Just Deploy It!

Etiqueta: prematurs

  • Bancs de llet: l’altruisme que salva la vida dels bebès més vulnerables

    No hi ha dubte. La llet materna és l’aliment aconsellat per tots els nounats. Però quan no hi ha suficient de la pròpia mare, la llet donada pot ser la millor alternativa, especialment en els nens que neixen de forma primerenca o malalts.

    Per a això es van crear els bancs de llet humana, encarregats de recollir, processar, emmagatzemar i dispersar amb totes les garanties aquest producte biològic. La seva finalitat és resoldre els problemes d’alimentació del nounat fins que la seva mare li pugui donar el pit.

    «És un pilar més de suport a la lactància. Proporciona llet d’altres dones a aquells nounats d’alt risc que encara no disposen de la seva mare o aquesta és insuficient», explica a Sinc Nadia Raquel García, coordinadora del Banc Regional de Llet Materna de la Comunitat de Madrid, situat a l’Hospital 12 de Octubre.

    De fet, diversos estudis apunten com en els nens prematurs la fórmula artificial suposa un augment de patologies com enterocolitis necrotitzant, un trastorn intestinal propi del prematur i d’altres nounats vulnerables.

    És més, el 2001 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va destacar que els bancs de llet humana són «una de les millors estratègies sanitàries en la disminució de la mortalitat infantil i en la protecció de l’alletament».

    Com la llet materna és un bé escàs, és fonamental prioritzar qui serà receptor i ajustar les característiques de la llet donada a les del nen que la rep, sempre tenint en compte la disponibilitat.

    Així, en els primers dies s’intenta donar als nounats de màxim risc (de menys de 1.000 grams o menors de 28 setmanes d’edat gestacional) llet de donants que tenien fills amb dies o setmanes de vida quan van extreure’s aquesta llet .

    «Si a més eren mares de nens prematurs, és fins i tot més adequat», subratlla García, també presidenta de l’Associació Espanyola de Bancs de Llet Humana (AEBLH), creada el 2008. «No obstant això, moltes vegades no podem ajustar tant i hem de lliurar llet amb més temps de vida del fill».

    Per als nounats molt prematurs o malalts, les primeres setmanes de vida suposen un període crític per al desenvolupament de patologies relacionades amb la immunitat. L’alimentació amb llet materna i donada des del naixement ajuda al fet que es desenvolupi resistència «de forma més adequada». Així mateix, com més gran sigui el volum de llet materna o donada que rebin durant l’ingrés, major és l’impacte beneficiós en aquests nens de risc.

    «És important començar al més aviat possible amb l’alimentació amb llet humana, ja que afavoreix la mobilització i la tolerància, la maduració intestinal i la colonització per gèrmens beneficiosos per al prematur vulnerable. És preferible la llet de la pròpia mare, però si no es disposa d’ella, la donada és la millor opció», aclareix a Sinc Marta Cabrera, neonatóloga de l’Hospital Universitari La Paz.

    Com ser donant de llet

    Mancant les dades globals a Espanya per 2017, el 2016 es van registrar 1.565 donants, el que suposa un volum total de 7.449,16 litres de llet i una donació mitjana de 4,47 litres/donant. En els 43 hospitals receptors, 2.281 nounats, en la seva majoria prematurs de molt baix pes, es van beneficiar d’aquestes donacions.

    Queda patent a més un augment de la seva activitat cada any. Des de 2009, el nombre de donants ha augmentat des de 175 a aquests 1.565 donants. De la mateixa forma, s’ha passat de 1.143,9 litres donats als 7.449,16. El nombre de receptors també s’ha incrementat des dels 333 fins als 2.281.

    Però què ha de fer una dona interessada a ser donant? Han de contactar amb el banc de llet més proper, on se’ls informarà del procés de donació. Bàsicament, les candidates han de ser dones que estiguin lactant, disposades a extreure’s la seva llet i que gaudeixin de bona salut.

    És convenient establir bé la lactància del seu fill durant el primer mes de vida abans de començar a donar. «És útil incloure-ho en la rutina diària. A vegades les donants s’extreuen llet d’un pit mentre estan alletant de l’altre al seu fill», apunta Cabrera, que dirigeix des de fa mesos el centre satèl·lit del banc regional en La Paz.

    El primordial és impedir que la llet es contamini per una falta d’higiene o un emmagatzematge incorrecte. El volum extret canvia molt d’una dona a una altra. També és variable la composició nutricional de la llet de cada dona, que a més es va modificant a mesura que augmenta el temps de lactància. Així, aquest aliment es classifica d’acord a l’edat dels bebès de les mares donants: calostre (fins a 7 dies de vida), de transició (de 7 a 14 dies) i madura (més de 14 dies).

