Just Deploy It!

Etiqueta: reanimació

  • Minuts que salven vides

    El nostre cor és un òrgan musculós, clau per a la vida com a impulsor de la sang cap a les cèl·lules, a les que proveeix, amb aquesta acció, d’oxigen i nutrients (proteïnes i sucre). La contracció i expansió d’aquest múscul vital es produeixen automàticament, i per un impuls elèctric, a un ritme regular i rítmic, donant lloc al batec. Quan es perd la sincronia dels batecs, la contracció de les fibres del múscul cardíac esdevé anòmala i incontrolada, la sang deixa de circular correctament, perquè el cor no emet força per empènyer el seu cabal, es poden crear coàguls i les cèl·lules, a poc a poc deixen de rebre oxigen. Aleshores parlem de fibril·lació.

    Evitar que el cor arribi a quedar aturat, o que això duri el mínim temps possible, perquè no es deixi de bombejar sang, pot estar en les mans de qualsevol persona. El batec natural d’aquella persona pot ser substituït per compressions fetes amb les nostres mans. I aquest és el missatge del Dia Mundial de l’Aturada Cardíaca, que se celebra cada any el 16 d’octubre. Més de 350 escoles i prop de 3.000 professors formats en suport vital a Catalunya organitzen aquests dies demostracions de les maniobres de reanimació. A Barcelona, a les portes del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau, se’n faran el mateix diumenge, de 9 a 15 hores. Es fan al carrer -en la confluència de Sant Antoni Maria Claret i l’avinguda de Gaudí-, a la vista de tothom i amb l’objectiu que qualsevol que ho pugui aprendre i provar ho pugui fer.

    Consell Català de Ressuscitació

    Una aturada del cor, que deixi de bombejar, pot produir-se per moltes causes. Tal com exposa el doctor Pere Subirana, metge especialitzat en medicina de família i vinculat a les urgències els últims 30 anys, “algunes aturades cardíaques poden ser morts sobtades, inesperades, per un infart, una descàrrega elèctrica, asfíxia, ofegament a l’aigua o ennuegament”. Però -precisa- “en totes les causes que condueixen a la mort, hi ha un període en què l’aturada pot ser reversible. Durant un temps és possible tornar a fer que el cor bategui, substituint el batec en pausa per petits embats amb les nostres mans”, exposa Subirana, que és director del comitè executiu del Consell Català de Ressuscitació (CCR).

    La ressuscitació és la reanimació cardiopulmonar, “el conjunt de mesures que s’apliquen per substituir transitòriament la respiració i la circulació espontànies, fonamentalment respiracions de rescat i compressions toràciques”, tal com trobem definit al servei lingüístic Optimot. Amb les maniobres de reanimació es pot revertir l’aturada, fent que torni a circular la sang. “Si es fan compressions toràciques, es provoca que la sang vagi circulant i fent arribar oxigen al cervell i al cor, i el cor es manté així en un estat que permetrà curar més tard. Amb les maniobres es guanya temps, donat que es poden mantenir durant desenes de minuts fent que la sang circuli, mentre s’espera un desfibril·lador o personal sanitari”, afegeix el doctor Subirana.

    Segons dades de la Societat Espanyola de Cardiologia, “a Espanya es produeix una mitjana anual de 30.000 parades cardíaques, amb una supervivència entorn de només del 5% al 10%”. La immensa majoria de les parades cardíaques –puntualitzen també a nivell estatal-, es produeixen lluny d’un hospital, “sobretot en els nostres propis domicilis o en recintes públics, llocs on, generalment, no sol haver-hi personal sanitari que pugui dirigir la reanimació”. La mateixa font exposa que “el 20% de les persones que pateixen una parada cardíaca i arriben a l’hospital, sobreviuen sense seqüeles, si se’ls realitza una reanimació bàsica. El problema és que només un 10% de les persones que sofreixen una parada cardiorespiratòria arriben amb vida a l’hospital”.

    La Societat Espanyola de Cardiologia detalla també que, segons diverses enquestes poblacionals, “la meitat de la població adulta admet no saber identificar correctament una parada cardiorespiratòria, i només entre un 30 i un 40% diu saber com actuar si presencia una situació d’aquestes característiques”.

    Consciència i aprenentatge

    Per conscienciar sobre aquesta realitat en la qual qualsevol persona pot actuar en benefici d’algú amb aturada cardíaca, se celebra la jornada mundial de conscienciació. A Catalunya, hi ha més de 1.300 instructors de Suport vital bàsic (SV). Alguns venen del món de la medecina, la infermeria, emergències, cossos de bombers i policials, i professionals de l’educació física que, amb motiu del Dia Mundial de l’Aturada Cardíaca, ensenyen a alumnes i membres de diferents col·lectius com procedir davant d’una aturada cardíaca, si no hi ha personal sanitari al costat de qui la pateix.

