L’experiència sexual, viscuda amb plaer i seguretat, sense coerció, discriminació ni violència, és part de la nostra salut global. Així ho expressen des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). De la mateixa manera que conèixer les nostres emocions i saber com reaccionem a cada vivència ens ajuda a triar activitats i companyies que ens fan viure millor, descobrir i aprendre a gaudir de la nostra sensualitat i sexualitat també hi contribueix.
Tenir accés a informació de qualitat sobre afectivitat i sexualitat, i conèixer la vulnerabilitat del nostre cos davant l’activitat sexual sense protecció són a la base, els preliminars necessaris del nostre gaudi sexual, i el punt de partida més saludable. Després ve saber deixar-se anar per a descobrir allò que ens fa sentir bé, des dels primers senyals de la libido, saber reconèixer, sentir les pròpies ganes de l’activitat sexual, així com tot el que ens ve de gust per anar-la vivint.
Encaixar els desitjos requereix aquest coneixement, primer d’un mateix, i també de l’altre, i la comunicació verbal i no verbal en la relació. El plaer serà sempre proporcional a un bon coneixement i comunicació mutus, i a la tranquil·litat en la seva pròpia expressió.
El benefici que comporten les relacions sexuals comença ja en el propi desig, en les ganes de viure una d’aquestes relacions, perquè és aquest desig que ens va portant a secretar serotonina i dopamina en el ritual sexual. L’augment del reg sanguini per l’acceleració del cor amb l’adrenalina també ens afavoreix. L’activitat sexual, com a tota activitat física, ens aporta guanys físics i psicològics, però, a diferència d’altres pràctiques esportives, si parteixen d’un veritable desig, com caldria sempre, aquest desig va obrint camí a l’activitat, sense que ens suposi un esforç, augmentant el plaer durant el mateix procés i fins al moment de l’orgasme, i no disminuint, com passa quan l’esgotament en qualsevol pràctica esportiva ens demana parar perquè triguem a sentir el benefici. En el joc sexual, el propi plaer alimenta el desig.
Tal com ens explica la psicòloga especialista en sexologia, Alba Povedano, ”la tranquil·litat i el benestar en el ritual del contacte sexual, en solitari o de manera consensuada amb la parella, hi són quan des de les ganes de viure aquell acte escoltes el teu cos i fas coses que et venen de gust. I això passa i ha de passar també al marge de l’orgasme”. De fet, tal com explica, penetració i orgasme els hem situat com a culminació i protagonistes únics en una relació, però sense elles, els beneficis mentals i físics també hi poden ser. “Acariciar-se, mirar-se, fer-se massatges eròtics, masturbar-se, sols o cadascú davant de l’altre, converses, mirades, aporten pràcticament els mateixos beneficis o més que únicament amb la culminació final”.
Pel que fa a la consideració d’una vida sexual activa, la sexòloga afirma que no hi ha, i no hi ha d’haver una estipulació quantitativa que la defineixi. “Allò que vingui de gust hauria de ser la mesura, considerant molt més la qualitat que no pas la quantitat”, diu Povedano.
Tot això sense manllevar els efectes positius també de l’orgasme, acompanyat o en solitari. “Les contraccions són molt bones per al sòl pelvià, i la lubricació també és millor amb més activitat”, exposa l’especialista. També l’ús de joguines sexuals enriqueixen les relacions sexuals, segons explica Alba Povedano, que les coneix bé, com a encarregada de la botiga Amantis Gràcia.
Situant-nos en l’etapa en la qual els teixits, per l’augment de l’edat, es comencen a atrofiar, la psicòloga també explica que l’activitat sexual contribueix a activar la musculatura, tenint en compte que la vagina és un múscul.
Altres beneficis de la pràctica sexual és l’alleugeriment del dolor, per l’activació de les endorfines que entren en joc en el procés. L’estat d’ànim millora, perquè el desig de la relació comporta emocions agradables i, després de tenir-la, i més marcadament després d’assolir l’orgasme, el descens del cortisol ens relaxa i ajuda a agafar el son.
Consulta de sexologia
En cas d’asincronia sexual, quan en una parella no coincideix ni la quantitat de moments de desig sexual, ni el gaudi, és recomanable consultar un especialista en aquests tipus de problemàtiques. En la consulta d’aquests experts es treballen tècniques per apropar els moments de desig, i caldrà descartar patologies que puguin estar causant aquesta asincronia, com ara disfuncions sexuals, o traumes més o menys ocults.
Per exemple, tal com indiquen en l’apartat de Salut Sexual del Canal Salut, «el desig sexual pot estar influenciat per molts factors, no solament físics. Una manca de desig sexual en una parella estable pot indicar problemes de la glàndula hipofisiària o d’altres glàndules hormonals”. Però també cal tenir en compte altres condicionants, per la qual cosa –afegeixen– “qualsevol tractament d’una disfunció sexual ha d’incloure l’estudi de les relacions de parella o les relacions personals i laborals”. S’ha de fer un enfocament transdisciplinari de les disfuncions sexuals, tenir en compte els diversos factors causals que hi poden intervenir al mateix temps”.
Com conclou la psicòloga i sexòloga Alba Povedano, “en la pràctica sexual, no hi ha cap expedient a complir”. Els beneficis d’aquesta pràctica que arribin ho seran en tant que la relació viscuda ho sigui des de la plena llibertat i desinhibició sense cap pressió.
Fa encara no un mes, La Marató de TV3 va esdevenir un gran altaveu social de les històries humanes que hi ha al darrere de les infeccions de transmissió sexual (ITS) i les malalties i problemàtiques que se’n desprenen.
El degoteig de donacions espontànies i la recaptació en diferents actes organitzats durant tot el diumenge 17 de desembre i dies anteriors van aconseguir sumar més de cinc milions i mig d’euros que es destinaran a investigar les malalties i problemes relacionats amb la salut sexual que encara avui conviuen amb molts estigmes que dificulten la seva visibilització i normalització. Fins al pròxim 31 de març es poden recollir donacions per continuar engrossint l’aportació a la recerca d’aquestes malalties fruit d’infeccions de transmissió durant les relacions sexuals.
A Catalunya, hi ha 3 milions d’afectats per alguna malaltia de transmissió sexual i cada any es diagnostiquen 211.000 casos nous. La manca d’informació i de símptomes en alguns casos fa que les reinfeccions siguin bastant freqüents. Segons un estudi multidisciplinari liderat per la investigadora de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol), Constanza Jacques Aviñó, el 17 % de les persones que viuen a la ciutat de Barcelona diagnosticades amb una infecció de transmissió sexual (ITS) bacteriana es tornen a infectar. L’estudi ha estat realitzat amb registres d’ITS de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, analitzant les dades de 9.927 persones diagnosticades d’ITS bacterianes a la capital catalana entre els anys 2007 i 2018, que inclouen sífilis, gonocòccia i el limfogranuloma venereum.
Constanza Jacques Aviñó és investigadora a l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol)
L’Agència Salut Pública de Barcelona és qui gestiona el sistema de vigilància del servei d’epidemiologia. Enregistren les dades d’incidència de nous casos, que van configurant el percentatge total, o prevalença de les infeccions.
Els resultats, publicats a la revista Archives of Sexual Behavior, destaquen un major risc d’ITS repetides en els joves menors de 34 anys, els homes que tenen sexe amb altres homes i les dones trans, així com entre les persones amb infecció pel VIH i les que tenen un primer diagnòstic de gonorrea i de limfogranuloma venereum.
“Per tal d’evitar reinfeccions, s’haurien de reforçar programes de prevenció entre la població jove diagnosticada amb una primera ITS”, afirma la investigadora de la Unitat Transversal de Recerca de l’IDIAPJGol, Constanza Jacques, primera signant de l’estudi. Per aconseguir-ho, Jacques demana la implicació de l’àrea d’educació i dels professionals de la salut en la promoció de programes de salut sexo-afectiva, que haurien d’integrar els determinants estructurals i socials que comencen amb l’edat escolar, és a dir, considerar les condicions socials i materials de vida de les persones.
Més ITS de repetició en persones nascudes a l’Estat
Tot i que altres estudis fets a la ciutat de Barcelona destaquen una incidència més elevada d’ITS entre la població nascuda a l’estranger, el treball publicat ara a Archives of Sexual Behavior mostra que la incidència de les ITS de repetició és més elevada entre les persones nascudes a l’Estat. Es creu que aquest resultat respon al fet que a Catalunya la infecció per VIH està infradiagnosticada entre la població immigrada. D’altra banda, alguns estudis també mostren que la població immigrada s’enfronta a un major nombre de barreres per accedir als serveis sanitaris, experimenta més discriminació i té altres problemes que fan augmentar la seva vulnerabilitat.
La investigadora de l’IDIAPJGol considera que les intervencions haurien de considerar les necessitats d’aquesta població des de la perspectiva de la diversitat de les identitats sexuals i de gènere i amb un enfocament antiracista. “Conèixer aquestes dades i com gestionar el sexe en el marc del plaer i el risc són reptes importants de cara als professionals i a la ciutadania, en general”, conclou Constanza Jacques, que és psicòloga, màster en salut pública i doctorada en antropologia de la medicina. I va encara més enllà, considera que “hi hauria d’haver més voluntat política per sensibilitzar sobre aquestes infeccions i sobre tot allò que les envolta, com a part de la sexo-afectivitat de la població, i que s’haurien de treballar programes des de la primera infància que incloguin la gestió de les emocions i l’abordatge de la sexualitat. En tot això s’hauria d’involucrar l’educació”, afirma. A banda de la possibilitat de contagiar una altra persona, la investigadora creu que seria molt interessant difondre encara més coneixement, perquè “la percepció de risc de les ITS no es valora com a greu, en comparació al VIH, perquè tenen cura. Però ara estem veient que la resistència als antibiòtics, com en alguns casos com és la gonorrea”.
