Etiqueta: PSMAR

  • El CatSalut s’ha de definir: o amb la Gerent o amb les treballadores i usuàries del PSMar

    El Comitè d’Empresa del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona ens vam reunir amb el sotsdirector del CatSalut, Ivan Planas, per traslladar-li els motius que ens porten a demanar la destitució de la nostra Gerent, la Sra. Olga Pané i Mena.

    Aquí van algunes valoracions personals, sobretot del que vam parlar en aquesta reunió. Primer de tot, estem allunyats, molt allunyats, d’aquests tècnics, buròcrates de corbata. El senyor Planas ens va deixar clar en diverses ocasions que ell era economista i que de números controlava. De ràtios i càrregues de treball, ja si això…

    Tots sabem que els números, si els estires prou, poden acabar dient allò que et convé. Em va venir al cap un dibuix de ‘El Roto’: «Darrere dels números hi ha persones. Doncs que s’apartin!».

    Vinyeta de l’artista ‘El Roto’

    Doncs això, darrere dels números que presenta la Gerent al CatSalut, que tants bons resultats obtenen, hi ha treballadores amb condicions laborals, com a mínim, qüestionables. Hi ha pacients que es passen un munt de dies a urgències. El patiment humà, tant de treballadores com d’usuàries, no surt als seus números. La precarització que hi ha darrere de cada externalització, de cada privatització, tampoc acaba d’encaixar dins dels seus «números».

    «Estem limitats, ja no podem incrementar la massa salarial. Ja ens agradaria poder destinar tots els diners que volguéssim a millorar condicions de les treballadores, però els recursos són finits».

    No hi ha recursos suficients? Recursos n’hi ha. En mans de qui? Cal una redistribució fiscal per aconseguir els recursos necessaris per finançar de manera adequada sectors cabdals, com ho és el de la salut. El gràfic de sota acredita que tenim marge per incrementar la pressió fiscal, preferiblement, a qui més té.

    Aquest altre gràfic demostra la necessitat d’incrementar la pressió fiscal, per poder arribar a apropar-nos a la inversió en sanitat de països importants del nostre entorn. Irlanda, que fins fa poc era considerat una mena de paradís fiscal, és l’excepció que confirma la regla.

    Aquesta última gràfica també demostra que Catalunya està molt allunyada de les Comunitats Autònomes que major inversió fan en sanitat (€/hab). També es troba per sota de la mitjana espanyola, només per sobre de Madrid, Andalusia i Múrcia.

    Que sí, que Espanya ens roba i tal. Jo no soc de números (tampoc de lletres), ni sé si Catalunya té capacitat per incrementar la pressió fiscal*, principalment a qui més té, dins les seves competències recaptatòries, però sí que tinc clar que aquest és el camí, «tota la resta, és una estupidesa». És cert que l’espai i context d’aquesta reunió no eren els més adients (ni jo la persona apropiada*) per mantenir aquest debat.

    El que sí que podíem fer era qüestionar el repartiment que fa la Gerent d’aquests, ja de per si, insuficients recursos. La resposta del sotsdirector, no diré que em va sorprendre, però sí que és molt significativa: «El salari de la Gerent no és pas alt (130.000 euros), al contrari. 20 directius no és pas una xifra gaire elevada, ni els 2 milions que es reparteixen en salaris són elevats. Si un sou és alt o baix, és relatiu. Normalment, va lligat al grau de responsabilitat». «Un comandament per cada 13 treballadores? S’hauria de veure si fan tasca assistencial o no aquests «comandaments».

    Potser sí que estaria bé saber quants d’aquests comandaments executen tasca assistencial.

    «La modalitat de contractació pública mitjançant «procediment negociat sense publicitat» és la modalitat que en tot el sector sanitari predomina, ja que moltes vegades les mateixes marques de la indústria sanitària imposen comprar els seus productes». Si fa o no fa, va ser això el que va dir. Doncs, exacte, bàsicament això és precisament el que denunciem i qüestionem.

    Sobre haver estat l’única Gerent d’un gran Hospital que va aplicar un ERO en l’anterior crisi:«Escolta, que va ser un pacte que es va arribar amb la majoria del Comitè d’Empresa. I es va acordar per evitar altres tipus de retallades com la del 5%». Sí, l’heu llegit bé, va ser exactament això el que va dir. Si no sap que sí que vam patir tota mena de retallades, també la del 5%, em preocupa. Si ho sap, em preocupa encara més. Quant a que va ser pactat amb el Comitè, només dir que cap altre Comitè va haver de decidir entre l’acomiadament de 194 treballadores o un ERO, ja que cap Gerència ho va posar sobre la taula. La senyora Olga Pané sí que va executar aquesta barbàrie.

    «Les externalitzacions no són privatitzacions (un clàssic) i poden servir per…». No recordo bé com va seguir, i no voldria dir cap barbaritat, però juraria que era quelcom així com per equilibrar balanços i fer inversions per sobre del topall que tenen marcat*. Fixeu-vos que el que va destinat a personal és despesa, la resta són inversions.

