Just Deploy It!

Etiqueta: residència

  • Aïllament, estudi i nervis per acabar sent metge especialista: històries del MIR

    Només el 44% dels metges que aquest dissabte realitzen l’examen MIR tindran l’opció de triar plaça d’especialitat. Aquest percentatge es deu al fet que hi ha 15.475 aspirants per a 6.797 places.

    Marcos Pérez Carrasco és metge de medicina intensiva a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i tutor de residents d’aquesta mateixa especialitat des de fa set anys. Donat que es pot estudiar Medicina a moltes universitats, Pérez descriu el sistema MIR com un embut. “Formem molts metges que, pel nostre sistema actual, si volen seguir dins la sanitat pública, necessitaran una especialitat a la que potser no poden optar”, explica. I afegeix que aleshores “es troben sense sortides professionals més enllà d’algunes privades on no et demanen especialitat”.

    Si bé Pérez reconeix que en algunes especialitats hi ha superàvit, en general creu que falten especialistes. Com a tutors, Pérez trasllada una sensació col·lectiva: que cada cop es forma menys gent, que en certes especialitats es limiten les places en oferta i això fa que després quedin vacants. “Segons a quines especialitats formem menys residents dels que podríem perquè des del Ministeri no ens els assignen”, explica Pérez que afegeix que això fa que en acabar la residència aquests nous metges especialistes trobin feina directament i que encara en segueixin faltant.

    Així, realitzar el MIR i obtenir un número que et permeti triar l’especialitat desitjada t’assegura, després de 6 anys de carrera i uns mesos forts d’estudi, feina i formació per a 4 o 5 anys més, depèn de l’especialitat, i un futur assegurat. Estudiar 12 anys pot ser la millor inversió de la teva vida.

    Pérez parla dels residents d’avui com estudiants amb les idees i els objectius molt clars: “des del punt de vista clínic i d’investigació tenen molt clar el què volen fer i ho fan amb un concepte clar de seguretat del pacient i molt compromesos amb els seus principis”. Aquesta determinació ja comença quan milers d’aspirants a obtenir plaça es passegen els mesos previs per tots els hospitals per decidir quin és el que millor encaixarà amb la seva persona. “Un cop saben on podran accedir venen a veure l’hospital i s’interessen sobre tot per com es realitza la docència”, explica Pérez que destaca que des de fa uns anys a banda de visites particulars també es realitzen jornades de portes obertes on es faciliten els contactes dels tutors de cada especialitat i d’altres residents.

    Vall d’Hebron forma en 47 especialitats a 163 places. Pérez observa que per absorbir aquesta quantitat de residents cal valorar l’índex d’ocupació en cada àrea d’un servei així com que també es pugui cobrir la seva formació. És per exemple el cas d’anestesia que compta amb 12 residents per any, 48 en total: «hi ha hospitals que no tenen tants tipus de cirurgia ni una unitat de cremats com nosaltres i no poden oferir certes competències formatives que aquí sí que tenim. Cadascú assumeix fins on pot arribar i té residents per formar també segons aquest criteri». D’això depèn una o altra oferta de places.

    Tot i la determinació de la que s’envolten un cop ja han passat els sis anys de carrera i s’han enfrontat a un examen estatal per a milers de persones, els metges que poden accedir a una formació especialitzada ho fan amb nervis, dubtes d’haver triat bé i por. També amb molta il·lusió. La valoració? Hem parlat amb 4 residents i per a tots ells és positiva.

    Judit Riera, resident de farmacologia clínica a Vall d’Hebron

    Judit Riera, farmacologia clínica: «Recomano anar fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”

    Judit Riera és resident de tercer any de farmacologia clínica a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Recorda el moment de sortir de l’elecció de plaça amb sentiments contradictoris: «incertesa per com serà la teva vida a partir d’ara, si t’agradarà el que has triat, que et faran fer a l’hospital.. i molta felicitat al mateix temps».

    A Riera, a més, se li sumava que poca gent del seu entorn coneixia l’especialitat que havia triat i, ella, sense encara estar-la fent havia d’explicar-la a tothom. Ara, tres anys després, està completament satisfeta amb el que va escollir i l’explica juntament amb els seus companys a través d’un blog de residents de farmacologia clínica de Vall d’Hebron.

    Judit Riera va estudiar Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i un cop acabada es va apuntar a una academia per preparar-se l’examen per a Metge Intern Resident. Recorda l’època com una etapa molt estressant: “cada dia anava a la facultat i ens enclaustràvem amb sis o set companys més. Es percebien moltes ungles mossegades, pentinats de guerra, cuetes molt altes, gent que inclús dormia a la facultat si venia de lluny…”.

