Just Deploy It!

Etiqueta: SISCAT

  • Conveni SISCAT o la tercera part d’un sainet conegut

    El tercer conveni col·lectiu de treball del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) enfila el segon any de negociació sense cap mena d’avenç ni concreció. Les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i Sindicat d’Infermeria (SATSE) continuen representant els seus respectius papers en una obra de teatre amb un tercer i últim acte conegut: la signatura d’un conveni de mínims, amb renúncies respecte a les reivindicacions de partida, en pro de la sostenibilitat del sistema.

    La pandèmia de la Covid ha estat un terratrèmol que ha deixat inservible el terreny sobre el qual s’edificava bona part del sistema de salut. L’empremta d’aquesta crisi és i serà inesborrable per a la sanitat pública, en general, i per als seus professionals, en particular.
    El momentum reclama, doncs, altura de mires per reconstruir un sistema malmès, esgotat i sense una orientació de futur. I els fonaments de la reconstrucció no poden ser altres que la millora substancial de les condicions laborals i retributives del principal actiu que té el servei públic de salut: els seus treballadors i treballadores.

    Perquè la realitat és que els sanitaris, en especial els facultatius, ja han desconnectat d’un sistema que els estressa, els desmotiva i els maltracta. Fer novament atractiu l’exercici professional a la sanitat pública hauria de ser un dels principals objectius d’aquest nou conveni, però la realitat és molt diferent.

    Lluny d’expressar-se com una negociació rupturista amb els pactes anteriors, amb una proposta clara de millora de les condicions de treball, els negociadors de Metges de Catalunya (MC) observem una repetició calcada del guió viscut en els processos precedents.

    Els posicionaments de les patronals es troben ancorats en l’immobilisme més absolut, sostenint com a argument que no és necessari modificar qüestions perquè «sempre han estat així», o proposant modalitats contractuals amb un 40% de jornada «flexible». Per la seva part, els companys de la part social també repeteixen patrons. La negociació comença amb la reclamació de millores contundents per part de les tres organitzacions sindicals que tenen un fort component d’allò que avui dia se’n diu ‘postureig’, una posició de força de cara a la galeria i per al consum extern a la qual es renuncia en els primers compassos de la negociació, sense cap mena de rubor. La sobreactuació en els comunicats i les declaracions, assegurant que no transigiran amb determinades propostes de la part empresarial, una mica més tard queden diluïdes en el mar de l’establishment.

    Cadascú amb el seu guió, les patronals apel·lant a les «cotilles pressupostàries i de la funció pública», i els sindicats defensant com a grans conquestes mesures de baix calat, acabaran signant un pacte per «responsabilitat». Una vegada més, els representants dels prop de 60.000 treballadors i treballadores del sector malbaratarem l’oportunitat de canviar les regles del joc, i el que és pitjor, ignorarem el clam de transformació que arriba des de les plantilles dels centres de salut.

    Si aquest és el final de la tercera part del sainet, els facultatius deixaran enrere la indignació d’anteriors ocasions i miraran cap a la porta de sortida. «No trobem metges» serà la frase més repetida dels pròxims anys.

    Els representants de MC continuarem defensant una transformació radical del sistema públic de salut d’acord amb tres eixos: pressupost, personal i contractació. Una dotació pressupostària per a la sanitat pública a l’alçada de la demanda assistencial i suficient per fer front a les necessitats d’inversió i renovació del sistema. Una millora important de les condicions laborals i retributives dels professionals, apropant-les a les que s’ofereixen als països de l’entorn. I un pla de contractació que asseguri el relleu generacional i que tingui la capacitat de retenir el talent mèdic.

    Mentrestant, continuarem sent actors d’aquesta peça teatral poc divertida, encara que còmica per moments.

  • CCOO, UGT i SATSE convoquen el 3, 4 i 5 d’abril vaga a la sanitat concertada de Catalunya

    Comissions Obreres, UGT i el sindicat SATSE, d’infermeria, convoquen vagues a la sanitat concertada els dies 3, 4 i 5 d’abril. El motiu principal és que les patronals del sector, un cop firmat un conveni amb aquests sindicats, haurien firmat un altre acord extraestatutari, amb el Sindicat de Metges, cosa que creuen que posaria en perill alguns dels aspectes claus pactats en el seu dia en el conveni del sector.

    El conveni de la sanitat concertada (SISCAT), que afecta gairebé 50.000 treballadors i treballadores a tot Catalunya, va ser signat el passat mes de novembre després de més d’un any de negociacions. El Conveni del SISCAT sempre ha estat l’eina per garantir els drets econòmics, socials i laborals de tots els treballadors i les treballadores, i per això, els sindicats convocants el defensen com l’únic instrument per fixar les condicions de treball i ocupació dels i les professionals del sector sense discriminar cap col·lectiu.

    El fet és que quan es va firmar el conveni amb CCOO, UGT i SATSE, el Sindicat de Metges ja va mostrar les seves reticències. En aquest sentit el conveni general de la sanitat concertada  recollia les principals demandes dels sindicats signants. No obstant això, el novembre passat, coincidint amb les mobilitzacions dels metges i treballadors de l’atenció primària, Metges de Catalunya va convocar els seus afiliats a una vaga en el sector concertat. Es va fer per recuperar plantilla, reduir la contractació temporal o equiparar la retribució salarial i remunerar el preu de l’hora de guàrdia mèdica al mateix valor que l’hora ordinària de treball.

    Just després d’aquesta mobilització liderada per Metges de Catalunya (MC), es va arribar a un acord específic, dit també conveni extraestatutari, amb les patronals del sector i també amb la Generalitat.

    Josep Maria Yagüe, responsable d’Acció Sindical de la Federació de Sanitat de CCOO i Inma Vivar, responsable de sanitat privada de la UGT de Catalunya coincideixen a indicar que “quan es va firmar el conveni del sector, des de la Generalitat es va dir que no es posarien més fons, perquè tot estava vinculat a l’aconseguiment de l’equilibri pressupostari”. L’Administració pública és el principal client de la sanitat concertada a Catalunya.

    Temps per visites o activitats formatives

    La sorpresa dels afiliats a CCOO, UGT i el sindicat d’infermeria, SATSE, ha vingut quan, veient el que s’ha pactat amb MC, dedueixen que aquest implica més aportació econòmica. En aquest sentit posen com a exemple, que garantir 12 minuts la visita d’un pacient adult, inclòs en l’acord amb metges, té uns costos econòmics, o, que aquests professionals tinguin un temps per dedicar-lo a activitats extrafacultatives pot suposar haver de dedicar-hi també més fons que, temen, es podria retallar del que s’ha compromès en el conveni.

