Just Deploy It!

Etiqueta: rebel·lió

  • La rebel·lió de la primària

    L’atenció primària està en peu de guerra. Els companys de Can Vidalet van posar sobre la taula el problema que patim a diari a les consultes. Per això milers de professionals donem suport al seu manifest, així com ho fan molts equips d’atenció primària en bloc i moltes associacions com el FOCAP, COMB TU, la Marea Blanca o la CAMFiC. Malauradament des dels anys vuitanta l’atenció primària catalana no ha parat de lluitar per defensar el seu paper dins del sistema sanitari. Es va batallar per reformar els antics ambulatoris, per defensar la disciplina dins la formació pre i post-graduada, per aconseguir fons i recursos per fer recerca pròpia, per crear l’especialitat d’infermeria de família i per ser respectats pels companys hospitalaris, el Departament de Salut i la població. Malgrat que moltes d’aquestes lluites no estan acabades, la crisi actual les ha deixat en segon terme.

    Per què està disgustada l’atenció primària? És molt senzill: L’atenció primària ha rebut, més que ningú les conseqüències de l’actual crisi econòmica. El manifest de Can Vidalet ho deixa ben clar, s’ha convertit en l’embornal de les deficiències del sistema. Visitem els que no tenen dret d’assistència, els que esperen ser atesos per un especialista o ser operats en un hospital. Consolem a un nombre creixent de pacients amb problemes depressius i trastorns adaptatius i cuidem a pacients envellits amb malalties cròniques que tenen poc suport social. Apliquem les mesures de reducció de la cartera de serveis que va introduir el Decret de mesures extraordinàries del 2012 i les estrictes directrius de prescripció farmacèutica que fixa el CatSalut. En definitiva, som la interfase entre la població amb més necessitats i un sistema social i de salut que no els pot atendre plenament.

    La situació afecta especialment als professionals. Tenim un present molt dur i poques expectatives de què el futur sigui millor. Com els nostres companys hospitalaris hem patit les retallades de nòmina, plantilla i recursos, però sabem que nosaltres ens jubilarem en la mateixa situació. No hi ha carrera directiva, ja que els directius s’anomenen arbitràriament. Tampoc farem una carrera acadèmica, ja que la universitat catalana no considera a la medicina de família com una disciplina acadèmica. Ni tan sols podem aspirar formalment a revertir el caos organitzatiu, ja que no existeixen mecanismes efectius de participació en la gestió i el govern dels nostres centres.

    Els diferents manifestos reclamen millores en la nòmina, recursos i reconeixement, però jo em queixo de què el Departament de Salut no té un projecte assistencial d’atenció primària. L’absència d’un lideratge clar en aquest àmbit ha fet emergir els líders naturals del col·lectiu. Quin paper ha de fer l’atenció primària dins del sistema sanitari? Ha de limitar-se a ser accessible i seguir atenent el que no pot absorbir l’hospital? Ha de ser una contenció de la demanda de serveis socials i sanitaris? O bé es vol aprofitar la seva proximitat a la població i el seu coneixement de les necessitats específiques de cada ciutadà per atorgar-li un paper central d’atenció a les necessitats bàsiques de les persones i una funció de coordinació assistencial de la resta de serveis? L’atenció primària dels països desenvolupats avança en aquesta darrera línia i pretén implantar un model que es coneix com l’atenció centrada en la persona perquè a més de reportar més salut i satisfacció és més cost-efectiu. Penso que caldria pensar en com podem avançar en aquesta línia.

    Cal definir clarament un projecte engrescador escoltant als que coneixen de debò l’àmbit d’atenció primària. Potser es podria començar anomenant líders formals d’atenció primària a les cúpules del CatSalut i de l’Institut Català de la Salut. L’experiència recent ens diu que millorar l’atenció primària pot servir per modernitzar un Sistema Sanitari en crisi que ha començat a grinyolar precisament per la mateixa atenció primària.

  • La tristesa del metge de família

    Molts dels meus companys creuen, com jo, que no hi ha especialitat tan propera a les persones com la de Metge de Família. Una especialitat que entén l’individu en la seva globalitat i on el conjunt de circumstàncies bio-psico-socials determinen l’estat de salut, malaltia, malestar o satisfacció d’una persona.

