Just Deploy It!

Etiqueta: recursos

  • Falten molts diners en el Sistema de Salut a Catalunya

    Segurament tots volem que el govern d’Espanya millori el finançament de les comunitats autònomes i els ajuntaments, però aquí també ho podríem fer molt millor. Fer política és prioritzar els recursos, i desgraciadament molts polítics prioritzen per interessos ideològics, interessos econòmics privats, per objectius polítics locals, abans que per satisfer els drets i les necessitats socials que són moltes i desateses.

    Catalunya és la penúltima Comunitat Autònoma d’Espanya en despesa sanitària pública per habitant, aquí ens gastem (any 2019) 1.173 euros per càpita, la mitja espanyola és de 1.327, però el País Basc en gasta 1.731, Astúries 1.727 i Navarra 1.671. L’última és Andalusia amb 1.164 i aquests 558 euros per persona que tenen de menys respecte el País Basc (un 32% menys) no són perquè al País Basc estiguin més malalts.

    Aquesta situació de penúria pressupostaria amb les seves conseqüències en l’augment de la precarietat laboral del personal sanitari, el tancament de serveis, la no reposició i manteniment de les instal·lacions i utillatge, ha comportat l’agreujament de l’accessibilitat als serveis sanitaris: demores a les urgències i llistes d’espera (increments de 2018 a 2019) per visita (un 10% més en un any), per proves diagnòstiques (increment del 26%) i per intervencions quirúrgiques (un 7% mes). És a dir, mala qualitat, almenys percebuda i coneguda, en el funcionament del Sistema de Salut.

    Aquesta situació comporta que, en degradar-se la qualitat del Sistema públic, la gent que pot, està desertant en part d’aquest Sistema (que el volíem Universal). La patronal de mútues privades dóna unes xifres de l’augment d’afiliació a mutualitat des del 2008 al 2018 a Catalunya del 6,6. La mitjana d’Espanya ha estat un augment del 2,8, mentre que al País Basc (el que millor finança la pública) l’augment a mútues ha estat només de l’1,4.

    A més de dir que els altres no ens paguen, hauríem d’analitzar en què ens gastem nosaltres els pressupostos que tenim, i en fer-ho, a més d’altres disbarats, veiem que tenint un Sistema de Salut poc eficient i que gasta molt en llocs que no hauria de gastar i poc en els que aniria millor posar els recursos per prevenir i promocionar la salut. Gastem molt i amb poca eficiència a final de canonada. Tractant la malaltia un cop ja instaurada. A part d’invertir en salut posant recursos en el que determina la salut (educació, alimentació sana, habitatge, atur, contaminació, desigualtats de gènere, econòmiques, etc.), caldrà redistribuir els recursos sanitaris propis allà on siguin més útils i cost efectius per la Salut (i no pel negoci d’uns quants).

    Gastem sobretot en hospitals (més de 50% del pressupost de salut) i en fàrmacs (quasi un 30%) mentre que l’Atenció Primària i Comunitària està en un 14% i no ha recuperat el personal ni els recursos. Una primària que és més eficient per la salut (pel seu treball comunitari i de prevenció a més per la resolució del 85% dels problemes) i tenim uns hospitals que estan encara amb l’estructura, el model d’organització i les tasques de fa 30 anys, mentre que les patologies i els pacients han canviat molt. Als hospitals d’avui caldrà treure greix i potenciar la seva musculatura, i tot allò que pot fer l’Atenció Primària amb més recursos deixar-ho de fer a l’hospital. En fàrmacs (amb el capital hem topat) caldran polítiques valentes de planificació, regulació i gestió, que n’hi ha.

    Amb aquesta redistribució de recursos dins del mateix Sistema sanitari, a més del que han de venir de fora, podrem millora en qualitat, satisfacció de professionals i pacients i en sostenibilitat i no anar perden la nostra joia de Serveis de Salut.