    Yagüe explica que necessitat de millorar la formació la tenen, a més dels metges, altres professionals del sector, “des dels tècnics i tècniques de laboratori fins al personal de neteja, perquè a ningú se li escapa que sense una bona neteja no hi ha bona sanitat”. A més, CCOO i UGT, afirmen que tenen junts 10 dels 15 llocs a la taula negociadora del conveni,  i que també tenen facultatius en els seus rengles. Per tant, no consideren que en el sector s’hagi d’anar cap a firmar convenis de franja.

    Els punts assolits en el darrer conveni del sector que els sindicats consideren que estan en perill són:

    1. Els increments retributius dels anys 2019 a 2020.
    2. El cobrament de la retribució variable (DPO).
    3. La reducció de jornada.
    4. La baixa per incapacitat temporal al 100% des del primer dia.
    5. Les millores socials assolides.
    6. L’equiparació entre professionals de l’àmbit de primària i hospitalària.

    La primera actuació vinculada amb la vaga es farà el 3 d’abril amb una concentració davant de l’Hospital de Sant Joan de Déu a les 10,30 del matí.

  • El record de la darrera vaga pressiona les patronals que cedeixen davant els metges de la sanitat concertada

    El 16 de gener, un mes i mig després que Metges de Catalunya (MC) i la CGT juntament amb Rebelión Primaria convoquessin una vaga a la sanitat que, de mitjana va assolir el 70% de seguiment, arribava la convocatòria d’una nova vaga de metges. Aquest cop només enfocada als facultatius de la xarxa de sanitat concertada englobada dins el SISCAT, la vaga havia de començar avui dilluns 18 de febrer i allargar-se, com la darrera, durant cinc dies.

    Metges de Catalunya denunciava mentre informava sobre la nova vaga que els facultatius dels hospitals i la primària concertada no havien rebut «cap millora tangible mes enllà d’una petita millora retributiva». Al mateix temps, la convocatòria es plantejava amb un mes de marge per tal de donar espai a les negociacions. MC ja donava a entendre aleshores que la vaga no s’acabaria celebrant. El missatge que transmetien era que aquesta voluntat responia al seu deure amb la població. Xavier Lleonart, vicesecretari general de Metges de Catalunya, deia aleshores que «la població no són ostatges i no la volem perjudicar». No obstant això, des del sindicat entenien que l’única forma per pressionar una negociació com a treballadors era mitjançant la convocatòria de vaga.

    Un mes després d’aquesta convocatòria i després de múltiples reunions al departament de Treball amb les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), ha estat l’últim dia laborable abans de l’inici de la vaga quan s’ha signat l’acord. Un acord que incorpora com a element destacable la creació d’una Comissió Bilateral que s’encarregarà de fer seguiment de la implantació i negociació de les millores i, a més, crearà Juntes Facultatives en els centres per decidir aspectes clínics i de gestió.

    Els aspectes que formaven part del llistat de reivindicacions i demandes de Metges de Catalunya i finalment s’han incorporat en l’acord impliquen en l’àmbit de la recerca i la formació que, com a mínim, un 15% de la jornada anual es destini a aquestes activitats no assistencials. Pel que fa a les condicions laborals i retributives, s’ha eliminat la retallada salarial del 5% al personal facultatiu en formació (MIR) i s’ha signat que la contractació temporal representi com a màxim el 8% de la plantilla de facultatius a finals de 2020. També s’aplicaran canvis sobre les guàrdies localitzades: s’inclou la retribució mínima de dues hores a preu d’hora ordinària, en cas de requeriment de presència. A partir de les 1.500 hores anuals d’atenció continuada, però, totes les guàrdies localitzades s’abonaran a preu d’hora ordinària de treball. També s’ha inclòs el cobrament íntegre com a guàrdia presencial si se supera els 2/3 de la jornada amb presència física del professional. Al mateix temps, es disminueix l’exigència del nombre d’hores de guàrdia i s’incrementarà la retribució al personal amb reducció de jornada per cura d’un fill o familiar.

    Algunes idees noves que no s’havien previst en el seu moment en el conveni del SISCAT pel que fa a les embarassades s’incorporen ara a partir d’aquest acord. Les millores impliquen que podran deixar de fer guàrdies a partir de la 20a setmana de gestació i en la prestació per risc d’embaràs, permís de maternitat i lactància natural percebran el 100% de les retribucions, inclosa la mitjana de les guàrdies realitzades en els darrers 12 mesos.

    Pel que fa a l’atenció primària concertada, s’ha establert una mitjana de 1.300 pacients assignats per metge de família «per assolir un nivell òptim de 25-28 visites diàries» i s’han establert com a referència temporal 12 minuts per visita presencial i sis minuts per visita telefònica o virtual. Aquestes millores, per Metges de Catalunya, són «determinants», ja que equiparen les condicions assistencials a les de l’Atenció Primària de l’ICS.

    Aquests acords responen a moltes de les demandes que el sindicat havia llistat. De fet, les demandes d’aquesta nova vaga donaven continuïtat a les que es van generar durant la vaga que es va donar del 26 al 30 de novembre. Encara que tard, el sindicat considera que el document d’entesa de les parts és “doblement significatiu” perquè, a més de les reivindicacions assolides, «suposa la certificació que els facultatius requereixen d’un espai propi de negociació”, és a dir, la Comissió Bilateral.

  • Desconvocada la vaga de metges de la sanitat concertada per un acord entre Metges de Catalunya i les patronals

    En una última reunió de mediació al Departament de Treball celebrada aquest divendres al migdia, el sindicat Metges de Catalunya i les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES) han signat un acord que atura la vaga. La convocatòria estava adreçada als facultatius de la sanitat concertada per als dies 18, 19, 20, 21 i 22 de febrer.

    En un comunicat elaborat per Metges de Catalunya, el sindicat ha traslladat que el pacte inclou mesures favorables per al personal facultatiu que havien estat excloses del segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). Destaquen haver aconseguit més temps per a l’atenció dels pacients i per a la formació i recerca, l’eliminació de la retallada salarial del 5% als metges interns residents (MIR) i aspectes substancials d’igualtat i conciliació.

