Just Deploy It!

Etiqueta: polítiques

  • Què han fet i què no han fet CDC-PDeCAT, ERC i PSC mentre han governat la sanitat des de les institucions?

    Portem massa anys de desgovern, corrupció, ineficiència i mala qualitat. No creieu promeses ni paraules, mireu el que han fet fins ara. Cal recordar.

    La Corrupció. Recordem alguns casos emblemàtics

    Boi Ruiz, metge, Conseller de Salut del govern de CIU va ser primer director general de la Unió Catalana d’Hospitals (UCH), la patronal més important de la sanitat privada a Catalunya, i posteriorment va ser president de la mateixa UCH fins a ser nomenant per Artur Mas Conseller de Salut. Varen posar al llop a guardar el ramat!

    Josep Mª Padrosa, director del Servei Català de la Salut va ser del 2007 al 2011 de la junta directiva de la UCH, s’han publicat les seves incompatibilitats per ser a la vegada apoderat de 6 empreses que tenen concert amb el mateix CatSalut que ell dirigeix. Dos càrrecs en una mateixa persona: apoderat empresa privada Rehabilitació «Corporació Fisiogestió» i gerent del CatSalut.

    Josep Prat (enginyer naval), el capità de tres grans vaixells a la vegada, imputat per un jutjat de Reus, arran de la denúncia de la CUP de l’ajuntament de Reus, per irregularitats en la gestió del holding d’empreses (entre elles les sanitàries) Innova, cobrava més de 300.000 euros a l’any. Prat va dirigir el CatSalut de 1998 a 2003. Prat a més tenia un lloc a USP hospitals la major multinacional sanitària privada a Espanya (Quiron i Dexeus a Barcelona). És nomenat per Boi Ruiz el 2011 president de l’ICS. En total: Innova, USP i ICS. Dirigeix tres grans vaixells a la vegada, amb franca incompatibilitat a part de les imputacions d’irregularitats i malversacions. Prat dimiteix d’ Innova i d’USP el dia 11 de gener de 2012 i finalment dimiteix de l’ICS el 28 de juny de 2012.

    Ramon Bagó (l’empresari de SERHS), L’home que es contractava a si mateix, exalcalde de Calella per CIU, vicepresident del Consorci Hospitalari de Catalunya. Investigat per l’oficina antifrau, per casos de suposada corrupció a l’ajuntament de Badalona i al Consorci de Salut Maresma la Selva. La seva empresa SERHS, obté durant 19 anys els contractes de cuina de l’hospital i altres centres de Badalona, el 50% d’ells sense concurs públic, en total 50 milions d’euros dels pressupostos públics.

    Xavier Crespo metge, l’amic de la màfia, exalcalde de Lloret de Mar, diputat per CIU va obtenir 209.000 euros d’empreses filials dels hospitals de Calella i Blanes als quals va ocasionar pèrdues de 2,4 milions d’euros. El cas va ser investigat per la sindicatura de comptes però va ser ocultat (informe Crespo) per la mateixa sindicatura i el departament de Salut. El maig del 2012 el cas torna a ser denunciat pels periodistes de Cafè amb Llet i pel diari El País. Està imputat per aquests i altres afers de suposades relacions amb la màfia Russa de Lloret.

    Pràcticament tots els casos de denúncies de corrupció s’han donat en entitats concertades amb diners públics: empreses, consorcis, fundacions, però no s’han descrit casos en el Sistema de propietat publica subjecte a dret públic (ICS) amb major control.

    La corrupció no és puntual, és estructural, caldrà canviar el «model». Corrupció afavorida pel «model sanitari públic» català, en realitat públic/privat, algunes de les causes afavoridores són amb múltiples proveïdors, amb estatus jurídic molt variat de difícil control. Els Sistemes de contractació i concert han estat d’amiguisme, clientelar i poc transparents. Els interessos econòmics privats, objectiu de lucre i mancats d’ètica han dominat la sanitat concertada. Absència de càstig ràpid i exemplar i poca sanció social en el cas de la rehabilitació. Acceptació legal de «portes giratòries». Manca de transparència absoluta i clara (intel·ligible) de les institucions.

    Grans retallades dels pressupostos públics en sanitat

    Els pressupostos del Departament de Salut el 2010 van ser de 9.875 milions i els del 2014 van ser de 8.290, vol dir una retallada de 1.585 milions. Els actuals prorrogats són de 8.563 és a dir falten encara 1.310 milions dels retallats.

