Just Deploy It!

Etiqueta: precarietat laboral

  • Universitats i centres de recerca van a la vaga contra una precarietat estructural

    Jornades de dotze hores, substituir el lloc de feina d’un treballador estructural amb estudiants becaris, que el teu doctorat l’estigui pagant una empresa privada. Que aquesta no pagui suficient i t’obliguin a complementar les hores de recerca com a professor associat a la universitat. Que els horaris siguin de matí i tarda, comencis a les 8 h i marxis cap a casa a les 21 h. Que a més a més, el teu lloc de treball, que tot i que fa tres anys que ets doctorand segueixi sent temporal. Que acabar depengui de les renovacions anuals. Que ara en temps de pandèmia, corris el risc que això no passi i et quedis al carrer sense feina ni projecte.

    Davant aquesta situació estructural que s’ha posat ara en evidència davant les mesures que comporta en el nostre dia a dia l’existència de la Covid-19, la CGT juntament amb tot un seguit de sindicats, entitats i plataformes, convoca una vaga a nivell estatal a les universitats i als centres de recerca per al pròxim 21 d’octubre.

    Els principals motius que han dut a aquesta convocatòria són que la major part de la pantilla no té estabilitat contractual, els salaris són extremadament baixos i les jornades laborals, diuen, maratonianes. A més, des de la CGT denuncien que més sovint del què sembla inclouen tasques que no entren dins les funcions que impliquen els contractes existents. A més a més, també volen destacar que, des de l’aprovació del Pla Bolonya i el seguit de mesures educatives que han anat derivant des d’aleshores, els estudiants cada cop tenen més dificultats per compaginar estudis i feina. Així, apunten, la universitat pels seus mecanismes acaba expulsant els estudiants que provenen de famílies obreres.

    Un altre factor que també denunciaven els treballadors de l’educació bàsica és que durant l’adaptació telemàtica no es va tenir en compte l’escletxa digital. Ara, quan les universitats tanquen i gairebé tot el què faran serà a distància, és un greuge afegit per als estudiants més vulnerables. Per altra banda, i tornant a factors laborals, mentre que aquest any el número de matrícules ha incrementat, la pandèmia obliga a reduir les ràtios. Tot i aquesta realitat, el pressupost per contractar Personal Docent i Investigador (PDI) i Personal d’Administració i Serveis (PAS) no ha augmentat.

    Tampoc hi ha hagut negociació entre les universitats i els treballadors per establir els protocols i conèixer de primera mà les mesures que s’haurien d’aplicar ni tampoc s’han aportat Equips de Protecció Individual. Des de la CGT entenen doncs que per molt que les classes ara es suspenguin 15 dies per reduir la mobilitat i per tant els contagis, és una mesura sense sentit quan continua la massificació al transport públic i als centres de treball. Així, «un cop disminuït el nombre de contagis, si quan reprenem la nova normalitat segueixen sense aportar equips d’EPI, sense contractar, ni estabilitzar, en un mes estarem igual», denuncia Alejandro Ramos, doctorand a la UAB.

    Durant la resta de la setmana anunciaran altres mobilitzacions però de moment ja avancen que el mateix 21 d’octubre a les 18h hi haurà una manifestació que sortirà des de plaça Universitat a Barcelona. Sí que és cert que haver de tancar le suniversitats durant 15 dies els hi ha fet canviar els plans respecte la vaga però apunten que de totes maneres hi ha moltes tasques presencials doncs gran part de la recerca «no es pot fer teletreballant».

    La ciència en risc i els doctorands penjant d’un fil

    Així, des de fa anys la CGT denuncia les precàries condicions laborals en el sector científic i universitari. La no renovació de la plantilla i la falta de places que permetin l’estabilització del personal (investigadors, professors, administratius, etc.) s’ha anat agreujant però ara, amb la Covid s’ha vist un fort impacte. Denuncien per exemple que, a banda de menystenir als representants dels treballadors en el moment d’elaborar els plans de «desescalada», s’han paralitzat moltes de les negociacions col·lectives que estaven en marxa.

    Això només fa, com expliquen des de la CGT, que «el sistema científic segueixi en la precarietat més absoluta». Com fa notar en Guillem Prats, doctorand i representant sindical de la CGT a la UAB, la inversió pública ha baixat un 18% en el sector científic R+D i la plantilla en general s’ha reduït un 15% des de 2018. El pressupost a l’estat espanyol en ciència és del 0,59% del PIB. Al Regne Unit hi ha un 1,8% d’inversió pública. «Amb aquestes dades podem pensar que la recerca s’hauria reduït de forma proporcional però el sistema científic ha augmentat i ho ha fet a costa del sobreesforç dels més precaris del sector», apunta Prats.

    Ho exemplifiquen amb casos de jornades de 12 a 14h, amb l’existència de molts investigadors predoctorals, professors associats, postdoctorands o personal tècnic que està contractat a mitja jornada però fins i tot així hi dedica el dia. S’ha de tenir en compte que, a més, el professorat associat cobra entre 400 i 800 euros al mes, sovint no sap si tindrà contracte l’any vinent i són treballadors als quals en molts casos no se’ls hi paguen les vacances. També, denuncien que hi ha universitats que cobreixen llocs de treball que corresponen a PAS amb becaris. De fet, així s’ha denunciat en diferents ocasions: estudiants de la UB i la UPF denunciaven per aquest mateix diari que les beques de formació camuflen la substitució de feines estructurals.

    La Covid ha comportat problemes i canvis i un d’ells ha estat l’impediment de continuar molts experiments o realitzar sortides de camp necessàries. En aquest sentit, la CGT exigeix la pròrroga de tots els contractes temporals de recerca un mínim de sis mesos i, en alguns casos, fins i tot d’un any.

    Una altra demanda que els duu a la vaga és doncs eliminar la contractació fraudulenta, assegurar l’estabilització de la plantilla i la creació d’un cos únic d’investigadors, professorat i PAS. Només així, enten María Leó també de la CGT, s’estaria fent cas a les demandes del sector. Unes demandes que exigeixen desenvolupar un model de conciliació personal i domèstica que ara mateix, diuen, no existeix.

    Una necessitat per a la CGT també seria revertir les mesures mercantilizadores del sistema universitari i de recerca: «Ens trobem un cas molt flagrant d’intromissió de capital privat dins el sistema públic d’investigació. Hem d’acabar amb el sistema de beques. No pot ser que una universitat pública estigui condicionada pels ingressos de capital privat», denuncia Prats. També defensen que les empreses externalitzades en el si dels campus haurien de tornar a ser públiques igual que els seus treballadors. Només posant fi a la subcontractació de serveis bàsics es podria «avançar cap a un sistema universitari públic totalment gratuït, sense condicionants».

  • Discriminada per l’embaràs després de més de vuit anys i més de 350 contractes com a infermera

    Des de fa uns anys estem veiem les conseqüències de les retallades a sanitat, canvis que ens han afectat a tota la població, tant a malalts com a treballadors en la sanitat. Sovint s’ha identificat precarietat laboral amb les professions sanitàries: torns, horaris irregulars, contractes a dies, de caps de setmana, vacances i festius… Això durant molts anys fins que s’aconsegueix una plaça fixa, i fins i tot després.

