Per treballar en l’àmbit de la sexualitat és imprescindible realitzar un treball previ que ens faci repensar el nostre posicionament professional i, sobretot, personal al respecte. I això passa per reflexionar de manera honesta sobre la nostra biografia sexual. Què se m’ha ensenyat (i silenciat) amb paraules o amb actituds del que és correcte i del que no, quines experiències he tingut i com les valoro, quina relació tinc amb el meu cos i l’exploració del plaer, quina va ser la darrera vegada que no em vaig protegir davant d’un embaràs o ITS i perquè, quan va ser la darrera vegada que vaig mantenir relacions sexuals quan no em venia de gust per complaure la parella, quines experiències negatives he pogut patir fruit de la vergonya, la pressió de grup o la violència, quins missatges he rebut a l’hora de socialitzar-me com a «nen» o com a «nena»… i quines implicacions ha tingut això en la meva vida.
Depenent de les respostes i del grau de profunditat, cada persona arribarà a unes conclusions diferents però probablement amb un comú denominador: que cadascuna de nosaltres ha anat escrivint la nostra biografia sexual com ha pogut i ha sabut amb les eines que teníem… res massa diferent del que han fet i fan els i les joves de totes les generacions.
Aquest exercici constant de reflexió sobre la nostra pròpia sexualitat ens aportarà clars beneficis des del punt de vista personal però a nivell professional és del tot clau per poder encetar un treball honest, empàtic i respectuós amb la persona que atenem.
Però com a professionals necessitem més eines per oferir un acompanyament fructífer a la població jove. Des del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats, el CJAS, hem anat construint amb el temps un marc conceptual que travessa tant les intervencions educatives grupals com les individuals. És un marc que beu, principalment de la filosofia dels primers centres de «planning» nascuts a l’estat espanyol els anys 70 –origen de la nostra associació- i que es triangula en aquests eixos: (i) els Drets Sexuals, (ii) el model biogràfic i (iii) la perspectiva feminista.
Els Drets Sexuals
Partir dels Drets Sexuals és un concepte que, bàsicament, vol dir virar des d’un model enfocat en les «necessitats» vers la idea que les persones tenen drets que han de poder gaudir i exercir. Per tant és fàcil endevinar que és quelcom més vinculat al principi de l’apoderament de les persones, tant de les usuàries com de les professionals.
Per a nosaltres parlar de Drets sexuals inclou també aquells reproductius malgrat que a l’agenda internacional se separen bàsicament per disposar de més cartes de negociació en les sempre complexes partides d’escacs per assolir acords supraestatals.
Però quins són aquests drets? Doncs el llistat és llarg però bàsicament vénen a dir que cada persona és lliure de viure la seva sexualitat com li plagui i que té dret a què se li garanteixin les eines bàsiques per la vivència d’una sexualitat saludable i lliure. És a dir, dret a l’educació sexual, dret a la informació i dret a l’assistència lliure de discriminacions de cap tipus.
Aquests drets han estat àmpliament debatuts i ratificats a nivell internacional, nacional i local. Estem doncs, i sobre el paper, en un model de Drets. Però el seu abordatge planteja el curiós efecte de generar consensos en la teoria però actituds defensives en el moment en què es volen traduir a la pràctica. I és que el nostre model habitual no és el dels drets. Els programes tradicionals – i la pràctica professional habitual – tendeix a veure les poblacions vulnerables des d’una mirada de necessitats no tenint massa en compte les seves capacitats, drets i estratègies, elements claus de l’apoderament.
A més, dins l’abordatge de Drets no hi té cabuda, sota cap concepte, ni el judici moral, ni l’esbroncada, ni la imposició, ni el missatge de la por… Per a tothom que treballa dins aquest marc hi ha dos mantres principals: «Els drets no es negocien» i «Si no garantim els drets els estem vulnerant». I, uff, fa de mal pair que com a sistema, i també com a pràctica professional individual, puguem estar vulnerant drets quotidianament. Tenim dret a sol·licitar -i que se’ns doni- la postcoital o la realització d’unes proves d’ITS –per exemple- sense necessitat d’explicar la nostra vida, si no es desitja i sense frases culpabilitzadores i moralistes. Tenim dret a marcar els propis límits de com volem viure la nostra sexualitat i de com voler gestionar els riscos. Tenim dret que se’ns informi de tots els mètodes contraceptius sense que entri el biaix professional de pensar «el que millor li convé a la usuària perquè és així o aixà…». Tenim dret a què no es pressuposi la nostra heterosexualitat per defecte. Quanta violència institucional no continuem generant pel fet de seguir una inèrcia heterocentrada que situa en situació d’exclusió qualsevol altre sexualitat no normativa… Pensem si no en els registres que omplim cada dia, en les preguntes que fem d’entrada, en els cartells i la simbologia que projectem des dels nostres centres… I pensem en si estem, com a professionals, preparades per obrir una mirada a les diferents maneres de viure la sexualitat. Perquè no podrem mai connectar amb la sexualitat de les altres persones si no som capaces d’entendre-les, també des de la lògica del plaer.