    El que ha comportat degradació de la qualitat dels serveis i precarització laboral dels professionals i llistes d’espera creixents, provocant derivacions creixents de diners públics a empreses privades amb lucre mentre es retallen als centres públics. Hi ha els concerts amb empresa privada de negoci: CAPIO- IDC- Quiron Salut.

    Mentre es retalla als públics de Barcelona, Mataró, Bellvitge, Parc Tauli, i altres, s’augmenten les derivacions i el concert amb Sagrat Cor, Clínica Sabadell i General de Catalunya. Les promeses del conseller Comin s’ha quedat en res amb els actuals governants de salut d’ERC.

    O hi ha casos com Barna-Clínic i altres centres que permeten fer privada amb els recursos públics del mateix centre.

    Concertar amb empreses privades amb afany de lucre serveis que poden fer els equipaments públics

    L’Ajuntament de Barcelona va fer al principi d’aquest mandat municipal una anàlisi i informe de com es gasten els diners públics destinats a sanitat a la ciutat. Es va trobar que el CatSalut destina cada any més de 200 milions d’euros a aquests concerts de negoci. Molts d’aquests serveis els podrien donar amb millor qualitat integrant-los en el Sistema públic. Dos exemples:

    Desprivatització de l’atenció urgent domiciliaria de nits i festius

    Aquest servei estava privatitzat i els representants de l’Ajuntament de Barcelona varen exigir, a l’acabar els terminis del concert, passar-ho a l’ICS. Així es va poder fer amb els criteris de provisió pública, integració al Sistema a partir de l’Atenció Primària, millora de la qualitat assistencial, continuïtat assistencial amb coordinació amb cada equip de Primària, registre de la visita a l’e-CAP i a la HC3 (història clínica del sistema públic) -de manera que el metge de família rebia l’endemà al matí un avís de la visita urgent del seu pacient-, atenció proactiva, prevenció de les cronicitats i reiteració de visites.

    Darrerament impossibilitat, per negativa del govern català actual, de desprivatitzar la rehabilitació ambulatòria i domiciliària

    El Servei Català de la Salut destina cada any més de 9 milions d’euros a empreses privades amb ànim de lucre que presten serveis de rehabilitació a Barcelona.

    Arran de la denúncia d’algun sindicat i un mitjà de comunicació, la Seguretat Social va obrir un expedient fa 4 anys i va sancionar a una de les empreses privades per un frau en aquest sector. Posteriorment quatre districtes municipals, a petició i signatures de les entitats ciutadanes, han aprovat mocions perquè s’estudiï la rescissió d’aquests contractes privats. L’Ajuntament, en els òrgans de govern del CSB, ha demanat el mateix reiteradament aquests anys i de moment ha seguit els interessos privats.

    Podríem seguir amb més exemples, amb els casos de la qualitat d’alguns sociosanitaris privats, de l’atenció sanitària a les residències geriàtriques, de l’atenció a urgències als hospitals, de les llargues llistes d’espera de tot tipus, de la degradació de l’Atenció Primària i Comunitària i la precarietat dels seus professionals. El tema del CAP del Raval Nord ha estat finalment emblemàtic de la posició d’aquests partits en defensa dels interessos del poder de les elits i en contra dels veïns i veïnes del Raval. Cal recordar i actuar en conseqüència.

  • Mig milió de morts que no hi són, però les polítiques de retallades han provocat o no un augment de la mortalitat?

    Fa poc es publicava al diari El Pais un article amb el titular “Los 500.000 muertos por la austeridad en España que no existieron”. Aquest titular feia referència a un estudi publicat a la revista American Journal of Public Health, que comparava la mortalitat a Espanya i els Estats Units des de l’any 2000 al 2015 i que havia trobat un canvi de tendència a partir de l’any 2011 a Espanya amb un augment important de la mortalitat que els autors atribuïen a les mesures d’austeritat implementades pel govern Espanyol. Al mateix número de la revista, un comentari editorial plantejava problemes metodològics de l’estudi esmentat que afectava les seves estimacions, fet que dificulta la interpretació que fa de l’austeritat com a factor relacionat amb l’augment de la mortalitat. A més d’aquest comentari editorial, l’estudi ha rebut altres crítiques de la comunitat científica. Però, no hem trobat que cap dels crítics hagi demanat als autors l’anàlisi de les dades corregides i analitzades de manera comparable per tal de confirmar si hi han hagut canvis en la mortalitat els darrers anys. D’aquesta manera, ha quedat com cert el titular del diari desmentint que l’austeritat hagi pogut provocar cap mort.

