Just Deploy It!

Etiqueta: sistema sanitari català

  • Els missatges sobre el sistema sanitari públic i la publicitat

    Semblaria que la ciutadania s’ha de defensar mentalment dels missatges que pretenen transmetre els líders i les institucions polítiques sanitàries de la mateixa manera que ho hauria de fer amb els de les marques de rentadores, perfums i altres articles que, per posar un exemple, proliferen als mitjans de comunicació durant les setmanes prèvies a les festes nadalenques.

    La qüestió és que, en el cas del sistema sanitari públic, els missatges no solament són de tipus positiu, també n’hi ha de negatius, fins hi tot escatològics, que ens amenacen amb tots els desastres del món si les iniciatives d’una o altra formació política arriben a bon port.

    A l’àmbit sanitari la contraposició dels missatges arriba a límits estratosfèrics quan, per exemple, l’equip governamental estatal o autonòmic de torn anuncia una determinada actuació o, pel contrari, l’oposició critica l’acció o l’omissió oficial davant d’una situació concreta.

    Necessitem  més serenitat, uns missatges més equànimes que, sense perdre la identitat ideològica i política, siguin capaços de traslladar a la població una imatge més real de la situació, sense alarmismes injustificats.

    És clar que no es poden tancar els ulls davant del creixement de les llistes d’espera, que dificulten més i més l’accessibilitat raonable als serveis, el deteriorament continuat de l’atenció primària i comunitària, la medicalització excessiva d’unes polítiques sanitàries que cada vegada són menys transversals i intersectorials i, sense pretendre ésser exhaustius, davant d’uns professionals sanitaris que estan cada dia més insatisfets amb la seva professió.

    Però amb tot no es pot caure en el catastrofisme i oblidar que, malgrat els seus greus problemes, el nostre sistema sanitari, almenys de forma comparativa amb altres països del nostre entorn, es troba entre els millors en termes d’amplitud de la seva cartera de serveis gratuïta i de la qualitat de l’assistència que es presta a la població.

    Cal fugir del pessimisme col·lectiu i individual que ens podria conduir a la crítica destructiva i treballar de forma positiva i constructiva, en la millora del nostre sistema sanitari i en la generació d’unes polítiques de salut que potencien el benestar i qualitat de vida de la població.

    De la mateixa forma que la publicitat té com a objectiu principal transmetre les bondats de determinats productes i serveis per fer-los atractius a la ciutadania perquè els compri i utilitzi, els polítics, les organitzacions professionals i els mitjans de comunicació han de prioritzar la transmissió de missatges positius sobre el nostre sistema sanitari públic, afirmació que no es contradiu amb la necessària crítica vers els seus aspectes negatius.

    Arribats a aquest punt sembla convenient reflexionar sobre el fet que les crítiques, a vegades massa àcides, sobre el funcionament del nostre sistema sanitari públic poden afavorir la desafecció de capes significatives de la població i el seu pas irreflexiu a la sanitat privada.

    Cal, en definitiva, continuar amb l’anàlisi crítica del nostre sistema sanitari públic però sense perdre de vista que s’ha de fer des d’una perspectiva assertiva (no sempre negativa com deia un entrenador de futbol del Barcelona) en la que sempre predominin les propostes de millora sobre les crítiques dels seus aspectes problemàtics.

  • La pandèmia a Barcelona i Catalunya: cal crear un Servei Nacional de Salut

    En pocs mesos la pandèmia s’ha convertit en una crisi global però d’efectes desiguals. El seu devastador impacte s’aprecia en el Regne d’Espanya on, en comparació amb anys anteriors, s’ha produït un elevat excés de mortalitat de 50.000 morts (només Perú i Equador estan per darrere), o a Barcelona, on l’excés de mortalitat és del 158% (sobretot als districtes de Nou Barris i Horta-Guinardó). Fins a mitjans d’agost, havien mort a les residències geriàtriques espanyoles per Covid-19 gairebé 20.000 persones, el 68% de les morts oficials registrades a Espanya (el 72% a Catalunya).