    Aquest ambient també es traslladava a casa on Riera recorda que tothom anava més en compte a l’hora de parlar-li, que ningú li deia res negatiu i eren més tolerants si estava més irritable. Nou mesos estudiant entre 8 i 10 hores van fer que Riera descrigui avui el MIR “com un embaràs”.

    Arribat el dia de l’examen, Riera destaca la necessitat que tenia de tenir-ho tot preparat fins i tot una setmana abans. “Jo volia portar el meu cafè amb llet, tres peces de fruita, tres bolígrafs, llapis… tenia una llista feta. Vaig arribar una hora abans a la facultat d’economia a la Diagonal amb els meus pares i no trobàvem cap bar ni restaurant on agafar-me el cafè… si una cosa falla el dia de l’examen, se’t fa un món”, explica.

    Riera també recorda trobar els companys allà esperant, alguns llegint, altres xerrant i sentir-se més nerviosa abans d’entrar que no un cop va veure les preguntes. Reconeix que sempre hi ha coses que sobten i poden desestabilitzar-te com ara que en el seu any, d’estadística, branca que portava molt bé, només van sortir 7 preguntes mentre que l’any anterior n’hi havia hagut 35. “També s’ha de tenir molt en compte la gent que tens al teu voltant, hi ha gent que estressa molt: un no parava d’estornudar i un altre movia el peu i feia tremolar la taula… recomano anar a fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”, riu.

    Anatomia patològica, medicina preventiva o farmacologia clínica eren les tres especialitats que més li cirdaven l’atenció. Per escollir una va visitar o va fer trucades a hospitals de Catalunya, País Valencià i Aragó. Diu que no estava preocupada, ja que sempre són les especialitats quirúrgiques o assistencials les que primer s’acaben. Es va decantar finalment en base a com es gestionava cada hospital: horaris, el tracte als residents, tema guàrdies… i també per prioritzar quedar-se a Barcelona.

    Amb un 5.500 aproximadament al MIR, una noia que es trobava tan sols tres números davant seu es va endur una de les dues places que hi havia per farmacologia clínica a Vall d’Hebron. Van ser els minuts de més patiment concentrat que recorda per si algú altre s’enduia el que volia.

    Arnau Salvany, al·lergologia: «el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar»

    Arnau Salvany va examinar-se fa tan sols un any. Ara mateix és resident de primer a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a l’especialitat d’al·lergologia. Explica que encara està intentant assimilar la seva decisió però que està molt content. Amb pocs números més enllà del 2.500, Salvany va ser el primer de Catalunya en triar l’especialitat d’al·lergologia i, tot i que històricament també va ser dels primers en triar, només hi havia una plaça on ell volia formar-se, cosa que el feia estar nerviós. Abans de la tria, Salvany dubtava entre set o vuit especialitats: totes elles eren mèdiques i no quirúrgiques però algunes eren de planta i altres no. Si finalment va triar al·lergologia entre altres opcions com ara pneumologia, hematologia o endocrinologia va ser pel viatge amb AVE fins a Madrid.

    Tot i saber que encara quedaven totes les places, pensava que triés el que triés s’equivocaria però per una sèrie de coincidències va acabar anant en un tren diferent al dels seus pares i al seu costat s’hi va asseure un senyor que es dirigia a un congrés d’al·lergologia. Salvany no parava de consultar vídeos de diverses acadèmies on s’explicaven les claus de cada especialitat i va acabar parlant amb ell i animant-se a col·locar al·lergologia com la primera opció.

    Salvany recorda l’època del MIR com una etapa on semblava que ho estudiessis tot de nou, on cada dia acabaves amb molt mal de cap. En començar l’estiu va tornar a casa seva, a Lleida, i va començar a estudiar 10 hores al dia: “acabava d’estudiar i estava molt marejat. Vaig adaptar-me poc a poc però a la nit necessitava sortir una estona o anar al gimnàs”, recorda Salvany. Finalment, com altres companys, l’acadèmia els hi va donar l’oportunitat de fer un simulacre al mateix lloc de l’examen. El va fer a la facultat de Física i si bé recorda els nervis va sortir-ne content. A més, destaca que va aprofitar per fer el simulacre sense anar al lavabo per acostumar-se i així el dia de l’examen no perdre estona.