    L’any passat es va publicar a una revista internacional un estudi que associava les retallades en sanitat i serveis socials a Anglaterra amb un augment de la mortalitat. Específicament, aquest estudi trobava un excés de 45000 morts més de les esperades entre els anys 2010 i 2014, i una estimació de 152000 morts més de les esperades l’any 2020 si continuessin les retallades. Els comentaris a la mateixa revista, als mitjans de comunicació i les xarxes socials han estat, a més d’alguns qüestionaments metodològics, relacionats amb les implicacions polítiques de l’estudi i la necessitat de donar respostes polítiques i socials urgents. És més, a partir d’aquest estudi s’ha increpat al govern anglès, se li ha fet donar una agenda perquè respongui sobre aquest tema, i s’han analitzat les taxes de mortalitat durant el primer semestre de 2018 amb una lectura crítica sobre què passa.

    Crida l’atenció la diferent reacció de la comunitat científica i els mitjans de comunicació a l’Estat espanyol i a Anglaterra sobre uns resultats que podrien ser semblants. En el cas de l’Estat espanyol, sembla que el posicionament depèn de l’abordatge i sobretot dels resultats i conclusions dels estudis. Si els resultats mostren un empitjorament de la salut, augment de mortalitat, o d’altres efectes negatius hi ha una reacció immediata a les publicacions científiques i als mitjans de comunicacions fent crítiques i negant que aquests resultats siguin vàlids. Però, si es mostra que la crisi ha aconseguit reduir les desigualtats en mortalitat surten poques controvèrsies, desacords i crítiques de la validesa i fiabilitat de les dades, així com de la interpretació dels resultats. També és freqüent que quan els estudis mostren un resultat d’empitjorament de la salut i/o d’augment de la mortalitat que es repeteix, es confirma i es reafirma, llavors l’assentiment de la comunitat científica és quasi silenciós tot i haver-ho negat durant temps; és el cas de l’augment dels suïcidis durant la crisi econòmica.

    Hi ha evidència científica consistent, i és reconegut per la comunitat científica que els determinants socials afecten la salut i que les desigualtats socials i la pobresa han augmentat amb la crisi i l’atur. Si això és acceptat s’hauria de reconèixer també que tard o d’hora hi haurà un impacte en mortalitat si no es solucionen els problemes de base. A més, el treball precari, les polítiques actuals d’habitatge, i les retallades pressupostàries són mesures que empitjoren aquesta tendència a la desigualtat i la pobresa. És probable que quan es comprovi un augment de la mortalitat hagi passat temps i ja no sigui possible actuar i només serà estudiat com un fet històric.

    La comunitat científica, i els responsables de les investigacions i de l’avaluació de les polítiques públiques haurien de resoldre els problemes metodològics dels estudis, revisar les dades tenint en compte la comparabilitat i validesa de les mateixes, i difondre els resultats. Els responsables polítics haurien de respondre a aquests fets. Si es demostra que les polítiques públiques d’austeritat s’associen a més morts evitables s’haurien de prendre mesures immediates.

  • Els reptes pendents de la sanitat de Catalunya i l’actual Departament de Salut

    En una col·laboració anterior publicada en aquest mateix mitjà deia que calia passar de les gesticulacions generals a l’acció política sectorial per abordar sense retard els problemes acumulats, abans i durant el període de vigència de l’article 155, en els diferents sectors governamentals, entre ells el de la sanitat. En aquests moments ja s’han produït la major part dels canvis en els organigrames i en els principals responsables del Departament de Salut, CatSalut i ICS i toca posar en marxa les línies estratègiques i operatives que han de buscar solucions als problemes.

    Sense pretendre emetre judicis que serien precipitats, donat l’escàs temps transcorregut des dels canvis realitzats a la cúpula política departamental, crec que sí que estem autoritzats a emetre opinions i anàlisis generals sobre algunes de les possibles connotacions polítiques que se’ls poden atribuir:

    En el cas de la màxima cúpula departamental (consellera) es podria pensar que, després de l’etapa liderada per A. Comín, amb un grau significatiu de llibertat personal i política que va generar alguns problemes interns dins el partit ERC i amb els seus «partners» governamentals, s’ha optat per una direcció més ajustada i disciplinada en relació a les directrius superiors tant en els aspectes pressupostaris com a possibles iniciatives estratègiques en el marc del sistema i dels seus principals grups de pressió públics i privats. Sembla com si el missatge polític general fos el d’intentar evitar l’aparició de possibles nous fronts sectorials de conflicte quan encara es troba sense resoldre el més important des d’una perspectiva política global del govern de la Generalitat.