    Va seguir «Penseu en la manca d’espai que tenim a les instal·lacions de l’Hospital del Mar i l’elevat preu per metre quadrat de la zona de Ciutat Vella. Si portem les instal·lacions a Santa Perpètua, s’estalviarien molts diners i es podria aprofitar més espai del mateix Hospital per atendre més pacients». Tot i que crec que no seria la millor fórmula i que podem aconseguir espai dins l’Hospital del Mar, comprant el seu relat, quina necessitat hi ha d’externalitzar el servei? Que marxi a Santa Perpètua, o on considerin, però que continuï sent un servei propi del PSMar. Oi que tenim el CAEM de Salut Mental a Santa Coloma i no passa res?

    Segur que em deixo coses sucoses, però aquests punts són els que més em van cridar l’atenció. Ara ens queda que la Gerent comparegui al Parlament per vendre i fer atractiva aquesta externalització. Tenim pendents reunions amb la part de l’Ajuntament i de la Generalitat del Consell Rector i tornar al CatSalut per parlar amb la seva directora, la Sra. Gemma Craywinckel.

    Per acabar, enllaço aquest fil de Twitter comentant algunes de les qüestions plantejades per la nostra Gerent a una Jornada sobre model sanitari, que s’ha produït mentre escrivia aquestes línies i que, en certa forma, està molt lligat amb els temes tractats amb el Sr. Ivan Planas en aquesta reunió de la qual parlo. També serveix per reforçar, encara més, la necessitat de desfer-nos d’ella com a Gerent.

    En l’únic tema que coincideixo amb ella (amb trampa flagrant) és en el plantejament que fa de la necessitat de centralitzar la compra de serveis i de material per aconseguir millors condicions. Aprofitar el que anomenen l’economia d’escala*. En realitzar comandes de major volum, millora el preu de la matèria. A més, permet obtenir contractes a llarg termini que redueixen els costos unitaris. Per què, doncs, no centralitzar la compra de tot el material, maquinària, medicació… a través del Cat Salut? I ja de pas, que la contractació de tot el personal i la seva gestió, la faci també directament el CatSalut, sense Patronals pel mig. És evident que el sentit de la seva proposta no és aquest. Ella pretén fer grans constructes privats o consorciats, que centralitzin el màxim possible tota aquesta activitat en mans privades o semiprivades.

    Potser estic dient una bestiesa, però em sembla molt assenyat malgrat els meus inexistents coneixements sobre economia (Ay, Manolete, si no sabes torear, ¿pa qué te metes? Doncs perquè em ve de gust i perquè soc un inconscient. *Dit això, demano disculpes per endavant, per totes les incorreccions i/o errors tècnics en aquestes quatre línies. Si us plau, corregiu-me, vull aprendre’n).

  • Usuàries i treballadores de la sanitat per un objectiu comú

    Fa uns dies, l’Hospital de la Mar publicava al seu Portal de Transparència les dades sobre retribucions percebudes l’any 2020. D’aquestes dades podem extreure diferents conclusions.

    La primera és coneguda i publicada reiteradament: l’inflat salari que rep la nostra Gerent Olga Pané, candidata a consellera de Salut del Partit Socialista de Catalunya, per voluntat expressa del candidat socialista, Salvador Illa. 128.895,77 d’euros anuals. Un sou molt per sobre del president del Govern d’Espanya, al voltant dels 98.000 d’euros i similar al del president de la Generalitat, 130.000 d’euros. I, per cert, un salari, diguem-ne, irregular, ja que, «les retribucions íntegres anuals del personal directiu en cap cas poden ser superiors a les fixades per un conseller de la Generalitat». En aquest cas, les sobrepassa amb escreix.

    No obstant aquest gran sou, sembla no estar capacitada per a fer tot el treball que requereix la gerència del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, d’acord amb la necessitat d’haver de disposar d’una adjunta a la gerència, la senyora Cristina Iniesta, amb un sou una mica inferior al de la gerent, però també bastant per sobre del senyor Pedro Sánchez. Els vincles polítics en el cas de la senyora Iniesta, són amb CIU (recordeu la famosa sociovergència), amb qui va ser delegada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona els anys que Xavier Trias va estar al capdavant del consistori barceloní.

    En total, tenim 20 directius que es reparteixen 1.940.975,89 d’euros. Ens preguntem si en una empresa pública d’uns 4.000 treballadors és necessari disposar de 20 directius i, sobretot, si és necessari que cobrin aquests voluminosos sous, més encara si tenim en compte que el govern català és el que menys percentatge del total de la depesa en sanitat pública destina a la remuneració de les seves treballadores.

    Disposem de 296,07 comandaments pels menys de 4.000 treballadors. Un comandament per cada 12,88 treballadores. Cal? És necessari? No. És evident que no. Amb la necessitat de treballadores que actualment té el sistema sanitari públic, pensem que molts d’aquests comandaments estarien millor fent tasques assistencials. Que hi ha falta de personal ho demostren les més de 24.000 hores extres que s’han realitzat en el PSMar els set primers mesos del 2021. A això cal afegir les aproximadament 60 persones que treballen al departament de Recursos Humans. Un departament gairebé inexistent fa uns anys i que no para de créixer i d’adquirir poder en els darrers. Així doncs, la segona conclusió que extraiem, és el sobredimensionament de tot allò que intervé en la supervisió, control, poder i autoritat sobre les treballadores i treballadors rasos. Aconseguir, però, un reforç estructural, més que justificat, en qualsevol planta d’hospitalització, és pràcticament impossible.

