Just Deploy It!

Etiqueta: publicitat

  • La Generalitat retira dues guies de criança acusades de publicitat encoberta sense fer soroll

    El Departament d’Ensenyament deixarà de col·laborar en la difusió de la guia Un infant que creix de cara al curs 2018-19, segons es desprèn d’una resposta per escrit del conseller Josep Bargalló publicada al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC) del 3 d’agost. El mateix passa amb la guia Un infant, quina il·lusió. En una resposta per escrit publicada al mateix BOPC per part del conseller de Treball, Afers Socials i Família, Chakir El-Homrani, s’informa de la rescissió del contracte amb l’empresa editora. Es tracta de llibres que eren distribuïts de forma gratuïta a les escoles, editats de manera conjunta entre els departaments d’Ensenyament, Afers Socials i Família i Salut, en el que es donaven consells de bones pràctiques per a una vida saludable, el primer, i de criança, el segon.

    Un infant que creix era editat des del 2015 i finalitza el seu recorregut arran d’una polèmica despertada a inicis de 2018 en la que diverses entitats, organitzacions i docents denunciaven que contenia “publicitat encoberta”. Així, logotips de grans empreses com Nocilla, Knorr o Danonino, acompanyaven pàgines de consells sobre alimentació saludable. “Implícitament en alguns casos o explícitament en d’altres, s’usa la publicitat subliminal per a promoure iniciatives clarament insanes”, assegura l’associació VSF Justícia Alimentaria Global. Davant les crítiques, els departaments responsables de l’edició de la guia van argumentar que el disseny d’aquesta va ser plantejat per l’anterior govern (2015) i per això es va decidir retirar els logotips de les empreses de dins del llibre per a deixar-los només a la contraportada, a manera de patrocinadors.

    El departament d’Afers Socials assegura que, tot i que era un disseny que havia de seguir vigent fins el 2019, l’any passat el “vam revisar i vam considerar adequat retirar els logotips de l’interior del llibre” -encara que el text continuava sent el mateix i, per tant, fent referència a recomanacions que, segons VSF, estaven “fora de lloc”. A més, van ser molts els centres que van denunciar que el gener passat van rebre l’edició antiga del document. Per això, entitats com la FaPaC van demanar la seva retirada i, inclús, es va arribar a realitzar una campanya de Change.org per a denunciar el document.

    Un infant, quina il·lusió també va ser qüestionat pels logotips d’empreses que figuraven a les darreres pàgines del llibre, a l’apartat ‘Els Nostres Consells’ i que venien a càrrec de marques com Dodot, Licor del Polo o Danone. El Homrani assegura que “la Direcció General de Famílies sempre ha volgut separar els seus consells sobre criança de la visió més comercial de les empreses patrocinadores. Atès que els seus consells no coincideixen amb la visió que tenim des del Govern, es va insistir en diferenciar la part institucional (consells i orientacions de contingut pedagògic) de la part final del llibret on hi ha els consells dels patrocinadors” i, es va canviar l’apartat ‘Els Nostres Consells” per “Els Consells dels Patrocinadors”.

    Així, davant aquestes polèmiques de publicitat encoberta, recomanacions qüestionades i promoció d’hàbits poc saludables, la discussió sobre ambdues guies de criança es va tornar a plantejar en seu Parlamentària, ja amb el nou govern en funcionament i a poques setmanes de començar el curs. Arran de les preguntes formulades per les diputades Esther Niubó (PSC) i Marta Ribas (CatECP), els consellers d’Ensenyament, Josep Bargalló, i d’Afers Socials, Chakir el Homrani, asseguren que el Govern deixa de col·laborar en la difusió d’aquests documents.

    Bargalló, responent a la polèmica de la publicitat encoberta, assegura que el Departament d’Ensenyament va dur a terme “la revisió pedagògica dels continguts de la guia” i va alertar a la Direcció general d’Atenció a les Famílies respecte l’article 40.7 de la Llei 17/2011 de seguretat alimentària i nutrició que estableix que “les escoles infantils i els centres escolars seran espais protegits de publicitat”, motiu pel qual es va retirar la publicitat de l’interior del document.

    Així i tot, les diputades van fer referència a la difusió de llibrets amb patrocinis “que tenen interessos en les recomanacions relatives a la salut o criança dels infants” i que, a més, “contradiuen directrius del Departament i de l’OMS, distribuït a infants de 3 anys”. Davant d’aquestes bateries de preguntes, Bargalló assegura que “tots els documents que difon el Departament d’Ensenyament sobre alimentació als centres educatius segueixen les directrius fixades pel Departament de Salut i les recomanacions recollides per l’OMS”.