    Però a més de la precarietat contractual parlaré, en primera persona, d’una discriminació afegida, d’un cas de desemparament per la simple raó d’estar embarassada. Amb aquest testimoni no vull una solució individual sinó que busco denunciar les situacions de discriminació perquè les institucions comencin a evitar-les, ja que és a les seves mans. Sobretot quan es tracta clarament d’una discriminació per raó de gènere.

    La meva vida laboral com a infermera ha estat relacionada principalment amb l’Hospital Clínic de Barcelona. Gairebé 9 anys en els quals he tingut només dos contractes llargs, de màxim 1 any de durada. Puc comptabilitzar en la meva vida laboral més de 350 contractes, sense deixar de treballar cap mes. Si fa no fa, amb un sou acceptable, gràcies al fet que durant aquest temps mai he caigut malalta i no he tingut cap fill sota la meva responsabilitat. He atribuït aquesta precarietat laboral a la mala sort. Tot i que hi ha molts suplents en la meva situació i d’altres en millors condicions, jo he estat en unitats molt concretes i amb una direcció o supervisió d’infermeria amb molt poca consideració amb els treballadors per facilitar-los una estabilitat.

    Amb tot, arriba el moment que decideixo no esperar una plaça fixa o un contracte llarg, veient les poques possibilitats que n’ofereix l’hospital, i em quedo embarassada. Mai m’havia imaginat que el meu procés d’embaràs pogués acabar de la pitjor forma. Em quedo embarassada mentre cobreixo una baixa maternal i quan acaba el contracte veig que ningú em diu si continuo treballant. Demano a la cap de la meva àrea si em podrien fer un planning per seguir treballant, perquè no puc estar sense treballar, com qualsevol persona que té unes factures cada mes per pagar.

    A més, ara veig que amb un excés de confiança o amb santa innocència, demano si pot ser un contracte llarg en qualsevol lloc de l’hospital, perquè després de més de 8 anys al centre i en el meu estat, creia que era just tenir una mínima estabilitat per aconseguir el que al Clínic es coneix com a una baixa de risc laboral, en el moment que em correspongués en funció del meu lloc de treball, i poder organitzar-me amb la meva filla esperada. La baixa de risc la dóna la mútua de l’hospital a les dones embarassades entre les 24-26 setmanes, més o menys, per evitar els riscos que ocasiona treballar a l’hospital, com mobilitzar malalts enllitats i estar en contacte amb malalties i infeccions contagioses.

    No obstant això, la resposta és que no em donarà res llarg per tal que no m’agafi la baixa de risc, que què diria la direcció general si em fa un contracte llarg i al cap de tres mesos agafo la baixa. A canvi, em faria el «favor» de donar-me molts dies de feina aquell mes per tal que pogués anar a l’atur amb bon sou. Però a l’atur cobraria menys de la meitat de la mitjana dels meus sous. Inacceptable per a la meva economia. I només estava de tres mesos. Dic que si no hi ha la possibilitat de continuar amb un contracte més estable -per a mi la possibilitat més justa-, treballaré fins que no pugui més. Però mes a mes, setmana rere setmana, ha estat més angoixós: haver d’estar pendent que em donin dies per treballar sense saber del cert si treballaré o no.

    Ha arribat l’estiu i han donat contractes de tres mesos i mig als suplents. Això em dificulta tenir dies per treballar perquè surt més rendible que ho facin les persones amb aquests contractes. Al cap de trenta setmanes de gestació, vaig decidir agafar l’atur, veient el malestar que em provocava estar a tocs de telèfon per seguir treballant a compte gotes. Us podeu imaginar la meva impotència, tristesa i la profunda sensació de desemparament i injustícia respecte a la meva situació laboral i personal. Com a dona, poques vegades havia patit tan clarament una discriminació de gènere.

    M’encanta ser infermera i treballar al Clínic. És molt satisfactori, no tant per la direcció, sinó gràcies a tots els companys que t’acompanyen cada dia i que empatitzen amb tu, t’entenen i t’ajuden a fer que aquesta situació sigui més suportable. Però és imperdonable que m’hagin fet sentir desgraciada i desemparada per estar embarassada. La meva situació no hauria de comportar no poder treballar, no tenir cap dret, no poder buscar una altra feina, tenir sous efímers durant tot l’embaràs i el postpart, quan la nena no vindrà amb el pa sota el braç. He intentat moure cel i terra per no arribar a aquesta situació, però sembla que l’empresa pot contractar i deixar de contractar a qui vulgui.

    A mi no em queda més remei que seguir gaudint del meu embaràs, amb l’esperança que aquestes injustícies es facin ressò en la nostra societat i que no quedi en un problema individual, atès que hi ha moltes professionals que han patit i patiran aquesta situació d’injustícia, ja que això passa des de fa molts anys i encara manca un marc legal o moral que ho resolgui. Busquem solucions, les necessitem.

  • «El temps per fer un decret que permeti a les infermeres prescriure medicaments s’esgota»

    El dia a dia de les 42.000 infermeres que exerceixen a Catalunya entre hospitals, centres d’atenció primària, ambulàncies o residències, entre altres, es veu limitat pel reial decret estatal de prescripció infermera, que les deixa sense seguretat jurídica per prescriure medicaments. Des de fa prop de dos anys el col·lectiu reivindica que el Govern faci un decret autonòmic que els permeti prescriure medicaments i productes sanitaris habituals de l’àmbit infermer, com poden ser cremes o apòsits. La degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart, explica que tot i que «la infermera és qui valora la situació, en el moment que li ha de dir a l’usuari que vagi a la farmàcia a comprar-ne ha de buscar a un metge que faci la recepta».

    Recorda en aquesta entrevista que «el temps per un decret català s’esgota» i per això aquest dijous els col·legis d’infermeres, sindicats i associacions fan una crida a la mobilització. Cuxart, que compagina el càrrec amb el de directora de Programes del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, demana també que s’aposti per un model de país més «cuidador», amb més infermeres però també amb la seva participació en la planificació de polítiques de salut.

    Fa un any i mig les infermeres reclamaven al conseller de Salut Toni Comín que complís amb la promesa del seu predecessor en el càrrec de regular la dispensació per part de les infermeres dels medicaments subjectes a prescripció mèdica. Al cap d’un parell de mesos Comín va prometre redactar un decret català i va anunciar també que recorreria l’estatal. En quin punt ens trobem?

    El decret estatal es va recórrer, el departament va complir amb el compromís de tirar endavant la norma i s’està treballant des d’aquell mes de llavors. S’ha estat treballant en un text, a partir de diferents propostes. L’hem pensat i repensat i ha estat feixuc però efectiu, estem a dies que el conseller digui si decreta o no. Hi ha un acord grandíssim entre Salut i infermeres, hi ha uns serrells que s’han d’acabar de llimar però hi ha un acord molt sòlid. El que no sé és quin acord té Salut amb el consell de Col·legis de metges, que és una part quasi imprescindible, ja que no es tracta de fer una proposta de decret sinó que quan es faci funcioni.

