Just Deploy It!

Etiqueta: professionals sanitaris

  • Quin és l’estat de salut dels professionals sanitaris?

    L’estat de salut percebut pels professionals sanitaris després de sobreviure a la pandèmia de Covid-19 i la repercussió d’aquesta sobre la seva activitat i, per tant, en l’atenció als pacients, és un dels estudis impulsats en els darrers anys per la Fundació Galatea. Va ser creada l’any 2001 per a vetllar per la salut i benestar de tots els professionals de la salut i així garantir una millor qualitat assistencial als ciutadans. La Fundació duu a terme diferents iniciatives de promoció de la salut, prevenció i assistència, tant individuals com grupals, dirigides a aquests professionals i estudiants de Medicina, a més de recerca en aquest àmbit.

    Ara, tota la feina feta des d’aquesta fundació es podrà estudiar i ampliar des de la Càtedra per a la salut dels professionals de la salut, aquest nou programa universitari neix a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), per donar resposta a la necessitat de formar professionals competents en la promoció i l’atenció de la salut de tots els professionals sanitaris. El projecte, que és pioner al món, segons expliquen els seus impulsors, compta amb el lideratge del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB), que ja va posar en marxa el primer programa d’atenció integral al metge malalt (PAIMM) de l’Estat, a finals dels anys noranta, que també ha esdevingut un referent internacional. La nova càtedra també té la col·laboració de Mutual Mèdica, la mutualitat dels metges. Per la seva banda, la Fundació Mutual Mèdica centra la seva tasca a promoure activitats de col·laboració amb la formació dels metges i amb la investigació mèdica.

    Representants de les institucions que posen en marxa la nova càtedra per a la salut del personal sanitari.

    De la mateixa manera que hem après que tota persona cuidadora necessita ser cuidada i procurar ella mateixa la seva cura per a poder fer bé la seva missió, la salut dels professionals en l’àmbit de la salut cal que també sigui supervisada i cuidada per altres professionals. I estudiar l’estat de salut dels professionals sanitaris permet detectar millores a fer i alertar de situacions que repercuteixen negativament en el seu benestar i salut i, en conseqüència, en la dels usuaris del sistema sanitari públic.

    La nova Càtedra per a la Salut dels Professionals de la Salut està adscrita al Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la UAB, que dirigeix el catedràtic de Psiquiatria Antoni Bulbena, qui assumeix també la direcció de la càtedra. Segons Bulbena, “la creació de la càtedra suposa un salt qualitatiu molt important per a la recerca i la formació en l’àmbit de la salut dels professionals de la salut, ja que ha de permetre donar-li la rellevància i els recursos que es mereix aquesta qüestió”.

    Prevenció

    La Càtedra per a la Salut dels Professionals de la Salut neix amb una clara vocació de connexió amb universitats i institucions de tot el món, així com de col·laboració i suport a diferents organismes que puguin estar interessats en la seva tasca, com ara serveis de salut laboral d’organitzacions sanitàries. La Càtedra treballarà per projectes i ja té alguns àmbits de recerca definits, com ara la identificació de factors protectors que poden ajudar a reduir el risc dels professionals d’emmalaltir; la influència de la feminització de les professions sanitàries en la salut dels professionals i en les seves necessitats assistencials o l’aprofundiment en la salut emocional dels estudiants universitaris.

    A través dels treballs de recerca duts a terme per la Fundació Galatea es millora el coneixement de l’estat de salut dels col·lectius professionals dedicats a la sanitat. I aquests treballs són la base a partir de la qual es dissenyen serveis assistencials i de promoció del benestar i la qualitat de vida que millor s’hi ajusten.

    Des de la seva creació, la Fundació ha atès més de 13.000 professionals de la salut de tot l’Estat, la majoria de Catalunya, a més de fer formació i intervencions en equips i en organitzacions sanitàries. Disposa, a més, dels recursos de Clínica Galatea, que és l’únic centre assistencial dedicat de manera monogràfica a l’atenció de la salut mental dels professionals de la salut. En el darrer quart de segle ha anat elaborant i custodiant dades que a partir d’ara es podran treballar i ampliar amb l’objectiu de crear un sistema d’informació actualitzat i dinàmic sobre la salut dels professionals de la salut.

    La mutualitat de metges Mutual Medica està dedicada a la protecció i el benestar del col·lectiu des de fa més de cent anys, continua sumant esforços i col·laborant en iniciatives per a l’atenció en la salut mental dels metges, tal com ha fet des del naixement del PAIMM, així com a través del programa CUIDAR(me) de la seva Fundació, participant en la creació, l’any 2022, del Servei d’Atenció Psicològica per a Estudiants de Medicina (SAPEM) i en l’Estudi anual d’impacte de la COVID en la salut dels metges a Espanya.

  • Els professionals de la salut són persones i també emmalalteixen

    Pel que fa a la salut mental dels professionals de la salut en concret, com ja teníem constància a la Fundació Galatea, la seva percepció de mala salut mental ja era superior a la de la població general abans d’esclatar la pandèmia de COVID-19. Això era així en totes les professions sanitàries i ha empitjorat durant i després de la pandèmia per raons òbvies.

    Però aquesta realitat, que els metges i metgesses o altres professionals de la salut poguessin tenir problemes mentals o emocionals, no ha estat mai una percepció generalitzada per part de la societat. Ells i elles, que tenen tants coneixements sobre la salut i la malaltia, que estant formats i preparats per a cuidar-nos i guarir-nos, no poden emmalaltir i, menys encara, tenir un trastorn mental, una malaltia mental o una addicció. És com si no ho poguéssim pensar això, com si els necessitéssim sempre bé i a punt, com si els necessitéssim invulnerables. També és veritat, que, sovint, també ells se’ns mostren amb aquesta imatge d’invulnerabilitat. En definitiva, dues peces que ens encaixaven molt bé fins ara.

    Arribats a aquest punt, però, tenim una obvietat al davant: els professionals de la salut són persones, emmalalteixen i també necessiten cuidar-se com qualsevol altre. A més, tenen altres particularitats: són persones que han seguit processos de formació molt llargs i exigents, amb una vocació clara d’ajuda als altres, des d’un gran compromís i també una alta responsabilitat. Professionals que estan permanentment actualitzant els seus coneixements i que, des de fa molts anys, estan treballant en un sistema de salut tensionat format per organitzacions complexes que poden esdevenir un important determinant de malestar emocional i d’estrès.

    Amb la pandèmia, tot aquest escenari s’ha fet més dens i frondós. Tothom ha pogut veure l’impacte i la transcendència d’aquesta pandèmia en els professionals de la salut al llarg d’aquests dos anys i mig i, sens dubte, la situació clarament ha empitjorat. Les dades de què disposem a la Fundació Galatea ens ho demostren. Abans de la pandèmia, entre 1998 i 2020, és a dir, al llarg de més de 20 anys d’activitat, s’havien atès als diferents programes una mica més de 5.000 professionals amb trastorns mentals severs i/o addiccions, mentre que, en tan sols dos anys i mig de pandèmia, més de 3.000 professionals han fet ús del servei de tele-suport emocional i més de 1.200 han estat tractats a la Clínica Galatea.