    Així mateix, també es demanava els consellers quines havien estat les aportacions de les empreses patrocinadores i el cost que havia suposat per a la Generalitat l’edició dels documents, editats ambdós per l’editorial Brot72, propietat de les filles de Roser Capdevila (autora de Les Tres Bessones). Bargalló, responent només a una de les dues qüestions, assegura que Un infant que creix no va suposar cap despesa per al Govern. El Homrani dóna alguns detalls més i afirma que “la creació i publicació del llibret suposava uns costos que van ser finançats amb les aportacions fetes per les empreses col·laboradores. Com a contraprestació s’oferien espais per als patrocinadors”, que eren també els encarregats de la distribució dels textos.

  • Denuncien la publicitat de clíniques privades en un ambulatori públic

    Publicitat de clíniques privades en un ambulatori públic. Això és el que va trobar-se en Nacho, pacient de l’ambulatori de Vilassar de Mar, quan va anar a visitar-se amb el seu metge de capçalera dimarts passat. Mentre esperava per ser cridat a consulta es fixava en la pantalla d’un televisor que distreu els qui esperen. “Arcon Clinic Odontòlegs” va aparèixer anunciat entre consells de salut habituals en aquest tipus de pantalles en ambulatoris. L’anunci d’aquesta clínica privada va alertar-lo ja que el seu ambulatori és un dels que gestiona l’Institut Català de la Salut.

    Es tracta del Centre d’Atenció Primària (CAP) Doctor Guillermo Masriera i Guardiola, a Vilassar de Mar, situat a deu minuts caminant de la clínica promocionada. “És la primera vegada que veig medicina privada publicitada en un centre públic. També hi sortia una empresa de podologia, diferents clíniques del maresme”, explica en una conversa amb aquest diari en Nacho, que a més és treballador d’un ambulatori i membre de la plataforma Rebel·lió Primària, des d’on s’ha vehiculat la denúncia a través d’una piulada a Twitter. 

    Preguntat per si també hi havia publicitat d’altres comerços locals que no siguin del sector salut en Nacho «creu recordar que sí». “Normalment aquestes pantalles serveixen per promoure l’alfabetització sanitària de la població, formació al ciutadà de coses relacionades amb la salut, no per promoure-hi clíniques privades”, lamenta. Per en Nacho no és casual que la publicitat es faci al CAP de Vilassar de Mar. “Aquí el pacient mitjà té un poder econòmic mitjà-alt i per tant pot ser que funcioni i que acudeixi a aquestes clíniques privades”, comenta.

    Televisors al CAP a canvi d’anuncis de sanitat privada

    Segons expliquen fonts del Departament de Salut, el 2013 l’Institut Català de la Salut va signar un conveni amb una empresa pel qual “aquesta comprava televisors per a l’ambulatori i a canvi podia posar-hi publicitat”. “L’anunci odontològic es permetia perquè és un servei que no està cobert pel sistema públic”, expliquen.

    Amb tot les mateixes fonts matisen que és un conveni que des de l’actual departament de Salut no accepten. “Va en contra de la nostra filosofia, ho teníem detectat i tenim previst no renovar el contracte quan s’acabi, a finals del 2017”, conclouen. De moment, des del departament de Salut no concreten de quina empresa es tracta.

    L’any de formalització del conveni el director gerent de l’ICS era Joaquim Casanovas Lax -que va ocupar el càrrec entre l’estiu del 2011 i el gener del 2014- i el màxim responsable era el conseller de Salut Boi Ruiz.

  • Medicina al prime time de TVE

    En altres ocasions ens hem ocupat en aquesta columna de la publicitat mèdica en els mitjans de comunicació, però sempre hi ha un bon motiu per tornar sobre la qüestió; no falten exemples. En aquesta ocasió voldria referir-me a les recensions de temes mèdics de més o menys actualitat que ocupen minuts al prime time (l’hora de màxima audiència) dels telenotícies de Televisió Espanyola (TVE). El detonador d’aquesta columna ha estat la notícia que un suposat pare de la cirurgia laparoscòpica ha realitzat una operació sense precedents en un centre privat de Madrid. Una faula. Tota una mentida, mal argumentada i pitjor presentada. De fet, una vergonya, una burla a la professió.