    En una concentració a Barcelona fa poc més d’un any, on el conseller va estar present i es demanava prescriure sense barreres, hi havia la sensació que el canvi seria imminent?

    La nostra experiència ens diu que això mai no és imminent. El problema l’arrosseguem des del 2006, quan es va canviar una llei orgànica [la llei espanyola del medicament] i diferents comunitats autònomes han intentat fer-hi alguna cosa. Pot semblar fàcil però la realitat és que no ho és. El conseller mateix va dir que ell pensava que l’acord interprofessional era més fàcil de dur a terme del que ha acabat sent en realitat. Tot i això mai s’havia avançat tant en el sentit que l’acord entre el col·lectiu infermer i Salut és molt gran. Ara bé, el temps s’esgota i el conseller haurà de decidir si decreta o no.

    És amb els col·legis de metges amb qui és més complicat arribar a un acord?

    El col·lectiu mèdic “perd” una exclusivitat i això no agrada als metges, tot i que ells ho defensen “per garantir la seguretat de l’usuari”. No ho pensen tots els metges, molts comparteixen la pràctica assistencial com nosaltres i saben els beneficis que té que les infermeres puguin prescriure. Demanem un decret que doni cobertura a les infermeres per prescriure medicaments, un decret per fer el que ja fem cada dia i des de fa molt temps. És a dir, ja hi ha tots els mecanismes de seguretat desplegats. A més, els resultats ens diuen que la infermera prescriu medicaments amb criteri clínic adequat.

    Hi ha altres comunitats on s’hagi fet quelcom similar?

    La primera que va desmarcar-se va ser Andalusia perquè la Junta d’Andalusia va aconseguir que les infermeres andaluses prescrivissin sota l’empara de la Junta un llistat de medicaments dels no subjectes [La llei espanyola afecta tant els que estan subjectes a prescripció mèdica com els que no]. Una altra comunitat que va fer un intent en aquest sentit va ser Balears. Ara, quan ja va tenir decret hi va haver un canvi de govern i el nou govern no va desplegar-lo i va tenir una actitud molt passiva. Ara ha tornat a canviar el govern i hi ha una consellera infermera que potser s’anima a fer-ho. No pot ser que la infermera segueixi treballant amb inseguretat jurídica i que costi tant posar negre sobre blanc el que fan cada dia uns col·lectius professionals.

    Què reivindiqueu? De quin tipus d’inseguretat jurídica parlem?

    Tota activitat que suposi el que se’n diu indicar o prescriure o posar sobre un paper -recepta o pla terapèutic- un medicament. Perquè a més la legislació espanyola afecta tant els subjectes a prescripció mèdica com els que no. Nosaltres el que intentem -i això és un encert de la norma catalana- és que Catalunya, amb les seves competències en provisió de serveis, intenti que almenys la infermera no pagui els plats trencats d’aquesta encallada.

    Núria Cuxart durant l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

    Perquè quedi clar, si avui una infermera prescriu un medicament o una pomada a un pacient comet una il·legalitat?

    Exacte. No ho pot fer. Des d’un bolquer, una pomada o una cura de ferides. La infermera és qui valora la situació i en el moment que li ha de dir a l’usuari que vagi a la farmàcia a comprar-ne ha de buscar a un altre professional que ho faci.

    Més de 8.000 infermeres de 150 països van trobar-se a Barcelona en el marc del Congrés Internacional d’Infermeria (CIE) 2017 per posar en comú estratègies globals. Un dels temes més sentits va ser la importància que les infermeres s’asseguin a les taules on es dissenyen les polítiques de salut. A Catalunya o a Espanya estem molt lluny d’això?

    Sí. Si tu mires en els càrrecs que hi ha que prenen decisions en l’estructura sanitària sí que hi ha alguna infermera, que és directora d’equip en l’atenció primària però el 99,9 no hi són. També n’hi ha alguna al departament de Salut però la immensa majoria de les persones que hi prenen decisions tenen altres perfils professionals.

    Un conseller o consellera de salut infermera és difícil d’imaginar?

    A Balears la consellera de Salut és infermera però és anecdòtic. Dins dels organigrames dels centres es fan jocs de mans i la infermera queda sovint sota l’etiqueta d’una direcció. Sap greu fer aquest símil però és el mateix que la història de les dones; som cridades a participar quan un programa ja està dissenyat i acordat, llavors la possibilitat que tens és la d’un matís o una esmena però no hi has participat. Això però passa aquí i arreu del món, en alguns llocs més que en d’altres. En general no som cridades a les taules on es prenen les decisions però com es deia en el CIE hem d’agafar la cadira i asseure’ns-hi. Podem incidir en les polítiques de Salut perquè la manera en com ho veiem no és una visió alternativa, sinó que és una visió molt complementària i és diferent a d’altres visions professionals. Totes les aportacions són necessàries però en la presa de decisions la visió és molt exclusiva dels metges perquè és qui tradicionalment ho ha fet. Per exemple, el metge cura la malaltia però quan el malalt sobreviu a aquesta qui el cuida? Les infermeres. Són visions diferents. De vegades al malalt el que el preocupa és més si després podrà descansar bé, si es podrà valdre per ell mateix, mantenir la vida.

    Què canviaria a la pràctica si s’incorporessin més infermeres en el disseny de polítiques o planificació? Quin seria l’impacte en salut?

    Es fa difícil pensar això perquè és ciència ficció però probablement canviarien les prioritats. En Salut no hi ha res que no s’hi valgui, el repte és de quina manera fem compatible que es pugui fer la intervenció quirúrgica més innovadora amb què la gent gran tingui els peus ben cuidats i no caigui. Una cosa no és més important que l’altra, senzillament el que canviaria és les iniciatives per fer les dues coses compatibles. Nosaltres tenim una formació i una visió professional que pivota sobre com manté la persona la vida i l’autonomia. Renunciar a aquesta visió és renunciar a la promoció de la salut, a la capacitat de les persones sobre la seva salut. Es prioritzarien més línies de treball sanitari que ara hi són tímidament.

    El nou director de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom, va adreçar unes paraules de forma telemàtica posant de manifest que les infermeres són l’eix clau per garantir l’accés a la salut i va demanar més inversió en infermeres als equips de salut.

    Les infermeres caminem al costat de la persona. Mentre altres es cuiden de coses absolutament complexes, com ara a operar, les infermeres ens dediquem a aquelles coses petites aparentment senzilles però que fan que una persona millori en salut o no. Al congrés hi havia moltes dades d’estudis internacionals de gran abast que demostren la relació entre com s’estructuren les infermeres amb els resultats de salut de les persones d’aquestes institucions sanitàries. Per exemple, si l’estructura infermera no és bona en un hospital, les persones surten amb més efectes secundaris de l’hospitalització, amb infeccions sobrevingudes, etc.

    Cuxart en un moment de l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

    A l’abril el Govern va anunciar l’aprovació d’una convocatòria de 2.500 places públiques per a personal sanitari per fer fixos a interins. Bona part seran infermeres.

