Just Deploy It!

Etiqueta: reforma sanitaria

  • Benvinguda Consellera Vergés

    Arriba la segona dona al davant del Departament de Salut. Aquest fet ja és una bona notícia pel que suposa d’avenç en l’equitat de gènere en els càrrecs directius de Salut. El canvi en si mateix també és positiu, genera l’expectativa que finalment s’abordin els temes que tenim enquistats i agreujats des de l’arribada de les retallades. Que la incorporació coincideixi amb nou govern a Madrid també desperta l’esperança que es derogui el Reial Decret de mesures extraordinàries per fer front a la crisi que va implantar el govern del Partit Popular per pressió de la Troica el 2012. Potser recuperarem la cobertura universal i es revertiran algunes de les mesures de contenció pressupostaria aplicades sobre els professionals.

    Consellera, té davant una tasca complicada. El Sistema Sanitari està empobrit, hi ha llargues llistes d’espera, saturació a les consultes i uns professionals esgotats per suplir amb el seu esforç aquestes mancances estructurals. Per aquest motiu desitjo que estigui més interessada a desenvolupar polítiques sanitàries que en dedicar-se a la política. També m’agradaria que assumís la seva responsabilitat amb amplitud de mires i es plantegés reformes de més abast que les de l’actual legislatura. Efectivament hi ha problemes urgents com les mancances pressupostàries o la precarietat laboral, però és important que intenti modernitzar aquest sistema sanitari dels anys noranta per ajustar-lo a les necessitats i coneixements del segle XXI.

    Tampoc ha de caure en l’error de molts consellers anteriors que influïts pels grups de pressió pensaven que el que era bo pels hospitals comarcals era bo pel Sistema. No s’ha de perdre mai de vista que l’objectiu final és la millora de la salut i dels serveis als ciutadans.

    A curt termini cal resoldre la precarietat laboral per evitar que els professionals joves marxin cap a països que els fan ofertes més atractives. Desaconsello que com estan proposant alguns directors de recursos humans, es repeteixi l’error d’anar a buscar metges a Llatinoamèrica. Aquí tenim professionals excel·lents. També és urgent abordar la imminent jubilació de gran part de la plantilla. Segurament no falten metges, s’han d’aprofitar millor els que ja tenim.

    Ja no es pot seguir ajornant la reforma de l’atenció primària. Va ser pensada per la Consellera Geli, aturada pel Conseller Ruiz i repensada amb excessiu secretisme i poca participació pel conseller Comín. Ara s’ha d’implantar amb molt més consens juntament amb les societats d’Atenció Primària i la implicació de la ciutadania.

    El sistema sanitari està excessivament fragmentat i burocratitzat. Les estructures territorials estan triplicades. Per fer una feina similar hi ha funcionaris de l’Institut català de la Salut, del Catsalut i del Departament de Salut. No ens podem permetre aquesta ineficiència. També hem de superar el discurs del mercat intern de serveis sanitaris iniciat a principis dels noranta. Aquesta aposta per «l’empresarització» no ha fet més que atomitzar les organitzacions sanitàries i multiplicar de forma ineficient l’estructura administrativa. Cal fusionar organitzacions i passar més personal a la «cadena productiva».

    Hem de superar la fascinació pels sistemes d’informació. No tot són indicadors. Tractem amb persones que han de participar en el procés de decisió. Hem d’abandonar el centralisme del Catsalut que desitja controlar des de l’edifici Olímpia tot el que passa a les consultes. Hem d’avançar cap a una descentralització que faciliti que cada territori abordi les seves necessitats de salut comptant amb uns professionals que participin activament en el govern i la gestió. Aquesta descentralització també s’ha d’acompanyar de processos de participació ciutadana. No podem seguir decidint pel pacient sense el pacient ni el professional. Cal un lideratge compartit.

    El govern del sistema sanitari català és complex i les polítiques que s’han d’emprendre han d’estar més basades en l’evidència que en la ideòloga política. Cal que s’acompanyi d’un bon equip tècnic per tirar-ho endavant. Afortunadament compta amb uns bons professionals que ja han demostrat sobradament la seva vàlua. Pel bé de tots, desitjo de tot cor que se’n surti.

