Etiqueta: Sanitàries davant la pandèmia

Esther Gutiérrez López és netejadora en parts, endoscòpia i morgue a l’Hospital de Santa Caterina de Salt. Com ella mateixa diu: «Qui ve i qui se’n va, tanco el cicle». Gutiérrez, a més, és delegada de Prevenció i membre del sindicat Comissions Obreres.

Com us va afectar l’esclat de la pandèmia?

Se’ns va multiplicar la feina, vam passar de netejar una habitació i la seva higiene diària o netejar qualsevol àrea, la sala de parts o les oficines, a haver de fer no el doble sinó multiplicat a l’enèsima potència. Entrar en un despatx i pensar: la grapadora, el pot de tippex, els teclats… no només havia d’estar impecable, sinó que havia de ser d’una exhaustivitat tremenda. Vam haver de posar molta més atenció a les manetes, seients, interruptors… tot el que entrava en qualsevol de les plantes en què treballàvem es devia netejar amb protocol Covid, és a dir, l’habitació de qualsevol pacient que entrava per primera vegada per una urgència, un part o per a una visita. Això vol dir posar-se els EPI, tres parells de guants, posar-te bé la granota i totes les proteccions.

Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb l’inici de la pandèmia de la Covid vam haver de reciclar-nos, adaptar-nos contínuament i estar molt i molt pendents de fer-ho tot correctament. En el nostre cas, anàvem molt ben equipades, però no tothom tenia la mateixa preparació. Tot el material de protecció te l’has de posar i treure correctament. Sentíem la por lògica d’infectar o de contagiar a la família. De fet, algunes de les meves companyes es van contagiar en haver-hi un brot en la seva planta.

Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb la pandèmia de la Covid hem hagut de reciclar-nos i  adaptar-nos contínuament.

Sou un col·lectiu molt feminitzat, invisible i en condicions laborals molt millorables.

A la feina a més a més, s’ha afegit que no hi ha hagut un reconeixement del 100% de la baixa, només del 60%. En altres casos es reconeixia el 75% per ser de risc. A les netejadores d’empreses externes no se’ns ha reconegut ni se’ns ha donat la gratificació que s’ha donat a tot el sector sanitari. Podia tenir una lògica que a les empreses externes no s’assumís des del Departament, però sí que es va fer amb el personal sanitari de l’empresa de diagnòstic per la imatge.

A més, sigui l’empresa que sigui, nosaltres estarem sempre a l’hospital, i això no es reconeix. En aquesta pandèmia això ha tingut una clara conseqüència discriminatòria. Ningú ens ha agraït ni reconegut, només hem rebut quatre aplaudiments, que no dic que no siguin importants, però ens hem vist en el centre i, alhora, invisibles. Cap professionals sanitari s’hauria atrevit a entrar als box si nosaltres no els haguéssim netejat. Hi ha un biaix claríssim; és per ser netejadores que no ens han reconegut. Tot i això, hem marcat els temps i ens hem guanyat el respecte de tot el personal, som professionals formades i ara s’ha vist de forma clara una cosa que quedava molt al marge.

Com us heu organitzat durant tota la pandèmia?

La sobrecàrrega de treball i tot el que comporta s’ha assumit d’acord amb el nostre esforç. El que comentava abans: no eren higienes «normals» com abans de la pandèmia. Qualsevol fluid ens complicava molt més la feina, no era només netejar sinó una desinfecció molt a fons, i hem permès que totes les persones de l’hospital estiguessin en espais segurs. Hi havia menys visites i acompanyants.

La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Algunes companyes han demanat excedències o permisos per estar amb menors o dependents perquè no tenien com fer-ho, però la resta ens hem buscat la vida per poder complir amb la feina. Cada dia era una nova batalla, no sabíem el que ens trobaríem. No se’ns va incloure en el Reial decret en el qual es va determinar el contagi de treballadors i treballadores essencials com a malaltia laboral. Ens hem manifestat perquè se’ns escolti.

La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Ens hem hagut de buscar la vida per poder complir amb la feina.

S’ha entès el vostre paper?

Les higienes d’espais «normals» no Covid es van seguir fent, però tot era més complicat. Es veien menys persones a l’hospital, però estàvem en plena saturació. Potser no estava a vessar de gent, però estava ple de pacients amb Covid, totes les plantes eren Covid. Tenim 9 boxes d’UCI, però se’n van haver d’obrir més: a urgències una àrea d’UCI, l’hospital de dia també es va convertir en UCI, l’àrea de pal·liatius l’ha van traslladar… tot era molt més complicat, i la neteja s’havia de fer molt més a fons, pel perill que comportava el fet que un espai no estigués degudament desinfectat. Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix. L’esforç ha estat immens. Només et posaré un exemple: la companya que ha de netejar els vestidors on tot el personal de l’hospital es canvia i es dutxa ho havia de fer en dues hores. Va ser inhumà! Després ha variat una mica, però no hi ha prou consciència de la sobrecàrrega que hem suportat.

Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix

Després d’un any de pandèmia, el sector ha fet una aturada. Què heu reivindicat?

Aquí a l’hospital es va fer l’hora d’aturada convocada a tot Catalunya reclamant la gratificació que no ens han donat. Som el sector més precari de l’hospital i, en general, a la societat. El sector de la neteja és el que menys cobra. Com que som personal essencial, no podíem fer una aturada de tot el dia, i només vam fer una hora per torn i, sense possibilitat de negociar, ens van posar un 60% de serveis mínims. Això va impedir a molta gent participar. No hem tingut el mateix reconeixement que la resta de personal de l’hospital, ni pel que fa a la gratificació econòmica ni pel que fa al reconeixement de la Covid com a malaltia professional i, a més, se’ns ha impedit seguir l’aturada. Però seguirem fent coses exigint els nostres drets, perquè creiem que la nostra lluita és justa.

Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent

Xaro Bautista Castells és infermera al consultori municipal de Tivenys (Baix Ebre), centre que depèn del CAP d’El Temple de Tortosa.

Com heu viscut a un poble com Tivenys aquest darrer any?

Dins de la gravetat de la situació, no s’ha viscut tan malament. Això sí, al poble hi ha hagut un l’allau d’informacions enganyoses; cada dia nous protocols, informació diferent… a la primera onada, ens van fer retirar dels pobles per centralitzar l’atenció i reforçar atenció al centre d’atenció primària, i la gent del poble es va sentir abandonada, tot i que no va ser així, però era tot més complicat, és clar. Ens havíem de comunicar per telèfon, per WhatsApp. Per sort, Tivenys és un poble amb un Ajuntament molt dinàmic i col·laborador, tenim molt bona relació l’equip del consultori amb l’Ajuntament i la farmàcia. Això va facilitar molt les coses. La gent que tenia algun problema trucava a l’Ajuntament, prenien nota del seu telèfon i l’equip mèdic -la metgessa i jo- podíem trucar-los per resoldre el seu problema. Amb la farmàcia igual: ens feia arribar les demandes i ho gestionàvem amb les receptes electròniques. Hi havia una bona entesa i un bon treball en equip amb la doctora, si no, hauria estat molt difícil. Cal tenir en compte que el sol fet de no ser allà presencialment els creava desprotecció.

Quines són les dificultats més destacades que us heu trobat?

Vull insistir en el canvi de protocols tan constant: com havíem de fer les coses, com s’havia de gestionar, d’atendre la gent… al principi, cada dia hi havia canvis. A les 8 del matí ens trobàvem al hall d’El Temple per escoltar els canvis i novetats. D’altra banda, la impotència de saber dels pacients per qui no podies fer tot el que voldries i ajudar-los més del que podies. Als pobles, hi ha molta gent gran amb dificultats per «manejar» la tecnologia. Per sort, l’Ajuntament de Tivenys va posar en marxa un servei de voluntariat de joves que anava a donar suport a la gent gran i els atenien pel que necessitaven: pel que fa a les medicines, el menjar, a l’hora comunicar-se amb la doctora o amb mi mateixa… ho vam solucionar així però, és clar, per nosaltres no va ser fàcil, i tampoc per la gent del poble.

No he tingut la por de contagiar-me sinó la impotència de no poder ajudar prou.

En l’àmbit personal, com us ha afectat a les professionals?

La veritat és que a cadascú l’ha afectat d’una manera. Va haver-hi personal amb ansietat, que tenien infants a casa o gent amb dependències. Anàvem amb molta faena i sentíem molta angoixa de pensar que podíem estar contagiades en tornar a casa . Va ser una mica obsessiu, fins i tot: treure’s la roba a la porta, dutxar-se abans d’abraçar als de casa… molta gent tenia por d’infectar els familiars. A mi el que més em va costar va ser no poder abraçar la gent, quan ja vaig poder pujar a atendre al poble. La gent gran, de vegades, el que necessita és una abraçada o una encaixada de mans, i això no podíem fer-ho. Per mi això va ser dur. No poder donar afecte, donar el caliu que donem normalment i haver de dir que les coses anirien bé. No he tingut la por de contagiar-me sinó la impotència de no poder ajudar prou. La relació amb els pacients en un poble és molt diferent, et fan sentir una més de la família. Jo em sento molt acollida i estimada a Tivenys i aquesta situació va ser dura per tothom.

La vacunació sembla el final del túnel. Com valores com evoluciona en l’àmbit rural?

