Etiqueta: rebrot al Segrià

La presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, Montserrat Gea, atribueix el rebrot inesperat al Segrià al fet que no es fes una anàlisi detallada de la situació del territori abans del canvi a la fase de ‘represa’. Considera que davant la possibilitat que es produeixi un nou brot al setembre o octubre cal fer una «inversió real» en recursos humans tan als hospitals com als centres d’atenció primària com als sociosanitaris. Assenyala també que una major inversió en salut pública i una bona vigilància epidemiòlogica adequada hagués evitat el confinament perimetral de la regió de Ponent.

Com estan als ànims entre el personal d’infermeria al Segrià?
Ara la situació epidemiològica està més estabilitzada. Però tenim un gran esgotament físic i emocional. Hem treballat amb molta pressió durant la primera onada i, amb els rebrots de les últimes setmanes, moltes infermeres han hagut de posposar les seves vacances. També han hagut de doblar torns, perquè no hi havia prou personal per fer front a aquests rebrots i les obertures de plantes i, per tant, el cansament s’ha fet palès. Esperem que aquestes mesures de desconfinament que s’han implementat ara al Segrià no facin que hi hagi un altre rebrot i que entre tots plegats hàgim après que no és bo precipitar les coses, fer reunions amb molta gent i que és important que tothom respecti les mesures que es recomanen des del Departament de Salut per evitar que es torni a produir una situació similar.

El rebrot ha agafat el personal a contrapeu.
Sí, i el principal problema és que hi ha una manca estructural d’infermeres. Pel que fa a les ràtios d’infermeres que hi ha als hospitals i als centres d’atenció primària estem a la cua d’Europa. Hi ha poques infermeres per atendre als pacients que ingressen amb simptomatologia de covid-19, tenen unes necessitats elevades de cures d’infermeria i això fa que aquestes hagin de doblar torns. Si al setembre o octubre es produeix una altra onada, cal que hi hagi una inversió real en recursos humans, a tot arreu: als centres hospitalaris, a l’atenció primària, als centres sociosanitaris… el personal d’infermeria té unes càrregues de treball molt elevades a causa d’aquestes mancances estructurals de personal. I tot això ho arrosseguem des de les retallades del 2008.

És encara més problemàtica la falta de personal particularment a Lleida que a la resta de Catalunya? Pel que fa als metges, un informe publicat pel Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM) assenyala que Lleida és la província amb més fuga de metges. Això també passa amb les infermeres?
Amb les infermeres es produeixen dos fenòmens. Per una banda, hi ha una fuita d’infermeres perquè s’ofereixen condicions millors en altres llocs. Per l’altra, i és el principal problema, no hi ha una inversió en personal d’infermeria. A escala de tota Catalunya també hi ha una manca d’inversió en infermeres, però en el cas de Lleida la situació és molt pitjor. Les altres províncies tenen facultats i escoles d’infermeria que proporcionen un gran volum d’infermeres cada any, mentre que a Lleida només hi ha una facultat d’infermeria que només proporciona 60 infermeres a l’any, que no són suficients per cobrir totes les jubilacions que es produeixen. Si comparem la província de Lleida amb la resta de Catalunya, veiem que hi ha una manca d’inversió en la formació d’infermeres joves. A Catalunya, la província de Lleida és la que té un territori més ampli per cobrir en necessitats de salut de la població, però es fa una inversió mínima en la formació d’aquestes noves infermeres. En el cas dels metges, el problema que hi ha és que aquests marxen a altres territoris, el problema que tenim nosaltres és que les infermeres ni tan sols arriben a Lleida.

Durant la pandèmia hi ha hagut reforç en el personal d’infermeria?
Sí, però el problema és que les persones que es van incorporar com a voluntàries per donar suport assistencial durant la pandèmia eren persones que ja tenien una altra feina i afegien una segons jornada laboral a la seva jornada pròpia. O eren persones que es dediquen a altres àmbits, com bombers que també són infermers i s’incorporaven per donar aquest suport. També es van incorporar algunes infermeres d’Andorra o professors de la facultat d’Infermeria, que combinaven les classes online amb la pràctica assistencial. Per tant, les persones que es van incorporar ja tenien feina i, a més, ho van fer de manera temporal. També vam comptar amb l’ajuda dels estudiants d’infermeria. Des del govern eren absolutament conscients que a la crida de professionals i voluntaris contestaria poca gent, perquè no hi ha atur d’infermeres, a causa d’aquesta manca d’inversió que comentava.