  • Una mirada feminista i de barri a la salut de les dones

    Són molts els diferents aspectes que influeixen en la salut de les dones i la concepció de com hem de cuidar el nostre cos. Des dels aspectes socials i psicològics als que ens afecten de forma especial pel fet de ser dones, com la pobresa i la violència, les prohibicions per decidir lliurement sobre la sexualitat o la maternitat, fins a la utilització de suposats instruments d’alliberament i prevenció com en el cas de la infecció pel virus del papil·loma, el tractament amb hormones de la menopausa o la medicalització del malestar. També l’expropiació dels coneixements d’autocura substituint-los per productes farmacèutics i especialistes.

    Els cossos que no segueixen el cànon de dona jove i prima són rebutjats, fumar i beure alcohol s’ha presentat com a signe d’alliberament i a més de la creació de models de cos i de modes tenim també règims dietètics o cirurgia estètica amb què suposadament podrem trobar la desitjada estimació cap a nosaltres mateixes.

    Tots aquests aspectes, que poden semblar culturals, ens porten a situacions de patiment i malaltia física i mental. La denúncia i la lluita per la transformació d’aquesta situació xoca amb diversos interessos, comercials, empreses farmacèutiques i de tecnologia sanitària, i amb els diversos entrebancs i limitacions patriarcals com els que ha tingut i té la Llei de salut sexual i reproductiva, revisada no fa massa mesos.

    Volem cercar altres camins, aprofitar i millorar els recursos que ens poden ajudar -recursos socials i de salut comunitària- per la presa de consciència sobre el nostre el cos. Precisament per això vam organitzar al maig un fòrum veïnal de dones en el qual vam consensuar el camí que cal per fer-ho.

    Quin camí hem de recórrer per canviar la situació?

    Cal redistribuir la riquesa amb un augment de recursos per educació i participació comunitària, promoure xarxes de presa de consciència i d’actuació des de la perspectiva de gènere, incidir sobre determinants socials i mediambientals, reforçar l’autoestima per reconèixer i expressar els propis desitjos, valors, necessitats, fer més visibles els micro-masclismes i reflexionar sobre el model de voluntariat i ajuda mútua.

    On volem arribar?

    A una medicina feminista amb una perspectiva bio-psico-social de la salut, a una atenció sanitària pública universal, a tenir recursos sanitaris i socials adequats als diversos desitjos i necessitats de les dones i programes de salut no culpabilitzadors, sempre mantenint la perspectiva de gènere.

    Pensem que tots aquests debats han de ser aprofundits i concretats en els diferents barris; aconseguir perspectives, vies i eines per treballar a  partir de la realitat actual i amb les dificultats que veiem per arribar a ser i a viure com ens agradaria. Com fer salut i com guarir la malaltia no poden estar allunyades de la visió de les ciutadanes, que han de tenir la paraula als llocs on es prenen les decisions.

     

    Aquest és un article conjunt escrit per M. Carme Catalán Piñol, Marta Carrera Pla, Sílvia Ferrer Casanovas i Claudia Godoy, membres del Grup promotor de l’Eix de Salut del Forum Veïnal de dones.  El text recopila les conclusions principals del taller ‘Cuidem el nostre cos’, celebrat a principis de maig a Barcelona amb l’impuls de la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona.

  • Sí, rebeŀlem-nos (d’una vegada)

    Els professionals de medicina i infermeria d’atenció primària ens sentim com Bill Murray a la icònica pel·lícula ‘Atrapat en el temps’, popularment coneguda com ‘El dia de la marmota’. Fa molts anys que remuguem, rondinem i ens queixem pels mateixos problemes, però mai sortim d’aquest bucle de lamentacions.

    Els últims a fer-ho -amb una capacitat de difusió notable- han estat els professionals del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) que han signat un manifest en què denuncien la situació crítica que viu el seu centre i que fan extensiva al conjunt de l’àmbit d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). El document, que porta per títol ‘La necessària rebel·lió dels metges’, assenyala l’envelliment de la població, la crisi econòmica, les retallades i els interessos polítics com a factors que expliquen les deficiències del primer nivell assistencial. Els signants del manifest desgranen els problemes que afecten el seu CAP: sobrecàrrega assistencial, visites virtuals sense temps a les agendes, manca d’autonomia, llistes d’espera, protocols de derivació no consensuats, proves diagnòstiques de radiologia no informades, anomalies en el programa informàtic ECAP, etc.