Tenim dret a rebre educació sexual… i en aquest punt la pifiem com a societat d’una manera escandalosa perquè seguim sense garantir-la i continuem amb un dèficit estructural que, per molt que fem xerrades de dues hores o visites de 15 minuts, no serem capaces de contrarestar de manera eficient.
Si començàvem aquest article plantejant l’obligatorietat de cada persona que es dedica professionalment a l’àmbit de la sexualitat a fer-se determinades preguntes sobre la pròpia vivència, també és exigible tant a institucions com a professionals que ens responem la següent pregunta: «Conec bé els drets?» «En quin model em situo jo?», «Quins són els drets que jo o la meva institució vulnerem quotidianament fins al punt que ja ni ens n’adonem?»
El model biogràfic
Aquest model encaixa força, com no podia ser d’una altra manera, amb un enfocament de drets i té molt a veure amb el posicionament professional i tot allò que s’ensenya a les facultats de quin ha de ser el nostre rol.
A mitjans del segle XX, després de la segona guerra mundial, es va iniciar la necessitat d’abordar la salut sexual i va néixer el model biomèdic, altrament dit de riscos o preventiu. Es tracta d’un model que volia donar resposta a la necessitat d’»evitar els riscos» que l’activitat sexual comporta, bàsicament les ITS i els embarassos no desitjats. Es basava en el marc conceptual que la salut és l’absència de la malaltia. Aquest model ha fet que s’hagi associat el concepte de sexualitat amb perill, projectant una idea negativa i no vinculada a la satisfacció o al plaer. També ha provocat una medicalització de la sexualitat i del propi cos.
D’altra banda teníem -i tenim vigent d’alguna manera- el model moral, que naixia com una reacció per part dels grups conservadors a totes aquelles propostes més liberals sobre la sexualitat. Es basa en un abordatge doctrinari on només hi té cabuda una manera de viure la sexualitat, en parella heteromonògama i per finalitats reproductives. Per tant en confrontació directa amb tot allò que quedi fora d’aquests estrets marges: incloent el plaer, les diversitats sexuals o la interrupció de l’embaràs. Atorga la responsabilitat de l’educació sexual als progenitors principalment, però també a parts iguals a l’escola i l’església.
En oposició frontal als dos models anteriors va aparèixer el revolucionari -o emancipador o sociopolític- que va néixer en el si de l’esquerra freudiana com una síntesi del pensament entre Marx i Freud. Vol crear una revolució sexual i social i incloïa conceptes com la perspectiva de gènere, l’educació sexual com un dret i la recerca d’una vida sexual satisfactòria.
I finalment neix el model biogràfic i personal en el qual entitats com el CJAS ens volem situar. Es tracta d’un model d’origen suec que neix als anys 50 i tracta la sexualitat des d’una mirada positiva i fonamentada en el saber científic. Incorpora algunes idees claus dels models citats anteriorment: Del biomèdic, incorpora la idea del coneixement científic com a base de treball; del moral pren la idea de la importància de l’ètica relacional, però en el sentit més ampli i lliberal de la paraula; i del revolucionari pren la idea del dret a la sexualitat i la perspectiva de gènere. Es fonamenta en el concepte de salut de l’OMS centrat en el benestar i la promoció de qualitat de vida de l’individu i que reconeix la sexualitat com quelcom positiu i un factor clau pel benestar.
A la pràctica implica també considerar que cada persona prendrà les seves decisions ajustades a la seva biografia, a partir de les seves experiències, desitjos, expectatives i emocions. I que cal partir d’aquests elements pel treball, centrant-se més en els factors protectors com són l’autoestima i l’autoconeixement que no pas els riscos.
Però potser el més important de cara a la pràctica diària és que aquest model situa a la professional en un rol de facilitador/mediador, que es limita a acompanyar i donar eines a la persona usuària perquè pugui decidir com anar construint la seva biografia sexual.
I cal admetre que les professionals que ens dediquem a això ens genera vertigen que les persones –ja a partir de l’adolescència- prenguin les seves pròpies decisions, especialment si no coincideixen amb les que nosaltres considerem com a correctes. Ens resulta molt més còmode refugiar-nos en missatges simples basats en riscos. La població no té relacions sexuals per prevenir embarassos no desitjats o ITS, sinó que tenen relacions sexuals per diverses raons com l’obtenció de plaer, l’amor, la curiositat, la pressió o raons econòmiques.