    «Els bancs de llet materna solament tenen sentit en una societat que recolzi la lactància i que disposi d’un percentatge de dones que alleta satisfactòriament als seus fills i que estan disposades a donar de forma altruista el seu excedent als bancs de llet», afirma Nadia García.

    El banc que dirigeix ha augmentat la seva activitat i, l’any 2017, va acceptar a 236 dones com a donants, amb una donació mitjana de 7,18 litres i 612 nens receptors que es van beneficiar. Cada gota és important: 20 mil·lilitres poden ser útils per a un nen molt prematur durant diversos dies.

    Un recent nascut pren llet d’un biberó

    Més d’un segle de bancs de llet

    El primer banc de llet va ser creat l’any 1900, a Viena. Després es van obrir a Boston (1910), Buenos Aires (1921) i Rio de Janeiro (1943). Des de llavors, existeixen nombrosos centres a Europa, EUA, Austràlia, Centreamèrica i Sud-amèrica.

    Amb l’aparició del VIH i el desenvolupament de fórmules làctiques per a prematurs, el seu ús va disminuir durant els anys 80. No obstant això, actualment es troben estesos per tot el món i contribueixen a un major èxit de la lactància materna. Segons García, «la presència d’un banc de llet fa que la societat ho consideri un bé molt valuós».

    Quan s’instaura un banc de llet en una unitat de neonatologia, la taxa de lactància pròpia augmenta. Segons les expertes, això ocorre perquè es crea una consciència de lactància materna i llet humana que repercuteix en els pares.

    Igualment, la seva existència fomenta la recerca i minimitza la contaminació i la deterioració de la llet. És més, l’experiència en altres països ha demostrat que la instauració d’un banc de llet materna augmenta les taxes de lactància a la regió on s’ha implantat.

    A Espanya, la història dels bancs de llet és molt curta. El primer centre es va fundar a Palma de Mallorca el 2001; més tard, el 2007, es va inaugurar el primer localitzat a la península: l’Hospital 12 de Octubre, a Madrid. El desembre passat van complir deu anys, que celebraran el proper mes de març amb tots els responsables dels bancs regionals i centres satèl·lit.

    A l’actualitat, Espanya compta ja amb 14 institucions a Illes Balears, Madrid, València, Granada, Aragó, Barcelona, Extremadura, Castella i Lleó, Vigo, Santiago de Compostel·la, Sevilla, Astúries, Euskadi i Cantàbria. Tot sembla indicar que la xifra seguirà creixent. Existeixen projectes per crear nous bancs a Còrdova, Las Palmas de Gran Canaria i Tenerife.

    Un acte de generositat amb la societat

    Les mares donants estan fent un esforç altruista impressionant. «Tenen tot el mèrit del món. Són mares que estan donant el pit als seus fills, amb el que això suposa i, a més, prenen la decisió de donar. És un acte de generositat enorme amb la societat», afirma Marta Cabrera.

    Per aquest motiu s’ha d’augmentar el coneixement i facilitar tot el possible el procés. És important que les mares disposin d’altres centres –a més del banc regional–, ja que això optimitza la donació des d’un punt de vista geogràfic.

    A Madrid, els centres que s’han acreditat per rebre llet crua de mares donants són el Severo Ochoa de Leganés, Puerta del Hierro i la Paz. Per captar donants, l’Hospital 12 de Octubre, Severo Ochoa i La Paz.

    El propòsit a llarg termini dels bancs de llet és intentar que tots els nens que compleixen criteris i no reben llet donada ho facin. «L’ideal seria que cap nounat ingressat prengués llet de fórmula», recalca Nadia García.

    En aquest sentit, ambdues expertes conclouen que encara queda un llarg camí perquè a Espanya la llet materna donada sigui el substitut estàndard de la llet de la pròpia mare quan aquesta no està disponible. Però el futur és encoratjador. Potser en uns anys pugui arribar a tots els nounats que ho necessitin.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • «Han de veure-hi el seu fill, no un nadó envoltat de màquines»: la vida a la unitat de prematurs

    A la planta -1 de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona hi ha un petit espai dedicat als més petits de tot el centre. Són tres sales, menudes també. Poques finestres, llum tènue i poc soroll. Es tracta de la Unitat de Neonatologia, on estan ingressats els infants que neixen prematurs, per sota de les 37 setmanes de gestació.

    “El nen pot ser viable a partir de les 23 setmanes fora de la mare, però de les 23 a les 37 hi ha tot un ventall molt gran de possibilitats”, explica la Directora de la Unitat de neonatologia del Servei de Pediatria de l’Hospital de Sant Pau, Gemma Ginovart. Aquesta unitat, creada l’any 1978, consta de 17 llits, 10 per cures intensives i 7 de cures intermitges. Tot i que és petita en volum, és gran en complexitat. Per Ginovart, es tracta d’una unitat «amb una filosofia de treball molt actual, oberta als pares i centrada en la cura i el desenvolupament de l’infant i de la família». Per ella i el seu equip és bàsic entendre que “encara que el bebè és molt petit, té capacitats de relació des de bon principi”. Per això, treballen també perquè els pares puguin fer una “aproximació i un contacte” amb els fills.

