Etiqueta: Salut dones

  • 25 anys de la xarxa de dones per la salut

    El 1997, diverses organitzacions de dones i alguna mixta ens vam agrupar davant de la necessitat de millorar la salut de les dones, defensant la introducció de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Vàrem començar a celebrar el 28 de maig, dia internacional d’acció per a la salut de les dones. La xarxa de dones per la salut hem treballat des de fa més de 25 anys per eliminar el biaix de gènere en la salut i en la sanitat, fent aquesta opció, tant des de les diverses organitzacions que formaven part de la xarxa com des de la mateixa entitat de coordinació. Creiem que era un pas imprescindible per la millora de la salut en un context molt difícil, donat que les dones del nostre país estan sotmeses a una situació de desigualtat històrica, entre elles les que actuen per millorar les nostres condicions de treball i de vida, i també les sanitàries que són les que ens han de guarir-nos quan emmalaltim. Aquesta desigualtat afecta tant en el món privat, en les organitzacions i en les institucions.

    La nostra tasca continuada de sensibilització sobre el paper del patriarcat en la vida quotidiana i en la salut té a veure amb l’estima sobre el nostre cos, amb el paper protector o destructor de les nostres relacions, amb la necessitat de millora de les nostres condicions de treball i vida, amb la nostra salut emocional, sexualitat, salut reproductiva, salut mental, entre altres. Era imprescindible connectar amb l’educació i els valors que havíem emprat, en la reflexió individual i col·lectiva de què i com es podia canviar de com els rols i estereotips de dones i homes impacten en la salut, i ho fan de manera diferent.

    Però sobretot era important saber que la majoria de coses no depenien de la resposta individual, sinó que calia una resposta col·lectiva a les dificultats que ens trobàvem. Els dos blocs de dificultats tenien a veure amb l’androcentrisme de la ciència, ignorant el cos de les dones o sobremedicant els processos naturals; amb les decisions polítiques a les institucions com Educació, Sanitat i Serveis Socials. Tampoc podem oblidar que les decisions econòmiques i/o organitzatives tenen un important impacte de gènere. També vàrem reflexionar com els mètodes de producció capitalista i l’explotació de la naturalesa ens fan emmalaltir, i ho fan de manera diferent en dones i homes.

    La dificultat en impulsar i respectar els drets sexuals i reproductius la societat, en impulsar la salut sexual i reproductiva i en posar recursos suficients, tan pressupostaris com eines de desenvolupament professional, ens mostra que encara estem en el camí per assolir-los. També les dificultats en què la violència envers les dones sigui un veritable problema de salut pública i també de dotar de suficients eines per enfrontar-la.

    On estem de tota la feina realitzada? Hi ha petits avenços, però en el camí ens estem deixant moltes energies i molts grups de dones a prou feines poden sobreviure, i també algun que ha defallit. Sense una decisió política per enfortir les associacions de dones i associacions feministes, totes les normes i les lleis difícilment tindran un impacte, en el control de les institucions públiques som imprescindibles.

    S’està veient l’increment d’interès social sobre la salut de les dones. La feina feta pel moviment feminista durant molts anys pot ser una de les causes, però n’hi ha més, ja que la pandemà de la Covid-19 i altres temes globals com el canvi climàtic poden haver-hi influït. També cal veure que segons quins eixos temàtics prenen més preponderància sobre altres com la salut sexual i reproductiva. Podem veure com hi ha més demandes i també més organització, comença a haver-hi alguna comissió en diferents àmbits sobre salut i gènere o altres més específics, com els que tenen a veure amb la violència masclista.

    A escala acadèmica, es poden observar alguns canvis: hi ha eines en salut pública i informes, estudis i enquestes, però no a tot arreu. En alguns casos, ni tan sols es recullen les dades segregades per sexe, i hi ha pocs informes on es faci anàlisis de les dades amb una visió de gènere.

    Un bon treball en una institució, com un hospital o una àrea d’atenció primària, hauria de tenir una visió global dels problemes de dones i homes, des d’una mirada interseccional, on es pugui desagregar altres aspectes que tenen a veure amb els condicionants socials, perquè les problemàtiques no són les mateixes segons tots els altres vectors que també condicionen la nostra salut. Cal abordar totes les necessitats per poder donar la resposta necessària. Cal que sigui dinàmica, que estigui dotada de recursos suficients, tant per fer la feina d’anàlisi i de propostes com per les demandes de canvi.