    En el cas del CatSalut, la institució que ostenta el poder fàctic del sistema, sembla que els canvis realitzats són també coherents amb l’estratègia esmentada abans. La cúpula directiva és assumida per un professional sanitari que ha dedicat la pràctica totalitat de la seva vida professional a l’administració pública però en àmbits absolutament aliens al sanitari. En els moments actuals els recanvis estan arribant als graons inferiors i, d’acord amb les manifestacions de membres destacats del CatSalut, sembla que s’està concentrant el poder en unes de les àrees mentre que s’està descapitalitzant d’experiència i coneixement de la institució la resta del quadre de comandament.

    A data d’avui encara estan per conèixer molts dels canvis a l’Institut Català de la Salut però ja se sap que en el lloc de direcció-gerència s’ha situat a un professional de gran vàlua personal i tècnica i amb inestimable experiència en diferents àmbits del Departament de Salut, en gairebé tots excepte a l’ICS.

    No és qüestió de fer consideracions malintencionades i sense fonament i cal tornar a insistir en la necessitat d’esperar als fets consumats abans d’establir conclusions definitives però, amb l’esperança d’equivocar-nos, no podem deixar de considerar els símptomes preliminars que tradueixen els canvis en marxa en les institucions claus de la sanitat catalana que, encara que per alguns sigui una de les millors del món, no deixa de tenir, com les de la resta de l’estat, reptes decisius que esperen solucions estratègiques innovadores. Sembla que la direcció que apunten els canvis departamentals no és massa favorable a la introducció d’innovacions i canvis estratègics i que hem de continuar esperant temps millors.

  • Un sistema sanitari blindat

    Aquests dies s’estan incorporant els nous alts càrrecs i els directius del sistema sanitari. Segurament arriben amb il·lusió i ganes d’endegar nous projectes. Potser s’enlluernaran pel volum del pressupost que tenen assignat i pensaran que la legislatura els oferirà moltes possibilitats de deixar la seva empremta. Malauradament en pocs dies s’adonaran de l’enorme dificultat d’introduir canvis dins del sistema i comprovaran amb desil·lusió que el pressupost estat distribuït des del primer dia. També descobriran que moltes de les decisions que els afecten ja estan preses i sovint no sabran ni tan sols qui les ha adoptat. Piloten un immens transatlàntic en el que encara que girin tot el timó cap a una banda, el vaixell seguirà navegant en la mateixa direcció per pura inèrcia.

    Efectivament tenim un sistema sanitari refractari a les reformes. De fet, el model no ha canviat des dels anys vuitanta i principis del noranta. Els consellers Espasa i Trias van ser els únics reformadors. Amb les transferències i la transició democràtica van dissenyar el que anomenem «Model Sanitari Català». En aquell moment van crear l’Institut Català de la Salut i el Servei Català de la Salut, es va desplegar la xarxa d’hospitals comarcals concertats, es va reformar l’atenció primària i es va crear l’entorn sociosanitari.

    Mitjançant pactes amb els diferents actors polítics, socials, professionals i municipals es van anar creant un gran nombre d’empreses en les quals d’alguna manera hi participen tots els que tenen interessos en el sector. Aquestes organitzacions es resisteixen a canviar o desaparèixer. És pràcticament impossible tancar-ne una. Només accepten el creixement. Ni tan sols canvien els gerents que es perpetuen en la seva posició transformant-se en gerents-propietaris. Així es dóna la paradoxa que malgrat el discurs prevalent critica l’immobilisme del sistema públic, l’únic que efectivament ha canviat i ha estat disposat a tancar serveis o a cedir-los ha estat l’Institut Català de la Salut.

    Des dels noranta l’estructura s’ha mantingut invariable, únicament hem experimentat aquest traspàs de serveis de gestió directa cap als concertats, amb alguna petita excepció com la reversió d’un concert a Granollers durant la darrera legislatura.

    Efectivament aquests pactes entre els diferents actors amb interessos en el sector que van afavorir la creació del model, ara l’empresonen. Ningú vol renunciar a la seva porció del pastís. Els projectes innovadors del Departament de Salut com la integració social i sanitària, el pla d’innovació de l’atenció primària, els Governs Territorials o la participació ciutadana es queden en simples documents o brillants conferències. Molt discurs i cap reforma.

    No voldria desanimar als nou incorporats, només els trameto la realitat. Els canvis en sanitat són possibles quan es produeix una transformació important de la societat, com va ser l’arribada de la democràcia. Justament la darrera crisi econòmica va ser una oportunitat perduda per reformar el model i fer-lo més eficient. Ara ho tenen més difícil.