Tal com recorda la Dra. Lola Gómez Roig, responsable del Institut Dra. Gómez Roig i coordinadora de processos obstètrics i ginecològics de Clínica Corachan, “és necessari sempre tractar la persona exposada o transmissora, tot i que no tingui clínica, perquè l’absència de símptomes no exclou la possible conseqüència de complicacions i no protegeix de la transmissió”. I recalca que “el preservatiu és la millor manera de prevenir la transmissió d’una ITS, però és necessari saber que també es poden transmetre per sexe oral, pel contacte de mucoses o cutani, en algunes infeccions, així com pel contacte amb sang a través de ferides o altres afectacions”.
L’Agència per a l’Abordatge Integral del Treball Sexual (Abits) és un servei de l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció sanitària, psicològica, social, laboral i jurídica a les dones que exerceixen o han exercit la prostitució. “El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia. Nosaltres intentem no jutjar, oferim programes que puguin ser útils, sense pressió, per tal que siguin elles les que prenguin les seves decisions”, explica Bàrbara Roig, directora de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament.
“El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia” | Pol Rius
Abits compta amb un Servei d’Atenció Socioeducativa (SAS), que està format per educadores socials, treballadores socials, psicòlogues i advocades. El SAS acostuma a ser el primer contacte directe i, a partir d’aquí, les professionals valoren les necessitats de les dones, incloses les transsexuals. Més endavant, pot haver-hi un seguiment i un acompanyament des de les oficines per apropar-les als diferents serveis de la ciutat.
La gran majoria de les dones ateses són estrangeres, i moltes d’elles es troben en situació irregular, per la qual cosa una de les grans demandes té a veure amb la regularització de la seva situació administrativa. Altres necessitats estan relacionades amb l’habitatge o com aconseguir prestacions econòmiques a les quals tenen drets, però que sovint desconeixen.
També s’ofereix assessorament en matèria de formació i de treball, per a la qual cosa compten amb altres entitats de la ciutat, com Barcelona Activa, que depèn de l’Ajuntament, o la Fundació Surt. “Moltes vegades estem amb empreses i sectors que tradicionalment són molt feminitzats, sobretot de neteja i cura, però intentem buscar alternatives. Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci”.
Roig destaca que són les dones les que fan el pas de voler formar-se o treballar d’una altra cosa, i tant les associacions com el consistori miren de facilitar els plans d’inserció laboral. Els anys 2017, 2018 i 2019, per exemple, van aconseguir diferents contractes laborals un total de 58, 75 i 90 dones, respectivament, segons les dades d’Abits.
“Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci” | Pol Rius
L’any 2020 va ser excepcional per la pandèmia de la covid-19 i, en aquest exercici, del qual encara no s’han tancat les dades, hi havia més demanda d’ajudes en temes d’alimentació i habitatge. “Amb la covid, la situació ha empitjorat moltíssim perquè no podien treballar i es van quedar sense ingressos durant molts mesos, i vam fer el lligam amb els serveis socials durant el confinament. També hi ha hagut l’impacte psicològic del confinament, com a la resta de la població en general”.
Per a Roig, més enllà de l’estigma que es té sobre la prostitució, els perfils són molt diversos. “Hi ha dones que necessiten el treball sexual per complementar els ingressos, com per exemple dones que estan cobrant una pensió d’invalidesa o de viduïtat que és molt baixa, o dones que ja tenen una feina estable i que potser ja tenen els seus clients fixos. I moltes ho fan durant un temps i no pensen que es dedicaran tota la vida”.
En cas que les professionals d’Abits detectin que hi hagi tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual, és a dir, que obliguen les dones a prostituir-se, es deriva a la Unitat Municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH). Els anys 2018 i 2019 la UTEH va detectar més de 360 víctimes a la ciutat de més de 30 nacionalitats diferents, sobretot nigerianes. “Evidentment, és un delicte que nosaltres veiem fragant, però a vegades les dones no volen denunciar-ho perquè tenen molta por o perquè pensen que ho poden manegar”.
Atenció a la via pública
Mercè Meroño és presidenta de la Fundació Àmbit Prevenció, que tracta el treball sexual a través de l’àrea d’Àmbit Dona, adreçada a dones i també a homes. “Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen”. Principalment, Àmbit està present al barri del Raval, la Zona Franca, els voltants del Camp Nou i algunes zones de l’autovia de Castelldefels, sempre en espais oberts. A més, té alguns pisos a Mataró per a dones que han patit violències sexuals.
“Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen” | Pol Rius
Àmbit ofereix serveis molt diversos, des de la donació de material al seu local del Raval i als llocs on hi ha les persones que atén, fins a diferents tipus d’assessoraments legals. “Qualsevol dona que estigui exercint el treball sexual pot venir a buscar material preventiu, que se’ls ofereix gratuïtament, o pot dir-nos si té necessitat en temes d’alimentació, de la seva situació legal administrativa, de manca d’habitatge, o de qualsevol tema vinculat als drets i la discriminació. Tots aquests temes, depenent de la demanda, són atesos per una o una altra professional”.
“En infermeria, fem proves ràpides de VIH, sífilis i hepatitis, i també es fa la connexió amb els diferents serveis públics. Tramitem la targeta sanitària a aquelles persones que, perquè no estan empadronades, perquè tenen dificultats, perquè són nouvingudes i encara no han pogut tramitar els papers, encara no la tenen i mirem que es garanteixi un accés directe i el més ràpid possible als serveis de salut”.
La covid-19 ha suposat un canvi en les demandes, que ara se centren més en alimentació, productes d’higiene, pagament de lloguers i tramitació de rendes garantides o d’algun tipus d’ajut al qual tinguin dret. “Han deixat de treballar i moltes vegades es viu al dia, no estem parlant d’un treball sexual d’alt standing. Hi ha diferents modalitats i espais on s’exerceix el treball sexual; nosaltres atenem dones vinculades al carrer, de les quals més del 80% són migrades”. En aquest sentit, el ventall de demandes de tipus administratiu per saber per on s’han de moure és molt divers, des de renovar documentació caducada, fins a tramitar l’asil i coordinar-se amb entitats especialitzades.
“identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…” | Pol Rius
Per a Meroño, aconseguir el vincle amb les treballadores del sexe implica “no jutjar-les”. “Entenem i també expliquem que moltes vegades aquesta sensació de culpabilitat i de por forma part de l’estigma, però el que diguin els altres té a veure amb un judici de valor que fan sobre tu, i això no vol dir que tu siguis la culpable. Hi ha que tenen criatures i tenen por que hi hagi un impacte en la seva vida quotidiana”.
Per l’experiència d’Àmbit, entre les diferents violències sexuals que s’han trobat, hi ha que no poden ser demostrades, com ara que un client es tregui el preservatiu o que forci a pràctiques sexuals no consensuades. En alguns casos en què s’ha arribat a denunciar, “moltes vegades les dones estan sota sospita” pel fet de ser prostitutes. Per a la presidenta d’Àmbit, “això per nosaltres, és una violència institucional. Reivindiquem que ha d’haver protocols específics i que s’ha de formar els professionals i les professionals no només en l’àmbit sanitari, sinó també jurídic”.
En cas de percebre algun indicador de tràfic d’éssers humans, des d’Àmbit contacten amb serveis específics per tal de “buscar el recurs més adequat”. Meroño assenyala que “identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…”. “Quan aquesta dona està preparada, li proporcionem un espai perquè pugui parlar amb especialistes en tràfic, estaríem parlant d’entitats com Sicar, que tenen juristes, han vist moltes dones víctimes de tràfic i saben fer una exploració i una entrevista molt definida”.
Acompanyament en locals tancats
L’associació Genera reivindica els drets de les prostitutes, igual que Àmbit, però amb la diferència que Genera treballa sobretot amb dones que estan en espais tancats de Barcelona i Girona. “A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid”, explica la Marta Farrés, treballadora social de Genera.
“A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid” | Pol Rius
“Normalment, quedem amb les encarregades i acordem quan anar, als matins acostumen a estar més lliures perquè hi ha menys clients. Un cop allà, ens presentem, per si hi ha alguna dona que no ens coneix, expliquem qui som i des de quina perspectiva encarem el treball amb les treballadores sexuals. La nostra perspectiva és des dels drets, no des de l’assistencialisme, i els expliquem que com a treballadores sexuals tenen una sèrie de drets”.
Entre aquests drets, hi ha l’accés al servei de salut de manera gratuïta, ja que moltes de les dones són migrades, ho desconeixen i paguen mútues privades. Gràcies a un conveni amb la Conselleria de Salut de la Generalitat, Genera pot demanar targetes sanitàries per a aquestes dones, a més de proporcionar preservatius durant les visites. “Elles estan molt preocupades per les enfermetats de transmissió sexual. Es cuiden molt, qui més preocupada està per la seva salut són elles mateixes, són molt conscients”.
Les qüestions jurídiques formen el segon gran eix que preocupa les dones ateses, i Genera té una advocada especialista en violències masclistes, migració i llei d’estrangeria que les assessora de forma gratuïta. “Les educadores socials tenen el primer contacte amb les dones i les informen que poden anar a l’associació a parlar amb l’advocada, que les pot assessorar en aquest i altres temes, ja siguin ajudes escolars, de retorn al seu país, d’herències, de drets laborals… Perquè moltes estan contractades en un altre sector, com l’hostaleria, i no se’ls compleixen els drets”.
