Just Deploy It!

Etiqueta: primària

  • Longitudinalitat, la base de l’atenció primària

    L’evidència científica que avala i defensa la longitudinalitat és constant i present en els diversos sistemes sanitaris europeus. És ben sabut que aquesta permet evitar derivacions als serveis d’urgències, la sobremedicació, el sobrediagnòstic i redueix la mortalitat. Qui no vol que la infermera o metge de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé. Per això sabem que la longitudinalitat és un pilar fonamental de l’atenció primària i que per res ha de caure. Defensar-la és defensar la vida, és defensar la promoció de la salut. És defensar un model centrat en la persona des de totes les esferes que puguin afectar-la. És acompanyar, posar la vida primer i la malaltia després.

    Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé

    Qui no voldria que el seu professional de confiança el visités quan la seva fragilitat ja no li permetés desplaçar-se al centre de salut? Quan estigués a casa o a la residència? Quan el final dels seus dies arribés? Quan morir fos una elecció? D’això va la longitudinalitat i només amb un sistema sanitari que vetlli degudament per l’atenció primària i pels seus professionals es podrà permetre el contínuum assistencial.

    Fa temps que la decadència del sistema és existent, i, la Covid-19 ha posat en evidència les arestes d’una sanitat malmesa per anys de retallades, de manca de cura del personal, de condicions laborals indignes i d’una fuita de professionals a l’estranger. Cuidar a qui cuida és quelcom molt fàcil de dir, molt políticament correcte, però difícil de fer i complir.

    Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes, estabilitat i permanència als llocs de treball per poder exercir de forma eficient i amb qualitat. Com es pot vetllar per la cura de la persona quan la càrrega assistencial t’atrapa?

    Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes

    Els sanitaris estan cansats i el sentiment d’abandonament es fa palès en la majoria d’ells. Caldria cuidar-los allà on estiguessin i que els polítics els escoltessin sempre. La sanitat no hauria de ser quelcom d’ús recurrent per a la politització dels debats ni per finalitats electoralistes sinó la priorització dels càrrecs electes, des del criteri i posant-la per sobre dels interessos econòmics. Caldria deixar-se de romanços i bones paraules i enfocar-se en l’important: posar els professionals i els pacients al centre, desjerarquitzar i democratitzar el sistema tot fent-lo participatiu i transparent.

    Cal que les decisions es prenguin des de la consciència de la realitat i no des dels despatxos. Cal que les decisions es prenguin amb la màxima que la vocació no sigui una exigència per al compliment d’objectius irrealitzables. Amb la màxima de dignificar un dret inalienable, un dret de tots i per tots.

  • Disculpeu les molèsties, estem treballant per atendre’ls millor

    La setmana passada es va iniciar el compte enrere perquè més de 1500 metges de Família de Catalunya s’examinin per aconseguir una plaça fixa a l’Institut Català de la Salut (ICS). Independentment que aquest sigui el millor sistema d’organització, aquest és el que tenim de forma majoritària. Plantejo la problemàtica dels metges i metgesses, però és extensible a la resta de professionals.

    En el meu cas, el dia 8 de setembre vaig començar un curs de preparació a la seu de la Fundació Acadèmia de Ciències Mèdiques organitzat per la CAMFIC. Va ser una ocasió de retrobament amb molts companys i companyes de treball dels últims anys.

    La sensació que m’embarga és la de canvi d’etapa. Som una generació amb més de 20 anys d’exercici en l’atenció primària de salut de Catalunya. D’aquests 20 anys, prop de la meitat s’han produït en un context de crisi i retallades com mai havia patit el sistema sanitari.

    A aquestes oposicions hi arriben un conjunt molt heterogeni de professionals. Tots tenim en comú una alta vocació i entrega, la sensació d’haver aguantat el sistema amb una pèrdua descomunal de poder adquisitiu, de reconeixement social i professional.

    No tots hem arribat a aquesta situació de la mateixa manera. La majoria són dones, amb menys anys de treball professional i que durant aquests han compaginat l’activitat professional amb la maternitat i trobant-se amb unes oportunitats de consolidació laboral inassumible, per la majoria, en aquestes circumstàncies. Molts altres hem estat desenvolupant la nostra activitat en serveis o centres que han reduït o fins i tot aturat la seva activitat fruit de la crisi, amb moltes dificultats per reconduir una activitat en condicions de qualitat en un context de decreixement en sous i serveis.

