Fa uns mesos debatíem sobre els límits a les restriccions de drets generats per la pandèmia i avui, que s’ha anunciat que tornen les restriccions, he recordat algunes reflexions d’aquest moment. El primer confinament s’havia tornat necessari per diversos factors, entre ells, pel desconeixement sobre el virus, la gran quantitat de casos als quals s’havia arribat ràpidament i el risc de desbordament del sistema sanitari. Ja apuntàvem també, com moltes han explicat, que aquest desbordament tenia a veure en gran part amb les polítiques de retallades de l’última dècada.
Després d’unes setmanes i veient l’evolució local i mundial, algunes coses es van anar definint:
1. La importància d’una salut pública i universal (per a evitar brots en col·lectius que no tenen accés) i amb un accent especial en l’atenció primària per a la detecció precoç de casos.
2. La necessitat de tenir un bon sistema de rastreig que permeti ampliar els testatges a tots els contactes d’una persona infectada a causa de la quantitat de persones asimptomàtiques que contagien sense tenir coneixement d’això, i així evitar el contagi comunitari.
3. Que les mesures de distanciament funcionen i en espais interiors les mascaretes són un element extra de protecció. La seva efectivitat a l’aire lliure és més qüestionable.
La població, en general, ha anat complint totes les recomanacions i exigències en aquesta pandèmia, malgrat els impactes personals, socials i econòmics que tenien especialment per a autònoms, el sector dels serveis i l’economia informal. L’obligació de l’administració a càrrec d’aquesta nova etapa, la Generalitat de Catalunya, era llavors posar recursos i estructurar un sistema de resposta que salvaguardi a la població amb la menor quantitat de restriccions possibles.
Però, què han fet? Han ordenat més restriccions, com la mascareta obligatòria en tots els àmbits. Una ordre que ràpidament van haver de flexibilitzar en alguns espais de treball perquè o no tenia sentit, o no era recomanable per motius físics. L’efectivitat en l’espai públic si es manté la distància no s’ha justificat més que per una qüestió estètica que faci recordar que estem en pandèmia i no hem de “relaxar-nos”.
Així mateix, han afeblit encara més el sistema de salut primària, han contractat rastrejadors insuficients i tard (un total de 150 quan els especialistes en recomanen 2.000, que a més han arribat tres setmanes després dels primers casos), als quals a més han externalitzat aïllant-los del sistema d’atenció primària que, també d’acord amb els experts, és un error gravíssim. Finalment, han rebutjat ajuda de l’Estat i de l’Ajuntament de Barcelona per a la gestió dels brots.
Conseqüència: aquí estem una altra vegada demanant-li a la gent que no surti de casa seva perquè no s’ha pogut contenir el virus. Fa dos mesos assenyalàvem que les mesures que restringeixen drets han de passar uns filtres, el primer d’ells, ser necessàries, legals, proporcionals i eficaces (adequades als objectius que es busquen). Aquestes mesures que ens expliquen ara com a necessàries per a la prevenció, s’han convertit en indispensables a conseqüència d’aquesta inacció. Si la Generalitat hagués fet la seva tasca, aquestes mesures no serien necessàries. Si el Govern hagués seguit les pautes que sabia que havia d’aplicar, molt probablement no s’hagués incrementat el nombre de casos. O, almenys si haguessin pujat igualment, llavors les restriccions tindrien més legitimitat.
Arribats a aquest punt, després de mesos de paciència i comprensió, és moment d’exigir responsabilitats polítiques, i si no saben gestionar, que facin un pas al costat. Però els costos de la seva incompetència, sumats al model de gestió pública que han aplicat els últims anys, no poden continuar recaient sobre la ciutadania, que paguem amb els nostres impostos, ingressos i llibertat la seva falta de gestió.