    El sindicat mèdic considera que el document d’entesa de les parts és “doblement significatiu” perquè, a més de les reivindicacions assolides, «suposa la certificació que els facultatius requereixen d’un espai propi de negociació”. L’acord implica la creació d’una Comissió Bilateral que, amb reunions mensuals i en el termini de 10 mesos, haurà de tractar i definir solucions per qüestions assistencials, laborals i professionals exclusives del col·lectiu facultatiu.

    Pel que fa a les mesures acordades, MC destaca que per primera vegada els facultatius de la sanitat concertada disposaran d’una part de la seva jornada dedicada a la formació i recerca. Així, si l’acord es compleix, un mínim del 15% de la jornada anual dels professionals es destinarà al reciclatge i actualització de coneixements, tant en l’atenció primària com a nivell hospitalari. Ha quedat escrit a més que aquest percentatge es podrà revisar a l’alça en l’àmbit de la Comissió Bilateral.

    Pel que fa a l’atenció primària concertada dins l’acord també es preveuen millores que MC qualifica de «determinants» ja que les condicions assistencials dels metges de família de la concertada a les dels seus homòlegs per a l’Institut Català de la Salut (ICS). D’aquesta manera, s’estableix que el nombre de consultes òptim per facultatiu sigui entre 25 i 28 visites diàries, amb un temps de referència de 12 minuts per visita presencial i de sis minuts per visita telefònica. Per aconseguir-ho, s’assignarà una mitjana de 1.300 pacients a cada metge de família. A més, en cas de manca de professionals per assumir un escreix de demanda, es recompensarà econòmicament els facultatius que allarguin la seva jornada.

    El personal facultatiu que gaudeix de reducció de jornada, les dones embarassades i en situació de permís de maternitat obtenen beneficis socials i retributius “directament derivats de l’acord” que no s’havien previst en el conveni, com la reducció de les jornades d’atenció continuada, l’exempció de l’obligatorietat de fer guàrdies a partir de la 20a setmana de gestació i la percepció del 100% de les retribucions fixes i periòdiques (inclosa la mitjana de les guàrdies) en la prestació per permís de maternitat i per risc durant l’embaràs.

    Així mateix, en el pacte s’inclou la regulació de les jornades d’atenció continuada localitzada, una mesura que per a l’organització “dignifica” les condicions en què s’efectuen aquestes guàrdies no presencials. En aquest sentit, s’introdueixen millores retributives per garantir una compensació “justa” quan es requereix l’atenció presencial del professional que està de guàrdia.

    D’altra banda, l’acord “frena” la contractació temporal i en precari amb l’objectiu que, a finals de 2020, la taxa de temporalitat no sigui superior al 8% en la plantilla de facultatius.

  • Els facultatius del SISCAT es manifesten fins a les portes d’una de les patronals i col·lapsen el centre de Barcelona

    Un 77,3% dels metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs de l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) ha secundat la primera de les cinc jornades de vaga convocada per Metges de Catalunya (MC), per la Confederació General del Treball (CGT) i per Rebel·lió Atenció Primària per exigir millores assistencials i laborals al primer punt d’accés del sistema de salut. En l’àmbit de la sanitat concertada, el seguiment als hospitals, centres d’atenció primària (CAP), centres sociosanitaris i centres de salut mental, gestionats per les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci Associació Patronal Sanitària i Social (CAPSS) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), ha estat del 73,5%.

    Un cop ha finalitzat la concentració a les portes i a l’interior de l’ICS, Rebel·lió Primària ha organitzat una assemblea per a tots els treballadors de l’Atenció Primària al CAP Raval Nord, situat a prop de plaça Universitat. Per la seva banda, Metges de Catalunya ha iniciat una manifestació fins les portes de la Unió Catalana d’Hospitals situada al carrer València amb Bailen col·lapsant tot el centre de Barcelona al seu pas.

    La marxa ha finalitzat amb una acció simbòlica on un dels membres del comitè de vaga ha preguntat als assistents «Qui voleu que decideixi la vostra salut? Fonendos o maletins?».

    «Qui voleu que decideixi la vostra salut? Fonendos o maletins?»: MC acaben la mobilització a les portes d’una de les patronals / Carla Benito

    La xarxa sanitària concertada clama contra el segon conveni col·lectiu del SISCAT

    Metges de Catalunya ha quantificat d’»èxit» la mobilització i insta a l’ICS i les patronals de la sanitat concertada – Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci Associació Patronal Sanitària i Social (CAPSS) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES) – a “escoltar el clam dels facultatius i atendre les reivindicacions legítimes i necessàries per millorar l’assistència als pacients i dignificar les condicions laborals dels professionals”. 

    Unes condicions que Antoni Pessarrodona, ginecòleg especialitzat en oncologia, denuncia d’una alta pressió assistencial: «ja no ens queixem tant del sou, perquè d’això ja ens hem acostumat, però no pot ser que estiguem tan mal valorats pels gestors». A més, ha criticat les conseqüències que pot arribar a tenir la falta de temps tant pels treballadors com per als pacients, qui veuen reduïda la qualitat de la seva assistència i també per tant la seva seguretat.

    Per la seva banda, Maite Clemente, que és metge anestesista, denuncia que en alguns centres com ara en el seu s’ha creat un conflicte al voltant de les guàrdies. El problema es divideix en tres característiques: que les hores de guàrdia no es cotitzen, «mentre que policies i bombers sí que ho fan»; que l’hora es paga a un preu inferior a l’hora ordinària; i que els estan obligant a retornar les hores de lliurança. Clemente explica que en sortir a les 9 hores de treballar, després de dur 25 hores seguides, no se’ls hi considera el dia de lliurança com un dia treballat. D’aquesta manera, se’ls hi acumulen hores a deure a l’empresa. En concret, un total de 4 hores per cada guàrdia, ja que les 4 restants per completar la jornada laboral van aconseguir guanyar-les. Mesura que segueix semblant insuficient.

    Aquests arguments són alguns dels que trobem entre les reivindicacions principals dels metges de la concertada que no estan satisfets amb el segon conveni col·lectiu del SISCAT signat el 21 de novembre per part de les patronals sanitàries i els sindicats CCOO, UGT i SATSE.