    Si traslladéssim les dades que disposem del PSMar al conjunt de la sanitat pública, obtindríem un nombre aproximat de 394 directius, que s’embutxacarien uns 38 quilos anuals, i tindríem uns 5.827 comandaments pel total de 75.043 treballadors del sector públic de salut. És possible que quan diuen que la sanitat pública és inviable, insostenible per si sola, sigui per fets com aquests? És possible.

    L’altre variable que pot justificar la seva afirmació pot ser la naturalesa de les diferents «empreses» que operen en el sistema de salut a Catalunya. De les 54 entitats, que operen, 19 són Fundacions, 16 Consorcis, 9 són Entitats de Dret Públic, 6 Societats Mercantils, 2 Entitats Autònomes Administratives i 2 Entitats de Naturalesa Singular.

    Podem interpretar d’aquestes dades que el personal sanitari de l’Hospital de la Mar i del conjunt de la sanitat catalana no té massa motius per a estar content. I més si tenim en compte que hem passat dels aplaudiments i de les paraules boniques durant el més dur de la pandèmia a la sobreexplotació en forma d’hores extres, l’augment de càrregues de treball i el deteriorament de les condicions laborals. No ens sorprenen, doncs, dels resultats d’un estudi realitzat per l’Institut de Recerques Mèdiques de l’Hospital de la Mar (IMIM), que concloïa que el 15% del personal sanitari havia patit algun tipus de trastorn mental i que el 50% estàvem amb altes possibilitats de patir-ho.

    Però, i les usuàries, estan/estem contentes amb el sistema sanitari? Amb la qualitat en la seva atenció? Sincerament, creiem que tampoc hi ha motius per estar-ho. El deteriorament que l’atenció primària i comunitària pateix fa més d’una dècada ha facilitat que hagi saltat pels aires arran de la pandèmia. Ha provocat que les visites presencials siguin poc menys que ciència-ficció. Ha ocasionat un mal control i deficient seguiment de les malaltes cròniques. Ha dificultat la detecció i diagnòstic de potencials malalties greus. En definitiva, ha propiciat un munt de situacions que poden haver causat veritables tragèdies.

    Els seus efectes es poden detectar rere els números, on hi ha persones amb noms i cognoms. Ens referim a les desastroses dades quant a llistes d’espera. Som la comunitat autònoma amb més persones en llistes d’espera, un total de 173.694. Som la segona comunitat autònoma que més persones tenim en llista d’espera per cada 1.000 habitants; només ens supera Extremadura amb 24,06. Nosaltres tenim 23,97, i la mitjana de l’Estat és de 15,06. També estem per sobre de la mitjana de tot l’Estat quant a temps mitjà d’espera. A Catalunya és de 155 dies, i la mitjana és de 148. Darrere d’aquestes xifres el que hi ha és patiment. De fet, pensem que hi ha una relació directa entre aquests resultats tan dolents i el model sanitari tan fragmentat i de naturalesa tan variada que comentàvem anteriorment.

    La darrera conclusió que podem extreure és que ens segueixen sobrant motius per seguir mobilitzats per defensar la nostra sanitat. Una sanitat pública amb millors condicions laborals, amb atenció personalitzada, que atengui persones i no patologies. Centrada en la salut i la seva prevenció, i no en la malaltia i el seu tractament. Podrem aconseguir-ho? I tant que podrem. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Organitzem-nos les usuàries a través de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics i de totes les organitzacions que hi participen o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública.

  • Els gestors mercantils de la sanitat pública: llops cuidant de les ovelles

    No sabem si per a guanyar vots o sense advertir que pot perdre’ls, el futurible candidat a president de la Generalitat, exministre de Sanitat, Sr. Illa, llança a l’opinió pública, a través de la premsa amiga, les propostes d’assignació i repartiment d’alts càrrecs, en hipotètic cas que governi a Catalunya. En aquest sentit, ens sorprenem amb la notícia de la proposta d’assignació per al càrrec de consellera de Sanitat a la Sra. Olga Pané, actual gerent del Consorci Parc de Salut Mar.

    Des d’aquesta Plataforma de treballadores i veïnes, Acampada Mar, analitzem que el Sr. Illa, fidel al seu propi ideari polític, valora i premia als fidels servidors de la doctrina neoliberal, que, sent responsables gestors de centres públics han estat els encarregats de propagar i implantar, més enllà de les lleis i del control públic, les polítiques neoliberals de mercantilització i privatització del sistema sanitari, fins a aconseguir el que tenim ara: un sistema infradotat, fragmentat, ingovernable, col·lapsat, hospitalocentrista, que maltracta i retira drets a les seves treballadores, però llest per a continuar permetent la parasitació del sistema per la indústria i el turisme sanitari privats, amb l’excusa de l’»aliança publicoprivada» del que anomenen nova realitat.

    Aquests càrrecs executius submisos al neoliberalisme i els polítics, tenen per descomptat assegurat el seu futur. Ho hem vist també amb el recent nomenament del gestor de Ferrovial, Max Llobet, responsable del desastrós i letal programa de rastreig privatitzat, que, després de deixar en l’atur a 600 treballadors, ocupa ara un alt càrrec en el Departament de Salut.