    “Jo no faig molt de cas del que em diuen en general i en aquell moment ens deien que no estudiéssim més… vaig estar tot l’últim dia i fins i tot una hora abans d’entrar llegint, com si fos un examen de l’ESO!”, sosté Salvany. Va arribar mitja hora abans i va trobar-se que tothom ja havia arribat i a un dels seus millors amics amb una bossa preparada per si tenia nàusees. A més, riu en recordar que “semblava que fos un berenar més que un examen perquè tothom portava més menjar que bolígrafs”. Per destensar, li va servir molt el cas d’una noia que va arribar mitja hora tard però tot i això, com encara estaven explicant el funcionament, van deixar que fes l’examen però un cop la van anar a identificar, s’havia deixat el DNI. No sap com va acabar la història quan va anar a buscar-lo doncs ja es va centrar en l’examen.

    Va sortir amb l’idea que li havia anat malament però semblava ser que tothom pensava el mateix: “si a tots ens havia sortit malament, entraríem els menys dolents, vaig pensar”. Salvany no va voler fer cas de les correccions de les academies i va decidir “viure a Matrix” durant uns dies. Amb les notes oficials i les correccions estava més nerviós que el dia del MIR en si però ja en sortir el percentil i veure que podia triar tot el que volia fer ja es va relaxar. Tres mesos de vacances i de ruta per hospitals el van fer acabar triant al·lergologia a la Vall d’Hebron: “a Madrid ens van anar cridant i asseient i tothom estava nerviós apuntant les seves opcions i saltant quan escoltava alguna que s’assemblava a la plaça que volies. En el moment de triar recordo esforçar-me per estar molt atent, el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar”.

    Josep Balanyà, resident d’urologia a la Fundació Puigvert, junt a un company

    Josep Balanyà, urologia: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”

    Josep Balanyà és resident d’urologia a la Clínica Puigvert. A l’hora de triar-la encara dubtava entre aquesta especialitat o la d’oftalmologia o otorrinolaringologia. Finalment, amb tan sols un número 1.212 va endur-se l’última plaça d’urologia a Barcelona, on aquest any hi ha 8 places per ocupar. Recorda que potser pots voler molt fer una especialitat però no pot acabar sent i per això és necessari dibuixar-te diferents opcions.

    Sabent que potser t’hauràs de conformar és millor tenir on triar també perquè com destaca Balanyà, “les residències són dures a nivell d’horari laboral, de càrrega de feina i a vegades t’emportes a casa preocupacions i material per estudiar i llegir”. Donada aquesta realitat, és necessari doncs estar convençut d’allò que tries: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”.

    Balanyà va començar a preparar-se amb temps, tot just començar el sisè curs de Medicina a la facultat. Anava els dissabtes a l’acadèmia per anar-se situant poc a poc i així portar-ho ja més o menys bé quan arriba juny i acabes per fi la carrera. Recorda que a partir de l’estiu va ser quan va començar l’estudi fort: “estudies cada dia entre 8 i 9 hores i només descanses els diumenges que evidentment els aprofitaves més que mai”.

    Tot i entrar en l’última etapa i que normalment s’entengui com a època de vacances, Balanyà recorda que durant l’estiu encara era suportable. El fet que hi hagués molta llum a totes hores ajudava. En canvi, amb l’hivern ja a sobre, quan fa fred, Balanyà recorda que en general tant ell com els seus companys van deixar de sortir, de socialitzar-se o de fer esport. A banda del fred i la foscor també s’apropa la data de l’examen i els nervis són més forts.

    Si bé Balanyà creu que “el MIR és una època dura amb molts mesos d’estudi concentrats”, també destaca que “t’ajuda a recordar coses útils i sents que t’estàs formant”. Explica que a les acadèmies, unes setmanes abans et fan simulacres a la mateixa aula on faràs l’examen i opina que això ajuda molt, “crea uns nervis que el dia del MIR real et fan estar més tranquil perquè ja coneixes l’aula i el procediment”.

    Els següents passos en sortir de l’examen, i “després de pensar que t’ha anat molt malament”, és corregir la prova a les acadèmies per fer-te una idea de quin número seràs. És aleshores quan els metges que opten a plaça comencen a anar a hospitals per parlar amb metges especialistes i residents per veure com seria treballar allà.

    “Amb diverses idees al cap vas a Madrid i el dia de la tria és molt pitjor que el de l’examen: potser del que tu vols queden poques places i quan la gent va triant i veus que cada cop en queden menys…”. Balanyà recorda la tria amb patiment però finalment va poder accedir a l’especialitat desitjada i a Barcelona i ara no dubta en afirmar que “ha valgut molt la pena”.