Com ho han fet amb aquesta falta de personal durant els mesos àlgids de la pandèmia i amb els rebrots de les últimes setmanes?
Pel que fa a l’atenció primària, s’ha fet una replanificació dels serveis. No hi ha centres que hagin tancat completament, sinó que cert personal s’ha distribuït en altres centres i s’han tancat alguns serveis concrets. En l’àmbit hospitalari, s’ha demanat al personal que posposés les seves vacances i que doblés torns, treballant entre 14 i 17 hores diàries.

Què creu que es va fer malament perquè s’hagin produït tants rebrots a Lleida?
Quan es va passar de la fase 2 a la 3 no complíem els requisits, i després es va passar de la fase 3 a la fase de represa en 24 hores, quan no s’estava preparat. Estàvem rebent un nombre molt important de població migrant que treballen com a temporers i viuen en unes condicions que propicien que el virus es propagui. No es va fer una anàlisi detallada del nostre territori per fer el canvi de fase. Es van basar purament en criteris més econòmics o centralitzats, en veure les necessitats de ciutats com Barcelona, que estava en la mateixa fase que nosaltres, i no es va fer una lectura específica del nostre territori.

Hi ha hagut una descoordinació absoluta entre l’Estat i la Generalitat, perquè han abandonat les administracions locals a la seva sort i només han actuat quan ja era evident que la situació era insostenible

Com és que no es va prevenir la situació dels temporers amb la pandèmia si fa tants anys que venen temporers per la fruita en aquestes dates?
Això no és cap novetat. Ja feia setmanes que la gent veia que hi havia temporers vivint al carrer en males condicions, i en les circumstàncies de la pandèmia encara més perilloses. El que s’ha fet és derivar tota la responsabilitat a les administracions locals que en veritat no tenen potestat per poder dictaminar qüestions relacionades amb la mobilitat i no tenen competències en salut. Penso que hi ha hagut una descoordinació absoluta entre l’Estat i la Generalitat, perquè han abandonat les administracions locals a la seva sort i només han actuat quan ja era evident que la situació era insostenible al nostre territori.

El confinament perimetral s’hauria d’haver fet abans? Va faltar previsió per part del govern?
Crec que el confinament perimetral és una acció que s’ha de fer quan ja no ets capaç de controlar els casos. El que ha faltat, i això és global a tota Catalunya i a tot l’Estat, és una major inversió en salut pública. Si nosaltres tinguéssim un sistema de vigilància adequat, el confinament perimetral no hauria sigut necessari, perquè llavors s’hagués pogut fer el seguiment dels contactes cas a cas, que és que pertocaria. El problema és que durant molts anys, i especialment amb les retallades, s’ha estat invertint només l’1% de tot el pressupost global en salut en les qüestions relacionades amb salut pública. Quan ha arribat aquesta pandèmia del coronavirus, ens hem trobat que els serveis de vigilància i salut pública estaven en mínims de personal i això ha dificultat que es poguessin fer de manera adequada els seguiments amb garanties.

Ara s’està fent ja un adequat seguiment o rastreig dels contactes o encara és tot plegat poc estructurat?
Podríem dir que els seguiments han millorat, però aquestes millores no són millores estructurals, sinó temporals. Amb les millores temporals el que succeeix és que, si no se sostenen en el temps, l’efecte que creen és molt reduït. El que s’ha de fer és una inversió real en aquestes estructures de salut pública, de manera que si arriba un altre rebrot el setembre o octubre, com indiquen els experts, ja tinguem una plantilla suficient per a fer els seguiments dels casos de manera molt més mil·limetrada del que s’ha fet fins ara.