    En el cas de la carrera política i professional de la Sra. Pané, veiem una progressió meteòrica des de la seva tendra militància sindical i d’esquerra, experiència que ha utilitzat en els discursos populistes per a intentar enredar a les veïnes indignades, que durant anys han manifestat la protesta a les portes de l’hospital, a una profunda transformació en representant i portaveu del lobby de gestors privatitzadors, sota la influència ideològica i adoctrinament de les escoles de negoci jesuïtes. Un transfuguisme que ha estat sempre molt valorat per les elits econòmiques, cercles d’economia, patronals sanitàries i polítics, de dreta i esquerra.

    Sabem que la política institucional s’assembla molt al funcionament dels grups mafiosos. Els lleials sicaris que posen en la pràctica les ordres neoliberals, reben sempre recompenses. Aquests grups, en forma de grup de pressió i influencia, defensen i executen no únicament les directrius ideològiques en la línia economia de qui ocupi el poder, també i per raons comprensibles, defensen els seus propis interessos com a lobbies. Podem constatar-ho en la composició i els membres del Cercle de Salut, que sempre és anomenat i prioritzat com a representant de la societat civil, per a marcar la deriva de futur del sistema sanitari públic.

    Les treballadores dels centres i veïnes de l’»àrea d’influència» del Consorci Mar, la coneixem bé. Tan bé que vam haver d’acampar a l’Hospital de la Mar per a evitar una modificació dels Estatuts del Consorci, que li concedien plens poders a la gerent, per a privatitzar i gestionar els centres al seu lliure albir, evitant el que ella denomina «tota aquesta penya» d’interventors i controladors públics i burocràtics, que tant molesten a aquesta senyora que ha demostrat la seva genialitat en la gestió empresarial i privatitzadora dels centres públics.

    Aquesta fòbia al control públic tal vegada té relació, entre altres coses, amb les irregularitats que sistemàticament han trobat en la gestió del Consorci? Així i tot, i en el seu cas, sempre ha rebut l’aplaudiment dels polítics connivents, tant de la Generalitat formada per partits neoliberals, com del mateix Ajuntament de Barcelona, suposadament d’esquerra «alternativa», que forma part del Consell Rector de l’Hospital, encara que l’equip municipal mai s’hagi volgut assabentar o responsabilitzar, com diu la llei, de la gestió de la sanitat a Barcelona.

    Les treballadores fa temps que denunciem les polítiques laborals als centres del Consorci Mar. Una de les característiques més lesives, és la històrica penosa política de contractació mitjançant l’abús descontrolat de la temporalitat. Abús reconegut per la Inspecció de Treball, que ha requerit a l’empresa l’estabilització de la contractació i la utilització de contractes temporals exclusivament en els supòsits legalment reconeguts. Requeriments que l’empresa ha ignorat de manera sistemàtica. Ha estat necessària l’arribada de la pandèmia perquè l’empresa reconegui tímidament que la seva política de contractació «potser no ha estat la més adequada». Encara que ho reconegui, això no ha significat que hagi impulsat cap mesura prou efectiva per a aconseguir-ho.

    Cal no oblidar que el Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona va ser l’únic gran Hospital que va sofrir un ERE, en el més agut de la crisi, ara fa deu anys. Gràcies a ell, es van perdre centenars de llocs de treball. No va servir, no obstant això, per a atenuar la precarització de les condicions de treball. Es va augmentar la jornada anual, es va retallar el 5% del salari, es van perdre millores socials, va augmentar la càrrega de treball… I mentre hem vist com en els últims anys la major part dels centres del nostre entorn han anat recuperant algunes d’aquestes pèrdues, com la jornada anual i el cobrament íntegre del sou en les baixes, nosaltres seguim igual, tot gràcies a la persona que el PSC vol com a consellera de Sanitat.

    La seva ferma defensa d’aquest model publicoprivat propicia que dins de la seva empresa existeixin nombroses subempreses, on és fàcil trobar treballadores amb doble escala salarial. És a dir, treballadores amb la mateixa formació, fent el mateix treball, amb les mateixes o millors aptituds, veuen com treballen una jornada anual major, mentre tenen un salari inferior. El Consorci Mar és un petit però fidel reflex del mapa mercantilista del model sanitari català.

    En cas de resultar, finalment, Olga Pané consellera, es veurà obligada a reduir el seu voluminós salari. Els actuals 127.000 d’euros com a Gerent del PSMar, passarien a convertir-se en 115.517 com a consellera. En aquest sentit, els actuals 21 Directius del Parc de Salut Mar es reparteixen, la no-gens menyspreable xifra de 2 milions d’euros anuals. Per a aquests «treballadors» no hi ha miraments. El nombre de Comandaments del Consorci també és significatiu i ens pot servir per a treure conclusions sobre la gestió de la futurible consellera. L’any 2018 hi havia 268,91 en plantilla equivalent a 40 hores, l’any 2019, 304,39. Un increment en un any del 13%. De plantilla ordinària, en el mateix període de temps, l’increment va ser tan sols del 3,3%. La realitat, un comandament intermedi per cada 12 treballadores. Tants càrrecs, per a mantenir controlades a tan poques.