    El model que defensem, biopsicosocial i mediambiental, i en el que creiem és en el paper reparador dels serveis públics, entre ells la sanitat. El model de gestió privada dels serveis públics predominant a Catalunya no creiem que ajudi a complir els objectius de millora de la salut de les dones, i tampoc el de les altres persones.

    Algunes de les nostres demandes coincideixen amb les d’altres grups del moviment feminista i les d’altres moviments socials. Estan sent considerades per les institucions, però molt poques estan sent concretades i, en alguns aspectes, hi ha un clar retrocés. Són tants els factors que intervenen sobre els nostres cossos que molts cops els petits avenços poden ser anul·lats per les mesures que s’implementen davant una crisi econòmica o una pandèmia, una reestructuració amb una visió economicista, una crisi mediambiental o una guerra. La gran mortalitat que va haver-hi en les persones grans a les residències durant la pandèmia -la majoria dones- i també les afectacions en els altres centres residencials és un clar exemple que no es pot avançar si no hi ha canvis globals de models, econòmics i de gestió.

  • Les retallades deterioren l’atenció a la violència de gènere

    Un estudi liderat per Laura Otero-García, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) i del CIBER d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP), mostra que la crisi econòmica i les mesures d’austeritat han influït negativament en la resposta a la violència de parella donada des d’atenció primària a Espanya.

    En concret, el treball, publicat a l’European Journal of Public Health, demostra que la disminució de personal en les plantilles dels centres de salut ha fet que els professionals hagin de reduir encara més el temps de consulta, i que per tant trobin dificultats per atendre problemes complexos com el de la violència de gènere.

    La recerca presenta dades que mostren que cada vegada són més escassos els recursos per a les dones que necessiten ajuda. També exposa que la violència pot agreujar-se segons augmenta la dependència econòmica de les dones, així com per la pèrdua del paper tradicional de «cap de família» en els homes en atur de llarga durada.

    A més, l’estudi basat en entrevistes en profunditat a professionals de la salut d’atenció primària revela que «la formació continuada per donar una resposta adequada a la violència de parella és cada vegada més escassa, i l’excés de càrrega laboral impedeix poder assistir a aquestes activitats quan es convoquen», assenyalen les autores.

    «La recerca permet treure a la llum com s’han contrarestat en part les manques esdevingudes per les retallades, sent la motivació dels professionals sanitaris fonamental per donar resposta des del Sistema Sanitari Públic a la violència de gènere», declaren.

    Economia, retallades i violència de gènere

    D’acord amb les autores, la recerca constata tres aspectes en la relació crisi econòmica-retallis-violència de gènere. «En primer lloc, en el context de la crisi econòmica a Espanya, les i els professionals de la salut perceben que hi ha un augment de la càrrega de treball i una pèrdua de qualitat de l’atenció en atenció primària de salut, fent més difícil la detecció de la violència de parella contra les dones», subratllen.

    «Segon –continuen les autores–, les retallades dificulten el treball en equip i minven la formació continuada de les i els professionals, sent ambdues circumstàncies obstacles per abordar adequadament la violència de gènere».

    «El tercer aspecte –agreguen– té a veure amb els programes de sensibilització i capacitació del personal sanitari, que són encara necessaris per millorar i promoure el diagnòstic precoç, l’atenció i rehabilitació de dones exposades a violència de parella. L’estratègia a nivell governamental ha de canviar, proporcionant més recursos als serveis que han de respondre a la violència contra les dones exercida per les seves parelles».

    L’estudi mostra els resultats de 145 entrevistes a professionals de salut d’atenció primària (109 dones i 36 homes) en 16 centres de salut de quatre comunitats autònomes.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Menys psicofàrmacs i més investigació amb perspectiva de gènere per garantir el dret a la salut de les dones

    L’anticoncepció sempre centrada i obligada a ser assumida per part de les dones. El tractament dels avortaments, naturals o no, la violència obstètrica, les visites rutinàries al ginecòleg. Les repetides proves i els cribatges que envolten la possibilitat de patir càncer de mama. El dubte sobre per què certes malalties o certes situacions provoquen més símptomes entre les dones que entre els homes. La sovint repetida acusació d’hipocondrisme. Situació que pot venir donada per la forta càrrega que moltes dones pateixen. Tranquil·litzants i ansiolítics són les pastilles que més se’ls hi recepta i que més prenen les dones.