Està anant molt bé al poble, però no es pot avançar més perquè no ens arriben més vacunes. No deixem de vacunar perquè vulguem, sinó per manca de vacunes. Ens donen el que mos donen i tan prompte tenim vacunes les utilitzem de seguida. A Tivenys, la gent de 70 en amunt ja està tota vacunada. Ara estem ja amb altres edats, però es gestiona a partir del web i això ja porta un altre ritme. Però no podem vacunar més perquè no tenim més dosis. Ara sembla que la cosa va més ràpida, i espero que així segueixi.

Finalment, què destacaries de tot plegat?

El treball d’infermeria ha estat clau. Som un col·lectiu molt implicat en tot el que és tenir cura del pacient. Amb els meus companys i companyes hem estat treballant moltíssim i ja tenim ganes que es normalitzi la situació i poder veure’ns les cares i els somriures una altra vegada. Però és una feina d’equip, i quan parlo d’equip parlo de metges, infermers, tècnics en cures auxiliars d’infermeria, zeladors, administratius, personal de neteja… Tothom. Si algú falla, tot se’n va en orris. Seguim tenint el compromís amb la gent i volem donar resposta a les seves necessitats. Jo tinc la gran sort de fer el que estimo i estimar el que faig.

Aquest és un article publicat originalment a La Independent 

Anna Martínez Urgell és llicenciada en Medicina des del 2007 i especialista en Pediatria i Àrees específiques. Ha treballat en centres privats a Catalunya i a Anglaterra a la unitat Neonatal del Nottingham University Hospital. Des de finals de 2018 exerceix de pediatra en diferents ambulatoris, actualment al CAP Can Vidalet d’Esplugues del Llobregat.

Com a Pediatra en un CAP de l’àrea metropolitana, com valores el que ha passat en aquest any de pandèmia?

Inicialment, com va passar amb els adults, vam viure uns mesos d’incertesa i por al desconegut. Estàvem davant d’un virus nou i no sabíem com seria la malaltia en infants. Per sort, la Covid-19, en pediatria, no ens ha donat quadres respiratoris greus, com en el cas dels adults. De fet, aquest any hem vist una millora en els quadres de criatures asmàtiques, que han tingut molts menys episodis durant la pandèmia, probablement per la menor prevalença d’altres virus respiratoris i l’ús de la mascareta de manera generalitzada. Al principi de la pandèmia, els pediatres vam ajudar metges de família i una part important vam tornar a atendre persones adultes, sobretot en l’àmbit hospitalari, però també en l’atenció primària. Amb la segona onada i les posteriors, ja vam retornar a la nostra població.

Amb la pandèmia de la Covid-19, els pediatries hem vist un augment molt rellevant en problemes relacionats amb la salut mental dels nostres infants. El confinament, l’aïllament del seu cercle social, la por què han vist en els adults i mitjans de comunicació han fet estralls en la salut mental de les nostres criatures. Estem veient quadres d’ansietat en adolescents i en nens més petits, depressions, pors i problemes amb la son. Tot just estem veient la punta de l’iceberg ara mateix, i es preveu que això perdurarà en el temps. La pandèmia, a pediatria, ha significat un canvi en la manera de treballar i d’atendre. Inicialment, les mateixes famílies no volien acostar-se als CAP per por, amb el temps, això ha canviat i la població torna a venir als centres d’atenció primària, però sí que és cert que les vies de comunicació no presencial han augmentat de manera exponencial. El pacient és conscient que pot resoldre visites (burocràtiques, dubtes de puericultura, receptes…) de manera no presencial, i això ho valoro positivament. Per contra, a vegades hem hagut d’insistir en el fet que els infants vinguessin als CAP, i hem vist una patologia més evolucionada de la que veiem pre Covid-19.

Les criatures són les grans oblidades en aquest procés?

Jo no diria les grans oblidades, però sí les grans «castigades». Inicialment es van tancar escoles, fet que era necessari en aquell moment de claudicació del sistema sanitari, juntament amb el desconeixement real de la forma de propagació del virus, i es va «culpabilitzar» les criatures de ser superpropagadores de la malaltia. No se’ls va deixar sortir de casa durant més de 40 dies, i és ara quan estem veient les conseqüències de tot això. A posteriori, s’han fet estudis on es demostra que els nens rarament van ser el cas inicial a la família, i rarament són la causa de brot. Els nens, durant aquest any de pandèmia, ens han donat una lliçó als adults en capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies, però no serà gratuït aquest esforç que els hem demanat, probablement.

Es va «culpabilitzar» les criatures de ser superpropagadores de la malaltia. No se’ls va deixar sortir de casa durant més de 40 dies, i és ara quan estem veient les conseqüències de tot això. A posteriori, s’han fet estudis on es demostra que els nens rarament van ser el cas inicial a la família, i rarament són la causa de brot.