    Així ho ha volgut explicar Xavier Lleonart, president del sector d’hospitals de Metges de Catalunya i membre del comitè de vaga al finalitzar la manifestació:

    Les reivindicacions principals del sindicat de Metges de Catalunya serien:

    • Equiparar la jornada laboral anual dels facultatius (1.688 hores) a la que fan la resta de col·lectius professionals del conveni SISCAT (1.620 hores).
    • Regular el règim de jornada, distribució horària i descansos dels facultatius.
    • Fixar un límit màxim del número de visites diàries i un temps mínim per a atendre els pacients en l’atenció primària concertada.
    • Recuperar el poder adquisitiu perdut en els últims 10 anys a conseqüència de les retallades.
    • Establir un preu per a l’hora de guàrdia mèdica de presència física que iguali el valor de l’hora ordinària de treball, tal com han sentenciat el tribunals de justícia.
    • Implantar l’equiparació salarial total dels facultatius d’assistència primària i d’hospitals, en tots els conceptes retributius.
    • Millorar les retribucions variables per objectius.
    • Millorar els drets de conciliació de la vida laboral, personal i familiar.
    • Incrementar de 20 a 40 hores el permís retribuït per a formació i recerca.
    • Incrementar les mesures de salut laboral, en especial atenció els riscos psicosocials i la protecció de les dones embarassades i lactants.
    • Reduir la contractació temporal i precària.

  • Baròmetre del canvi de model

    El CEO, Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, i el CatSalut han publicat el “Baròmetre Sanitari de Catalunya. 1a onada 2016”, una enquesta que demostra tant el desconeixement que té la població del seu model sanitari com la clara intenció de les nostres autoritats sanitàries de mantenir aquesta ignorància per evitar que sigui qüestionat. A la pregunta P1, sobre quin és l’organisme responsable de l’assistència pública a Catalunya, el 40% respon que el CatSalut, el 8,5% que el Departament de Salut, un 31,4% que l’ICS i el 16,9% que no ho sap, a part d’un 3% que diu que el Ministeri. Prova de l’intent de mantenir la ignorància, la pregunta 28, sobre què cal fer amb el “sistema sanitari” de Catalunya. Tanmateix, hi ha una forta dosi d’esperança en les respostes. Sens dubte, la resposta “oficial”, la volguda pels enquestadors és “El sistema sanitari funciona bé, encara que són necessaris alguns canvis”, i obté un 48,6% dels vots. La que reclama canvis fonamentals, “encara que algunes coses funcionen” n’obté un 34,5% i, per què no?, podríem considerar que és la de qui vol un canvi de model, un percentatge encoratjador.

    Com ja explico al capítol “Catalunya en procés de desprivatització” del llibre “Se vende sanidad pública”, la ignorància sobre el model no és, ni de lluny, una exclusiva de la ciutadania sinó que, amb diferents dosis de mala fe, té múltiples manifestacions. Ara n’afegeixo una de nova a la llista. En una resposta a Marta Sibina, la diputada Míriam Nogueras va dir que el 90% de la sanitat catalana concertada està en mans d’entitats sense ànim de lucre. Vaja, que no calia que el conseller Comín s’emboliqués amb tot això de les entitats d’economia social ni que el Tercer Sector segueixi insistint a tenir prioritat en les contractacions. Una insistència, expressada recentment en aquest diari, que dissortadament oblida que el projecte de Comín inclou el foment de l’activitat privada als centres públics, un oblit impropi de persones amb sensibilitat social.

    Però el meu debat al Twitter amb Míriam Nogueras no va versar sobre la quantitat, ni tan sols sobre la qualitat social d’entitats com l’Església, les fundacions o les EBA, sinó sobre la falta de control que sobre elles exerceix el CatSalut. “I tant que ho controla, és l’asseguradora del sistema públic”, em va replicar. Resposta desencertada que demostra, per un cantó, que no va seguir els debats de la comissió parlamentària sobre les irregularitats de la sanitat on es va arribar ben al fons del concepte oficial d’autonomia de gestió, i per un altre que no es pot estar al mateix temps al Parlament espanyol i de regidora a l’Ajuntament de Cardedéu, perquè tots dos surten perdent. Fàcilment vaig trobar al web del meu sindicat una senzilla prova: la resposta del conseller Eduard Rius (pàg. 1946) a una interpel·lació d’ICV, de 1996 però plenament actual, on aquell reconeix que Salut no controla els concerts. Encara espero la resposta.

    El dia 13 va tenir lloc la primera assemblea de Rebel·lió Primària. A part de la inquietud al voltant de què cal fer per tal que aquest moviment doni els seus fruits, aconseguint canvis rellevants, el debat es va centrar molt en el punt 4 del manifest, en la seva referència a l’autonomia de gestió. Com he pretès demostrar insistentment, aquesta és una expressió tan desfigurada per la pràctica del model vigent que no l’hauríem de fer servir les persones que volem canvis substancials en la nostra sanitat. Utilitzant una expressió atractiva però carregada pel diable, ens han colat unes pràctiques perverses, autonomia als gestors per defraudar, o per dictar les seves pròpies normes sense control. Gestors nomenats a dit fins al punt que, en la primària de l’ICS, nomenen personal temporal per tal que tothom entengui que l’autonomia és limitada, la justa per seguir les ordres que vénen de dalt. Ateses les dificultats de capgirar el sentit dominant de l’expressió, caldria que deixéssim de fer-la servir. A més, no té en compte que en les decisions també també cal que intervingui la població. I si parlem de gestió participada? Descentralitzada? D’autoorganització?

    Exposava en el meu article anterior que, a nivell laboral, el greuge principal del model sanitari català són les diferents condicions laborals del personal, en funció de l’entitat gestora, i plantejava la necessitat de considerar com a empleat públic tot el personal que depèn del pressupost públic, tot el personal del SISCAT, i que conjuntament negociessin unes mateixes condicions laborals, evidentment a l’alça, amb l’autèntic patró, de moment el CatSalut, en espera d’un futur Servei Nacional de la Salut com cal o de la gestió, més directa encara, per part del Departament de Salut.

    Una recent entrevista a la responsable de comunicació de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya llença una galleda d’aigua freda sobre aquest projecte ara amplament compartit i confirma els meus seriosos dubtes sobre el paper de CCOO i ICV en el sí de la Marea Blanca, extensament explicats en aquell capítol de “Se vende sanidad pública”. La representant de CCOO diu (minut 4:23) que el personal del Trueta és de l’ICS, estatutari, i ho ha de continuar sent i el del Santa Caterina, l’hospital de l’IAS situat al Parc Martí i Julià al costat del qual podria anar a parar el nou Trueta, és laboral i “això s’ha de mantenir”, que les equiparacions sempre són a la baixa… Vaja, una maledicció, no sabem si del Suprem, del diable o de CCOO. Amb aquesta moral de derrota no anem enlloc. L’enquesta del CEO dóna més perspectives que CCOO.