La ciutadania ha sigut prou responsable?
Jo crec que, en general, la gent ha sigut molt responsable, ha respectat el distanciament, el rentat de mans… però hi ha hagut alguns grups que podríem dir que la seva actuació ha sigut millorable. El desig de retrobar-nos amb la gent del nostre entorn ha fet que, a vegades, la gent fos poc conscient del problema. Grups especialment de gent jove, que s’ha reunit en espais tancats i sense mantenir les distàncies. Això ens ha de fer aprendre per a les pròximes vegades de ser molt més curosos en aquest sentit. Ens hem de reunir en espais oberts, amb distanciament físic i socialitzar-nos de forma segura.

Creu que la pandèmia pot servir per fer un replantejament del sistema de sanitat pública actual?
Jo espero que així sigui, perquè si no voldrà dir que no hem après res. Dels països que havien aconseguit controlar la pandèmia, som el primer que ha fet un rebrot important a tota Europa. Això vol dir que quan es van posar recursos a la primera onada l’únic que es va fer va ser posar ‘pegats’. El que s’ha de fer ara és veure on ha fallat el sistema. Tots tenim a la retina que, quan es van tancar tots els pavellons d’Ifema, les infermeres explicaven per les xarxes socials que les havien acomiadat a totes. El que s’hauria d’haver fet és recol·locar aquestes infermeres en altres serveis on faltava gent, com en la vigilància dels rebrots perquè no es tornin a produir. S’hauria d’haver aprofitat que es tenien persones preparades per donar resposta a les necessitats de la població i, en cap cas, rescindir els contractes d’aquest personal sanitari és una bona idea.

Ara s’ha fet evident que aquestes retallades en el sistema públic de salut el que fan és que quan hi ha una situació d’aquestes característiques, la capacitat de resposta sigui nul·la

Quin impacte creu que han tingut les retallades en la gestió de la pandèmia?
Un impacte absolut. Quan hi ha una situació catastròfica, totes les responsabilitats recauen en els governs actuals, assenyalant la seva mala gestió, però la realitat és que els resultats que nosaltres tenim avui dia són el fruit de les retallades sistemàtiques que es van introduir l’any 2009 en tots els serveis públics. Les retallades el que fan és hipotecar les situacions que es puguin produir en un futur. Ara s’ha fet evident que aquestes retallades en el sistema públic de salut el que fan és que quan hi ha una situació d’aquestes característiques, la capacitat de resposta sigui nul·la. També s’ha evidenciat en el nombre de sanitaris contagiats. Del total de casos positius de la primera onada, gairebé el 30% corresponien a personal de la salut. M’agradaria que donessin les dades segons categoria professional, perquè hi ha professional de la salut que estan 24 h al costat del pacient i que probablement són els espais que hem de reforçar d’alguna manera. S’ha evidenciat també la manca d’inversió en els serveis sociosanitaris i residencials, on s’han produït un nombre de contagis espectacular i també de morts, amb una incapacitat absoluta d’exercir cap control al principi de la pandèmia. Això ha de fer repensar com organitzem el sistema de cura pels nostres grans, com els cuidem i quins recursos invertim perquè tinguin una bona qualitat de vida en la darrera etapa de la seva vida.

Creu que la pandèmia ha fet augmentar el reconeixement cap a la professió d’infermera?
Potser a nivell de les xarxes socials i d’imatge sí que és veritat que s’ha visibilitzat molt més la feina que fem al dia a dia, però també és veritat que el tracte per part de les administracions continua sent el mateix. A nivell dels usuaris, nosaltres sempre estem al seu costat i ells són molt conscients de l’acompanyament que fem i la professionalitat que proporcionen les infermeres amb les seves cures, però sembla que les administracions no acaben de ser conscients d’aquest fet i continuen caient en els mateixos paranys de jerarquies dels anys de la dictadura.

Com a tants altres joves, la pandèmia del coronavirus ha marcat la carrera educativa i laboral de Roger Solanes. Abans de l’arribada de la Covid-19 compaginava els estudis del grau de CAFE-Fisioteràpia amb el treball de tècnic de laboratori de microbiologia a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida durant els caps de setmana. Va començar-hi fa tres anys, quan no coneixia gaire la microbiologia. Ben aviat es va adonar que “és una branca importantíssima i em va apassionar” i ara en reivindica la seva importància en el món sanitari.

