Etiqueta: República Democràtica del Congo

  • Els úters trencats pel masclisme al Congo

    Aquest és un article de eldiario.es

    Va arribar moribunda, amb les entranyes que s’havien esquinçat en alguna pista enfangada entre el seu poble i Rubaya, al territori de Masisi, a la regió oriental de Kivu Nord, aquesta terra marcada per les brases de la guerra al Congo. Tenia 35 anys, sis fills i el seu úter s’havia trencat durant el part del setè. Quan els homes que la portaven van entrar a l’hospital, ja estava en xoc: la seva sang s’havia quedat pel camí. Era juliol del 2016 i aquesta mare havia arribat a l’hospital quan ja ningú podia ajudar-la.

    «No sé quantes dones he vist morir així durant anys. Dones que arribaven amb l’úter trencat quan ja era massa tard», diu el doctor Leonidas Banyuzukwabo, un dels metges del centre hospitalari de Rubaya.

    Parir a la República Democràtica del Congo, sobretot a les zones rurals, no és moltes vegades una elecció, sinó un deure, com passava a Europa quan es considerava que els fills eren una riquesa, l’única a la qual podien aspirar els pobres. Una visió que al Congo segueix viva, imposada per un patriarcat que arriba al paroxisme en territoris com el de Masisi, un lloc en el qual només quatre de cada deu nenes sap el que és seure en un banc d’escola, segons les Nacions Unides.

    La bellesa de postal suïssa d’aquesta terra, els seus turons verds i les seves vaques frisones serveixen de paradoxal escenari d’abundància per la fona misèria i la violència que pateixen les persones que hi habiten.

    Sobretot, les dones. Ser dona a Masisi és ser mare i a més és ser-ho aviat i cada any. Si qui neix és un home, millor, ja que les nenes valen poc per a la cultura local. «No n’hi ha prou amb tenir dos o tres fills. El que s’espera de la dona és que tingui nou o deu fills», explica el metge, un nombre que supera amb escreix la mitjana congolesa de 6,1 fills per dona. Si la dona no compleix aquestes expectatives, «s’arrisca al repudi per part del marit» i a veure’s al carrer sense res i separada dels fills que ja ha tingut.

    La doctora Gracia Ndimi Kabwe examina a una embarassada d’alt risc a l’hospital de Rubaya, a Kivu Nord / TRINIDAD DEIROS

    Per aquesta raó i perquè elles mateixes han interioritzat que la seva obligació és tenir molts fills, les dones de Masisi segueixen engendrant fins i tot si per a això han de posar en perill les seves vides. I això passa no poques vegades, ja que els matrimonis i embarassos precoços, i aquestes gestacions nombroses i sense respir entre elles, són factors de risc de diverses complicacions obstètriques.

    Una d’elles és el trencament d’úter, la mateixa a la qual va sucumbir la dona que va arribar en xoc a l’hospital de Rubaya, rares a Occident, però que al Congo segueix matant. La mateixa que pateixen cada mes «tres o quatre dones» només en el petit centre de salut de Kibabi, que depèn de Rubaya, assegura un altre metge congolès, el doctor Emmanuel Kasole.

    «Una bona dona és la que no costa diners»

    Tant aquest centre de salut com l’hospital del qual depèn són de propietat estatal però, fins fa poc, eren de pagament, ja que al Congo no hi ha una sanitat pública. Una cesària costava uns 66 euros i per reunir aquesta suma les famílies havien de vendre el poc que tenien. Això si posseïen alguna cosa, ja que molts habitants de la regió viuen de treballs precaris a les mines de coltan i manganès que dominen Rubaya. Aquesta pobresa està darrere del fet que moltes d’aquestes dones que el doctor Leonidas ha vist morir durant anys acudissin a l’hospital «massa tard».

    Però la misèria no ho explica tot. Un altre factor remet de nou a una terrible desigualtat de gènere: «Aquí, una bona dona és la que no costa diners: la que pareix a casa i per baix. Una dona que pareix a l’hospital és titllada de vaga i d’inútil. La religió és un altre aspecte. Fa poc, vaig escoltar a un pastor protestant que deia que si les rates pareixen naturalment, no veia raons perquè les dones se sotmetessin a cesàries», s’indigna el metge.

    Aquesta «mentalitat va començar a canviar fa quatre anys i mig», assegura el facultatiu, quan una ONG italiana, Cooperazione Internazionale (COOPI), amb finançament d’ECHO, l’agència humanitària de la Unió Europea, va començar a donar suport amb projectes de cooperació a l’hospital de Rubaya i diversos centres de salut de la zona. Des de llavors, d’acord amb els càlculs de l’ONG, unes 200.000 persones del territori de Masisi han gaudit d’atenció sanitària gratuïta.

