Just Deploy It!

Etiqueta: serveis públics

  • 10 raons de per què els serveis de salut han de ser públics

    Primer: què entenem per entitat o empresa pública?: Servei Nacional de Salut integral com empresa única o el Sistema públic pot tenir concerts amb proveïdors que no siguin de propietat pública? Si és així, quins valors i compromisos hauríem de demanar als proveïdors concertats. Què entenem doncs per entitat o empresa pública:

    1. Primera definició: Públic és tota entitat o empresa que sigui propietat de l’administració pública (sigui estatal, autonòmica o municipal).
    2. Segona definició (segons la Unió Europea): aquella entitat en la qual el poder públic pot exercir una influència dominant, a raó de la seva propietat (definició 1), de la seva participació financera majoritària o de les normes que la regeixen (estatuts de l’entitat i majoria de l’administració en el seu òrgan de govern, considerats com a «ens» públic).

    Sembla doncs que l’element crucial de l’empresa o entitat pública és la capacitat de l’administració pública d’exercir la direcció de l’empresa. Dues característiques més d’una entitat pública: que la seva raó d’existència no és l’obtenció de lucre dels seus accionistes o administradors i que està sotmesa al control públic específic per part de l’administració i les seves dades han de ser transparents i públiques.

    Per què, des del punt de vista de la salut, els Sistemes Sanitaris Públics són millors que la iniciativa privada concertada

    1. Per llei, la prestació de serveis, sempre que es pugui, ha de ser pública. Jurídicament el Servei Nacional de Salut és l’establert a Espanya i les comunitats autònomes, per la Llei General de Sanitat (1986) i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC, 1990 i 1995) que integra tots els serveis sanitaris d’una comunitat en una organització única. Però de fet aquestes lleis han quedat sense desenvolupar-se completament.
    2. Els components d’un sistema sanitari públic poden ser dirigits i controlats al 100% per òrgans derivats d’eleccions democràtiques. Encara que les diferències reals entre públic i privat també és un problema de governança i de democràcia real, ja que poden haver-hi empreses públiques que per manca de transparència i de governança democràtica funcionin com a privades dels interessos lucratius i/o de poder social d’uns quants (recordem tots els casos de corrupció).
    3. Els sistemes públics poden garantir la permanència, estabilitat i continuïtat dels serveis, cosa que no pot fer la iniciativa privada, on si no hi ha negoci directe o indirecte, no hi ha servei perquè poden tancar l’empresa.
    4. Els Serveis públics de salut poden dedicar recursos a vigilància i promoció de la salut i prevenció d’una manera planificada i poblacional, i no només atenció a la malaltia.
    5. Suposant igualtat de qualitat i d’eficiència, amb bona gestió, els públics són menys costosos econòmicament, ja que no hi ha beneficis pels accionistes ni directius.
    6. Els públics, i dins d’un Sistema públic també els concertats amb els criteris que després s’esmenten, asseguren l’equitat, igualtat d’accés i de tracte igual per a tothom, d’acord amb la solidaritat impositiva.
    7. Encara que el nostre sistema català és de provisió de serveis dual: uns de propietat de l’administració autonòmica (ICS), altres públics d’administracions com ajuntaments, diputacions o empreses públiques i altres concertats amb entitats «sense afany de lucre», o privats amb lucre. Com menys dispersió i tipologia jurídica dels proveïdors, menys costos de seguiment i avaluació, més transparència i major control públic.
    8. Com més unitaris i integrats són els serveis majors possibilitats d’ajustar-se a la planificació, de fer sinergies de serveis clínics, de continuïtat assistencial, de tenir serveis comuns mancomunats: de compres, sistemes de TIC integrats, de manteniments, etc. per tant més eficient i sostenible serà el sistema públic.
    9. La formació dels professionals, la gestió del coneixement i la recerca, poden ser planificades i finançades segons necessitats socials i de salut (no segons interessos particulars, corporatius i de negoci).
    10. Majors possibilitats de participació real i control per part dels ciutadans i dels professionals.

    Ja en un article, el 2016, en aquest diari, tractàvem també de com es pot fer una millor gestió del Sistema públic estricte, avui encara molt centralitzat, burocratitzat, amb rigidesa funcionarial, poca autonomia de gestió, mal finançat i mal gestionat.