Per a Farrés, l’acompanyament emocional és igual d’important. “Hi ha moltes dones que estan exercint la prostitució i, a causa de l’estigma, s’han d’amagar. No poden dir que són treballadores socials a la seva comunitat de veïns, a les mares del col·legi quan porten els seus fills, a la seva família… Quan tu portes una doble vida, et produeix una mica de desgast emocional. Aquí oferim un espai, o allà mateix quan anem als clubs, i intentem acompanyar-les i explicar que és l’estigma, que no és culpa seva, que el fet d’haver-te d’amagar a vegades provoca desajustaments”.
Farrés creu que sovint hi ha una tendència a “infantilitzar” les prostitutes i a no donar-les veu: “Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema. Elles tenen dret a decidir i això és el que intentem potenciar. Hi ha que volen una regulació i hi ha que volen que les deixin en pau”.
“Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema | Pol Rius
A Girona, les professionals de Genera estan en contacte amb les prostitutes dels macroclubs de La Jonquera, quan no estan tancats per la covid-19, sigui visitant-les als clubs o quedant amb elles a un centre cívic. També fan visites a pisos de Figueres i fan ronda per la carretera nacional N-II. Les demandes, assegura Farrés, són les mateixes entre les dones d’un lloc i d’un altre, si bé normalment les que estan en carretera són les que es troben en una situació més vulnerable. “Hi ha més perill estant en carretera, i hi ha més incidència de tràfic quan no tenen poder de decisió sobre què fan, com ho fan, amb qui ho fan, i no tenen control dels seus diners”.
El fenomen del “lover boy”
“Quan pensem en tràfic, tenim al cap una macroxarxa de dones i un senyor superpoderós que les domina a totes, i no és així. A Girona, sobretot amb les dones que treballem nosaltres, hi ha el fenomen del “lover boy”, en què el proxeneta és la seva parella. Els mecanismes que utilitzen són els de l’amor romàntic: les sedueixen i es casen. El marit explota la seva companya, li diu que no pot fer res més, l’humilia, li treu totalment l’autoestima, li fa veure que només ell la pot ajudar i que ella només pot fer treball sexual perquè no podrà fer res més”.
Com que el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual està reconegut com a violència masclista, el circuit és el mateix que en les violències masclistes i es parla amb els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) o els Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE) de la zona, que intervenen, i llavors elles decideixen si denuncien o no. “Denunciar mai és una cosa fàcil, i més en els casos en què el proxeneta és el teu marit. Tenen molta por. Si tot va bé, entren en un circuit i van a una casa d’acollida. Passa poc. Les associacions les detectem, però només poden identificar-les com a víctima de tràfic les policies”.
Tenen cura de la seva salut sexual
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR), dins del qual hi ha el Programa Rosa, especialitzat en atendre treballadores sexuals. Es tracta d’un equip de quatre persones (llevadora, ginecòloga, auxiliar d’infermeria i administrativa) que rep dones de tota l’àrea metropolitana els dimarts de 10:30 a 13:30 hores.
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR) | Pol Rius
Segons explica Redondo, aquest servei específic està ben valorat per les usuàries perquè no han de donar explicacions sobre la seva ocupació ni sobre per què volen tenir un control més exhaustiu d’infeccions de transmissió sexual, citologies o controls d’anticoncepció, o perquè volen més proves d’embaràs. “Moltes d’elles no volen explicar-ho i aquí se senten com que tenen una relació més directa. Moltes vegades les seves demandes estan relacionades amb temes delicats, tipus avortaments o malalties de transmissió sexual, i se senten cuidades. Aquí ja assumim i ja sabem que això és un programa per a treballadores sexuals i no cal que ens expliquin què ha passat o perquè ha passat”.
Les dones coneixen aquest servei gràcies a les entitats socials i al SAS, que les ajuden a obtenir la targeta sanitària. Les visites poden ser programades o d’urgències, i prop del 80% de les pacients són migrades. Els grups majoritaris són les nigerianes, que acostumen a parlar anglès, les romaneses, que solen portar molts anys aquí i ja coneixen l’idioma, i les llatinoamericanes. En el cas que necessitin una persona que faci d’intèrpret, les pròpies associacions s’encarreguen que les acompanyi un traductor.
“Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població” | Pol Rius
Entre la ginecòloga i la llevadora, cada dimarts al matí atenen entre 10 i 20 usuàries, cadascuna en la seva consulta, i en un mes poden arribar a unes 50 persones, normalment d’edats compreses entre els 20 i els 40 anys. Per a Redondo, les dones a les quals atenen són “plenament” conscients de la importància de la seva salut. “Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població. Els interessa estar sanes, no pel treball sexual en si, sinó per elles mateixes”.
En el cas de les prostitutes que es queden embarassades, el seguiment és “com el d’un embaràs normal, tenint en compte que hi ha més risc d’infecció de transmissió sexual i que cal tenir uns controls que potser una persona que no té altres parelles o que no té activitat sexual tan sovint, no tindria”. Com que no tenen baixa per maternitat, durant uns mesos deixen la seva activitat i viuen d’estalvis, d’ingressos de la seva parella o de la seva família, o d’alguna ajuda dels serveis socials si pot demanar-la.
A més del CAP Drassanes, el CAP Manso també disposa d’un servei especialitzat d’aquest tipus i el CAP Numància en té per a treballadores sexuals trans.
La malaltia d’Alzheimer s’endinsa en la vida de les persones de manera insidiosa, sense fer soroll però amb pas ferm fins que, de sobte, obliden usar els coberts per a menjar, comencen a exclamar inesperades grolleries o manifesten un inopinat desig sexual. L’alzheimer atrapa així no només al pacient, sinó també als seus éssers estimats.
La deterioració cognitiva que comporta aquesta patologia –que representa el 70% de totes les demències– no afecta únicament a la memòria o al llenguatge. Els pacients experimenten una progressiva disminució dels mecanismes de control, la qual cosa deixa lliure albir als impulsos.
«Tenim menys neurones per a fer el mateix. Tot funciona pitjor», explica a Sinc Luis Agüera Ortiz, cap de secció en el Servei de Psiquiatria de l’Hospital 12 d’Octubre a Madrid. En aquest context, la sexualitat, tan controlada per les normes socials, l’educació i la cultura, no es queda fora.
Els pacients deixen de saber com satisfer adequadament les seves necessitats de proximitat i intimitat i les seves conductes es tornen cada vegada menys matisades. Els escassos estudis científics que tracten el tema parlen de ‘comportaments sexuals inapropiats’, referint-se a una hipersexualitat o desinhibició de les pulsions sexuals.
«La majoria dels articles dedicats a la sexualitat l’aborden des d’aquests ‘comportaments sexuals inadequats’. És sobretot aquesta sexualitat que es considera problemàtica la que rep atenció mèdica centrada en qüestions de consentiment i desinhibició», indica a Sinc Lorraine Ory, investigadora en l’Institut Nacional de Salut i Recerca Mèdica de França, que ha comparat la percepció de la sexualitat en persones amb discapacitats i amb alzheimer.
El descontrol sexual
Des del punt de vista científic, no hi ha a penes dades objectives sobre aquest tema, i en l’àmbit associatiu, sanitari o psicosocial no existeixen protocols d’actuació per a abordar els canvis conductuals sexuals. L’experiència amb pacients demostra, no obstant això, que es poden donar situacions socialment conflictives.
«Una persona amb alzheimer que es despulla en públic, que es realitza tocaments o que es masturba en un entorn que no és la seva intimitat genera animadversió i malestar», detalla a Sinc l’educadora sexual Felicitat Iriarte Romero. Aquests comportaments es deuen a «una disminució del control social i personal que tothom exerceix, més que a una hipersexualitat», aclareix Agüera Ortiz.
Aquests símptomes són especialment cridaners en la demència frototemporal, també coneguda com a malaltia de Pick, en la qual es degeneren centres del cervell com els lòbuls temporals que tenen a veure directament amb el control. «Realment es perd la capacitat de valorar l’adequat o inadequat de les coses en el context social», matisa el psiquiatre, fins fa poc president de la Societat Espanyola de Psicogeriatria.
Aquests pacients, que a més acusen el canvi de manera molt més precoç que altres demències i a edats més primerenques (a partir dels 45 anys), poden començar a fer proposicions a gent que no coneixen de res davant dels seus éssers estimats.
«No hi ha intencionalitat. És a la regió cerebral que té a veure amb el control de la conducta i de l’adequació dels hàbits socials on s’estan morint les seves neurones i, per tant, aquest control deixa de succeir. És molt característic d’aquesta demència», recalca a Sinc l’expert.
En aquestes poblacions, no obstant això, la funcionalitat sexual o les malalties de transmissió sexual són poc analitzades. «Hi ha molt pocs estudis que se centrin en les persones afectades», assenyala Ory.
Però aquests canvis conductuals i aquesta pèrdua de control no es produeixen en totes les persones que sofreixen alzheimer o altres demències. «Depèn una mica de quin ha estat la seva vida sexual anterior. En una persona de 80 anys que ha viscut d’una manera molt important la seva activitat sexual en els 15 o 20 últims anys, és possible que això no tingui major repercussió», subratlla l’expert de l’Hospital 12 d’Octubre.