    Actualment es mantenen plantes tancades, en la pitjor situació sanitària soferta en dècades, a causa de la falta de personal. Urgències desbordades amb una deficitària atenció a les usuàries, a causa de la falta de recursos humans i malgrat el sobre esforç i els enormes sacrificis d’aquests, amb l’únic objectiu de reduir els danys causats per la penosa gestió, de la que pot ser nomenada màxima responsable de la sanitat catalana.

    Les portes giratòries funcionen a dreta i esquerra, surten «professionals» de la gestió pública per a anar a l’empresa privada i a la inversa, per a entrar en les institucions del govern com a alts càrrecs polítics, triats a dit. Més que una porta giratòria, és un negoci on sempre guanyen uns i perdem els veritables propietaris dels serveis públics, usurpats directament per gestors lobbistes privatitzadors, o directament empresaris.

    A aquest respecte valgui com un altre exemple paradigmàtic el que està passant actualment amb altres Consorcis denominats «públics», com el Consorci Hospital Clínic, en mans directament d’un conegut director empresarial contractat per a gestionar el futur «pilotasso» urbanístic i el negoci sanitari que preparen. Un negoci que sempre es basarà en la nostra salut i les nostres vides, si continuem deixant-les a les mans de gestors empresarials.

    No sols els poders econòmics i financers defensen els seus interessos. No sols tenim polítics connivents i complaents amb les directives econòmiques del capital, també tenim als seus sicaris i executius, que defensen els seus propis interessos, encara que gestionin la sanitat de totes.

  • Professors de la UAB i de la UPF en disputa pel futur del Grau de Medicina al Parc de Salut Mar

    La carrera de Medicina sempre ha estat una de les més preuades i millor valorades tant pels estudiants que hi volen entrar com aquells que la deixen enrere. Preuades per la necessitat de generar metges però també, i conseqüentment al valor que li donen els estudiants, per la nota de tall que es genera. Potser la dificultat d’accés ha fet que al llarg dels anys s’anessin generant nous estudis de Medicina en les diverses facultats repartides arreu de Catalunya.

    Ara per ara, existeixen 8 graus: el de la Universitat de Barcelona (UB) a dos campus diferents, el de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), un conjunt entre la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la UAB, el de la Universitat Rovira i Virgili a Reus (URV), el de la Universitat de Lleida (UdL), el grau de la Universitat de Girona (UdG) i, finalment, els dos graus a preu privat a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i a la Universitat de Vic (UVic-UCC).

    A partir de dades consultades a la pàgina web sobre estudis universitaris a Catalunya elaborada per l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, en l’últim curs registrat, que va ser el de 2017-2018, es van graduar només als graus públic 875 metges i metgesses. A aquesta xifra se li ha de sumar 104 titulats que ho van fer per la UIC i, en un futur proper, els que aconsegueixin acabar el grau dels 88 matriculats per la UVic que, donat que va iniciar el seu grau l’any 2017, encara no té titulats comptabilitzats.

    Podríem afirmar doncs que cada any es graduen 1000 metges i metgesses només a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Aquest darrer any es van ofertar a nivell d’estat espanyol només 6.797 places de Metge Intern Resident. Només el 44% dels metges que aquest 2019 van realitzar l’examen MIR van tenir l’opció de triar plaça d’especialitat. Aquest percentatge es devia al fet que hi havia 15.475 aspirants per a 6.797 places. Si bé és cert que alguns metges realitzen el MIR per segona o tercera vegada, també és cert que hi ha graduats que no s’hi presenten. L’excés de metges per l’oferta laboral que hi ha després, com a mínim si vols fer-te especialista, demostra que s’ha arribat al topall d’estudiants de Medicina.

    Enmig d’aquest context, poden haver-hi nous canvis en un dels graus de Medicina que afectarien al programa conjunt entre la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Autònoma de Barcelona. En un document elaborat pels professors numeraris de la UAB al Parc de Salut Mar (PSMar), on imparteixen el Grau de Medicina UAB-UPF, defensen la supervivència del grau davant els moviments de la UPF per crear un títol propi de Medicina únicament vinculat a la Pompeu.

    En el document, que compta també amb el suport tant del degà, Vicent Fonollosa, com d’en Ramon Carreras (Coordinador de la Unitat Docent de la UAB al PSMar), afirmen que “l’organització i la impartició conjunta per part de la UAB i la UPF del Grau en Medicina en el que podem anomenar Àrea PSMar – PRBB – Ciutadella és de llarg la millor opció (acadèmica, científica, econòmica, biomèdica, sanitària, ciutadana) per Catalunya, per Barcelona i pel PSMar, incloent, es clar, l’Hospital del Mar i l’IMIM”. Des del professorat no entenen perquè la UPF pretén apropiar-se d’un grau de funciona perfectament i que, a més, tal com està és dels més demanats de tot l’estat.

    Els professors signants rebutgen l’argument de la UPF sobre que a l’Hospital li aniria millor tenir només una sola facultat però, davant d’això, a part de negar-ho rotundament, la UAB defensa que donat què la UB vol també situar un parc de recerca a la zona de la Ciutadella, creuen que el què té més sentit és que hi siguin les tres universitats a la zona.

