Just Deploy It!

Etiqueta: professionals

  • La plataforma Sanitàries en lluita titlla l’anunci de Vergés de ‘pagueta ridícula i classista’

    L’anunci del govern de la Generalitat en el sentit que concedirà un premi als treballadors de la sanitat que oscil·larà entre els 350 i els 1.350 euros segons les categories i l’exposició realitzada durant el període més dur de la crisi del covid-19 ha rebut una dura resposta de l’antiga coordinadora pel 5% que a finals d’abril va iniciar concentracions reclamant que el Govern torni als treballadors sanitaris el que va retallar el 2010.

    Els fons anunciats per la consellera de Salut, Alba Vergés, sumen 140 milions dedicats a la gratificació extraordinària al personal sanitari. A més, la consellera ha avançat que els pressupostos del 2021 i el 2022 tindran una partida de 40M€ per “reconèixer l’esforç continuat” que exigirà la covid-19.

    «Això que han anunciat és innecessari, és una ‘pagueta’ ridícula i classista. La fórmula anunciada discrimina segons categories, és impròpia i no satisfà la reivindicació dels treballadors de la sanitat». Així opinava Xavier Tarragó, president del comitè d’empresa de l’Hospital del mar, un dels llocs on a finals d’abril va començar el moviment en favor de la recuperació del 5% que es va retallar als sanitaris fa 10 anys.

    Curiosament, just abans que la consellera anunciés amb tota solemnitat la concessió de la compensació, a les portes de diverses instal·lacions hospitalàries es produïen, una setmana més, concentracions de sanitaris reclamant no només la recuperació del salari que els va ser retallat fa deu anys de manera unilateral, sinó tot un seguit de reivindicacions molt sentides pels treballadors del sector i també per bona part de l’opinió pública.

    Els sanitaris han recordat els treballadors de Nissan en la seva protesta foto: comitè Hospital del Mar
    Els sanitaris han recordat els treballadors de Nissan en la seva protesta foto: comitè Hospital del Mar

    Sanitat pública i universal

    Els sanitaris es mobilitzen en favor de la sanitat pública. Estan, doncs, contra un model privatitzat o semi privatitzat. També reclamen una sanitat universal. «No es diu gaire, però hi ha col·lectius de persones que en funció de la seva situació administrativa no tenen accés a alguns serveis sanitaris», diu Tarragó. Reclama també un fort increment de les dotacions econòmiques i humanes, de l’ordre del 25% de la despesa sanitària, en favor de l’atenció primària i que, com a filosofia, la sanitat se centri en els determinants socials, afirma.

    En el curt termini Tarragó recorda que els sanitaris reclamen també la recuperació de les pagues extres, que els van ser manllevades; que els Equips de Protecció Individual (EPIS) estiguin fixats segons les necessitats objectives i que «els protocols no variïn segons hi hagi o no hi hagi disposició de materials en cada moment».

    Curiosament, mentre s’ha fet l’anunci de la despesa de 140 milions en compensar els sanitaris, en diversos centres es feien concentracions reclamant genèricament la recuperació del 5% del salari. Aquestes accions, que van començar en un nucli inicial reduït han anat ampliant el seu abast i ara afecten fins i tot col·lectius que tenen una situació especial, com els treballadors de la plataforma del 061, que depèn de l’empresa Ferrovial i que tenen cura de fer una primera tria dels malalts.

    Tot i que la plataforma del 5% fa més de dos mesos que funciona, no ha estat contactada per l’administració catalana per obrir un diàleg, segons explica Tarragón.

    Altres grups, com el Sindicat de Metges han qualificat l’anunci com una mesura en la bona direcció, tot i reclamar més diàleg.

  • El Govern dedicarà 140 milions d’euros a reconèixer el personal sanitari

    El personal sanitari, un dels grups laborals que ha estat a primera línia durant el pic de la pandèmia del coronavirus, serà compensat per la Generalitat amb una gratificació extraordinària de 140 milions d’euros. Ho ha anunciat la consellera de Salut Alba Vergés, que també ha avançat que els pressupostos del 2021 i el 2022 tindran una partida de 40M€ per “reconèixer l’esforç continuat” que exigirà la Covid-19.

    La compensació econòmica, que s’ingressarà a la nòmina d’agost, va dirigida al personal sanitari que ha treballat durant el pic de la pandèmia, entre l’1 de març i el 31 de maig. La quantitat, que anirà des dels 350€ fins als 1350€, dependrà de la categoria professional i de l’exposició al virus en funció de la presencialitat. Per exemple, ha avançat Alba Vergés, el personal de les residències rebrà 900€ de gratificació.

    “Vocació, treball rigorós i col·laboració interprofessional han estat la clau per fer front a la pandèmia. La gratificació no supleix l’impacte viscut, però és la forma de demostrar que som al costat dels sanitaris i que valorem el seu sobreesforç”, ha justificat la consellera Vergés.

    Meritxell Budó, portaveu del Govern, ha anunciat que l’executiu dirigit per Quim Torra prepara també una gratificació per altres branques del sector públic: “Les treballadores de l’administració pública han fet una tasca imprescindible que com a govern també volem reconèixer”, ha dit.

    Les fonts de l’executiu, però, encara no han aclarit quins seran els treballadors públics que se’n beneficiaran, més enllà dels sanitaris. El vicepresident del Govern, Pere Aragonès, sí que ha detallat que el personal sanitari que treballa a centres concertats també es beneficiarà de la gratificació, en tant que formen part d’equipaments del SISCAT.