    Però el coronavirus no afecta tots per igual, com sovint es diu, sinó que amplifica desigualtats ja existents, generant una «pandèmia de desigualtat». I és que a Espanya i Catalunya una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes. A Barcelona, ​​les necessitats més extremes estan cobertes, però romanen moltes altres lligades a la pobresa i la desigualtat. Abans de la pandèmia, 72.000 llars dedicaven més de la meitat dels ingressos a pagar l’habitatge, gairebé dos terços dels treballadors precaris tenien un sou tan migrat que no podien cobrir cap imprevist, i milers de persones estaven en situació d’emergència habitacional o sense llar. No és estrany, doncs, que els barris pobres tinguin una esperança de vida de 7 a 9 anys menor que la dels rics, ni que siguin també els més afectats per la pandèmia. Obrers, repartidors, migrants, treballadores del sector turístic i serveis… amb pitjors habitatges i menys recursos, van anar a treballar sota una situació de risc (els barris pobres van triplicar la mobilitat dels rics). I tampoc és estrany que la taxa d’incidència de la Covid-19 de Nou Barris sigui gairebé tres vegades més elevada que la de Sarrià-Sant Gervasi. Per què aquesta calamitat després d’escoltar tan sovint que teníem un dels millors sistemes de salut del món?

    La pandèmia ha mostrat les debilitats dels serveis públics d’atenció sociosanitària (diagnosticar, curar, rehabilitar, tenir cura), i de salut pública (prevenir malalties, protegir, promoure i restaurar la salut col·lectiva). Val a dir que a Barcelona, ​​Generalitat i Ajuntament tenen competències i responsabilitats molt diferents. El Consorci Sanitari de Barcelona gestiona centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària que estan sota control de la Generalitat; per la seva banda, l’Agència de Salut Pública de Barcelona s’encarrega, entre altres funcions, de la salut pública i dels serveis socials bàsics no especialitzats, i està sota control de l’Ajuntament. Quina ha estat la resposta de la Generalitat durant els mesos de la pandèmia? S’ha abusat d’eslògans publicitaris, s’ha insistit en la responsabilitat de la prevenció individual, i s’ha confiat que, després del confinament total, arribaria el «millor escenari» i que l’estiu eliminaria el virus. Moltes accions han estat tardanes, improvisades i deficients. Per exemple, no atendre les recomanacions de científics (l’epidemiòloga Magda Campins va assenyalar que es necessitaven molts més rastrejadors, i l’epidemiòleg Oriol Mitjà va apuntar que, per poder assessorar-los, el Departament de Salut va ser «un palau infranquejable») i institucions (el rebuig a acceptar rastrejadors per part de l’Ajuntament de Barcelona), la inexplicable deixadesa a aplicar massivament tests diagnòstics, o en fer desconfinamientos amb massa rapidesa per pressions econòmiques, sense la planificació i sense els recursos (personal sociosanitari, rastrejadors, etc.) de salut pública adequats.

    Així doncs, ni es va aplicar una lògica predictiva i preventiva basada en l’atenció primària, la salut pública i la «salut en totes les polítiques», ni es van planificar ni van finançar programes integrals i massius de vigilància epidemiològica amb inspectors i sancions, ni es van fer programes massius d’educació sanitària, anàlisi de desigualtats, i l’acció comunitària. Amb tot, el problema de fons té a veure amb el model de salut de la Generalitat, que és mercantil, biomèdic, individualista i hospitalocèntric, i que es caracteritza per parasitar el sistema públic i precaritzar i retallar la sanitat pública, els serveis socials i la salut pública. Tenim una sanitat pública infrafinançada, precaritzada i mercantilitzada. Un exemple il·lustratiu és el fracàs del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM, telèfon 061 / Salut Report), una empresa pública que compra serveis a empreses privades en operacions bastant tèrboles (des de 2015, Ferrovial ha rebut desenes de milions d’euros, que encara són més arran de la pandèmia), alhora que s’apropia de funcions d’una atenció primària menyspreada, sobrecarregada i severament infrafinançada.

    Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha anat bàsicament a remolc de les decisions de la Generalitat, sense promoure un debat crític, valent i audaç de canvi de l’actual model socioeconòmic amb l’ajuda dels moviments socials comunitaris. No obstant això, ha ajudat en la gestió de la crisi sanitària (oferint informació, habilitant pavellons com hospitals, realitzant tests, oferint atenció psicològica, oferint equipaments municipals a col·legis, etc.), i ha invertit prou recursos en ajudes socials (35 milions en aliments, emergència social i habitacional, i 10 en cultura), la reactivació econòmica (30 milions), la cultura (10 milions), i en fer canvis ambientals (15 milions en millores de l’espai públic i la mobilitat).

    La pandèmia és una crisi sanitària que pot derivar en una crisi pitjor i en la qual trigarem a conèixer tots els efectes de tsunami pandèmic i les seves diferents «onades» sanitàries i socioeconòmiques: contagis, malalties, col·lapse sanitari i morts; ajornar intervencions i problemes de salut; i els efectes dels confinaments, la situació escolar i la crisi econòmica. Però hi ha una cosa clara: cal canviar amb urgència un model de salut que és injust i ineficient. Tal i com reclama el Fòrum Català d’Atenció Primària, cal convertir el Servei Català de la Salut en un Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC) ben finançat, transparent, amb una provisió totalment pública i que integri tots els subsistemes existents; un SNSC basat en l’Atenció Primària i Comunitària, els Serveis Socials i la Salut Pública, que garanteixi serveis efectius i amb equitat, que desmedicalitzi la salut alhora que potenciï la fabricació pública de medicaments i materials. La deficient gestió de la pandèmia realitzada té molt a veure amb un model neoliberal que cal eliminar, però la crisi i els seus desiguals efectes s’associen, de fet, amb una crisi civilitzatòria (de salut, cures, econòmica, ecològica i política) que cal comprendre i canviar. Barcelona i Catalunya haurien de jugar un paper clau en aquest canvi, promovent reformes imprescindibles i construint una visió alternativa de llarg abast on conflueixin les forces polítiques transformadores amb la participació fonamental de les organitzacions socials.

    Aquest article va ser publicat originalment a la revista Carrer amb el títol «Barcelona i Catalunya Davant la pandèmia: Cal un Servei Nacional de Salut». Llegeix-lo en castellà a la revista Sin Permiso

  • Marc Ramentol, nou secretari general del Departament de Salut

    Marc Ramentol, fins ara director general de la Direcció General de Professionals de la Salut del Departament de Salut, serà el nou secretari general, en substitució de Laura Pelay. El càrrec que fins ara ocupava Ramentol serà ocupat per Montserrat Gea, actual presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida

    Segons ha informat el Departament de Salut, el relleu, que s’ha pactat de comú acord entre la consellera Alba Vergés i Pelay, té com a objectiu reforçar encara més el Departament per als propers mesos (que principalment estaran centrats en la lluita contra la COVID-19) i també potenciar les reformes necessàries per enfortir el Sistema de Salut de Catalunya. Segons informa la Conselleria, Vergés i Pelay feia setmanes que ja parlaven d’aquesta decisió amb l’objectiu de refrescar i renovar l’equip davant la previsible segona onada de COVID que pot haver-hi aquesta tardor-hivern i després d’uns mesos molt intensos.

    La consellera Vergés ha destacat la «gran tasca que ha realitzat Pelay en els dos últims anys i mig al capdavant de la secretaria general, enfortint la coordinació dins del Departament i la relació amb les altres conselleries del govern». La consellera també ha remarcat que Pelay ha treballat per desplegar els eixos d’aquesta legislatura (com l’enfortiment de l’atenció primària, les polítiques de gènere en salut o els professionals) i els últims mesos ha estat liderant, conjuntament amb el Departament d’Interior, el pla PROCICAT per a fer front a la COVID.