    En aquest sentit el document argumenta que “en un context internacional d’interdependència, i també de forta competència –ambdues sovint positives i sempre inevitables– ni Catalunya, ni Barcelona ni les nostres universitats i governs es poden permetre o poden permetre aventures solitàries mancades de fonaments acadèmics i econòmics: la col·laboració és necessària i és l’opció més eficient. La col·laboració és una exigència social perquè és l’opció socialment més eficient. Les opcions acadèmiques i sanitàries unilaterals haurien d’explicar amb tot rigor quines inversions desitgen, quins rendiments prometen i de a qui treurien els diners”. I és que aquest és un altre dels problemes que el professorat denuncia. Universitats ara per ara, segons la UAB, ha donat veus que potser deixaria a la UPF fer un grau propi. Si això es donés, argumenten, hi hauria un problema de liquiditat per l’estudiant i pel sistema. Per què? Els signants del document afirmen que si la UAB s’endugués els seus diners i veient que Universitats assegura no tenir-ne, calculen que els alumnes haurien de pagar 14.000 euros per any.

    “De forma especialment rellevant, si quantifiquem les inversions fetes els darrers 10 anys en personal i en béns materials per les dues universitats (i la UAB, durant molts més anys). És un error incomprensible que aquestes inversions no es quantifiquin i no es valorin amb rigor quan es fan propostes pel futur. Ningú ha aportat proves de que la UPF tota sola hauria invertit a més els diners que ha invertit la UAB”. A més d’argumentar d’aquesta manera la dificultat que suposaria per la UPF dur sola la docència del grau, en el document també acusen als professors i metges que volen impartir de manera independent el grau de no pensar en la seva universitat que “té moltes altres prioritats per atendre, com és natural”. Alhora no entenen que “no hi hagi cap documentació amb valor institucional i jurídic sobre els compromisos de finançament d’un hipotètic Grau impartit en solitari per la UPF; compromisos, per ex., per part dels Departaments d’Universitats i de Salut, i de la pròpia UPF”.

    Paral·lelament també manifesten que “la UAB no pot abandonar –i menys com a resultat d’un procés institucionalment, democràticament i tècnicament tan deficient com el que estem patint– una institució sanitària, acadèmica i científica tan important per Catalunya i Barcelona com el PSMar”.

  • ‘No ens traureu la sang’: Acampada Mar es mobilitza en contra «la integració» del Banc de Sang i Teixits a l’estructura de l’Hospital del Mar

    A partir de les 10 h del matí les treballadores del servei de Sang del Consorci Mar Parc Salut de Barcelona atendran a tot aquell qui vulgui donar sang a les portes del centre. Ho fan en una mobilització de la Plataforma Acampada Mar formada per veïns, usuaris i treballadors del Consorci que vol mostrar la seva oposició al que descriuen com una clara externalització del servei.

    L’arrel de la convocatòria rau en la denúncia del projecte d’integració del Banc de Sang i Teixits (BST) i el Servei de Transfusió del Parc de Salut Mar. Acampada Mar acusa al PSMAR d’externalitzar el servei, ja que la gestió passarà al BST, però des del Consorci asseguren que el que es fa és incorporar aquesta entitat també de titularitat pública a l’estructura del centre.

    Des del Consorci afirmen que el Banc de Sang i Teixits en integrar-se a l’estructura del PSMAR  assumirà «els treballadors actuals i sense afectació a la qualitat del servei, als procediments ni a la relació contractual dels professionals esmentats».

    Davant d’això, Xavi Tarragon, delegat sindical de CATAC-CTS/IAC al Consorci i membre de l’Acampada Mar apunta que a la llarga el servei viurà una precarització. Si bé els treballadors actuals mantindran la seva escala laboral, Tarragon indica que «molts ho faran amb contractes parcials, alguns de tan sols 11 hores, i com a interins». A més, els nous contractes ho faran amb un rang inferior ja que la tipologia del contracte canvia. El que generarà, segons Tarragon, «una doble escala salarial al centre que ja es dóna en altres serveis com radiologia».

    En tot cas, la decisió s’ha pres a nivell nacional, ja que, com defensen des del Consorci, «és política del Servei Català de la Salut homologar tots els bancs de sang dels hospitals de Catalunya». La incorporació del BST al PSMAR és la darrera que es dóna en tot el territori català. L’Hospital defensa que gràcies a això es podrà instal·lar un punt fixe de donació per una banda. Per l’altra, aquesta integració «permetrà ampliar la cartera de serveis del PSMAR, oferint la possibilitat de realitzar a l’Hospital del Mar trasplantaments autòlegs de medul·la òssia de progenitors hematopoètics per al tractament de diverses patologies hematològiques». També es disposarà dels serveis de «laboratori de transfusió i immunohematologia i obtenció de CPH (cèl·lules progenitores hematopoètiques)».

    Tot i així, des de l’Acampada Mar consideren que aquest és un pas més a la «fragmentació de serveis dins el PSMAR» i no compren l’argument que sigui una entitat també de titularitat pública degut a unes declaracions del president del Consell d’Administració, Manel Peiró Posadas. Entre les frases que destaquen, Peiró va lloar la col·laboració público-privada com «una de les grans possibilitats del sector» i dient que «és imprescindible, un mecanisme molt adequat» alhora que parla de la necessitat del copagament per a la sostenibilitat. Tarragon denuncia que aquests perfils i aquestes iniciatives es dediquen a mirar de «reduir impostos a través de mesures que impliquen la debilitació del servei».