    En una línia similar, ha declarat que aquestes bonificacions “s’han d’entendre com un primer pas per reforçar el sistema de salut i la resta de pilars de l’estat del benestar”. Per aconseguir-ho, Aragonès ha exigit a l’estat espanyol “els recursos necessaris per posar el sistema de salut al dia” perquè “cal que els aplaudiments passin a un reconeixement professional merescut i necessari”.

    L’anunci del Govern arriba en el marc de noves jornades de protesta convocades per la plataforma Sanitàries en Lluita, que cada dimecres reclama millores laborals pel personal que treballa als centres de salut catalans. Aquest dimecres hi ha hagut concentracions a més d’una trentena d’equipaments de salut, com ara centres d’atenció primària, hospitals o residències de gent gran d’arreu del país.

    Protesta del personal del Centre Sanitari del Solsonès

    El comitè d’empresa del Centre Sanitari del Solsonès (CSS) ha organitzat una aturada i concentració de mitja hora per reclamar «que els paguin tot el que els deuen». Segons CCOO, l’objectiu de la plantilla és «negociar amb la presidenta del centre per manifestar-li que, des del 2017, pateixen retallades del 6’45% del salari».

    Sara Alarcón, presidenta del Consell Comarcal del Solsonès i màxima representant del centre sanitari solsonenc, manifesta que «les pretensions dels treballadors són, avui dia, inassumibles». Alarcón assegura que «tant de bo es pogués fer» i diu que «cal arribar a un acord respecte als increments salarials» perquè «nosaltres som els primers interessats a resoldre aquesta situació».

    Segons CCOO, la proposta del centre és un increment parcial del 2018 i 2019 més un 25 % del deute reconegut dels objectius del 2017. El comitè d’empresa, ara per ara, refusa aquesta opció perquè «volen que se’ls actualitzi el salari per no incrementar la desigualtat salarial respecte de la resta de treballadors sanitaris de Catalunya».

  • Quatre professionals de la salut, quatre vivències de l’emergència sanitària

    Dos mesos després de l’inici de l’estat d’alarma a l’estat espanyol i del començament de l’emergència de salut, parlem amb quatre testimonis directes dels canvis que la pandèmia del coronavirus ha comportat sobre el sistema sanitari i sobre la vida dels qui el fan funcionar.

    Facultatius de diferents àmbits de la salut i amb diverses trajectòries ens relaten la seva vivència del pic de la pandèmia des de l’àmbit laboral i humà: desgast físic i emocional, resiliència, molta companyonia entre els equips sanitaris i la conclusió que cal invertir en el sector.

    Xenia Font: “No saps la gravetat de la situació fins que no ho vius”

    Especialista en endoscòpia digestiva, aquesta infermera va ser ubicada a la unitat de crítics de l’Hospital del Mar de Barcelona durant el pitjor moment de la crisi sanitària. “Si la gent hagués vist la situació allí, s’ho haurien pres més seriosament. Era catastròfic”, explica.

    La dificultat de treballar en una àrea diferent de la seva i amb una patologia nova va ser compensada amb el treball en equip, que valora com el més positiu de la crisi. Lamenta la manca d’EPIs al principi de la crisi i reconeix un desgast físic i mental: “El respirador pitava, el monitor pitava… Arribava a casa, m’estava dutxant i encara sentia les alarmes”. Tanmateix, no ha necessitat fer ús del servei psicològic perquè “m’ha servit molt poder-ne parlar amb la família, els amics i les companyes”.

    Manuel Samper: “Falten més sanitaris i menys polítics”

    “La part bona és que hem fet pinya”, apunta el Metge adjunt a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. El facultatiu apunta que el més complicat de gestionar ha estat l’estrès físic i emocional, la manca de certeses sobre el coronavirus i el tracte llunyà amb les famílies dels malalts.

    Samper espera que aquesta crisi sanitària serveixi per entendre que “s’ha de cuidar la sanitat”. El doctor assegura: “És important tenir hospitals bonics i equipats, però cal que les persones que hi treballen tinguin recursos i un mínim per poder viure el dia a dia i fer la seva feina com l’han de fer”.

    Elena Hidalgo: “Ens hem unit més i s’ha fet una gran família”

    Mentre la pandèmia de la Covid-19 s’emportava moltes vides, n’han seguit arribant d’altres. Hidalgo és llevadora a l’Hospital General de Granollers -que durant algunes setmanes va desplaçar les seves unitats de salut infantil a un centre de gestió privada requerit per la Generalitat- i ha assistit parts sospitosos de coronavirus en un “espai reduït i en condicions com si haguéssim retrocedit 20 anys”.

     

    Per la banda negativa apunta: “Ens ha costat interioritzar que durant el part les dones no puguin estar acompanyades de la seva parella fins al darrer moment”. Per l’altre costat, destaca la resiliència i companyonia dels equips sanitaris. “Mentre a la majoria d’unitats hi havia morts i complicacions, nosaltres hem seguit vivint moments especials. Som afortunades sempre, i ara encara més”, reconeix.

    Mireia Ortega: “Ens ha marcat a totes i ens ha fet créixer com a infermeres”

    Va rebre un missatge al grup de classe demanant reforços per treballar a residències de l’àrea de Barcelona. No s’ho va pensar gaire i durant les setmanes pic de la pandèmia Mireia Ortega, estudiant de 3r d’Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili, ha treballat a la residència de gent gran Jaume Batlle de Barcelona.

    Ha tingut dificultats per compaginar-ho amb les classes i treballs del grau universitari, però “només trec coses positives, m’ha anat molt bé”. Els dubtes i les pors de la seva primera experiència sanitària fora de les classes es van diluir amb “infermeres del centre en què ens recolzàvem”.