  • La publificació de la sanitat catalana

    Des de l’inici de la legislatura s’ha parlat molt de la “desprivitatizació” de la sanitat pública catalana, de com el conseller de Salut Toni Comín aposta per una sanitat pública a diferència de governs anteriors o fins i tot dels seus propis socis de govern. Malgrat que no renovar els convenis amb Quirónsalud de la Clínica del Vallès i de l’Hospital General de Catalunya pot arribar a ser una bona iniciativa, en la seva execució cal garantir els drets dels i les treballadores públiques, que són les qui han aguantat la qualitat del sistema sanitari tot aquests anys de retallades. I és més, la privitatització de la sanitat pública va més enllà d’aquests centres hospitalaris i aquesta empresa en concret.

    L’anomenat consens amb què es va dur a terme el desplegament competencial del sistema sanitari català va establir que una part molt important de la gestió i provisió de la sanitat no es faria per organismes pertanyents directament a l’administració pública, sinó per entitats de diferent naturalesa jurídica, tan públiques com privades, que atendrien a la població amb cobertura de pública. D’aquí és on es va crear el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), un espai d’experimentació de la col·laboració público-privada. De manera, que més d’un 60% de la despesa del sistema de salut català en la provisió de serveis és en forma de concerts a diverses entitats proveïdores de naturalesa jurídica diversa. Per tant, és important remarcar que la privatització de la sanitat pública prové de la seva gènesi.

    La CUP Crida Constituent ha defensat sempre la titularitat, gestió i provisió públiques de la sanitat catalana, i entenem que el desgavell, les portes giratòries i els molts (massa) indicis de corrupció tenen a veure amb la diversitat, que alguns diuen, de proveïdors, però sobretot en la borrosa línia existent entre allò públic i allò privat. No es tracta d’ordenar allò existent, sinó que es tracta de garantir que la sanitat pública catalana és això, i que per tant, no es generen pacients de primera i pacients de segona (i fins i tot tercera) en funció de la capacitat adquisitiva, que no hi ha empreses que s’enriqueixen a costa d’un dret bàsic, que a més no està ben cobert, i que els i les treballadores tenen unes condicions dignes per dur a terme un bon servei.

    Quan a Catalunya es parla d’un sistema divers de proveïdors, el que es fa és incorporar i defensar una gran majoria d’empreses, fundacions i entitats de propietat diversa on per tant, el poder de decisió està en els òrgans de govern i on existeix el dret d’apropiació de l’excedent d’explotació, els beneficis. És més es defensen una sèrie d’entitats amb diferent grau d’autonomia de gestió i per tant, amb una capacitat diferent per decidir autònomament l’assignació interna dels recursos disponible, sent elles i no l’Institut Català de Salut (ICS) qui en defineix les prioritats. A més, aquesta autonomia de gestió el que augmenta és l’opacitat del servei públic i no facilita el rendiment de comptes, un element primordial en qualsevol servei públic.

    Això ho hem pogut veure en infinitat de consorcis sanitaris entre entitats públiques, com el del Maresme, on aquesta forma de gestió s’utilitza per entrar de ple a competir amb altres proveïdors sanitaris, de manera que es redueix l’activitat assistencial, les ràtios de personal per tractar als pacients, el cost del personal, i a més es regeixen en part pel dret privat com a eina per eludir la normativa en contractes públics, normalment més restrictiva. Així, aquest sistema de gestió ha facilitat l’existència d’espais de mercantilització on sota l’argument d’infrafinançament, les externalitzacions de serveis auxiliars (bugaderia, neteja, cuina…) han augmentat exponencialment i han acabat en unes poques mans, sempre les mateixes. Quants serveis de cuina dels hospitals catalans són gestionats per SERHS, empresa coneguda en part pel cas Bagó?

    El debat sobre la “desprivatització” de la sanitat pública hauria d’anar més enllà de les empreses amb ànim de lucre. Què fem amb totes les fundacions amb fons privats o públics que gestionen serveis sanitaris? N’hi ha prou amb dir que són sense ànim de lucre per avalar la seva presència al SISCAT? Una panoràmica de qui són totes aquestes fundacions ens serviria per veure que més enllà de qui ostenta la titularitat de la gestió d’hospitals, centres d’atenció primària (CAP) i d’altres serveis totes aquestes fundacions formen part d’entramats empresarials que de manera indirecta obtenen beneficis d’aquesta gestió d’un servei públic. A més, si la voluntat d’un servei públic és també la rendició de comptes, la transparència i en definitiva, hauria de ser també el control ciutadà, la forma jurídica de fundació no ha estat, és ni serà una entitat democràtica ni participativa. Podem analitzar el cas de la Fundació Santa Tecla, per exemple, llargament denunciat per la CUP d’el Camp de Tarragona. Una fundació que crea al seu voltant un entramat d’empreses que són després contractades per desenvolupar diferents serveis en els diferents centres que gestiona. La perversió del sense ànim de lucre convertit en ànim de lucre en un segon terme.

    Davant tot aquest panorama, i amb una suposada intenció de millorar el finançament, es busquen estratègies per reduir les despeses i s’explora (i en alguns llocs s’implementa gradualment) la provisió d’atenció privada al sector públic, de manera que es facilita la doble activitat dels professionals mèdics que pot afectar l’activitat duta a terme de forma pública. Així, quan es fa activitat privada a un centre públic es tendeix a posar com a excusa la defensa de la sanitat pública i no s’explica mai que això genera pacients de primera, de segona i fins i tot de tercera a través de l’ús que es fa de les llistes d’espera, i que per tant, facilita que aquells qui tenen més recursos tinguin accés més ràpid a la sanitat un cop han entrat per la porta d’un centre sanitari públic. De manera, que amb les dues velocitats en l’atenció i la doble activitat dels professionals mèdics es produeix una fal·làcia, i en lloc de millorar la sanitat pública el que s’acaba generant és un augment de les llistes d’espera, pot propiciar encara més les derivacions a la privada i en definitiva, aprofundeix en les desigualtats ja existents.

    Per tant, aquest debat sobre la “desprivatització” de la sanitat és coix i molt, massa. Més enllà de fer fora del sistema públic a les empreses amb ànim de lucre (i que hauríem de fer no només amb els dos hospitals fins ara esmentats), cal abordar com es tracten totes les entitats i empreses que actualment són les titulars de la gestió de la majoria d’hospitals del SISCAT, i de molts dels CAP també, i cal sobretot, evitar que empreses privades operin als centres públics. L’intent iniciat l’anterior legislatura per Boi Ruiz per tal de regular i autoritzar l’activitat privada és la manera de continuar sense establir, de manera voluntària, la diferència entre allò públic i allò privat, i per tant, de facilitar que uns pocs facin negoci d’un dret bàsic pagat amb les arques públiques.