    Ramentol ocupava la Direcció General de Professionals de la Salut des del mes de desembre del 2018. Un dels principals projectes que ha impulsat ha estat el Fòrum de Diàleg Professional, que va aglutinar més de 70 entitats i que va presentar un full de ruta de polítiques professionals per als propers anys. També cal destacar l’aposta pel creixement de l’oferta de places de formació sanitària especialitzada amb uns màxims històrics o la millora dels graus de medicina i infermeria, conjuntament amb la direcció general d’universitats.

    Marc Ramentol va néixer a Barcelona l’any 1982 i és metge, especialista en Medicina Interna. Llicenciat en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona va realitzar la Formació Sanitària Especialitzada en Medicina Interna a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Al llarg de la seva carrera ha estat especialista del Servei d’Urgències i també de medicina interna de la Vall d’Hebron; metge adjunt del Servei de Medicina Interna a l’Hospital de Sant Rafael; professor associat del Departament de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona i també ha exercit de facultatiu especialista del Servei de Medicina Interna a l’Equip de Suport Integral a la Complexitat ESIC-Casernes. Al Departament de Salut va formar part del gabinet de la passada legislatura i també durant uns mesos en aquest mandat, abans d’assumir la Direcció General de Professionals de la Salut.

    El seu àmbit d’expertesa són les malalties autoimmunitàries i malalties cròniques i multimorbiditat, i és coautor de diverses publicacions en aquests àmbits en revistes indexades.

    Montserrat Gea, nova directora general de professional

    D’altra banda, Montserrat Gea, actual presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, serà la nova directora general de professionals de la salut, en substitució de Marc Ramentol.

    Nascuda l’any 1976 a Lleida, és diplomada en Infermeria (E.U.Gimbernat) i diplomada en Ciències Empresarials (UdL). Màster en Ciències de la Infermeria i Doctora per la Universitat de Lleida, amb menció internacional (Universitat de Toronto), ha exercit com a infermera assistencial en diferents àmbits (sociosanitari, residencial, primària) tot i que d’una forma més dilatada en l’àmbit hospitalari a l’Hospital Universitari Santa Maria de Lleida). Actualment és vicerectora d’Internacionalització de la Universitat de Lleida i Professora de la Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia.

    Especialitzada en polítiques de salut pública i recerca qualitativa per la Bloomberg Faculty of Nursing de la Universitat de Toronto, és la investigadora principal del Grup de Recerca en Cures de la Salut de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida). També és investigadora d’altres grups internacionals i de l’Estat espanyol.

  • (II) Canvis legislatius

    No són precisament pocs els que pensen que els canvis que precisa l’atenció primària i comunitària es poden i s’han de realitzar sense recórrer a modificacions del marc legislatiu que li van donar carta de naturalesa. No deixa de ser cert que, com s’ha vist en moltes ocasions, les lleis no sempre es compleixen i que les seves disposicions poden ser simples cants al sol, sobretot quan no aconsegueixen sintonitzar de forma suficient amb les necessitats reals de la societat a la qual van dirigides. Creo no obstant això que els canvis que precisa el conjunt del sistema i l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) per donar resposta als nous requeriments socials són d’una envergadura que no poden ser dissenyats i implantats sense reconsiderar, com a mínim parcialment, la legislació actual.

    Que cal canviar determinats aspectes de la Llei General de Sanitat de 1986 és un fet exposat per molts analistes davant la necessitat de readaptar-la als canvis de context esdevinguts en els últims 30 anys. En aquestes línies no detallaré aquestes modificacions, que abasten múltiples capítols de la llei (finançament, universalitat, transparència, etc.) i que han estat abordades per persones molt més enteses en la matèria que jo i per això realitzaré algunes consideracions sobre àmbits que afecten de forma més directa a l’APiC. Alguns, entre els quals em trobo, proposen fins i tot un canvi global, iniciat en el mateix àmbit d’actuació i denominació de la llei, que hauria de passar a ser de Sanitat, Serveis Socials i Dependència. Regular conjuntament les prestacions sanitàries, socials i de dependència tindria una gran repercussió sobre l’APiC, ja que permetria, entre altres coses, finançar i organitzar des d’una visió integrada i integral aquests recursos que, com es comprova diàriament en l’activitat assistencial clínica i comunitària estan íntimament lligats, en forma de necessitats coincidents, superposades i que es potencien i interactuen entre si en els mateixos individus. En el cas de Catalunya cal reconsiderar en profunditat la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) i, per descomptat, el decret de reforma de l’atenció primària de 1985.