Conversem amb Solanes sobre el paper de la microbiologia en aquesta pandèmia, de la situació actual dels rebrots al Segrià i regió sanitària de Lleida, de fins a quin punt el sistema sanitari s’havia preparat per a fer-los front i d’un futur on pandèmies com la de la Covid-19 seran “molt factibles”.

Has compaginat el teu treball a l’Arnau de Vilanova amb un grau universitari. Com ha estat?

Fa tres anys que estudio i alhora treballo. Fins ara ho portava bé perquè només treballava els caps de setmana, però amb la Covid-19 vaig passar del 50% al 100% de contracte perquè hi havia un volum de feina excessiu. En no tenir classes presencials, vaig poder-m’ho compaginar millor. Durant tres o quatre mesos he hagut de compaginar exàmens i estudis amb treballar de nit, de tarda, doblant torn…

A banda de la teva ampliació, s’ha ampliat la plantilla del laboratori de microbiologia de l’hospital?

Hem passat de ser 10 o 12 persones a 15 o 17. En un principi era gent que tenia contracte només pel pic de la pandèmia, però amb els brots que estem tenint s’han quedat.

Quines tasques es fan a un laboratori de microbiologia?

Tractem tot tipus de mostres i fluids corporals per trobar infeccions víriques o bacterianes. En el cas del coronavirus, fem i analitzem les mostres per dir si una persona és positiva o negativa. A banda de les PCR, que n’hi ha de diferent tipus, també fem els tests de seroprevalença per saber si el pacient ha generat anticossos, el que voldria dir que té certa immunitat al virus.

Hi ha diferents tipus de proves PCR? 

Sí, hi ha diferents tipus de màquines que funcionen amb uns reactius concrets. Hi ha una que dona els resultats més ràpids, d’altres que ho fan més lent… Hi ha un protocol per determinar quin tipus de prova s’ha de fer amb cada pacient, perquè tenim els reactius que tenim.

Això explica que hi hagi gent que té resposta en un parell de dies i altres que gairebé triguen una setmana?

Sí, depèn del pacient. Amb el protocol, que està molt ben estructurat, decidim si el pacient té prioritat per fer-se un tipus de PCR o una altra. Si ha d’entrar a quiròfan o necessita una intervenció, sí que fem la PCR urgent. Però tenim manca d’aquests reactius i un excessiu volum. Això ens obliga a dividir entre diferents tipus de PCR. De les que no són tan urgents en tenim de milers pendents, i això ens obliga a endarrerir els temps.

En resum, depèn del pacient i del nivell de càrrega, en dos o tres dies tenim el resultat, però el procés es pot allargar fins a més de quatre dies.

Parles de milers de tests pendents, us encarregueu només de fer els dels pacients que arriben a l’Arnau de Vilanova o també d’altres centres? 

També fem els tests de tots els CAPs de la zona de Lleida i d’altres pobles del Segrià. No només fem i analitzem casos de persones que tenen símptomes de coronavirus, també fem testos massius a les plantilles d’empreses grans, com les càrnies, que tenen un gran volum de treballadors i que per normativa han de fer testos per poder seguir amb la seva activitat.

Abans has dit que hi ha manca de reactius per les PCR urgent. Creus que durant la desescalada s’ha preparat bé el sistema sanitari?

Soc tècnic de laboratori i no cap, però penso que estem ben proveïts. Tenim reactius suficients i amb previsions. Ens hem vist amb l’aigua al coll aquests mesos, però a poquet a poquet ens estem recuperant. S’estan establint nous protocols per optimitzar els reactius, les dinàmiques de treball… per a poder arribar a més població.

La regió sanitària de Lleida i les que envolten Barcelona no van complir els 15 dies recomanats a la fase 3. Creu que això pot explicar la situació en què es troben actualment?

Saltar en pocs dies de la fase 2 a la nova normalitat realment va ser un salt massa brusc. Les dades no eren dolentes, però és veritat que així com vam tenir una desescalada molt pausada fins al moment, sí que hauria calgut més lentitud.

Molts experts han reportat la manca de rastrejadors, especialment a Catalunya.

És important tenir personal que es dediqui a aquesta tasca, i més en un món tan globalitzat i amb tanta mobilitat com és el nostre. És una arma molt important per lluitar contra la pandèmia.