    Respecte a aquest tipus d’incidents que, malauradament, es repeteixen amb excessiva freqüència, voldria fer algunes puntualitzacions. En primer lloc, els mitjans haurien de confirmar la veracitat de les notícies que emeten en comptes de, simplement, fer-se ressò de les notes de premsa o dels comunicats que reben des dels florents departaments de comunicació dels centres mèdics privats (i també dels públics) sempre àvids d’aconseguir minuts o línies de visibilitat mediàtica. És responsabilitat del periodista, del redactor d’un informatiu, assegurar-se que la informació que s’emet és verídica i s’ajusta a l’evidència científica, cosa que rarament es fa, ja que molt pocs periodistes tenen prou formació mèdica per a poder certificar la veracitat de les informacions. Així i tot, un parell de lectures, una ullada a internet i algunes trucades telefòniques haurien estat suficients per desfer la malifeta en el cas a què m’he referit.

    En segon lloc, és responsabilitat de TVE informar al públic quan el reportatge que s’emet no tracta sobre una notícia com a tal, sinó que correspon a un missatge promocional d’un centre privat i el seu equip mèdic. Per això hauria de fer constar que la notícia que es dóna en un prime time està finançada per una clínica privada i té com a objecte encoratjar el negoci d’una institució sanitària amb ànim de lucre i dels metges que hi treballen. Transparència i conflictes d’interès obliguen. Alguns mitjans escrits, en casos similars, titulen les seves pàgines (en lletra petita, això sí) com «pàgines especials», «publireportatge» o similar. El mateix hauria de fer la televisió pública. Des d’aquestes modestes línies suggereixo als responsables dels telediaris que facin constar, quan sigui el cas, que la informació que s’emet es tracta de publicitat.

    En tercer lloc, aquest tipus de missatges televisius recolzats pel telenotícies més vist a Espanya crea falses expectatives i genera en l’espectador una confiança desmesurada en l’omnipotència de l’especialista que llueix a la pantalla i, en general, de la medicina contemporània. Després vénen les frustracions, els disgustos i les males cares quan alguna cosa no va com ha d’anar, és a dir, quan alguna cosa no va com diu la tele. La incapacitat de censura i de crítica de l’espectador mitjà, crec jo, és gairebé nul·la; en part per l’escassa educació sanitària dels nostres ciutadans i en part per aquesta creença tan ingènua i tan generalitzada, que fins i tot comparteixen les classes més cultes, que la tecnologia moderna ho pot tot.

    Resumint: Cal una mica més de cautela, menys ambició i més serietat quan des del prime time de TVE, i de les televisions i de les ràdios en general, s’emeten notícies sobre suposades novetats i suposats avenços en el camp de la medicina. Tots sabem que els mitjans visuals o escrits, passen per un mal moment econòmic i per problemes d’identitat davant de la proliferació d’alternatives en línia de dubtosa fiabilitat però molt populars, però això no impedeix que s’hagin d’extremar les precaucions quan difonen notícies relacionades amb la salut i la medicina, especialment si aquestes provenen d’institucions sanitàries amb ànim de lucre.

  • Els metges i la publicitat

    COLUMNA ILLICH

    Fa poc més d’una dècada era estrany trobar (auto)publicitat mèdica als mitjans de comunicació: premsa, ràdio o televisió. Una regla no escrita recomanava als professionals de la medicina una actitud reservada i prudent de cara a la difusió de les seves activitats. Això no vol dir que, de tant en tant, els mitjans s’interessessin per un o altre avenç científic i que els professionals involucrats en parlessin i en fessin difusió. També hi havia, en temps passats, seccions serioses als diaris dedicades al comentari crític i educatiu de troballes de la recerca rellevants per a la salut.

    D’uns anys ençà però, el panorama de la publicitat mèdica ha canviat molt, per no dir radicalment. En part, però només en part, aquest canvi pot ser degut a un major interès del ciutadà per conèixer i eventualment aprofitar-se, dels avenços en matèria de salut. És clar que aquesta ha esdevingut una qüestió prioritària i els mitjans, sempre amatents a les «tendències», han sabut aprofitar l’oportunitat. Diguem que des d’aquest punt de vista cap problema perquè el dret a la informació ha esdevingut, amb tota lògica, un dels drets fonamentals de la ciutadania.