    Un nou marc legislatiu hauria d’incorporar una conceptualització més clara de l’estructura general del sistema públic de salut que emfatitzi el paper central de l’APiC i no solament com a porta d’entrada del sistema sinó com a responsable últim de la gestió, en termes de garantia de la longitudinalitat i continuïtat de l’assistència, de l’atenció prestada a la ciutadania, tant des d’una perspectiva individual com col·lectiva. La longitudinalitat és un valor propi i exclusiu de l’APiC que el sistema sanitari en el seu conjunts hauria de potenciar per tal de millorar la qualitat de l’assistència. També cal que el marc legal contempli de forma explícita la necessitat d’implantar accions intersectorials en el marc d’una estratègia de «salut en totes les polítiques», estratègia que ha de traduir-se en instruments organitzatius i de coordinació entre diferents departaments governamentals que la facin viable i operativa. En aquest sentit haurien de remarcar-se els vincles de col·laboració estratègica i operativa entre els recursos clínic-assistencials i els de salut pública, tant en alts nivells de planificació, direcció i gestió com en el mateix si de les unitats territorials en què es desenvolupa l’APiC.

    Aquests canvis i uns altres que s’han de considerar en el contingut de les lleis han de traduir-se també en les disposicions legals de rang inferior que regulen l’atenció primària, amb referència especial als decrets estatal i autonòmics de reforma. Considero adequat procedir a una redefinició dels conceptes de centre i equip de salut, en el primer cas per ampliar el seu àmbit competencial i permetre que puguin actuar en el seu si, de forma permanent o puntual, tots els professionals integrats en l’APiC del territori. També és important reconsiderar la composició i funcions de l’equip, establint de forma flexible quins són els professionals que integren el seu nucli de referència poblacional i els qui actuen com a consultors i suport de suport especialitzat d’aquell i els que han de coordinar-se amb l’equip. En les disposicions legals també han d’analitzar-se els diferents recursos comunitaris, estructurals i personals, que han de participar activament en els processos de promoció, prevenció i assistencials clínics de la població i les persones, respectivament. La figura del responsable de l’equip (director/coordinador) mereix també una reconsideració que permeti eliminar o disminuir els problemes que s’han observat en diferents llocs davant la indefinició relativa de les seves competències i dels mecanismes per a la seva elecció o nomenament. Encara que serà objecte d’atenció en un altre article, vull esmentar la importància d’abordar el tema de la carrera i desenvolupament professional continu dels professionals de l’APiC, aspectes que fins avui no s’han definit amb claredat, fet que contribueix sens dubte a generar desmotivació entre els professionals d’aquest àmbit.

    Des de l’inici legislatiu de la reforma de l’atenció primària han passat més de 30 anys. La quantitat i importància dels problemes que s’han anat acumulant en el sector al costat dels canvis en els contextos sociocultural, econòmic i tecnològic crec que aconsellen analitzar de nou el marc legal i introduir les modificacions pertinents.

  • (I) La paràlisi política

    En aquesta sèrie d’articles sobre els canvis que precisa l’actual atenció primària (AP) no pretenc abordar de forma exhaustiva tots i cadascun dels problemes que aclaparar quotidianament a tots els que treballen en aquest camp, des de directius a professionals assistencials, i la globalitat dels canvis necessaris. El meu objectiu és introduir una sèrie de reflexions que justifiquin la cada vegada més urgent necessitat d’abordar-los en profunditat, sense por a entrar en terrenys polèmics però fugint de plantejaments benintencionats però superficials. Al meu entendre no podem seguir «torejant» la situació. Ha arribat el moment d’agafar el «toro per les banyes» i repensar aspectes conceptuals globals del model sanitari i de l’AP, de valorar la necessitat i oportunitat de canvis legislatius, organitzatius, laborals i de la formació, entre altres. Aquestes línies hauran complert el seu objectiu si són capaços de despertar la discussió i contribueixen mínimament a motivar als decisors polítics, als líders i a tots els col·lectius professionals, i a la mateixa ciutadania.