    Per canviar s’han de trencar els equilibris i els pactes entre els interessos dels diferents actors. Fer-ho comporta un alt risc de destitució imminent. És més còmode seguir repartint porcions del pastís als diferents grups de pressió. Animo als alts càrrecs i directius que acaben d’arribar que trenquin aquesta inèrcia. Val la pena arriscar-se per aconseguir una sanitat millor. S’han de prendre mesures valentes. Si mantenen el timó a una banda durant el temps suficient, el transatlàntic acabarà canviant de rumb. Pensin que només deixaran empremta si renuncien a la comoditat de complaure tots els desitjos de l’»establishment» sanitari.

  • «Hem de deixar clar que l’homeopatia no té evidència científica, que no és ciència i que no cura»

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment en castellà a eldiario.es/cv

    Ve precedida d’una reputació de defensora de la gestió pública i de la recuperació de drets dels col·lectius més perjudicats per les polítiques de retallades. Llicenciada en Medicina, Carmen Montón (Burjassot, 1976) va recuperar la sanitat pública universal, va rescatar el primer hospital privatitzat, va eliminar els copagaments farmacèutics i ortoprotèsics, va defensar els medicaments genèrics i va denunciar amb èmfasis l’homeopatia com una pseudociència des del seu càrrec com a consellera de Sanitat Universal i Salut Pública del Govern valencià que presideix el socialista Ximo Puig.

    Militant socialista que va donar suport a Pedro Sánchez als debats interns del PSOE, va ser la ponent al Congrés dels Diputats de lleis de l’època de Rodríguez Zapatero com la de l’avortament i va coordinar el projecte de la Llei d’Igualtat. Assumeix una cartera que incorpora també les àrees de consum i benestar social i assegura, de partida, que la sanitat universal i l’impuls a la Llei de Dependència són temes crucials.

    Arriba vostè al ministeri amb una targeta de presentació d’enfrontament als ‘lobbies’ sanitaris. Creu que això marcarà el seu treball en el departament?

    A la targeta de presentació que haig de remetre’m és al fet que el Govern va fer les coses respecte a aquest sector amb molta normalitat, però també amb molta transparència. Apostarem pel bon govern, per la transparència i per normalitzar les relacions amb tots els àmbits, també amb el sector privat.

    Mesures com la recuperació de la gestió pública de l’hospital d’Alzira han despertat recels en el ‘lobby’ de la sanitat privada davant la possibilitat que apliqui decisions similars des del ministeri.

    Les competències són autonòmiques. El que sí que fomentarem des del ministeri és que es consideri a Espanya la salut com un dret. Procurarem que algunes reivindicacions de les comunitats autònomes que estan damunt de la taula comencin a fer-se realitat. Una d’elles és l’atenció sanitària universal, que no hi hagi exclusió sanitària. I per moltes raons, de salut individual, de salut col·lectiva, en tot el referent a la prevenció i declaració de malalties obligatòries, però sobretot perquè un govern decent no deixa a ningú fora del sistema sanitari.

    Deia la vicepresidenta Carmen Calvo que en el proper Consell de Ministres hi haurà diverses mesures importants, i una d’elles de sanitat. Tenen pactat que l’atenció als immigrants sigui el primer?

    Hem d’intentar portar-ho al Consell de Ministres al més aviat possible, però la data no la puc dir. Encara no sé com està de greixada la maquinària del ministeri. En la conselleria tenia ja els temps molt mesurats. En tot cas, ha de ser el primer. Es tracta de tornar al concepte de ciutadania, que la salut és un dret. És gairebé tornar als orígens, a 1986, quan Ernest Lluch va aprovar la Llei General de Sanitat.

    Ve d’un lloc amb molta possibilitat de gestió i poca capacitat normativa i arriba a una responsabilitat amb poca gestió i molta possibilitat d’elaborar normes i lleis. Fins a quin punt canviarà això el seu enfocament?

    Aquest canvi ens donarà avantatge per saber quin és el nostre paper. El ministeri ha de ser un agent facilitador per a les comunitats autònomes i la nostra relació amb les comunitats autònomes ha de ser molt fluida. Crec que aquesta nova etapa és de diàleg, diàleg, diàleg i cerca de solucions conjuntes. Les comunitats autònomes tenen la responsabilitat de les competències transferides i nosaltres hem d’ajudar-los a desenvolupar la seva gestió tan bé com sigui possible. I en algunes qüestions de salut pública i planificació estratègica asseure les bases d’un govern d’Espanya perquè hi hagi les menors desigualtats possibles. La cohesió territorial i la cohesió social, juntament amb el diàleg, són les claus del que hem de fer.