    Ortega espera que la crisi sigui “un canvi de xip” perquè la societat no permeti noves retallades en sanitat i adquireixi hàbits sanitaris. Ella va posar de la seva part amb vídeos diaris que penjava a Instagram intentant conscienciar de la gravetat de la situació i animant a seguir les recomanacions sanitàries: “Això és real, ho estic vivint i em segueixes. Saps qui sóc”.

  • Maleïda amiloïdosi: una experiència de malalt

    El mes d’octubre de 2010 en un Hospital públic, el Sant Joan de Reus, em van descobrir una malaltia de les anomenades rares: l’amiloïdosi primària. Unes setmanes més tard vaig començar un tractament a un altre centre sanitari també públic: el Clínic de Barcelona. Des d’aleshores crec haver acumulat prou experiència d’usuari de la sanitat per a poder-la explicar en un llibre publicat recentment i titulat: «Maleïda amiloïdosi. Diari d’un malalt del Clínic». En les seves pàgines narro, en format de crònica periodística, com va ser el procés de diagnòstic i el tractament posterior, inclòs el transplantament autòleg de moll de l’ós; cap al final faig unes reflexions sobre la condició de malalt i la importància de la sanitat pública en una societat com la nostra.

    La meva entrada en un centre sanitari es va produir en un dels pitjors moments: la tardor de 2010; just quan començaven les retallades dels serveis públics, impulsades aleshores per un Govern de la Generalitat que, en el cas de la sanitat, havia posat davant la Conselleria a l’ex-President de la patronal privada del sector.

    La meva conversió de persona, diguem-ne normal i corrent en un pacient hospitalari, va ser una mica traumàtica; d’entrada em va provocar un seguit d’incerteses difícils de pair, la primera derivada del desconeixement que tenia sobre l’abast real de la meva malaltia, ja que tenia unes característiques especials; aquesta inseguretat em va forçar a cercar informació de la manera més ràpida possible, la qual cosa en aquests temps de sobreabundor informativa només em podia portar a la confusió i a refermar-me en quelcom que ja sospitava: els algoritmes de Google són una trampa i aquest buscador no constitueix en si mateix un sistema creïble per crear coneixement en temes de salut; cal sempre recórrer a fonts solvents i acreditades.

    La segona incertesa estava relacionada amb l’ambient sociopolític del moment; jo temia que es produís una situació insostenible a l’interior de l’Hospital a conseqüència de les vagues i de les protestes i que això pogués afectar el meu tractament. Aquest segon sentiment tenia molt a veure amb quelcom que sembla ser consubstancial a la condició de malalt greu: la por al que pot passar, els dubtes sobre el tractament i, derivada de tot plegat, la fragilitat que s’instal·la en la vida del malalt.

    En aquests anys de pacient he descobert força coses que explico abastament en el llibre, algunes de les quals apunto ara aquí; per començar, la confirmació de la competència, no solament científica sinó també professional, del personal de la sanitat pública: em van atendre en la meva època d’hospitalització, sanitaris que portaven un llaç negre en senyal de protesta, però sempre van estar al meu costat en tot i per tot, fet lloable, ja que la majoria acabava de perdre el deu per cent del seu sou que, per cert, avui encara no han recuperat, i que a més eren sabedors que les seves condicions de treball empitjorarien substancialment els anys que vindrien.

    Entre els elements que integren la meva experiència també hi ha un espai per al tema de les relacions metge-malalt, sobretot per l’exigència que la comunicació entre ambdós sigui fluida. És cert que els facultatius treballen en unes condicions pitjors que mai, però això no exclou la necessitat que s’acostin al pacient d’una manera el més empàtica possible i que facin per tant, alguna cosa més que mirar la pantalla de l’ordinador per veure-hi els resultats de les proves i de les anàlisis. Com diu el meu hematòleg Dr. Bladé, les visites han de començar sempre mirant el malalt.

    També he pogut constatar en tot aquest temps que a nivell d’institució, als directius i responsables dels centres sanitaris els cal escoltar els seus usuaris d’una manera una mica més profunda que passant-los enquestes de preguntes i respostes simples. Recentment s’ha generat un moviment que situa l’opinió del pacient en el centre dels canvis en l’assistència sanitària. A l’Hospital Clínic, l’actual Direcció General va impulsar fa dos anys una Comissió de Malalts i Usuaris de la qual formo part, que ha aconseguit que la participació no sigui només una paraula que fa quedar bé, sinó que serveixi per canviar les polítiques internes, els protocols de funcionament i també per donar idees per establir processos de millora.

    Finalment, crec que hi ha un principi que no poden oblidar: gaudir d’una sanitat pública de qualitat, amb professionals valorats en tots els aspectes, contribueix a trencar les desigualtats i a afavorir la cohesió social. No puc deixar de pensar què m’hauria pogut passar fa uns anys com a pacient d’una malaltia minoritària que afecta una de cada 100.000 persones, si no hagués existit un centre públic com el Clínic que no fa màrqueting sanitari, sinó que treu diners d’allà on pot per a fer recerca, sense tenir en compte cap més rendibilitat que la social.

  • Reanimar el català

    Els ciutadans fan servir menys el català amb els metges que amb la resta de les administracions de la Generalitat. Concretament, un 24,3% menys. I possiblement, sigui culpa nostra, dels professionals de la sanitat.

    La Plataforma per la Llengua hem fet públic recentment un estudi que demostra que la llengua que fem servir el personal sanitari determina fortament la tria lingüística de l’usuari. De fet, entre un 70% i un 90% dels usuaris utilitzen la llengua que fa servir el personal sanitari. Per tant, queda clar que els professionals de la sanitat tenim una responsabilitat important pel que fa a la normalització lingüística en l’àmbit de la salut.