    També cal destacar l’increment de demandes d’intervencions en equips i organitzacions sanitàries. Aquestes també han estat sotmeses a canvis compulsius que han deixat petjada emocional entre els seus membres. Canvis de rol, canvis de lloc de treball sense temps per ser consensuats, que han suposat importants tensions entre els mateixos professionals i entre aquests i les direccions i les gerències. En molts casos, les conseqüències estan encara pendents d’abordar o reparar.

    Pel que sembla, la pandèmia, si no es pot donar per acabada, sí que agafa una altra dimensió. En aquest punt, però, no solament no es pot donar per millorada la situació emocional dels professionals sanitaris, sinó que, actualment, mentre celebrem el Dia Mundial de la Salut Mental, constatem uns nivells de demanda d’atenció d’aquests professionals superior al de fa sis mesos. D’aquí, que s’escau un compromís de tots els actors per prendre’n consciència i, indubtablement, també mesures per obrir l’esperança i per apaivagar l’escepticisme dels professionals de la salut en aquests moments.

    La salut dels professionals de la salut és cosa d’ells mateixos. També del propi sistema de salut. També de tota la ciutadania.

  • La lliçó dels sanitaris

    Recordo quan els reporters tornaven a la redacció després de cobrir estralls de guerres, grans catàstrofes o situacions de fam i pobresa en qualsevol lloc del món. Tots compartien el mateix sentiment de perplexitat. A unes hores d’avió, havien vist la mort, la violència, el patiment, la crueltat… i aquí tot seguia igual. L’experiència havia canviat la seva vida, però temien que només la seva.

    Havien tingut la il·lusió que, amb les seves cròniques, contribuïen a conscienciar als seus lectors. Però quan tornaven; quan passejaven pels carrers; quan parlaven amb la gent d’aquí, tenien la sensació que tot seguia igual. Se sentien decebuts perquè, en la normalitat de la vida quotidiana, hi veien un signe d’indiferència davant el dolor que ells havien presenciat i que els acompanyaria per sempre.

    Aquests dies, escoltant els testimonis dels professionals de la salut, em venen a la memòria aquelles llargues converses que mantenia amb els periodistes que acabaven de tornar d’un escenari de guerra o fam. Els metges i metgesses, les infermeres i infermers, el personal auxiliar, el de neteja… tots els que han viscut en primera línia el combat contra la Covid-19 també senten perplexitat. Quan surten de l’hospital, la consulta del CAP o la residència d’avis es pregunten pel significat d’algunes de les imatges que veuen als carrers o pels comportaments irresponsables a la política.

    La resposta no és gens fàcil. I el temps ens dirà el grau de maduresa de la nostra societat a l’hora d’afrontar la pandèmia i d’aprendre les lliçons que en deixa. Però ara ens toca escoltar als sanitaris. Compartir la seva experiència. Ens diuen que han resistit. Que han curat i cuidat fins al límit de les seves forces, físiques i emocionals, gràcies a «fer pinya». Al suport mutu entre els companys. A plorar i riure junts. A la capacitat de formar-se i aprendre sobre la marxa; d’estudiar a la nit, després de torns de dotze hores. I gràcies al suport de la família. Dels amics.

    Aquesta experiència els ha canviat. Cada un d’ells ja no tornarà a ser el mateix. Sempre tindran en la memòria aquells dies de l’any 2020 en què van lluitar a vida o mort contra el coronavirus.
    De la mateixa manera, la pandèmia ha transformat la vida de tots els que han perdut a éssers estimats. Amb el dolor afegit de no haver pogut acompanyar-los en els últims instants.

    La pandèmia també deixarà una petjada molt profunda en els que han viscut el confinament amb por e incertesa, en situacions de convivència o d’habitabilitat molt difícils. En els nens i nenes de famílies vulnerables que tenien l’escola com a refugi. En els avis i àvies que han sobreviscut a la tragèdia de les residències. En els milers de persones que, d’un dia per l’altre, s’han vist abocades a la pobresa. I que avui formen part de les «cues de la fam», com aquelles que els reporters guarden en la memòria.

    Per tots ells, les víctimes de la pandèmia no són xifres. Són experiències viscudes. Però la gran pregunta segueix aquí: i per la resta? Pels que han tingut la immensa sort de sobreviure sense ferides als primers mesos de la pandèmia? I pel món de la política, on la dreta extrema utilitza de forma obscena a les víctimes?

    Penso que els sanitaris tenen una percepció semblant a la que m’explicaven els reporters en tornar d’una tragèdia. Temen que el seu immens esforç es malmeti per la inconsciència d’una part de la població. Per la incapacitat de posar-se en la pell de les víctimes i dels que han lluitat per salvar-los. I per l’oblit quan hagi passat l’emergència. Per això insisteixen tant en la necessitat de cuidar la sanitat pública. De revertir les retallades de personal i de recursos. De dotar de mitjans els hospitals i l’assistència primària.

    El personal sanitari coincideix en explicar que la seva millor recompensa és l’alta d’un malalt després de setmanes de combat a l’UCI. És una alegria compartida per tots. El fruit d’un treball col·lectiu. Podria ser una bona metàfora de la solidaritat necessària per superar, junts, la pandèmia i la crisi econòmica i social. I per, com demanaven els vells reporters, no deixar a les víctimes soles amb el seu dolor.

    Aquest article ha estat publicat originalment a Diari de Tarragona

  • Una carta als sanitaris i a la població en general feta amb el cor

    Aquests dies confinada, he pensat en diverses coses. Una d’elles és en la meva professió i en l’orgull que m’omple de fer el que faig. No només fer, sinó també sentir. Sentir que formo part d’un equip de treball que és brillant. Cadascú aportant el millor de si mateix i entre tots formem l’atmosfera ideal per la recuperació dels pacients i per la superació dels professionals. Dia rere dia han anat sorgint reptes que s’han superat amb professionalitat, rapidesa, eficàcia i sempre amb la seguretat i convenciment que el que estem fent, ho fem bé. Perquè ho fem amb el cor.

