Just Deploy It!

Etiqueta: refugiats

MSF Grècia: «El coronavirus és un obstacle extra que fa la crisi de refugiats encara més difícil»

Més de 20.000 persones han arribat a les costes europees a la recerca de refugi en el que portem d’any. Gairebé la meitat d’elles s’han dirigit a Grècia, que ja acull més de 115.000 refugiats i migrants, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

El país hel·lè és un dels estats europeus que té menys casos de COVID-19, amb 2.726 infectats i 151 morts (dades del 12 de maig), però ja s’han reportat contagis dins dels seus centres d’asil.

El primer va ser una jove de 19 anys que va donar positiu després de donar a llum en el camp de Ritsona, a 75 quilòmetres d’Atenes. Després d’aquest fet, van analitzar 63 persones que havien tingut contacte amb ella, de les quals 20 van resultar en un diagnòstic positiu, i es va posar aquest camp en quarantena.

No obstant això, l’efectivitat de les recomanacions d’aïllament social i higiene de mans és diferent en aquests llocs. Vasilis Stravaridis, director de Metges Sense Fronteres (MSF) a Grècia, destaca l’amuntegament de persones en els camps de refugiats. «Per exemple, el de Moria de l’illa de Lesbos té capacitat per a menys de 3.000 persones i ara mateix hi ha més de 20.000», assenyala.

No obstant això, Stravaridis subratlla que aquestes condicions ja suposaven una emergència abans de la pandèmia.

El coronavirus ja ha arribat alguns camps de refugiats. Quants infectats hi ha ara mateix en els centres grecs?

Hi ha dos tipus de camps. D’una banda, hi ha els camps a les illes, on no hem tingut cap cas confirmat. En els de la part peninsular de Grècia, al voltant de 30, en almenys quatre d’ells s’han confirmat positius, però asimptomàtics.

Com és l’accés a sistemes bàsics d’higiene en aquests llocs?

En algunes parts de Moria hi ha una aixeta per a cada 1.300 persones i una dutxa per a més de 200. A l’illa de Samos passa una cosa semblant, on hi ha estructures per a unes 650 persones i en aquest moment hi ha més de 7.500.

Amb això es pot entendre com és aquí el repte de la prevenció. És molt difícil per a la gent que viu als camps seguir les recomanacions d’higiene de les autoritats. Per això, si arribem a tenir un nombre de casos positius elevat dins el camp, serà molt tard. No es pot gestionar tanta gent en una estructura que no té el bàsic en higiene ni llocs per aïllar.

I atenció mèdica?

El problema existeix des d’abans del coronavirus. En els camps hi ha metges, però no són suficients per als problemes diaris. En general, són per examinar a la gent que ve a camp, però no hi ha recursos humans suficients per atendre a tothom.

Existeixen grups voluntaris i ONG com que treballen dins i fora dels camps, com MSF, on treballem en clíniques fora de camp a Lesbos atenent a més de 100 nens al dia, sobretot amb malalties cròniques i problemes de salut mental. També a dones embarassades.

Intentem cobrir una part de les necessitats de la gent i la veritat és que és gairebé impossible poder atendre a tots. Però aquest problema d’accés a atenció mèdica existeix abans del coronavirus i també existirà després. El coronavirus és un factor extra per fer-ho una mica més complicat.

Consulta de pacients amb símptomes sospitosos en el camp de Moria, Lesbos. / Peter Casaer / MSF

Les xifres d’infectats a Grècia no són tan altes com en altres països europeus, però en els camps de refugiats no és tan fàcil posar mesures de distanciament físic. Té sentit aplicar mesures com el confinament en aquests llocs?

Tot aquest període que Grècia porta a confinament, la gent en els camps també ha hagut d’estar dins del recinte. Això sí que s’ha implementat. Però les condicions són diferents. Moltes vegades no tenen ni tan sols una porta per poder tancar-la i aïllar-se.

Hem de tenir un pla d’emergència per a aquests llocs adaptat a les necessitats i característiques dels camps. Ha estat molt complicat per a tots quedar-se a casa, però al mateix temps hem tingut calefacció, aigua corrent i televisió i internet per informar-nos de la situació. En els camps la majoria de la gent no sap què està passant ni per què han d’aïllar-se.

S’han posat en marxa un altre tipus de mesures per a frenar l’expansió de virus en els camps?

No, fins ara no ens han comunicat cap pla. El que intentem fer nosaltres a MSF, juntament amb les autoritats locals i altres ONG, és trobar solucions per evitar que tinguem un problema més seriós en cas de tenir un brot en els camps.

Per això, en MSF hem demanat que la gent de risc, com a persones de més edat o amb malalties cròniques, pugui sortir d’aquests camps i aïllar-se per si de cas hi ha un brot dins.

Però en general tot el procés va molt lent. Ara només tenim l’esperança que no hi hagi un brot o que, si n’hi ha, la gent sigui prou jove i sana i no tingui problemes seriosos per passar la malaltia sense complicacions. Però això no és un pla.

Necessitem un pla realista, també per a després d’aquesta crisi perquè aquesta gent seguirà vivint en aquestes condicions. El coronavirus és un parèntesi. Ells tornaran a una normalitat que ja abans no era normal.

Segueixen en funcionament els procediments de petició d’asil?

No. Ja durant el mes de març es va parar perquè el govern grec després d’uns desacords amb Turquia va decidir no acceptar peticions d’asil durant un mes. Després d’abril, en teoria, es pot tornar a demanar asil, però per la pandèmia tot aquest sistema no està funcionant. Les oficines estan tancades.

Segueixen relocalitzant a gent per la resta d’Europa tot i la situació del continent?

Hi ha molt pocs. Hi ha un pla de la Unió Europea per relocalitzar a nens sense acompanyants o amb malalties cròniques, però parlem de nombres molt baixos. A més, amb la pandèmia i les mesures de confinament es fa molt difícil traslladar-se amb seguretat. Llavors sí, hi ha els plans, i suposo que tot es mou, però a un ritme bastant lent.

Què fa Metges Sense Fronteres per alleujar aquesta situació?

Una de les coses que hem fet és estructurar un sistema per estar preparats, com llocs per a aïllament i per fer proves i informar la gent sobre la situació i les recomanacions adequades a les seves circumstàncies.

També proporcionem 60.000 litres d’aigua al dia a la part de fora de camp a l’illa de Samos, on viuen gairebé 5.000 persones. Són coses que fèiem abans de la pandèmia perquè era important per evitar qualsevol tipus d’infecció. A més, ara oferim sabó perquè almenys tinguin alguna cosa mínim bàsic i necessari.

Quines mesures s’haurien de posar en marxa?

Per a nosaltres a MSF l’important és prevenir. No podem esperar fins a haver de gestionar una crisi. És molt més fàcil en aquest tipus de context impedir una situació greu preparant uns espais, aïllant i evacuant a la gent de més risc.

Nosaltres ajudem proporcionant aigua i algunes clíniques però, per descomptat, cal estar en cooperació amb les autoritats locals, altres ONG i Nacions Unides perquè crear un pla en cas d’emergència.

Així i tot, la situació dels camps de refugiats ja era una emergència abans de la pandèmia. Ara té un obstacle extra, però aquestes persones porten gairebé cinc anys en aquestes circumstàncies. Després d’aquests mesos, seguiran vivint en aquestes condicions sense un pla de futur.

Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC

20/05/2020
Mireille, metgessa ruandesa a Malawi: «Vull que altres refugiats em mirin i tinguin esperança»

Aquest és un article publicat a eldiario.es

Quan era una nena i el seu avi la castigava, Mireille Twayigira li contestava que no la tractés així perquè de gran seria doctora. Vivien al camp de refugiats de Dzaleka, a Malawi. O potser a Zàmbia, o a Angola, o al Congo, països que va recórrer de la mà dels seus avis quan les seves cames encara eren diminutes. Perquè Mireille és refugiada gairebé des que va néixer. Avui, als seus 25 anys, ha aconseguit el que prometia: treballar com a metgessa a Malawi. I vol fer arribar un missatge a altres refugiats: «Hi ha esperança en un futur millor».