    Si el personal sanitari utilitzéssim el català com a llengua inicial, és a dir, si comencéssim les converses en català, més del 77% dels usuaris farien servir aquesta llengua. És més, si així fos, el percentatge de castellanoparlants que optaria per fer servir el català seria majoritari: passaria de l’actual 33,5% al 53,5%. És a dir, tenim l’oportunitat de fer que el català sigui la llengua habitual d’ús en l’àmbit sanitari, la llengua comuna. I aquesta capacitat que tenim, cada vegada tindrà més força, perquè l’estudi de la Plataforma per la Llengua detecta que la tendència dels usuaris a adequar-se a la llengua del personal sanitari s’accentua més com més joves són. Per tant, cada cop serà més determinant la tria lingüística que fem els professionals: la salut del català està i estarà, també, a les nostres mans.

    Però no es tracta només d’ajudar a la normalització del català, també es tracta de millorar el servei que donem a la ciutadania. Segons l’estudi de l’ONG del català, gairebé tots els catalanoparlants que es mostren insatisfets amb la sanitat tenen com a principal queixa que, o bé són atesos en castellà, o bé el personal sanitari no coneix el català. Més enllà del fet que, per llei, els treballadors públics estem obligats a atendre la ciutadania en català, hem d’entendre que en emprar el català estem també combatent els prejudicis lingüístics que ens porten a canviar de llengua davant usuaris per les seves característiques físiques o socials. Emprant el català estem, també, cohesionant la ciutadania. Cal que els professionals de la sanitat ho tinguem clar: podem fer molt per la llengua, podem reanimar el català.

  • És violència

    Digueu-li com vulgueu però la situació que pateixen les treballadores i la població del Raval Nord pel que fa a l’assignació d’un nou equipament per establir el CAP és violència.

    Una violència que és insensible i invisible per a les seves víctimes. Exercida des de camins simbòlics com és, en aquest cas, la falta de reconeixement i els sentiments. Una violència simbòlica emesa des de les institucions responsables cap a les treballadores i des de les classes més acomodades cap a les més pobres.

    D’aquesta manera, hem vist com, repetidament s’ha anteposat el trasllat de l’escola Massana a la plaça Gardunya i la construcció de la biblioteca de la Blanquerna al carrer Vistalegre a altres necessitats pel barri. Aquesta vegada, també es prioritzarà l’ampliació del MACBA en lloc de construir un equipament digne pel CAP?

    Resulta inquietant veure com aquesta violència simbòlica la podem trobar en altres exemples de la ciutat, com és el cas de l’ampliació del tramvia. Ho explica Gabriel Jaraba en el post del seu blog «La maldición del tranvía o la última frontera del supremacismo clasista» quan diu: «no se puede decir en voz alta lo que todo el mundo sabe; que la última frontera en cualquier confín de este planeta se encuentra allí donde resista la sin razón del poder del dinero frente a la razón de la democracia».

    Precisament això és el que pretén el MACBA. Establir una frontera, blindar el seu flanc esquerre amb la Capella de la Misericòrdia, la seva àgora del mercantilisme de la cultura aïllat de la resta de ciutadans de classe treballadora. Quan el més democràtic seria ubicar en ella el nou CAP. Segons el director del MACBA «el museo es un agente fundamental para el barrio»; disculpi que discrepi, ho serà per la ciutat de Barcelona però ja li asseguro que poques són les veïnes que el visiten. Afirma també que «en el barrio hay lugar para un CAP y un museo», però és que de museus ja en tenim i un CAP decent on poder atendre i treballar dignament NO.

    L’altre dia un pacient que no havia vingut mai em confessava:

    • «(…) la veritat és que no sabia si entrar o no(…), des de fora sembla ben bé que estigui abandonat. La veritat, això dóna desconfiança, he pensat que, si està així per fora, no vull ni imaginar-me quina atenció em poden donar a dintre!».

    Llavors entro en bucle. ¿Per què les veïnes del Raval Nord s’han de visitar en un centre que a vistes dels altres sembla abandonat?

    De fet, aquesta impressió també la reben cada any els nous residents d’infermeria i Medicina Familiar i Comunitària quan vénen a conèixer el centre.

    • «Hem donat voltes perquè no ens podíem creure que era aquí (…). Sembla un edifici abandonat!!»

    Quan ho explico, algunes companyes em diuen que «bé (…), això no afecta ni a la formació que reben les nostres residents ni a l’assistència que donem perquè som grans professionals». Després d’anys de patir aquesta violència gairebé tot ens sembla normal. De veritat creiem que aquest maltractament no afecta en la cura dels pacients ni en la formació que donem a les nostres residents? Llegiu si us plau a Ray i Sorbello, teòriques del tenir cura. Els seus estudis demostren que la cura relacional entre gestores, treballadores i pacients és el factor predictiu més potent del benestar de tots ells. Al CAP Raval Nord, de benestar, ara per ara, tal com estem, n’hi ha de ben poc.

  • Un tercer a la consulta, buscant el nord

    Un article del Fòrum Català de l’Atenció Primària

    Els pacients es queixen, es queixen cada vegada més que els professionals sanitaris no els mirem, que mirem més a l’ordinador que a ells. I el problema no és la informàtica ni l’ordinador. De fet, com ens diu Trisha Greenhalgh, investigadora especialitzada en estudis sociotècnics o estudis de la interacció entre les persones i la tecnologia, el problema és l’ús que es fa de la tecnologia i els softwares que estan en la taula dels professionals sanitaris. Softwares que no són objectius i neutres sinó que “son en si mismos una manifestación de complejas interrelaciones y prácticas sociotécnicas que implican a los ingenieros de sistemas, a los diseñadores de softwares clínicos y a otros profesionales, cuyas asunciones y posicionamientos quedan inscritos en dichos programas”.