    Eliminarà els copagaments?

    Aquesta és una altra tasca pendent. És veritat que destruir un sistema, destruir un dret, és molt més ràpid i més fàcil que tornar-ho a restituir, però reconstuirem aquesta situació, aquest dret que es va perdre el 2012 i que ha suposat una reculada en la salut de les persones. Desfarem aquest camí. Tenim la complicitat de la ministra d’Hisenda, que és metgessa i ha estat també consellera. Des de la nostra primera conversa, ens hem posat a treballar en la manera que puguem recuperar-ho.

    Serà progressivament, per als pensionistes amb menys recursos, o amb abast universal?

    Tenim uns pressupostos que nosaltres no hem fet. Els respectarem per responsabilitat i per l’estabilitat del país. És en aquest marc en el qual haig de trobar la solució més òptima amb la ministra d’Hisenda. Però el nostre propòsit és recuperar els drets que es van perdre. No solament està això. Vull recordar que la reproducció assistida per a les dones soles i lesbianes també va ser objecte d’exclusió sanitària. Totes aquestes persones han de veure recuperat el seu dret a la salut.

    La seva predecessora va aprovar una ordre ministerial que fa que els productes de l’homeopatia es venguin a les farmàcies. Traurà de les farmàcies l’homeopatia?

    Hem de veure quin marge de maniobra ens ofereix la directiva europea i no puc dir la fórmula en aquests moments, però sí que deixarem clar que l’homeopatia no té evidència científica, que no és ciència i que no cura. Com a administració tenim l’obligació que la ciutadania disposi de tota la informació objectiva i veraç i que no càpiga cap confusió que posi en risc la seva salut. És el que he dit sempre i des del ministeri seguiré aprofundint per deixar les coses clares.

    Seria el camí informar clarament que aquests productes no curen, un impost a la seva venda o diferenciar els establiments on es venen?

    Efectivament, hi ha molts camins. És aviat per dir quin és el més òptim. La directora general de Farmàcia amb prou feines porta uns dies nomenada, però el nostre posicionament està molt clar. No volem que la ciutadania pugui tenir cap confusió. Estudiarem la directiva europea, però hi ha marge de maniobra per fer les coses correctament i posar cada cosa en el seu lloc.

    Va tenir vostè un xoc amb Farmaindustria per la seva oposició a vincular el finançament sanitari a la compra de determinats medicaments…

    Em vaig oposar a la vinculació del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) al conveni amb Farmaindustria.

    Serà la promoció dels medicaments genèrics un pilar de la seva gestió?

    Crec en les mesures d’eficiència i, ja que les comunitats autònomes han d’esforçar-se a fer més sostenible cada dia el sistema sanitari, intentarem ajudar-les en totes aquelles mesures que els permetin ser més autosuficients. No estem parlant de restringir res. Al contrari, cal ajudar-los al fet que puguin utilitzar per a cada pacient allò que necessiti. L’objectiu és posar al centre a les persones i que el facultatiu tingui a la seva disposició el que consideri oportú.

    La ministra de Sanitat, Carmen Montón / JESÚS CÍSCAR (eldiario.es)

    La seva cartera és també de Consum i Benestar Social. Per a vostè és una àrea nova, però solament relativament perquè des de la seva conselleria també va tocar assumptes sociosanitaris.

    He procurat incorporar ràpidament als quadres en el ministeri per a aquesta àrea, com la directora general de Família i Infància o la directora general de l’Imserso, que porta la part de dependència i que és crucial per a nosaltres, i la secretària d’Estat. S’han posat a treballar de seguida. S’han vingut amb el que duien a sobre a Madrid, han agafat els seus hotels i estan estudiant les primeres mesures. En tot cas, la situació és complexa però la solució és fàcil. Tenim una llei magnífica de 2006 que va aprovar Zapatero, que és la Llei de Dependència. Cal engegar-la. En això necessitem molt diàleg amb les comunitats autònomes. Aquest Govern no té molt marge però sí voluntat política d’aconseguir solucions i acords. Espero que nosaltres, les comunitats autònomes i el tercer sector, que és molt important, puguem establir la seqüència per implantar aquesta llei.

    Les comunitats autònomes financen la dependència en molta major mesura que el Govern, al que critiquen per no aportar suficients recursos… Uns recursos que, a més, estan desigualment repartits.

    Per això dic que no podem resoldre-ho d’un dia per a un altre, però sí que podem establir un pacte de com ho anirem fent.