    Sí. El pla d’estabilitat no afegeix ni mig professional en el sistema però intenta que les condicions d’eventualitat amb les que estan -sobretot les falses eventualitats- es resolguin. Tot el que ajudi a estabilitzar la feina infermera i de qualsevol professional és bo, sobretot en salut. No es pot atendre bé quan a les deu del matí ets en una unitat i a les dotze ets en una altra i a més d’avui per demà et diuen que et canvien el torn i que en lloc de venir a la tarda has de venir a la nit. Això acaba destrossant les persones i no es pot cuidar bé si el professional no està mínimament cuidat. La precarietat infermera és endèmica i s’arrossega des de fa molt temps.

    Fa uns mesos es va presentar un Pla de garantia de l’estabilitat laboral per al sector amb moltes propostes però poca concreció. Vostè va dir que “El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials”. Com millorarà les condicions dels professionals aquest pla?

    El pla proposava un observatori de l’estabilitat que encara no s’ha convocat però s’ha de fer. D’altra banda, fer públiques les dades de temporalitat i reconèixer-la és un primer pas. I sí, tot i que la temporalitat de vegades és obligada perquè has de resoldre una situació assistencial no sempre respon a això sinó al fet que falten infermeres. Segons l’OCDE, la ràtio d’infermeres per metge a Espanya està molt per sota de la mitjana. Som un país poc cuidador. Als països escandinaus, per exemple, tenen una ràtio que gairebé duplica la nostra perquè el seu model és un model cuidador i prioritza tenir cura de les persones.

    En un dels àmbits on tindrà un pes destacable la professió serà en l’atenció primària. La meitat dels professionals que preveu incorporar Salut són infermeres.  

    El dèficit d’infermeres és tan brutal en el sistema que ajudarà molt però que ningú pensi que es resoldrà. Això sí, més que benvingudes. A més, a l’atenció primària li passa com a les infermeres: sempre diuen que és «clau» però no acabem mai de donar-li la volta.

  • La meitat dels llocs de treball creats a la sanitat pública des del 2015 són eventuals i suplències

    Les retallades pressupostàries al sector públic de salut de la Generalitat s’han traduït entre els anys 2011 i 2015 en la destrucció de 2.407 llocs de treball. Des del 2015 fins ara s’ha recuperat bona part d’aquesta plantilla -un 64% dels llocs perduts- però s’ha fet a un preu: incrementant la temporalitat. Dels 1.542 llocs de treball recuperats en els darrers dos anys la meitat són eventuals i suplències mentre que l’altra meitat són estructurals -interins i fixes-. «La proporció de la temporalitat s’ha incrementat», ha apuntat aquest dimarts el conseller de Salut Toni Comín que també ha reconegut que «és evident que l’empitjorament de les condicions dels darrers sis anys no té un impacte zero en les possibilitats i les capacitats de treball dels professionals».

    El 2016, per exemple, 4 de cada 10 treballadors del sector públic de salut de la Generalitat tenia un contracte temporal. Davant d’aquesta realitat, amb els pressupostos de la Generalitat aprovats i després de «vèncer» les restriccions estatals, ha dit Comín, Salut ha elaborat un pla per millorar l’estabilitat laboral dels treballadors del sector. Ho ha fet en els darrers dos mesos amb una comissió assessora en la qual han participat 21 entitats del sector salut entre corporacions professionals, sindicats i organitzacions sanitàries . Una de les iniciatives principals que recull el pla, presentat aquest dimarts, és convertir nomenaments interins en fixes. Segons dades del departament, la interinitat afecta el 38% de la plantilla estructural de l’Institut Català de la Salut. En aquest sentit Salut va anunciar fa uns dies la convocatòria aquest 2017 de 2.500 places -el pla parla de 2.400- que serien per reconvertir contractes interins en fixes i contenir així la temporalitat.

    La xifra, segons ha explicat aquest dimarts el conseller, es correspon amb la taxa de reposició de personal sanitari jubilat els anys 2015 i 2016. Les mesures persegueixen evitar el creixement de la interinitat en convertir interins en fixos amb el relleu de jubilacions, i poder fins i tot reduir-la un 8% si finalment s’aproven els Pressupostos Generals de l’Estat: «Estarem molt atents sobre la necessitat d’activar aquest acord i concretar-lo», ha assegurat el conseller. Quant als contractes eventuals Salut es proposa acabar amb 500 «falsos eventuals» també aquest any i convertir-los en interins. «L’objectiu és que no quedi un sol professional a l’ICS que tingui contracte eventual si està fent una feina estructural», ha dit Comín.

    «El principal problema del sistema sanitari és la precarietat dels nostres professionals. El malestar és molt gran i els metges joves es troben en situacions molt difícils», ha expressat Josep Vilaplana, representant del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. «El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials», ha dit la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart.

    La interinitat a l’ICS duplica la de la resta d’entitats públiques

    L’any 2015 només la meitat de la plantilla hospitalària de l’Institut Català de la Salut (que és titular de vuit hospitals) era personal fix mentre que el 33% era interí, el 10% eventual i el 7,2% suplents. La situació contractual és pitjor en termes d’estabilitat que en altres entitats públiques de la Generalitat, com ara consorcis o empreses públiques, on el 70% del personal és fix mentre que el 15% és interí i el 5,5% és eventual. Atès que la temporalitat en les entitats públiques que no són titularitat de l’ICS és inferior l’oferta pública per contenir la temporalitat també ho és. Segons el Pla de Garantia de l’estabilitat laboral, es farà una convocatòria de 575 places que també seran per cobrir jubilacions, igual que les 2.400 a l’ICS.

    Observatori per la contractació al sistema sanitari públic

    Una de les novetats del pla és la creació abans que acabi l’any d’un Observatori de la qualitat de la contractació laboral al sistema sanitari públic. L’observatori, que comptarà amb una comissió tècnica que acollirà la participació de col·legis professionals, sindicats i representants d’organitzacions sanitàries, tindrà com a objectiu fer un seguiment de l’evolució de la temporalitat i podrà fer recomanacions a Salut. A més també es proposa que totes les entitats de la xarxa pública elaborin en els pròxims dos anys un pla de conciliació que tingui «especial sensibilitat» cap als professionals més joves. Un informe del Col·legi de Metges de Barcelona presentat fa unes setmanes alertava que conciliar la vida personal i laboral és un trencaclosques per a prop de la meitat dels metges, una realitat que també es tradueix a les infermeres.

  • El Coŀlegi de Metges de Barcelona adverteix del perill de cronificar la precarietat laboral

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) es van rebel·lar fa pocs dies en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Aquest dijous el malestar dels professionals ha arribat al Parlament per boca del president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, que ha assegurat que el que està passant en aquest CAP «és l’expressió d’un malestar generalitzat».

    Si els treballadors de Can Vidalet denunciaven que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos», Padrós ha denunciat la precarització generalitzada de la professió i ha avisat dels perills que es cronifiqui. El president del COMB ha comparegut davant la Comissió de Salut del Parlament precisament per presentar als diputats l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, publicat el mes de juny passat.