    De fet, els pacients no es queixen de l’ordinador, es queixen que no els mirem, que no sabem qui són, que estem més interessats en els registres i números que en les seves vides i que les seves vides no estan fetes de codis i hemoglobines glicades sinó d’històries i narratives. Es queixen que l’atenció sanitària cada vegada més s’estructura al voltant de la malaltia i el seus conseqüents registres i es desentén de la narrativa del patiment que és única en cada persona. Que deshumanitza ometent a la persona que és un subjecte actiu, pensant i creador.

    Però, de quina manera podem reconèixer-conèixer els pacients com a subjectes únics en les seves vides quan tenim tantes demandes de dades, tants registres a fer, tantes plantilles per omplir i creuetes per marcar?. En aquesta època d’hiperregistre (ja anomenada “registritis” per molts professionals) de dades numèriques, llistes de comprovació, plantilles estructurades, llistats informàtics, el risc de desorientar-nos i perdre el nord és elevat. I, com diu Josep Mª Esquirol, la desorientació no és bona, ens pot fer perdre la fràgil verticalitat de la condició humana i dels sistemes socials de suport.

    Cal reflexió que ens orienti, ens faci de brúixola i ens indiqui cap a on anar. Tal com ho ha fet recentment el Grup d’Ètica de CAMFiC en un Document de posicionament en el que analitza aquest fet i dona unes recomanacions adreçades als gestors i responsables del disseny de les eines informàtiques i als professionals, per tal de recol·locar-nos, reorientar-nos i superar la fal·lera registradora. El present post pretén continuar en aquesta línia i aportar elements per la reflexió.

    Els registres electrònics i l’hiperregistre estan modificant profundament la naturalesa del treball clínic i contribuint a la burocratització de l’atenció.Progressivament s’està produint en el camp de la salut el que el filòsof alemany Habermans preconitzava i anomenava “colonització del món de la vida” pel sistema, les estructures i el poder. Elias Emerson ens referma que el que converteix el treball d’un clínic en treball viu són les tecnologies toves que impulsen la relació entre el professional i el pacient, és a dir, l’escolta, la paraula, la confiança…, que permet intervenir en cadascuna de les persones tenint en compte la seva singularitat.

    Perquè els registres no només són preocupants pel volum i el temps que ens ocupen, sinó també perquè demanen dades estructurades que estan fent que la relació clínica esdevingui cada vegada més reglada i estandarditzada fent que “Les històries dels pacients es transformin en bytes; allò particular es converteix en generalitzable; allò que és complex es fa simple i manejable; i la incertesa es categoritza i així es pot emmagatzemar» (Trisha Greenhalgh). D’aquesta manera el que és particular, allò propi de cada persona, la narrativa, no interessa i només es tenen ulls per la malaltia, dificultant-ne cada vegada més la comprensió de la persona, els seus determinants i els contextos.

    Les institucions i gestors ens demanen dades i registres, alguns per a usos clínics i altres per a usos no clínics, oblidant que la informàtica ha d’estar al servei de la clínica i no de la gestió, ni de la facturació, ni de la bigdata i la e-salut. La facilitat de generar dades, el volum, la velocitat amb què es creen i la gran varietat de dades és molt temptadora i recopilar informació moltes vegades s’ha convertit en una finalitat en si mateixa. Així, els professionals d’atenció primària ens estem convertint en productors de dades per a altres actors. Amb risc de transformar el treball clínic i fer-lo cada vegada més mort, perquè com ens diu Emerson, si la nostra feina perd la creativitat i flexibilitat i es torna rígida al mateix temps es torna més morta i perd el seu caràcter viu i canviant.

    Contribueix sense cap dubte a incrementar aquesta situació el que José Antonio Cerrillo descriu i anomena “el rol del intermediari”. Senyala aquest autor que la divisió del treball, pròpia d’aquest moment històric, provoca que les responsabilitats de cadascun es dilueixen en una cadena que fa que no siguem conscients de les conseqüències de les nostres accions. Així, els que decideixen no estar en contacte amb les persones sobre les que recauen les seves decisions no han d’enfrontar-se a les conseqüències; i a l’altre costat els que executen les ordres ho fan amb la consciència que ells no decideixen i que la seva funció només és complir-les.

    Els professionals compartim els valors de la societat en què vivim, una societat en la qual cada vegada més ens venen les e-consultes, les teleconsultes, les anomenades teràpies digitals per al tractament i control de malalties mitjançant APP, etc. Eines que si bé poden tenir i tenen algunes un espai, aquest s’amplifica i magnifica per presentar-les a una societat i a uns professionals que tenim tendència a acceptar tot allò nou del món digital com a innovador, moltes vegades sense qüestionament. És en aquest sentit que Marina Garcés ens aconsella que no ens deixem enlluernar per la novetat i la innovació. “El lenguaje de la novedad viene impuesto por la lógica del mercado que necesita renovar continuamente estilos, caras y generaciones. Esta lógica de mercado es la hija perversa de la ideología de la modernidad, que nació como la proclamación de un tiempo nuevo y que acabó identificado todo lo viejo como malo y todo lo nuevo como bueno”.