    En definitiva, si volem salvaguardar el caràcter públic del model, l’única via per assegurar els drets és exercint el control per via directa, és assumir la necessitat d’una única xarxa pública, que expulsi el lucre de la xarxa clientelar que ha existit fins ara. El debat sobre el model sanitari és un debat ideològic, evidentment. Dir el contrari és una fal·làcia. Es tracta de discutir si la sanitat pública està al servei de la població o si està al servei de les empreses sanitàries que porten anys repartint-se el pastís.

  • El TSJC reconeix la plena legalitat del conveni català de la sanitat concertada

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    El conveni de la sanitat concertada de Catalunya ha estat ratificat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Aquest organisme ha desestimat la demanda de Metges de Catalunya –a la qual es van adherir CATAC-CTSC, FAPIC, SAE i USOC- per impugnar l’acord col·lectiu amb les entitats integrants de la sanitat concertada de la xarxa d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). Per tant, el tribunal reconeix la plena vigència del pacte signat el passat 28 de maig de 2015 pels sindicats CCOO, UGT i SATSE, i les patronals UCH, CAPSS i ACES. El conveni, que regula les condicions de treball de gairebé 50.000 treballadors i treballadores del sector a Catalunya, està en vigor des d’inicis d’estiu i tindrà vigència fins al 31 de desembre del 2016.

    En la seva demanda, el sindicat Metges de Catalunya demanava la nul·litat de tot el conveni. Entre d’altres, al·legava que s’havia vulnerat la seva llibertat sindical perquè no havia estat convocat a la reunió celebrada el maig del 2015 per a la redacció de l’articulat. La sentència assenyala que aquest sindicat “tenia coneixement de la reunió i no va sol·licitar participar en ella perquè prèviament havia manifestat el seu rebuig a la proposta mediadora, de manera que no es pot afirmar que fos exclòs”, afirma la UGT de Catalunya en una nota feta pública.

    El sindicat de tradició socialista explica que va signar el conveni perquè considera que recupera l’essència de l’extint conveni de la XHUP (Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública) i inclou les principals reivindicacions del sector: l’àmbit d’aplicació engloba les activitats hospitalària (antiga XHUP), primària, sociosanitària i salut mental del sector concertat; i arrenca a la patronal el compromís de fer repercutir l’augment del 3,6% de les tarifes directament en les retribucions dels treballadors i les treballadores. De fet, un dels punts que va permetre desencallar les negociacions i obtenir la signatura dels sindicats va ser precisament aquest ja que els treballadors recuperaven els nivells salarials del 2008, que tenien amb el VII conveni de la XHUP i suposava un augment del 5%.

    La negociació del conveni es va emmarcar en un moment de tensió entre treballadors i les patronals. Les empreses del sector sanitari, que tenen gairebé com a únic client l’administració de la Generalitat van aplicar en el moment més cru de la crisi una retallada directa del 5% dels salaris, coincident amb la que el Govern català va fer als seus treballadors. L’acció va causar una forta repulsa perquè els empleats i els sindicats que els representen consideraven que tot i tenir una dependència de l’administració no els havia de ser aplicada la rebaixa, cosa que va suposar que es presentessin denúncies judicials, algunes de les quals fallades en favor de les posicions sindicals.

    Per la seva banda, el sindicat Metges de Catalunya va considerar en el seu moment que el conveni signat per la resta de sindicats i les patronals no incorporava cap de les reivindicacions i mesures plantejades pels representants del col·lectiu mèdic. Segons va explicar a Catalunya Plural en aquell moment el vicesecretari general de MC, Xavier Lleonart, “el redactat ignora que el preu de l’hora de guàrdia no pot ser inferior al preu de l’hora ordinària” També exigien que el CatSalut fos part de la mesa negociadora i que les condicions retributives fossin, com a mínim, les mateixes establertes en el VII Conveni de la XHUP i es regulessin les jornades i descansos del personal sanitari.

  • Activitat privada als centres sanitaris públics per la porta del darrere

    Isabel Vallet i Eulàlia Reguant són exdiputada i diputada de la CUP

    Els pressupostos del 2016 porten una sorpresa amarga per la sanitat pública. L’avantprojecte de llei de mesures fiscals, la norma que acompanya els pressupostos i que modifica una vuitantena d’articles de lleis existents, possibilitarà la utilització per part de la sanitat privada de les instal·lacions dels centres sanitaris públics.

    En concret, l’avantprojecte que el Govern aprovarà abans de final de mes modificarà l’article 51 de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), que regula el patrimoni del Servei Català de la Salut. La modificació habilitarà que el Director del CatSalut, “pugui autoritzar amb una simple resolució l’ús dels béns immobles del seu patrimoni, ja siguin propis o adscrits, vinculats a la prestació de serveis de salut per les entitats proveïdores de serveis sanitaris”.

    A qui pot autoritzar aquest ús? La norma, de moment, no ho diu. És a dir, no diu a qui beneficia aquesta modificació sobre l’ús del patrimoni públic. El que sí que diu però és que «pot establir el caràcter gratuït o amb contraprestació de l’ús autoritzat».

    Per què diem que això pot ser greu? El patrimoni del Servei Català de la Salut és públic, i s’usa per dur a terme activitat sanitària pública. La introducció d’aquesta modificació permetrà que aquest patrimoni ja no només sigui usat per fer activitat sanitària pública sinó també per fer-ne de privada.

    Ho permetrà perquè la norma no fa cap menció sobre qui pot usar o no el patrimoni públic, i perquè no exclou expressament l’aprofitament privat per generar beneficis d’aquestes infraestructures públiques. A més, inclou un precepte destinat a orientar el patrimoni a la utilització privada: quin sentit tindria exigir una contraprestació per la utilització del patrimoni del CatSalut?

    Estem davant d’un altre intent de permetre i regular la realització d’activitat privada als centres sanitaris públics, com ho va fer al seu dia la Instrucció 5/2015. La instrucció entrava en vigor l’1 d’abril de 2015 i va quedar suspesa per ordre del Parlament el 7 de maig passat mitjançant una resolució que deixa «sense efecte» fins que no «se sotmeti a debat i aprovació en seu parlamentària la regulació de l’activitat sanitària privada en centres sanitaris del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT)”. El SISCAT és la xarxa de centres d’utilització pública, encara que la seva titularitat també pot ser privada o público-privada.