    El comú denominador, però, ha estat el sacrifici, domicilis a partir de les 9 de la nit quan la jornada s’acaba a les 8 i amb cotxe propi, més de 50 visites al dia tot i la informatització que s’ha produït aquests anys amb el consegüent augment de la complexitat. Reducció del sou en més d’un 20 a 30%.

    Tot això ja ha passat i no es pot tornar enrere però si s’obre l’oportunitat de refer aquesta situació, com a mínim en part. Aconseguir estabilitzar aquest gran col·lectiu, més enllà de ser una qüestió de justícia i de dret laboral, implicarà donar estabilitat a molts professionals i permetre que aquests es centrin a millorar l’atenció i abordar la gran complexitat dels problemes que ens estan abordant, l’envelliment de la població, la cronificació, la millora en els hàbits de salut, i no oblidem, la manca de professionals, etc. Evidentment l’estabilitat no ho és tot però pot significar molt. No només pels professionals individualment, també permetrà fer valer millor la nostra veu, defensant millor els drets dels nostres usuaris.

    Molts no arribem a aquestes proves en la millor de les circumstàncies, els anys, la família, els nens petits, la feina, les guàrdies i la manca de professionals, fan que aquesta preparació no es presenti fàcil. Esperem, però, que el tribunal i la resta de responsables del procés siguin conscients de la situació i la desenvolupin com una oportunitat per a la societat i no un repte o un problema més. Esperem que s’entengui que és una situació excepcional i per tant requereix avaluacions excepcionals, a l’alçada del sacrifici fet pels professionals, que permetin tirar endavant i passar pantalla per afrontar el que ens ve, que no és poc.

    A la primària de Catalunya fa anys que se li demana el 120%, comencem a estar esgotats, jo ho explicava A. Macperson fa uns dies en un article a la Vanguardia. Malauradament, durant aquests mesos, fins al 25 de novembre, dia de l’Examen, els metges i metgesses de la primària catalana no estaran del tot disponibles, com deien els cartells aquest estiu, DISCULPEU LES MOLÈSTIES, ESTEM TREBALLANT PER ATENDRE’LS MILLOR.

  • Quins deures hem de fer?

    Recentment en aquest Diari de la Sanitat s’han publicat dos articles d’opinió de dos companys professionals de la salut de reconegut prestigi i trajectòria en la defensa i millora de la sanitat pública. Els dos demanen, en un moment de crisi i devaluació del Sistema Sanitari, que cal «fer els deures» i escoltar a tots els actors implicats en el tema per reforçar i millorar la qualitat del nostre sistema públic sanitari, tenint en compte en aquest moment les limitacions polítiques i pressupostaries.

    Nosaltres proposem i col·laborarem en aquests deures. Per això, avui parlem de com avançar en una assistència sanitària en el camí del Servei Nacional de Salut, únic, integral i integrat, universal (per tothom) públic (que asseguri els drets de protecció de la salut i l’assistència a la malaltia) i de qualitat:

    • Hospitals d’aguts

    Creiem que ara no cal construir més ni ampliar significativament els hospitals i, en canvi, si que cal millorar les instal·lacions, les estructures i els equipaments. Cal aprofitar la capacitat instal·lada en el sector públic: obrir plantes i serveis tancats, posada en marxa generalitzada dels quiròfans i les consultes de tarda amb el qual podríem quasi doblar la capacitat d’atenció, completant i millorant les condicions laborals.

    En els nostres deures creiem que no s’han de donar recursos públics a entitats privades concertades amb lucre i utilitzar els pressupostos d’aquests concerts a millorar i ampliar l’oferta pública.

    Hem de passar activitat i recursos des dels hospitals a l’Atenció Primària (crònics, atencions a domicilis, urgències de baix nivell de complexitat, i altres). També cal augmentar la capacitat dels sociosanitaris de subaguts per rescatar llits d’aguts dels hospitals.

    Mentrestant, hem d’enfortir el caràcter públic dels actuals privats sense lucre regulant i avaluant millor la seva governança, transparència, clàusules laborals, ambientals, qualitat, etc.).

    • Sociosanitaris

    Creiem que a Barcelona no en calen més. En canvi, hem d’aprofitar la capacitat i millora dels públics que ja tenim i anar reconvertint els privats a públics en territori deficitari. Mentrestant, podem acabar amb els concerts a centres privats amb lucre o sense, que no tinguin els estàndards de qualitat, ni les dimensions adequades.