Els i les menors han seguit anant a escola. Això ha complicat abordatge?

Els nens i nenes necessitaven tornar a escola. Les escoles han fet un esforç enorme per fer de les classes un espai segur, moltes vegades passant per damunt dels seus principis educatius -ja no es pot compartir, ja no es permet el contacte…-, i ho han aconseguit. Ja portem gairebé un curs escolar i les dades ens diuen que les escoles no han estat origen de contagis, sinó que aquests s’han donat majoritàriament dins l’àmbit familiar, i en l’estudi de tots els contactes d’una criatura infectada poques vegades han aparegut nous casos.

Amb quines dificultats us heu trobat durant la pandèmia?

La pandèmia només ha exacerbat el problema de base del nostre sistema sanitari, que per mi és dels millors d’Europa. Ens falta personal, ens falten recursos i se’ns informa poc sobre la situació real de la pandèmia. La transparència és quelcom indispensable a l’hora d’enfocar un problema com ha estat aquest, i trobo que al nostre país ens ha mancat, sobretot els primers mesos. La falta de tests i d’EPI va ser molt important al principi de la pandèmia, però va ser un problema de desabastiment a tota Europa, pel que no en faig responsable a l’ICS, que sé que va fer el possible per protegir-nos als sanitaris.

Valoro com a positiu el maneig que estem duent a terme, actualment, als ambulatoris i disposem de les eines necessàries per poder atendre a la població. Ara penso que cal obrir les portes dels CAP al 100% i començar a reprendre el control presencial, sobretot de les patologies cròniques que amb la pandèmia van quedar una mica «aparcades». Es pot fer i es pot assegurar l’ambulatori com a lloc segur per al pacient.

La por anava per dintre, però la majoria vam optar per desterrar-la de la ment durant la jornada laboral. Si no ho haguéssim fet així hauria estat impossible aguantar tot aquest temps.

Com valores els confinaments escolars?

Valoro que són necessaris, i amb això no vull dir que sovint siguin «insostenibles» dins de la dinàmica familiar. Estem en una situació excepcional i calen mesures excepcionals. Jo també tinc fills en edat escolar i a casa, tant el meu marit com jo, no hem fet un sol dia de teletreball des de l’inici de la pandèmia. No ha estat fàcil, però la situació és la què és. No em toca a mi decidir els ajuts que caldrien a les famílies quan a una criatura se la confina a casa, però el confinament de les classes quan apareix un cas positiu és una mesura necessària, almenys fins que un percentatge major de la població estigui vacunada o hagi passat la malaltia.

Com us ha afectat la transmissió de la malaltia entre professionals a l’ambulatori?

És un fet que els sanitaris ens hem contagiat més. Inicialment, no teníem prou equips de protecció ni proves per detectar correctament els casos i, òbviament, estàvem més exposats al virus. A casa meva, vam caure amb la primera onada. Això era quelcom que sabíem que passaria i, de fet, penso que si et fas sanitari assumeixes el risc d’emmalaltir; va amb la professió. A mi, personalment, se’m va fer dur haver d’assumir que els meus fills es contagiarien perquè no tenia l’opció d’aïllar-los de nosaltres sense posar en perill familiars més vulnerables. Vam tenir sort i vam tenir quadres lleus.

A l’ambulatori, els primers mesos vam fer el cor fort. La por anava per dintre, però la majoria vam optar per desterrar-la de la ment durant la jornada laboral. Si no ho haguéssim fet així hauria estat impossible aguantar tot aquest temps, crec. Recordo el dia que ens van vacunar. Tothom al meu ambulatori va rebre la primera dosi amb l’alegria d’un nen en el dia de Reis. Ara ja no ens espanta tant la malaltia, sinó els estralls que aquesta pandèmia ha fet dins la societat i tota la patologia crònica que no s’ha pogut controlar com haguéssim volgut, i que ens passarà factura durant els anys vinents.

Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent

Anna Alcalá Sayeras és auxiliar d’infermeria de l’Hospital Santa Caterina a Salt i delegada sindical de CATAC-CTS/IAC en aquest hospital. Participa també a Sanitàries en Lluita i al Grup de Treball de Sanitat de la CUP, des d’on reivindica una sanitat 100% pública.

Treballes en un hospital «de comarques». Com has viscut aquest darrer any?

M’imagino que com molta gent. Al principi, amb estupefacció i por, encara que a mi em va arribar molt ràpidament la indignació que s’ha mantingut durant tot aquest temps. Això és el que més destacaria. També ho he viscut amb molt de cansament.

Com gestioneu els canvis de mesures, confinaments i protocols?