La vida en parella es ressent
Entre el 50% i el 80% de les persones majors de 60 anys es mantenen sexualment actives, i aquesta activitat sexual normal es pot mantenir fins passats els 80. Malgrat l’edat, el desig no té per què desaparèixer, ni tan sols amb la malaltia d’Alzheimer, encara que sí que poden sorgir pertorbadors canvis conductuals que acaben afectant la parella.
Aquests trastorns en la conducta sexual poden ser font de sofriment a l’entorn del pacient. La sexualitat no és fàcil d’abordar per la parella. Segons una publicació de la Confederació Espanyola de l’Alzheimer (CEAFA) sobre les conseqüències de la malaltia en els cuidadors familiars, la relació afectiva i sexual sol ser un tema tabú.
«Als cuidadors els costa manifestar els seus sentiments davant les noves situacions i comportaments sexuals que poden sorgir durant el procés de la malaltia: canvis en l’apetit sexual, conductes anòmales, desinhibició, etc.», manifesta el document.
«La sexualitat és un dels temes que no es tracta, no s’aborda o es fa de manera biològica o fisiològica sense aprofundir en l’engranatge», declara Iriarte Romero, presidenta de l’Associació de Familiars de Persones Malaltes d’Alzheimer i altres Demències ALCREBITE a Granada.
Un estudi liderat per científics brasilers va mostrar, mitjançant entrevistes als cònjuges-cuidadors de pacients amb alzheimer, una falta de coneixement en el terme ‘sexualitat’, així com vergonya per a tractar el tema. «La sexualitat està present en la vida d’uns i és anul·lada en la d’uns altres», adverteixen els experts.
Així, en certs casos, la malaltia provoca una apatia important no només per a sortir al carrer, vestir-se, parlar amb altres persones, o rentar-se, sinó també per a tenir sexe. «El pacient amb demència s’oblida de la vida sexual, deixa de tenir aquesta activitat i la parella el sofreix», exposa Agüera Ortiz.
La qüestió de gènere també en alzheimer
Però en la vida en parella tot pot passar: l’espectre és molt ampli, coincideixen els experts. «Hi ha parelles que ho porten millor, fins i tot si hi ha un increment de la demanda sexual que no correspon amb els hàbits anteriors. Però unes altres es poden sentir molt mal i espantades, o poden irritar-se molt», apunta Agüera.
Fins i tot, a vegades, apareixen actituds d’agressivitat o violència. «El malalt es torna més impulsiu, la demanda en la relació es fa més autoritària, sobretot si és home», exposa l’educadora sexual.
Investigadors en el National Ageing Research Institute d’Austràlia suggereixen en un treball que és necessari comprendre l’impacte dels cònjuges cuidadors en les relacions íntimes per a anticipar i donar suport a experiències. A això també s’afegeix la necessitat d’entendre les diferències de gènere en els canvis que es produeixen.
«Quan el malalt és home hi ha major problemàtica, major conflictivitat i més problemes emocionals en la parella que quan la malalta d’alzheimer és dona», revela Felicitat Iriarte Romero.
Per això, algunes dones perceben l’acostament sexual de la seva parella malalta com una agressió i sofreixen alts nivells d’ansietat i angoixa. «Hi ha dones que es veuen reclamades a tenir relacions sexuals no desitjades de manera freqüent. Quan no hi ha relacions amb penetració, hi ha tocaments continus», assegura a Sinc l’experta, que destaca que en aquesta demència es projecten tots els estereotips, prejudicis, falsos mites, tabús i creences errònies entorn de la sexualitat.
No, no s’enamoren d’uns altres
En general, tot canvi en el pacient repercuteix en la parella. Això forma part del procés d’adaptació del paper de cuidador, sobretot quan sorgeixen conductes mai abans observades. «És més freqüent l’increment de trets de personalitat que l’aparició de nous, però poden sorgir», estima el científic espanyol.
El cònjuge se situa en primera línia i el frec amb el malalt és inevitable. «Malgrat ser les persones que més els cuiden, les parelles s’emporten tots els empipaments. El malalt s’enfada amb qui l’està cuidant», assegura Agüera Ortiz, que porta dècades tractant a pacients amb demències.
No obstant això, contràriament al que algunes experiències han relatat, la persona amb alzheimer no només no s’allunya emocionalment de la seva parella, sinó que difícilment pot enamorar-se d’una altra persona. Els pacients es tornen extraordinàriament dependents dels seus cuidadors.
«L’enamorament i la vida afectiva requereixen d’un funcionament mental no deteriorat. En la immensa majoria dels casos, aquests canvis de conducta produeixen més sofriment en la parella», observa el psiquiatre.
Encara que podria ocórrer que les persones descurin la seva afectivitat, això és justament una de les coses que més tard es perden. En realitat, poques vegades s’observa en consulta casos en el que el pacient s’oblidi de la seva parella.
Com controlar els impulsos sexuals
Els canvis de conducta sexual que es poden produir en les persones amb la malaltia d’Alzheimer poden rebre tractaments, sobretot quan la sexualitat es converteix en una cosa disruptiva. «Però no hi ha moltes coses», lamenta Luis Agüera Ortiz, cap de secció del Servei de Psiquiatria a l’Hospital 12 d’Octubre.
Segons l’expert, aquests canvis conductuals es tracten a través de dues vies. Els pacients poden prendre inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS) usats com a antidepressius perquè l’efecte secundari que poden generar és beneficiós en el control d’impulsos. «Produeixen una disminució de la libido i de la funció sexual que en aquest cas es pot utilitzar com una cosa terapèutica», aclareix el psiquiatre.
D’altra banda, també s’han provat tractaments hormonals per a disminuir la sexualitat en casos en els quals el descontrol és molt gran, com amb pacients amb demència frototemporal. «L’abordatge és treballar amb la parella-cuidador i intentar veure les vies perquè aquest tema millori per mètodes no farmacològics, però aquests tractaments ajuden, i, encara que no són curatius, alleugen l’efecte que la malaltia té sobre els mecanismes de control dels impulsos sexuals», conclou.
El Ministerio de Educación i el de Sanidad treballen conjuntament «perquè la promoció i educació per a la salut afectivosexual quedi inclosa de manera transversal i efectiva en totes les etapes educatives». Fonts de tots dos ministeris confirmen a eldiario.es aquesta tasca, com a part de la nova llei de reforma educativa que busca derogar la Lomce. El text encara està en una fase molt inicial de redacció i el seu avantprojecte segueix a costa que s’aprovi en el Congrés i d’una eventual convocatòria d’eleccions.
Des dels ministeris no especifiquen quins continguts en salut sexual comprendria el currículum per estar encara en desenvolupament. Tampoc si aquests quedarien inclosos dins d’una assignatura que ja contempla l’avantprojecte i que es denomina Educació en Valors Cívics, similar en la seva descripció a l’antiga Educació per a la Ciutadania, o si es duria a terme d’una altra manera –amb hores lectives pròpies o a través d’altres assignatures–. Sí que detallen que un dels pilars del projecte és que, mitjançant la coeducació, es fomenti «en totes les etapes l’aprenentatge de la igualtat efectiva entre homes i dones, la prevenció de la violència de gènere i el respecte a la diversitat afectivo-sexual», segons fonts del Ministeri d’Educació i FP.
Des de Sanidad també indiquen, d’altra banda, que entre els comitès tècnic i institucional que estan preparant el pla operatiu a desenvolupar els pròxims anys dins de l’Estratègia Nacional de Salut Sexual existeix un «rotund consens de la necessitat de reforçar la salut afectivo-sexual en l’entorn escolar», i en què això es faci «de forma equitativa en tot el territori». La ministra María Luisa Carcedo ja va lamentar al desembre la manca d’una matèria sobre Educació per a la Salut que contemplés l’afectiu-sexual: avui dia no existeix res semblant en l’etapa obligatòria.
Per a tractar d’esmenar-ho, Carcedo va anunciar llavors que anava a proposar la col·laboració amb el Ministeri d’Educació» per a incloure-la en l’entorn escolar i va esmentar temes que el preocupaven com «l’avortament entre les joves, la maternitat fortuïta o les malalties de transmissió sexual (MTS)». Va advertir que «s’ha identificat ja un augment de les pràctiques de risc» i que els joves acabaven informant-se sobre sexualitat per altres vies. Per part seva, la ministra d’Educació i Formació Professional, Isabel Celaá, va defensar al setembre en el Congrés davant una pregunta parlamentària la importància d’incloure l’»educació emocional i sexual» en el currículum escolar.
Fonts del PSOE que treballen en l’avantprojecte de llei insisteixen que de moment el text està en una «fase inicial» i que la prioritat és que «tiri endavant en tràmit parlamentari». La definició del contingut de les assignatures seria a càrrec dels ministeris implicats en cada matèria, que ja estan en això com confirmen a eldiario.es, i, a més, es realitzaria en conjunt amb els altres agents socials: pares, estudiants i organismes. L’avantprojecte de llei senti «unes bases» i sí que es pot llegir en ell que un dels seus objectius és fomentar «el respecte a la diversitat afectiu sexual», així com la creació de l’assignatura d’Educació en Valors Cívics i Ètics en Primària i Secundària que posi «especial atenció al coneixement i respecte dels Drets Humans i de la Infància i a la igualtat entre homes i dones».
Un precedent: Skolae
L’Educació Sexual Integral, segons la descriu el Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA), «inclou informació científicament precisa sobre desenvolupament humà, anatomia i salut reproductiva, així com sobre anticoncepció, part i MTS» i abasta l’»anàlisi de la vida familiar i les relacions, la cultura, els rols de gènere i drets humans com la igualtat de gènere». La Unesco defineix el seu paper com a «essencial en la salut i el benestar dels nens i joves».