La jove va néixer a Ruanda i vivia amb la seva família a la ciutat de Butare. Tenia una mica més de dos anys i mig, gairebé tres, quan va començar el genocidi que el 1994 va acabar amb la vida de més de 800.000 persones al país. Entre elles, el seu pare. «Va ser tot molt de cop i volta. Un dia érem feliços i al dia següent no», afirma en una entrevista amb eldiario.es. «De petita no me n’adonava, però ara, mirant enrere, sóc conscient del canvi brusc que va ser».

La seva curta edat amb prou feines li permet tenir records, només «alguns flaixos», algunes imatges que avui, encara, li vénen al cap. Com el dia, diu, que els van portar el cos del seu pare embolicat. «No sé què va passar ni les circumstàncies en què va morir, era molt petita. Estàvem en una botiga blava. No se m’oblidarà mai el color. Sé que un dia el van portar i el vam enterrar al nostre propi jardí de darrere», relata.

Va ser l’inici d’un llarg èxode per buscar un lloc segur on poder refer la seva vida. Primer a Burundi. Després, a la República Democràtica del Congo. Allà la vida li va assestar un nou cop, la mort de la seva mare. «Vivíem en un camp de refugiats molt gran. La meva mare es va posar malalta i se la van endur a l’hospital. Em vaig quedar amb els meus avis», recorda.

«Un dia va venir la meva tia i em va dir: ‘Si us plau, no ploris’. Li vaig preguntar què havia passat i em va respondre que la meva mare havia mort. No sé quina malaltia tenia. Intento no preguntar als meus parents perquè no pensin que estic traumatitzada», comenta.

El 1996 va esclatar la primera de les guerres que va viure Congo per enderrocar el dictador Mobutu Sese Seko. De nou, la fugida, aquest cop a Angola. Mireille recorda escapar del campament pel bosc. «No va ser un passeig bonic, fugíem constantment dels soldats, amagant-nos d’ells», apunta.

Mireille Twayigira / VOICE OF FAITH

Un cop a Angola, van haver de tornar de nou al Congo. Explica que menjaven el que trobaven pel bosc i s’amagaven en granges. «No teníem ni menjar, ni roba, ni sabates. Era una situació de vida o mort. Quan viatjàvem intentàvem anar per les carreteres i quan vèiem que podia haver-hi un problema, ens amagàvem de nou al bosc», explica.

La violència continuava a la República Democràtica del Congo, així que, en aquesta ocasió, van tractar de buscar refugi primer a Zàmbia i després a Malawi. Allà es va establir en el camp de Dzaleka amb els seus avis. Era l’any 2000. La jove va començar a destacar en el col·legi per la seva intel·ligència i el seu esforç i va ser seleccionada entre els seus companys per estudiar secundària fora del campament.

Una beca per estudiar Medicina a la Xina

El resultat: un brillant expedient acadèmic que la va situar entre les sis millors estudiants de tot Malawi. «Hi havia una emissora de ràdio que premiava les millors estudiants. Van convidar a l’ambaixador xinès a la cerimònia i ens va oferir la possibilitat d’estudiar a la Xina», resumeix. Però Mireille, en ser refugiada, no podia optar a la beca. «Gràcies a l’emissora i gent que va lluitar per mi vaig aconseguir que em concedissin la nacionalitat de Malawi», assegura.

El 2010 va aterrar a Jinan, Xina. I amb ella, totes les seves ganes d’aprofitar l’oportunitat d’anar a la universitat. Diu que sempre havia volgut treballar en alguna cosa que li permetés relacionar-se amb altres persones i que de petita volia ser metgessa, però, en realitat, fins que no va començar la carrera, no es va adonar que la medicina «era el que més li agradava». Abans, va estudiar xinès durant un any. «Va ser dur, perquè és una llengua molt difícil. Però l’experiència a la Xina va ser fantàstica perquè vaig tenir la possibilitat de conèixer a gent de tot el món i això va obrir la meva ment», destaca amb un somriure.

N’hi va haver prou cinc anys. Mireille es va graduar el 2016. I va tornar a l’Àfrica, d’on se sent i on vol estar. «Em considero abans de res africana, més que de Ruanda o Malawi. Em vull quedar aquí, però no sé què passarà el dia de demà, ni tampoc ho penso», diu. Ara treballa al Queen Elisabeth Central, un dels principals hospitals de Malawi. Està a sis hores en autobús del camp de refugiats on viu la seva família, així que va decidir llogar una casa a prop de l’hospital. «Quan tinc temps o estic de vacances, torno al camp i em quedo amb els meus oncles», assenyala.

El seu dia a dia, diu, és el de qualsevol metge encara en formació. «Vaig rotant per quatre departaments fins a aconseguir la llicència de metge. És esgotador, perquè hi ha dies que es treballa des de dos quarts fins a les sis de la tarda. Treballem també els caps de setmana. És molta feina, però són només 18 mesos fins que aconsegueixi la llicència i després serà més fàcil», comenta.

«Ser refugiada significa no donar les coses per fetes»

«Després serà més fàcil». És la seva filosofia de vida. La de seguir endavant, malgrat tot. «És clar que he passat de tot, però mirant enrere, i veient on sóc ara, no estic en un moment trist», assegura la jove, que ha visitat Madrid per presentar, al costat de l’ONG Entreculturas, la campanya internacional Education opens the world per demanar a les institucions que promoguin el dret a l’educació entre els refugiats.

«La meva vida no és una història tràgica», ha assegurat més d’una vegada. Malgrat la duresa, Mireille prefereix no lamentar-se. «Vull que altres nenes, que altres refugiats, em mirin i tinguin esperança en un futur. Perquè he passat moltes coses, però això m’ha fet arribar on sóc ara. M’ha fet ser qui sóc. Vull centrar-me en l’ara, més que en tot el que va passar. Tinc en compte el que m’ha passat, però també vull transmetre que és possible arribar on he arribat», sosté. «Sempre penso en com puc ajudar a altra gent a veure que la tragèdia no és la fi, sinó que sempre hi ha esperança», insisteix.

Què ha significat per a vostè ser refugiada? Per primera vegada, Mireille no té la resposta a la punta de la llengua. «És una pregunta difícil», contesta. Abaixa la mirada i, immediatament, ja té alguna cosa a dir. No resulta difícil imaginar-la a classe, de nena, amb la mà aixecada per respondre al professor. «Ser refugiada i ser òrfena m’ha ajudat a apreciar el que tinc, perquè hi ha molta gent que no ha tingut les mateixes oportunitats en l’educació que jo. Ser refugiada significa no donar les coses per fetes», sentencia.

20/06/2017
Així és com es pot millorar l’atenció sanitària que reben els refugiats a Catalunya

El calvari burocràtic habitual pel que passa un migrant a l’hora de fer diferents tràmits, com per exemple l’obtenció de la targeta sanitària del Servei Català de la Salut, s’afegeix en el cas dels refugiats que arriben a Catalunya a una travessia prèvia sovint poc fàcil, marcada per la recerca forçada d’una protecció que els seus països d’origen no els poden garantir.

A Espanya les persones sol·licitants d’asil tenen dret a una assistència sanitària gratuïta d’acord amb el que estipula la Llei 12/2009 reguladora del dret d’asil i la protecció subsidiària. Amb tot, algunes es troben amb diverses barreres que els impedeixen exercir aquest dret. “És cada vegada menys freqüent, però de vegades el desconeixement per part dels agents de salut i els administratius dels centres sanitaris sobre l’asil pot generar dificultats per accedir a la targeta sanitària”, explica a aquest mitjà Pascale Coissard, de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

Millorar la formació d’agents de salut i administratius sobre asil

Precisament fa només unes setmanes la CCAR, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), SOS Racisme i la Plataforma STOP Mare Mortum denunciaven el cas d’una persona que havia acudit al Centre d’Atenció Primària de Santa Coloma de Gramanet per tramitar la targeta sanitària mitjançant la targeta de sol·licitant d’asil. “Tot i que el dret a l’atenció sanitària de les persones refugiades comença en el mateix moment en què la sol·licitud és admesa a tràmit, el van informar que no li podien tramitar la Targeta Sanitària Individual (TSI) si no portava un número d’assegurat expedit per la Seguretat Social”, expliquen des de les entitats. El número que li demanaven s’adjudica després de sis mesos de l’admissió a tràmit de la sol·licitud d’asil, o abans si es resol i s’accepta la sol·licitud. Per tant, durant tot aquest temps la persona afectada hauria estat sense rebre atenció si no hagués estat per la intervenció de les entitats.