    Des del CCR, demanen als instructors -persones formades en el domini de les maniobres de ressuscitació- que impulsin i participin en accions encaminades a difondre el Suport Vital per donar a conèixer com actuar davant una aturada cardíaca i conscienciar així la població en general i també la sanitària, amb actes, cursos, tallers d’aprenentatge i xerrades, incidint en la importància de fer-ho de manera estandarditzada d’acord amb les recomanacions internacionals. Cada escola fa la seva campanya, fins i tot s’organitzen curses per veure qui fa millor les maniobres. També les unitats del SEM o la Creu Roja. “Alguns organitzen un dia conjunt per a alumnes i pares, i després ens envien fotografies i vídeos, que nosaltres publiquem”, explica el director del comitè executiu del CCR.

    Doctor Subirana: «Hi ha un període en què l’aturada pot ser reversible» | CCR

    El CCR es va crear per la necessitat de promocionar la ressuscitació pulmonar dins de l’àmbit sanitari i no sanitari. Per constituir el consell, es van ajuntar les societats científiques de medicina intensiva, urgències, anestesiologia, cardiologia, pediatria, i medicina de família. La seva missió és formar gent que pugui fer i ensenyar a fer les maniobres de reanimació, difondre i formar tota la població i la comunitat científica, informant també de qualsevol avenç.

    Tal com explica el doctor Subirana, “més d’un 70% de les aturades fora de l’hospital són per fibril·lació, és a dir, es perd la sincronia del batec, es fa una arrítmia i es para la circulació. Amb un desfibril·lador el que es fa és activar novament el batec, ajudant a fer que torni a passar corrent pel cor, se sincronitzi de nou el moviment de les fibres cardíaques i es torni a activar la circulació”.

    Encara que cada cop hi ha més desfibril·ladors en llocs públics, en centres esportius, escoles, farmàcies, benzineres, inclús hi ha municipis que ja es distingeixen com a cardioprotegits, si el desfibril·lador no es té immediatament a disposició, al costat d’on es produeix l’aturada cardíaca, segueix sent imprescindible -pot resultar de vida o mort- practicar les compressions toràciques.

    L’ús del desfibril·lador

    DEA són les sigles que descriuen el desfibril·lador extern automatitzat. La particularitat d’aquest dispositiu, com assenyala el doctor Subirana, “és que et diu el que has d’anar fent. Un cop enganxat, seguint les instruccions, es connecta i l’aparell determina si la persona està fibril·lant o no, si el cor està aturat o no. Si ho està, l’aparell s’activarà i el desfibril·lador haurà estat útil, amb una fiabilitat que supera el 99%. L’aparell es carrega i fa la descàrrega, un cop -tal com alerta- s’ha apartat tothom de la persona amb aturada, el cor de la qual es reactiva. Qualsevol ciutadà que tingui un mínim de coneixement general, i estigui bé del seny, rep les instruccions i pot executar aquest acompanyament de l’aparell”. En cas de no tractar-se en realitat d’una aturada del cor –afegeix l’expert- “el desfibril·lador no es carregarà i no es farà cap descàrrega sobre el cos”.

    Però, en qualsevol cas, insisteix l’especialista, “si una persona cau a terra, està inconscient i no respira, convé començar a fer-li compressions. En cas de no tenir en realitat el cor aturat, no passarà res, però si ho està, li salvaràs la vida. En comptes d’esperar l’ambulància i mentrestant mirar i no fer res, es pot ajudar que arribi sang a tots els òrgans, li estaràs donant l’oportunitat de seguir vivint”.

    Petició com a matèria curricular

    És tanta la importància de saber actuar ràpid i aplicar les maniobres, per part de qualsevol que estigui més a prop de la víctima, que des del Consell Català de Ressuscitació ja fa temps que demanen que aprendre aquestes maniobres de reanimació sigui una matèria curricular en tots els centres d’ensenyament.

    De fet, des del mateix CCR es forma el professorat en Suport Vital. Des del parvulari fins al final de l’ESO, a cada aula amb adaptació del llenguatge i manera d’aprendre-ho, ja hi ha molts centres on s’instrueix. “Al parvulari, per exemple, s’ensenya els infants a marcar 1, 1 i 2, per si mai li passa res a l’avi o àvia i es troben sols amb ells”. Els més grans aprenen les maniobres i la manera de donar el missatge al personal d’emergències.