Sobretot a la primera onada, els canvis de protocols de protecció dels sanitaris eren constants, fins i tot teníem dos protocols diferents del mateix dia, segons la disponibilitat de material que hi hagués. Genera molta desconfiança quan et trobes davant una amenaça i ningú sap ben bé què pot passar i a tu et diuen que si vas la meitat de protegida que ahir, estàs segura igualment.

Pel que fa a les mesures de contenció de la pandèmia, moltes vegades hem comentat amb els companys que no estan pensades segons la seva efectivitat, sinó amb criteris d’aprofitament polític. Ara mateix ho estem veient. Fa poques setmanes les notícies deien que s’estaven relaxant mesures per encarar la Setmana Santa i jo pensava: Què passa, que per obra del senyor, per Setmana Santa no ens contagiarem, o què? I després van tornar les restriccions. El fet és que volen quedar bé amb certs sectors poderosos, com la indústria hotelera, per exemple i, en canvi, als petits autònoms no els salva poder obrir una mica més durant deu dies. No s’han posat les mesures socials que calen, no han volgut fer aquesta despesa i, a canvi, ens trobem amb un augment dràstic de la pobresa i els problemes de salut mental de la població que empitjora dia a dia i, al final, si s’ho volen mirar en termes econòmics, la despesa que es requereix per arreglar tot això és molt més gran que si ho haguessin invertit des del primer dia. És clar que sempre tenen l’opció de tancar els ulls davant la misèria que viu molta gent, però és que ni el seu sistema capitalista s’aguanta sense aquestes persones.

Penso que el més efectiu, i el que s’hauria d’haver fet des de bon principi, és salvar a la població amb mesures socials. Per mi, la Renda Bàsica Universal és el més fàcil: és possible, efectiu i ràpid. Quan tens a la població protegida, aguanta els confinaments que facin falta. Hagués sigut molt millor tornar-nos a tancar a casa al novembre o al gener que no pas aquesta agonia de mesures, que retallen llibertats més que contenir el virus i que s’allarguen en el temps. Costa veure-hi el final.

Estem en la quarta onada, com heu viscut les anteriors?

La primera onada, va ser terrible per tothom. Com deia, la sensació d’estupefacció, de desconcert… realment estava passant això? No sabíem ben bé com funcionava aquest virus ni si estàvem prou protegits. Als centres la situació era un desgavell, perquè es va haver de reordenar tot, separar sales de Covid i de no Covid, suspendre molta activitat, posar UCI en llocs que no estaven preparats… i personal per cobrir aquests llocs, clar. En l’àmbit professional, molts ens vam trobar d’un dia per l’altre, treballant en unitats en les quals no hi havíem estat mai. Això crea molta inseguretat fins que no t’hi acostumes. Es van suspendre tots els permisos, treballàvem sense descans, amb la família tancada i, quan arribaves trinxada a casa, també havies d’estar per ells.

Personalment, se m’hi sumava ser membre del Comitè d’Empresa. No vam agafar hores sindicals per coherència, en un moment així, però era una constant rebre trucades de companys i companyes que tenien problemes per mala gestió de l’empresa, i tot era urgent de resoldre. Hi ha coses que ens fem el càrrec que traspassaven les competències de l’empresa, com ara el desabastiment d’EPI. És evident que si no hi havia mascaretes no les podien pintar, però he trobat a faltar, a tots nivells, que ens diguessin: «Mireu, estem així, espavilem-nos entre tots». No, ens volien fer creure que ho tenien tot controlat i que no necessitàvem tantes mascaretes.

Qui es va espavilar va ser la població, que es va autoorganitzar per proporcionar aquests equips on no arribaven. Això és mèrit exclusivament de l’autoorganització popular, i tant de bo tothom en fos conscient. Massa vegades alguns partits han intentat capitalitzar aquest esdeveniment i, en general, tot el patiment de la població. Què és això de fer homenatges a les víctimes, moltes de les quals carreguen sobre les espatlles per la mala gestió que fa anys que es fa de la sanitat i serveis socials? Què és això de fer homenatges quan encara està morint gent?

Us heu pogut recuperar de tot plegat? Perquè com deies, costa veure el final.

Per sort, l’estiu ens va donar un cert descans. Quan a l’octubre els contagis van tornar a anar en augment, era desesperant. Tot i això, penso que es va normalitzar força la situació entre els treballadors i treballadores. D’alguna manera, ja era una situació coneguda i no es va viure igual. Però després va venir Nadal, es van relaxar les mesures, vam tenir una tercera onada i, més endavant, va passar el mateix durant la Setmana Santa. I aquí estem, en una quarta onada. Per mi, és evident que les onades les estan provocant els gestors. És el que deia abans, si es posessin mesures efectives, tant sanitàries com socials, estic convençuda que estaríem molt millor. S’ha convertit en un dia de la marmota on ja ningú entén què estem fent.