    Ara bé, diguem-ne que la tendència dels mitjans en els darrers anys no ha estat precisament fer-se’n ressò d’una informació rigorosa, contrastada i crítica dels avenços mèdics; més aviat han derivat cap a un cert groguisme que prioritza la (suposada) innovació per la innovació. En aquesta deriva cap al sensacionalisme poc contrastat, els mitjans han trobat sovint bons aliats entre els metges. L’oferta cada cop més àmplia d’espais per a la publicitat mèdica, ha estat vista per molts companys com a trampolí per a la seva promoció social, hospitalària o acadèmica. Una de les motivacions essencials per les quals premsa, televisió i professionals s’han trobat viatjant en un mateix vaixell ha estat d’una banda els problemes pel finançament d’un periodisme i d’uns mitjans audiovisuals en profunda crisi d’identitat i en nombres vermells per tot arreu. Les tirades dels diaris i les audiències s’han tornat un testimoni implacable de la rendibilitat de les empreses de comunicació, públiques i privades, i això ha dut a la recerca de fonts de finançament diferents de la publicitat convencional. La indústria farmacèutica, els departaments de comunicació d’universitats, hospitals i clíniques privades, centres de recerca i els mateixos professionals s’han convertit així en fèrtils caladors on pescar euros per fer quadrar els comptes. Veiem, per exemple, com al prime time, l’hora de màxima audiència, de TVE apareixen sovint especialistes que treballen en clíniques privades, dictaminant sobre alguna notícia que els periodistes han preparat. Aquesta pràctica probablement amaga publicitat de les institucions que hi ha al darrere i és imprescindible que això constés al peu de la imatge. Alguns mitjans, pocs i poc sovint, titulen aquestes aparicions com a publireportatge o publicitat, amb la qual cosa el lector queda avisat. Però moltes vegades, el lucre que acompanya aquest tipus de comunicacions és totalment opac.

    Que els mitjans es vulguin aprofitar de les circumstàncies sistèmiques d’un públic àvid de notícies i uns agents que volen ser publicitats pagant els seus bons euros sembla fins a cert punt lògic, diguem-ne des del punt de vista de les empreses de comunicació. El que ja no veig tan normal és com sovint els professionals es presten en aquests tipus de pràctiques sense cap recança. Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna, a propòsit dels conflictes d’interès, escrivia com en poc temps havia recollit un seguit de declaracions en articles-entrevistes amb col·legues, fetes a diversos mitjans, tals com: un oftalmòleg afirmant que tothom hauria de portar ulleres per protegir-nos els ulls doncs «són una part important del nostre cervell»; un dentista assegura categòricament que al 30% de la població li fa pudor l’alè; un psiquiatre declara que més del 30% de la població pateix trastorns de la personalitat; un uròleg, assidu a les pàgines de la premsa diària, afirma que l’aparell que fa servir per operar les pròstates és el millor del món.

    Aquest tipus d’autopromoció es troba en l’actualitat totalment desbridada. Els mitjans han trobat en aquesta predisposició dels professionals una mina potencial per les seves arques i els professionals un altaveu per al seu exercici privat o per a la promoció interna en els seus centres de treball. Cal recordar aquí l’article 115 del Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya que explícitament fa constar que el metge podrà comunicar a la premsa i a altres mitjans de difusió, no dirigits a metges, informació sobre les seves activitats professionals, sempre que aquesta sigui verídica, mesurada, discreta, prudent i entenedora. En moltes de les aparicions als mitjans, aquest honorable principi es viola sistemàticament i, el que és pitjor, d’això en resulta sovint la desorientació de l’opinió pública. En uns casos és l’optimisme radical front malalties greus el que fa créixer la impressió que la longevitat (i la immortalitat) són a la volta de la cantonada, la qual cosa és, simplement, una irresponsabilitat. En d’altres, l’opinió de l’expert és completament esbiaixada cap a la seva especialitat i mai s’hi fa explícit el punt de vista contrari o complementari. Finalment, la banalització de la cirurgia, per exemple, és a la base de moltes de les reclamacions que hi fan els pacients que ha patit alguna complicació i que, de bell antuvi, assumeixen que tot ha d’anar bé.

    No sembla fàcil redreçar la situació perquè aquesta té un caràcter sistèmic on els diversos agents interessats es troben a gust. Tanmateix crec que tant els mitjans com els col·legis professionals haurien d’actuar amb més cura abans que tot això se’ns en vagi de les mans.