    També cal aclarir molt quins valors i condicions haurien de signar els proveïdors de serveis de salut adscrits per concerts al SNS, si es demostra clarament la seva necessitat ineludible i que tenen una contribució directa per la salut en l’assistència utilitzant pressupostos públics.

  • Aturem la Llei Aragonès

    Sent fidels al nostre Ideari, el FoCAP se suma al rebuig social i polític a l’avantprojecte de llei i ens adherim al Manifest i a la convocatòria de manifestació.

    El Projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut per «Llei Aragonès», ha aixecat un munt de protestes per la seva potencialitat privatitzadora dels serveis educatius, sanitaris i tots els serveis a les persones. És una llei que està en fase de tramitació al Parlament de Catalunya i que es podria aprovar en els propers mesos.

    Diverses entitats han plantejat el rebuig a l’avantprojecte i estan duent a terme actes informatius i de protesta en tot el territori: Marea Blanca la rebutja frontalment; La FaPaC (Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya) la considera L’externalització més gran del Govern en educació; La XEC (Xarxa d’Economia Solidària) demana La retirada d’aquest projecte de Llei. I altres entitats com Marea Pensionista, la PAICAM, (Plataforma d’Afectades per l’ICAM i l’INSS) la plataforma NO+precarietat, i sindicats com la IAC, la CGT, la COS, CCOO, Metges de Catalunya, s’hi oposen total o parcialment. I entre els partits polítics han estat la CUP i els comuns qui demanen la retirada de l’avantprojecte de llei.

    Més de 40 entitats han donat forma a la Plataforma Aturem la llei Aragonès entorn del

    MANIFEST UNITARI: ATUREM EL PROJECTE DE LLEI DE CONTRACTES DE SERVEIS A LES PERSONES

    Els serveis de salut contemplats en aquesta nova llei i que, per tant, poden passar a ser gestionats per entitats privades són quasi bé tots, com especifica el mateix avantprojecte:

    Servei de subministrament de personal d’infermeria i mèdic, serveis de salut i assistència social, serveis hospitalaris no especificats, serveis hospitalaris de cirurgia, de medicina, de ginecologia, i d’obstetrícia, serveis de rehabilitació i rehabilitació professional, servei de psiquiatria, serveis de fertilització in vitro, serveis ortòtics, d’oxigenoteràpia, de patologia, d’anàlisis de sang i d’anàlisis bacteriològiques, serveis de diàlisi a l’hospital, assistència hospitalària i d’ambulatori, servei d’exercici de la medicina, serveis de metges de medicina general i de metges especialistes, serveis ginecològics, obstètrics, nefrològics, neurològics, cardiològics, de pneumologia, d’otorrinolaringologia, d’audiologia, de radiologia i gastroenterològics, serveis geriàtrics, psiquiàtrics i psicològics, serveis a domicili per a persones amb trastorns psicològics, serveis oftalmològics, dermatològics i ortopèdics, serveis pediàtrics i urològics, serveis de cirurgians especialistes, d’odontologia, d’ortodòncia, i serveis quirúrgics d’ortodòncia, serveis varis de salut, serveis prestats per personal mèdic, llevadores i infermers, serveis de tractament mèdic a domicili, serveis de tractament mèdic de diàlisi a domicili, serveis d’assessorament prestats per personal d’infermeria, serveis paramèdics, fisioterapèutics, homeopàtics i d’higiene, lliurament a domicili de productes per a incontinents, serveis d’ambulància, serveis d’institucions residencials de salut, serveis de cures d’infermeria de residències, serveis prestats per laboratoris mèdics, bancs de sang, bancs d’esperma i bancs d’òrgans per a transplantament, serveis d’anàlisis mèdiques, serveis farmacèutics, d’imatgeria i òptics, serveis d’acupuntura i quiropràctica, serveis de subministrament de personal d’infermeria i de personal mèdic, serveis relacionats amb roba de llit per a hospitals, serveis d’ambulatori, servei municipal de salut i serveis d’exercici de la medicina.

    A casa nostra ja tenim alguns serveis contractats amb entitats privades, amb o sense ànim de lucre, com són el transport sanitari, el servei d’emergències mèdiques (SEM), alguns hospitals, alguns centres de salut, serveis de bugaderia, hosteleria, i d’altres. Però podríem situar-nos en un nou escenari legislatiu que facilitaria encara més la possibilitat de buidatge de serveis que estan en mans d’entitats públiques i que suposaria un pas de gegant en el desmantellament del sistema públic de salut.