    També Trisha Greenhalgh ens diu que hem de ser crítics amb les tecnologies, que moltes no aporten res i que algunes poden fer mal, més enllà del que vàrem deixar de fer per implantar o posar en marxa aquest nou programa o nou registre. Assenyala que tota nova eina informàtica ha de ser avaluada i que no ens podem acontentar amb avaluacions que conclouen que va “ser implantat amb èxit”. Per contribuir a l’avaluació dels nous softwares en salut s’ha desenvolupat un marc conceptual anomenat NASSS (nonadoption, abandonment, scale-up, spread, and sustainability) que contempla set dimensions: la condició o malaltia, la tecnologia, la proposta de valor afegit, els que han d’adoptar el sistema (professionals, pacients i cuidadors), l’organització, el context més ampli (institucional i social), i la interacció i adaptació mútua entre totes aquestes dimensions al llarg del temps.

    En aquest marc cal preguntar-nos: quin podria ser el nostre nord? Posar la tecnologia al servei de les persones, de la cura i de la relació clínica és necessari per aconseguir una atenció centrada en el pacient i evitar prioritzar una atenció centrada en la institució. Situar la cura en el centre de la nostra activitat, donat que els actes de cura són els que donen vida a la nostra activitat i que, com diu Carol Gilligan, l’ètica de la cura ha de ser construïda en allò relacional i social.

    Reprendre la humanitat perduda, si és que la vam perdre, i preguntar-nos en quin moment la vam perdre com sistema biomèdic, com institució i com professionals. I preguntar-nos perquè en una professió que treballa amb persones necessitem fer tants màster en humanitat, cursos d’humanitat, tallers d’humanitat… que proliferen a tota hora en aquest moment. “Humanitzar” s’està convertint en una paraula unívoca, un continent buit on tot hi cap i tots i totes hi estem d’acord sense saber molt bé a què ens referim cadascuna de nosaltres i convivint amb demandes i accions que impulsen la deshumanització. Humanitat en la relació clínica vol dir reconèixer a l’altre com a subjecte únic en la seva vida, en els seus desitjos, i en el seu emmalaltir. Estar interessats en la comprensió d’aquest(s) subjecte(s) i saber transmetre aquest interès als nostres pacients.

    Quan no reconeixem als altres com a subjectes, aquesta acció repercuteix en nosaltres, els professionals, que també ens despersonalitzem i aquest fet té molt a veure amb el burnout, que encara que sovint s’atribueix a la càrrega de treball, te molt a veure amb la pèrdua de sentit de la nostra professió. De fet, l’escala de mesura del burnout, The Maslach Burnout Inventory, consta de tres dimensions, una de les quals és la despersonalització.

    Quan despersonalitzem la nostra professió, lluny d’enriquir-se amb les experiències vitals de les persones que atenem, perd tota la seva brillantor i es converteix en una professió morta, freda i sense interès.

    És per això important que els professionals, tant individual com col·lectivament, busquem el nord tenint les relacions humanes amb les persones consultants com a far i guia. Enfrontar-nos a l’imperi de les tecnologies implica no claudicar a l’imperatiu tecnològic, no deixar que ens guiï les consultes ni la interacció amb el pacient. A vegades també voldrà dir superar la “registritis”, resistir als seus cants de sirena (resultats, objectius….) i fins i tot negar-nos a complimentar determinats registres. Perquè, com ens diu Tudor Hart, “Vostès tenen el poder definitiu. Agafin-lo i no el deixin anar».

  • La precarietat del sector sanitari i la falta de metges entre les principals denúncies del I Fòrum de Diàleg Professional

    El I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya s’ha celebrat amb la presència de 59 entitats assistents sota el nom ‘Construïm la salut del futur’. La cimera ja havia estat anunciada per la consellera Alba Vergés a finals del curs anterior amb la pretensió d’incloure tots els agents del sistema sanitari i planificar les necessitats presents i futures de professionals de la salut a Catalunya.

    La cimera de professionals arriba en un context socioeconòmic que la consellera ha adjectivat «d’advers» i que «els professionals han hagut de patir». Ha reconegut així que la situació de precarietat fa anys que la viuen en el seu dia a dia i que els professionals ja la tenen acceptada com a repte a combatre: «ara ens estan demanant que l’assumim».

    El que els agents demanen que s’assumeixi des de les institucions aborda diverses problemàtiques: ràtios baixes en totes les especialitats, mal repartiment entre territoris i especialitats deixant l’atenció primària cada vegada amb menys recursos, un alt nombre de jubilacions, necessitat de treballar un nou model assistencial donat l’envelliment, la fragilitat i la cronicitat de la població…

    Aquesta primera trobada enceta un procés que ha de durar un any on a través de diverses cimeres o convocatòries plenàries es vol establir el diagnòstic i fer una identificació de reptes. Cap al mes de febrer es celebrarà una cimera d’impuls on naixerà una fase de grups de treball específics per concretar propostes de solucions per arribar a una darrera trobada on es parlarà de la seva materialització.

    Infermeria, Atenció Primària, territorialitat i formació: els 4 reptes principals de Salut

    A la trobada hi han participat corporacions de professionals, societats científiques, organitzacions sanitàries, sindicats, entitats ciutadanes i diverses branques del Govern implicades dins el Departament de Salut. La voluntat de la consellera era que els tres eixos principals d’aquesta cimera fossin elaborar un diagnòstic compartit, definir accions a curt termini i planificar una estratègia a llarg termini per respondre «què necessita la ciutadania de Catalunya». El resultat de la jornada d’avui s’ha focalitzat finalment en 4 reptes.

    El primer d’ells enfocat a la infermeria. Vergés ha assenyalat que les ràtios catalanes (6,09 per cada 1000 habitants al 2017) estan lluny d’aquelles que es marquen a l’OCDE però que «no estem malament si ens comparem amb altres regions de població similar». Si bé ha reconegut també que «estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (7,74) o Navarra (8,68)». Referent a infermeria, durant el fòrum també s’ha remarcat la necessitat de reconèixer les diverses especialitats existents: el 92% dels professionals de infermeria no tenen reconeguda cap especialitat.