    L’estat de salut de les dones, observat tant des de l’autopercepció com des dels indicadors de salut mental, està en una pitjor situació que la de la ciutadania en general. Així ho defensa també la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) que després de comparar amb l’enquesta sobre la població de Barcelona de l’Agència de Salut Pública del 2016, ha vist que l’autopercepció de l’estat de salut ha empitjorat entre el 15,5% i el 30% en els homes i entre el 22,6% i el 54,8% en les dones. En salut mental, l’empitjorament passa del 16,5% en homes i el 20,3% en dones al 70% i el 82,3% respectivament.

    Des de la FAVB atribueixen aquests increments en part al fet que «demostrada la importància i la gravetat de l’increment de la pobresa i de les desigualtats», es pot veure «el seu impacte en la salut -i en especial en la mala salut- de les dones». Ho basen en un informe elaborat per l’Observatori DESC on es demostra el risc per a la salut que pateixen les persones afectades per la carència d’habitatge i la pobresa energètica, especialment les dones.

    Així, en termes generals, a Espanya, el consum d’ansiolítics i hipnòtics va augmentar un 57,4% entre els anys 2000 i 2012 segons va advertir l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). Aquestes dades no van tenir en compte el sexe com a indicador i no ajuden a discernir el consum. Però a través de la Encuesta Nacional de Salud sabem que les dones reben gairebé el doble de tractaments amb piscofàrmacs. El patiment psicològic de les dones, en gran part relacionat amb les desigualtats laborals, econòmiques i de tasques de cures en l’entorn familiar, així com directament amb la violència de gènere, és interpretat per la medicina com un trastorn patològic i tractat amb fàrmacs. Això també passa amb certes malalties puntuals.

    És el cas per exemple de la fibromiàlgia o la fatiga crònica. Com publicàvem en aquest diari, segons l’especialista en Síndromes de Sensibilització Central (SCC) Joaquim Fernández Solà, «el 80% de les persones afectades de fatiga crònica (45.000 persones) i fibromiàlgia (200.000) són dones». Era ell mateix qui valora que «el fet que aquestes malalties siguin preponderantment de gènere explica que tant l’àmbit mèdic com el social manifestin poc interès al respecte».

    En el camp de la investigació, la ciència ha considerat el sexe masculí com a patró neutre i els resultats dels assajos clínics s’han considerat vàlids per a tota la població, fet que provoca diferències en l’efectivitat dels tractaments. Ara comença a trencar amb aquest motlle però sovint s’ha acusat al sistema sanitari de ser androcèntric i patriarcal i, per tant, no ser sensible a les diferències existents. Entitats, plataformes i sindicats denuncien que el fet que no hi hagi perspectiva de gènere en el sistema sanitari provoca que en comptes de buscar la causa de les malalties de les dones, aquestes es tractin amb analgèsics o psicofàrmacs, que el que fan és «emmascarar la patologia i produir efectes secundaris innecessaris».

    En aquest sentit, sobre la perspectiva que li dóna el sistema sanitari als tractaments, un treball publicat a la revista Nature human behaviour conclou que és més probable que una recerca tingui en compte sexe i gènere si hi ha alguna dona entre els seus autors. I és que es sap que homes i dones no són iguals pel que fa a la incidència de malalties, l’eficàcia dels tractaments i els efectes secundaris però factors com el sexe són oblidats pels assajos biomèdics, on els subjectes d’estudi acostumen a ser masculins, tant si es tracta d’animals de laboratori com amb pacients humans.

    Cada 28 de maig, coincidint amb el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones la societat es mobilitza i reivindica que es treballi per la salut de les dones. Ho fa a partir de l’evidència científica que demostra que existeixen diferències pel que fa a la salut, i que cal fer estudis tenint en compte aquesta variable per tal de garantir la prevenció, la major precisió en el diagnòstic i el dret de les dones a ser ateses i tractades eficientment.