“També ha passat en algun cas que l’hospital hagi demanat un import per atendre una persona en aquesta situació administrativa a Urgències, quan tota persona ha de tenir garantida l’assistència urgent gratuïta”, comenta Coissard. “Tot i que són casos puntuals, ha passat”, afegeix.

Segons ella un dels aspectes en els que cal que l’administració treballi és millorar la formació dels agents de salut i altres persones que poden atendre un usuari en aquesta situació ja que molts desconeixen els protocols, la normativa, el document de sol·licitant d’asil i el que això implica. Així mateix també apunta a un reforç de la formació dels agents de les oficines d’atenció ciutadana (OAC), ja que a Catalunya l’empadronament -que es gestiona des d’aquestes oficines- és condició per a l’atenció sanitària especialitzada (no urgent) si es tracta de persones en situació irregular. “Si les persones tenen dificultats per empadronar-se vol dir que tindran dificultats per obtenir la targeta sanitària”, diu Coissard.

Reforçar l’especialització en salut mental

Sovint les persones refugiades i immigrants poden estar afectades per múltiples pèrdues i estan en procés de de dol pel que han deixat enrere. “L’acollida de persones que han patit un trauma complex, l’exili i l’arribada a un país que no els esperava genera fàcilment una frustració”, explica Bernat Aviñoa, treballador social i coordinador d’Exil, una O.N.G. centrada en l’atenció terapèutica metge-psico-social a persones traumatitzades per diferents tipus de violacions dels Drets Humans.

Núria Serre, metgessa de la Unitat de Salut Internacional de Drassanes-Vall d’Hebron, assegura que pot ser que en alguns casos l’ansietat o la frustració poden aparèixer més tard, no en els primers mesos d’acollida. Sovint és en una segona fase, passats els primers sis mesos d’entrar en el programa estatal d’acollida, quan han de trobar una feina o un lloc on viure, explica, que comencen a aparèixer problemes. Per la seva banda, Aviñoa apunta que és molt important trobar eines d’integració.

Identificar possibles problemes de salut mental o esdeveniments potencialment traumàtics (al país d’origen, durant el viatge de trànsit o al país d’acollida) no és tasca fàcil. És per això que des del 2015 Catalunya compta amb un protocol en atenció a la salut mental de les persones refugiades amb l’objectiu de dotar els professionals d’eines per oferir una atenció adequada i no fer un abordatge psiquiàtric innecessari ni medicalitzar innecessàriament les persones refugiades.

Entre altres coses, el protocol estableix que “és molt necessari que els professionals que fan les diferents intervencions disposin d’una formació adequada en competència intercultural i que puguin disposar de l’ajut de mediadors interculturals”. Bernat Aviñoa recorda que també és important la formació als treballadors socials i no només als agents de salut o als psicòlegs. Sobre aquest punt del protocol Núria Serre va més enllà i assegura que seria molt convenient que es comptés amb agents de salut de la pròpia comunitat i comenta que en moltes entitats d’atenció primària no hi ha cap figura d’aquest tipus.

Pascale Coissard, de CCAR, assegura que a nivell de salut mental hi ha pocs recursos especialitzats. “Quan ens trobem amb alguna situació greu ens trobem amb pocs recursos per derivar la persona a un hospital psiquiàtric”, explica. Aviñoa recorda que si bé han augmentat molt el nombre de persones refugiades l’augment de l’ajuda ha estat «relatiu». El 2015 a Catalunya hi havia 1.302 sol·licitants d’asil, gairebé el doble que l’any anterior quan eren 786.

Més coordinació entre administració i entitats

La setmana passada va tenir lloc la primera trobada entre la Creu Roja, que gestiona el programa estatal d’acollida i integració, i responsables territorials de la Conselleria de Salut. Precisament en aquesta reunió una de les conclusions va ser millorar la coordinació entre l’entitat i els serveis territorials de salut, especialment quan les persones es traslladen de municipi.

A més a més també s’ha detectat la necessitat de reforçar els serveis de traducció als centres sanitaris públics i explicar a refugiats com funciona el circuit dels serveis públics de salut a Catalunya. En la reunió es va acordar que a partir d’ara la reunió es faci dues vegades l’any.

17/02/2017
«A vegades no sento les cames a la nit, però intento dormir»

Aquest és un article de eldiario.es

«A vegades no puc sentir les meves cames a la nit, però tot i això intento dormir». Són les paraules d’Hazrat Bilal, un nen no acompanyat de 14 anys que va fugir de l’Afganistan després de l’assassinat del seu pare. Viu des de fa quatre mesos en un magatzem abandonat darrere de l’estació principal de trens de Belgrad (Sèrbia). El seu testimoni, recopilat per l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), podria ser el de qualsevol dels més de 1.000 refugiats i migrants que continuen acampats en aquests «insalubres» magatzems.

«Els residents allà eviten el fred penetrant cremant les travesses de ferrocarril rebutjades durant tot el dia, el que genera continus núvols de fum tòxic», assegura ACNUR, l’Agència de l’ONU pels Refugiats. L’Agència denúncia que diverses persones «estan patint els efectes de la inhalació del fum i hi ha hagut diversos casos de congelació».

«Sé que el fum és dolent per a mi», afirma Hazrat, mentre s’escalfa amb una travessa de tren en flames, segons relata l’Agència. Hazrat vol seguir intentant travessar les fronteres d’Hongria o de Croàcia: «He d’intentar travessar la frontera de nou, algun dia haurà de funcionar». «La majoria diu que ja han intentat i fallat innombrables vegades, de vegades han estat colpejats i empesos de tornada a Sèrbia», apunta ACNUR.

Todor Gardos, investigador d’Amnistia Internacional per als Balcans, explica la situació d’Ahmed, d’11 anys, procedent també de l’Afganistan i allotjat al magatzem abandonat. «La temperatura a l’exterior és de deu graus sota zero. A dins no és molt més alta. Els nens aviven el foc amb plàstics i tota mena de residus que troben. El fum acre resultant produeix picor d’ulls i de coll», descriu.

Un home s’escalfa les mans al foc dins d’un magatzem abandonat a Belgrad, Sèrbia, el 5 de gener del 2017 / Metges Sense Fronteres

ACNUR explica que les persones que no desitgen sol·licitar asil a Sèrbia i volen continuar amb el seu viatge romanen als magatzems abandonats malgrat els riscos d’intoxicació i de congelació. L’Agència de l’ONU explica que treballa per donar-los a conèixer «el seu dret de ser allotjats en albergs governamentals».

«Quan es fa evident que no són benvinguts a Sèrbia, molts refugiats intenten marxar a una altra banda», critica l’investigador d’Amnistia Internacional. En els camps oficials «no hi ha espai suficient», segons Gardos, que recorda el testimoni d’un nen que va ser rebutjat «repetidament» en diversos centres: «Em van dir que no hi havia lloc. Ho vaig intentar a Belgrad, al Šid, al Adaševci. Després vaig anar a la comissaria de policia, però tampoc podien ajudar-me».

Trasllat a albergs d’emergència

Amnistia explica que, després de les crítiques rebudes, el Govern serbi ha reobert fa una setmana el centre d’acollida temporal a la localitat de Obrenovac. Prop de 390 persones han buscat allotjament en aquest alberg d’emergència.

L’Agència recull el cas de Jibral Kochel, de 13 anys, que serà traslladat a Obrenovac: «No és bo estar aquí i estic completament sol. L’alberg serà molt bo. Aquí hi ha massa problemes, tots estem emmalaltint». «Potser més tard intentem travessar la frontera», assenyala Kamran, un afganès de 14 anys que també sortirà al costat del seu germà del magatzem. «Però no amb aquest fred, és massa perillós. És hora de descansar».

Més de 7.500 persones viuen en «camps amuntegats i assentaments improvisats» al país balcànic, segons dades de Metges Sense Fronteres de mitjans de gener. Segons aquesta organització, Sèrbia ha acordat albergar a 6.000 persones, de les quals «només 3.140 viuen en instal·lacions adaptades» per a l’hivern.