Estava preparat el sistema sanitari per fer front als rebrots?

Per començar, hi ha una petita part de la població que s’ha immunitzat. Nosaltres, els sanitaris, com mínim al meu laboratori, ho tenim tot molt més preparat que abans. Estem segurs del que fem, cosa que no t’hauria dit mesos enrere. Abans no sabíem si fent una cosa endarreríem l’entrega dels tests, no sabíem on enviar les PCR… Ara sabem el nostre potencial, les proves que podem fer i què fer en cada moment amb una velocitat ràpida per donar resultats òptims.

Actualment, quina és la tendència dels tests que esteu analitzant? Segueixen a l’alça els positius?

Les dades són les que hi ha… s’estan donant molts positius. Com sanitari de l’Arnau de Vilanova puc dir que estem vivint uns dies amb molts positius i necessitem l’ajuda de la població per reduir-ne el nombre.

Què li diries a la població, tant de zones amb rebrots com aquelles on encara no n’hi ha hagut?

Els vull dir que sortirem d’aquesta, esperem que amb una vacuna aviat, però mentrestant cal precaució i que tothom faci la seva feina per guanyar el virus. Hem arribat a dades molt bones, però el virus segueix. La calor no el mate i té una velocitat de propagació molt alta. Cal enviar un missatge de tranquil·litat, però alhora de precaució: sempre mascareta, mans netes i distància de seguretat. Són passos essencials per tallar l’expansió del virus.

El centre té més o menys tensió que durant la primera onada a l’abril? 

Llavors més que tensió diria que hi havia molta incertesa. No sabíem com tractar el virus, què fer, quines proves… Ara coneixem més al virus, hi ha més protocols, està tot preparat… Encara això, la tensió és contínua i són moments difícils. No només aquestes setmanes que Lleida ha set notícia, sinó des de fa ja quatre mesos que els sanitaris vivim en una tensió molt alta durant la jornada laboral.

Dins d’aquesta tensió constant, què ha estat o és el més dur?

La incertesa d’estar infectat, sobretot al principi de la pandèmia. Arribava a casa i no sabia si fer-li petó a la parella, si abraçar la meva mare… Sí que estic amb mascareta al laboratori, però toco centenars de mostres que poden ser positives. El fet de poder agafar el virus sense saber-ho va ser el més dur al principi.

I com a contrapunt positiu?

La força que agafes del grup. Veus al personal sanitari diàriament patint com un equip. El company que em portava les mostres d’urgències al final em deia que em veia més que a la seva mare. El millor ha set la compaginació del dur treball amb sentiment d’equip

En el futur haurem de fer front a noves pandèmies com aquesta?

És probable. Una característica que fa molt perillós el virus que causa la Covid-19 és que no és molt virulent però sí que es contagia molt ràpidament. Que en surti un de similar i s’expandeixi de nou pel món? És molt factible. En dues hores pots estar a l’altra punta d’Europa i pots infectar molta població d’altres països.

N’haurem après, com a societat?

Parlant amb el meu avi em deia que una cosa així no l’havia viscuda mai. No estàvem preparats per a pandèmies així. Penso que la nostra generació farà més cas als experts sanitaris per autoprotegir-nos i protegir la nostra gent. Aprendrem moltíssim per una futura pandèmia, on actuarem igual o millor que en aquesta.

Per això caldrà dotar el sistema de recursos necessaris, oi?

És clar, davant de qualsevol guerra epidemiològica, de qualsevol virus… el sistema sanitari és la primera línia de batalla. La sanitat és el que ens sosté davant de tot, el que protegeix tota la població. Penso que se li donarà més valor al personal sanitari i als recursos necessaris per combatre pandèmies.

Davant el rebrot que s’ha produït al Segrià, i amb el posterior confinament perimetral de la comarca, parlem amb el president del Col·legi Oficial de Metges de Lleida (COMLL) sobre com veu la situació actual i les condicions en les quals viuen els temporers de Lleida des de fa anys. «És un problema sociosanitari que es repeteix any rere any i aquest any s’ha evidenciat de manera més greu amb la pandèmia. Crec que hem de ser capaços de cercar solucions estructurals perdurables i aquest és, sens dubte, un repte pel conjunt de la societat», sostè.