A Espanya no hi ha cap matèria que la tracti específicament. Quan estava vigent la Llei d’Educació de 2006, durant el govern de Zapatero, l’educació afectivo-sexual es cursava sovint dins d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, encara que l’assignatura no se centrava en això i que es donés o no «depenia de cada docent». Ho explica Kika Fumero, professora especialitzada en coeducació que la va impartir: «Funcionava molt més així, perquè tenir la llei de la teva part i poder recolzar-te en ella t’obre portes per a treballar amb més eines».
La LOMCE va eliminar aquella assignatura i actualment, opina Fumero, l’educació sexual a les aules és «deficient». Roberto Aguado, responsable del Diploma d’Especialització en Educació Sexual de la Universitat Pública de Navarra, parla de la seva «pràctica inexistència» i, en tot cas «molt poc sistematitzada, per la qual cosa resulta impossible fer un balanç general». Aguado també posa el focus en què «el professorat no rep la suficient formació; aquesta és inexistent en la universitat i faltaria introduir aquesta formació en els estudis de Grau en totes les carreres», afegeix.
Un projecte autonòmic que sí que desenvolupa aquest contingut és Skolae, encara aquest curs en fase pilot en uns cent centres de Navarra (governada per Geroa Bai, Bildu, Podemos i Esquerra-Ezquerra) i objecte de diverses polèmiques a nivell estatal i regional. La mateixa Isabel Celaá ho ha defensat al Senat al·legant que segons la legislació espanyola «és imprescindible que a través de l’educació es combatin conductes sexistes, i la violència de gènere». Ho feia en resposta al PP, que acusava el Senat i el parlament regional als responsables de Skolae d’imposar «ideologia de gènere atemptant contra els drets fonamentals de la infància i les seves famílies» i de promoure «jocs eròtics infantils» per les seves propostes per a nens de 0 a 6 anys dins del «reconeixement de la sexualitat infantil des del naixement».
En Skolae s’incorpora, segons el seu web, «l’aprenentatge de la sexualitat i bon tracte (…) l’autoconeixement cap a la construcció de relacions i amors des de l’acceptació i el respecte per la diversitat, lluny de violències masclistes». El docent Roberto Aguado el qualifica d’»un bon projecte educatiu». Per a ell, a Navarra s’ha assistit a la seva «politització interessada, i injusta» i a la «lectura tendenciosa i descontextualitzada de parts d’aquest programa».
Com seria una educació sexual a les aules
La professora Kika Fumero assenyala que, «tenint en compte l’important que és l’emocional i afectiu en aquestes edats», si l’alumnat no troba la informació a l’aula, com ocorre, l’anirà a buscar en un altre lloc «que en la immensa majoria dels casos és internet i la pornografia, i després el que veuen ho apliquen en les seves relacions». En la seva experiència, això és molt greu perquè es tradueix que els nois senten «frustració» però, pitjor, les noies «por i preocupació davant l’acte sexual».
Aquesta experta sí que opina que hauria d’haver-hi una assignatura específica d’educació emocional, afectiva i sexual «que no es limiti a explicar què és el coit; que parli d’altres tipus de sexualitat, no només heterosexual. També que s’abordin els perills, les MTS, sempre des d’aquesta perspectiva plural: per exemple, les que es poden contagiar entre dues noies». Per a Roberto Aguado, «la materialització d’aquests projectes és laboriosa, però si es permet que es desenvolupin en tota la seva amplitud i profunditat, segur que, en el mitjà termini, la societat prendrà plena consciència sobre la transcendència de la formació i la inevitabilitat d’introduir l’Educació Sexual adaptada a tots els nivells educatius, inclòs l’universitari per a totes les persones, diverses», i l’objectiu ha de passar perquè l’alumnat aprengui «a conèixer-se, a acceptar-se i a expressar-se».
Altres actors implicats en una futura classe d’Educació Sexual són les famílies i els mateixos alumnes. Des del Sindicat d’Estudiants han convocat en l’últim any diverses marxes en les quals exigien que s’incorporés en tots els centres i a tots els nivells, des de primària fins a secundària, una assignatura sobre Educació Sexual «inclusiva, avaluable i obligatòria que inculqui valors contra la LGTBIfobia».
Des de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares (CEAPA) comparteixen que l’educació sexual en instituts és actualment «deficient, nul·la» i limitada a «xerrades puntuals», i els preocupa que la major font d’informació sigui «internet». Però creuen que el tema «ha de ser transversal, no li veiem sentit a una assignatura única sinó a tenir-ho present en totes les matèries». Quant a l’oposició d’alguns pares, creuen que «sempre que s’incorpora una cosa nova sorgiran conflictes, però per a això cal explicar bé el que es farà. Sempre hi haurà alguna familiar que es negarà, però no la majoria», opinen.
Per treballar en l’àmbit de la sexualitat és imprescindible realitzar un treball previ que ens faci repensar el nostre posicionament professional i, sobretot, personal al respecte. I això passa per reflexionar de manera honesta sobre la nostra biografia sexual. Què se m’ha ensenyat (i silenciat) amb paraules o amb actituds del que és correcte i del que no, quines experiències he tingut i com les valoro, quina relació tinc amb el meu cos i l’exploració del plaer, quina va ser la darrera vegada que no em vaig protegir davant d’un embaràs o ITS i perquè, quan va ser la darrera vegada que vaig mantenir relacions sexuals quan no em venia de gust per complaure la parella, quines experiències negatives he pogut patir fruit de la vergonya, la pressió de grup o la violència, quins missatges he rebut a l’hora de socialitzar-me com a «nen» o com a «nena»… i quines implicacions ha tingut això en la meva vida.
Depenent de les respostes i del grau de profunditat, cada persona arribarà a unes conclusions diferents però probablement amb un comú denominador: que cadascuna de nosaltres ha anat escrivint la nostra biografia sexual com ha pogut i ha sabut amb les eines que teníem… res massa diferent del que han fet i fan els i les joves de totes les generacions.
Aquest exercici constant de reflexió sobre la nostra pròpia sexualitat ens aportarà clars beneficis des del punt de vista personal però a nivell professional és del tot clau per poder encetar un treball honest, empàtic i respectuós amb la persona que atenem.
Però com a professionals necessitem més eines per oferir un acompanyament fructífer a la població jove. Des del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats, el CJAS, hem anat construint amb el temps un marc conceptual que travessa tant les intervencions educatives grupals com les individuals. És un marc que beu, principalment de la filosofia dels primers centres de «planning» nascuts a l’estat espanyol els anys 70 –origen de la nostra associació- i que es triangula en aquests eixos: (i) els Drets Sexuals, (ii) el model biogràfic i (iii) la perspectiva feminista.
Els Drets Sexuals
Partir dels Drets Sexuals és un concepte que, bàsicament, vol dir virar des d’un model enfocat en les «necessitats» vers la idea que les persones tenen drets que han de poder gaudir i exercir. Per tant és fàcil endevinar que és quelcom més vinculat al principi de l’apoderament de les persones, tant de les usuàries com de les professionals.
Per a nosaltres parlar de Drets sexuals inclou també aquells reproductius malgrat que a l’agenda internacional se separen bàsicament per disposar de més cartes de negociació en les sempre complexes partides d’escacs per assolir acords supraestatals.
Però quins són aquests drets? Doncs el llistat és llarg però bàsicament vénen a dir que cada persona és lliure de viure la seva sexualitat com li plagui i que té dret a què se li garanteixin les eines bàsiques per la vivència d’una sexualitat saludable i lliure. És a dir, dret a l’educació sexual, dret a la informació i dret a l’assistència lliure de discriminacions de cap tipus.
Aquests drets han estat àmpliament debatuts i ratificats a nivell internacional, nacional i local. Estem doncs, i sobre el paper, en un model de Drets. Però el seu abordatge planteja el curiós efecte de generar consensos en la teoria però actituds defensives en el moment en què es volen traduir a la pràctica. I és que el nostre model habitual no és el dels drets. Els programes tradicionals – i la pràctica professional habitual – tendeix a veure les poblacions vulnerables des d’una mirada de necessitats no tenint massa en compte les seves capacitats, drets i estratègies, elements claus de l’apoderament.
A més, dins l’abordatge de Drets no hi té cabuda, sota cap concepte, ni el judici moral, ni l’esbroncada, ni la imposició, ni el missatge de la por… Per a tothom que treballa dins aquest marc hi ha dos mantres principals: «Els drets no es negocien» i «Si no garantim els drets els estem vulnerant». I, uff, fa de mal pair que com a sistema, i també com a pràctica professional individual, puguem estar vulnerant drets quotidianament. Tenim dret a sol·licitar -i que se’ns doni- la postcoital o la realització d’unes proves d’ITS –per exemple- sense necessitat d’explicar la nostra vida, si no es desitja i sense frases culpabilitzadores i moralistes. Tenim dret a marcar els propis límits de com volem viure la nostra sexualitat i de com voler gestionar els riscos. Tenim dret que se’ns informi de tots els mètodes contraceptius sense que entri el biaix professional de pensar «el que millor li convé a la usuària perquè és així o aixà…». Tenim dret a què no es pressuposi la nostra heterosexualitat per defecte. Quanta violència institucional no continuem generant pel fet de seguir una inèrcia heterocentrada que situa en situació d’exclusió qualsevol altre sexualitat no normativa… Pensem si no en els registres que omplim cada dia, en les preguntes que fem d’entrada, en els cartells i la simbologia que projectem des dels nostres centres… I pensem en si estem, com a professionals, preparades per obrir una mirada a les diferents maneres de viure la sexualitat. Perquè no podrem mai connectar amb la sexualitat de les altres persones si no som capaces d’entendre-les, també des de la lògica del plaer.