    Violeta Uriach, resident de medicina de família i comunitària al CAP Roger de Flor

    Violeta Uriach, família i comunitària: «s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per a tu abans que quina té més bona nota»

    Violeta Uriach és resident de Medicina de Família i Comunitària de quart any al CAP Roger de Flor a la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Entén que fent família et pots prendre l’examen d’una manera diferent. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places. Uriach, que també és vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. “En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40”, indica Uriach, que pensa que “família és una especialitat que sí que vol fer molta gent”. De fet, assegura que “la gran majoria dels meus companys els hi agrada fer família, volien fer família i són famíliaconvençuts”. També creu que “a vegades hi ha una mica de numeritis: hi ha gent que si dubta entre dos i veu que família és més baixa i ha tret un bon número, tria l’altre” “Crec que s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per tu abans que mirar això”, observa.

    Com una de les família convençudes, opina que “un metge de família que acaba la residència té moltes possibilitats on triar”. Explica tant que a Barcelona hi ha molts centres d’Atenció Primària que busquen metges de família amb contractes interessants com que si es vol fer rural pots fer rural o que si vols fer urgències pots triar entre CUAP o ambulància.

    Tot i tenir menys pressió, també recorda l’època del MIR com una època de nervis. En el cas d’Uriach, a més, que va estudiar fora l’últim curs de la carrera, s’hi va sumar el començar més tard la preparació de l’examen. Inicialment ho va viure amb molta angoixa: els seus companys ja feia temps que estudiaven i no coneixia a ningú del seu grup. S’ho va prendre com un repte i tot i dur un any menys de preparació el seu grup era molt distés i no tant competitiu o bé comparatiu com en altres grups, segons el que li explicaven els seus companys.

    Un cop l’examen va passar va haver de viure el dia de Madrid: “jo era de la segona tongada en triar i vaig estar tres hores dins el Ministeri envoltada de gent que no parava de tatxar llistes però finalment vaig poder triar sense problema i quan vaig marxar encara hi havia places dins la meva unitat docent”.

  • L’examen MIR en dades: quin número seràs, quina especialitat voldràs i on podràs treballar

    A mitjans de febrer es publicava la convocatòria a l’examen de Metge Intern Resident (MIR) d’aquest 2019. Un examen que es celebrarà aquest dissabte 2 de febrer i on es presentaran a tot l’estat 15.475 aspirants per a 6.797 places. De totes elles, 1.063 places les trobem a Catalunya, representant un 16% del total.

    Els nervis s’accentuen a mesura que s’apropa la data i més si vols optar a una especialitat que, històricament, s’acaba amb els primers números. Aquest any, a més, menys de la meitat dels candidats a l’examen MIR podran optar a una plaça. D’aquí, i estudiant les dades dels últims anys, es desglossen dues idees: que cada any hi ha menys possibilitat d’obtenir plaça després d’haver aprovat el MIR i que cada any hi a menys candidats que no es presenten i que suspenen.

    Les notes definitives de la convocatòria es sabran el 21 de març i les places es podran triar a partir del 22 d’abril per, com cada any, incorporar-se a l’especialitat escollida al maig.

    Des del 2014/15, l’oferta de places del MIR per a metges va revertir la tendència i ha augmentat progressivament. En aquella convocatòria s’oferien 6.079 places i en l’actual són 6.797 més. El problema, però, és que són més del doble els candidats que s’enfronten a aquest examen. Dels 15.475 admesos a l’examen d’enguany, només un 44% podran optar a una plaça per realitzar la residència o, el que és el mateix, hi ha 2,3 aspirants per a cada plaça.

    A més, tot i que l’oferta de places ha augmentat un 12% des de la convocatòria del 14/15, els candidats a l’examen han augmentat fins a un 27% més. Això significa que cada cop menys persones de les que s’han presentat a l’examen poden optar a plaça.

    Si ens fixem només amb aquells que, un cop aprovat l’examen, obtenen número per poder triar plaça, mentre que fa quatre anys un 70% d’ells podien adjudicar-se una plaça, en la convocatòria de l’any passat ja només ho van poder fer un 58%.

    Altres dades que poden acabar influenciant a la posició i al número que cada estudiant obtingui, és per exemple aquells que no s’hi acaben presentant: l’any passat van ser un 8% dels candidats. A més, un 15% dels que hi van anar van suspendre i per tant no van obtenir número. Aquestes xifres no han parat de reduir-se des de la convocatòria del 2013/14, quan eren un 13% els no presentats i un 28% els que es presentaven però suspenien.

    Dermatologia, cirurgia plàstica i cardiologia, les primeres en acabar-se

    L’especialitat que ofereix, de llarg, més places, és Medicina Familiar i Comunitària. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places.

    Per altra banda, les especialitats amb menys oferta són les cirurgies toràcica (26 places en total, 6 a Catalunya), cardiovascular (24 places, 5 a Catalunya) i pediàtrica (23 places, 5 a Catalunya). Aquesta última acostuma a estar entre les especialitats que s’adjudiquen, i que per tant s’acaben, més ràpid.