    En aquesta unitat hi treballen neonatòlegs, infermers especialitzats, auxiliars… Però també psicòlegs, metges rehabilitadors, fisioterapeutes, treballadores socials, especialistes, cardiòlegs i pneumòlegs. A més, totes les infermeres tenen l’especialitat en pediatria. “Treballem molt en equip, no ho sabem fer d’una altra manera”, explica la infermera supervisora del Servei de Pediatria, Montse Vila. “L’espai és molt reduït, hem de saber treballar en equip; si no, ens mataríem”, fa broma Vila. La Unitat de Neonatologia és pionera en la humanització de les cures als hospitals, buscant que no estiguin “tan institucionalitzades”.

    Totes dues fa molts anys que treballen en aquesta unitat i, asseguren, que en els últims anys “hi ha hagut un clar augment de la prematuritat”, sobretot a causa a la maternitat tardana i les tècniques de reproducció assistida. “Les dones cada vegada tenen fills més tard, i com més tard, pot haver-hi més complicacions i també bessons, que acostumen a ser prematurs”, expliquen.

    La Natàlia Ribas, de quaranta anys, acaba de tenir a la seva primera filla, la Lily, fa menys d’un mes. Vuit setmanes abans de l’esperat. “Un dia, havent sopat, estava a casa, era la setmana 32, i quan vaig anar cap al lavabo vaig notar com si hagués trencat aigües. Em vaig preocupar, perquè alguna cosa anava malament. Però no havia trencat aigües, era sang. Eren les onze i mitja de la nit. A les 12 ja tenia a la Lily en braços”. La causa: un despreniment de placenta. Des d’aleshores, la Lily viu a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau. La Natàlia hi està cada dia de vuit del matí a vuit del vespre i el seu company hi va quan surt de la feina. “A mi em faltaven encara dos mesos per preparar-me psicològicament, els necessitava per entendre que era mare. Des del primer moment he valorat molt poder fer pell amb pell”.

    La Lily va néixer amb un pes d’1,9 quilos i necessitava una mica d’ajuda per respirar, perquè els pulmons encara no estaven prou desenvolupats. “Al principi vaig veure la nena amb la màscara, amb tots els tubs, els elèctrodes… Estava molt preocupada per on agafar-la. De mica en mica anava entenent i assimilant la idea que ja sóc mare”. Tant la doctora Ginovart com la infermera Vila remarquen la idea que apunta la Natàlia. “Sempre intentem vincular els pares, que estiguin amb els nadons, que vegin que estan receptius tot i ser petits, que tenen capacitat d’interactuar. Si no tenen un vincle parental, és un problema molt important i si no hi ha contacte físic, no hi ha vincle”.

    Quan una persona s’imagina que serà pare o mare, té un ideal i una imatge mental de com serà això. Una imatge que xoca amb la realitat dels pares de bebès prematurs. “La majoria de vegades quan arriben veuen un nadó que no és el que s’esperaven, a més, moltes vegades està malalt i amb perill de vida”. Per això, remarquen que és de vital importància el fet que aconsegueixin “veure el seu fill, no un nen medicalitzat envoltat de màquines”.

    La Natàlia Ribas amb la seva filla Lily a la Unitat de Neonatologia de l’Hospital de Sant Pau / ©SANDRA LÁZARO

    Un fet com canviar el bolquer a un fill que pesa encara 700 grams és crucial per començar a reconèixer-lo com a propi. És aquí on també juga un paper molt important el contacte pell amb pell i la lactància materna. El contacte pell amb pell dóna molts beneficis, com ara que disminueix les apnees, estabilitza la hipoglucèmia i fa que la mare produeixi més llet o disminueixi l’estrès.

    Per aquesta unitat, també és important que tant germans com avis puguin fer aquest contacte per crear el vincle amb el nadó i que puguin anar-hi quan vulguin. Una altra manera de vincular infant i mare és l’alletament. A Catalunya el Banc de Llet no es va crear fins a l’any 2011 (abans s’havia d’importar la llet des del banc de llet de les Balears).