    Si l’objectiu d’aquesta modificació inclosa en l’avantprojecte de llei d’acompanyament de pressupostos no és facilitar l’activitat privada en els centres sanitaris públics evitant-ne així el debat públic, cal ser explícit en la prohibició de l’ús del patrimoni públic per part de la sanitat privada.

    La voluntat de fer activitat privada als centres sanitaris i a les instal·lacions públiques tornava a estar sobre la taula al Pla de Xoc de Junts pel Sí. “L’assistència sanitària privada en centres, serveis i establiments del SISCAT és una font d’ingressos pel sector sanitari públic que si es regula adequadament té un impacte positiu en la reducció de les llistes d’espera», deia el punt 31 del document de JxSí.

    Hem de recordar a més, que aquesta voluntat de fer activitat privada arriba després d’anys intensos de retallades i de precarització de la sanitat pública i d’afavoriment deliberat de la sanitat privada. Així, des del començament de la crisi, els centres sanitaris total o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de forma important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. Des de 2010, el pressupost del Departament de Salut s’ha aprimat més de 1.000 milions i ha passat d’un total de 9.548 milions als 8.467 d’enguany, un 11,3% menys.

    Mentrestant, s’ha disparat el nombre de derivacions de pacients cap a centres privats –més de 16.000 només el 2014–, així com el negoci amb fons públics de grups amb ànim de lucre, amb IDC Salud (l’antiga Capio) com a màxim exponent. El grup ha passat d’ingressar menys de 56,5 milions el 2008 –a través dels convenis o contractes amb el Servei Català de la Salut– a ingressar-ne gairebé 82 el 2013, un 45% més. En època de recessió econòmica, també ha crescut el volum de persones amb assegurances mèdiques privades.

    Aquest panorama ens dibuixa que més del 24% del pressupost de Salut, en concret 2.450 milions d’euros, es deriven a la sanitat privada. I això genera una xarxa de sanitat privada parasitària, ja que les mútues i altres empreses privades sanitàries poden prestar serveis als seus clients sense haver d’assumir costos d’inversió en infraestructures, per tant els hi surt més barat i poden aconseguir més clients oferint preus més baixos. Ens trobem doncs que amb els recursos de tots es permet el lucre d’uns pocs, on ofereixen uns serveis assistencials de menys qualitat per abaratir costos i així poden generar més benefici. Negoci rodó.

    El que es vol aprovar mitjançant la llei de mesures fiscals és doblement greu: pel contingut però també per la metodologia, per no plantejar el debat obertament i de cara sobre si volem o no activitat privada als centres sanitaris públics. Incloure-ho a la llei d’acompanyament dels pressupostos és una manera de colar-ho per la porta del darrere.

    Conseqüències en les llistes d’espera i en l’equitat d’accés

    Més enllà d’això, no podem deixar d’explicar quines implicacions tindrà que es possibiliti la utilització de les infraestructures públiques per fer sanitat privada.

    Suposarà un augment de les llistes d’espera si els centres han d’atendre més activitat. A més, es genera una doble llista d’espera, una per aquelles persones que no volem pagar i una per les persones que vulguin i puguin pagar. Els nostres drets sanitaris dependran dels nostres recursos econòmics, cosa que farà augmentar la desigualtat en l’accés a la salut. Les classes populars veurem empitjorat el nostre accés a la sanitat pública, i en conseqüència la nostra salut.

    Les instal·lacions pagades amb recursos públics estaran al servei dels interessos econòmics privats. Així, es blinda una pràctica molt comuna durant els anys de Boi Ruiz al capdavant de Salut: els quiròfans que es tanquen a les tardes per la sanitat pública a causa de les retallades s’obren per pacients de pagament. Amb l’adopció de criteris de «sostenibilitat» i «d’eficiència» el concepte de «servei públic» es dilueix en favor del concepte de «servei de mercat».

    Aquesta mesura que el Govern vol aprovar per la utilització de les infraestructures del servei de salut és un més dels tripijocs per no situar una diferenciació clara entre allò públic i allò privat. Que una mateixa infraestructura, i està per veure si també el personal sanitari (com és el cas de Barnaclínic) hagin de respondre a interessos públics i a interessos privats facilita que es confonguin aquests dos ja que no s’estableix una línia de separació clara sobre on comença allò privat i on acaba.

    Recordem que el confusionisme d’interessos públics i privats és una de les conductes facilitadores de la corrupció en sanitat dels últims anys, així casos com INNOVA de Reus,i molts altres. Són un exemple de no establir la separació entre allò públic i allò privat, de gestionar allò públic com si fos privat.

    Si aquesta mesura s’aprova, l’acceleració i sobretot la normalització de l’activitat privada a càrrec dels pressupostos públics estarà garantida. Si no volem que amb la nostre salut se’n faci un negoci, és a les nostres mans aturar-ho: diguem no a l’activitat privada en els centres públics.

  • L’ambiciós (i complicat) pla del Govern en salut

    Aquest dimarts l’executiu català ha presentat el Pla de Govern per aquesta legislatura de només 18 mesos. En matèria de Salut els objectius són quatre: (1) Garantir un sistema de salut universal, públic i equitatiu, (2) Potenciar un sistema transparent, participatiu i sostenible, (3) Reforçar un sistema de qualitat assistencial basat en l’R+D+I i (4) Impulsar les polítiques de prevenció i promoció en salut. Les mesures i normes concretes que acompanyen aquests objectius no són poques i la gran majoria encara estan per fer. Entre les diferents mesures hi ha la Llei de Salut i Social de Catalunya, definir les bases d’una hipotètica Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris, el Pla Director d’Urgències o el Decret català que reguli la indicació, ús i autorització de la prescripció infermera -en aquesta última hi ha un preacord-.

    Amb tot, els principals reptes per a Comín al capdavant de la Conselleria seran probablement els d’aplicar i complir amb el Pla integral per a la reducció de les llistes d’espera, d’una banda, i «desprivatitzar» el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), de l’altra, dos objectius que ja duia el Pla de Xoc final presentat per Junts pel Sí i que són les dues grans espases del govern de Comín.

