Just Deploy It!

Etiqueta: SARA

  • Creix el volum de treballadores i usuàries del SARA, però fins 2023 no tindran un nou espai de treball

    L’Assemblea de Treballadores del SARA ha tornat a mobilitzar-se. Ho ha fet aprofitant la trobada de la Comissió de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Algun dels lemes principals que han acompanyat la concentració han estat ‘Una visita al mes, això que és?’ o ‘Dones i infants en pensió, no és protecció!’ per criticar la manca de recursos residencials, materials, d’espai per atendre i fins i tot de treballadores que són per poder arribar a fer tota la feina que la ciutadania requereix.

    Així, amb aquesta concentració, des de l’Assemblea de Treballadores del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) han volgut exposar l’alarmant situació en la qual es troba el servei i les conseqüències negatives que això té tant en les dones, infants, joves i adolescents víctimes de violència masclista com en la plantilla de treballadores. Tot i això, també han volgut posar en valor les millores econòmiques establertes en els darrers mesos per part de l’Ajuntament de Barcelona des del compromís polític per l’erradicació de les violències masclistes.

    Malgrat aquesta millora, no obstant, la plantilla del SARA apunta que segueixen sent insuficients les eines de treball proporcionades per la institució pública per acompanyar la recuperació i protecció vers les violències masclistes. I és que pel que fa al dispositiu d’acollida, des de fa anys, hi ha manca de places als recursos residencials on es pot donar una atenció professional, multidisciplinària, integral i especialitzada les 24 h. Com expliquen, actualment, les persones que pateixen violències masclistes són acollides a pensions de la ciutat de Barcelona on no hi ha espais adequats, no hi ha atenció professional especialitzada i no es poden cobrir necessitats que puguin sorgir, augmentant la negligència institucional cap a aquestes persones adultes i menors. Entenent i així proclamen que una pensió no és protecció.

    Això pel que fa a recursos residencials, però en matèria de personal, la manca de recursos humans disponibles fa que les treballadores actuals no puguin donar resposta de manera eficient a les necessitats de les persones ateses. Des de l’Assemblea apunten que tot i la recent ampliació d’algunes treballadores segueix existint un dèficit de personal en alguns perfils. Moltes de les darreres incorporacions són de caràcter eventual contractades com a «pics de feina» i apunten que aquests contractes no donen resposta a llarg termini al volum de demanada que té el SARA. A banda, creuen que el canvi de professionals revictimitza a les persones ateses i té un impacte negatiu en els seus processos de recuperació. A més, aquesta rotació constant de professionals genera una inestabilitat en l’equip i augmenta l’estrès laboral de les treballadores.

    Pel que fa al dèficit de professionals en alguns perfils, denuncien que l’ampliació és deficitària i assenyalen que és molt important que hi hagi tècniques especialitzades en la fase d’urgències acompanyant la infància i adolescència.

    En l’actualitat s’està donant visites als menors en un mes i mig des de l’arribada al servei tot i que com està pautat, els infants i adolescents tenen dret a ser informats i acompanyats per professionals especialitzats des de la primera visita al servei rebent la protecció immediata i adequada davant de situacions d’emergència.

    Així, totes aquestes deficiències que assenyala l’Assemblea de treballadores del SARA tenen un impacte directe en l’atenció a les persones que pateixen violències masclistes i en el seu procés de recuperació, obstaculitzant la reparació. Expliquen que algunes de les dones s’han vist abocades a tornar a les llars d’on han fugit, fet que agreuja la situació de risc.

    A la falta de recursos residencials i professionals, també afegeixen una manca d’espai físic que impossibilita fer visites amb les dones i infants i encabir a totes les professionals que treballen al servei. Ara per ara la intervenció especialitzada en les violències masclistes a nivell municipal segueix centralitzada en un únic equipament que, com valoren des de la plantilla, és totalment insuficient: on abans treballaven 23 treballadores, en l’actualitat hi han encabit a 50.