«Es va autoritzar més ajuda de l’ACNUR i d’altres organitzacions, però no és suficient», precisa Gardor. «A Belgrad i a tot el continent, nens com Ahmed han estat literalment abandonats enmig del fred», sentencia.

30/01/2017
Més de 40 professionals sanitaris catalans viatjaran a Grècia per atendre als refugiats

Metges i infermers de l’Hospital Clínic de Barcelona i de Sant Joan de Déu prestaran assistència sanitària en cinc camps de refugiats a Grècia en el marc d’una actuació acreditada pel consolat grec i coberta per un conveni de col·laboració entre els dos centres i la ONG Woman and Health Alliance (WAHA), entitat que ja treballa al territori. L’actuació directa als camps començarà a principis d’agost i es mantindrà durant sis mesos, temps durant el qual 44 cooperants, 32 del Clínic i 12 de Sant Joan de Déu, prestaran assistència sanitària a més de 12.000 persones en torns consecutius de 4 setmanes.

Viatjaran a Grècia metges i infermeres d’urgències, cardiòlegs, anestesistes, llevadores, pediatres i ginecòlegs per atendre les necessitats sanitàries d’adults i infants. S’atendran nens amb patologies cròniques, o amb malalties pròpies de la infància, com la varicel·la o el xarampió, i es duran a terme accions en l’àmbit vacunal i de la salut buco-dental. Pel que fa a les dones, se’ls oferirà atenció durant l’embaràs i se les ajudarà amb mesures anticonceptives i tractar les infeccioses genitourinàries. També s’atendrà a les persones que pateixin malalties cròniques i s’oferirà atenció psicològica.

L’estat de salut de les persones refugiades és especialment vulnerable a causa de diversos factors. D’una banda, les pèssimes condicions higièniques i sanitàries dels camps propicien el desenvolupament i el contagi de tot tipus de malalties, que poden anar des d’infeccions cutànies o buco-dentals fins a d’altres com la tuberculosi o el còlera. D’altra banda, la falta de coordinació entre els diferents camps fa que les persones desplaçades no puguin rebre un seguiment adequat al seu diagnòstic. En aquest sentit, dues de les cooperants, Vicky Fumadó i Meritxell Cascan, han destacat la importància de dur a terme accions com ara un pla de vacunació o un registre d’infants.

La franja d’edat que més preocupa els professionals sanitaris són els infants, que representen entre un 40% i un 50% de les persones que seran ateses. A més, molts d’ells són menors no acompanyats. Fumadó ha expressat la preocupació dels professionals sanitaris no només per l’estat nutricional dels nens i nenes, sinó també pel seu desenvolupament psicomotriu. I és que la salut mental dels afectats és un dels punts clau en una situació de crisi humanitària com l’actual. El trauma psicològic que suposa la vivència de la guerra, sumat a la desesperació dels pares i la falta pèrdua de molts familiars i amics, és per a aquestes persones una situació que es pot esdevenir crònica en forma de depressió o d’altres malalties mentals.

La situació d’emergència social i sanitària de la població refugiada s’entén, per part dels dos centres sanitaris participants, com una situació d’excepcionalitat que demana que la direcció dels centres hospitalaris doni resposta l’»interès i el compromís dels professionals del centre», en paraules del director de l’Hospital Sant Joan de Déu, Manel del Castillo. En la mateixa línia, el director de l’Hospital Clínic, Josep M. Campistol, ha destacat que aquest hospital públic «sempre ha estat del cantó dels necessitats» i ha manifestat el seu «compromís absolut» per prestar una ajuda que «sorgeix de les bases de l’Hospital». De fet, segons Campistol, més de 100 professionals al seu centre han manifestat interès pel projecte.

Aquest programa de cooperació internacional rep el suport del govern català, ja que hi col·laboren el Departament de Salut i el Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, a través de la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament. El conseller de salut, Antoni Comín, ha denunciat que Europa «no ha estat a l’altura per impotència» i «no per maldat» de la realitat, situació a la qual sí ha respost el poble grec. En la mateixa línia, el director general de cooperació al desenvolupament, Manel Vila, ha destacat la «capacitat solidària de la societat catalana». Mentre que el consol de Grècia a Barcelona, Fernando Turró, ha volgut fer una crida a «triar entre la indiferència o la protesta en forma de solidaritat» davant la situació de crisi humanitària a la qual, segons Turró, més de 5 milions de grecs han respost amb solidaritat.

22/07/2016
Un refugiat sirià amb càncer terminal demana permís per anar a Suècia i no morir lluny de la família

La guerra no dóna treva a ningú, tampoc als malalts. Però l’exili no és menys ingrat. Ismail, un home sirià de 47, va viatjar des de la devastada Alep al costat de la seva dona, la seva cunyada i les seves tres filles petites a la recerca de refugi rumb a Europa. Com tantes altres famílies, es van veure obligats a creuar l’Egeu seguint l’estela de les màfies, arriscant la vida un cop més. Però aquest pare de família també havia -i ha- d’arrossegar amb ell l’ombra del càncer. El seu cos està condemnat a apagar per una metàstasi que afecta ja a diversos òrgans.

Així ho constata l’informe mèdic de l’hospital grec de Attikon, on està sent tractat, a 20 quilòmetres del camp de refugiats de Skaramagas, on encara romanen les seves filles i cunyada, a les que últimament només pot veure quan alguns voluntaris les acosten en els seus cotxes particulars fins al centre mèdic.

Ismail desitja sortir aviat de l’hospital per poder retrobar-se amb el seu fill gran, Zakarías, refugiat a Suècia, i descansar allà per sempre. Amb els seus. Abans de morir vol veure unit i en un lloc segur el que la guerra va esquinçar: la seva família. Però el tancament de fronteres a Europa li ho impedeix. Almenys, fins ara.

Per això, reserva els seus últimes glopades d’aire per lluitar per això. Ho fa sabent que no està sol. Diversos voluntaris i activistes, han posat en marxa una campanya en la qual sol·liciten a l’ambaixada sueca d’Atenes que «obri les seves portes».

Segons informa eldiario.es Raquel Perianes, una jove espanyola que està donant suport a la família, l’ambaixada sueca ha comunicat que «no va a fer res i han suggerit que acudim a l’agència de migració que està a Estocolm». Perianes lamenta que «l’alternativa que els ofereixen és que el fill viatgi a Grècia, però sense cap garantia que pugui tornar a Suècia».

El temps juga en contra, per això els que fan costat a Ismail, no descarten opcions i reclamen qualsevol ajuda per aconseguir així, una pressió social que trenqui l’immobilisme administratiu i ofereixi una solució a la petició d’aquesta família siriana.

A Espanya també està previst llançar un pla d’enviament massiu de correus electrònics a eurodiputats que formen part de la Comissió de Drets del Parlament Europeu, entre els quals figuren Miguel Urban (Podemos), Javier Couso (Esquerra Unida), Elena Valenciano (PSOE) , Nikos Androulakis (Grup Socialista) o Lars Adaktusson (Demòcrata Cristià). A tots ells se’ls sol·licita que «gestionin els tràmits» perquè Isamil «malalt de càncer terminal, viatgi fins a Suècia amb les seves tres filles, la seva dona i la seva cunyada, per veure per última vegada al seu fill refugiat en aquest país i reagrupar la família».

Els esforços no cessen, però els ànims de Maysun, la seva dona, trontollen. «Està molt malament, està desesperada. I ell no sé com aguanta, no sé com està tan fort», comenta Perianes, que està en contacte diari amb la parella.

Des que, al començament de març, es tanqués definitivament la ruta dels Balcans i, aquest mateix mes, entrés en vigor l’acord entre la UE i Turquia, milers de persones es van quedar atrapades a Grècia sense poder continuar el seu camí, també aquelles especialment vulnerables, com malalts de gravetat.

El cas del Sami

Paradoxalment, una de les primeres víctimes d’aquest terrible segell de fronteres en l’abanderada terra dels drets humans, ja havia aconseguit Alemanya. Es tracta del Rami, un nen sirià de set anys malalt de càncer limfàtic, que va escapar de la guerra juntament amb la seva família, que va haver de suspendre durant mesos el seu tractament i que només va poder reprendre’l a Alemanya, després de creuar el Mediterrani i mitja Europa a peu amb el seu pare, Abu Rami.