Tenim dret a rebre educació sexual… i en aquest punt la pifiem com a societat d’una manera escandalosa perquè seguim sense garantir-la i continuem amb un dèficit estructural que, per molt que fem xerrades de dues hores o visites de 15 minuts, no serem capaces de contrarestar de manera eficient.
Si començàvem aquest article plantejant l’obligatorietat de cada persona que es dedica professionalment a l’àmbit de la sexualitat a fer-se determinades preguntes sobre la pròpia vivència, també és exigible tant a institucions com a professionals que ens responem la següent pregunta: «Conec bé els drets?» «En quin model em situo jo?», «Quins són els drets que jo o la meva institució vulnerem quotidianament fins al punt que ja ni ens n’adonem?»
El model biogràfic
Aquest model encaixa força, com no podia ser d’una altra manera, amb un enfocament de drets i té molt a veure amb el posicionament professional i tot allò que s’ensenya a les facultats de quin ha de ser el nostre rol.
A mitjans del segle XX, després de la segona guerra mundial, es va iniciar la necessitat d’abordar la salut sexual i va néixer el model biomèdic, altrament dit de riscos o preventiu. Es tracta d’un model que volia donar resposta a la necessitat d’»evitar els riscos» que l’activitat sexual comporta, bàsicament les ITS i els embarassos no desitjats. Es basava en el marc conceptual que la salut és l’absència de la malaltia. Aquest model ha fet que s’hagi associat el concepte de sexualitat amb perill, projectant una idea negativa i no vinculada a la satisfacció o al plaer. També ha provocat una medicalització de la sexualitat i del propi cos.
D’altra banda teníem -i tenim vigent d’alguna manera- el model moral, que naixia com una reacció per part dels grups conservadors a totes aquelles propostes més liberals sobre la sexualitat. Es basa en un abordatge doctrinari on només hi té cabuda una manera de viure la sexualitat, en parella heteromonògama i per finalitats reproductives. Per tant en confrontació directa amb tot allò que quedi fora d’aquests estrets marges: incloent el plaer, les diversitats sexuals o la interrupció de l’embaràs. Atorga la responsabilitat de l’educació sexual als progenitors principalment, però també a parts iguals a l’escola i l’església.
En oposició frontal als dos models anteriors va aparèixer el revolucionari -o emancipador o sociopolític- que va néixer en el si de l’esquerra freudiana com una síntesi del pensament entre Marx i Freud. Vol crear una revolució sexual i social i incloïa conceptes com la perspectiva de gènere, l’educació sexual com un dret i la recerca d’una vida sexual satisfactòria.
I finalment neix el model biogràfic i personal en el qual entitats com el CJAS ens volem situar. Es tracta d’un model d’origen suec que neix als anys 50 i tracta la sexualitat des d’una mirada positiva i fonamentada en el saber científic. Incorpora algunes idees claus dels models citats anteriorment: Del biomèdic, incorpora la idea del coneixement científic com a base de treball; del moral pren la idea de la importància de l’ètica relacional, però en el sentit més ampli i lliberal de la paraula; i del revolucionari pren la idea del dret a la sexualitat i la perspectiva de gènere. Es fonamenta en el concepte de salut de l’OMS centrat en el benestar i la promoció de qualitat de vida de l’individu i que reconeix la sexualitat com quelcom positiu i un factor clau pel benestar.
A la pràctica implica també considerar que cada persona prendrà les seves decisions ajustades a la seva biografia, a partir de les seves experiències, desitjos, expectatives i emocions. I que cal partir d’aquests elements pel treball, centrant-se més en els factors protectors com són l’autoestima i l’autoconeixement que no pas els riscos.
Però potser el més important de cara a la pràctica diària és que aquest model situa a la professional en un rol de facilitador/mediador, que es limita a acompanyar i donar eines a la persona usuària perquè pugui decidir com anar construint la seva biografia sexual.
I cal admetre que les professionals que ens dediquem a això ens genera vertigen que les persones –ja a partir de l’adolescència- prenguin les seves pròpies decisions, especialment si no coincideixen amb les que nosaltres considerem com a correctes. Ens resulta molt més còmode refugiar-nos en missatges simples basats en riscos. La població no té relacions sexuals per prevenir embarassos no desitjats o ITS, sinó que tenen relacions sexuals per diverses raons com l’obtenció de plaer, l’amor, la curiositat, la pressió o raons econòmiques.
La mirada feminista, el tercer vèrtex del triangle
La mirada feminista és el tercer element del triangle i, com els altres, ha de travessar totes les intervencions. De nou en aquest cas cal revisar la nostra pròpia socialització i els prejudicis que es puguin tenir en relació al concepte del feminisme.
Un grup de dones de Boston quan van fer el llibre «Els nostres cossos, les nostres vides» cap allà l’any 1969 ho tenien claríssim: «També volem aclarir que el sistema mèdic s’ha d’utilitzar amb cura, reconeixent que la nostra bona salut no comença amb la medicina sinó amb la qualitat de les nostres vides i relacions».
Som persones amb emocions, imperfectes, que aprenem amb l’experiència i els errors, i que ens movem principalment dins d’una societat capitalista i heteropatriarcal. És a dir que se’ns socialitza per comportar-nos d’una determinada manera i s’espera de nosaltres que ens moguem segons determinats paràmetres. Això serveix per a tot tipus de relacions socials, laborals… però també en relació a la nostra sexualitat.
Des que naixem anem rebent missatges molt potents –amb major o menor subtilesa- que construeixen el nostre gènere i la nostra vivència de la sexualitat. Segons hàgim nascut amb penis o vulva els missatges rebuts sobre com hem de viure i gaudir del nostre cos i del sexe i de com ens hem de relacionar amb «l’altre sexe» seran diferents. Bé, no només diferents sinó desiguals, donant més rellevància social als valors considerats masculins en detriment dels seus «oposats», els femenins. Així, es construeix la idea que vincula un sexe biològic amb un gènere determinat i, de retruc, una orientació del desig determinada. En altres paraules si tens penis, s’espera de tu que adoptis comportaments masculins i que et sentis atret per les dones.
Ser conscients de quins són aquests missatges i de quin pes tenen ens pot ajudar a entendre el perquè de determinades reaccions. Potser entenem l’impacte que té l’ideal de l’amor romàntic, o perquè l’exposició al risc forma part dels rituals de pas de la masculinitat. També entendrem el valor que se li dóna a les primeres relacions sexuals, i al fet que a les noies se les socialitzi per complaure i adoptin un rol més submís en les relacions…
La perspectiva feminista hauria de permetre graduar la nostra mirada amb les famoses ulleres liles i veure coses que ens passaven imperceptibles. Un cop posades ja no ens hauria de semblar tan fàcil animar a les noies, per exemple, a què negociïn el preservatiu amb les parelles sense valorar les dinàmiques relacionals –o de poder, o de privilegis…- que es mouen en aquest marc de normes socials.
Aconseguir serveis més «amigables» i adaptats
Atendre de manera que s’incorporin els tres eixos –o mirades- esmentats ajudaria notablement, però no és garantia d’èxit si, com a societat, no ens esforcem a disposar de serveis més accessibles i adaptats per a joves.
Els contactes de la població adolescent i jove amb el sistema de salut és tremendament valuosa, per escassa i puntual, però això cal posar tots els mitjans per mirar d’aprofitar-los. Normalment és un contacte provocat per un problema urgent a solucionar com una postcoital, prova d’embaràs, ITS o problema amb mètode contraceptiu. Però ja està bé que sigui així, perquè amb confiança i respecte pot generar-se un molt bon punt de partida per a treballar –si la persona ho desitja- sobre altres aspectes com són el plaer en les relacions sexuals, l’autoconeixement o les relacions abusives per esmentar-ne alguns. Cal fer l’esforç, amb el poc temps disponible de la visita, d’anar més enllà i no limitar-se a resoldre el motiu de consulta principal i això només és possible amb una mirada integral i allunyada de prejudicis i de la mera cobertura de necessitats expressades.
Adolescents i joves es mouen còmodes en dinàmiques de «deixar-se caure» en el moment de sentir la necessitat i ser assistits/des amb rapidesa. Insisteixen en la importància de la privadesa i la confidencialitat i deixar de banda tot allò que impliqui haver de comunicar-ho als pares i mares. Volen que el personal els tracti amb respecte i no els jutgi, a més de poder generar un vincle amb la mateixa professional.
Així, si les professionals tenim l’obligació de repensar-nos per poder connectar millor amb la vivència de la sexualitat d’adolescents i joves, també tenim el deure de valorar què poden fer les nostres institucions i els nostres serveis perquè siguin més amigables per a la població jove i capaces de fer front a les necessitats i dinàmiques específiques de la població jove. Definitivament encara ens queda molta feina a fer també en aquest sentit.
Un reixat de ferro amb una petita porta separa el carrer de l’edifici. La primera clínica dedicada íntegrament a persones LGTBI d’Uganda es troba als afores de Kampala, a uns 20 minuts amb moto del mercat principal. En una sala plena de cadires, un noi pregunta quin tipus de mesures higièniques ha de prendre abans de practicar sexe. Davant, una doctora li contesta assenyalant unes paraules apuntades a la pissarra. És un tema que ja s’ha parlat, el noi ha arribat tard.