    Durant aquesta etapa hi ha hagut dies grisos i altres que sortia algun raig de sol, dies de preparació i recerca a l’exterior i altres amb molts ingressos i suor per estabilitzar pacients, dies que s’ha tingut el material i altres que s’ha hagut de reciclar però cada dia hem anat amb uns «modelitos» que ni a la Fashion Week. Dies que anaves a fer les cures d’infermeria i no sorties de l’habitació fins tres hores més tard, perquè treballant amb pacients crítics, tots sabem, que a la mínima es pot complicar i ara a sobre teníem l’afegit de minimitzar les entrades als pacients; així que quan sortíem ho fèiem o per esgotament o per control de la situació i el pacient estava còmode o per pèrdua. Dies que tenies el cap ben clar i altres que havies d’anar llegint els passos per vestir-te i desvestir-te. I si encara et descuidaves d’algun sempre hi havia algú atent. I és que aquest és un dels valors que més valoro aquests dies de nosaltres. En l’atenció que ens hem tingut els uns als altres. Atents en l’organització de la feina, atents en quants estàvem dins l’habitació i quants fora, atents pels descansos, atents per si necessitàvem quelcom, atents a no transmetre-ho, atents per si ens havíem fet el frotis, atents per les pèrdues ocasionades que per sort, de moment, totes han tornat sanes. Atents a les complicacions i a millorar la rapidesa ja entrenada en aquestes situacions.

    A part d’atents, també crec que ens hem de felicitar per la capacitat d’adaptació constant als canvis, per l’adaptació a no tenir rols i és que en la diversitat existeix la riquesa, i així ha estat. Riquesa per la cura entre nosaltres i amb els pacients. Adaptació als reptes que ens ha anat portant dia a dia la Covid19 a la nostra feina habitual, adaptació als dubtes i incerteses individuals i genèriques. Totes portades amb el major esforç i sacrifici mai vist fins ara. No heu defallit ni un dia; al contrari heu demostrat professionalitat, valentia, força i enteresa. I això no només ha estat en aquesta unitat sinó en totes les altres que heu anat. Esforç en entrar cada dia a l’hospital, esforç al vestir-se i aguantar hores vestit, esforç al no de caure i si es queia et tornaves a aixecar, esforç per millorar el dia a dia als pacients i esforç en arribar a casa i no poder abraçar als teus fills, parelles, mares i pares, germans, avis, amics, animals de companyia que fan que l’esforç valgui la pena i és que crec que això ha estat el nostre motor de tornar l’endemà a la feina, que tot i no tenir l’escalf dels teus, tenies el seu orgull, la seva mirada, les seves paraules i la seva cura, tot barrejada amb pors i temors com nosaltres. I aquesta enorme motxilla l’hem portada durant dies, setmanes, sense parar.

    La COVID-19 ens ha portat moltes coses dolentes però també alguna de bona; per desgràcia o sort, depèn de qui ho miri, ha portat confinament. I amb el confinament la població ha parat i qui ha volgut ho ha aprofitat. Els sanitaris al ser els professionals que tenen cura de les persones doncs ens ha tocat fer i estar en lloc de parar. L’activitat ha estat frenètica i el cos està cansat però el més important és com està el cap, com està l’estat anímic, com està el cor? Crec que no m’equivoco quan dic que tot això està cansat. Són massa vivències, massa notícies, massa responsabilitat en un temps tan prolongat. Per això, ens hem de continuar cuidant entre nosaltres i seguir sent atents, adaptant-nos els uns als altres, continuar sacrificant-nos per tal que en la mesura del possible tots anem reparant-nos a poc a poc. Ja que el camí continua però no hem d’oblidar que vam resistir perquè vam estar units.

    Desitjo que aquest reconeixement no només el tinguem entre nosaltres sinó que es faci extensiu i qui el pugui fer conèixer què ho faci i qui pugui recompensar què ho intenti i lluiti. Crec que hem de seguir reivindicant les injustícies viscudes des de sempre vers la nostra professió, ja que davant d’una desgràcia és quan les mancances es veuen més. Nosaltres som claus abans, durant i després d’una tragèdia i a sobre som personal sanitari especialitzat en pacient crític que s’ha donat a conèixer que tenim els coneixements i la capacitat de poder treballar en la gran majoria de serveis sanitaris a on es necessiti resolució ràpida de complicacions agudes, sobretot, en pacients en estat crític. Així que som la canya!

    Crec que el que volem és que ens cuidin de la mateixa manera que nosaltres hem cuidat a la població quan ho ha necessitat, sense dubtar-ho. Crec que el que volem és que no s’oblidin de nosaltres quan tothom hagi tornat a la seva normalitat. Donem-li una volta tots i no oblidem que hem d’estar units.

    Gràcies per sempre estar, tant com puc.

  • «Jo sóc igual d’humana que tu»: els mites no ajuden els ‘herois’ de la sanitat

    Cada dia, a les 20:00, el silenci es trenca i esclata en aplaudiments des de finestres i balcons. L’ofrena festiva té com a destinació teòrica i primordial el personal de primera línia, els serveis essencials, els sanitaris. Aquest mur de contenció activa és el lloc al qual dirigir l’esperança i l’agraïment. Són herois, diem, els herois i heroïnes de tots aquests dies.

    Però les paraules i les definicions tenen l’estranya capacitat de barrejar explicacions amb límits i contradiccions. El teòric heroi individual se substitueix aquí per un homogeni i col·lectiu que, en el fons, diu que se sent res més que un treballador responsable, sobrecarregat i exposat, amb por i gairebé sense capacitat de decisió.

    Les definicions es fan al mateix temps massa amples o massa estretes. Tan ambigües com el debat sobre la naturalesa d’un virus (és un ésser viu el coronavirus?), però tremendament rellevants com a element de reivindicació i de poder. Si volem cridar-los herois, endavant, ens diuen. Però quan tot això acabi els haurem d’escoltar. Haurem d’atendre’ls com durant tants anys no vam fer abans.

    Persones treballadores

    «No tenim res d’herois i en cap moment ens sentim així», afirma Paula Vera, metgessa intensivista a l’UCI de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. «Som persones treballadores que intenten complir amb la seva responsabilitat, perquè si no treballarem ningú tindrà cura dels malalts per nosaltres», afegeix.

    Semblantment opina Luis Querol, neuròleg al mateix hospital, que, com tants altres en aquests dies, ha canviat la seva rutina per atendre pràcticament de manera exclusiva a malalts de COVID-19: «Només som professionals que assumeixen els riscos de la seva professió». Però afegeix una porta a l’ambigüitat: «El problema és que estem sotmesos a un sobreesforç sense el material adequat: és com si envies un policia o un bomber a treballar sense la seva equipació».

    «Jo sóc igual d’humana que tu», continua Vera, «i hi ha molts dies en què m’ha costat anar a treballar, en què he anat plorant al cotxe de matinada. Fins i tot hi ha moments en què em plantejo si voldré seguir en la professió quan tot això passi».

    No se senten herois, però accepten complir amb accions que, pel risc i l’esforç, no semblen estar molt lluny d’allò heroic. Més encara quan els companys van caient malalts (els sanitaris són el grup amb major proporció de contagis) i quan se li afegeix la por de portar la infecció a casa i familiars.

    «La por implica un exercici de prudència constant en qualsevol moment», reconeix Vera, que assegura que ja s’han instal·lat equips de psicòlegs per atendre i que molts d’ells tindran algun tipus d’estrès posttraumàtic.