    Hi ha unes 300.000 persones dependents moderades esperant. És una urgència condicionada als Pressupostos?

    Veurem com superen els Pressupostos el tràmit del Senat. I quan els tinguem, estudiarem la forma de prioritzar. Per descomptat, la dependència és una prioritat. Tinc a l’equip treballant en això i en la recuperació de la universalitat. Gairebé sense despatx ja estem pensant els camins perquè el canvi comenci.

    Hi ha una proposició impulsada per Podemos de Llei d’Eutanàsia. Podrà aprovar-se en aquesta legislatura a la qual li queden dos anys?

    L’impuls al Parlament està. Crec que la societat espanyola és molt més madura del que alguns sectors creuen. Es pot escometre un debat serè, rigorós, en el qual participi tothom, per deixar una cosa clara. L’autonomia personal i la propietat de la vida també impliquen decidir com vols morir. Nosaltres estarem en aquest debat.

    Ha d’atendre als qui solament els espera la mort o als qui pateixen un estat crònic en el qual no volen seguir?

    S’ha parlat tant d’aquest tema que cal iniciar un debat franc i honest en la nostra societat. I cal fer-ho sense estridències, tenint en compte el testimoniatge de persones afectades i l’opinió de les societats científiques, que poden aportar llum, i donant la màxima seguretat jurídica. Cal fer una llei que reculli la necessitat existent en la societat.

    Una qüestió en la qual vostè ha treballat molt és la igualtat, però ha quedat adscrita a la vicepresidència, com ja ocorre al govern valencià del Pacte del Botànic, on també la vicepresidenta té aquestes competències. Amb tot, vostè va aplicar un sistema de detecció de casos de violència masclista als centres de salut. Fins a quin punt podrà des del seu ministeri fer alguna cosa semblant?

    Crec que és un encert donar aquest rang als temes d’igualtat. Estaré a les ordres de la vicepresidenta per contribuir al fet que el sistema sanitari es sumi al pacte d’Estat contra la violència de gènere i a la lluita contra la violència masclista. Hi ha experiències que a la Comunitat Valenciana han donat bon resultat. El protocol de detecció de violència de gènere és una d’elles, però també hem intentat que sigui un tema transversal a totes les polítiques, en salut sexual i reproductiva, en salut mental i en el protocol per a la reducció de suïcidis, així com en el que té a veure amb les unitats de conductes addictives. L’àmbit de la salut ofereix moltes possibilitats per ajudar a moltes dones a guanyar confiança i sortir de la violència masclista. Ho treballarem conjuntament amb la vicepresidenta.

    En relació amb la salut reproductiva, té pensat tornar a permetre que les menors puguin avortar sense permís dels pares?

    En això té la paraula el Parlament. És un moment de diàleg i de buscar consensos. No tant d’expressar desitjos com d’intentar que hi hagi canvis. La salut sexual i reproductiva per mi és important i és una mica del que haig de parlar amb els grups parlamentaris i veure quin marge de maniobra tenim.

    En les Corts Valencianes s’ha aprovat una iniciativa que promou la legalització del cànnabis per a usos terapèutics. Treballarà en aquest sentit?

    Encara falta cobrir la direcció general de Salut Pública, però sí que hem de fer un mapatge de les necessitats que hi ha sobre la taula. Serem molt permeables a les necessitats que ens traslladin les comunitats autònomes. Pot entrar en les prioritats.

    Què espera del PP en el que queda de legislatura?

    El que ens agradaria és que ens deixessin treballar per poder fer en dos anys més del què ells han fet en sis. Que entenguessin que ha estat un procés perfectament democràtic i constitucional i que la societat espanyola està en un moment d’il·lusió i de confiança, una cosa que és bàsica per al funcionament democràtic. En la democràcia està la contesa al Parlament, però també la negociació. Aquesta altra part ells l’havien rebutjat i és el moment de treure-la a relluir. Tant de bo es vulguin sumar a aquest temps nou que s’obre.

    Vostè ve d’un govern compartit amb altres forces d’esquerra. Què li permetrà aportar aquesta condició a l’Executiu que presideix Pedro Sánchez?

    Aportaré el meu punt de vista, que potser és diferent del que aportin altres membres de l’equip. Anomeno al Consell de Ministres i Ministres «equipo» perquè ho sentim així. Aportaré la meva visió i la meva experiència.

    Canviarà el seu mètode de treball en passar de ser consellera de la Generalitat Valenciana a ministra del Govern d’Espanya?