    Hem d’anar implantant l’atenció integral a domicili liderada per l’Atenció Primària, el treball social i els centres sociosanitaris, com una atenció de qualitat de futur. Pensem que el ciutadà que tingui suficient suport familiar prefereix estar a casa ben cuidat que en un centre.

    • Atenció Primària i Comunitària i Atenció a la Salut Mental Comunitària

    S’ha de reforçar de veritat i d’una vegada: pressupostos adequats per tal que els professionals puguin fer bé la seva feina i realitzar-se personal i professionalment, amb mitjans suficients, personal no precari, nous rols dels professionals, autonomia en la seva gestió clínica, lideratge, pacte amb els hospitals. Això, perquè l’Atenció Primària i Comunitària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema, com una atenció de més qualitat, resolutiva i equitativa. També hem de donr a l’atenció a la Salut Mental la importància i els mitjans que necessita.

    Aquest és un camí. Però no volem només millorar la gestió, la qualitat i lluitar contra la corrupció i el lucre amb diners públics, sinó que volem canviar de model Sanitari a Catalunya. Pensem que molts dels seus mals són estructurals, per això proposem un nou model, que s’ha de definir des de baix (amb la sobirania de tots els actors implicats) en un procés constituent que arribi a fer una nova LOSC pel país.

  • El sostre de la medicina de família

    A les últimes proves MIR l’especialitat de medicina familiar va aconseguir 9 residents entre els 500 primers, un mes que l’any passat, la qual cosa ha estat presentada com un èxit pel diari Redacción Médica. Una altra dada destacada, segons he llegit en un tuit entusiata, és que la primera plaça de medicina familiar l’ha escollit el candidat número 88 de la promoció. No cal ser un gran observador per adonar-se que, amb aquestes xifres a la taula, convindria moderar l’entusiasme. Si volem una medicina menys fragmentada, més propera a la realitat social; si necessitem equips més integrats per donar respostes globals a la complexitat clínica, és imprescindible que els metges de família assumeixin un lideratge professional que avui no tenen. Podem estar contents perquè 9 dels primers 500 candidats a les places MIR (un més que l’any passat) han escollit medicina familiar, però no oblidem que els altres 491 s’especialitzaran en òrgans i sistemes.

    La carència de vocacions per a la medicina familiar és un maldecap que afecta a tots els països, per tant l’assumpte no deu ser senzill. Pensem-hi una mica. Els valors de la formació mèdica vénen marcats, com ens recorda Allen Frances al Huffington Post, per l’informe Flexner de l’any 1910, una reforma que va aportar rigor a les facultats de medicina, al mateix temps que va segellar les càtedres del coneixement mèdic de manera quasi inalterable fins avui. A aquest fet cal afegir-hi la tendència a valorar, la comunitat en general i la premsa en particular, els avenços indubtables de la pràctica clínica moderna, amb tot el seu desplegament tecnològic, per damunt dels efectes beneficiosos del desenvolupament social, cultural i econòmic, per cert molt més determinant sobre la salut de les persones que el propis de la medicina.

    Si els governs volen canviar el paradigma de la medicina fragmentada, i la corresponent sobreactuació mèdica, han de marcar prioritats, i per si els hi costa els llenço quatre idees: a) l’atenció primària ha de passar de ser el guardià de la porta (gatekeeper) a líder de la integració de serveis, procedint als canvis organitzatius necessaris, b) els especialistes d’òrgans i sistemes (imprescindibles en determinats processos) han de ser els consultors dels equips multidisciplinaris liderats per professionals generalistes (metges de família, geriatres o infermeres comunitàries, segons el cas), c) l’atenció primària necessita més recursos per destinar més temps a la complexitat clínica i social, fons que es podrien manllevar de les actuacions inapropiades i excessives dels especialistes (en aplicació de la llei de Sutton), i d) els metges de família han de guanyar com a mínim igual, espero que més, que els especialistes d’òrgans i sistemes, perquè les prioritats s’han d’expressar, al final, en distribució de recursos.

    Si es volen canviar valors caducs només cal: visió, prioritats i valentia. A veure si en el futur les xifres de les proves MIR ens donen una alegria de debò.