    La mobilització ‘No ens traureu la sang’ pretén fer posicionar l’Ajuntament de Barcelona i aturar aquest canvi de gestió.

  • Un altre punt de vista sobre l’»ambiciós» model de contractació laboral del PSMar

    A mitjans de maig el Cap de Recursos Humans del PSMar contestava a un escrit previ de qui escriu aquestes línies, en el qual criticava el model de contractació i descrivia el maltractament que reben les treballadores d’aquesta institució. La seva resposta presentava una realitat paral·lela on s’està portant a terme un «ambiciós conjunt de mesures per donar una major estabilitat al personal».

    Sí, mesures s’estan adoptant. Una d’elles, consisteix a oferir contractes de pràctiques a treballadores que superen els dos anys treballant regularment, mitjançant contractes temporals. Alguna de les persones que han estat «temptades» amb aquesta sucosa oferta, superen fins i tot els set anys. En els mons que no són de fantasia, no sembla gaire lògic ni ètic, oferir a una persona que porta tant de temps treballant a una institució d’aquesta envergadura, un contracte que té com objecte «l’obtenció pel treballador de la pràctica professional adequada al nivell d’estudis cursats» i que té com durada màxima dos anys. Ambició el que és ambició no li trobo gaire a aquesta decisió. Intentar estalviar-se uns euros en cotitzacions, sembla que s’ajusta una mica més a la realitat. Però en fi, tot són percepcions.

    Una altra de les «valentes» propostes per estabilitzar la contractació, són els contractes de relleu. En realitat es veuen obligats, ja que han de satisfer tota la demanda de treballadores que sol·liciten acollir-se a la jubilació parcial. S’ofereix a gent amb uns quants anys a la casa ja, amb la seductora idea de saber que té una data de caducitat ben delimitada. Quatre anyets i tornes a ser una suplència. Qui es pot negar?

    Per últim i no per això menys «atractius», els «interinatges de fidelització». Una sort de perpetuació de la precarietat. Això sí, tens garantit el sou d’una jornada setmanal de 30 hores. Tot un luxe. Inconvenients? Et poden canviar el pla, inclòs el torn, a 5 dies vista. No et pots negar tret que sigui per causa major. Les vacances te les has de demanar fora de l’època estival. Per descomptat aquest tipus de contractes també s’ofereixen a treballadores que superen els 4, 5, 6 i fins a 8 anys en el Consorci amb contractes temporals. Una altra seductora clàusula d’aquest contracte és haver de sol·licitar les vacances el novembre de l’any anterior. Irresistiblement ambiciós tot plegat.

    És cert, com diu Pau Gomar, que les particularitats d’un centre sanitari, obliguen a oferir 24 hores al dia, 365 dies l’any els seus serveis. El que no és tan cert és que això «provoqui una gran necessitat de cobertura de llocs de treball de forma temporal per cobrir les eventualitats i el dret a gaudir festius del personal dels diferents torns de treball». El que ho provoca, és la seva mala concepció, del que és estructural i del que no, tal com queda reflectit a la denúncia que hem interposat davant d’inspecció de treball.

    No és pas la primera denúncia que hem fet. Hem interposat 7 demandes per Conflicte Col·lectiu i unes 17 denúncies a Inspecció de treball. Recordo aquell moment en què l’empresa es va veure forçada a reconèixer davant la inspectora de treball que sí, que al personal de nova incorporació els feien contractes de 10 hores però havien de venir 40 h. Ploro d’emoció. O quan el mateix Pau Gomar va afirmar davant el Jutge que havien deixat de contractar al demandant perquè havia denunciat a l’empresa. Sublim. El posterior matís afegit, en adonar-se de l’error, dient que aquest fet havia «enrarecido el ambiente» ja servia de poc. Acomiadament nul. Quins records. Bé, però això és passat, deixem la nostàlgia de banda i tornem al present.

    El tema principal del meu anterior escrit abordava la situació d’una Infermera que portava realitzant suplències 7 anys a l’Hospital i que a causa d’una malaltia oncològica, va veure interrompuda la seva contractació durant més de 90 dies. Com molt bé diu el màxim responsable dels RRHH del Consorci, aquest és el temps necessari que diu el nostre Conveni per deixar de tenir vincle amb l’empresa i per tant perdre l’antiguitat. És cert, ningú és perfecte, quan es signen acords es poden passar per alt situacions que de sobte la realitat et posa al davant. Vull pensar que és en aquest context que no es van tenir en compte casos com el de l’Ana López. No entenc doncs, com és que quan li plantegem aquest cas a l’empresa, es tanqui en banda i no vulgui ni parlar del tema. Seria tan senzill com que en la Comissió Paritària de seguiment de conveni arribessin a un acord, tal com van fer amb les embarassades, que en un inici també els hi posaven l’antiguitat a zero en superar els 3 mesos sense contracte. En fi, demostren així la seva gran sensibilitat i preocupació pel benestar de la seva plantilla.

