadal durant la seva intervenció. / © SANDRA LÁZARO

    L’esquerra de la Transició volia una sanitat pública, universal, gratuïta i finançada amb impostos. “Quan Ernest Lluch va arribar al ministeri les taules eren plenes de documents que la gent d’esquerres havia elaborat sobre com havia de ser el model”, ha dit De Nadal. Per ell, la reflexió prèvia que s’havia fet des de l’esquerra “va ser molt important” i ha citat com a exemple el paper del PSUC.

    Els reptes de l’actual model

    El director del Servei Català de la Salut David Elvira s’ha referit als reptes del model actual. Una població més vulnerable o fràgil, un sistema infrafinançat o la innovació en són alguns. A més, segons ha destacat, un dels reptes és adaptar el model a la societat del segle XXI: “No és la mateixa que fa 30 anys. Avui la ciutadania està més informada, al segle XXI la política sanitària ha de ser menys paternalista, més participada i ha d’oferir més rendiment de comptes”.

    El model actual, després de 30.anys, s’ha de “transformar més que reformar”, ha dit Elvira, i “trencar amb mantres”. El director del Servei Català de la Salut ha reivindicat que el model tingui una orientació comunitària i els determinants socials de la salut en el focus: “No només és important el servei sanitari sinó la situació social del pacient”. A més, també ha reconegut que cal fer un pas més en salut mental així com comptar amb la participació dels professionals i els pacients en les polítiques. Sobre aquest darrer punt ha assegurat que el departament ja treballa en mesures de participació. Amb tot, Elvira ha reconegut que cal superar mantres com per exemple “que la propietat dels proveïdors no importa” i així mateix ha reconegut que la crisi econòmica no va aprofitar-se per fer una reforma estructural del sistema. Per contra, “s’han adoptat mesures de restricció per mitjà una política de preus i excessivament de pressa”, ha afegit.

    David Elvira parla dels reptes de l'actual model. / © SANDRA LÁZARO
    David Elvira parla dels reptes de l’actual model. / © SANDRA LÁZARO

    Per la seva banda, Juli de Nadal ha posat èmfasi en què “els canvis de la sanitat en els darrers anys són tan profunds i vinculats a un progrés científic que no hi haurà capacitat de generar riquesa suficient”. Davant d’aquest pronòstic, el metge ha advertit que “s’han de prendre mesures perquè es corregeixi el finançament del sistema” i ha emplaçat a fer una reflexió sobre un “gran pacte per la sanitat”.

    L’acte, que ha comptat amb l’assistència de prop d’una cinquantena de persones, s’ha fet en el marc de xerrades i debats del Cicle d’Economia i Sanitat de l’Ateneu i l’han coorganitzat l’Associació dels Amics de la UAB, la Fundació Ernest Lluch i l’Ateneu Barcelonès.