    Catalunya ja dedica el 25% del pressupost sanitari a la contractació amb empreses privades, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes. Immediatament per darrere tenim Madrid i Balears, que hi dediquen el 10,7% i el 10,4%, respectivament.. Cal recordar que no hi ha cap evidència que la gestió privada sigui millor ni menys costosa que la pública i, en canvi, genera problemes per manca de transparència en la gestió dels recursos, dificultats de control des dels organismes públics, despeses administratives, iniquitats laborals, desviació de recursos cap a empreses subcontractades…

    Aquest és un article de la web del FoCAP

  • Les residències per a gent gran, la batalla perduda de la sanitat pública

    El debat de la privatització dels serveis socials, entre ells els sanitaris, ha ressorgit amb els tràmits de la Llei Aragonès. Els sindicats del sector consideren que aquest redactat podria afavorir la privatització de nombrosos serveis. En vigílies de la manifestació que la ‘Plataforma aturem la Llei Aragonès’ celebrarà diumenge 17 a Barcelona, radiografiem el sector de les residències per a gent gran, on la titularitat privada domina clarament sobre la iniciativa pública.

    Darrerament les residències han esdevingut un caramel per al sector privat, i no és casualitat. El que ja es coneix com ‘el negoci dels avis’ atreu inversions, ja que es tracta d’una oferta, a priori, guanyadora i de futur: la taxa d’envelliment a l’Estat espanyol creix de mitjana un 2% anual, i el 2019 és ja del 123%. O el que és el mateix, per cada 100 menors de 16 anys hi ha 123 persones amb més de 64.

    Aquesta dada és una mica més moderada a Catalunya, que es troba actualment amb una taxa d’envelliment del 115%. Tanmateix, després d’una breu davallada a finals de la dècada passada, també va en creixement  sostingut des del 2010. Tot plegat forma part d’una característica compartida entre els països desenvolupats: esperança de vida molt alta (a Espanya de 83 anys segons el Banc Mundial, sent la segona més alta) i taxes de natalitat molt baixes (actualment no arriba al 7%), donant lloc a piràmides generacionals regressives.

    Sector de majoria privada

    Davant d’aquest panorama d’un futur pròxim en què molta gent gran necessitarà cures i assistències, ha estat el sector privat el que hi ha apostat més decididament. Un oligopoli format per grans corporacions i fons d’inversió es reparteix el negoci de les residències privades per a avis i àvies.

    En destaquen Eulen Sociosanitarios (de la multisectorial Eulen), DomusVi (ha rebut injeccions de grans fons d’inversió entre els quals destaca PAI Paterns, que va comprar Cortefiel) i Sanitas Mayores (branca específica per la gent gran dins de la veterana empresa d’assegurances i de salut privada).

    Segons dades del 2016 de la patronal catalana de l’assistència a la gent gran, l’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), de les 57.000 places als centres
    residencials catalans, només 5.000 eren gestionades directament per la Generalitat. Aquest minso 9% de les places de titularitat pública és la dada més actualitzada, ja que l’administració catalana no publica dades més exactes o recents.

    Es dóna la circumstància que a algunes comarques prou poblades com el Tarragonès o el Maresme només tenen una residència gestionada pel Departament de Benestar Social i Família. Al Vallès Oriental i al Baix Camp n’hi ha només un parell, mentre que en d’altres, com ara la Selva, Osona o el Baix Ebre, no hi ha ni una sola plaça gestionada directament per l’administració pública.

    L’alternativa a la plaça pública: l’ajuda

    El pedaç que s’utilitza per fer front a la falta de llits públics és l’habilitació d’una ajuda a aquelles persones que, mentre esperen a la llista de places públiques, fan ús de residències privades. Es tracta de la prestació econòmica vinculada al servei de centres residencials per a gent, emmarcada en la llei estatal de dependència, i es tradueix en suma econòmica que rep l’usuari/a en funció del grau de dependència i dels seus recursos. En el cas del grau 2 el màxim que es pot rebre és de 426€, xifra que pot augmentar fins als 715€ en el cas del grau 3.

    Es tracta, doncs, d’una mena d’externalització parcial encoberta dels serveis d’atenció a la gent gran, en tant que la Generalitat n’assumeix part del cost, però el duu a terme una empresa privada que, per tant, es lucra econòmicament de la manca de places gestionades directament per l’administració pública.