Deien que a l’estiu tindríem el 70% de la població vacunada, però la campanya de vacunació està sent un fracàs. Està clar que hi ha un desabastiment de vacunes, però a part de comunicar-nos-ho, han fet alguna acció? Comprar altres vacunes, expropiar patents… no, la farmacèutica mana, el capitalisme salvatge. Si va com l’any passat, tenim l’estiu de marge per solucionar tot això, si no, vindran la cinquena i sisena onada la tardor que ve. A banda, en comptar de fer la campanya de vacunació a través d’atenció primària, reforçant els equips existents, creen equips nous, al marge de tot, que ni coneixen els pacients. Això dificulta els criteris de priorització. Criteris per cert, que s’han fet de forma molt superficial i aleatòria. És fàcil i queda bé dir els sanitaris primer, però en aquest grup han vacunat a gent que treballa tancada en un despatx i, en canvi, una caixera de supermercat que està constantment exposada, no té dret encara a la vacunació. El fet, però, continua sent que hauríem d’estar ja a la vora del 70% de la població vacunada.

El contagi de professionals ha estat una constant. Com us ha afectat?

Recordo els primers dies anar a l’hospital com si entrés a l’escorxador. Els veïns posaven música i ens aplaudien, era emocionant i, personalment, em donava molta força. Més tard, ja vam veure com per part dels polítics es va aprofitar, assumint que entràvem als centres de treball com herois i, per tant, disposats a morir. No, perdonin, això no m’ho ha preguntat ningú. Jo vaig a treballar perquè és el que toca, i a vostè li toca protegir-me, i no ho està fent. El meu centre va arribar a ser el primer en el percentatge de contagis de tot l’estat. No feia gens de gràcia, patíem per si un dia ens trobàvem atenent un company intubat. A més, sortint de treballar, sense saber si estaves contagiat, anaves cap a casa amb la família. Pensa que el primer cribratge que van fer-nos a totes les treballadores i treballadors de l’empresa va ser al maig, amb un test ràpid de molt poca fiabilitat. No va ser fins a finals de tardor, quan va començar a haver-hi brots en sales suposadament netes, que ens van començar a fer PCR setmanals o quinzenals. Fins que ens han vacunat.

Els treballs sanitaris estan força feminitzats. S’han tingut en compte mesures de conciliació específiques?

En absolut, dubto que s’hagi fet enlloc o, almenys, no en tinc notícia. Més enllà de les mesures que ja hi havia, però que no són suficients o no són reals. Penso que, en general, el treball de cures sol recaure sobre les dones. Tradicionalment ha estat així, i en un sector com el sanitari es nota molt. Però penso que tots els treballadors, homes i dones, de qualsevol sector, haurien de tenir aquest dret a la conciliació garantit. Queda molt de camí per fer.

Creus que s’ha actuat amb planificació?

És evident que no. Ni s’ha fet ni es fa. Des que va començar la pandèmia, que miràvem com s’anava acostant fins que la vam tenir aquí i, llavors, correm-hi tots. Ara, amb la campanya de vacunació, passa el mateix. Ostres, Alemanya ja està negociant al marge de la UE per comprar la vacuna Sputnik, la Comunitat de Madrid també ho està negociant per la seva banda i, d’aquí un temps, diran que nosaltres també ho hauríem d’haver fet. Anem reaccionant tard, i mira que hi ha gent experta en salut pública i en epidemiologia, que va marcant el camí per avançar-nos als esdeveniments. Però no se’ls escolta. La salut pública és cara, s’hi han d’invertir molts diners, però crec que aquesta pandèmia ha demostrat sobradament que, a la llarga, és un estalvi, no només econòmic, sinó de patiment de les persones. Mentre no hi hagi algú al comandament preparat per emprendre mesures valentes, amb visió de futur i de bé comunitari, no sortirem del clot.

Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent

Sandra Reus Bort es va graduar en Infermeria l’any 2019 a Manresa. Des de llavors treballa a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. La seva feina és en una unitat d’Hospitalització i en la Unitat de Cures Intensives. També ha cursat el Postgrau en Infermeria Quirúrgica, Anestèsia i Reanimació.

Quina és la teva feina a l’hospital?

Des que va començar la pandèmia he estat majoritàriament treballant a l’UCI de l’Hospital de Manresa. La feina d’una infermera d’UCI requereix el maneig d’un ampli ventall de tècniques i cures, des del monitoratge continu de les constants vitals, el maneig de l’aparellatge i col·locació de vies centrals fins a altres tècniques més bàsiques, com serien les de suplir les necessitats que l’estat crític del malalt no permet que duguin a terme ells sols: rentar-se, menjar, orinar i, fins i tot, moure’s del llit, entre moltes d’altres.