    Les ambigüitats s’acumulen. Accepten la seva tasca per responsabilitat, però des de fora això pot interpretar-se com una humilitat heroica. Al mateix temps, a penes tenen capacitat de decisió o maniobra: renunciar a hores d’ara implica passar de teòric heroi a malvat, sense possibilitat de passar al refugi gris de les finestres i els balcons -l’Organització Mèdica Col·legial ha emès un comunicat subratllant que el metge no pot negar l’atenció al pacient tot i que les circumstàncies i la manca d’equipament li suposin un risc personal-.

    «Més enllà de la vocació, hi ha una gran part d’obligació. Jo no he pogut si més no disposar d’uns dies per organitzar la cura dels meus fills», apunta Vera.

    «És un treball que, ara mateix, no voldria estar tenint», reconeix Javier Padilla, metge d’atenció primària a Madrid i autor del llibre «A qui deixarem morir?». Padilla contempla la medicina com un treball amb una particular funció social, però «no com una identitat emanada del fons dels nostres éssers des de la nostra més tendra infància». De fet, ja fa anys que va escriure i que parla en contra de la medicina heroica.

    El concepte aquí és diferent. Padilla es refereix a un tipus de medicina espectacular, gairebé miraculosa, realitzat per «gent que fa coses que ningú s’espera d’ells», de manera moltes vegades imprudent i sense l’adequat càlcul de riscos. Aquesta heroïcitat no té a veure amb la reclamada pel coronavirus, però «el problema és que la metàfora allotja i pot dissimular la situació en què ens trobem ara: gent treballant moltes hores, amb falta de protecció, en bastants casos havent encadenat treballs temporals».

    Les medalles i els balcons

    La metàfora és molt ampla, i pot servir per escombrar sota la catifa les deficiències del sistema, compensades per la brillantor de l’heroïcitat. «Com passa en l’exèrcit, les medalles d’honor s’atorguen moltes vegades pels que han de vetllar pel sistema, per a premiar les ganyes dels que s’han vist exposats per ell», apunta Querol. «Això pot debilitar la reclamació».

    Què opinen llavors els metges dels aplaudiments als balcons, aquesta cerimònia molt més horitzontal? «Per a mi és, abans de res, la celebració d’estar vius i acompanyats», opina Querol. «Jo crec que neix d’un sentiment de gratitud.

    «A mi sí que m’emociona», reconeix Vera, «i sobretot als meus fills. Els omple d’orgull perquè viuen amb dificultat el que te’n vagis a treballar. I si et passa alguna cosa?, em diuen. I si et mors?»

    Padilla veu amb optimisme els balcons, com «el moment de la població per celebrar i donar suport alguna cosa que els està unint per la seva mera existència».

    Aquí sorgeix una nova contradicció. L’heroi clàssic és un semidéu profundament individual, aquí és un organisme col·lectiu. Suposar un moviment heroic homogeni té la contrapartida optimista: ens recorda que els comportaments heroics (o responsables?) no són forçosament individuals, com l’èpica i l’economia del relat tradicionalment han necessitat encoratjar.

    En qualsevol cas, no hi ha potser una autocomplaença aquí, no vénen bastants d’aquests aplaudiments gent que no vam fer gairebé res per protegir la sanitat?

    «Pot ser que alguna cosa d’això hi hagi», reconeix Padilla, «però el que significa abans de res i amb el que em quedo és amb el capital de mobilització que suposa». Els sanitaris no només no se senten herois, sinó que clamen per les condicions necessàries per no tenir si més no de semblar. I això no passa exactament per màscares i respiradors, sinó per reclamacions llargament desoïdes.

    «Aplaudim el sobreesforç exposats a un perill, però quan en temps de pau s’alertava de l’escassetat i de la pobra organització, no se’ns atenia, en general», lamenta Querol. El coronavirus pot estar servint per retirar la bena als ulls que va col·locar el mantra de «la millor sanitat del món».

    Les costures del sistema

    Un informe recent del Fòrum Econòmic Mundial donava a Espanya la màxima puntuació en l’àrea de salut, mentre que l’últim informe Bloomberg ens situava en tercera posició.

    Partits polítics de molt diversos signes afirmen contínuament que el nostre sistema és l’enveja de tots els països del món. El problema és que el primer estudi només mesura l’esperança de vida saludable, i el segon es basa en un 70% en l’esperança de vida, conceptes que depenen de molts més aspectes que la sanitat. «L’informe Bloomberg se cita contínuament, però es basa només en tres indicadors», sentencia Padilla.

    «En realitat», prossegueix, «aquests estudis obtenen els resultats que volen segons el que volen mesurar, cap dóna una visió exacta i global». L’Euro Health Consumer Index, que té en compte prop de 50 indicadors, ens situa en el lloc 19, només a Europa. Per al Legatum Institute estaríem en el lloc 13 de 167 països.

    Segons Padilla, el més fiable podria ser el Healthcare Access and Quality Index, publicat per la revista The Lancet. Aquí Espanya figura en el lloc 19 del món.

    D’on sorgeix llavors el mantra? Segons Querol, «de la sensació que els tractaments més cridaners i espectaculars realment sí que estan a disposició de tots. La qüestió és que la cura de les malalties invalidants però que no comprometen la vida no funciona tan bé. Les cures a la dependència i als malalts crònics, per exemple, haurien de ser molt millors».

    Segons l’opinió de Padilla, «es va escollir aquest missatge perquè era la part del sistema que destacava sobre altres en el nostre cas. El problema és que aquesta imatge incapacita la introducció de canvis quan ja està establerta». L’autocomplaença pot no estar només en els balcons, sinó també al voltant de la mateixa sanitat.

    Perquè la principal queixa dels sanitaris aquests dies no té a veure tant amb la situació actual com amb el que aquesta ha destapat. «Podrien haver-se fet millor les coses per evitar l’aglomeració de casos», comenta Vera, però «tot i que és cert que falten material i equips de protecció i que exigim uns mínims, entenem que és una situació excepcional. Des del primer moment vam comprendre que hi ha un problema mundial d’estoc».

    El problema ve d’un sistema que funciona en condicions properes a la saturació, en risc de col·lapsar davant un episodi de grip. Com no ha de fer-ho davant d’una pandèmia així.

    Per Querol, el coronavirus està «destapant les costures a càmera ràpida. Hem vist la situació de les residències de gent gran, l’escassetat de personal i espais, els atropellaments salarials o l’absència de polítiques comunes. Això, entre moltes altres coses i en tot just un mes. Però quan tot això acabi haurien d’atendre les demandes històriques».

    La sanitat després de la pandèmia

    Quan tot això acabi «crec que hi haurà un enfrontament entre col·lectius professionals i institucions», pronostica Padilla. «La situació de sobreesforç i desprotecció va destapar conflictes larvats i s’intentarà millorar el sistema i les condicions de treball».