    Aquest mecanisme compensador de l’escassetat de residències públiques que ofereix la Generalitat suposa un estalvi per les arques públiques: en lloc de cobrar als usuaris la part proporcional de la plaça segons els seus ingressos (com passa en les residències gestionades pel Departament), es limita a abonar-los l’ajut. Amb aquesta fórmula la Generalitat té menys despesa (és menor l’ajut que la part de què es fa càrrec l’administració en els casos de plaça pública).

    L’altra cara de la moneda d’aquest sistema, i tenint en compte que el preu de les places es troba al voltant dels 2.000€ actualment, és que per a aquelles persones amb menys recursos (i que participarien en una part molt petita d’una plaça pública) la prestació pot resultar insuficient, fent que no tinguin accés al servei.

    Fa pocs mesos que UGT, CCOO, CEESC i TSCAT van signar un manifest unitari on asseguren que «malgrat que ha augmentat el nombre de persones que necessiten l’atenció a la dependència, no s’ha recuperat el pressupost previ a les retallades» i reivindiquen la necessitat d’una «dotació real pressupostària»; per reduir una llista de persones en espera de plaça pública, concertada o subvencionada que xifren en 84.000.

    Alerta per la precarització

    El mateix manifest sindical posa esment en la situació laboral de qui treballa en les residències per a gent gran, on exigeixen “posar fi a la precarització d’un sector altament feminitzat, en què mai no s’ha tingut en compte la labor social que es realitza”. En la mateixa direcció apunta el treballador del sector i membre de CCOO Josep M. Martínez, qui denuncia una manca de personal per cobrir les necessitats dels residents i unes ràtios insuficients de professionals per usuaris.

    Martínez assegura que hi ha més demanda que oferta de professionals, cosa que fa que el personal format faci, a causa dels baixos salaris, “un camí habitual de les residències privades o concertades a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final”. Altres fonts del sector recorden que la plantilla de les residències del Departament gaudeixen de millors convenis i sous que no pas en les residències privades, quelcom que atrau professionals cap a les primeres.

    Una nova crítica al domini de capital privat en el món de les residències per a gent gran arriba de part dels investigadors del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut de la UPF, que asseguren que és més difícil “establir una coordinació efectiva entre els diferents nivells d’atenció”, creant “barreres molt grans pel que fa a la continuïtat de l’atenció del malalt”.

    Regidors i ciutadania reusenca visita les instal·lacions en unes portes obertes fetes fa any i mig / Ajuntament de Reus

    L’exemple de la residència Horts de Miró de Reus

    Un cas paradoxal, en què queda palesa la poca celeritat amb què s’obren noves places per donar cabuda a la gran demanda, és el de la futura residència d’Horts de Miró de la capital del Baix Camp. Si bé l’edifici va ser acabat el 2012, formant un complex sanitari junt amb el CAP amb què comparteix bloc i que sí que dóna servei, avui dia la residència encara no és oberta.

    El retard de més de set anys sembla que és a prop d’acabar-se, després que el setembre l’Ajuntament de Reus aprovés el conveni bilateral final entre la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) i el consistori (que explotarà el servei a través de l’empresa de capital municipal Sagessa).

    Així, malgrat que la majoria de places seran públiques -segons els anteriors anuncis havien de ser 24 públiques i 5 privades-, la gestió no serà directament pública per part de la Generalitat, sinó que s’emmarcarà en el que s’anomena ‘centre col·laborador). De fet, en casos en què el centre és col·laborador o privat i no totalment públic, el nom correcte per referir-se a les places és el de col·laborades, i no pas públiques.

    En els darrers dies s’ha repetit un procés de selecció de personal que ja va tenir lloc mesos enrere i que està previst doni un lloc de feina a una vintena de professionals. Pel que fa a les places per a residents, les 29 de la primera etapa podrien ampliar-se en un futur quan s’obri la segona planta de l’edifici.

    Mentre aquest complex ha restat inutilitzat per falta d’entesa entre l’administració local (Sagessa) i la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) -a més d’uns mesos de paralització fruit de l’aplicació de l’article 155 pel govern espanyol-, a la mateixa ciutat la iniciativa privada ha tingut més èxit: el Grupo Ballesol, propitetat de l’asseguradora Grupo Santalucía, va obrir el juny el seu centre número 47 a l’Estat espanyol. Segons fonts de la direcció de la residència, la seva voluntat era disposar d’algunes places d’oferta pública (col·laboradores), però la Generalitat encara no els les ha concedides.