La mirada feminista, el tercer vèrtex del triangle
La mirada feminista és el tercer element del triangle i, com els altres, ha de travessar totes les intervencions. De nou en aquest cas cal revisar la nostra pròpia socialització i els prejudicis que es puguin tenir en relació al concepte del feminisme.
Un grup de dones de Boston quan van fer el llibre «Els nostres cossos, les nostres vides» cap allà l’any 1969 ho tenien claríssim: «També volem aclarir que el sistema mèdic s’ha d’utilitzar amb cura, reconeixent que la nostra bona salut no comença amb la medicina sinó amb la qualitat de les nostres vides i relacions».
Som persones amb emocions, imperfectes, que aprenem amb l’experiència i els errors, i que ens movem principalment dins d’una societat capitalista i heteropatriarcal. És a dir que se’ns socialitza per comportar-nos d’una determinada manera i s’espera de nosaltres que ens moguem segons determinats paràmetres. Això serveix per a tot tipus de relacions socials, laborals… però també en relació a la nostra sexualitat.
Des que naixem anem rebent missatges molt potents –amb major o menor subtilesa- que construeixen el nostre gènere i la nostra vivència de la sexualitat. Segons hàgim nascut amb penis o vulva els missatges rebuts sobre com hem de viure i gaudir del nostre cos i del sexe i de com ens hem de relacionar amb «l’altre sexe» seran diferents. Bé, no només diferents sinó desiguals, donant més rellevància social als valors considerats masculins en detriment dels seus «oposats», els femenins. Així, es construeix la idea que vincula un sexe biològic amb un gènere determinat i, de retruc, una orientació del desig determinada. En altres paraules si tens penis, s’espera de tu que adoptis comportaments masculins i que et sentis atret per les dones.
Ser conscients de quins són aquests missatges i de quin pes tenen ens pot ajudar a entendre el perquè de determinades reaccions. Potser entenem l’impacte que té l’ideal de l’amor romàntic, o perquè l’exposició al risc forma part dels rituals de pas de la masculinitat. També entendrem el valor que se li dóna a les primeres relacions sexuals, i al fet que a les noies se les socialitzi per complaure i adoptin un rol més submís en les relacions…
La perspectiva feminista hauria de permetre graduar la nostra mirada amb les famoses ulleres liles i veure coses que ens passaven imperceptibles. Un cop posades ja no ens hauria de semblar tan fàcil animar a les noies, per exemple, a què negociïn el preservatiu amb les parelles sense valorar les dinàmiques relacionals –o de poder, o de privilegis…- que es mouen en aquest marc de normes socials.
Aconseguir serveis més «amigables» i adaptats
Atendre de manera que s’incorporin els tres eixos –o mirades- esmentats ajudaria notablement, però no és garantia d’èxit si, com a societat, no ens esforcem a disposar de serveis més accessibles i adaptats per a joves.
Els contactes de la població adolescent i jove amb el sistema de salut és tremendament valuosa, per escassa i puntual, però això cal posar tots els mitjans per mirar d’aprofitar-los. Normalment és un contacte provocat per un problema urgent a solucionar com una postcoital, prova d’embaràs, ITS o problema amb mètode contraceptiu. Però ja està bé que sigui així, perquè amb confiança i respecte pot generar-se un molt bon punt de partida per a treballar –si la persona ho desitja- sobre altres aspectes com són el plaer en les relacions sexuals, l’autoconeixement o les relacions abusives per esmentar-ne alguns. Cal fer l’esforç, amb el poc temps disponible de la visita, d’anar més enllà i no limitar-se a resoldre el motiu de consulta principal i això només és possible amb una mirada integral i allunyada de prejudicis i de la mera cobertura de necessitats expressades.
Adolescents i joves es mouen còmodes en dinàmiques de «deixar-se caure» en el moment de sentir la necessitat i ser assistits/des amb rapidesa. Insisteixen en la importància de la privadesa i la confidencialitat i deixar de banda tot allò que impliqui haver de comunicar-ho als pares i mares. Volen que el personal els tracti amb respecte i no els jutgi, a més de poder generar un vincle amb la mateixa professional.
Així, si les professionals tenim l’obligació de repensar-nos per poder connectar millor amb la vivència de la sexualitat d’adolescents i joves, també tenim el deure de valorar què poden fer les nostres institucions i els nostres serveis perquè siguin més amigables per a la població jove i capaces de fer front a les necessitats i dinàmiques específiques de la població jove. Definitivament encara ens queda molta feina a fer també en aquest sentit.