    ‘Còctel explosiu’ de precarietat laboral entre els joves

    Padrós ha alertat del «còctel explosiu» de la precarietat laboral que s’acarnissa especialment entre els joves. Segons dades de l’informe, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. A més, les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven el 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins a arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015.

    El president del COMB, Jaume Padrós, durant la presentació de l’informe al Parlament. / PARLAMENT DE CATALUNYA

    La preocupació creix a més pel fet que un terç de la professió mèdica activa es jubilarà en els pròxims deu anys. «Es jubilaran més de 10.000 metges i metgesses», ha recordat el vicesecretari del COMB. Sobre aquest punt el diputat de Ciutadans Jorge Soler ha advertit que «cal cuidar la població jove perquè és el futur». En aquest sentit Soler ha apuntat a la necessitat de revertir contractes temporals i «fer alguna cosa» per la pèrdua salarial.

    Qui també s’ha referit a les futures jubilacions ha estat la diputada del PSC Assumpta Escarp. La socialista ha assegurat que «d’aquí al 2020 es preveu a l’ICS la jubilació de més de 900 metges». «O comencem a reposar baixes amb contractes a jornada completa o cronificarem la situació i la posarem al límit», ha afegit Escarp.

    Deures pels metges

    A més a més d’exposar la realitat dels professionals a Catalunya, Jaume Padrós ha explicat que per millorar el sistema els primers que s’han de posar deures són els metges. «Hem d’estar disposats a assumir riscos, noves formes de treballar, etc. però hi ha d’haver voluntat política perquè els lideratges puguin emergir», ha recordat.

    Tot i que la prioritat és la suficiència de recursos, ha afirmat, sense recursos també es poden fer moltes coses. «Els temps obliguen a canviar: empoderem els professionals», ha dit.

  • Conciliar la vida personal i laboral és un trencaclosques per a prop de la meitat dels metges

    El 40% dels metges i metgesses tenen força o molta dificultat per conciliar la feina amb l’atenció i l’educació dels fills, un percentatge que arriba a gairebé el 70% entre els més joves, d’entre 30 i 34 anys. Les dades es desprenen d’un informe sobre la conciliació de la vida laboral, familiar i personal que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) ha publicat aquesta setmana.

    Els professionals sanitaris, no només metges sinó també infermeres o auxiliars entre altres, viuen des de fa anys una situació de precarietat laboral en la qual sovint la planificació dels projectes personals, com tenir fills, es fa difícil, ja que la precarietat s’acarnissa especialment amb els joves. Per exemple, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals.

    «La insuficiència financera dels darrers anys arran de la crisi ha agreujat encara més la situació, amb equips molt ajustats als centres sanitaris. Aquesta realitat sovint fa que el dret a acollir-se a mesures per afavorir la conciliació, per exemple el cas de les reduccions de jornada, acabi generant un efecte pervers quan es tradueix en un increment de les càrregues de treball per a la resta de l’equip», resa l’informe presentat pel COMB.

    La Montserrat García coneix bé les dificultats de la conciliació: és metgessa de família i té quatre fills. Quan es va quedar embarassada del primer, l’any 2006, es trobava encadenant contractes temporals. Al saber que estava en estat l’ICS no va renovar-li el contracte tot i que després va reincorporar-se a la feina. Amb el segon fill, que el va tenir quan treballava en un CAP a Sabadell, treballava de torn de tardes i feia alguna guàrdia els dissabtes. I després van arribar els bessons. Llavors va acollir-se a una reducció de jornada. «Ara bé, tens el mateix nombre de pacients i com que tens menys hores al final acabes treballant més del que hauries», explica en una conversa amb aquest mitjà. Des de fa dos mesos treballa al CAP de Gironella i fa una guàrdia cada 15 dies, de manera que s’ho pot combinar més bé. En el seu cas, reconeix, ha estat clau l’ajuda dels avis i la cangur. Des de fa un any però s’ho poden muntar més bé entre ella i la seva parella.

    Elles, amb més dificultats per a la conciliació

    Les dones representen més de la meitat del col·lectiu mèdic i la tendència anirà a l’alça, ja que prop del 70% de l’alumnat universitari que cursa Medicina són dones. Amb tot, les dades de l’informe indiquen que elles tenen més dificultats que ells a l’hora de conciliar la vida laboral i familiar. Segons constaten les autores del document, d’una banda, assumeixen més responsabilitats familiars i domèstiques que els metges i sol·liciten més permisos per tenir-ne cura. Per exemple, les col·legiades dediquen gairebé el doble d’hores a les tasques domèstiques que ells.

    Si bé gairebé la totalitat de metges i metgesses s’acullen al permís de maternitat i paternitat estipulat per llei, un terç de les dones que ho fan prorroguen aquests permisos amb la consegüent disminució d’ingressos mentre que d’ells només ho demanen un 5%. Una altra diferència es troba en la reducció de jornada. Mentre que un 40% de les dones amb fills menors de 3 anys han optat per reduir la seva jornada o demanar-se una excedència amb motiu del naixement del fill, entre els homes aquest percentatge no arriba ni al 10%.

    D’altra banda, en el terreny professional, les dones tenen menys presència als càrrecs de decisió i lideratge. Una dada: el 86% dels caps de servei dels vuit hospitals de l’Institut Català de la Salut són homes.

    Potenciar el teletreball o flexibilitzar les guàrdies

    Entre les propostes que fan les autores de l’informe hi ha la millora salarial (per afavorir la reducció de jornada laboral) i eliminar les males pràctiques contractuals per reduir la precarietat sobretot entre els més joves.

    A més d’aquestes mesures també es fan propostes com abandonar la cultura del presentisme i potenciar el teletreball si és possible o flexibilitzar la realització de guàrdies per tal que sigui possible deixar de fer-ne temporalment i tornar-hi més endavant, quan les necessitats de conciliació siguin menys acusades. «Actualment només estàs exempt de fer guàrdia en cas de malaltia greu, embaràs o a partir dels cinquanta anys. Poder estar exempt quan els nens són petits i compensar-ho amb més guàrdies quan siguin més grans seria una solució», apunta Montserrat García.

    Una altra de les propostes consisteix a crear un banc d’hores que permeti acumular-ne per poder-les invertir en situacions com ara reunions amb mestres. Aquesta és una de les propostes que García celebra més. «Seria útil perquè podries doblar un dia que et vagi bé i guardar-te les hores per exemple per quan un dels nens està malalt i s’ha de quedar a casa», explica la metgessa.

  • Treballadors del gegant sanitari Quironsalud denuncien l’incompliment del conveni

    Treballadors i treballadores del grup de sanitat privada QuironSalud s’han concentrat aquest dimecres a les portes del centre hospitalari Dexeus per denunciar l’incompliment del conveni col·lectiu de la sanitat privada per part de l’empresa. A més a més, també han protestat per la precarietat laboral i la manca de personal que asseguren que pateixen en centres del grup privat, que aglutina entre altres l’Hospital Universitari Dexeus, el centre mèdic Teknon, l’Hospital Sagrat Cor o l’Hospital General. Segons han explicat a aquest mitjà treballadors del centre Dexeus, a finals de 2016 es va negociar i signar un nou conveni que havia de suposar millores salarials per al personal dels centres però de moment no s’han complert aquestes millores.