    Anticonceptius amb permís del marit

    La jove doctora Gràcia Ndimi Kabwe representa un altre dels rostres de la dona congolesa: formada, políglota i independent. Quan va arribar a Rubaya per treballar en el projecte de l’ONG, els nens l’anomenaven «Mzungu» (blanca, en suahili). Ella ho atribueix als seus texans, que probablement les criatures només havien vist portar a les poques occidentals que passen per la ciutat.

    La gratuïtat dels parts, la posada en marxa de dos bancs de sang i la construcció d’una sala d’operacions al centre de salut de Kibabi han contribuït a una reducció «dràstica» de la mortalitat materna, assegura la doctora. Però el risc lligat als embarassos repetits i la mentalitat que fa que «quan una dona es casa, el seu cos passi a ser propietat del seu marit», encara hi són.

    La dona pobra i rural al Congo no només «no pot negar-se a mantenir relacions sexuals amb la seva parella»; tampoc té control sobre la seva fertilitat, una situació emparada per una legislació en què coexisteixen un dret consuetudinari que segueix primant a les zones rurals i unes igualment misògines lleis heretades en part del colonitzador belga.

    Una d’elles, que data de 1920, així com l’article 178 del Codi Penal, prohibeixen la venda d’anticonceptius. Malgrat això, els mètodes de control de la natalitat es venen lliurement des de fa dècades i el govern fa campanyes a favor de la planificació familiar. Per completar aquest panorama esquizofrènic, una decisió ministerial del 2009 -arrancada per les feministes congoleses- va autoritzar els anticonceptius amb la promesa encara no complerta d’abrogar la norma de 1920.

    Cap d’aquestes lleis exigeix ​​el permís marital perquè la dona utilitzi mètodes anticonceptius ni perquè se sotmeti a una cesària o un lligament de trompes. No obstant això, el caràcter contradictori de la legislació nacional, unit a un Codi de la Família que defineix l’home com a «cap de la família», ha provocat que en la pràctica les dones amb parella hagin de demanar permís als seus companys per utilitzar anticonceptius o sotmetre a operacions relacionades amb la seva fertilitat.

    A les zones rurals, l’»home té l’última paraula», subratlla el doctor Leonidas. D’aquí que molts professionals sanitaris exigeixin aquestes autoritzacions maritals per protegir-se de possibles demandes en els tribunals.

    Abans de practicar una cesària, els metges de Rubaya presenten al pare una autorització perquè la signi. Si el marit no ha vingut amb la partera, el consentiment es reclama a la persona que l’acompanya, que «normalment és la seva sogra», diu el metge mostrant un d’aquests documents signat amb una empremta digital.

    «El 80% o més de les nostres pacients són analfabetes», afegeix. En casos extrems, el personal sanitari ha hagut d’amenaçar algun pare amb «arrossegar-lo a tribunals» per obtenir aquest consentiment i salvar la vida de la seva dona, si bé la informació que sense la cesària mare i fill poden morir «sol ser suficient».

    Els anticonceptius susciten encara més resistències, a causa de la religió i del mite estès al Congo que utilitzar-los provoca esterilitat definitiva: «Recordo a una pacient de 38 anys, mare de 14 fills, l’últim per cesària, un altre greu factor de risc pel trencament d’úter. Li vaig advertir que el proper embaràs seria la mort i, tot i així, no ens va permetre lligar-li les trompes. Quan li vam proposar un implant anticonceptiu, va dir que s’ho pensaria i va marxar. No ha tornat. Vés a saber si era ella o el marit qui es negava», recorda el metge.

    Al centre de salut de Kibabi, Gentille menja amb el seu nadó al costat. Té 18 anys i és el seu primer fill. Ha nascut per cesària i el doctor Kasole li explica que ha d’evitar un embaràs en els 18 mesos vinents. El seu úter podria trencar-se i ella viu a 20 quilòmetres del centre. «He de parlar amb el meu marit», xiuxiueja la noia. Quan s’insisteix a preguntar-li la seva opinió, diu: «Estic d’acord… Però cal esperar a veure què diu el meu marit».