    Algunes d’aquestes reclamacions passen des de fa temps per augmentar el temps per pacient en consulta o reforçar l’escàs personal d’infermeria, així com per reduir la temporalitat de molts dels contractes i la bretxa de salaris amb Europa, però van més enllà i tenen molt a veure també amb l’estructural.

    Segons Padilla, els canvis haurien de conjugar dos objectius: millorar el sistema per al què ens passa sempre i per al que ens passa excepcionalment. Per a això caldria centrar-se en tres aspectes fonamentals.

    El primer seria reforçar la salut pública: «no només els serveis d’alerta epidemiològica, que també, sinó el seu desenvolupament complet». Entre aquestes millores hi hauria la dels sistemes d’informació, «que són ineficaços per ser massa dispersos». Una cosa amb el que està d’acord Querol: «ara mateix serveixen per optimitzar la gestió econòmica, però no la gestió clínica». El neuròleg considera imprescindible també desenvolupar una plataforma centralitzada d’assaigs clínics, per evitar iniciatives aïllades i certa anarquia en els protocols.

    El segon punt seria «reforçar d’una vegada l’atenció primària i fer que el pacient crònic giri realment al voltant d’ella», afegeix Padilla. «Hi ha persones que porten molt de temps en el punt cec de les polítiques de salut». «I és on el sistema ha rebentat més clarament, sobretot en elements allunyats del que hospitalari», afegeix Querol.

    El tercer objectiu tindria a veure amb com sortir d’una situació semblant sense que l’única resposta sigui multiplicar els llits d’UCI, «perquè no és necessari en temps normals», apunta Padilla. «Necessitem algunes més per pujar el llindar, però també hem de transformar els hospitals en dispositius més flexibles». Querol afirma no haver vist funcionar un hospital de manera més fluida que aquests dies, a causa de la gran quantitat de recursos mobilitzats. «La pròxima vegada no pot ser improvisat», conclou Padilla.

    La tornada al món ordinari

    En L’heroi de les mil cares, l’antropòleg Joseph Campbell va establir un patró narratiu que sol caracteritzar el viatge de l’heroi. De les dotze etapes, l’última és la tornada al món ordinari. Quan tot això passi correm el risc que, com en moltes pel·lícules distòpiques, l’última escena sigui la d’una ciutat de llum asèptica, la de gent passejant aparentment amnèsica després del succeït. Amb tota la voluntat concentrada en tornar a la normalitat.

    Llavors els sanitaris tornaran a estar a les seves quatre parets, fora del nostre minut a minut. Ens atendran si ens passa alguna cosa greu i els errors de sistema, com succeeix amb la crisi climàtica, no seran especial motiu d’alerta. La roda tornarà a girar, però corre el risc de girar igual. Llavors serà el moment de demostrar que els aplaudiments i els balcons no han estat només autocomplaença.

    Si volem anomenar-los herois, haurem de procurar que sigui la ciutat alguna vegada la que defensi a Batman. «Tant de bo aquest sentiment es tradueixi després en una reflexió de fons: que la sanitat no pot ser d’allò primer en el que es decideixi retallar, que cal cuidar», demana Vera, «perquè ens va molt en això». «Les reclamacions s’articularan amb la ciutadania que surt a aplaudir a les vuit», anuncia Padilla.

    Sigui o no certa la metàfora heroica, amb totes les seves ambigüitats, tenen clar que no volen tornar a semblar herois, tampoc quan gairebé ningú els miri.

    Després que això acabi, diuen, haurem de parlar.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • La dificultat de sostenir el sistema de salut expressada per treballadors del Clínic

    Hi ha setmanes i dies més dolents que altres. Les urgències es saturen i els pacients s’estanquen. Les sales es fan petites i les pantalles amb el número de gent en espera no paren de recordar tota la feina que queda al davant. «Hi ha dies que surts molt deprimida i molt cansada. Dies on has de fer un sobreesforç inhumà per, com a mínim, visitar els pacients, ja que et trobes amb 30 d’ells que no saps ni on posar».

    Aquest és el testimoni d’una infermera d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, un hospital que, reconegut internacionalment, va ser el primer a acollir pacients infectats per COVID-19.

    El 25 de febrer, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, informava sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya en una dona de 36 anys que havia viatjat a Itàlia. Guix indicava que la pacient estava bé: «té simptomatologia similar a la gripal. No té patologia de base, és una dona jove». De fet, afegia, estava ingressada «per comoditat i perquè ara mateix no hi ha saturació al Clínic». A banda, per precaució, 25 persones properes a la pacient eren posades en aïllament preventiu durant 14 dies però cadascuna a casa seva. L’endemà, Salut confirmava un segon cas de coronavirus. Aquest cop en un noi de 22 anys que també havia estat a Itàlia.

    Des d’aleshores, la freqüència d’infeccions va créixer. Vam passar de la crida a la calma del secretari de Salut Pública: «No requerim mascaretes, sobretot, cal seguir les mesures d’higiene habituals: rentar-se sovint les mans amb sabó; utilitzar mocadors de paper d’un sol ús i tossir tapant-se amb l’avantbraç» a un estat d’alarma decretat el 13 de març que ens deixava a tots a casa.

    Innovar davant la manca de recursos i espais

    «Molts dies hem de jugar al tetris amb els pacients. Ara sembla que ha baixat una mica però això és una loteria i quan arribem a treballar mai sabem que ens trobarem». «He començat a guardar-me les mascaretes perquè sé que un dia ens quedarem sense». «Utilitzem una mascareta que en principi dura dues hores en torns d’entre 7 a 10 hores». «Quan arribem el primer que fem és preguntar a la supervisora si per avui encara ens arriba el material».

    A banda, dels 22 hotels habilitats darrerement i els pavellons Salut destinats a acollir malalts més lleus, l’increment dels pacients, com ja estava previst, ha implicat establir noves metodologies de treball davant la falta de recursos que disposen els hospitals. «Fins ara no ens han dit que reciclem però jo em guardo les mascaretes per si algun dia ens quedem sense. A mi m’han assignat la feina de fer frotis: de normal vaig amb una FPP2 i per fer els frotis em poso una FPP3. Les hauríem de llançar però en acabar el torn me les guardo en una bossa pel dia que no en tinguem. Que creiem que acabarà passant si això segueix així».

    A l’Hospital Clínic, com a exemple del què es repeteix en la majoria de centres, els seus treballadors asseguren treballar en l’eterna incògnita. Les noves contractacions ajuden i el desplegament a hotels també per reduir els pacients però les baixes entre treballadors pressionen els qui encara segueixen. Per sort, molts d’ells ja es van reincorporant poc a poc. La infermera d’urgències amb qui hem parlat explica que entre companyes les sensacions varien: entre el personal fix els torns s’han intensificat però es respecten bastant; les suplents, explica, són les que acaben treballant més hores, fan més torns i, per tant, en estar més exposades, estan més preocupades.