    La zona grisa: entre 23 i 25 setmanes de gestació

    Si bé és una certesa, recollida també a la llei, que per sota de les 23 setmanes de gestació no es reanimarà l’infant en el moment de néixer, i que sempre es farà per sobre de les 25 setmanes, hi ha un marge de dues setmanes on no és tant clar què fer i s’ha d’estudiar cas per cas. Es tracta de la coneguda com a “zona grisa”. Tot i que s’intenta que sempre hi hagi un preacord amb els pares sobre què fer en aquest moment, això no sempre és possible, ja que la majoria de nens neixen d’imprevist. “Cada país, segons els recursos que té, decideix determinades coses sobre la reanimació. Valorem la vitalitat del nen en el moment de néixer, les seves mesures de reanimació inicial i el que s’ha parlat amb la família”.

    Cada cas és un món, i per això no volen generalitzar sobre què s’ha de fer o no en aquestes dues setmanes de la zona grisa. “Hi pot haver un nen que a les 23 setmanes té una resposta d’estabilització, d’administració, de ventilació amb mascareta bona, que demostra bona resposta i que pesa per sobre dels 400 grams. En aquest cas seguirem amb la reanimació”. Si sobreviu a la sala de parts, anirà a neonatologia i els següents dies es podrà tenir prou informació com per a analitzar cada cas.

    Des del Sant Pau reconeixen que és molt difícil datar si són 23 o 25 setmanes d’edat gestacional, ja que s’han de basar en la data de l’última regla i hi ha un marge d’error de dues setmanes. Això no passa quan es tracta d’in vitros, quan la data és exacta. “Nosaltres, a menys que hi hagi criteris molt negatius o malformacions, a partir de 25 setmanes fem reanimació avançada” explica la doctora.

    Són el Roc, la Mar o l’Àlex

    “Un fet tan simple com succionar, tragar i respirar alhora, és clau per saber si el bebè pot marxar a casa o no”, explica Ginovart. “Sabem perfectament qui són, com es diuen, si són el Roc, la Mar o l’Àlex, com estan ells i com està la família”, exposa.

    Quan es decideix que un nen està preparat per marxar a casa, se li fa un seguiment durant els primers set anys de vida, ja que les conseqüències es poden allargar durant molts anys. No serà fins que l’infant tingui totes les capacitats fisiològiques assumides que podrà marxar a casa. “No hi ha una data marcada, dependrà de cada nen, de quan ha nascut, de si ha estat malalt i d’altres factors”, expliquen aquestes professionals del servei de Neonaotologia.

    Per això, en el moment de donar d’alta l’infant es fa una valoració de riscos orgànics però també socials i emocionals. Hi ha conseqüències que es poden veure a curt termini, com ara les d’afectació neurològica, però n’hi ha altres que són a llarg termini, com la no socialització, la hiperactivitat o les dificultats d’aprenentatge o de lectoescriptura. “Hi ha nens que marxen en molt bon estat de salut, però altres marxen amb una sonda o amb una traqueotomia” expliquen. Per això cal preparar molt bé la marxa del nen cap a casa, tant per l’infant com pels pares. Durant un cert temps, una infermera els fa visites a casa per fer seguiment i també disposen d’un web per comunicar-se sempre que sigui necessari amb l’equip de l’Hospital de Sant Pau.

    La infermera Maria Vila i la doctora Gemma Ginovart / ©SANDRA LÁZARO

    Però no tots els casos tiren endavant. “Per sort tenim pocs nens morts cada any, però quan tenim un procés de mort a la Unitat, engeguem un protocol. Tot l’equip dóna una atenció especial als pares, sobretot els psicòlegs, i s’adapta l’entorn. “L’estructura que tenim és molt dolenta i petita, haurien d’estar en habitacions individuals, estirats i això no ho tenim”. Tot i això, l’equip fa el màxim d’esforços i hi ha una habitació que reserven per casos de mort. “Posem papallones de vinil a les portes d’entrada, amb això tot l’equip sabem que hi ha un bebè en procés de mort a la Unitat i la manera d’entrar i de relacionar-nos és diferent”. Per la doctora Ginovart, és important que el bebè mori en braços de la mare o el pare i que la família s’emporti un record, com ara una gorra, la cinta mètrica o la pinça umbilical. “Aquest nen, per petit que fos, forma part de la família”, diu la infermera Vila. Per això és tan important que s’emporti un record del nen i que puguin passar el dol. “Si no tenen res, el record del nen se’ls esborra i els pares se senten més responsables i pitjor”.

    “Socialment és horrible que mori un nen, no estem preparats”, expliquen. “Assumim, millor o pitjor, que es mori un adult, però que es mori un nen és contranatural”. Quan es mor un nen tan petit, que no ha estat a casa, la resta de la família, per acompanyar i amb les millors intencions, tendeixen a proposar l’oblit i a dir frases com “ja en tindràs un altre, no et preocupis, ja et recuperaràs”. Per Ginovart i Vila, tot i que aquests consells acabaran duent-se a la pràctica, no s’ha d’oblidar que aquest nen “ha existit i sempre serà el fill d’aquella persona”.