    «Fa temps que tenim el salari congelat i ara que hi havia una nova negociació de conveni semblava que tindríem una sèrie de millores, insuficients però millores, com ara un augment del sou. Amb tot ni tan sols s’han complert», assegura Alfonso Cervera, infermer i president del comitè d’empresa. Segons expliquen els treballadors, l’empresa hauria absorbit diferents ‘plusos’ i per tant el sou continua sent el mateix.

    «Fem malabars per atendre els pacients»

    Una altra de les reivindicacions és la manca de personal. «L’acumulació de treball afecta els pacients perquè com a professionals no podem realitzar la feina que per vocació i professió podem fer en les condicions que hauríem de fer-la», diu Cervera. Cita com a exemple que els treballadors que fan el torn de nit es troben que quan tanquen els quiròfans, a partir de les 11 de la nit, potser els arriben 7 o 8 pacients aguts que surten de quiròfan i que necessiten una atenció que han de sumar a l’atenció a altres pacients. «Fem malabars per atendre els pacients com es mereixen», resumeix.

    «El problema és que tot i que intentem fer la nostra feina el millor que podem, quan la càrrega de treball augmenta al primer que afecta és al pacient, que no pot ser atès al 100% com es mereixeria», diu tambe Inés Pazos, infermera de l’hospital Dexeus i membre del sindicat d’infermeria SATSE. «A més a més, hi ha molts companys que treballen a cop de telèfon, contractats a un 20% de jornada però que en realitat fan molt més i no poden compaginar aquesta feina amb una altra i guanyar-se bé la vida», afegeix el president del comitè.

    De la sanitat pública a la privada

    Els treballadors insisteixen en què la situació a la sanitat privada no és aliena a la realitat que els darrers anys ha tingut lloc a la sanitat pública, durant la qual el negoci privat ha crescut. De fet, segons dades de Metges de Catalunya, les contractacions del CatSalut al grup privat IDC (actualment Quironsalud) van augmentar de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013 (+15%), amb un pic de facturació l’any 2012 quan va rebre 127 milions d’euros del Servei Català de la Salut.

    En un comunicat, la CGT apunta que «mentre cada dia augmenten els beneficis en favor dels accionistes, mantenen plantes a plena ocupació i quiròfans a tota hora a costa dels treballadors». «Cada hora d’espera a urgències i cada pacient en un passadís de la pública és un nou client de la sanitat privada», segueix el comunicat. «El pacient veu la sortida de la sanitat pública com una única sortida i això ha augmentat la facturació dels centres però també la sobrecàrrega assistencial», diu Cervera. «L’empresa cada vegada té més beneficis però nosaltres guanyem menys», lamenta Inés Pazos.

    Finalment, una altra de les reivindicacions del personal és que s’equiparin les condicions amb els treballadors del sector públic. Segons explica Cervera en tots els centres del grup privat hi ha una demanda assistencial i una atenció comparable als centres grans -concertats o públics- malgrat que les condicions laborals són molt diferents. «En un centre del grup, un torn de nit són 1714 hores quan als centres de la xarxa d’utilització pública els professionals estan al voltant de les 1500 hores. Això, al llarg d’un any, estem parlant d’una diferència d’un mes de feina», diu.

  • Els professionals de la salut mental: invisibles i sobrecarregats

    Els professionals de la salut mental alerten de la sobrecàrrega de treball. Aquest és un dels missatges que llença la Plataforma de defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM) en el seu informe Situació actual en l’àmbit de la salut mental: retallades i model. En anteriors articles hem parlat de l’augment de l’activitat assistencial en els centres de salut mental i de l’especial afectació d’infants i d’adolescents. Aquí volem posar l’atenció en els recursos professionals dels serveis de salut mental. Com hem anat dient, les retallades pressupostàries impacten directament en la necessària disponibilitat dels professionals per fer la seva feina adequadament. Ens referim a la disponibilitat personal, emocional i de temps imprescindible per tenir cura, escoltar i comprendre el que està passant i pensar l’estratègia terapèutica a curt, mig o llarg termini. Cal recordar aquella màxima que diu que els recursos humans són els recursos terapèutics per excel·lència; mai millor dit en l’àmbit de la salut mental.

    La xarxa d’atenció a la salut mental la formen més de 60 entitats proveïdores, la majoria sense ànim de lucre. Aquestes entitats signen un concert o conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i són elles qui contracten els professionals. A diferència de les entitats estrictament públiques, com pot ser l’Institut Català de la Salut, les concertades no publiquen dades sobre els professionals contractats. Suposem que sí que faciliten aquesta informació al CatSalut, però en tot cas, aquest tampoc l’ha fet pública. No es coneix el nombre ni el tipus de professionals que estan treballant actualment a la xarxa. Es podria dir que els professionals de la salut mental –i les seves condicions de treball- són els grans invisibles, com si es trobessin en una situació “d’anonimat laboral”, la qual cosa els deixa en una situació de gran vulnerabilitat.

    Segons dades del 2010 (Atles), en relació a les ràtios de professionals per 100.000 habitants proposats en el Pla Director de Salut Mental i Addiccions, ja hi havia un dèficit d’1,31 psiquiatres, 2,01 psicòlegs, 1,51 treballadors socials i 2,1 infermers comunitaris. Des de llavors (fa 6 anys!) no s’ha publicat cap actualització de l’Atles. La Central de resultats no aporta cap dada de recursos humans, ni tampoc els informes del conseller Boi Ruiz. Podem pensar que els últims anys s’ha reduït el personal de la xarxa en la mateixa proporció que ho han fet els pressupostos per a la totalitat de serveis de salut mental, un 9%. Però la percepció i l’experiència de molts professionals que treballen en serveis hospitalaris o comunitaris és diferent: la disminució de personal, de sous i de serveis supera el 9%, arribant fins a un 20-30% en diferents centres, amb acomiadaments, expedients de regulació del treball, no substitucions de baixes o permisos, pèrdua d’espais de coordinació i formació, vulneració de drets laborals, etc.

    Al dèficit endèmic de personal s’hi han afegit les retallades i tot plegat està portant els i les professionals de salut mental a una situació límit. No descobrim res de nou si diem que molts estan cremats. Que no treballen en les condicions necessàries per poder fer una bona praxi. Que la seva expertesa queda frustrada quan no poden fer el que saben, sinó el que poden. Així, són freqüents situacions de sobrecàrrega i de cansament que tenen les seves conseqüències tant en la qualitat de l’atenció com en la seva pròpia salut. En diversos estudis s’ha associat l’elevat estrès laboral del personal assistencial amb baixa satisfacció, absentisme, despersonalització, esgotament emocional i en alguns, fins i tot, majors taxes de mortalitat. I en el cas dels treballadors de la salut mental cal afegir les dificultats pròpies de treballar amb persones mentalment malaltes. Fins quan durarà aquesta situació? Ja no es pot esperar més.