Un cop a terra germànic, els metges van avisar a Abu Rami, del delicat estat psicològic del menor per sentir-se lluny de la seva mare i van advertir que els seus germans eren els millors candidats com a donants de medul·la òssia compatible, imprescindible per al trasplantament que necessitava. Per això, Abu Rami va tractar d’aconseguir la residència per acollir-se al programa de reunificació familiar i trobar-se amb la resta dels seus fills i la seva dona. Una burocràcia lenta, que la família no es podia permetre ja que la salut del petit demanava urgència. Per això, es van veure obligats a seguir el perillós viacrucis de l’exili, seguint les petjades que, pare i fill, van deixar mesos abans.

Però l’esperança de vida que esperaven els germans, es va truncar a Idomeni quan Macedònia va tancar el pas fronterer amb el país hel·lè, deixant atrapats als possibles donants de medul·la per al trasplantament que havia de executar-se en qüestió de setmanes. Davant aquest carreró sense sortida, Neda Kadri, una voluntària siro-americana que va conèixer a la família a Lesbos, va posar en marxa, juntament amb altres companys, una campanya de denúncia a les xarxes i a l’esfera pública que va fer efecte. Finalment, Berlín i Atenes van accelerar els tràmits i van permetre la reagrupació de la família a Alemanya. Però el que és més important, es va poder realitzar amb èxit el trasplantament, i Rami va tornar a sentir la calor de la seva mare, aquell que tant enyorava.

27/05/2016
La salut dels migrants en l’agenda sanitària internacional

La 69 edició de l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut, reunida aquesta setmana a Ginebra (Suïssa), abordarà entre diferents temes i tímidament la salut de la població migrada i refugiada. En el context actual, amb el desplaçament de poblacions a través de les fronteres més gran en els darrers setanta anys i amb una crisi dels refugiats a Europa que està deixant imatges com les del desallotjament del camp d’Idomeni aquest dimarts, l’OMS revisarà aquest dimecres l’informe sobre la promoció de la salut dels migrants.

En aquest document, publicat durant el mes d’abril, la secretaria de l’OMS recordava que «si bé s’han ratificat normes i convenis internacionals de drets humans per protegir els drets dels migrants i els refugiats, especialment el seu dret a la salut, moltes d’aquestes persones no tenen accés als serveis de salut». En aquest sentit en el document s’apunta que la seva salut està sovint exposada a riscos d’abusos, violència, discriminació o obstacles per accedir als serveis sanitaris i socials i es destaquen problemes com els relacionats amb la salut sexual, maternoinfantil, salut mental o malalties cardiovasculars. Fa un parell de mesos explicàvem la història de la filla de la Shirin i en Biryar, una petita que va néixer ja sent refugiada en una tenda de campanya del camp d’Idomeni, desallotjat aquest dimarts. De fet, un dels col·lectius més vulnerables són els infants, que poden ser propensos a infeccions agudes, com ara infeccions respiratòries o diarrea, a causa de la pobresa i les privacions durant la migració.

Segons dades de l’organisme internacional, durant el 2015 van arribar a Europa més d’un milió de migrants i refugiats i s’estima que un 5% necessiten accés immediat a serveis d’atenció de salut. Assegurar la salut d’aquestes persones és també una qüestió de salut pública, avisen: «La prestació d’una atenció sanitària de qualitat adequada és important no només per la salut d’aquestes poblacions sinó que també és fonamental per protegir els drets humans i els de les comunitats d’acollida».

El procés migratori

«La migració en si mateixa és una experiència traumàtica per la forma amb la qual passa, molts cops a través del contraban. O per la forma en si mateixa, a vegades molt connectada a la mort, perquè és un procés de migració que no és segur. Per tant, direm que el període previ a la migració i la migració en sí mateixa són experiències traumàtiques», explicava des de Lesbos a El Diari de la Sanitat fa unes setmanes la psicòloga grega Lena Zachou.

El nombre de ferits i morts entre els refugiats i els migrants que creuen el mar Mediterrani ha augmentat molt i de manera ràpida en els darrers anys. Només des de principis d’any 1.375 persones han mort o han desaparegut al mar Mediterrani durant l’intent d’arribar a Europa, segons dades publicades per l’ACNUR. Davant d’aquest perill milers de ciutadans reclamen que s’obrin les fronteres i s’estableixin vies segures per la migració.

Qui ha treballat molt la relació entre el fenomen migratori i la salut mental dels qui ho viuen en primera persona és el psiquiatre Joseba Achotegui. Segons Achotegui existeixen fins a set dols en la migració: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos per la integritat física. Achotegui lamenta que les organitzacions internacionals com l’OMS tinguin en general poc present la salut mental en la migració «quan precisament estem parlant de persones deixades de la mà de Déu». Segons explica per telèfon a aquest mitjà a Espanya hi ha hagut certa sensibilitat però en general encara hi ha una «desprotecció enorme» de la salut mental dels migrants, que tenen una inseguretat molt gran. Respecte la desorganització i la manca de resposta que viuen la majoria dels refugiats que arriben a Europa aquest psiquiatre apunta que «la situació d’incertesa incrementa l’estrès d’aquestses persones i incrementa els riscos dels més vulnerables».

Recomanacions per als estats

En l’informe ‘Stepping up action on refugee and migrant health’, l’oficina regional europea de l’OMS apuntava al novembre una agenda a seguir. Entre els diferents punts hi ha: «els estats membres han d’avaluar si el sistema de salut i les intervencions de salut públiques estan donant resposta a les necessitats dels migrants i els refugiats així com també avaluar si la capacitat d’intervenció és suficient». També destaquen posar l’èmfasi en la no discriminació en l’accés al sistema de salut i d’explorar models de salut sostenibles que financiin les necessitats de salut dels migrants. «Un lideratge i un ampli consens per avançar cap a una actuació comuna a nivell europeu per coordinat la resposta en el sector salut són necessàries», resa un document que corre el risc de quedar-se en paper mullat.

El text que revisarà l’Assemblea General de l’OMS aquest dimecres estableix com a prioritats futures, entre altres, el desenvolupament i l’aplicació de polítiques sanitàries adequades a les necessitats dels migrants, amb la incorporació d’un enfocament de salut pública i l’accés equitatiu als serveis de salut. També s’esmenta garantir que aquests serveis són apropiats des d’un punt de vista cultural, lingüístic i epidemiològic i, si cal, formar el personal perquè tingui una millor comprensió de les qüestions sanitàries relacionades amb el desplaçament de població.

25/05/2016
«Des del punt de vista sanitari Idomeni i els camps satèl·lit tendeixen al caos»

L’Elisenda Gómez-Angelats és metgessa i treballa a l’àrea d’Urgències de l’Hospital Clínic. Dilluns va tornar d’Idomeni (Grècia), on va marxar uns dies juntament amb altres companyes de l’hospital i els seus fills. Tant ella com la resta de companyes es van decidir a acompanyar a la Meritxell, infermera també d’Urgències, en el seu viatge exprés al camp de refugiats a Grècia per dur-hi material que els havia cedit l’hospital i d’altres materials que havien recollit per als refugiats, com ara roba. A l’entrevista amb l’Elisenda s’hi afegeixen la Meritxell Cascan, la Conchi Alvarez, la Yolanda Pueyo i la Carmen Aranda. «Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens», explica l’Elisenda del dia que de sobte es van trobar enmig del caos després que la policia macedònia carregués contra els refugiats.

Què us porta fins a Idomeni?
Elisenda: La idea surt de la Meritxell i el seu marit, el David, que també és infermer i és allà. Ell, juntament amb altres amics, va començar a intentar gestionar alguna cosa allà que permetés ajuda, inicialment mèdica. Al final, però, ha acabat sent una atenció integral al refugiat.

Meritxell: Sí, perquè el problema que hi ha és que a part del d’Idomeni hi ha camps satèl·lit, com el d’Eko, que s’han anat aixecant al voltant d’una benzinera. Al camp d’Eko, per exemple, Metges Sense Fronteres tenia una caseta mèdica i la van tancar. A partir del migdia doncs l’atenció en aquest camp va quedar descoberta, sense servei sanitari. Van ser uns voluntaris els que van coordinar-se perquè a partir del migdia i tota la nit hi hagués personal sanitari.