La reunió l’organitza Ice Breakers Uganda de forma periòdica i, una altra vegada, ha estat un èxit de convocatòria. En un lloc tranquil dins de la sorollosa capital, l’organització prepara espais on la comunitat LGTBI pugui intercanviar coneixements, experiències i rebi atenció mèdica.
Només estan atenent i donant informació als seus pacients, però la seva activitat es realitza de forma semiclandestina en trobar-se sota un buit legal, en un país en el qual l’homosexualitat està durament penada. L’actual normativa pot condemnar fins amb 14 anys de presó a les persones homosexuals.
Molts dels assistents són portadors del VIH o altres malalties infeccioses. L’accés a la salut a Uganda és fràgil, ja que el preu dels medicaments i els honoraris del personal sanitari són les grans barreres. Però una persona homosexual que contreu el VIH o altres malalties de transmissió sexual té un altre obstacle: l’homofòbia institucional. Des de 2009, l’ofensiva legislativa per retallar al màxim els drets del col·lectiu LGTBI ha estat contínua.
Ara bé, si l’Estat crea problemes de desigualtat, hi ha qui s’ajunta per solucionar-los.
Brian Masinde, activista de l’organització, afirma que «alguns metges es neguen a atendre a persones homosexuals. Els associen amb la malaltia del VIH i provoca un augment de la seva vulnerabilitat». Masinde va iniciar la seva vida d’activista fa ja deu anys, just quan va complir la majoria d’edat.
Des d’un principi es va vincular als aspectes relacionats a la salut, primer com a participant i ara com a encarregat de la comunicació. La seva dècada d’experiència en l’organització Ice Breakers Uganda li permet dir que «la situació és molt millor ara que uns anys enrere, però hem de seguir treballant i recaptant fons per donar solucions».
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2017 hi havia a Uganda 1.400.000 de persones amb VIH, un 5,5% de la població, i cada any es comptabilitzen unes 50.000 infeccions noves. Els nivells aconseguits a principis del mil·lenni eren encara superiors i el govern de Yoweri Museveni, al costat de sectors de l’Església, va començar una campanya per culpar a gais, lesbianes i transsexuals de la ràpida propagació de la malaltia.
Grace, que no vol donar el seu cognom, és la cap de comunicació de Sexual Minorities of Uganda (SMUG), l’organització que aglutina més col·lectius dins la lluita pels drets de la comunitat LGTBI. Afirma que «perseguir a la comunitat dóna vots i és bo per a la carrera dels polítics, per això sempre ens utilitzen com a cortina de fum».
Una de les metgesses de Ice Breakers Uganda / Víctor González Clota
Una clínica única
Al tranquil pati, lluny del soroll de les motos i camionetes, s’alcen dos senzills edificis. Un és la sala de reunions, l’altre una clínica equipada amb recepció, laboratori d’anàlisi i consulta. La IBU Clinic es va inaugurar el 2012 a Kampala, i mentre els usuaris passen d’un en un, Masinde comenta que «la prevenció i l’educació sexual són bases de les nostres vides de les quals no parlen a cap escola, i menys en el cas de les persones homosexuals. Aquí, amb l’experiència de tots i l’ajuda de professionals, donem indicacions o situacions en les que ens podem trobar.»
«Per a nosaltres és una activitat solidària. Com a metges veiem amb total incredulitat que s’hagi de realitzar gairebé d’amagat», diu el doctor Mike, qui no vol donar el seu nom real. «Molts col·legues saben el que fem i, evidentment ens donen suport, però encara tenen por de fer un pas més pel que diran els seus superiors».
Els participants són joves que no passen dels 30 anys. Tots ells, abans de les revisions mèdiques, repassen amb un voluntari de l’associació actituds i accions bàsiques a l’hora de tenir sexe sense risc. Asseguts i abarrotant la sala es van succeint els temes: higiene, ús del preservatiu, pastilles per prevenir el VIH, etc. Qüestions bàsiques, però la marginalitat amb la que certs sectors han tractat al col·lectiu homosexual provoca que tots els seus drets es devaluïn.
Però aquesta suposada vulnerabilitat els fa créixer en la seva autogestió. A les reunions, l’aprenentatge és col·lectiu i trenquen la por, i el gel, per parlar sobre sexualitat. «Aquí puc ser com sóc, vestir-me com vull, sentir-me lliure», comenta Paul, que no vol donar el seu veritable nom.
«Fora de les reunions entre nosaltres és molt més difícil tenir aquest tipus de converses, per a ells és una forma també d’esplaiar-se i comportar-se de forma normal, sense haver de forçar cap situació», segons Brian Masinde. «Imagina’t com ha canviat la seva vida, d’anar entre quatre o cinc a fer pressió perquè t’atengui un metge, al fet que tinguin una visita privada i gratuïta».
Una de les classes fetes per Ice Breakers Uganda / Víctor González Clota
Els intents del Govern d’augmentar la repressió
En aquest context, el Govern ugandès pretén augmentar encara més les penes contra la població LGTBI. El 2009, es va introduir a debat al parlament una nova llei per al col·lectiu, la coneguda com a Llei Antihomosexual. En aquests anys l’epidèmia del VIH i altres malalties de transmissió sexual s’havien aguditzat. El govern del Moviment de Resistència Nacional (MRN), liderat per Yoweri Museveni i sectors de l’església evangèlica, va culpar de la crisi de salut a aquells que mantenien relacions amb persones del mateix sexe. Amb aquesta premissa va voler endurir el càstig per tots ells: en els casos més extrems la condemna podia ser la pena de mort.
El debat legislatiu va coincidir amb una recrudescència de la persecució a activistes pels drets humans i ONG. Ja el 2014, Museveni va signar el projecte que es va convertir en llei, que després va ser revisada de manera que les condemnes no eren tan brutals. Però per sorpresa de molts, el Tribunal Constitucional la va declarar nul·la, fet que va provocar una nova revisió de la llei i l’inici d’un nou debat que arriba fins avui dia.
La singularitat del lloc i la seva tasca solidària fan que Ice Breakers, juntament amb altres organitzacions del col·lectiu LGTBI a Uganda, vegin un futur en positiu. Projectes com el Queer Kampala Film Festival, publicacions digitals com Kuchu Times, la revista Bombastic o associacions com SMUG estan consolidant el moviment.
Així i tot, cal no oblidar que la seva tasca arriba a una petita part de la població, que l’heterogènia Uganda viu en la seva majoria desconeixent aquests projectes. Amb les xarxes socials el seu paper es va filtrant cada vegada més, però l’altaveu oficial del Govern els segueix estigmatitzant. Perquè com diu Brian Masinde, «nosaltres fem el treball que hauria de fer l’estat, sense ser l’estat, i és un treball molt llarg i dur».
El sexe està a tot arreu: des de la publicitat o xarxes socials, de manera més subtil, fins a la pornografia o les relacions explícites a les sèries o pel·lícules. El sexe és un producte cultural que està a tot arreu, excepte a les escoles. Des que va entrar en vigor la LOMCE (2013) l’educació sexual es va esborrar dels currículums, deixant enrere una estela d’apertura que va començar el 1990 amb la LOGSE (que obria la porta a una educació sexual, afectiva i reproductiva) i que va seguir el 2006 amb la LOE, que la incloïa a Educació per la Ciutadania.
Així, l’educació sexual queda en mans de cada centre, que decideix si la imparteix i com. De fet, la LOMCE entra en contradicció amb la llei de Salut Sexual i Reproductiva del 2010, que diu que aquests ensenyaments han de quedar plasmats al currículum escolar, tot i que no especifica com. “Els joves no tenen garantits els seus drets sexuals i reproductius perquè no se’ls proporciona una educació sexual fonamentada”, opina Francina Costa, responsable de promoció de la Salut Sexual de SidaStudi.
SidaStudi és una ONG que treballa en la promoció de l’educació i la sensibilització sobre la salut sexual. L’any 2017 van realitzar un total de 1865 intervencions a centres escolars de tota Catalunya. Asseguren que un altre problema, a banda de si es tracta l’educació sexual o no, és el com: “s’acostuma a enfocar en la prevenció. El sexe encara és un tabú i molts centres pensen que si en parlem fomentem que els joves practiquin sexe”, assegura.
Però, com diu Costa, molts joves ja han practicat sexe quan es troben davant de la classe d’educació sexual, que acostuma a ser a segon o tercer d’ESO -i la mitjana d’edat per a la primera penetració vaginal els als 16. “Els adolescents faran sexe independentment del què els diguem els adults. Hem de confiar en ells perquè ells saben com cuidar-se però no els hem de deixar tota la feina”, exposa.
Està clar que els joves saben trobar informació respecte al sexe, per suplir mancances educatives o respondre dubtes. En aquesta línia 2.334 joves van visitar el Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) el 2017, un centre d’atenció de referència complementari als serveis sanitaris, psicològics i socials. Però Jordi Baroja, el seu director, considera que els seus serveis no poden ser un complement educatiu perquè no hi ha una base sòlida als centres.
Baroja també critica l’enfocament “purament sanitari i de prevenció” que es dóna a les escoles i troba a faltar “una base afectiva ja que són les emocions les que ens porten a prendre certes decisions”. Assegura que només es tracta una esfera de la vida sexual: “parlem des de la por als riscos, però quan decidim realitzar una pràctica i usar (o no) un determinat mètode de protecció, moltes vegades, ens mouen qüestions afectives”, argumenta.