    En quant a rapidesa, l’especialitat de dermatologia ha estat la que ha esgotat places més ràpid a l’assignació en els darrers 3 anys. En total, s’ofereixen 94 places d’aquesta especialitat, 15 de les quals a Catalunya. La segueixen en demanda cirurgia plàstica, que ofereix 40 (6 a Catalunya) i cardiologia, que en té força més i arriba a les 168 places (22 a Catalunya).

    Medicina familiar és sovint una de les últimes especialitats en adjudicar totes les places, també donat la quantitat d’oferta que en té. Sobre això, per exemple, Violeta Uriach, vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. «En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40», indica Uriach, que pensa que «família és una especialitat que sí que vol fer molta gent» i entén com a lógic que si un terç de l’oferta és de família és normal que la nota sigui molt més baixa. També apunta que sabent això, si tens clar quina especialitat vols fer, et prens d’una manera o altra l’examen: «jo volia poder triar però també sabia que no em calia un número 1000 i per tant la pressió és molt diferent».

    Tot i el debat que envolta Medicina de Família, l’any passat van ser penúltimes bioquímica i medicina preventiva i de salut pública. A més, medicina del treball també acostuma a ocupar les darreres places en ser triades.

    Mou el cursor per damunt el gràfic per conèixer l’últim número d’ordre adjudicat per a cada especialitat

    La tria: què i on

    Triar especialitat és important donat que aquesta decisió t’ocuparà durant els propers anys de la teva vida tant pel que fa a formació com a feina. Molts dels estudiants de medicina arriben a l’examen MIR sense tan sols haver entrat al món laboral per la implicació que requereixen els sis cursos d’estudi i pràctiques.

    Decidir què t’agrada més, on creus que pots encaixar millor i on podràs aportar més es suma a decidir on vols iniciar el desenvolupament de la teva carrera professional: si a una gran ciutat o tornar on havies crescut, un hospital gran, amb moltes places de residència i alta tecnologia, o a un centre més petit, més específic i íntim?

    Violeta Uriach creu que si bé el dia de l’examen la gent viu nervis, aquests encara incrementen més el dia de la tria de plaça a Madrid. «Genera angoixa estar esperant i veure la gent que va tatxant al teu voltant les opcions que van perdent però acaba passant i ho vius bé, et donen facilitats i temps per pensar-t’ho», recorda Uriach, resident de família de quart any. Atribueix l’angoixa a la novetat i creu que aquesta incrementa entre aquella gent que es troba en una posició molt justa respecte anys anteriors. «Que no s’angoixin i que triïn amb calma: cal que t’agradi l’especialitat, el seu dia a dia i el tipus de pacients que tractaràs», aconsella Uriach.

    Un altre exemple de nervis el trobem en Josep Balanyà, resident d’urologia a la Puigvert. Balanyà també afirma rotundament que el pitjor dia no és el de l’examen, sinó el de la tria. Amb el número 1212, es va endur l’última plaça d’urologia a Barcelona. «Abans de triar dubtes entre diverses opcions també perquè pots voler molt una cosa però potser t’hauràs de conformar amb una altra», valora Balanyà. Ell, com la resta de persones que adquireixen un número després de realitzar l’examen MIR, va visitar diversos centres per veure com seria treballar en cadascun d’ells: «un cop et vas fent a la idea de què podràs triar, visites hospitals per parlar amb metges i residents i resoldre dubtes que t’ajudin a escollir».

    En aquest gràfic trobaràs la quantitat de places per especialitat i hospital. Clica primer a l’especialitat i regió que t’interessi per accedir a les opcions de centres

    La resta de professionals sanitaris també pugen a examen

    Tot i que Medicina concentra la majoria de places de formació sanitària especialitzada, hi ha altres professions que també en tenen i que també pugen a examen aquest pròxim 2 de febrer. S’ofereixen 1.092 places per a infermers (examen EIR), 141 places per a psicòlegs (PIR), 267 per a farmacèutics (FIR), 49 per a biòlegs (BIR), 34 per a radiofísics i 22 per a químics (QIR).

    Aconseguir una plaça és encara més difícil per a aquests professionals. Els qui ho tenen més complicat són els psicòlegs: només un 4% dels candidats al PIR podran optar a plaça, ja que són més dels 3.800 els que s’han presentat. Dels infermers, podran un 8% i d’entre els farmacèutics, un 21%.

    Les places d’infermeria s’ha augmentat un 14% des del 2014/15, però els aspirants a plaça s’han reduït un 25%. Això significa que ara és una mica més fàcil obtenir plaça en comparació amb fa quatre anys.