    Es per això que des de les associacions de professionals, les entitats de familiars i usuaris, les entitats col·legials, i la PSM coincidim en centrar els nostres esforços en conèixer i intentar millorar les condicions laborals i professionals dels qui estan entomant el dia a dia en la primera línia assistencial. Necessitem un diagnòstic de la situació dels equips de la xarxa, definir les ràtios pacients/ professional, i reclamar la seva aplicació. No es pot seguir treballant en base al voluntarisme ni podem mantenir la resignació que fomenten un acoblament egosintònic amb funcionament tòxic, i hem d’identificar/consensuar les nostres línies vermelles. També hem de donar validesa al fet que la millor medicina és la relació amb el professional (aquesta és una evidència científica). Però la intervenció terapèutica basada en la relació (i també en els fàrmacs quan cal) requereix unes condicions irrenunciables: freqüència, continuïtat, i la dosi adequada i suficient de temps per pensar, per no fer col·lusions amb el funcionament mental del pacient.

    En definitiva, no volem equips desorientats, ni professionals cremats ni molt menys pacients desatesos. Si estem d’acord a dir que el professional és el recurs terapèutic per excel·lència, cal que els responsables sanitaris es comprometin a tenir-ne cura.

  • «Ens toca haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts»

    Salvador Esquena és un metge uròleg especialitzat en cirurgia oncològica i treballa en diferents centres hospitalaris. Des de La pell del pacient (Ara Llibres) convida a fer una reflexió sobre la professió mèdica, els problemes i els reptes que afronta. «El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt», diu convençut que malgrat que és una obvietat cal recordar-ho.

    En el llibre dius que es pressuposa erròniament que els metges són «posseïdors d’un sentiment de generositat i protecció». Aprendre o potenciar l’empatia o la comunicació són massa residuals a la universitat?

    Sota la meva visió, el concepte del millor professional és el que té una part tècnica mèdica molt bona i una part humana, empàtica i comunicativa també molt bona. I així com la part tècnica està molt desenvolupada i estudiada, i ens formem, la part humana, comunicativa o empàtica no està gens avaluada i durant la carrera hi ha només una assignatura residual que fa que tota aquesta part no sigui avaluada. Això és un problema del sistema perquè passa tant en estudiants com en residents o en metges especialistes que no tenen aquesta capacitat i que haurien de desenvolupar-la.

    Tampoc existeix una actualització formativa en aquests aspectes.
    Exacte, un metge es forma per operar millor o fer millors diagnòstics però ningú es preocupa per millorar les seves capacitats comunicatives. Pot ser que no comuniquis bé amb els pacients, que no sàpigues donar males notícies…la majoria de metges no ens preocupem de la part comunicativa i ens preocupem més de la part mèdica. També és cert que amb el sistema actual és molt complicat de vegades fer tot això.

    Sobre la relació metge pacient, en el llibre dius que «malaltia i malalt són indivisibles» i que un metge no es pot fixar només en la malaltia.
    Hi ha metges que estan entestats en tractar el malalt, en operar-lo molt bé, fer-li un bon diagnòstic, etc. i això és molt bo però si creuen que el tracte amb el pacient, com el pacient veu o pateix la malaltia o les seves circumstàncies personals a casa no són tan importants és un error.

    De fet el paper del metge acaba quan la malaltia acaba, sovint ni existeix un procés postmalaltia.
    Clar, sobretot les malalties greus, que afecten psicològicament. Si ningú aborda com has viscut la malaltia, com t’estàs recuperant, etc. hi ha un dèficit. En alguns casos, com en l’oncologia sí que existeix, però en d’altres disciplines no i això potser no cura però ajuda a curar seguríssim.

    En un dels capítols menciones la «massificació del sistema». Quins efectes té tant per professionals com per pacients aquesta massificació a les consultes o a les urgències?
    La massificació des del punt de vista del professional suposa enfrontar-se a un oceà de burocràcia impressionant. Estar pendent d’omplir un formulari en un ordinador, per exemple, i a part de la burocràcia ens toca viure situacions com haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts perquè darrere d’aquest senyor n’hi ha trenta més que has de visitar. Per al pacient és evident que un dels efectes són les llistes d’espera. Tot això fa que no només afecti la pròpia malaltia sinó que afecti psicològicament al pacient que està esperant per ser operat i que sent dolor. Un altre dels grans problemes és l’envelliment de la població i clar que hi ha molta gent que va a les urgències per motius injustificats però clar és la forma més ràpida com a mínim que de vegades tenen d’acudir al metge- això provoca que les urgències estiguin saturades de forma crònica de pacients que passen hores i hores en lliteres i això és un perjudici pel malalt perquè que un senyor o una senyora gran estigui un dia o dos en una llitera a urgències és un problema molt gros. També pel professional que està 24 hores de guàrdia i ha de rebre tota aquesta pressió assistencial bestial a un preu de saldo. Al nostre país tenim una sanitat molt bona al nostre nivell però com que no som un país ric i la inversió en sanitat no és tan alta com desitjaríem patim les conseqüències d’aquest dèficit d’inversió.

    En primer pla, el llibre 'En la pell del pacient' / SANDRA LÁZARO
    En primer pla, el llibre ‘En la pell del pacient’ / SANDRA LÁZARO

    Malgrat la reducció de sous, la precarització o les retallades, els col·lectius organitzats com la Marea Blanca de Catalunya, no representen la totalitat de professionals d’aquest país. Per què no es mobilitzen més els metges?

    Jo em vaig formar fa 15 anys de resident en un gran Hospital de Barcelona i tot això ja es vivia, per tant no ve d’ara. Les retallades ho han posat al límit però no ve d’ara i el professional sanitari, el metge, la infermera, etc. està tan maltractat pel sistema que ho viu d’una forma crònica. Ho aguantes perquè els pacients se’n beneficien però hi ha metges que ho viuen amb certa desmotivació, de pensar que això difícilment es canviarà, és el metge que actua una mica com un zombi i que cada vegada s’implica menys perquè se sent la baula més dèbil de la cadena.

    Pot ser també que precisament pel fet d’estar en una situació precària hi hagi més por a protestar?
    Sí, clar. El problema és que la precarietat amb els metges joves encara és pitjor, ho deia un informe del COMB fa uns dies. La desmotivació de capital vocacional, dels joves, és un problema.

    Abans parlaves del temps per visita. Fa unes setmanes el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) va elaborar un document en què recomanava practicar més escolta activa i menys medicalització. És possible amb les condicions actuals practicar aquesta escolta activa?
    Els metges de primària, de família, són els herois del sistema. La medicina primària és un pilar imprescindible del sistema i quan parlem de massificació els metges de família són qui més la pateixen. Jo sóc uròleg i veig la meva petita parcel·la però el metge de família té un component social, veu la globalitat del pacient: quins són els seus problemes, si els seus fills estan a l’atur, etc. Hauríem d’escoltar molt més als metges de família. La solució passa per una major inversió en sanitat, si poses més metges a visitar, podràs augmentar el temps de visita. I probablement augmentant el temps de visita podries evitar prescriure de vegades un medicament. Amb més temps de visita la qualitat assistencial milloraria exponencialment però no sóc gaire optimista.