    L’Administració s’ha compromès a crear un nou espai destinat a allotjar el creixent volum de treballadores i usuàries que venen diàriament a fer visites, però no es contempla fins a l’any 2023. «Aquesta situació té un impacte directe cap a la salut laboral i emocional de les treballadores i cap a la qualitat d’atenció que mereixen les persones ateses», apunten de nou des de l’Assemblea. Per contrarestar això, pel que sembla, davant la insuficiència d’espai físic requerida, l’Ajuntament dividirà espais de l’equipament actual disminuint un espai ja insuficient. Davant d’això, des del SARA diuen que «una vegada més, les alternatives que ens ofereixen passen per no cuidar a les treballadores».

    «Des de la municipalització del SARA el 2016 les treballadores sentim que estem sostenint una situació molt crítica on no s’està posant al centre la cura de les treballadores ni de les persones ateses, les principals protagonistes. El SARA és un servei que pateix un dèficit de dimensionament molt greu, no existint una correcta relació entre el volum de feina que ha d’assumir el personal del servei i els recursos dels quals disposa», denuncien en un comunicat. I és que en conseqüència d’aquestes mancances, per la plantilla un nou problema es genera: «la manca de recursos i la inoperància de l’Ajuntament davant de les dificultats exposades porten com a conseqüència l’exercici d’una violència institucional contra les dones que pateixen violència masclista i els seus fills i filles, de la qual n’és responsable de forma directa».

    Així, defensen com imprescindible dotar i dimensionar el SARA de les eines de treball suficients per oferir un acompanyament de qualitat i garantir els drets de les persones que pateixen les violències masclistes amb la finalitat de facilitar el seu procés de recuperació i reparació integrals. I En conclusió, exigeixen a l’Ajuntament que, des del compromís amb el feminisme i l’erradicació de les violències masclistes, posi la seva mirada en la cura cap a les treballadores i persones ateses lluny de reproduir les formes d’opressió i perpetuació de dominació del sistema patriarcal i capitalista.

  • El SARA denuncia falta de recursos i eines per les persones en situació de violència masclista

    El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) es va municipalitzar l’any 2016. Durant 4 anys, les seves treballadores van estar lluitant per aconseguir un conveni col·lectiu, doncs tot i haver avançat amb la municipalització, no en tenien cap. Per molt que durant aquest període una de les preocupacions principals fossin les condicions laborals, ja detectaven alguns problemes de manca de recursos i saturació. Ara, afectat per la pandèmia, el servei s’ha vist desbordat i les seves treballadores veuen molt necessari dotar i dimensionar el SARA de les eines de treball suficients per oferir un acompanyament de qualitat i garantir els drets econòmics per les persones que es troben en situació de violència masclista.

    Per exigir-ho, s’han concentrat dimarts 13 de juliol de 9:30 hores a 11:30 hores a les portes de l’Ajuntament de Barcelona. Membres de l’Ajuntament i també la gerent de l’Institut Municipal de Serveis Socials van baixar a xerrar amb elles per afirmar que un nou espai pel SARA s’estudia de cara el 2023. Per les treballadores, «no poden demorar-se les necessitats ni un any, ni un mes perquè pel camí es posen en risc moltíssimes coses». Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA creuen que el SARA és un servei molt publicitat políticament, però després també és un servei molt poc cuidat. «Ens cuiden poc a nosaltres, però sobretot a les dones i les famílies que intervenim que són les màximes perjudicades», comenta una treballadora del SARA.

    Les principals reivindicacions giren entorn dels problemes amb les targetes moneder i el líquid necessari inicial per cobrir les necessitats bàsiques de les dones en cas d’urgència. També apunten necessitats de reiniciar l’acompanyament amb monitoratge pels infants i que els tempos entre visita i vista baixin del mes o mes i mig on estan ara. Indiquen que cal una especialització a les urgències orientades a infants i adolescents víctimes de violència masclista, ja que aquestes tenen dret a ser informats i acompanyats per professionals.

    Totes aquestes deficiències, entre altres situacions, causen a un impacte directe en l’atenció a les persones. Per les treballadores del SARA, aquesta manca de recursos i inoperància són violència institucional.