  • Residents denuncien des de La Capçalera: «En 5 minuts de consulta no respons a la necessitat de la persona ni ets capaç de formar-te bé»

    Dies abans i també durant aquesta setmana de vaga, molts dubtes envoltaven qui convocava, qui donava suport i qui podia secundar la convocatòria. Des d’un principi, els residents de medicina de família i comunitària també estaven cridats a mobilitzar-se. D’entre aquests, a qui s’ha vist a primera línia dia rere dia ha estat La Capçalera, col·lectiu de residents i altres professionals sanitaris de Barcelona per una Atenció Primària Universal i de Qualitat.

    La Jasmine McGhio i la Clara Bugés formen part d’aquest col·lectiu que denuncia que s’ha deixat la Primària en calces i que, sense un 25% del pressupost, és impossible oferir una atenció digna. Ens expliquen que va començar fa uns anys a Granada quan es forma un grup de residents de Medicina Familiar i Comunitària però també d’altres professionals de l’entorn de l’Atenció Primària com ara metges joves, infermeres, residents d’altres especialitats. La Capçalera, segons les mateixes paraules de les dues residents de medicina familiar i comunitària que en formen part, s’articula entorn a reforçar, defensar i promoure els valors i els atributs de l’Atenció Primària com l’eix que ha de vertebrar el sistema sanitari, «perquè és des d’on podem cuidar i acompanyar en salut i no només tractant malalties determinades».

    A més, entenen també La Capçalera com un espai reflexiu i de debat conjunt per formar-se al marge de la indústria farmacèutica, ja que expliquen que tota la formació continuada que reben durant la residència està mediada per aquesta indústria.

    Un altre dels aspectes que incorporen entre les tasques de La Capçalera és, a través de grups, treballar perquè l’Atenció Primària tingui més lloc dins de la formació universitària, ja que entenen que «el desprestigi de la primària també afecta a la formació durant la carrera. En cap moment se’ns parla de l’existència d’aquesta especialitat o es posa en valor el que es fa». Un altre dels grups de treball per exemple seria sobre Atenció Primària i acompanyament en salut en l’àmbit penitenciari. A més, un cop l’any realitzen congressos en xarxa i aquest any tocarà que es celebri a Barcelona el mes d’abril.

    Sobre els motius que els han dut a la vaga? Denuncien la falta de temps, el poc temps que tenen el seus tutors per dedicar-se a la docència i les responsabilitats que han d’assumir per «tapar forats». McGhio ens il·lustra el problema de la falta de temps amb un exemple: «tu tens una consulta d’una persona gran amb un diagnòstic recent d’Alzheimer, que implica un deteriorament cognitiu i d’habilitats, de maneig del dia a dia, que implica un acompanyament, un compartir informació, activar recursos entorn a aquesta malaltia… En cinc minuts de consulta no respons a la necessitat de la persona ni ets capaç de formar-te bé per saber la complexitat d’aquesta malaltia en la vida d’aquesta persona». Quan això passa, critiquen que potser acaben «prescrivint medicaments per a la demència que no tenen cap evidència perquè la formació ve de la indústria farmacèutica i no pensant en quins podent ser els determinants socials que afectaran a la salut d’aquesta persona ara que està en una situació de més necessitat».

    Així, com complementa Bugés, «aprens a fer una medicina per sortir del pas però amb aquesta no soluciones res, tampoc acompanyes ni cuides». «El que fas és intentar tapar forats mentre el vaixell s’enfonsa. Hi ha falta de personal i no es cobreixen substitucions i al final et veus a tu mateixa intentant assumir unes responsabilitats en portar una consulta com a resident a les que no hauries de perquè no tens encara la formació per fer-ho i perquè pots fer-ho malament. No estem parlant d’errors banals…», lamenta Bugés sobre la situació que viuen.

    Per exemplificar-ho, posen sobre la taula el cas d’una companya seva, resident de metgessa de família de quart any que es troba «passant visita sola sense cap tipus de tutorització perquè la seva tutora s’ha quedat embarassada i la persona que l’havia de substituir està de baixa per una malaltia». Tot i aquestes mancances, volen agrair als professionals que els formen la dedicació que tenen tot i veure la sobrecàrrega de feina: «però no hi ha prou tutors per cobrir els residents que estem formant-nos en les diferents unitats docents i els que hi ha fan el que poden molt cops a costa d’hores extres».

    Celebren doncs que convocatòries com les que s’han donat aquests dies hagin comptat amb una participació tan àmplia però entenen que «la reivindicació dels valors de l’AP és quelcom que es va donant des que existeix la Capçalera». Per tant, ara seguiran en la mateixa línia: «promovent els valors de l’Atenció Primària» i treballant en xarxa, ja que «la part maca de tot això és que són respostes espontànies dins de valors comuns que es comparteixen també amb altres companys que estan a Andalusia o al 12 d’Octubre a Madrid fent vaga a les urgències».