    No són els únics ni els primers que han llançat un crit d’alerta. Sense anar més lluny, fa pocs dies, metges i infermeres de l’ABS de Tàrrega denunciaven retallades en el servei d’Urgències de la demarcació. Les Marees Blanques, la Plataforma pel Dret a la Salut, el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i el sindicat Metges de Catalunya (MC) han fet paleses les mancances de l’assistència comunitària. En el cas del sindicat mèdic, des de fa més d’una dècada.

    Escrits adreçats als diferents consellers de Salut, recollida de signatures, manifestacions, concentracions, vagues… el malestar i les demandes dels professionals s’han expressat per activa i per passiva, sempre al voltant de dos conceptes que comencen amb el mateix prefix de significat negatiu: l’infrafinançament crònic de l’atenció primària i la infradotació del seu personal.

    No és nou, per tant, ni tampoc és desconegut per l’Administració. De fet, en els darrers deu anys són també nombrosos els plans per potenciar, reformular, redefinir, empoderar…l’atenció primària que els dirigents polítics i els gestors sanitaris de torn han elaborat i han presentat de manera altisonant, sempre amb el bonic segell de la participació dels professionals i l’autonomia de gestió.

    Quina és la realitat però? Que el pressupost de Salut per a l’any 2017 només destina un 16% a l’atenció primària. Davant d’això, que deixin de perdre el temps amb plans estratègics.

    Reivindicar, s’ha vist, no és suficient. Ha arribat el moment d’exigir. Exigir que es respecti la ràtio màxima de pacients per metge. Exigir límits en el nombre de visites diàries fixades en les agendes. Exigir un temps adequat d’atenció al pacient. Exigir que les tecnologies ajudin, facilitin i agilitzin l’assistència, i no el contrari. Exigir que l’horari laboral permeti la conciliació dels treballadors. Exigir que els directors facin públics els seus objectius variables, com ho són els de la resta de professionals.

    La resposta fins ara ha estat: us escoltem i sabem que heu fet un gran esforç durant les retallades. Però no ens hem de conformar amb què ens escoltin o amb què enviïn una delegació de la conselleria al centre que alça la veu per fer-se la foto i poder dir que atenen les nostres demandes. Volem un full de ruta elaborat conjuntament -amb un procés participatiu obert, transparent i transversal- que defineixi mesures consensuades, amb fases, dates i accions reals i efectives. Tan efectives com definir un percentatge mínim del pressupost de Salut que s’ha de destinar a l’atenció primària o establir el nombre màxim de visites que pot atendre un metge de família en un dia.

    I, per molt que les iniciatives individuals són encomiables i poden ajudar a fer pedagogia, només tindrem èxit si actuem com a col·lectiu, si ens ho creiem i tenim la voluntat i la capacitat de dir prou. I si estem disposats a fer alguna cosa més que signar un escrit.

  • La sanitat i la política pressupostària

    En moltes ocasions se sent dir que cal treure la sanitat dels avatars de la política. Sembla que els que diuen això pensen que la sanitat és un bé superior que no pot estar subjecte a les maniobres dels que dissenyen i/o apliquen les estratègies i decisions polítiques. Res més fals i perillós que pretendre considerar la sanitat aliena a l’acció política.

    Si la política és la ciència que tracta del govern i l’organització de les societats humanes amb l’objectiu d’assolir el «bé comú», no sembla raonable pensar que la qualitat de vida dels seus integrants, i dins d’ella l’atenció a la seva salut, pugui ser considerada un element estrany que s’hagi de situar en una mena de llimb celestial. És cert que, a vegades, els que volen treure la sanitat de la política ho fan amb bones intencions, intentant preservar de les lluites partidàries i sovint fratricides la millora de la salut. Però no ho és menys que abunden aquestes afirmacions en ambients, institucions i persones que el que pretenen és que regni la «pau dels cementiris» sobre els problemes, moltes vegades urgents i irritants, que pateix l’atenció sanitària.

    La sanitat és política i de primer ordre. Només cal donar una ullada superficial al pes que té en la principal eina de l’acció dels governs: el pressupost. Si sumem els diners que es destinen a l’atenció sanitària, social i de la dependència en molts països podem concloure que aquests àmbits, juntament amb el d’ensenyament, conformen més del 70% de l’import total de la despesa pública. I això en contextos ideològics i per tant polítics que no es qualifiquen habitualment de progressistes o socialment avançats.