    Les dones pateixen més malalties relacionades amb el dolor, segons l’ESCA 2017

    Segons l’Enquesta de salut de Catalunya, els principals trastorns crònics de les dones són l’artrosi i el mal d’esquena mentre que els dels homes són la pressió alta i el colesterol elevat. A més a més, la prevalença de patir una malaltia o problema de salut crònic o de llarga durada és més elevada entre les dones que entre els homes (40,6% enfront del 34,6%). Aquesta prevalença creix a mesura que els grups són de més edat i supera el 65% en persones de 65 anys i més. També és superior en les persones de classe social menys afavorida i en les que tenen estudis primaris o no en tenen.

    Els principals trastorns crònics de salut que pateixen dones i homes no són els mateixos. Els de les dones estan relacionats, en primer lloc, amb malalties de l’aparell locomotor com l’artrosi i l’artritis; malalties de l’aparell circulatori (pressió alta), migranyes o mals de cap freqüents, depressió i anèmia.

    La mateixa Enquesta mostra que les dones fan un seguiment més adequat que els homes de la dieta mediterrània (65,3% respecte al 56,6%). També que la meitat de la població de 18 a 74 anys té excés de pes i que aquest afecta menys les dones (26,5%) que els homes (42,3%) i augmenta amb l’edat. Per altra banda, el nivell d’activitat física saludable és inferior en dones (78,5%) que en homes (82,8%). Tot i aquestes dades, i saber que les dones tenen més esperança de vida que els homes, també es sap que la qualitat d’aquesta és inferior a la dels homes. Com valoren les metgesses Francesca Zapater i Maria José Fernández, «els determinants de la salut de les dones tenen a veure amb els condicionants socials que fan del gènere un eix de desigualtat».

    Els orígens del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones

    La jornada es va fixar l’any 1987 a Costa Rica per part de la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib després de participar en una reunió de la Xarxa Mundial de Dones pels Drets Reproductius. Des d’aleshores, cada 28 de maig és una jornada de mobilització i reivindicació per garantir la prevenció, la major precisió en el diagnòstic i el dret de les dones a ser ateses i tractades eficientment.

    Aquesta data és important arreu. Aquí a Catalunya, l’any 1997 en el marc de les trobades per a la celebració del 28 de maig va néixer la Xarxa de Dones per la Salut; una xarxa de dones feministes motivades per la salut de les dones i del conjunt de la població organitzades en diferents col·lectius i àmbits: d’usuàries, d’ajuda mútua, de professionals, d’activistes per la salut… Ho fan sota la premissa que les dones han de ser subjectes actius en el procés de salut i buscant una millor qualitat, equitat i calidesa en l’atenció sanitària i polítiques potenciadores de salut amb perspectiva de gènere.

    Any rere any, els manifests que es donen a conèixer arreu del món apunten cap a «afrontar els nous reptes socials, polítics, econòmics i culturals del nou escenari mundial, i visibilitzar l’impacte per a la salut integral de les dones». En aquest sentit, encara les originàries d’aquest Dia d’Acció, la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib (RSMLAC), llancen un missatge destinat a repolititzar l’acció i, reprenent una vegada més el paradigma de la salut sexual i reproductiva i els drets correlatius afirmats en la Conferència del Caire, exigeixen que «les dones no segueixin pagant amb la seva vida i salut l’exercici de la seva sexualitat i reproducció, mentre els governs i els grups de poder internacionals segueixen negant-se a entendre que la inversió en les dones és molt més productiva que invertir en les armes».

    Des de 1988 fins a 1996 l’eix temàtic d’actuació en l’àmbit de la salut de les dones va ser la prevenció de la morbimortalitat materna, ja que constituïa un drama quotidià en la majoria de països en desenvolupament, traduint-se en la mort d’almenys mig milió de dones cada any per causes relatives a l’embaràs, part, avortament insegur…

    L’any 1996, després de vuit anys de campanya, les xarxes coordinadores es van proposar avaluar i redefinir el seu enfocament per mostrar les noves realitats mundials i locals. A l’àmbit de Llatinoamèrica i el Carib, la RSMLAC ha coordinat la Campanya per l’Exercici dels Drets Sexuals i Drets Reproductius. La finalitat ha estat defensar l’exercici d’aquests drets com a drets humans i exigir la seva incorporació en els programes i en les polítiques públiques dels estats i demanar legislacions que garanteixin aquests drets per a totes les persones, sense cap tipus de discriminació.