    Aquí es suma la complexitat dels pacients que s’atenen. A tots els hospitals de Catalunya totes les sales han canviat. «Abans teníem ginecologia, traumatologia… Ara totes les sales són pacient COVID». Això ha comportat aprenentatge i adaptació constant: «les companyes que duien anys treballant amb pacients específics que tenen les seves peculiaritats, continuen sabent una mica de tot però saben més d’on s’han especialitzat. De sobte ens trobem amb pacients bàsicament respiratoris que a més fan febre. També algun amb diarrea o vòmits però això ja ho dóna la medicació…»

    Aquestes situacions, més enllà de les cures rutinàries, provoquen una necessitat d’higiene extra. Per atendre un pacient en condicions, remarquen, cal temps i tenir-lo en un espai segur. «El problema més greu que tenim és no tenir material suficient per entrar a les habitacions», explica una auxiliar d’infermeria que si bé al principi va poder utilitzar EPIs adients, ara explica que hi ha dies que utilitzen les bates fines de quiròfan o fins i tot unes fetes amb bosses: «amb les bates de plàstic passes calor i no pots treballar amb comoditat. Les auxiliars hem d’ajudar a les infermeres però mantenir la distància al mateix temps i alhora fer tasques com canvis de panyals».

    La incertesa de l’evolució exposa als treballadors a l’angoixa

    La mateixa auxiliar apunta que a part de com és de desagradable treballar en aquestes condicions també cal sumar la pena que dóna veure pacients molt malalts que estan sols i als quals no pots dedicar-hi gaire temps. «L’altre dia, hi havia un home de 80 anys que es trobava prou bé, estava tranquil, però volia una finestra. Vaig ensenyar-li que hi havia una a l’altra costat de l’habitació, on es trobava el seu company d’habitació, un home de 40 anys. Ell es va quedar tranquil. Quan s’acabava el meu torn vaig tornar a veure com estava i em vaig trobar la meva companya reanimant-lo. Va acabar morint al costat d’un altre pacient que ho va sentir tot. Imagina’t…. Són pacients que poden estar estables però de cop es posen crítics».

    Un altre exemple, segueix, és el de «la típica senyora que s’assembla a la teva mare i està sola, desorientada i espantada». «A aquests pacients només pots dona’ls-hi ànims, tranquil·litzar-los i fer-los veure que no estan sols mentre pregunten per la seva filla», relata. I és que aquests moments són molt durs perquè mentre fan «el que poden», en moltes ocasions acaben plorant».

    En aquest sentit, afegeix que això «sembla una pel·lícula de por» però també que a vegades hi ha alegries. «Força i amor li donem a tothom i hi ha gent que després d’estar justeta es posa bé. Això et dóna ànims!»

    Així, davant d’aquestes situacions, molts dels treballadors reconeixen que tot i tenir dies de festa potser els dediquen sencers a recompondre’s físicament i anímicament. També és cert que, comenten, «tot i tenir molta angoixa i ansietat, t’has d’acostumar a aquesta dinàmica». I és que així com «els primers dies era mortal», ara diuen estar millor perquè «està tothom i tot l’hospital igual».

    Les baixes i diferències entre el personal

    Les noves contractacions han alleujat la pressió assistencial. També ho han fet els 22 hotels arreu del territori i també els diversos pavellons que s’han obert. Això no significa directament que no hi hagi hagut problemes.

    La gent emmalalteix de COVID però la càrrega també fa que hi hagi gent treballant en males condicions, amb contractures pel volum de feina i veient-se sobrepassada. Com expliquen, algunes de les noves contractacions, que s’han fet massivament, són a gent sense gairebé experiència. És evident que en situacions com aquesta tota ajuda és poca però el que això implica, com apunta una auxiliar del Clínic, és que moltes persones s’incorporin sense prou formació sobre termes específics com l’autoprotecció.

    Així i tot, tant per vídeo i de manera telemàtica com presencialment, s’han fet formacions a tot el personal. El què, com apunta la infermera amb qui hem xerrat: «s’estan fent uns cursos per posar-nos els EPI: bata, mascareta, ulleres i guants, sense contaminar-se. És un EPI molt bàsic, no tenim el què ho cobreix tot. Allà t’expliquen com posar-te’l i treure-te’l per no tocar res que pugui contaminar-te a tu després». Vam començar a fer cursos d’hora i mitja perquè els expliquessin això i també com treballar amb la COVID. Les explicacions sobre el material les feien infermeres d’UCI sobretot que ja tenien preparació per l’Ebola. «Volien intentar que tothom faci el curs però és que som 5000 treballadors…». A més, també es queixen de les condicions, ja que es realitzen amb material reutilitzat: «és bastant ridícul la veritat. Si no tenim material per treballar, no tenim material per fer el curs».

    A aquesta situació, l’Ester, una de les treballadores de la neteja apunta que hi ha coses que els hi van ensenyar al curs que no es poden complir: «hi ha certes tasques que hem de fer entre dues persones però a vegades no hi arribem». També afegeix que «hi ha habitacions molt petites on et dónes cops tota l’estona». Denuncia que no a tots els hi estan fent frotis sota l’argument de no treballar a primera línia però creu que «estar una hora dins de l’habitació netejant-la a fons al costat del malalt», sí que és estar-ho.

    A través de les xarxes socials s’ha aplaudit la tasca de tots els treballadors sanitaris, fins i tot aquells no titulats. No obstant això, l’Ester apunta que no es senten protegits: «a part de la tensió que estem vivint, trobes que no ens valoren i ens llancen a les trinxeres». Una de les principals crítiques, a banda de fer servir de material de qualitat dubtosa, és que la roba que els hi donen l’han de guardar a les taquilles. «Jo no estic disposada a guardar la roba de la feina amb la roba que després m’enduc a casa meva», diu l’Ester.

    Sindicats exigiran responsabilitats

    Sergio Lachica, del sindicat Lluitem, ens explica que una de les coses que més molesten als treballadors és que un hospital com el Clínic, el segon millor hospital de tot l’estat, no hagi tirat endavant abans: «‘és igual que no ens autoritzen, si sabem el que s’havia de fer, ho farem’, haurien d’haver dit els dirigents». I és que al seu entendre, «hi ha molts bons professionals amb molt bones idees, però no s’avança. També amb alternatives viables per poder treballar amb millors condicions».

    Algunes de les mancances més greus que apunta és la falta de material a urgències: «allà és on et menges tot el focus i les mesures no són les adequades… No tothom té material d’acord amb la patologia del pacient que atén i estem exposats tota l’estona». I com molts altres professionals, també creu que els treballadors saben que així i tot es sortirà perquè ells són els qui «es consciencien en fer-ho com sigui i amb el què sigui».