    És important no oblidar que els recursos públics que es destinen a la sanitat són un dels factors essencials per qualificar la prioritat social de l’acció governamental. En aquesta perspectiva no deixen de sorprendre les afirmacions de responsables del govern de la Generalitat presumint de l’increment dels diners que es dediquen a la sanitat en el projecte de pressupost de l’any 2017, quan en realitat no pugen en la mateixa proporció mitjana que els d’altres sectors públics. Les dades proporcionades en valor absolut no permeten valorar de forma acurada si s’incrementa en realitat el «pes social» en el pressupost, ja que cal relacionar-les amb el valor del seu percentatge sobre el PIB en el mateix període i comparar-les amb les variacions proporcionals dels destinats als altres àmbits de despesa.

    Si, a més, considerem que la disminució de recursos produïda per les retallades dels darrers anys pot deduir que aquests suposats increments no serveixen ni per apropar-nos a la situació prèvia de l’any 2008, portem ja 8 anys de deteriorament social continuat. El súmmum de la sorpresa, almenys des de la perspectiva de la coherència ideològica i d’acció, és que dues formacions que s’autoqualifiquen d’esquerres (una moderada i altra radical) puguin prestar el seu suport parlamentari a l’aprovació d’uns pressupostos que, amb una visió benèvola, es poden qualificar de continuistes d’una acció governamental de centredreta.

    Aquesta situació continuista dels recursos sanitaris es veu agreujada per l’absència d’estratègies polítiques conegudes dirigides a proporcionar al sistema sanitari català les profundes reorientacions que necessita per donar una resposta més efectiva i eficient a les necessitats de salut i socials de la ciutadania.

  • Prevenir el sobrediagnòstic

    COLUMNA ILLICH

    Barcelona ha estat recentment seu de la quarta conferència internacional sobre la prevenció del sobrediagnòstic i temes relacionats amb l’excessiva medicalització social i la iatrogènia que comporta. La columna Illich d’aquesta setmana dóna veu a Joan Pons, de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), entitat que ha estat clau en l’organització de l’esmentada conferència, per tal que ens informi del que ha representat aquest esdeveniment pel millor coneixement d’una medicina cada cop més invasiva i excessiva que pren les formes de la promoció de malalties, els cribratges innecessaris i els tractaments ineficients (vegeu la columna Iatrogènia moderna, DS 2.5.2016). Cal felicitar l’AQuAS pel seu rol en portar aquest esdeveniment a Barcelona i confiem que la seva iniciativa tingui un impacte visible en les polítiques sanitàries a casa nostra.

    Antoni Sitges

    Una medicina d’excessos

    Els passats 20 i 21 de setembre tingué lloc a Barcelona la quarta conferència internacional sobre “La prevenció del sobrediagnòstic”. El moment i el lloc reflecteixen dues realitats. D’una banda, el caràcter encara jove d’aquesta iniciativa internacional (la cinquena conferència serà el 2017 a Quebec), però cada cop més atractiva: a Barcelona hi ha hagut un augment del 30% del nombre de comunicacions presentades respecte a l’any anterior (Bethesda, EUA) i més de 500 inscrits, val a dir, amb gran predomini anglosaxó. D’una altra banda, el paper de l’AQuAS, com organització hoste de l’esdeveniment i protagonista també d’aquest corrent que mira d’apaivagar la hipèrbola mèdica en què ens trobem immersos. Fa tres anys que l’AQuAS du a terme el projecte Essencial, que promou l’abandonament d’aquelles pràctiques sanitàries que no aporten valor, bé sigui per manca d’efectivitat, un quocient risc/benefici desfavorable o per l’existència d’alternatives més eficients. Justament el projecte Essencial va ser objecte de diverses presentacions durant la conferència, una d’elles en la sessió plenària de l’últim dia en què es van presentar els resultats de la implementació del projecte en més de 125 equips d’atenció primària catalans.