  • La rehabilitació ambulatòria i domiciliària a Barcelona: un exemple més d’ineficiència, il·legalitats i paràlisi política

    El Servei Català de la Salut destina cada any més de 9 milions d’euros a empreses privades amb ànim de lucre que presten serveis de rehabilitació a Barcelona.

    Arran de la denúncia d’algun sindicat i un mitjà de comunicació, la Seguretat Social va obrir un expedient, fa 4 anys, i va sancionar a una de les empreses privades per un frau en aquest sector. Quatre districtes municipals, a petició de les entitats ciutadanes, han aprovat mocions perquè s’estudiï la rescissió d’aquests contractes privats.

    La Marea Blanca a través de la SAP Muntanya va denunciar també aquesta externalització de serveis i la seva corrupció, va liderar una recollida de 5.000 signatures i va presentar a diversos Consells de Salut de districtes i a dos Plenaris de districtes municipals, en els quals es va aprovar, una demanda de rescissió d’aquestes contractes amb empreses privades amb lucre

    Per altra banda la comissionada de Salut de l’Ajuntament, ha demanat reiteradament en els òrgans de direcció de CSB, avançar en la construcció d’un model públic de prestació d’aquests serveis, nou model totalment públic, més eficient, amb una millor qualitat, integrat a l’Atenció Primària i amb continuïtat assistencial.

    Avui el model públic ja està fet, el liderarà l’Atenció Primària: és viable econòmicament i factible de prestar servis amb els equipaments públics ja existents a la ciutat Els representants de l’ajuntament de Barcelona al Consorci Sanitari de la ciutat (CSB) porten més de dos anys exigint al CatSalut d’aplicar aquest nou model organitzatiu i públic dels serveis de Rehabilitació ambulatòria i domiciliaria i d’acord amb la llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. Aquests serveis estan actualment externalitzats a empreses privades amb lucre en un 55,8%. El nou model proposat és totalment factible donat els 9.100.000 euros (any 2016) que ara es donen a empreses privades amb lucre (empreses no integrades funcionalment en el Sistema, amb qualitat posada en qüestió i denunciades en vàries ocasions per motius laborals i de corrupció). Aquests serveis haurien de donar-los i poden fer-ho els proveïdors públics de la ciutat.

    En diverses Comissions Permanents de CSB: juliol i octubre del 2016, febrer i abril de 2017, va ser tractat i analitzat aquest tema, aportant propostes. Com que no va tirar endavant les propostes, el juliol de 2017 l’ajuntament ho va denunciar en un comunicat de premsa (amb una anàlisi del tema i propostes de millora).

    El febrer del 2018 els serveis jurídics de l’ajuntament fan un informe sobre la legalitat i la viabilitat de la proposta d’internalitzar els serveis a les entitats sanitàries públiques de la ciutat, que actualment són 15 les que ja estan prestant part dels serveis de Rehabilitació amb un pressupost del 44% dels 16 milions anuals.

    Han passat més de dos anys, la Gerència del CSB ha anat contractat alguns d’aquests serveis marginals a proveïdors públics del territori però sense revertir les externalitzacions concertades a empreses privades amb lucre i no integrades en el Sistema, i per tant ens gastem més recursos d’una manera ineficient, amb menys qualitat pels professionals i els ciutadans, i de manera il·legal segons la llei catalana d’ordenació sanitària i la Normativa Europea de contractació pública. Aquesta diu: Si l’administració pública pot donar els serveis amb les seves entitats pròpies (empreses i consorcis públics) no ha de treure aquests serveis a concurs a privats. Mentre falten recursos per altres nivells assistencials.

    Recentment, el grup parlamentari dels Comuns, ha presentat aquesta qüestió a la Consellera de Salut (el 27 de febrer) i aquesta li respon que està d’acord en el fet que s’ha fet malament, que cal un nou model (que no sap que ja existeix) i que més endavant es mirarà d’implantar si no hi ha impediments legals (?)

    Total, la paràlisi política del govern, primer imposada des de Madrid, i en els darrers mesos per inoperància pròpia, pressions dels interessos privats i manca de voluntat política, fan que seguim gastant recursos públics d’una manera ineficient, sense qualitat i d’una manera il·legal.