    Reduir les llistes d’espera

    A principis d’abril Comín va presentar el Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries. Aquest pla, d’acord amb el que preveia el Pla de Xoc, fixa com a objectius reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a primera visita i proves diagnòstiques, i un 10% el nombre de persones que esperen ser operades. Com? Amb activitat addicional. Concretament 30.000 proves diagnòstiques, 20.000 operacions quirúrgiques i 300.000 visites a consultes externes més que l’any anterior (2015). Amb aquest increment de l’activitat es preveu que el temps mitjà d’espera per a la diagnosi passi de 71 dies a 35 i que en el cas de l’espera per la consulta a l’especialista (consultes externes) el temps mitjà passi de ser 163 dies a ser 82. És a dir, que per exemple segons el pla, es passaria d’haver d’esperar de mitjana cinc mesos i mig a esperar-ne uns dos i una mica més en el cas de la visita a l’especialista. En qualsevol cas els càlculs són sobre el temps mitjà d’espera, fet que significa que hi ha casos en els quals el temps d’espera és més de sis mesos i fet que significa també que encara que es redueixi el temps mitjà pot seguir havent-hi casos de persones que superen els terminis màxims d’espera garantits, com passa actualment.

    Al desembre del 2015 hi havia a Catalunya 153.103 persones esperant per ser operades. Entre les intervencions quirúrgiques amb major llista d’espera, segons dades de Salut, hi ha les operacions de cataràctes, pròtesi de genoll o les d’hèrnies abdominals (21.070, 7.741 i 6.530 persones en llista, respectivament). Destaca que de les 153.103 persones que estaven esperant per una operació, en 119.263 casos es tracta d’intervenció amb termini de referència. D’aquests, 15.921 portava més d’un any en llista d’espera. En molts casos se superen els temps màxims que la xarxa sanitària pública ha de garantir pel que fa a l’accés a les operacions. Per exemple, per una operació de pròtesi de genoll el termini d’accés garantit és igual o inferior a 180 dies i segons dades de Salut a desembre de 2015 hi havia 2.918 pacients que ja feia més de 180 dies que eren en llista d’espera – un 37% dels pacients en llista per aquest tipus d’intervenció-. En el cas de les persones que eren en llista d’espera per fer-se una prova diagnòstica -117.235- 22.178 porten entre tres mesos i un any d’espera i 2.288 fa més d’un any que esperen.

    Tot i que en el pla de govern no consta, Comín va dir en la seva primera intervenció al Parlament que més enllà de reduir les llistes el compromís del govern passava per complir tant els temps de garantia com els de referència. «El percentatge de compliment és molt alt però no és absolut», va admetre llavors respecte de la situació d’espera actual. El pla presentat aquest dimarts tampoc no entra en percentatges i es limita a parlar d’una «millora de la situació de les persones en llista d’espera per a intervenció quirúrgica, prova diagnòstica o visita a l’especialista» però fonts del Departament de Salut asseguren a aquest mitjà que el compromís segueix sent l’inicial i es remeten al que diu el Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries.

    Ara bé, el gran obstacle per dur a terme aquest pla és que està completament condicionat a l’aprovació de nous pressupostos. El càlcul que fa Salut és que es necessiten 100 milions d’euros per fer-ho i ja en la presentació del pla fa unes setmanes va deixar clar que si no hi havia aquests 100 milions d’euros més el pla de millora no es farà. “Amb una situació de pròrroga pressupostària no disposarem de 100 milions addicionals i per tant tots aquests compromisos no es podran fer efectius. Això no és una decisió política d’aquesta conselleria, sinó que és una dada de la qual no tenim cap possibilitat de maniobra”, va dir llavors Comín. Si finalment hi ha el pressupost necessari el pla es farà en un termini de 12 mesos des de l’aprovació dels nous comptes.

    Treure l’afany de lucre de la xarxa d’atenció pública

    Una altra de les mesures que inclou el pla de govern presentat dimarts és la «garantia que la llista de centres hospitalaris integrats en el SISCAT no inclou centres privats amb ànim de lucre». Actualment, a la llista de centres que ofereixen activitat dins del SISCAT -la xarxa d’atenció pública- hi ha centres de titularitats diverses. Els que tenen afany de lucre són: la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica de Ponent, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès. En la seva primera intervenció davant la Comissió de Salut al Parlament, Comín va fer referència als convenis amb la Cínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya, del grup QuirónSalud. Pel que fa a la resta de casos, fonts del Departament de Salut asseguren que «s’estan estudiant i analitzant els contractes» i que el cas de l’Hospital Universitari Sagrat Cor «és especial donat que, entre d’altres motius, té població de referència».

    La complicació d’aquesta mesura passa per la complexitat de concretar com els centres públics poden absorbir activitat que ara deriven a centres amb afany de lucre. Segons va anunciar aquest dijous Comín, després d’una interpel·lació parlamentària del PSC sobre la reordenació dels centres del SISCAT, l’activitat que actualment deriva l’Hospital Taulí de Sabadell a la Clínica del Vallès (2.128 pacients el 2015) i a l’HGC (16 pacients el 2015) serà absorbida per centres de la xarxa pública del Vallès. Concretament, segons Comín, es necessiten 68 llits i cinc quiròfans addicionals per assumir l’activitat i «sobren llit» ja que el Consorci Sanitari de Terrassa té 131 llits disponibles, la Mútua de Terrassa 96 i el Taulí 68.

    Està previst que aquests centres assumeixin l’activitat quan acabin els contractes que té actualment el CatSalut amb la Clínica del Vallès (el 15 d’agost) i l’Hospital General de Catalunya (l’1 de gener del 2017). Amb aquest anunci dijous Comín descartava la possibilitat que Salut llogui espais a aquests operadors privats per absorbir l’activitat dels centres exclosos del SISCAT, una informació que el Comitè d’Empresa del Taulí va assegurar que s’estava estudiant des de la direcció. Pel que fa al Sagrat Cor, Salut reconeix necessitar més de temps per decidir com canalitzar la important demanda que ara absorbeix -a més, el contracte amb aquest hospital és fins al 2022-. L’Hospital Sagrat Cor és dels que acull més pacients traslladats d’un altre. Concretament, dels 2.139 pacients que van ser-hi derivats prop de la meitat, 1.011, provenien l’Hospital Vall d’Hebron i 454 de l’Hospital de Bellvitge, tots dos centres de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    Sobre algunes propostes, com el de fer un decret català d’infermeria o el de tramitar una llei d’universalització de l’assistència sanitària, ja s’han fet uns primers passos des del govern però encara cal veure el text definitiu i que s’aprovi. També s’han posat en marxa alguns estudis, com per exemple, el que seguint els passos de la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona -que va publicar un mapa de l’estat de la privatització de la sanitat a la ciutat- preveu fer un mapa de «la privatització» a tot Catalunya.