    Sobta també que es preocupi tant l’empresa per la possible malversació en la qual podrien incórrer en no complir allò marcat per Conveni, en reconèixer l’antiguitat de l’esmentada Infermera, sense tenir en compte l’opció que acabo d’exposar abans. En canvi, la possible malversació en regalar més de 8000 hores a UGT, CCOO i SATSE, sembla que no els hi preocupa tant. Ni el malbaratament de diners públics en abusar de l’acomiadament improcedent, com va afirmar el Tribunal de Comptes al seu Informe 7/2015 a la pàgina 76, tampoc sembla que els importi gaire.

    No vull acabar sense mencionar un fet anecdòtic però que deixa entreveure el tarannà de qui gestiona centres públics. Fa uns dies es va realitzar la «prova competencial» dins del procés de convocatòria de places per la regularització de tots els contractes d’interinitat de més de dos anys. A les preguntes no es parlava pas de pacients o usuàries, tractaven a les persones malaltes de «clients».

    En definitiva tots aquests fets són un clar reflex de les conseqüències de gestionar un centre públic com si es tractés d’un negoci privat propi. Tot potenciat per les polítiques sanitàries que s’han anat aplicant des de la transferència de competències en sanitat de l’estat a la Generalitat, obstinades a maleir, desacreditar i deteriorar la gestió pública per afavorir la gestió privada.

  • El model de contractació laboral del PSMAR

    El PSMAR, com a empresa pública, ha posat en marxa en els últims anys un ambiciós conjunt de mesures per donar una major estabilitat a la seva plantilla i garantir el servei que ofereix als ciutadans. En aquest sentit, tot i que els problemes en la contractació de personal són generals a tot el sector públic, amb limitacions legals i una regulació que limita les possibilitats d’estabilització de la plantilla, i malgrat que la mateixa activitat de la institució provoca un nivell de temporalitat alt, la institució ha posat en marxa mesures destinades a avançar en aquesta línia.

    En primer lloc, cal destacar que la mitjana de contractes eventuals i de suplència al PSMAR se situa per sota de la mitjana del sector sanitari públic. Segons dades del Pla de garantia de l’estabilitat labora elaborat pel Departament de Salut de la Generalitat, mentre al PSMAR la temporalitat se situava per sota del 20%, al conjunt del sector sanitari públic s’elevava fins al 28%. D’una plantilla real equivalent de gairebé 3.500 treballadors, el 81% són personal estable (dades a desembre de l’any 2017). D’aquests, el 15% tenen contractes d’interinitat.

    Oferta pública d’ocupació i pla de millora de la contractació del personal suplent

    El PSMAR és l’única entitat del seu àmbit a Catalunya que ha posat en marxa una oferta pública d’ocupació per al període 2017-2019. En total, 518 places que serviran per estabilitzar la situació contractual del personal amb contracte d’interí amb una antiguitat superior als dos anys. La fase de l’oferta de l’any 2017 està en fase de resolució i, ben aviat, s’obrirà la de l’any 2018.

    A la vegada, l’any passat es va posar en marxa un pla de millora de la contractació del personal suplent, amb l’objectiu de millorar la seva contractació oferint contractes estables per a la cobertura de necessitats no estructurals. D’aquesta manera, s’ha volgut garantir la disponibilitat dels professionals amb les competències adequades en el nombre necessari en cada moment. El pla ha inclòs 38 places, distribuïdes en 5 àrees d’especial rellevància assistencial (bloc quirúrgic, urgències, crítics, nefrologia/hemodiàlisi i hemodinàmica/electrofisiologia).

    Cal tenir en compte que la mateixa dinàmica de treball de la institució, 24 hores al dia, 365 dies l’any de servei, provoca una gran necessitat de cobertura de llocs de treball de forma temporal per cobrir les eventualitats i el dret a gaudir festius del personal dels diferents torns de treball. En el cas del PSMAR, l’any 2016 es van realitzar contractes per substitució a un total de 601 professionals. Per aquest motiu, la institució també ha engegat millores en la planificació laboral per garantir que els terminis de sol·licitud de dies festius i de vacances permeten realitzar les contractacions necessàries per assegurar la cobertura de tots els llocs de treball.

    Antiguitat i incapacitat temporal

    El PSMAR recorda que el conveni col·lectiu, acordat amb els sindicats SATSE, Metges de Catalunya, API, CCOO i UGT, i aprovat per més del 90% de la plantilla, recull i regula, en el seu article 15, el concepte de pagament per antiguitat. Segons s’hi estableix, aquesta s’acumula sempre que hi hagi continuïtat a la relació laboral. En cas de produir-se una interrupció d’aquesta relació inferior als 90 dies, aquesta antiguitat es manté, però no si és superior a aquesta xifra, amb l’excepció dels permisos de maternitat, que no es veuen afectats.

    En aquest sentit, s’ha de destacar que les relacions laborals vénen regulades per la legislació en aquest àmbit i els convenis col·lectius. Qualsevol intent de tractar casos individuals fora d’aquest marc comporta una il·legalitat, així com una arbitrarietat i la malversació de fons públics. A la vegada, la naturalesa pública del PSMAR l’obliga a assolir l’equilibri pressupostari als seus comptes. Això vol dir que qualsevol superàvit s’ha de reinvertir en la mateixa institució.