    A més la inversió en primària no té rèdit polític perquè és una inversió a llarg termini.
    Exactament. Moltes vegades el que importa són els números: visites, cirurgies, etc.. la qualitat humana de l’activitat mèdica només la comptem els professionals, no està en els esquemes o els fulls d’Excel.

    En el llibre dius que la medicina serà humana o no serà. Quines conseqüències ja hi ha de la incorporació de la tecnològica?
    Es pot fer una analogia amb la societat. Tu tens un iPhone i cada any surt un model següent. En medicina moltes vegades hi ha una espiral tecnològica bestial i la indústria que produeix aquests productes també està fent pressing perquè treuen nous aparells i instruments perquè tu els compris i els facis servir. La tecnologia ens ha situat en uns nivells de diagnòstic, cirurgia o tractament magnífics però els metges hem de ser els tallafocs de tot aquest aparellatge per decidir què és útil, què no, etc. No pel fet que estigui de moda voldrà dir que millori estrictament la salut dels pacients. Cal que els metges siguem molt crítics amb cada aparell que incorporem al sistema.

    Un dels perfils que descrius és el del metge sense ètica.
    Del capítol sense ètica la gràcia és que estic parlant d’una realitat molt minoritària. El metge sense ètica pot anar des del metge amb les millors intencions però amb la inconsciència fins al que no té cap tipus d’escrúpol per intentar progressar i que instrumentalitza el pacient a costa del seu benefici, però estem parlant d’una minoria.

    El món de la medicina encara està marcat pel fet de sumar mèrits, escalar posicions? Com ha canviat la percepció del metge?
    El metge ha passat de ser el líder de la comunitat intocable a un estat més mortal, fins i tot que qualsevol es veu amb cor de dir-te que allò és mentida, o que t’arribi un pacient amb coses que ha trobat al Google. El metge sí que té un punt més d’autocomplaença perquè tenim molta responsabilitat, estudiem molt, etc, això fa que de vegades tinguis un punt d’ego que crec que és necessari. D’aquí a tenir un ego desmesurat i convertir-te en un arrogant que creu que és un semidéu intocable… Això és ridícul. El metge ha de ser respectat amb el mateix respecte que qualsevol altre professional.

    Salvador Esquena en un moment durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Salvador Esquena en un moment durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    En els darrers anys hem vist com una professió que crèiem més lliure de corrupció no n’està exempta. Penso per exemple en el cas de les pròtesis caducades de Traiber.
    Clar, el problema és que hi ha una premissa i és que tothom creu que els metges tenim un sentit moral o ètic superior. En general la majoria, per vocació el té [aquest sentit moral], però dins de la professió hi ha minories que no el tenen. Els metges som humans, exactament igual que la resta de la societat, i si a la societat hi ha corruptes dins de la medicina també hi ha persones que es poden corrompre.

    La relació metge-indústria farmacèutica té riscos, dius, com per exemple prescriure més d’un determinat medicament perquè hi ha interessos darrere.
    Durant anys això va ser una orgia impresentable. Era una llegenda urbana absolutament real que el metge prescrivia i llavors hi havia una indústria darrere que estava contenta i el metge rebia des d’una cosa petita a una molt gran a grans prescriptors. Això és perquè de la formació continuada dels metges ningú se n’ha fet mai càrrec a part de la indústria farmacèutica, que és qui està darrere de congressos o altres trobades, en principi sense demanar res a canvi però hi havia un acord tàcit. Això ara s’ha limitat molt i hi ha un codi ètic de Farmaindustria, la patronal de la Indústria Farmacèutica, i estem a l’altre extrem: alguns metges no poden anar a determinats congressos.

    Per últim i en relació al títol del llibre, què consideres que és més important a l’hora de posar-se en la pell del pacient?
    El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt. És a dir: com a malalt t’estàs dues hores a la sala d’espera, després et fan una proves i et tenen en dejú, tres hores i no et truquen, etc. Tota una sèrie de problemes del sistema que sovint com a metge de vegades ni te n’enteres. He parlat amb metges que després de ser malalts se n’han adonat de coses que no se n’havien adonat després de vint anys de fer de metge. A un pacient l’has de tractar, per exemple, com voldries que tractessin la teva mare: que li expliquessin bé, que fossin empàtics, que rebés el millor tractament, etc. i per tant has de fer el mateix amb aquella pacient, que potser també és la mare d’algú.

  • La precarietat laboral s’acarnissa amb els metges més joves

    Un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. Aquesta és una de les conclusions que es desprèn de l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, presentat aquest dijous pel Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). Mentre que del total de col·legiats un 63,3% gaudeix d’estabilitat laboral -per mitjà d’un contracte indefinit- el percentatge es redueix dràsticament en el cas dels metges joves en acabar el MIR ja que només tenen aquest tipus de contracte el 13%.

    Les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven al 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015. I mentre els temporals augmenten els indefinits es redueixen així com també els interins. El 2006 un 12% tenien un contracte interí mentre que el 2015 eren el 4,5%. També durant aquests anys ha augmentat el número d’autònoms: 0,7% el 2006 i 3,5% el 2015.

    Pel que fa a la durada, la temporalitat afecta especialment els joves especialistes en Medicina Familiar i Comunitària, en què el 97% dels contractes temporals són inferiors a un any de durada i fins el 40,6% són mensuals. En general, entre els joves també és habitual els contractes per hores, que afecten a prop del 10% en especialitats mèdiques o quirúrgiques mentre que abans de la crisi eren pràctiques residuals. Amb les diferents condicions que afecten el grup de 30 a 34 anys -els metges que acaben el MIR accedeixen al mercat laboral amb una mitjana d’edat de 30 o més- gairebé el 70% assegura tenir una situació laboral insegura.

    Augment de les males pràctiques contractuals

    En línies generals la desocupació no és un problema per al col·lectiu mèdic (atur de l’1,2%) però sí que ho és la precarietat, ja que segons l’estudi un de cada tres metges treballa en condicions d’inestabilitat. Aquesta situació porta, segons apunta l’informe, a més pluriocupació i sobrecàrrega de treball: «Lluny del que succeïa anys enrere, tenir més d’una feina o treballar moltes hores no acostuma a ser una elecció personal lligada a aspiracions econòmiques o de prestigi, sinó una necessitat per assolir els ingressos que abans s’aconseguien amb una feina».

    Pel que fa a la praxi contractual, el COMB assenyala que han augmentat les males pràctiques com ara fer altes a la Seguretat Social entre setmana i donar de baixa el cap de setmana, més contractes renovables mes a mes o beques post MIR utilitzades per cobrir vacants de llocs de treball de metges adjunts. També es critiquen els salaris baixos establerts en convenis que s’han negociat sense que el col·lectiu hi estigués representat.

    Entre les mesures que proposa el COMB per fer front a la precarietat hi ha la d’elaborar una guia amb criteris de contractació, la d’un Observatori de la precarietat per monitoritzar la situació o la col·laboració amb patronals i sindicats així com promoure un conveni mèdic diferenciat de la resta de treballadors de la sanitat.