    Tota la ciutadania, a més, tenim a disposició cursos de primers auxilis, presencials o híbrids, amb unes hores de coneixements teòrics i unes altres pràctiques. I ja són conegudes algunes associacions de cançons populars amb el ritme de les maniobres amb les quals, indica Subirana, “s’ha de donar temps perquè el cor s’ompli de sang, entre 100, màxim 120 pulsacions per minut”. Temes musicals com La Macarena, Staying Alive, la marxa imperial de Star Wars en són alguns.

    A Espanya es produeix una mitjana anual de 30.000 parades cardíaques | CCR

    En webs com el del CCR o també al de Canal Salut, hi ha vídeos per familiaritzar-se amb aquestes maniobres de reanimació cardiopulmonar.

    Les indicacions són:

     

    1.- COMPROVA Garanteix que és segur apropar-se

    -Comprova que la víctima no respon

    -Inclina el cap enrere, eleva el mentó i comprova si respira

    -Si no respira amb normalitat és necessari fer RCP

     

    2.- TRUCA

    Truca al 112 i segueix les instruccions que donin

    -Si algú ha vingut a ajudar, demana-li que truqui al 112 per tu i que vagi a buscar un DEA

    -Compressions cardíaques són més importants per a la supervivència. No interrompre o demorar les compressions toràciques

     

    3.- COMPRIMEIX

    -Col·loca les mans al centre del pit

    -Comprimeix el pit de 5 a 6 cm a un ritme de 100-120 compressions/min al ritme d’»Staying’ Alive»

    -Comprimeix fort i de pressa. No et preocupis, no pots fer cap mal

    -Si arriba un DEA, posa’l en marxa immediatament i segueix les instruccions

    -Un cop arribin els serveis d’emergències, continua fins que et diguin que t’aturis

    -Ben fet!

  • El teu fill podria salvar-te la vida (si a l’escola li ensenyen com)

    «Estàvem un dissabte a la tarda nit prenent alguna cosa. Tenia a la meva filla de sis anys asseguda a la meva dreta i de sobte em va agafar la cama, es va posar dreta, boquejava però no emetia cap so, tampoc podia tossir. Es va dur la mà al coll, li vaig preguntar si s’havia ennuegat però la cria no estava menjant res. Em vaig posar dreta, la vaig girar i la vaig inclinar sobre la meva mà per anar a donar-li un copet a l’esquena amb la meva altra mà entre els omòplats i llavors el meu fill mitjà, de nou anys, es va avançar i li va donar dos cops forts a l’esquena i va sortir disparat de la boca de la meva filla un tros de gel. Com la nena ens va explicar després, en anar a escurar l’últim glop del refresc, va fer el típic gest de tirar el cap enrere per acabar el culet que quedava i es va ennuegar amb el gel».

    La història la recorda la metgessa navarresa Ana Campillo, que ja va explicar la gesta del seu fill en un fil de Twitter que es va fer viral. Marta Nonide Robles, metge del SAMU-Asturias, posa alguns exemples similars: «Una nena de 10 anys va aconseguir alliberar la via respiratòria de la seva mare, que s’havia ennuegat amb una cloïssa, i una altra nena de 12 va salvar a la seva àvia d’un altre ennuegament. Dos nens han donat instruccions de reanimació cardiopulmonar als adults en cas de parada cardiorespiratòria. S’han multiplicat els casos de nens que truquen el 112 perquè el seu familiar no desperta o ha patit un accident».

    Aquestes històries amb final feliç tenen molt més en comú que la valentia dels nens protagonistes: tots aquests petits herois i heroïnes reben en els seus centres escolars formació en primers auxilis. Però, tot i que en el Reial Decret que estableix el currículum bàsic d’Educació Primària apareix fins en cinc ocasions la inclusió dels primers auxilis, la veritat és que, com assenyala Nonide, que està darrere del projecte RCP des de la meva escola,  les autoritats «no donen una guia detallada de qui, com i en quin moment o assignatura han d’impartir-se. Això deixa als col·legis la potestat d’introduir-los a la seva manera».

    Això queda clar quan Campillo i Nonide expliquen les diferències de l’aplicació de la norma entre Astúries i Navarra. A Astúries, és personal d’infermeria d’associacions com Amb les teves mans pots salvar vides, que gestiona Nonide, els que van als col·legis a demanda el professorat. «Al principi anàvem d’escola a escola proposant als profes o directors. Tenien molts dubtes que aquests tallers fossin apropiats, sobretot amb nens tan petits -fins i tot de cinc anys-«, matisa, però «el boca a boca va funcionar. I ara mateix tenim una tremenda llista d’espera».

    Ana Campillo deia en el seu fil viral que «a Navarra som molt afortunats». I no li falta raó: el Govern de Navarra té un conveni amb l’associació de sanitaris L’ABC que salva vides, pel qual aquest personal forma a professorat, especialment d’Educació Física, perquè en els últims anys de Primària i primers de Secundària, en un parell de sessions per curs, l’alumnat aprengui «si una persona respira o no, la maniobra d’inici per a la reanimació cardiopulmonar i les maniobres d’ennuegament».