Quins són els principals problemes de salut que hi ha en aquests camps on vau estar?
Elisenda: Et trobes problemes aguts, agafats allà al camp com ara infeccions, gastroenteritis, problemes de broncospasmes o moltes conjuntivitis. Algunes malalties són ambientals i es deriven del fet de cremar ampolles de plàstic o d’altres materials per escalfar-se, perquè fa que inhalis uns fums i en gent que té problemes respiratoris és un agreujant. Després també hi ha moltes infeccions víriques, ja que no tenen a mà aigua i sabó o solucions estèrils i això fa que es propaguin molt fàcilment. És com si els infants estiguessin en una guarderia i ho enganxessin tot, tant per les condicions ambientals com per les condicions higièniques en què viuen i el clima, ja que fa fa fred i plou.

L’Elisenda, la Conchi, la Carmen, la Meritxell i la Yolanda en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

A Idomeni, per exemple, hi ha entre 10.000 i 15.000 persones. Quants equips mèdics hi ha?
Elisenda: És variable però normalment s’intenta que n’hi hagi com a mínim un. Hi ha dos o tres equips mèdics que van movent-se, tipus nòmada, perquè tampoc no hi ha una estructura. Excepte Metges Sense Fronteres, que per exemple sí que hi té una carpa, els voluntaris visiten com poden, en una ambulància o en un lloc improvisat.

Suposo que l’organització no és fàcil perquè el flux de gent va variant i ningú sap què passarà, ni els principals afectats que són els refugiats.
Elisenda: Sí perquè hi ha gent que se’n va d’un camp a l’altre però el camp d’Idomeni és el que acabarà assumint més gent.

Meritxell: El camp d’Idomeni està més o menys ben gestionat, el problema són els camps satèl·lit, que és on falten realment les infraestructures i la gent.

Carmen: Sí, perquè a més els camps satèl·lit també sumen un bon número de gent, potser tanta com al camp d’Idomeni.

Elisenda: Sí perquè Idomeni és un camp que és gran i la veritat és que està ben organitzat. Al camp d’Eko o als camps petits no hi van les ONG, hi van voluntaris.

El passat 10 d’abril la policia macedònia va llançar gasos lacrimògens i pilotes de goma contra els demandants d’asil. Ho vau viure?
Elisenda: Sí perquè just va ser el dia que vam anar a veure el camp d’Idomeni, només hi anàvem una estona aquell dia, amb els nostres fills. Érem a la carpa de Bombers en Acció i de cop es van començar a sentir trets i va començar una batalla campal. Ens vam trobar al mig i ens vam posar a ajudar sense pensar-ho. Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens.

Meritxell: L’únic hospital que quedava era el de Bombers en Acció, on érem nosaltres, i alguns dels voluntaris van començar a fer un triatge com faries en una catàstrofe. Tothom cridava, era un caos. Per sort ho van coordinar molt bé i això va permetre que nosaltres ens centréssim en els més greus.

M’imagino que devia ser un caos i que el pànic es va estendre ràpidament.
Yolanda: Una dona es va posar de part en aquell moment i dues dones van avortar de la crisi d’angoixa que van agafar. Veure les cares d’aquelles dones va ser una de les coses més impactants. No és només el que van viure en aquell moment, és que els gasos i les bales, el caos, els recordava la situació que havien viscut a Síria.

Meritxell: No oblidem que aquesta gent fa cinc anys que està patint una guerra. Quan va passar el moment de caos i la batalla campal tots tornaven, alguns plorant… Perquè havien cregut que aquell dia obririen la frontera, havia corregut el rumor. Ens preguntaven: Vosaltres sabeu si obriran la frontera? Sabíem que no però clar se’t queda una cara quan veus la gent carregada amb motxilles amb els nenes i tot…

L’Elisenda Gómez, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

Vosaltres treballeu a l’àrea d’urgències d’un hospital però entenc que allà tothom fa de tot una mica.
Carmen: Sí, vam fer de tot totes perquè necessiten tantes coses que tant pot ser que hagis de repartir sabates, com carregar caixes o comprar calces. A nivell sanitari, com que tampoc no hi ha infraestructura, tampoc calia que estiguéssim totes allà.

Yolanda: Sí, de fet, vam intentar fer una mica una campanya de donar més dignitat a la dona refugiada. Vam recollir a Barcelona prop de 400 sostenidors i vam comprar calcetes perquè hi ha moltes infeccions vaginals perquè només tenen unes calcetes, per exemple, i les renten i se les posen que potser encara són humides.

Quines són les condicions higièniques que hi ha als camps?
Elisenda: No tenen aigua corrent, només hi ha unes dutxes d’aigua freda, però per rentar-se a les mans han d’anar especificament a un lloc. Clar, no hi ha una pica a cada tenda i des del punt de vista sanitari allò tendeix al caos. A l’estiu començarà a haver-hi epidèmies, quan comenci la calor de veritat i amb poca aigua també hi ha el risc d’insolacions. A més, quan cau un diluvi les tendes s’inunden i hi ha molta humitat.

L’Elisenda i les seves companyes van tornar aquesta setmana dels camps de refugiats propers a la frontera amb Macedònia, país on elles s’allotjaven aquests dies ja que al poble més proper, a Polykastro, els preus, potenciats per la demanda, són ara molt alts. Mentre els refugiats eren gasejats per intentar creuar la frontera elles creuaven cada dia aquella mateixa línia, expliquen amb frustració. Una de les frases més dures era: però per què no ens voleu?, recorda la Meritxell.

15/04/2016
Lena Zachou: “La majoria de refugiats no són conscients que pateixen problemes psicològics”

Les persones que han hagut de fugir del seu país a causa del conflicte o la persecució sovint han viscut experiències molt dures. Són els protagonistes o testimonis de tortures, segrestos, violència sexual, la mort de familiars i amics…. Més enllà de l’estat físic amb el qual aquestes persones arriben als camps de refugiats, aquestes experiències provoquen sovint una sèrie de problemes mentals que ells desconeixen i que poden tenir greus conseqüències. El procés de migració omple encara més de traumes la motxilla que tots arrosseguen. La Lena Zachou és una psicòloga de nacionalitat grega que treballa amb Metges Sense Fronteres (MSF) al camp de refugiats de Lesbos (Grècia) oferint suport psicològic a tots els refugiats que arriben fins aquí. Aquesta professional està segura que si després del procés de migració se’ls ofereix una vida digna i se’ls ajuda en el procés d’integració se’n poden sortir.

Quin tipus de traumes pateixen les persones que arriben als camps de refugiats?

El que nosaltres estem veient és que una bona part de la gent que està arribant ha patit experiències traumàtiques fruit de conflictes, guerres, pèrdua de familiars o per haver hagut de combatre. Totes aquestes situacions estan molt connectades a l’estrès post traumàtic. Ells no en són conscients, el que tenim aquí és gent que ens explica que pateix insomni, que tenen flashbacks o altres coses, però en realitat no saben el que els està passant. Part de la nostra feina és explicar-los què els passa. El que sí que sabem és que en població com aquesta el grau de desordres mentals i depressió és més alt comparat amb la resta de població. Té sentit, perquè tots aquests símptomes que manifesten es poden explicar molt bé si tenim en compte tot allò pel que han passat i allò que encara segueixen passant.

Quines són majoritàriament les experiències traumàtiques que han viscut?

La majoria dels que arriben han patit la guerra, han viscut conflictes o han patit la pèrdua de membres de la seva família. Alguns també la persecució i, per descomptat, tots ells la migració. La migració en si mateixa és una experiència traumàtica per la forma amb la qual passa, molts cops a través del contraban. O per la forma en si mateixa, a vegades molt connectada a la mort, perquè és un procés de migració que no és segur. Per tant, direm que el període previ a la migració i la migració en sí mateixa són experiències traumàtiques.

En general, quan aquestes persones arriben són conscients de que poden estar patint problemes de salut mental? Demanen ajuda?