  • «Eren en un hospital sense llum, sense aigua i sense el personal necessari»

    La República Democràtica del Congo (RDC) només dedica el 5,6% del PIB en despesa sanitària i té una mitjana de 0,8 llits per cada 1.000 persones. També és un dels pitjors països per néixer dona -ocupa el lloc 149 de 155 països analitzats en l’Índex de desigualtat de gènere elaborat per l’ONU- i l’accés al sistema sanitari està molt condicionat pels factors de gènere. La Patricia Bobillo Rodríguez és fotògrafa professional i auxiliar d’infermeria -dues feines que combina com pot- i acaba de ser premiada per un treball fotogràfic sobre la maternitat a l’Àfrica. Ella va trepitjar la RDC el 2014, amb un grup de persones de l’àmbit sanitari amb qui van treballar uns dies a l’Hospital Central de Ngandanjika, i va quedar-s’hi tres setmanes més durant les quals va realitzar el treball pel qual acaba de rebre el premi datecuenta de fotoperiodisme 2016. Parlem amb ella de la seva experiència allà.

    Com era treballar a l’Hospital Central de Ngandanjika?

    Ens aixecàvem cada dia a les 6 del matí i a les 7 arribàvem a l’Hospital. A aquesta hora, ja ens esperaven desenes de persones amuntegades per tot arreu; a l’entrada, al hall, a les sales d’espera, als passadissos. Havien sentit que hi havia un equip mèdic espanyol a Ngandanjika i arribaven caminant de tot arreu, des de ben lluny. Cada dia, la rebuda era espectacular, inoblidable.

    Des de primera hora, l’equip mèdic espanyol treballava amb l’equip mèdic congolès, aquest posava en pràctica tècniques i procediments a un ritme frenètic. Pocs mitjans, cert, però els imprescindibles per poder portar terme la tasca. El màxim d’operacions quirúrgiques en una setmana.

    Havíem traslladat material per poder treballar, ja que els recursos són escassos. Les eines predilectes eren un ecògraf i un bisturí elèctric. Hi va haver molta feina d’inventari i ordre però els cirurgians no van perdre ni un minut i des del moment zero estaven amb les bates verdes i els guants posats demanant camp estèril, bisturí i agulla o passant visites a les consultes o als postoperats.

    Una dada que impacta és l’índex de mortalitat per causes relacionades amb l’embaràs. Mentre que a la RDC són 730 de cada 100.000 dones, a Espanya són 4. Així mateix l’índex de mortalitat infantil també és molt elevat: la mitjana és de 693 morts per cada 100.000 naixements.

    Hi havia moltes dones amb els seus infants. Moltes venien amb fístules obstètriques, els nens per hèrnies, encara que es van poder veure infinitat de casos ben diferents. Molts en estat terriblement avançat, conseqüència de no tenir accés a una sanitat de qualitat i, lamentablement, tampoc pública.

    Un dels casos que més ens va colpir va ser el d’un nadó de tres mesos, Mukuna. La mare va arribar tímida però molt preocupada pel seu nadó. I no era per menys, tenia una invaginació intestinal detectada. S’havia d’operar si no Mukuna moria però l’operació, la primera de la missió, era d’alt risc, donada l’edat del nen i l’entorn en què s’havia de dur a terme.

    Els metges deien sovint que era com fer «cirurgia de guerra»; amb el que tens fas el que pots. L’anestesista clamava «com em feu això!». Les venes d’un nadó negre són imperceptibles. Minuts després començava la primera operació exitosa d’una setantena.

    Com vas viure la manca de recursos? Quin sistema sanitari vas poder conèixer a Ngandanjika?

    Quan l’equip mèdic espanyol va marxar em vaig quedar tres setmanes més. Una a l’hospital central fent-me càrrec de l’administració d’alguns tractaments postoperatoris com el tractament del petit Mukuna, el de Mukenji un nen amb una insuficiència respiratòria o la cura d’algun menut operat d’hèrnia inguinal. Llavors vaig poder veure el que era l’Hospital Central de Ngandanjika. L’experiència, per a mi, va ser desoladora.

    Un cop la missió va acabar a l’hospital no va quedar pràcticament ningú; els metges no hi eren i els havies de trucar a casa seva o anar a buscar perquè vinguessin, les sales eren buides de professionals o els que hi eren es tancaven a «despatxos». Es veien pocs pacients, que s’acostaven només quan no podien més de dolor, i els malalts ingressats semblaven abandonats als llits. Eren en un hospital sense llum, sense aigua i sense el personal necessari per atendre’ls.