    Els metges de família estem a les trinxeres, cavalcant entre la medicina hospitalària, els especialistes i el carrer. I això ens porta a haver de remenar moltes variables. Hem de tenir habilitats científiques en constant actualització. Cal saber de tot (i molt) per poder ser responsables de pacients amb patologies cròniques i molts d’alta complexitat que abans no assumíem. I mai ens sobren les habilitats socials per entendre el context en què es mou el pacient, la seva família, feina, domicili i totes les emocions sempre subjectives per ambdues parts. El nostre treball, sens dubte, és molt complex.

    Encara que no dominem moltes tècniques hospitalàries i triguem a manejar els fàrmacs d’última generació, el fet de conèixer bé a les persones del nostre contingent ens permet abordar de manera molt resolutiva les seves demandes, en molts dels casos sense haver de medicalitzar. Escoltar, entendre, comprendre, acompanyar i, sobretot, resoldre, és el que tant la població com els gestors ens exigeixen.

    No està en dubte que una correcta entrada al sistema sanitari és una sana i forta Assistència Primària. Els polítics no paren d’omplir-se la boca amb això. Però els temps que corren no afavoreixen precisament aquest camí lògic.

    L’Assistència Primària ha perdut en els últims 5 anys un 20% del seu pressupost. I això es nota.

    Els professionals intentem mantenir el nivell i la qualitat en el nostre treball, però la pressió constant i la manca de recursos, a poc a poc van minvant la nostra resolutivitat i la nostra satisfacció professional amb conseqüències evidents, pacients insatisfets i professionals cansats.

    Podria enumerar moltíssims exemples de les dificultats del nostre dia a dia. Les absències no són cobertes i produeixen una sobrecàrrega de treball per a la resta de la plantilla, començant per l’administratiu, que ha de fer filigranes en reprogramacions. Moltes vegades fins i tot ens hem arribat a sentir culpables d’emmalaltir i en més d’una ocasió treballarem en condicions penoses per evitar que augmentin les llistes dels nostres companys.

    L’accessibilitat a una visita amb el metge de família rarament s’obté abans de les 48 hores. El més habitual és entre una i tres setmanes. Les visites a especialistes i les proves complementàries que sol·licitem tenen demores inacceptables. I això té conseqüències.

    Moltes vegades ens veiem obligats a medicalitzar problemes que es podrien resoldre sense fàrmacs. Per exemple, necessitem més especialistes en psicologia o en rehabilitació. Al meu centre, la visita amb algun professional de rehabilitació té una demora de 3 mesos. Si tinguessim més especialites no serien necessàries tantes medicines, amb la despesa que això suposa, i també del risc d’efectes secundaris que comporta.

    Algunes tècniques que abans es realitzaven a l’hospital, com controls de tractaments anticoagulants, informe de retinografies, infiltracions, crioteràpia, doppler, el mapa i moltes altres s’han traspassat a la primària sense dotació de personal. Ni de pressupost.

    Ens demanen excel·lència, però la formació va a càrrec nostre. Aquells reciclatges per especialitats que podíem fer fa anys han passat a la història. Es poden fer, però ja ningú ens substitueix.

    L’hospital Moisès Broggi, inaugurat l’any 2010, arrenca amb un programa informàtic d’història clínica diferent del que fan servir els centres d’atenció primària dels quals és referent. A poc a poc s’han anat connectant. Però, quant ens haurà costat això?

    Mentrestant, els pediatres del meu centre, Can Vidalet i tots els de Costa de Ponent, encara no poden veure les històries clíniques de l’Hospital Sant Joan de Déu, tan líquid i tan modern per a altres coses.

    La pèrdua de poder adquisitiu en els nostres salaris, la precarietat laboral –sobretot dels joves– i la dificultat de conciliació familiar van omplint el got. La societat ens exigeix solucions i moltes vegades no les podem donar.

    I encara que a vegades em sento com un salmó, nedant a contracorrent, desgastada i trista, em resisteixo a sobreviure en el meu lloc de treball. Em resisteixo i em rebel·lo.