Un gran repte per nosaltres era com integrar el suport psicològic al servei mèdic primari que es dóna als camps, ja que la majoria de la població no sap que poden estar patint aquests tipus de problemes psicològics. Ells tenen símptomes psicològics que són els que expressen quan reben ajuda mèdica; insomni, cansament crònic… però no saben que aquestes coses estan connectades amb algun tema psicològic. Per tant, part del nostre treball és augmentar la conscienciació sobre el que està passant, per fer-los entendre que es pot fer alguna cosa amb els símptomes que estan patint. Normalment som nosaltres els que anem a ells i és llavors quan ens expliquen aquests símptomes o a vegades són els metges els qui els envien a nosaltres quan veuen que els símptomes que presenten no estan connectats amb res físic.

Lena Zachou treballant amb Bashir, traductor d’Afganistan en una programa per a nens refugiats al port de Mytiline / Georgios Makkas/Panos Pictures

La llengua és una barrera molt gran quan un psicòleg intenta ajudar a aquestes persones?

La llengua és un problema, per mi va ser un gran repte, ja que pels psicòlegs és molt important entendre i ser capaç de comunicar-te amb la gent. Però treballem amb intermediadors, que no només fan la feina de traduir, sinó que també fan de pont entre la gent i nosaltres des d’un punt de vista cultural.

Un cop passada aquesta barrera, la vostra feina és explicar a aquestes persones que el que poden estar patint és fruit d’un problema psicològic.

Hi ha persones amb educació superior que tenen més coneixements sobre el que els pot estar passant i sí que ho relacionen amb el fet que sigui psicològic, però d’altres no. Eduquem la gent en aspectes psicològics, per normalitzar els símptomes, els expliquem els mecanismes per afrontar-ho i els expliquem que si pateixen segons quins tipus de símptomes poden estar patint algun tipus de problema psicològic.

Aquestes experiències viscudes i el fet que pateixin aquests problemes mentals, els deixarà marca en el futur?

Poden patir molts tipus de desordres lligats a l’experiència viscuda, com trastorns per estrés posttraumàtic o desordre emocional. Però per altra banda el que també sabem, resultat d’investigacions, és que molts d’aquests traumes són causats per factors post migració, com la integració, les possibilitats de tenir una casa en condicions o les oportunitats de treball. I amb tots aquests factors, que són molt importants, sí que podem fer-hi alguna cosa.

Qui sol oferir aquesta ajuda psicològica als camps de refugiats de Grècia?

En aquest tipus de camps és un repte fins i tot oferir atenció mèdica primària. La majoria del suport psicològic que es dóna prové d’organitzacions com Metges Sense Fronteres (MSF). El rol de l’Estat sol ser cuidar-se del menjar, del centre, i d’aquests tipus de temes, però no del servei psicològic.

Per què? No és considerat fonamental?

Crec que els països sí que ho consideren una prioritat, el que passa que tenen en compte que la gent aquí està de pas, el que significa que la gent no està aquí instal·lada. Només estan aquí uns dies i per tant els serveis de salut mental es troben amb molts entrebancs , perquè el que pots fer està molt limitat. És un gran repte crear programes que donin les eines a la gent per poder seguir endavant en aquestes circumstàncies. No és que la salut mental no estigui apreciada sinó que és molt difícil crear un programa que hagi estat dissenyat per la gent que estigui en camps només uns dies.

Després de tot el que has vist, creus que aquesta gent pot tenir l’esperança de poder refer les seves vides i superar tots aquests traumes?

Al final són persones com nosaltres. És gent que està esgotada, que ha viscut la guerra, el dolor, però al final són gent com nosaltres. Penso que si aconseguim que aquesta gent tingui una vida digna durant el període post migració se’n sortiran.

La psiquiatra de MSF Lena Zachou aconsella l’Aysha, de 40 anys i originària d’Alep, a fora una tenda del camp de Kara Tepe, a Lesbos, Grècia. / Georgios Makkas/Panos Pictures

06/04/2016
Idomeni: fronteres també per a la salut

Si hagués nascut a Rojava (al Kurdistan sirià) la filla de la Shirin podria dir-se Jale, per recordar-la amb el fred i la “rosada” d’aquesta última setmana de pluja tossuda i esgotadora, a conjunt d’uns ulls blaus que amb només sis dies ja parlen cansats. Però ha nascut al camp de refugiats d’Idomeni, on es calcula que hi ha més de 10.000 persones confinades. “Haurà de tenir un nom d’heroïna”, diu confús en Biryar, el pare de la criatura. “Idomeni és una qüestió de selecció natural: aquí només hi arriben i aguanten les persones més fortes”, contesta la Clara Vilà, una jove metgessa catalana, mentre un adolescent entremaliat d’Alep aprofita la distracció i crema l’última cadira de la sala d’espera exterior de la clínica improvisada de Bomberos en Acción al mig del campament.

Des de principis d’any fins a l’abril 152.380 persones, la meitat sirians, han arribat a Grècia fugint de la guerra i la violència. Dels qui arriben un 40% són infants, segons les darreres dades de l’Agència pels Refugiats de les Nacions Unides.

Les rutes més comunes, després d’arribar a illes com Lesbos, Kos o Chios des de Turquia, acaben tard o d’hora passant per Idomeni, a prop de la frontera amb Macedònia. Allà hi ha un dels camps improvisats de refugiats que viu diàriament el drama, també sanitari, de les famílies que s’hi acumulen. El fred, la pluja , la manca de medicaments o la saturació dels centres mèdics més propers d’Idomeni, així com les condicions higièniques, creen l’escenari perfecte per l’aparició de malalties i dificulten que els qui necessiten seguir un tractament puguin fer-ho.

La Shirin fa sis dies que va donar a llum a la seva filla i encara no es veu amb cor de trobar-li un nom. Potser ho decidiran demà a l’ombra d’una pancarta entre els rails que s’enfilen cap a l’exrepública iugoslava. Repeteix cansada que l’haurien d’haver deixat a l’hospital de Kilkis quan van traslladar-la amb ambulància aquell mateix matí. El centre hospitalari d’aquesta ciutat, la més propera al camp de refugiats d’Idomeni, “es troba en aquests moments totalment desbordat per la situació, sumant-se a un sistema sanitari que sovint peca de lent i ineficaç”, comenta en Killian Walley. Aquest metge de Liverpool de 26 anys ja ha viscut tres parts d’emergència i un avortament espontani en la darrera setmana. Forma part de l’equip mèdic de Light House Relief, que ara s’ha desplaçat des de Lesbos.

L’última de les criatures d’aquesta família del Kurdistan podia esperar, una vegada més, però no més lluny d’aquella mateixa nit. Els dolors de ventre evidents de la Shirin es van acabar traduint en un part en viu a l’ombra dels combois abandonats que ara s’han convertit en l’únic sostre sòlid que la Unió Europea els ofereix. “La cura de les dones i els embarassos és un tema molt important, i ni tan sols Idomeni proveeix test d’embaràs, una cosa tan simple”, afirma la Meritxell, una voluntària que ha arribat des de Barcelona. No els proveeix perquè no els considera una necessitat i la farmàcia més propera és a 15 quilòmetres. També hi ha dones que volen avortar per no sumir en la misèria les seves criatures, però en moltes ocasions les dificultats culturals i econòmiques són obvies i l’avortament a Grècia és de pagament, afegeix aquesta barcelonina.

Una boira espessa i una fumera empipadora de plàstic cremat pentinen les sis de la matinada d’un Idomeni amb un futur que ofega, angoixat per la incertesa, vacunat contra la por però malalt crònic de desgast i d’espera. Idomeni segueix respirant al voltant d’un chai tèrbol que encara no bull i tus el mateix fum negre des de fa quaranta dies, a la cua d’una de les vint dutxes glaçades per a les desenes de milers de persones que encara esperen i resisteixen bloquejant un tren que ja no passa.