    «Quan això acabi haurem de deixar clares les exigències. Entenem que la situació ara és difícil però hem de ser conseqüents i fa molts anys que arrosseguem problemes econòmics i problemes en la sanitat pública», analitza Lachica que no dubta en afegir que els professionals poden aguantar una mica més però que, el què cal és invertir els diners en la sanitat pública. «Ja d’aquí a un any exigirem que se’ns reconegui als professionals però no podem fer-ho si no salvem la sanitat», diu.

    En aquesta línia, des del sindicat demanen que quan això acabi que s’acceptin responsabilitats i que es repensin els protocols. «Si l’empresa va creure que formar un grup de 8 o 10 lliterers, 20 infermeres, 20 auxiliars i no sé quants metges quan l’Ebola era suficient per a qualsevol situació s’han equivocat i molt». I és que Lachica creu que en una ciutat com Barcelona s’ha d’estar preparat per qualsevol cosa. Posa l’exemple de patir un atac i tot i dir que això no ho és, cal tenir idees i «davant una situació d’emergència tenir tots els actius preparats». Creu que en lloc de l’estat, s’hi està de preparat.

  • Els valors dels professionals de la salut

    Crec que els professionals hem de ser els primers a tenir assumit que la salut no és l’absència de malaltia, que la malaltia és només un determinant més (important sí) de la salut i que la resta dels determinants, a més de la genètica, estan en les condicions de vida: habitatge, treball (o no treball), recursos econòmics, educació, medi ambient, gènere. La salut és tenir suficient autonomia per portar a terme els nostres projectes de vida. Per això som professionals de la salut i visitem persones, no malalties.

    He fet meus els següents valors per intentar exercir bé la professió, crec que els professionals de la salut han de ser: experts, acollidors i solidaris.

    • Expertesa, que vol dir saber el què hem de fer (i el què no hem de fer) i fer-ho bé. Un professional expert és el que té els coneixements amb l’evidència disponible, posats al dia, però a més, té experiència, fruit de l’aprenentatge, la pràctica i el sentit comú (això vol temps) i desmitificar les grans i innovadores tecnologies. El primer «no fer més mal». Els protocols i guies clíniques poden ser una ajuda al que hem de fer (tot reduint la variabilitat clínica indesitjable) però sempre s’hauran d’adaptar a les necessitats, característiques i demandes del pacient.
    • Acollidors, amables, respectuosos, respectant l’autonomia i la dignitat del pacient, tractar-lo com a persona (no com a malaltia) dialogant, donant informació, respectant la intimitat i prenen les decisions conjuntament. És una gran responsabilitat tenir el cos i l’ànim del pacient en les nostres mans (amb la seva angoixa, la seva vergonya i la por).
    • Solidaris, amb la resta de professionals i de nivells assistencials, fent un sistema sanitari públic de qualitat i sostenible, no «medicalitzar» innecessàriament, confiar també amb la força curadora de la paraula i de la mateixa natura, donar ànims i esperança.

    És evident que per poder practicar aquests valors s’han de tenir unes condicions de treball òptimes, tan laborals, personals i estructurals, cosa que ara no es dóna en molts sectors del nostre sistema de salut. I per fer bé les funcions de professionals de la salut s’ha de ser una persona forta, tant en conviccions, vocació, com amb aptituds personals i morals. Tenim en les nostres mans, en les nostres decisions i accions, la salut i la vida d’una persona, i això és molta responsabilitat.

    Tot això crec que hauria de formar part també de la docència dels estudis universitaris i de la formació/avaluació continuada durant l’exercici professional.

  • No és hora d’exigir sinó de reconèixer la tasca dels professionals

    M’acaben de notificar que he assolit el 78% dels objectius que tenia fixats. Encara que no ho creguin, ho considero un gran èxit personal, ja que només podia aconseguir el 20% restant si la despesa farmacèutica del meu territori, que inclou l’Hospital Clínic, estava per sota d’una quantitat que arbitràriament havia fixat el CatSalut. Suposo que era molt més fàcil encertar el número de la Grossa de Nadal que aconseguir aquest objectiu que està totalment fora de la meva capacitat de maniobra i que no s’ajusta als acords sindicals pactats sobre aquesta matèria (Instrucció 1/2008 de l’ICS).

    Com pot un metge de família que passa visita controlar la despesa farmacèutica dels especialistes de l’Hospital Clínic si no ho aconsegueix ni el seu director general que per altra banda té un sou molt més elevat per almenys intentar-ho? Desconec el grau d’assoliment dels objectius del gerent de la meva institució ni els del director general de l’Hospital Clínic, però em jugaria un sopar que estan per sobre del 90%. El sistema és generós amb els alts directius. Només han de complaure als membres dels seus respectius patronats, ja que els objectius pressupostaris els tenen transferits als metges clínics. El món al revés!

    Aquesta anècdota personal no és més que una mostra de la sensació de caos general que es viu dins del sistema sanitari. Sembla que s’aprofiti la manca de govern a la Generalitat per fer propostes desgavellades. En lloc d’agrair l’esforç retributiu i laboral que estem fent els professionals durant aquests anys de la crisi econòmica, hi ha qui aprofita per demanar encara més. Algun gerent desenterra una antiga polèmica sobre el còmput anual d’hores treballades i afirma que devem hores a l’empresa o bé que hem de fer guàrdies de forma obligatòria. Sembla que hi hagi el desig de provocar un conflicte laboral.

    A l’Àmbit de la Metropolitana Nord de l’ICS es va començar reclamant hores als metges i es va acabar pactant una limitació de les llistes de pacients per metge, del nombre de visites diàries, del temps per visita i es va assolir el compromís de pagar com a extra tota activitat suplementària que es realitzi. El Sindicat Metges de Catalunya acaba de fer una petició a la gerència de l’ICS i del CatSalut en la mateixa línia (http://peticions.metgesdecatalunya.cat).

    El moment és molt més crític del que pot semblar veient la professionalitat d’uns metges i d’unes infermeres que cada dia fem la nostra fenia, contenim l’angoixa dels pacients produïda per l’increment de les llistes d’espera, els nous copagaments, les retallades de les prestacions o la incertesa política. No és el moment per seguir buscant el límit de la nostra capacitat de resiliència. Fins quan aguantarem de veure que la recuperació econòmica que experimenta una part de la societat no es reflecteix en l’entorn sanitari públic?

    Apel·lo a la professionalitat dels directius. La manca de govern no eximeix de la responsabilitat de fer l’activitat clínica ni la gestora. Els clínics estem fent la feina.

  • El Diari de la Sanitat compleix un any al servei del dret a la salut

    Avui fa un any El Diari de la Sanitat començava a caminar coincidint amb el Dia Mundial de la Salut, que se celebra el 7 d’abril. Ho feia gràcies al suport inicial de persones individuals que confiaven que era necessari un mitjà independent que des de la defensa del dret a la salut informés sobre temes de salut pública, sanitat i política sanitària, entre altres. Avui seguim en la defensa de drets fonamentals i ho fem amb el suport dels nostres lectors.