Quina valoració fa de la situació actual al Segrià?

És una situació preocupant actualment, perquè si bé fa uns 10 o 15 dies semblava que tot estava millor i que la situació actual era un escenari poc probable, s’han complert les premisses perquè passés tot el contrari. Segurament hi ha hagut una certa relaxació de les mesures per part de la ciutadania a partir de Sant Joan, però això ha passat a tot arreu i no s’han disparat els casos.

Per un costat, a Lleida tenim una potent indústria agroalimentària, com són les indústries càrniques i les explotacions fructícoles. El desenvolupament de la indústria càrnica requereix d’un entorn de treball que fa més propici que tinguem focus de coronavirus, com les temperatures més baixes, la humitat de les unitats o que són llocs de treball on, amb freqüència, costa respectar les mesures de seguretat de distanciament que els serveis de prevenció de riscos han indicat. Hem de dir, però, que són focus estudiats i en seguiment.

Per altra banda, la indústria fructícola, pel seu component estacional, ha tingut un efecte crida sobre els col·lectius més vulnerables i sense recursos, que han ocasionat moviments poblacionals desordenats. S’estima que poden ser prop de 30.000 persones. La pregunta és com arribaven temporers si estàvem en estat d’alarma? El sector primari és un servei essencial i, per tant, molts van venir, certament, amb contractacions. Això no és cap problema. Però un gran nombre de persones han arribat sense contractació prèvia en origen i, per tant, sense previsió d’estructures d’acollida. És una situació que constatem que es produeix des de finals d’abril, que ens va generar preocupació des del seu inici i així ho notifiquem.

Però la situació dels temporers, que viuen en molt males condicions i al carrer, passa cada any, com és que això no s’ha solucionat abans?

Crec que és important destacar que l’arrel de la situació actual és, per descomptat, d’ordre sanitari, tot i que té el seu fonament en unes raons socials, demogràfiques i econòmiques. Ara, amb el coronavirus, la situació socioeconòmica del treballadors temporers s’ha fet molt més evident. El que passa és que abans ningú patia per ells, i ara sí. Els temporers -insisteixo- potser han vingut encara més aquest any precisament perquè la situació de crisi econòmica ha deixat a molta gent sense ingressos, sense feina. És un drama, un autèntic problema social. Fa anys que passa, però no es prenen mesures socials i molts segueixen sense tenir habitatges dignes o viuen en amuntegament. Tot això fa difícil aplicar mesures de quarantena o fer-ne el seguiment dels contagis.

En el cas d’infecció per coronavirus la gent s’ha de confinar, però pels temporers confinar-se suposa no tenir ingressos…

Així és, però el control de la pandèmia passa per detectar pacients simptomàtics i aïllar-los, tant a ells com als seus contactes. El problema és, on els confines si no tenen un habitatge? Si no tenen una adreça, si estan al camp….

Per on passa doncs la solució?

És un problema sociosanitari que es repeteix any rere any i aquest any s’ha evidenciat de manera més greu amb la pandèmia. Crec que hem de ser capaços de cercar solucions estructurals perdurables i sostenibles. Aquest no és un problema d’alguns sectors, d’alguns col·lectius o de determinats perfils socials. Aquest és, sens dubte, un hàndicap pel conjunt de la societat i el seu abordatge passa necessàriament per fer una intervenció multidisciplinària entre totes les àrees i entitats que podem donar-hi suport.

Quina capacitat tenen el serveis d’atenció primària del Segrià?

La situació de l’atenció primària és molt complicada. Per intentar reduir la transmissió comunitària s’han d’identificar els possibles casos, fer PCR, s’ha d’estudiar i fer el seguiment dels contactes, que són un nombre molt elevat de casos i fer el seguiment de les mesures d’aïllament. Això suposa una gran càrrega de treball, però ara també ens trobem amb les persones que, després de 3 o 4 mesos d’espera, demanen visitar-se i fer el seguiment de les seves patologies, que ja no poden demorar-se més i, òbviament, això significa prestar atenció de tot el que no s’ha fet. Ara hem de fer aquesta feina i, a més a més, l’altra.

Hi ha suficient personal sanitari per fer cobrir aquestes necessitats?