  • Familiars denuncien la manca de personal a la residència pública del Bon Pastor a Barcelona

    La manca de recursos al centre residencial públic Bon Pastor, a Barcelona, està perjudicant la qualitat assistencial. Aquesta és la principal denúncia que fan els familiars dels residents. «Era un centre modèlic, fins i tot parlàvem del ‘bombó del barri’ per referir-nos a ell», diu Antonia Almenzar, representant de les famílies en el Consell de Participació del Centre. Explica, per exemple, que en el torn de nit s’ha reduït el personal de 4 persones (una per planta) a 3, que han d’estar pendents dels 92 usuaris que hi pernocten. El fet que no hi hagi una persona per planta dificulta la supervisió dels residents, molts d’ells amb un alt grau de dependència.

    «Ens consta que hi ha hagut incidències, usuaris amb un alt grau de dependència que han trigat a rebre l’atenció perquè no els han vist», afegeix. «Una nit eren només dues persones», recorda aquesta familiar, que també denuncia que les ràtios de personal no sempre es compleixen, ja que quan hi ha una baixa es triga dies a substituir al treballador. De fet segons Almenzar, és gràcies a l’esforç de les treballadores que l’atenció no es veu més afectada.

    Una d’elles, que prefereix no revelar la seva identitat, comparteix la visió de Almenzar. «Tenim molta càrrega de treball i la gent té més dependència ara que fa sis anys. Una atenció directa i personalitzada no es pot fer», assegura. «Necessitem més personal i més recursos», retreu aquesta treballadora a l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS).

    L’equipament, inaugurat el 2011 i amb 92 places de residència i 28 de centre de dia, va ser gestionat durant els primers sis anys per una fundació privada sense ànim de lucre, la Fundació Vella Terra. L’any passat el concurs per adjudicar el nou contracte el va guanyar la UTE formada per OHL Ingesan (filial de la constructora OHL) i Asproseat, que va obtenir la puntuació més alta d’entre les setze empreses que es van presentar així com també l’oferta econòmica més avantatjosa.

    Tant la treballadora contactada com Almenzar coincideixen a posar en valor la bona voluntat del director del centre però lamenten la manca de recursos i destaquen que el fet que la seu estigui a Madrid retarda qualsevol procés com tramitar una substitució.

    Asproseat i OHL: 5 residències a Barcelona

    Des del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat i OHL asseguren que el nombre de treballadors que tenen és el que està estipulat en el plec. Amb tot, després d’una inspecció realitzada l’1 de març, fonts del departament indiquen que juntament amb la gestora estan treballant perquè millorin l’organització del servei: «Proposem un reforç de personal puntual, organitzar els quadrants de manera diferent», asseguren. Les mateixes fonts apunten que «s’està fent un seguiment especial perquè l’organització s’adeqüi als estàndards de qualitat que es demanen». Des de la Direcció General de Protecció Social, asseguren que «estan buscant una data» per trobar-se amb l’Associació de Veïns del Bon Pastor.

    Com a representant de les famílies Almenzar demana que s’estableixin les dotacions necessàries per a un bon servei i cura de la gent gran. «Es mereixen una vida digna i rebre les cures i atencions necessaris», diu. Per la seva banda des d’OHL es limiten a dir que OHL Ingesan «treballa contínuament per a la millora de la qualitat assistencial».

    L’any passat Asproseat i OHL van guanyar també el concurs públic per gestionar la nova residència pública i centre de dia Alchemika, al Clot. L’adjudicació va despertar malestar entre els veïns i les veïnes, que després de 13 anys reivindicant un centre d’aquest tipus al barri, lamentaven que fos adjudicat a una empresa amb ànim de lucre com és OHL. A més del centre de Bon Pastor i Alchemika també porten la gestió compartida de tres centres més: el de Mossèn Vidal i Aunós, el de Bertran i Oriola i del Molí.

    Segons dades facilitades pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, a Barcelona hi ha 256 residències de gent gran, de les quals 25 són públiques i la resta d’iniciativa mercantil o d’iniciativa social. Amb tot, cal tenir en compte que moltes residències privades compten amb places públiques. De les 25 residències públiques a la ciutat, 17 estan donades a gestió i d’aquestes 7 són gestionades per entitats sense ànim de lucre, 7 més són UTE formades per una entitat mercantil amb una entitat sense ànim de lucre i 3 són gestionades per una empresa mercantil.