    Per què és necessari

    Marta Nonide reconeix haver anat a domicilis on nens petits han estat sols hores amb l’adult que els cuidava mort o desmaiat. «Però el 2012 una nena de 8 anys em va trucar al 112 perquè la seva àvia s’havia desmaiat. Va contestar a totes les meves preguntes i vaig entendre que es tractava d’un ictus. Al costat del seu germà de 6 anys va complir totes les instruccions i va posar a la seva àvia en posició lateral de seguretat amb la meva guia. L’ajuda va arribar en 10 minuts i la seva àvia es va salvar. Així que vaig entendre que els nens més petits eren els més desprotegits, però també els que millor anaven a trucar i a obeir al 112 en cas d’emergència. Era qüestió d’adaptar la formació».

    Al web de RCP des del meu cole s’afirma que els països nòrdics formen als seus escolars en les maniobres d’atenció a l’emergència. Per això, la seva taxa d’eficàcia en salvar la vida d’un pacient en aturada cardíaca sobtada és superior al 70%. A Espanya aquesta taxa és inferior al 10%. Els ciutadans espanyols arriben a la vida adulta sense estar capacitats per reconèixer una parada cardiorespiratòria o per fer una reanimació cardiopulmonar eficaç.

    Ana Campillo explica per què és important que la població tingui nocions de primers auxilis amb un argument incontestable: «En situacions d’una parada, d’un ennuegament, la teva vida depèn del que sàpiga la persona que tens al costat. Hi ha unes mínimes mesures o coneixements que es poden considerar gairebé un deure cívic».

    Marta Nonide, per la seva banda, es mostra partidària de començar a ensenyar aquestes nocions com més aviat millor. «Poden començar a mecanitzar amb els seus peluixos, de manera divertida i desproveït d’angoixa, les maniobres de reanimació cardiopulmonar i les de desobstrucció de la via aèria». Si les comencen a mecanitzar de forma correcta amb cinc anys, les normalitzen i repeteixen cada any, explica l’experta, «en arribar a l’adolescència (quan realment siguin capaços d’aplicar-les de manera efectiva) ja tindran els conceptes gravats. Hi actuaran sense pors ni dubtes. Com més grans són els alumnes (i no diguem si el curs es dóna en adults) més difícil és que interioritzin les maniobres i les apliquin correctament en un moment d’emergència real».

    Campillo és molt conscient que no es pot sobrecarregar el currículum escolar, per això compara les sessions anuals de primers auxilis amb la pràctica repetida de simulacres d’evacuació i proposa que «aquest tipus de tallers i de formació es faci de manera generalitzada en l’àmbit escolar i també en els centres de treball. Tallers curts i bàsics, però repetits en el temps, perquè tot el que no s’usa s’oblida».

    Projectes virals i fàcilment reproduïbles

    En el cas de nens i nenes petits, se’ls ensenya a trucar al 112, a diferenciar si algú respira o no i a tenir a mà (o aprendre) la direcció de casa seva per facilitar-la als sanitaris. Nonide explica que, amb els petits, canten la cançó de la Reanimació, la fama fins i tot ha travessat l’oceà. A part de cantar, els nens de cinc anys «podien aprendre la reanimació cardiopulmonar i el Heimlich [maniobra per salvar la vida en cas d’un ennuegament], amb els seus peluixos (no tenen força per als maniquís de la gent gran). I els encantava. I ho recordaven». A la web, Marta Nonide comparteix nombrosos recursos, de manera que es mostra convençuda que el seu projecte és «fàcilment reproduïble».

    Les dues sanitàries reivindiquen que aquest tipus de formació a les escoles es faci de forma reglada i universal, perquè, assegura Campillo, «la formació en primers auxilis és desigual entre escoles i comunitats i es porta a terme a costa de molta voluntarietat de diverses associacions». Per això, defensa que «cal que des de les administracions es reguli i pressuposti la formació, atès que és la forma més transversal i efectiva d’arribar a tota la població».

    Marta Nonide està convençuda que en quinze anys tindríem els números revertits pel que fa a la supervivència en casos d’aturada cardiorespiratòria si la formació en primers auxilis arribés de manera reglada a totes les escoles, «on captes i formes a el 99% de la població» . I en aquest afany, les famílies, afirma Nonide, tenim un paper fonamental: «Si les famílies veuen el que poden aprendre els seus nens, com són els tallers i els perden la por, comprenen que són vitals i els exigeixen en massa, les autoritats i governs es posaran per fi les piles».

    Aquest és un article de eldiario.es