En els diferents torns cada infermera es responsabilitza dels seus malalts. El nombre de malalts al teu càrrec depèn de la ràtio infermera-pacient que hi hagi en cada unitat, en el nostre cas portem dos malalts crítics cadascuna. Això inclou l’administració de medicació, el monitoratge, les cures específiques en cada pacient (si estan intubats, si porten traqueotomia, si porten alt flux…), els canvis posturals, la vigilància de la pell…

Com vas viure l’esclat de la pandèmia a l’Hospital de Manresa?

Al principi ningú creia que aquell ‘virus xinès’ pogués arribar al nostre país i col·lapsar els hospitals, però a poc a poc, vàrem anar veient com s’acostava i començaven a augmentar els casos i arribaven els primers al nostre hospital. El cap de setmana abans del confinament jo lliurava, després d’haver-ne treballat uns quants de seguits, i havíem decidit anar a passar-lo a la platja amb una companya. Tot i que quan van tancar les escoles vàrem decidir d’ajornar-lo, aquell mateix dia em van trucar de l’hospital per treballar també el cap de setmana. Divendres a la tarda m’acomiadava de la meva família sense saber quin dia podria tornar a veure’ls i amb un nus a la gola i amb por del que em trobaria quan arribés.

Aquesta por com et va situar vers les persones infectades?

La primera vegada que vaig entrar en una habitació amb un malalt de Covid-19 vaig entrar amb por, intentant ser conscient de quines coses de l’habitació tocava i intentar no tocar-me res que no anés protegit per tal de no infectar-me. Intentant entrar el mínim de vegades possibles a les habitacions i fer-ho el mínim temps possible per reduir el temps d’exposició. Això, per una infermera és no treballar bé, sembla que no dediques prou temps a l’atenció del pacient. Estem parlant de persones que es passen les 24 hores del dia tancats en una habitació, trobant-se malament i sense veure a ningú més que unes persones que entren vestides d’astronauta. El pitjor van ser els dies a la Unitat de Semicrítics, on teníem als malalts que es posaven greus i necessitaven teràpia d’alt flux, persones que estan molt delicades i que, en molts casos, necessiten ser intubats. Podíem arribar a intubar de dues a tres persones cada torn. Això mentre hi havia respiradors, després havíem d’aguantar fins que n’hi hagués algun de lliure. Va ser realment devastador.

S’han fet restriccions pensades per les grans ciutats i en llocs amb gran aglomeració de gent, però i els pobles amb tan pocs habitants? Estem parlant de municipis amb molt poca densitat de població i on les dades epidemiològiques de la primera onada van ser molt bones.

Vius a un poble petit i treballes a Manresa, com ha estat el dia a dia de la feina, de la vida, en aquest darrer any?

Vaig estar un mes sense pujar a casa meva, em quedava en un pis que compartia amb una companya que també treballava en una UCI Covid. El primer dia que vaig pujar ho vaig fer quedant-me a la casa rural que tenen els meus pares i sense tenir contacte físic amb la família. A poc a poc, vaig començar a anar-hi més sovint i tenir contacte amb ells. Durant l’estiu vaig estar fent el trajecte Ger-Manresa-Ger per anar a treballar cada dia. Feia bastants quilòmetres, però l’estona de trajecte era només d’una hora.  Em va costar més fer-ho quan treballava de nits, ja que anava a casa només a dormir i me’n tornava a treballar, però al fer bon temps i conduir sempre de dia es feia més amè. A la tardor vaig tornar a buscar un pis de lloguer, ja que en començar a fer més mal temps i treballar molts dies seguits era millor quedar-me a Manresa els dies de feina.

Viure i treballar en dos llocs tan diferents m’ha ajudat molt a l’hora de desconnectar de la feina. Un poble tan petit com Ger i tan rodejat de natura et permet donar-te el plaer d’oblidar durant uns instants la cruesa dels temps en els quals vivim. La vida en un poble és molt diferent que la vida, per exemple, a Manresa. Quan estic a Manresa i surto al carrer porto la mascareta a totes hores i em trobo a més gent. En canvi, puc sortir a passejar pel poble i no trobar a ningú. Per coses com aquesta és que s’han posat també en dubte l’equitat de les restriccions i la centralització que han tingut aquestes. S’han fet restriccions pensades per les grans ciutats i en llocs amb gran aglomeració de gent, però i els pobles amb tan pocs habitants? Estem parlant de municipis amb molt poca densitat de població i on les dades epidemiològiques de la primera onada van ser molt bones. Penso que s’hauria hagut de vigilar una mica més en aquest aspecte i intentar fer uns confinaments més selectius abans.

L’alta mortalitat que va haver-hi a Manresa a la primera onada com et va canviar la relació amb els pacients?