    Més queixes en altres residències

    Els veïns del barri del Bon Pastor reclamaven la necessitat d’una residència al barri des de feia 20 anys però des que aquesta unió temporal d’empreses gestiona el centre els familiars han notat canvis importants que, diuen, perjudiquen l’atenció de la gent gran.

    Fonts de l’Ajuntament de Barcelona apunten a aquest mitjà que el consistori «ha pogut constatar l’existència creixent de queixes de familiars de persones residents en algunes residències de la ciutat, una realitat que ha transmès als responsables de la gestió dels centres i que observa amb preocupació». Tot i que no detallen de quins centres es tracta les mateixes fonts asseguren que no són queixes exclusives del Bon Pastor.

    «Confiem que es facin les auditories internes corresponents per comprovar que el servei es dóna segons els nivells de qualitat adequats i, en cas que no sigui així, que es prenen les mesures correctores necessàries», afegeixen les fonts municipals.

  • La troncalitat del MIR: Una història interminable?

    La reforma més important del sistema de Metge Intern Resident (MIR) espanyol des de la seva creació, la troncalitat formativa, sembla que no acaba d’arrencar. El Tribunal Suprem ha anul·lat el Reial Decret en què es fonamenta en considerar molt insuficient la memòria econòmica del projecte. Des del moment de la seva promulgació, ara fa més de dos anys, diverses societats científiques i sindicats van presentar recursos davant d’aquest tribunal per diferents motius, la majoria relacionats amb la ubicació de l’especialitat en els troncs formatius o amb la manca de reconeixement d’alguna d’elles. És el cas de l’àmbit assistencial d’urgències. Els estudiants de medicina també han manifestat la seva oposició a un dels punts nuclears del projecte: l’elecció inicial de tronc i, després de la finalització d’aquest, de l’especialitat, reclamant que es pugui escollir a l’inici de la formació.

    En definitiva, es pot afirmar sense por a equivocar-se, que el projecte de troncalitat del MIR va néixer en un context farcit de polèmiques. Molts estan d’acord amb la filosofia de la troncalitat, però discrepen de la forma en què s’ha pretès aplicar-la, amb una suposada manca de consens entre tots els actors implicats.

    La història de la troncalització del sistema MIR és molt antiga: Al voltant dels anys 1986-87 ja es va elaborar un primer projecte en el marc del Consejo Nacional de Especialidades, quan era president el Dr. Luís Hernando i jo el seu secretari. Aquesta iniciativa va dormir durant molt de temps en els calaixos del Ministeri de Sanitat fins fa uns pocs anys en què es va tornar a posar sobre la taula.

    La troncalitat del sistema MIR té com a objectiu principal dotar d’una base més àmplia i transversal el perfil competencial dels metges, infermers, psicòlegs i altres professionals per aconseguir que puguin desenvolupar la seva activitat amb una visió i capacitat tècnica més efectiva i eficient en la resolució dels nous problemes. L’atenció sanitària planteja problemes cada vegada més complexes i que requereixen l’actuació d’equips multi i interdisciplinaris i en contextos assistencials amb una important variabilitat en la seva sofisticació tecnològica i organitzativa. Per tant, sembla evident que cal introduir precoçment en la formació dels professionals, des del mateix període de formació graduada, aquestes perspectives competencials al mateix temps que s’incorporen, donant-les una importància que se les ha negat fins ara, altres bàsiques o comunes a totes les branques d’especialització com, per exemple, ètica o comunicació.

    Ara, amb l’anul·lació del Decret pel Tribunal Suprem, caldrà reconsiderar el calendari d’aplicació de la troncalitat i, per tant, es produirà un retard significatiu que esperem no sigui massa llarg. Penso que seria necessari aprofitar aquest parèntesi per reflexionar sobre els possibles errors comesos, per posar més èmfasi en la flexibilitat del disseny, continguts i durada dels períodes comú i específic de la formació, per tancar definitivament el tema del reconeixement i capacitació dels tutors i incorporar totes les especialitats, sense excepcions, al nou sistema.

    La troncalitat del MIR és una iniciativa que permet avançar en la millora de l’adaptació de les competències dels professionals a les necessitats d’un sistema sanitari modern i, sense cap dubte, potenciarà el merescut prestigi internacional de la formació especialitzada espanyola. El que cal ara és que els responsables del seu disseny i aplicació siguin capaços d’aglutinar, si no totes, la majoria absoluta de les visions i interessos que envolten aquest procés de canvi. A més, cal fer-lo en uns terminis de temps raonables per evitar que el projecte de troncalitat torni a la foscor dels calaixos ministerials o que es transformi en una desgraciada història interminable.