    Manca de recursos econòmics i d’acollida

    Després de molta lluita sindical per les condicions de les treballadores, que les municipalitzessin i després aconseguir el conveni específic, durant l’últim mes la situació d’atenció es va sobrepassar. Treballadores del SARA expliquen que fins i tot direcció es va agafar la baixa i es van quedar sense coordinació ni direcció. A més, diuen, ja no arribaven diners líquids: «ja no podíem més».

    Moltes de les dones que atenen al SARA demanen sortir del domicili per iniciar un procés de separació i recuperació de la violència masclista viscuda. Amb això, des del compromís polític per l’erradicació de les violències masclistes, l’Ajuntament de Barcelona és l’encarregat de cobrir les necessitats econòmiques bàsiques i d’allotjament de les dones, fills i filles que ho necessiten. Les treballadores afirmen que en l’actualitat no compten amb un aplicatiu eficient i eficaç per cobrir aquestes necessitats. Denuncien que l’Administració vol implementar el sistema de targetes moneder sense contemplar que hi ha despeses que aquestes targetes no poden cobrir, alhora que no poden optar totes les dones a aquest sistema per qüestions documentals, amb la qual cosa sempre manquen diners per poder tenir les necessitats bàsiques de les usuàries cobertes. O dit d’una altra manera, el SARA és un servei d’urgència que treballa diàriament amb dones que poden arribar al SARA havent sortit de casa «com poden». «Surten com poden, sense roba, sense documentació i per un tema de risc no poden tornar al domicili», expliquen. I és que al SARA tenen famílies acollides que no disposen de cap bé personal i necessiten una base «per poder comprar una muda, un pijama, poder renovar documentació, bolquers, llet, medicacions… Coses molt bàsiques». Ara mateix, tot i tenir de normal una caixeta de diners físics per poder cobrir això, porten un temps fent urgències sense tenir aquests diners.

    «Abans quan venia una urgència podíem posar la família en cases d’acollida, amb més protecció real, però ara ja fa anys que, quan passa, a part de no poder donar diners, aquestes famílies acaben anant a pensions i s’han de passar de dos o tres mesos allà perquè no tenim places a les cases d’acollida», relata una treballadora del SARA. A la pràctica, això vol dir estar de dos a tres mesos en una habitació amb lavabo compartit i sense poder accedir als recursos reals d’acompanyament, protecció i intervenció pels quals han acudit al servei. «A urgències tu els hi vens un sistema de protecció perquè puguin sortir de casa, però no compleixes cap de les expectatives del que es ven. Li dius no et preocupis que et cobrirem els necessitats bàsiques però és mentida. Protecció? Estant en una pensió, no hi ha cap tipus de protecció real», es queixen des de l’Assemblea.

    Paral·lelament a què la protecció és inexistent, anar en el moment de la urgència a la casa d’acollida que és quan més acompanyament necessiten, tenia sentit. Ara què passa? Estan tres mesos en pensió i quan la dona ja està recuperant l’autonomia i està millor és quan coincideix que aconsegueix plaça. Per les treballadores això «no fa la funció que hauria de fer aquest espai que és un primer impacte, una valoració del risc inicial i poder dotar aquesta protecció inicial, ja que és aquí quan més risc i més vulnerabilitat emocional hi ha i és quan l’acompanyament no s’està podent donar».

     

    | @AssembleaSARA

    L’acompanyament psicològic gairebé ridícul

    A banda d’estar dos o tres mesos d’espera per poder entrar a una casa d’acollida, de veure que no hi ha ajudes econòmiques per poder cobrir les necessitats bàsiques, l’Assemblea de Treballadores del SARA també denuncia que les psicòlogues del servei també estan a un mes o mes i mig de llista d’espera.

    El fet que el servei no compleixi les expectatives o no compleixi allò que diu d’entrada també suposa un cop dur per a les persones ateses, segons expliquen les treballadores. I és que a banda de fer un canvi dràstic a la quotidianitat, el trencament es transforma gairebé en un tancament doncs els nens i nenes afectats han de deixar d’anar a l’escola als primers moments per un tema d’alt risc. La poca xarxa que puguin tenir aquestes famílies, es perd: «no poden anar a casa l’àvia, la tieta o els amics… tu els hi fas un aïllament però a part que no els hi facilites les eines per sortir endavant, la situació en si pot ser encara més traumàtica per les dones o les criatures».