Durant la primera onada vàrem tenir moltes pèrdues a l’UCI. Persones que havíem estat cuidant durant dies i dies, que havien estat lluitant molt, però que no van aconseguir sortir-se’n. Durant la primera onada els pacients s’intubaven a l’àrea de Semicrítics i es baixaven intubats a l’UCI. Un dels moments més durs de la feina és quan s’ha d’intubar als malalts. Primerament el metge els explica què farem i com ho farem i se’ls deixa la possibilitat de trucar als familiars i acomiadar-se sempre que la situació del malalt ho permeti.

Crec que mai m’acostumaré a aquest moment, adormir-los i donar-los ànims: «tot anirà bé, ens veiem al despertar». Unes paraules que tu també et repeteixes per intentar-te convèncer. Quan has tractat amb els pacients mentre han estat desperts crees vincles amb ells i després es fa més difícil si les coses no van bé. Per això, per cru que sembli dir-ho es fa més fàcil si quan arriben a la unitat ja estan adormits i sedats. Tot i això, mai es pot caure en la despersonalització. Estem tractant amb persones que, tot i estar adormides, tenen unes necessitats que s’han de suplir, i s’han de tractar amb tot el respecte.

Durant els primers mesos no es podien rebre visites per part de les famílies, per tant, érem nosaltres qui havíem de fer també el seu paper. A poc a poc, es van anar canviant els protocols i es va començar a deixar entrar als familiars, però només en casos aïllats com en els processos de final de vida. Per les famílies, poder veure als familiars i acomiadar-se d’ells és una part molt important per l’afrontació del dol. El moment de la visita dels familiars també és un dels moments més durs en els que ens trobem. Els expliquem què es trobaran quan entrin a l’habitació i els acompanyem, donant-los suport.

Crec que mai m’acostumaré a aquest moment, adormir-los i donar-los ànims: «tot anirà bé, ens veiem al despertar». Unes paraules que tu també et repeteixes per intentar-te convèncer.

Has tingut relació amb els i les familiars de les persones malaltes?

Per part d’infermeria es té poca relació amb els familiars. Qui truca cada dia per donar informació són els metges referents de cada malalt i nosaltres hi parlem algunes vegades, quan ells ens truquen per demanar informació. També s’han anat incorporant les videotrucades. Disposem d’un telèfon mòbil a la unitat amb el que truquem als familiars i així poden veure’s i parlar. És un dels moments que més ens emocionen, quan pots despertar a un malalt i extubar-lo i pot parlar amb la seva família després de dies de no veure’s.

Per altra banda, com ja he explicat, també estem amb les famílies quan han de venir a acomiadar-se. És molt dur, ja que moltes vegades et pots sentir identificat amb ells. Nois i noies de la meva edat que han d’acomiadar-se dels seus pares, de l’edat dels meus.

Com heu organitzat la feina de cara a poder donar atenció a tots els pacients, no només malalts de Covid?

A hores d’ara tenim dues UCI, les UCI Covid, que estan ubicades a la zona d’UCI i Semicrítics, i la zona de no Covid, que s’ha habilitat en una planta d’hospitalització. Tot això ens ha suposat molt d’esforç per poder intentar que una planta d’hospitalització pugui tenir les mateixes prestacions i aparellatge que una UCI i poder disposar de tot el material. També s’ha hagut de reforçar cada torn amb més personal d’infermeria per poder mantenir la ràtio infermera-pacient. Això ha comportat que, a part de fer moltes més hores de les que es farien en una situació de normalitat, s’hagi hagut de formar professionals d’altres unitats per a poder treballar a l’UCI i hagin hagut de deixar les seves places per poder venir a treballar a la nostra unitat.

Què és el que destacaries de tot aquest temps?

D’aquesta pandèmia no només m’emporto males experiències i situacions que em quedaran gravades sempre més. També m’emporto la gran experiència que he pogut adquirir en la feina i, sobretot, el sentiment d’equip que s’ha generat. Moltes vegades passes més hores amb els companys de feina que amb la família i és necessari tenir un bon ambient de treball i el sentiment de suport, sentir que els teus companys i companyes t’ajuden quan tu creus que no podràs amb tot. Sentir que som un gran equip i que, tot i les circumstàncies, sempre hi ha motius per somriure i per celebrar, que quan ens ajuntem i anem tots a una no hi ha res que ens pari. No tots els dies són bons i moltes vegades la feina és complicada i es fa difícil poder avançar, per això és important trobar una feina que t’ompli i et faci sentir realitzada, sigui la que sigui, per poder donar-ho tot cada dia. En el nostre cas, aquesta feina és ajudar a les persones que ho necessiten i acompanyar-les en el seu procés.

Aquest article s’ha publicat originalment a La Independent