  • La Tancada de Migrants reclama “sanitat per a totes” després de sis anys d’exclusió sanitària

    En E.G. i la seva dona, pares d’una criatura espanyola i amb autorització de residència en règim comunitari, van perdre el seu dret a la sanitat pública a partir de l’aprovació del Real Decret Llei (RDL) 10/2012 pel Partit Popular, el 20 d’abril de 2012. A E.G. li acabaven de detectar un pigment maligne que s’havia de tractar. Per SOS Racisme Catalunya, aquest cas –recollit a l’informe dels 25 anys de la situació del racisme a Catalunya– exemplifica les “greus conseqüències” que va suposar aquest canvi en la legislació. “Afecta la ciutadania a nivell personal i a l’estabilitat d’un dret que va deixar de ser universal”, denuncien des de SOS Racisme, que consideren que la naturalesa jurídica de la mesura “va crear un complex context normatiu que dificulta l’accés a la sanitat, així com la solució de les situacions d’exclusió”.

    La “sanitat per a totes” és una de les reivindicacions que demana la Tancada Contra el Racisme, que fa més d’un mes que estan ocupant l’antiga escola Massana, al centre de Barcelona. “El RDL del PP ha deixat fora de cobertura a les persones en situació administrativa irregular”, critiquen des de la Tancada.

    Davant de l’aprovació del RDL, el Departament de Salut de la Generalitat va fer una instrucció per donar cobertura a totes les persones estrangeres no reconegudes com a assegurades o beneficiàries del sistema nacional de salut. En el cas d’E.G. però, com que no portava un any empadronat, va passar a tenir una targeta de cobertura nivell 1 bàsic, que no dóna dret a metge ni a proves d’especialistes. Després d’un procediment de més d’un any i mig per la via judicial, E.G. i la seva parella van recuperar l’accés a la sanitat. La sentència del tribunal del social va condemnar l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS) a admetre’ls.

    Tot i que aquest cas no va generar jurisprudència, des de SOS Racisme consideren que sí que va servir per “solucionar la situació d’algunes persones i generar precedent”. No obstant això, “avui en dia encara es donen situacions de vulneració de drets que cal atendre i denunciar perquè cap persona quedi sense assistència sanitària pública”, remarquen des de SOS Racisme.

    «El RDL 16/2012 va suposar un punt d’inflexió per la seguretat de les persones migrants, se’ls va prendre un dels drets fonamentals i més bàsics: el dret a la salut. Aquest fet no només suposa una violació de la Carta dels Drets Humans, sinó també la fi de la universalitat de la sanitat a l’Estat espanyol” remarquen des de SOS Racisme. Per aquesta entitat, es tracta d’un “canvi del model sanitari encobert sota l’aparença d’una llei racista”. Des de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat) se sumen a la denúncia i consideren que “no tornarem a recuperar els drets que teníem fins que no s’anul·li el RDL”. Segons un informe de l’Institut d’Economia de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, la mortalitat entre la població sense papers va augmentar una mitjana d’un 15% entre 2012 i 2015. Van ser els tres anys posteriors a l’aplicació de la llei sobre la reforma sanitària implementada a Espanya a través del RDL 16/2012.

    La mesura, que buscava implementar «mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions», es va popularitzar com a ‘apartheid sanitari’ i va sumar en menys de tres anys 1600 casos d’exclusió mèdica, tal com va denunciar la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial Decret (REDER). A Barcelona, la problemàtica va portar als mateixos migrants –ajudats pel moviment okupa de la ciutat, diverses assemblees de barri i també pels iaioflautes– a crear un racó autònom al Raval on atendre als repel·lits per la reforma del PP. Van anomenar a la iniciativa Espacio del Inmigrante.

    En E.G. i la seva dona van denunciar el seu cas, però no tothom que viu situacions similars opta pel mateix. L’any 2017, un 57% de les situacions de racisme identificades pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme no van ser denunciades. Això inclou agressions entre particulars, per part de cossos policials i discriminació en serveis privats. Dels 23 casos que van gestionar en relació a l’accés a drets socials, 7 van ser en relació a l’accés a la salut.