    I és que com expliquen des del SARA, quan aquestes dones que han viscut violència de gènere van al servei, surten d’un procés de violència, de risc, de tensió, però entren en una situació on, com diuen, «no poden deixar-se anar perquè segueixen soles, en tensió, fent-se càrrec de menors amb preguntes sobre per què no van a l’escola…». Aquest és un altre element que plantegen, que les dones amb criatures no tenen un acompanyament d’infancia immediat perquè, com en tot, el SARA té una llista d’espera de mes i mig.

    Treballadores a punt de col·lapsar

    Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA apunten que totes aquestes «disfuncions» les porta a un estat d’estrès important. Assenyalen que si bé en teoria han de donar un servei integral i fer un procés de principi a fi, això no és real. «Fem tot el que podem però és impossible a nivell d’agendes quadrar-ho tot», diuen. I és que tota la violència s’atén en un únic servei on hi ha 8 sales i hi treballen 42 professionals. Abans de la pandèmia, diuen, les psicòlogues feien una mitjana de 22 visites a la setmana i tot i així estaven a mes i mig de llista d’espera. Ara, una psicòloga pot portar entre 60 o 70 casos i no tenen hores per fer una visita: «en dir-li a una usuària que torni al cap d’un mes, mes i mig, els hi estàs dient que només tindrà 10 sessions a l’any». Per l’Assemblea de treballadores del SARA aquesta atenció, també amb criatures que han viscut una situació de violència, no van a l’escola o no entenen perquè no veuen al seu pare, no és un procés de recuperació.

    A més, es dona una altra situació: quan truca una dona per demanar visita. En aquests casos, per protocol, hauria de passar una setmana com a màxim per poder donar la primera visita i poder explorar el risc. Ara mateix es troben també a més d’un mes. «Hi ha l’apartat d’urgències que si volen sortir del domicili les podem atendre, però no val per aquelles dones que estan emocionalment molt afectades i no estan preparades per sortir però necessiten un espai per poder explicar-se», diuen.

    El cicle de la violència passa per moltes fases i molts cops, han analitzat les treballadores, quan truquen al SARA, ho fan «en un moment de confrontació, de tenir dubtes o ambivalència». Si en aquests casos, valoren que si «tu no tens una resposta ràpida, moltes dones no acaben venint a la visita, fan un retorn o fins i tot diuen ‘és que estava millor a casa meva que d’acord que hi ha violència, però el meu fill pot anar a l’escola i tenim les necessitats bàsiques cobertes’. Tot l’engranatge en comptes de facilitar la sortida de la llar, l’està dificultant», afirmen.

    Al final, veuen que l’Ajuntament de Barcelona els hi col·loca tota la responsabilitat vers les violències masclistes de la ciutat que cada cop té més demanda, però que no els hi està donant prou eines: «cada cop hi ha més consciència i sensibilització, però no s’ha dimensionat què cal». I davant això, totes acaben fent de tot. Com no arriben les psicòlogues, altres treballadores s’han trobat fent contencions emocionals molt greus. «És molt perillós. Són situacions molt delicades que no estem podent tractar de prop i això és unarevictimització de les famílies i també és violència institucional», denuncien. I afegeixen encara un altre element: el de la justícia. Diuen que sovint l’advocada no entra a temps al procés judicial, no s’acompanya aleshores tampoc quan toca i, a vegades, diuen, quan hi ha una advocada treballant en el cas ja està la sentència feta.

    La sensació entre les treballadores és que els hi donen «un encàrrec super important però sense tenir les eines per fer-ho». Amb l’estrès afegit a la ja difícil tasca que realitzen per la situació que viuen, les treballadores del SARA seguiran insistint en millorar les condicions econòmiques, materials, residencials i personals que calgui també de cara al setembre. A més, compten amb el suport dels sindicats CCOO, UGT, CGT i INTERSINDICAL-CSC.