Dos homes refugiats al costat del foc després de les fortes pluges / ROBER ASTORGANO

La ressaca d’un refredat comú

Després de les pluges, els refredats assoten els camps de refugiats i de migrants que ara miren de creuar a Macedònia, i que ja venien a rem des de Lesbos, Samos o Chios i a peu des de molt abans. La tos crònica, les infeccions respiratòries i la bronquitis persisteixen a mesura que a Idomeni s’hi crema de tot. Si aconseguir fusta és només cosa de sort i agilitat, qualsevol manta bruta és vàlida per mantenir el caliu de la foguera. Les distribucions dels béns més preuats s’han convertit en una missió d’estratègia afinada, tant és així que les donacions de fusta arriben com caigudes del cel a la vista d’una batalla campal per aconseguir la peça que sigui més duradora. El betadine per a les ferides i el silvederma per a les cremades estan a l’ordre del dia.

Una mare amb els seus dos fills són atesos a l’ambulància de la Creu Roja Hel·lènica / ROBER ASTORGANO

L’Ashma i en Mohammed no han acabat de dinar que ja juguen amb la cendra de la foguera d’ahir al vespre. Ella té molta traça pintant el cubell de les escombraries que el seu germà petit fa servir de tatano. A part de la clínica improvisada que tenen muntada, el grup de noies de Bomberos en Acción que es nodreix del voluntariat sanitari independent ha facilitat una tenda dedicada en exclusiva a la higiene dels més petits. L’Elena acaba d’arribar en el vol de les vuit de Salònica des de València per estar-s’hi una semana i amb en Tito de Saragossa ja han decidit donar un cop de mà en aquesta acció concreta. Somriu i diu que mai hagués pensat que dedicarien tantes hores fent viatges a la font a la cerca d’aigua per garantir unes mínimes necessitats higièniques. Els sanitaris batallen contra les infeccions i els fongs a causa d’unes condicions insalubres; desafortunadament, la diarrea és molt comuna entre els més petits.

La sarna ja és present a Idomeni

La mare del Rashid comença la lluita contra els polls. En Rashid no vol rapar-se al zero. Una família provinent de l’Iraq acampada al seu costat ha decidit esquilar tots els petits en una resposta ràpida als polls que ja han envaït el camp. Aquest fenomen entre els més menuts ha acabat amb les existències de les farmàcies de Polykastro on ja fa dies que està esgotada la fórmula anti-polls. Davant d’aquesta situació en Rashid ha decidit posar-se en mans de la seva mare, que amb la mirada atenta s’ha posat a desfer-se’n.

La mare d’en Rashid comença la lluita contra els polls / ROBER ASTORGANO

Com la darrera tempesta, a Idomeni la sarna també hi ha arribat per quedar-se. De moment, ni Metges sense Fronteres (MSF), ni Praxis, ni la Creu Roja Hel·lènica veuen una fórmula eficaç i realista per combatre aquest paràsit contagiós que dibuixa un panorama devastador davant les dimensions d’emergència social i les condicions higièniques dels camps. “Amb la sarna s’ha de canviar absolutament tot: tenda de campanya, roba, mantes i tovalloles amb una precaució de nivell 10. Això a Idomeni és impensable i impracticable” lamenta la treballadora de MSF, Elodie Francart. “Si la sarna arriba als orificis i a les mucoses, el problema pot complicar-se molt més i seguim a l’espera del tractament per combatre-la encara que les dificultats són molt altes”.

Un grup de nens esperen en fila per la dutxa de la nova carpa de Bomberos en Acción / ROBER ASTORGANO

A Idomeni és molt comú veure els pacients fent cua amb una caixa de medicaments buida a les mans. A vegades, han guardat fins i tot la recepta al llarg del viatge per en algun moment del camí poder dir en l’últim alè: “Això és el que prenia”. D’altres desafortunadament l’han perduda i han seguit el camí a l’espera d’un metge i un traductor. Com l’Abdullah, que el que necessita avui és insulina; i l’entén tothom, però no hi ha cap clínica que en disposi a la nevera. La Creu Roja avisa que cal prestar especial atenció a “les malalties cròniques, com la diabetis o hipertensió, ja que és molt probable que els migrants i refugiats no hagin pogut seguir el tractament durant el seu viatge.”

A falta d’atenció psicològica, la teràpia de la complicitat

La catàstrofe d’Idomeni, per la seves dimensions en xifres –i l’agreujant que suposa la varietat de llengües parlades–, deixa l’atenció psicològica en una situació insostenible. Els traumes derivats del viatge de la por i l’horror afloren cada dia en el taller de dibuix que es duu a terme després de la classe d’àrab, a les dues carpes infantils que ha muntat un grup de catalans a la benzinera d’Eko Station i que gestionen les mateixes persones refugiades. Aquí no hi han arribat mai psicòlegs, però la Clara Sánchez i la Sara Montesinos utilitzen la teràpia de les abraçades I petons. En Ziad sempre és puntual. Sempre a l’espera d’un altre full de paper amb què tornar a començar de nou. Només viatja amb el pare. La mare i la germana petita descansen a Palestina. I encara té alè per somriure mentre algun voluntari s’eixuga una llàgrima freda quan coneix la seva història. Aquests ulls negres farcits d’amor ja han presenciat la mort a trets de les que ja no hi són; i encara així, s’aixequen cada dia amb ganes d’un nou món per construir. S’abraça a la Sara per darrera i li fa un petó a l’espatlla. Ningú imagina a Idomeni una atenció psicològica davant d’una crisi en moviment. La millor teràpia serà la de la complicitat.

Un voluntari carrega una dona desmaiada cap a la clínica / ROBER ASTORGANO

La tensió a Idomeni no para de créixer. Els casos de refugiats que s’han cremat a l’estil bonze com a forma de protesta són només la punta de l’iceberg de la ira i el desgast al qual estan abocats. Els atacs d’estrès i ansietat són fruit de les tragèdies que han suportat les famílies i que avui es troben atrapades en una estratègia de bloqueig entre Turquia i la Unió Europea. Estan literalment atrapats a Grècia, sabent que familiars que van sortir abans que ells amb sort ja es troben a Alemanya, mentre que els que van fer-ho després segurament hagin caigut en el reconvertit hotspot de Moria (Grècia) a l’espera d’una deportació immediata.

La il·legalització de la clínica d’Eko Station

La Fàtima estén la roba mullada dels seus cinc fills mentre ells fan pessigolles a un voluntari que fa guàrdia a les portes d’una clínica tancada i d’una altra d’improvisada. D’ una tenda de campanya pengen els cartells Open the Clinic i Dignity now. En Bernat Conill és uns dels coordinadors de l’equip norueg de Medics Bergen. Ja fa un mes que aquest jove tècnic d’emergències sanitàries de Manresa ha decidit aplicar els seus esforços com a voluntari sanitari independent al camp d’Eko Station, on ja s’acumulen més de 2.000 persones en busca de refugi.

Una dona estén la roba davant de la clínica il·legalitzada per les autoritats gregues / ROBER ASTORGANO

Des de fa una setmana, MSF ha decidit abandonar l’única clínica en aquesta estació de servei que oferia assistència mèdica de 9 a 13 i en Bernat Conill ha format un equip de voluntaris santitaris independents que n’han agafat el relleu. Amb en David Estruch, treballador del SEM de Cerdanyola del Vallès, van canviar-hi la distribució, van muntar una zona infantil i van donar-li dignitat oferint atenció 24 hores. Les traves burocràtiques de les autoritats sanitàries gregues, però, empaiten ara Idomeni de la mateixa manera que van fer-ho a l’illa de Lesbos fa tres mesos. El personal mèdic i sanitari ha de ser registrat a Grècia en un procés interminable de traduccions jurades de títols, segells oficials i enviaments massa prolongats en el temps. La durada de la tramitació, sovint, requereix més temps que l’estada del voluntari demandant a contracorrent d’una emergència palpable.

Dissabte, sense avís previ, la policia es va presentar davant la clínica a hora punta. Amb el personal sanitari desbordat i més de vint pacients fent cua a la sala d’espera, van entrar les autoritats anunciant que la clínica quedava tancada “perquè el que estàvem fent era il·legal”, comenta en Bernat Conill. Després d’exigir-ho reiteradament, cap de les grans organitzacions va poder abordar el problema, deixant a desenes de centenars de famílies sense atenció mèdica davant d’aquesta crisi durant més de 48 hores. “És molt greu, per un tema de dignitat”, diu Conill encara enrabiat. Des de llavors, als ja crits habituals de protesta “Open the Borders” s’hi suma un “Open the Clinic”.

06/04/2016