No, està clar que necessitem reforços. Ara hi ha gent que està de vacances, ja que van demanar que les féssim a l’estiu. A més, venim d’una situació d’esgotament, de cansament acumulat i estem davant d’uns requeriments d’atenció que van en augment …i no hi veiem la fi. Que passarà els pròxims mesos? Ara s’està desenvolupant un ambiciós pla de contingència per intentar donar solució al problema actual, esperem que funcioni. Lleida pot ser la punta de l’iceberg del que ens pot tornar a passar.

El virus ha perdut intensitat?

Els casos es comporten com sempre i el virus segueix circulant. Però de moment, el cert és que hi ha més contagis de persones joves i, per tant, els casos són menys greus. Però si torna a arribar un altre cop a la població més envellida i amb més patologies ens podem trobar com abans, donat que la situació actual és de transmissió comunitària.

Creu que el confinament s’hauria d’haver fet abans?

El confinament és una eina que les autoritats apliquen amb criteris objectius. El que opino és que abans d’arribar a aquest confinament es podien haver treballat altres aspectes que potser haguessin pogut evitar aquest desenllaç. Per exemple, un major control dels moviments de la població, no per ficar-hi tanques sinó per donar suport a partir de les contractacions de temporers en origen. Aquí crec que l’abordatge del factor social i econòmic s’ha menystingut del tot.

Tornant a la situació dels serveis sanitaris i de l’atenció primària, què caldria fer? 

La solució passa per una reforma global del sistema sanitari i de l‘atenció primària, que no s’ha fet.  Cal fer un pacte polític i prendre això com una prioritat. La salut, a part de ser un dret fonamental, és també un important motor econòmic. Fa unes setmanes els col·legis de Metges i Infermers de Catalunya vam presentar un decàleg de propostes, i em consta que l’administració és sensible a aquesta necessitat. Però això s’ha d’abordar des del Parlament, canviant lleis… és una obligació el canviar el model, no pots ficar un pedaç, sinó fer una reforma de tot el sistema sanitari, per evitar un col·lapse. Sense reformular el model que tenim ara mateix no podrem assumir tot el que ens ve a sobre, no podrem afrontar la tardor i una situació com la que està passant ara a Lleida. Com deia, el que està passant a Lleida és, potser, la punta de l’iceberg de tot el que pot passar a Catalunya i a l’Estat. Ens cal un canvi de model. El model actual no aguanta aquesta pressió assistencial.

Sense reformular el model que tenim ara mateix no podrem assumir tot el que ens ve a sobre, no podrem afrontar la tardor i una situació com la que està passant ara a Lleida

Això passa per potenciar la primària primer?

El problema de fons passa per una reforma més ambiciosa de l’atenció primària, empoderar-la realment, donar-li eines, recursos i autonomia. Es requereix un pacte sanitari per tal de fer una reestructuració del nostre model amb un consens de tots els partits. Crec que s’ha de fer i ja tardem. Si no es fa aviat, arribarem tard.

Pel que fa als serveis hospitalaris del Segrià, creu que ara mateix estan preparats per fer front a una possible nova onada d’ingressos?

Afortunadament, de moment, en l’àmbit hospitalari no hi ha massa casos greus, s’han fet importants plans de contingència per si fos necessari activar-los. Actualment, a l’Arnau de Vilanova hi ha 8 persones a l’UCI, això és perquè ara mateix els contactes es donen entre persones joves. És important que les persones més fràgils i vulnerables estiguin més protegides i elles mateixes han de tenir cura de no exposar-se. A més a més, s’han iniciat campanyes per la seva conscienciació, doncs la mortalitat en pacients fràgils, com ja sabem, és molt elevada.

Falta més consciència per part de la ciutadania? La població s’ha relaxat?

És tota la societat civil la que ha de treballar més proactivament en aquest sentit, com ja ha fet fins ara, amb prevenció i responsabilitat cívica personal. Però sobretot que les administracions estatal, autonòmica i local, facin un treball conjunt entre serveis de salut, ONG’s i altres actors socials, per cercar solucions estructurals perdurables que lliguin els objectius comuns de prevenció i lluita pal·liativa contra la COVID-19. Només treballant plegats ho aconseguirem.