    El segon repte que s’ha fixat durant el fòrum de diàleg professional tracta l’Atenció Primària des de diverses vessants. S’ha arribat a la conclusió que s’ha de fer molt més atractiva i que cal afavorir que els metges es vulguin formar en aquesta especialitat. Vergés ha traslladat una de les dades que s’han mostrat amb preocupació durant la trobada: l’any 1996 el 46% dels metges triaven l’Atenció Primària com a especialitat i ara només ho fa el 21%. «Hem d’avançar perquè les necessitats de salut de la nostra població requeriran de metges d’AP», ha apuntat la consellera.

    En tercer lloc, un nou repte serà establir mesures, més enllà de l’increment del nombre de places de formació sanitària especialitzada, per garantir la distribució equitativa d’especialistes de la medicina arreu del territori.

    Per últim, el repte de la planificació universitària. Vergés ha assenyalat que fins ara les universitats han estat molt lligades als hospitals en si però no tant amb la planificació del Departament de Salut que d’ara endavant «haurà de coordinar molt millor la planificació assistencial amb el Departament d’empresa i coneixements», responsable de les universitats. Segons Vergés, «les universitats estan molt obertes a plantejar-se aquests canvis». Canvis que per una banda faran més atractiva l’Atenció Primària, ja que, segons la consellera, si ara no ho acabava de ser, també era per l’impediment que suposa la vinculació entre universitat i hospitals. Per tant, una de les conclusions que ha sortit del fòrum és que la coordinació entre la planificació en el grau i el currículum docent amb les necessitats dels professionals sanitaris és fonamental per donar una bona resposta a les necessitats de salut.

    També vinculat a la formació, Vergés ha destacat que a Catalunya tenim molta capacitat d’atracció però que per contra gent d’aquí també marxa a altres regions a cursar la seva residència. Hi ha un 47% de graduats en medicina que acaben els seus estudis i no fan la residència a Catalunya. A més també hi ha el cas de residents que se’n van després de formar-se: «hem de tenir la capacitat de retenir els residents que formem aquí».

  • La Síndrome Benjamin Button

    Molts dels que als anys vuitanta vàrem impulsar la reforma de l’atenció primària i que actualment ens trobem al tram final de la vida professional hem experimentat una carrera que podria batejar-se com la Síndrome de Benjamin Button pel paral·lelisme amb la pel·lícula protagonitzada per Brat Pitt: «El Curioso Caso de Benjamin Button». És una obra basada en un relat de Scott Fitzgerald que descriu la vida d’un home que neix amb cos de persona de 80 anys i que es va rejovenint al llarg del temps.

    Els de la meva generació vam caure a la residència de medicina de família quan només hi havia el nom. Vam haver de lluitar perquè existís un decret de les unitats docents, un programa docent i uns centres docents d’atenció primària. En acabar vam seguir batallant perquè es reconegués científicament i acadèmicament la disciplina i perquè es creessin uns centres on poder desenvolupar adequadament l’activitat professional.

    En aquest procés de transformació i de creació vam liderar el canvi. Quan érem residents estàvem cada dia al ministeri i a la generalitat negociant la reforma amb els alts càrrecs. Molt joves vam ser membres de les juntes de les societats científiques nacionals i internacions que acabàvem de crear. L’any 1989, per exemple vam organitzar a Barcelona el primer congrés europeu de WONCA (la societat internacional de metges de família). Molts vam assumir alts càrrecs dins de l’administració. Es van produir casos tan sonats com el d’uns companys que l’arribada del PSOE els va catapultar de residents a directors dels serveis de salut del País Basc, Navarra o Andalusia. Fins i tot l’OMS va aprofitar la nostra experiència transformadora per impulsar reformes d’atenció primària als països del Centre i l’Est d’Europa que acabaven d’independitzar-se de l’antiga Unió Soviètica.

    Però en els darrers anys la situació ha canviat radicalment. Hem desaparegut d’aquests entorns d’influència i la majoria estem tancats a la consulta visitant pacients com si fóssim residents. Els especialistes hospitalaris que acaben d’arribar a l’atenció primària ens diuen paternalistament com hem de tractar els pacients aprofitant els Powerpoints que passen als estudiants de medicina. Podem atribuir aquest fet a moltes raons, sovint vinculades a nosaltres mateixos i als valors del nostre projecte transformador.

    Com que volíem uns serveis d’atenció primària democràtics i dinàmics vam crear un sistema àgil i igualitari. No desitjàvem reproduir la gerontocràcia conservadora que existia en els comandaments hospitalaris. El menyspreu a l’experiència el vam començar nosaltres mateixos vencent les resistències dels companys de més edat que no volien reformar-se. Per tant, és lògic que els joves metges de família d’avui actuïn de la mateixa manera.

    La progressiva acceptació social de la medicina de família també ha portat a una normalització de l’especialitat. Les societats científiques d’atenció primària s’han tornat més conservadores i han acabat adoptant un rol més similar al de la resta d’especialitats mèdiques. Ja no són tan combatives en la defensa del canvi del sistema sanitari. De la mateixa manera, els metges de família que avui ocupen llocs de responsabilitat es senten més interessats a desenvolupar la seva funció buscant una promoció que en tirar endavant projectes de canvi basats en els valors de l’atenció primària.

    També és possible que es produeixi la síndrome de Benjamin Button perquè els grups que avui governen oficialment i extraoficialment el sistema sanitari no volen reformes. Ja no els cal aprofitar l’entusiasme d’uns professionals per tirar endavant un canvi que als anys vuitanta i noranta va beneficiar la ciutadania.