    I quan arribava jo, a les hores dels antibiòtics, molts volien que els ajudés. Jo anava directament a Pediatria amb la meva llanterna frontal, guants, ampolles d’aigua i trossos d’ampolles per fer-los servir de gots, doncs tampoc hi havia res de material, tan sols hi havia uns llits bruts i malmesos i l’esperança de què existís un Déu que els ajudés. A poc a poc aquesta esperança també es va anar esvaint.

    Aquesta feina va ser la més dura de la meva estada. Davant aquesta solitud, en alguna ocasió trucava a Espanya, a la Dra. Lindarte perquè em donés indicacions de com tractar a alguns nadons, i dins d’aquella foscor i amb totes les mirades clavades en la meva actuació, jo feia el que bonament podia.

    3_DSF9661

    Quins eren els principals reptes?

    Doncs un dels reptes de l’entitat local, que va sorgir de l’estada dels metges a Ngandanjika, va ser construir una maternitat digna. La ginecòloga va treballar incansablement, més de dotze hores diàries, i mai s’acabava de buidar la sala d’espera. I ella quan no estava a la consulta, estava a quiròfan. Un cop constatada la necessitat d’un servei de ginecologia aquest va ser un dels principals reptes.

    També vas visitar una maternitat com a part del teu projecte documental. Què pot diferenciar una llevadora d’aquí d’una d’allà?

    Doncs crec que no és comparable, són dues realitats completament diferents. Jo el que vaig veure va ser una petita maternitat privada i no deu ser igual que a un hospital d’una capital, però és cert que són les que més trobes.

    Com la que jo vaig veure n’hi ha per tot arreu. Les mares paguen una quantitat per dia (és a dir que a aquestes maternitats hi van dones que s’ho poden permetre) i com es veu al reportatge, les sales són comunes per a totes les mares i pels nadons. Les llevadores, en alguns casos, no tenen més que l’experiència com a formació….

    Diferències; la formació professional, el nivell d’exigència, els mitjans econòmics, els recursos materials, les condicions higièniques, … Tot és diferent. Ja només el concepte de maternitat en si, és diferent.

    El tema de fons del teu treball documental és la maternitat. Com s’entén la maternitat al Congo?

    Doncs és cultural, si no tens fills ha de ser perquè no deus poder, aquest és el raonament que donaven a les dones que, com jo, hem decidit no tenir descendència.

    A les dones se’ls nega la llibertat de poder escollir el tipus de vida que volen viure, i sovint es veuen obligades a casar-se, en molts casos durant la pubertat. Aquí ja comença un cicle molt perillós per a les dones. L’obligació d’existir per a uns altres, fills o filles, marit, família…

    Pensem que la taxa de fertilitat és de 6,3 fills/filles al final de l’edat fèrtil. Si a aquest fet li sumem la manca d’atenció mèdica, la dificultat per aconseguir medicaments (que s’han de pagar), la manca d’aigua potable gratuïta, la manca d’una correcta higiene, una alimentació escassa i pobre en nutrients, parts que de vegades poden durar dies causant malalties cròniques en les dones, tot això fa que l’esperança de vida d’una mare sigui de 46 anys…

    En el treball fotogràfic et fixes en una dona: la Sofia. Què et va cridar l’atenció de la seva història?

    La història de la Sofia és l’exemple de la vida d’una jove a Ngandanjika, a la República Democràtica del Congo on el 65% de la població viu a zones rurals aïllades. És el seu dia a dia i representa la realitat de moltíssimes dones.

    Al mateix temps, representa unes xifres colpidores; una noia jove, de 22 anys, que ha hagut de deixar els estudis (cada any més del 80% de l’alumnat no acaba el curs escolar) per casar-se i tenir fills. Que dedica tot el seu temps a mantenir la casa en condicions, a buscar l’aigua als pous per cuinar i netejar, a buscar llenya per fer brases per cuinar, a cuidar als seus tres fills i que ajuda al seu marit a les feines del camp (la taxa d’alfabetització és molt baixa -el 68,1% de la població és analfabeta-, i un 44% d’aquesta xifra són dones.

    13_DSF8002

    Quines concepcions o maneres de treballar en l’àmbit sanitari creus que podrien ser exportables aquí?

    Del que he pogut veure res. Només em quedaria amb la ubicació dels hospitals al mig de la natura. El que em sembla és que som persones molt afortunades i hauríem de cuidar el que hem aconseguit. Tenir una sanitat pública, de qualitat i amb grans professionals no és quelcom amb què jugar. No es pot privatitzar, ni destruir amb retallades i més retallades, un dret fonamental bàsic i necessari. Hem de valorar el que tenim, cuidar-ho i defensar-ho, si cal.