    Durant el nostre primer any de vida hem escoltat les veus que ens han assessorat des de l’expertesa i hem volgut posar el focus en aquells temes menys visibles en la premsa generalista com ara els determinants socials de la salut, la salut mental o l’Atenció Primària. Entrevistes al president de la Federació Salut Mental Catalunya Israel Molinero, la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell o el psiquiatre Joseba Achotegui en són exemples. Així com també reportatges com Acció comunitària per combatre les desigualtats en salut als barris més desfavorits, La pobresa energètica:una amenaça per a la salut o La soledat no volguda en gent gran: un factor de risc per a la salut mental, entre altres.

    També hem intentat seguir i explicar de manera entenedora els canvis més importants a nivell polític que afecten directament o indirectament la salut de les persones. Durant els darrers mesos hem explicat, per exemple, com serà el nou ‘Big Data’ sanitari català i hem donat claus per entendre el col·lapse a les urgències dels hospitals. També hem analitzat com la Generalitat està duent a terme l’anomenat procés de desprivatització de la sanitat pública o quins són els escenaris possibles amb l’Hospital General de Catalunya. Per aprofundir més en l’actualitat política hem parlat en llargues entrevistes amb el mateix conseller de Salut, Toni Comín, i amb la comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa.

    Per altra banda, i com no pot ser d’una altra manera, ens hem fet ressò de les lluites ciutadanes i professionals que reivindiquen una sanitat pública de qualitat i universal. Hem parlat de les demandes dels treballadors de l’Atenció Primària (Amb el cas de Can Vidalet com exemple), de les demandes de llargues esperes per ser operat o visitar l’especialista, de les signatures perquè es tanqui Barnaclínic, de la temporalitat dels contractes de les infermeres i els metges o de la situació de les urgències a l’Hospital Vall d’Hebron o a Sabadell, entre altres. A més a més, hem seguit de prop la lluita de plataformes que denuncien casos d’exclusió sanitària o facturació il·legal, com el de la Sabrina Piras, que va passar mesos sense saber que tenia càncer per culpa de l’exclusió sanitària.

    Per últim, i d’això n’estem molt orgulloses, durant aquest any de vida hem comptat regularment amb col·laboradors i col·laboradores -cada vegada més- per a la secció d’Opinió que han donat el seu punt de vista expert, aportant així valor afegit als temes d’actualitat que hem anat tractant i generant debat al voltant. Si bé és cert que desitgem incorporar més veus femenines, confiem que en un futur ho aconseguirem.

    Un any en xifres

    Durant els últims dotze mesos, hem registrat 209.604 sessions i 283.809 pàgines vistes i hem superat els 150.000 usuaris. De mitjana, per tant amb pics pronunciats que coincideixen amb determinats articles, cada mes hi ha prop de 15.000 usuaris que visiten almenys una vegada el nostre web. En xarxes socials – d’on provenen la majoria dels usuaris- hem acumulat durant el primer any de vida gairebé 1.800 seguidors a Twitter i gairebé 3.000 seguidors a Facebook. Al butlletí que enviem cada setmana ja s’hi han subscrit més de 800 persones, associacions i entitats diverses.

    Tot i que les xifres són modestes, podem estar molt satisfetes del que hem aconseguit en un any i necessitem del vostre suport per continuar fent-nos un lloc i ser definitivament un mitjà referent per informar-se, com ja ho som per actors clau del sector.

    Com ens pots ajudar?

    • Fes possible un periodisme independent: El Diari de la Sanitat, com la resta de projectes de la Fundació Periodisme Plural, és possible gràcies a la publicitat però sobretot també gràcies als mecenes. Tu decideixes quin grau d’implicació vols tenir, qualsevol ajuda és benvinguda.

    • Dóna’ns més visibilitat: Si ens vols ajudar tens moltes maneres de fer-ho. Pots començar per seguir-nos al Twitter i al Facebook i fer difusió compartint els nostres articles i ajudant-nos a maximitzar la visibilitat.

    • Sigues part de la comunitat: Apunta’t al butlletí i cada divendres t’enviarem les informacions més destacades que hem publicat en els darrers dies. Així ens ajudes a fer créixer la comunitat.

    • Comparteix informació: Per a nosaltres és important la relació amb el consell assessor i les opinions de professionals, usuaris i experts. Si tens una proposta de reportatge, entrevista o opinió ens la pots fer arribar a redaccio@diarisanitat.cat

  • Si perdem els bons professionals de la sanitat perdrem el sistema públic

    Avui, a Catalunya, tan perillós, o més, és pel Sistema Públic de Salut les privatitzacions i mercantilització de l’assistència realitzades per l’anterior govern -que costaran molt de frenar i revertir-, com el desencís i la deserció de molts professionals a causa de la precarització de les condicions laborals realitzada amb l’excusa de la crisi econòmica i la manca d’autonomia professional, dels equips i centres.

    Han disminuït dràsticament els llocs de treball estructurals en la sanitat mentre es cobreixen cada cop més amb personal eventual aquests llocs de treball (i no pas sempre). Hem viscut un estiu calamitós pels usuaris i treballadors del sistema, agreujat perquè no s’han cobert de manera suficient les vacances d’un personal retallat i ja precari durant tot l’any. Un eventual, amb salaris mileuristes, amb contractes de dia, setmana o mes, no pot planificar el seu futur, no pot realitzar-se com a persona i com bon professional. A més de l’angoixa i la frustració, aquesta persona no pot demanar una hipoteca, ni comprometre’s a un lloguer del seu habitatge, no pot decidir tenir fills, ni vacances i moltes altres frustracions.

    Aquestes persones, moltes amb formació superior que els ha costat molt a ells i també al conjunt de la societat, es perdran del sistema de salut, uns per emigració a altres països, també a entitats privades de qualitat inferior, o a altres sectors laborals. Els que es queden al sistema ens estan dient de la seva frustració, desmotivació, passen d’implicar-se i coresponsabilitzar-se en les millores del sistema, quan no amb problemes personals de salut física o mental.

    Si seguim amb la situació actual, amb els recursos i les polítiques actuals, anirem perdent la gent que sosté i que fa gran el sistema públic de salut. Tindrem, amb el temps, un sistema més migrat, amb menys qualitat, que evidentment no interessa ni a la ciutadania ni als professionals. Per millorar aquesta situació, que és possible, cal primer voluntat política i priorització. Segon i també imprescindible, almenys tornar els 1.500 milions d’euros retallats a la sanitat pública de Catalunya en els pressupostos dels dos pròxims anys. Cal dedicar aquests recursos a les condicions laborals, al reforç de la prestació de serveis públics, a la desburocratització i millora de l’autonomia de gestió en el sistema i al reforç prioritari de l’Atenció Primària i Comunitària de Salut com la més efectiva assistència al 90% de les patologies de la població i a l’atenció a la gent gran, els malalts crònics i les prestacions socials i sanitàries.