    Potser no som més que uns vells rockers que segueixen tocant una música passada de moda o uns nostàlgics que enyoren els dies que surfejàvem a la cresta de l’ona. Però al meu entendre, com en Benjamin Button, tot i els anys transcorreguts estem amb molta energia, no hem perdut l’entusiasme ni les ganes de canvi i amb l’experiència hem adquirit un coneixement molt valuós. Veiem amb sorpresa com el sistema reinventa diàriament la roda i penso que el país no s’ho pot permetre. No volem càrrecs directius perquè gaudim visitant els nostres pacients i valorem molt el temps personal que ara disposem, però sembla un malbaratament de recursos que el sistema desaprofiti aquest coneixement i experiència.

  • Els professionals veuen amb bons ulls el pla de Salut per a l’atenció primària però demanen celeritat

    Les retallades van deixar l’atenció primària amb 3.000 professionals menys, set minuts per visita i cap substitució. És per això que des del sector veuen amb bons ulls l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), presentada aquesta setmana per Salut i que preveu dotar els centres d’atenció primària amb 5.000 metges, infermeres i treballadors socials més en els pròxims anys. Amb tot, alguns temen que quedi en un calaix com va passar amb l’anterior pla presentat per la llavors consellera Marina Geli. D’altres demanen celeritat davant la falta de concreció del pla, que calcula que el nou personal s’incorpori als CAP al llarg dels pròxims set anys.

    Un d’ells és Jaume Sellarès, metge de família i vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). “Era un clam de molta gent que l’atenció primària es posés al dia, és evident que calen més recursos i que cal posar-la al centre del sistema”, expressa. Amb tot també demana que es faci “com més aviat millor” i que no quedi “diluït en la foscor pressupostària”. “Si són set anys que siguin set però comencem ja”, afegeix. Explica, en aquest sentit, que el Pla d’Innovació en Atenció Primària de la consellera Geli “també era molt ambiciós però després poques d’aquelles propostes es van dur a terme”.

    Des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) el metge de família Albert Planes descriu l’estratègia com “interessant” i apunta l’augment del nombre de professionals com una acció molt positiva que respon a una demanda “de fa temps”. Planes admet però que “té por” que l’estratègia del departament quedi en un calaix i també cita el pla de reforma de l’etapa Geli com a exemple. Segons ell, el pla presentat ara per Comín té aspectes positius però no té terminis segurs. “A partir del gener del 2018 no sabem què passarà amb aquest pla”, diu i assenyala la necessitat de “més concreció de compromís polític fins i tot a nivell parlamentari”.

    La prescripció infermera, absent en el pla

    Per la seva banda, Glòria Jodar, Consellera del Consell de Col·legis d’infermeres i Infermers de Catalunya valora positivament l’increment de recursos previst tot i que alhora matisa que “és el que és just davant una pèrdua de pressupost molt evident en els últims anys”. Dels 5.000 professionals Salut calcula que la meitat seran infermeres. Sobre aquest punt Jodar recorda que és necessari ja que en comparació amb altres ràtios europees “estem molt malament”.

    Un punt molt aplaudit des d’aquesta professió és el fet que es reconeixerà l’especialitat d’infermera familiar comunitària -que fa set anys que existeix- com a única via per exercir als equips d’atenció primària. Per contra, critiquen que el pla no fa cap referència a la prescripció infermera. “S’ha parlat poc de les competències professionals que tenen les infermeres”, diu Jodar.

    El mateix opina Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). “Des de l’AIFiCC pensem que és bo que es reconegui l’especialitat, com va passar en el seu moment amb la medicina de família però ha d’anar acompanyat de més places a les unitats docents”, diu. A més a més també coincideix amb Jodar en la prescripció infermera, una regulació que el col·lectiu fa temps que demana. Brugués apunta que les infermeres haurien de tenir més lideratge en els equips de primària i assegura que no es pot parlar d’autonomia dels professionals mentre no es reguli la prescripció.

    El treball social, més present als CAP

    Una de les mesures destacables del pla és el compromís de dotar tots els centres d’atenció primària amb almenys un treballador o treballadora social. Marga Garcia, coordinadora de la Comissió de Salut i vicedegana del Col·legi de Treball Social de Catalunya (TSCAT), assegura que des d’aquest col·lectiu professional estan “il·lusionats” i recorda que només un de cada dos equips d’atenció primària compta amb aquest perfil professional en l’actualitat. D’altra banda celebra el fet que es reconegui en la categoria de professional sanitari el treballador social sanitari. “Això permetrà tenir accés a la informació clínica de forma regulada”, comenta.

    Segons el pla, a més, cada usuari tindrà un treballador social de referència, a més d’un metge, una infermera i un administratiu sanitari. A més,  el treballador social del CAP podrà prescriure serveis d’ajuda a domicili, que ara es prescriuen des dels serveis socials municipals. Sobre aquest punt Garcia demana que es “defineixin bé les tasques i les línies per no generar duplicitats”.

    Accions que poden dur-se a terme de forma “ràpida”

    Algunes de les accions que conté l’estratègia del departament poden començar a fer-se des de ja i depenen únicament de la voluntat política. Així ho defensa Jaume Sellarès, que cita com a exemple la gestió de les agendes per part dels professionals, l’aprimament de les estructures de l’ICS o que els professionals puguin triar els directius.

    “El pla serà creïble en la mesura que es fixin períodes i es vegin ja resultats immediats d’algunes accions”, afegeix Albert Planes. Com a exemple de mesures que poden aplicar-se ja cita també l’elecció dels directors per part dels professionals així com la formulació dels equips de capçalera o l’eliminació de les Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP).