Pot semblar que el sistema sanitari públic ens protegeix dels interessos del mercat. O que les pràctiques assistencials del sistema públic no estan contaminades per ells, que són «científiques» i, per tant, que els professionals sempre ens ofereixen el millor per a nosaltres. En efecte, així succeeix en nombroses ocasions, però en d’altres, aquesta percepció queda molt lluny de la realitat. La persecució de beneficis empresarials ha penetrat en tots els sistemes, públics i privats (més en aquests últims, però) a través de tècniques sofisticades de publicitat i de manipulació de la informació. Ho confirmen les notícies que apareixen a la premsa general de tant en tant i més sovint a la premsa professional.
Com neutralitzar aquesta tendència d’una sanitat regida per les regles del mercat? Les mesures legislatives, de major control dels processos d’investigació, publicació de resultats i comercialització són necessàries però insuficients. Apel·lar a l’ètica mèdica també és necessari, però alhora veiem com sectors de professionals de la medicina sucumbeixen als temptadors mecanismes del màrqueting i el suborn d’algunes empreses. És cert també que molts altres professionals segueixen de bona fe els líders d’opinió o les guies clíniques i terapèutiques influïdes pels fabricants. També les revistes i les societats científiques i els comitès d’ètica hauran d’extremar el seu compromís amb els pacients i la societat, posant mesures de vigilància més estricta sobre els medicaments i les seves recomanacions.
Per discutir i disminuir el poder dels mercats en els sistemes sanitaris s’ha de qüestionar l’hegemonia del pensament biomèdic (construït amb una visió parcial i limitada de la salut i la malaltia) i desenvolupar un coneixement arrelat en les causes de les malalties dels nostres temps, reconèixer la incertesa de la ciència mèdica i exercir el dret a decidir sobre el propi cos i els processos de sanar i d’emmalaltir. Hem de rebaixar la credulitat en els recursos tecnològics i en els detentors del saber mèdic, contraposant els sabers que ens dóna la vida i l’exercici de l’autonomia personal. Per la nostra part, els professionals hem de ser més humils i qüestionar el coneixement que se’ns ofereix des de les instàncies de poder suposadament científic, tot reclamant la total independència de la indústria en la producció de coneixement (investigadors, congressos, guies de pràctica clínica, recomanacions terapèutiques…), així com incorporar criteris socials i de la ciutadania en la definició de què és o no és malaltia.
El que està clar és que el mercat i el poder biomèdic no poden servir per regular els sistemes sanitaris ni per definir què és o no és malaltia. N’hem vist les seves limitacions i conseqüències.
El domini del coneixement professionalitzat sobre els nostres cossos i les nostres vides ens ha desposseït del bagatge cultural construït durant segles en les nostres societats i ens ha fet incapaços de manegar la realitat quotidiana. Tenim una gran dependència del sistema sanitari, de tal manera que tot i ser cada vegada una societat més formada acadèmicament, més necessitem una opinió professional per a situacions que els nostres pares o avis resolien perfectament. Requerim la intervenció del sistema sanitari per diagnosticar una grip o un refredat, per prendre o no un antitèrmic o un analgèsic bàsic, per curar una ferida lleu o simplement per saber si estem bé de salut.
Les possibilitats de realitzar canvis des del mateix sistema són molt limitades. Es revertirà la mercantilització de la salut quan hi hagi capacitat col·lectiva de reconèixer-la, quan els moviments socials denunciïn les seves manifestacions i formulin propostes basades en un concepte de salut autònom i en un sistema sanitari que causi el menor dany possible i se centri en la cura de les persones més que en la realització de proves i la prescripció de medicaments. En aquest sentit, cal destacar el poder transformador del treball de professionals sanitaris i de les associacions i grups que en els diferents entorns comunitaris i de participació proposen i endeguen intervencions sobre els condicionants socials de la salut. Aquestes iniciatives estan, a la pràctica, contraposant el coneixement social al limitat coneixement basat en les causes biològiques, que en realitat són només responsables d’una petita part de les malalties i de la mortalitat.
Les administracions, en el nostre cas el Servei Català de la Salut, tenen un considerable poder per revertir la mercantilització sempre que les seves decisions es dirigeixin a obtenir millors resultats en salut més que al repartiment del negoci sanitari entre els diferents agents proveïdors. De moment, però, sembla que les intencions no van en aquest sentit. La distribució de recursos i de funcions fortament decantada cap a la medicina hospitalària i tecnològica en detriment de l’atenció primària de salut és, de fet, una opció que reforça els processos de privatització i de mercantilització.
A nivell individual, podem resistir-nos al negoci de la salut si vencem la credulitat en el saber mèdic si formulem preguntes a les consultes del metge i la infermera, si davant d’un problema optem per una de les diverses opcions possibles, si decidim què fem i què no fem o si acceptem o no acceptem un tractament. En definitiva, quan ens fem amos i mestresses dels nostres cossos i dels nostres processos de malaltia, amb l’acompanyament dels professionals sanitaris, partint de la informació i de la deliberació, no de l’obediència ni el sotmetiment.
Les pràctiques mercantils estan posant en perill la confiança en el sistema sanitari públic i, de retruc, estan perjudicant les persones més malaltes i amb major fragilitat que són les que més necessiten un bon coneixement científic i professionals honests i compromesos amb ells.