    El nostre full de ruta serà molt semblant. Primer, recuperació de drets, primer les persones, amb atenció a les discriminacions més punyents. I obrir després altres debats.

    Tem les pressions de la indústria farmacèutica i les grans empreses sanitàries?

    Venia escoltant a la ràdio a María Blasco, que explicava com la indústria ha d’acostar-se a l’àmbit de la recerca i coordinar-se per facilitar que el treball dels investigadors arribi al mercat. No es tracta d’establir un combat. Aquí no hi ha bons i dolents. Cal treballar amb transparència i tenint clar quin és l’interès general. No hem d’espantar-nos, ni ells de mi, ni jo d’ells.

  • Seguim sense fer els deures

    El govern popular de Mariano Rajoy acaba de presentar uns pressupostos que incompleixen els objectius de dèficit fixats per Brussel·les. És improbable que la Unió Europea passi per alt aquest petit detall, especialment quan ens acaba de multar per incomplir el dèficit del 2015. Tampoc penso que s’apiadi de la seva incapacitat per formar govern o per aprovar uns pressupostos. No cal massa astúcia política per entendre que haurem d’afrontar una segona tanda de mesures d’ajust o en termes més casolans, unes noves retallades. L’experiència del 2012 ens fa témer que el sector de la salut tornarà a ser un dels més perjudicats. Malauradament aquesta vegada les retallades cauran sobre una cartera de serveis reduïda, unes llargues llistes d’espera, uns copagaments de farmàcia pels pensionistes i sobre una plantilla esgotada, empobrida i desanimada.

    M’enerva que la història es repeteixi. El novembre del 2008 la prestigiosa revista The Economist dedicava un número al president socialista José Luis Rodríguez Zapatero titulat ‘Spain: The Party is over’. L’advertia que mentre seguia gastant com si no passés res, el seu país havia entrat en una profunda crisi. Al cap de pocs mesos ningú s’atrevia a criticar el setmanari. Avui, el govern central, que no controla ni el dèficit ni l’atur, s’atreveix a parlar de brots verds. La portaveu de salut del Partit Demòcrata Català, que dóna suport al govern, declara que el Conseller de Salut Toni Comín no s’ocupa dels veritables problemes dels ciutadans. Critica que es limiti a desprivatitzar serveis per complaure als partits d’esquerra sense implantar cap millora tangible i efectiva. Per segona vegada serà Brussel·les qui ens farà tocar de peus a terra. Ens tornarà a castigar per no haver fet els deures. És molt probable que forci l’aplicació d’unes noves mesures d’austeritat que plouran sobre mullat.

    Les retallades iniciades el passat 2012 estan sent especialment doloroses pels pacients i el personal sanitari. Patim unes reduccions lineals de salaris i plantilla que només busquen disminuir de la despesa. No hem proposat cap política efectiva de promoció de l’eficiència o la productivitat. Però és important recordar que altres països també perseguits per la troica han sabut aplicar polítiques d’ajust més sofisticades. Irlanda, per exemple, va aprofitar per retallar el personal directiu i de suport al mateix temps que preservava i fins i tot feia créixer l’assistencial d’atenció directa al pacient. Va treure “greix” al seu sistema sanitari.

    Nosaltres ens hem aprimat i debilitat perquè hem perdut tant greix com musculatura. Les plantilles dels centres han caigut però mantenim tota la burocràcia que no aporta valor. Seguim amb totes les delegacions, ineficiències i duplicitats del Catsalut i de l’ICS. Seguim pagant tots els costos de transacció que genera el complex entramat d’empreses que formen el complicat sistema sanitari català concertat. Els irlandesos també van intentar, encara que sense massa èxit, reduir els serveis hospitalaris d’aguts i fer créixer els d’atenció primària i d’atenció a la cronicitat. Nosaltres ni ens ho hem plantejat. Al contrari, anunciem la construcció d’un nou hospital d’aguts a Tarragona quan a Reus acabem de fer-ne un de sobredimensionat. Ni tan sols ens hem proposat ordenar seriosament el terciarisme. Tampoc apliquem cap política per aprofitar millor les competències dels diferents col·lectius professionals. Al contrari, avui les infermeres tenen menys competències en la utilització autònoma dels medicaments.

    Governar implica fer els deures. La història recent ens mostra que quan no ho fem ens castiguen i ens marquen el que hem de fer. Cal recuperar el lideratge dins del sistema sanitari. La població i els professionals hem assumit estoicament unes retallades que no han resolt la situació. Segurament així podrem entendre millor que s’adoptin mesures orientades a millorar l’eficiència i assegurar la sostenibilitat.