    Alguns dels temes de la conferència Preventing Overdiagnosis es van repetint i ampliant any rere any com ara la polifarmàcia, tan freqüent i perillosa per a la gent gran, la necessitat d’una desprescripció racional, els cribratges, especialment en càncer, i el sobrediagnòstic que aquestes intervencions de diagnòstic precoç comporten. També el marc conceptual es va reforçant estudiant per exemple la frontera cada cop més laxa entre malaltia i salut o entre tractament i millora, l’ampliació de les definicions de (pre-) malaltia, o la seva mateixa invenció o promoció (disease mongering) o els falsos positius de les proves diagnòstiques. Altres qüestions més recents tindran ben segur un llarg recorregut: la genòmica i la medicina dita personalitzada (tots som únics i diferents), l’excés d’etiquetes diagnòstiques – sols cal veure el DSM V de l’Associació Americana de Psiquiatria – i de tractaments per malalties que són més operacions de màrqueting que entitats patogèniques reals, la precisió més gran de les proves d’imatge i el nombre creixent de troballes incidentals (incidentalomes) que requereixen guies que orientin sobre el seu maneig. Un altre element que no pot deixar-se al marge és el risc de iatrogènia inherent a totes les intervencions mèdiques i per això l’àmplia audiència que tingué la sessió especial en què es presentà el primer informe SESPAS que revisava la literatura existent al nostre país sobre la iatrogènia mèdica.

    Una característica de la conferència, junt amb la participació activa de professionals assistencials (més d’atenció primària que de l’especialitzada), fou la diversitat de disciplines dels inscrits, des de sociòlegs a economistes, de psicòlegs experts en la presa de decisions a comunicadors, de gestors a professionals de la infermeria. Un altre tret ben particular d’aquesta conferència és la completa absència de la indústria de fàrmacs, productes sanitaris o de les TIC en la seva organització i esponsorització. Això és impensable en qualsevol congrés mèdic i poc s’ha avançat en aquest sentit després de les àcides crítiques de John PA Ioannidis sobre l’escassa utilitat dels congressos mèdics. Aquesta manca de suport de la indústria, sens dubte, pot tenir la seva implicació en els costos de la inscripció, però ningú ha dit que la independència sigui barata. Per això un tema que també va sorgir durant la trobada va ser la problemàtica, cada cop més accentuada, dels conflictes d’interès, per part d’individus i societats científiques, en l’elaboració de les guies de pràctica clínica. Amb tot, són nombroses les institucions que donen suport a aquesta iniciativa, siguin revistes mèdiques (BMJ, PLoS), universitats, societats científiques o altres organitzacions com el Darmouth Institute o la Cochrane Iberoamericana.

    Una figura inspiradora d’aquestes conferències i present a la de Barcelona, Iona Heath, resumia perfectament les principals implicacions del sobrediagnòstic:

    1) Una etiqueta, de malaltia o de risc, basada en una pràctica professional o una recerca científica inapropiada, sols genera un temor innecessari i pot afectar la salut sense cap raó.

    2) El sobretractament implica infratractament en algun altre lloc o àmbit.

    3) El sobrediagnòstic i sobretractament contribueixen directament a l’espiral de costos que estan ofegant els sistemes sanitaris de cobertura universal basats en la solidaritat.

    4) Aquest model exclusivament biomèdic i tècnic, acaba diluint el model biopsicosocial i redueix la importància de les causes socioeconòmiques en la salut i la malaltia.

    De la darrera sessió plenària de la conferència cal destacar la presència de la doctora Catherine Calderwood, Chief Medical Officer d’Escòcia i autora principal del document governamental Realistic medicine (2016), que va presentar i en el qual es discuteixen els reptes de la medicina actual com ara l’atenció centrada en la persona i el seu paper actiu en les decisions que l’afecten (segons valors, preferències i circumstàncies), la reducció de la variació en els processos d’atenció i els seus resultats, la necessària minva en el dany (iatrogènia) i malbaratament de recursos (assistencials i de recerca), la comprensió del risc així com un compromís ferm, de tots els partícips, en la millora continuada i la innovació que realment aporti valor. De tot això se’n va parlar a la conferència i se’n seguirà parlant.

    Joan MV Pons

    Coordinador científic de l’AQuAS