“L’educació sexual hauria de ser transversal i començar a bressol”
Tant SidaStudi com CJAS coincideixen en que l’educació sexual ha de tenir un enfocament més profund i formar els joves “per a que puguin tenir cura dels seu cos i decidir sobre ell”, opina Baroja. En aquesta línia, és important que tot el professorat, i no només els mestres d’Educació per la Ciutadania, Biologia o els tutors, estiguin formats. “L’educació sexual hauria de ser transversal i és més important que les mates”, assegura Costa.
Per això precisament es considera que realitzar les classes d’educació sexual a secundària és massa tard perquè la majoria de joves ja han “començat a remenar Internet. Hauríem de començar a bressol per educar en autoestima i el coneixement del propi cos i, poc a poc, sofisticar el discurs”, assegura Baroja. A més, la hipersexualització de la cultura i Internet exposa els nens i joves al sexe molt abans dels 15 anys.
“Aquesta sobreexposició ens podria fer pensar que el tabú al sexe a la societat està superat, però en realitat estem sobre una base de fang. Els nois que venen a les consultes saben què és un bukake però no saben dibuixar els seus propis genitals”, exposa Baroja. I és que la informació que s’obté de la pornografia o les xarxes socials és esbiaixada, però tot i així aquestes són les principals fonts d’informació entre els joves.
Segons dades de l’última memòria d’accions de SidaStudi del 2016, el 75.1% dels nois de 2n d’ESO s’informen de sexe a través d’Internet, mentre que el 56.5% de les noies ho fan a través de les amigues. I són precisament elles les que suposen un repte dins l’assignatura pendent de l’educació sexual perquè “en el sexe la responsabilitat, el plaer, l’èxit i la culpa recauen en la noia i una bona educació sexual afectiva les descarregaria d’això”, opina Costa.
El 2016 el 87% de les usuàries del CJAS van ser noies. Tot i que compten amb serveis específics per a elles, com els post-coitals o les proves d’embaràs, “hem de demanar els nois que es coresponsabilitzin més, però costa que es mostrin vulnerables i vinguin a preguntar”, considera Baroja, qui no creu que aquest sigui el cas de les noies. Acostumen a dispensar unes 1.000 píndoles del dia després a l’any i cada cop que ve una noia “li donem les gàcies. Per perdre la por i per cuidar-se. Es mereixen un homenatge per això, independentment de les raons per les quals no van practicar sexe segur.
Trencar l’estigma de les ITS per a fomentar la detecció
Les últimes dades que recull l’Agència de Salut Pública de Barcelona per a l’Ajuntament de la ciutat recollien que l’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins al 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola de l’endemà.
Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona opinava que “les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça”. En aquest sentit, Baroja creu que no és que les ITS hagin augmentat, sinó que s’ha millorat les tècniques de detecció. Així, la presentació de les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a Barcelona i mesures per fer-hi front destaca un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH.
Maribel Pasarín, la directora de l’Observatori de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), explicava que un dels factors que expliquen l’augment és el canvi en el decret de la Generalitat de Catalunya sobre vigilància epidemiològica que marca quines malalties s’han de vigilar i qui les ha de declarar. Els laboratoris de microbiologia abans, explica Pasarín, “no havien de declarar quan feien una prova i sortia positiva, només ho declarava el metge”. Un altre dels factors són les millores en el diagnòstic. Poden suposar aleshores que aquests casos de més ja estaven abans però arribaven més tard.
La detecció precoç és aleshores el més necessari per frenar un increment d’ITS però sempre ha de venir acompanyada de sexe responsable. Baroja destaca la importància de “canviar la visió estigmatitzadora” cap als joves. Opina que la mirada que es té cap a ells és molt paternalista. “Sempre ens fixem en el tant per cent que no fa servir preservatiu encara que només sigui el 20%. Els joves són un reflex dels adults i quin és el tant per cent d’adults que es posen condó?”, qüestiona Baroja. Amb aquesta pregunta retorna a la idea de treballar amb els joves aspectes més enllà dels purament sanitaris: “si aconseguim que tinguin una vida sexual molt més plena prendran decisions més racionals per aconseguir el mateix goig i es previndran dels efectes no desitjats del sexe. El preservatiu hauria de ser la conseqüència d’una decisió per plaer, no per por a les conseqüències negatives del sexe”, conclou el director del CJAS.
Sis de cada mil joves barcelonines d’entre 15 i 19 anys són mares. La distribució d’embarassos adolescents, però no és homogènia a la ciutat. La taxa de fecunditat està lligada a la pobresa dels barris i es distribueix de forma desigual: Torre Baró, Trinitat Nova o Ciutat Meridiana, del districte de Nou Barris, o el barri de Baró de Viver a Sant Andreu presenten una major freqüència de naixements en dones adolescents que la mitjana de Barcelona.
El mateix passa amb la taxa d’interrupció voluntària de l’embaràs. Mentre que a la ciutat el 71,5% dels embarassos en noies joves acaben en una interrupció, la xifra varia molt segons el codi postal. Al districte de Sarrià-Sant Gervasi la taxa és del 92% mentre que, per exemple, al districte de Nou Barris només una de cada dos adolescents en estat interromp l’embaràs. A més, les dones nascudes a l’estat espanyol presenten una major freqüència d’avortaments del total d’embarassos en comparació amb les dones originàries de països de rendes baixes.
Davant d’aquesta realitat, l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) va començar fa prop de deu anys un programa de salut comunitària per acostar infermeres i psicòlegs als barris més vulnerables. Des de fa uns mesos Barcelona ha decidit estendre el programa a més barris. Un d’aquests és el del Turó de la Peira-Can Peguera. “Són barris en què es pretén reduir la desigualtat generada per la pobresa i millorar-ne la salut”, diu la Noelia Vázquez, tècnica de Salut als barris.
Una única trobada amb professionals
Un espai íntim de consulta, una atenció individual i una conversa informal de tu a tu amb una infermera o una psicòloga durant una hora és la base del programa SIRIAN, acrònim de «Salut sexual i reproductiva en dones immigrades i autòctones». El programa va dirigit a noies i dones de 14 a 49 anys i nois de 14 a 29 i consisteix en una única trobada. Com a reclam s’ofereix una T-10 gratuïta.
Al Turó de la Peira-Can Peguera (Nou Barris) l’espai es troba dins del casal de barri La Cosa Nostra i no ha estat escollit a l’atzar. Molts joves participen en activitats del casal i les mares vénen a buscar-hi els seus fills. És el cas de la Vaneza Torrico (25), boliviana d’origen, que hi duu els seus fills i que ha mantingut una trobada amb els professionals després que l’hi suggerís la Laia Nebot, psicòloga que participa en el programa comunitari.
“L’objectiu és que les persones coneguin l’existència dels centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) [estructura de suport a l’Atenció Primària] i també el ventall de mètodes anticonceptius que existeixen”, explica.
Segons l’Enquesta de salut maternoinfantil de Barcelona del 2014, el 17,5% de dones que han tingut un naixement declaren que l’actual no era un embaràs planificat. De les dones que han tingut un naixement i que no havien planificat aquest embaràs, el 57,5% estaven utilitzant algun mètode anticonceptiu (anticonceptius orals, preservatiu, DIU etc.) que devia haver estat mal utilitzat o fallar.
El cas de la Vaneza va ser, com diu ella, un cas de mala sort poc habitual. Segons explica, va quedar-se embarassada sense buscar-ho, després que el mètode anticonceptiu que feia servir, un DIU, fallés. A més, però, l’embaràs se li va complicar i va acabar perdent el fill.
De tot plegat en va poder parlar amb la Laia. “Vaig poder desfogar-me i ella em va explicar altres mètodes, ja que del DIU, no en vull ni sentir a parlar. Jo desconeixia per exemple el condó vaginal o la vacuna i les pastilles no em van bé”, explica la Vaneza.
Trencar barreres socials i culturals
Ara té dos fills i el tercer és a punt de néixer. “Ella em va parlar de moltes coses i com que torno a estar embarassada em van explicar recursos per cuidar-me també”. “El fet de ser una consulta individualitzada et permet treballar certes barreres socials però també culturals”, diu la Laia.
Sobre aquest punt la Vaneza explica que, per exemple, a Bolívia hi ha moltes menys eines i recursos d’educació sexual i “hi ha nenes de 13 i 14 anys que ja són mares perquè per ignorància en una primera relació ja és queden embarassades”. “És important que programes així arribin a la gent del carrer”, admet. Actualment el programa està desplegat a Trinitat Vella, Trinitat Nova, Verdum, Can Peguera, Turó de la Peira, Roquetes, Raval i Zona Nord de Nou Barris.
La idea també és empoderar la dona perquè parli amb la seva parella de si no vol tenir més fills o vol fer servir un mètode anticonceptiu. “En una ocasió una dona paquistanesa em va demanar que li donés alguna cosa per no tenir fills però que el seu marit no pogués notar que prenia”, recorda la Laia. Amb tot, matisa que ni les infermeres ni les psicòlogues del programa recepten res sinó que només orienten i assessoren i, en tot cas, deriven al CAP o a l’ASSIR.
“És important entendre que el SIRIAN no és un bolet que surt del no-res, sinó que es tracta d’un programa que s’insereix a la comunitat i per això hi ha contacte amb els serveis socials, les farmàcies, els instituts o els CAP del barri”, comenta la Noelia Vázquez. Els contactes previs ajuden, diu, a determinar la ubicació més ideal per a les consultes en funció de la comunitat de cada barri i també serveix perquè durant el seu funcionament es pugui derivar els usuaris a altres recursos que ja hi existeixen i que potser són desconeguts per alguns veïns, com va ser el cas de la Vaneza.