    Molts professionals sanitaris que, com jo, tenen una certa edat han pogut assistir i, a vegades, participar activament en els avatars patits per l’atenció primària (AP) espanyola des del seu naixement en la dècada dels anys 80 fins als nostres dies. El procés de reforma va implicar canvis importants en l’assistència mèdica ambulatòria, combinats amb la continuïtat d’altres aspectes conceptuals i organitzatius d’aquesta última, com per exemple el manteniment de la pediatria de capçalera. La Llei General de Sanitat de 1986 va confirmar el canvi més gran organitzatiu en termes assistencials del sistema sanitari espanyol, molt més innovador que els esdevinguts en el camp hospitalari. A partir de la Llei, l’AP va passar a convertir-se en l’»eix vertebrador» del sistema sanitari i així ha continuat al llarg de tot aquest temps; essencialment en el terreny declaratiu, no en el pressupostari ni en el del poder real, elements que han continuat dominats des de les talaies hospitalàries.

    Avui, més de 30 anys després de l’inici de la reforma de l’AP, continuen proliferant anàlisi i documents amb propostes de «millora» d’aquesta part del sistema, molts d’ells coincidents, amb lleugeres variants, en els seus plantejaments i tots destinats a criar pols en els calaixos institucionals i de les administracions, almenys fins ara. A pesar que abunden els experts que justifiquen aquesta dinàmica basant-se en el vell refrany que «si alguna cosa funciona, no ho canviïs» no deixa de ser evident que, encara que els assoliments positius de l’AP reformada són nombrosos i clars, el model implantat al segle anterior fa temps que dóna mostres d’esgotament i genera abundants senyals d’alarma i deterioració. Molt em temo que ja no és suficient amb plantejar millores parcials de l’AP, ja que es necessiten canvis radicals, profunds, que incloguin tots i cadascun dels seus àmbits, des del conceptual fins a l’operatiu.

    L’AP és una víctima més de la paràlisi política que patim en diversos sectors socials del nostre país des de finals de la dècada dels anys 80. Semblés com si després de la transició democràtica i de les iniciatives legislatives que la van fer possible s’hagués esgotat la capacitat d’innovació i progrés dels nostres líders i governants per abordar nous canvis en sectors socials clau com el sanitari, i això malgrat el fet indubtable que, des de llavors fins avui, la nostra societat ha patit canvis sociològics, econòmics, tecnològics, de la informació i comunicació i culturals molt importants, canvis que haurien de tenir el seu corresponent relat en diversos sectors i especialment en aquells que, com el sanitari, formen part nuclear dels que determinen la qualitat de vida de la ciutadania. Cal prendre consciència d’aquesta paràlisi i començar a exigir als polítics que posin de nou en marxa processos d’innovació en diversos sectors i sistemes, entre ells el sanitari.

    Els informes, plans i projectes estratègics i els documents de propostes de millora de l’AP haurien de ser desenvolupaments tècnics posteriors a iniciatives de grups polítics i institucions i organitzacions professionals destinades a pressionar sense ambages als responsables governamentals estatals i autonòmics perquè abandonin la seva inhibició actual i abordin de forma decidida els canvis necessaris. En els últims anys s’ha utilitzat la crisi econòmica com a excusa per a la inacció innovadora però és cada vegada més peremptòria la necessitat d’abandonar l’immobilisme i el posar pegats al sistema per passar a dissenyar instruments que possibilitin aquests canvis. Cal canviar l’origen i naturalesa dels plantejaments de canvi, cal prioritzar la pressió estrictament política, convèncer als dirigents de la necessitat de sortir de la paràlisi en què es troben i que engeguin iniciatives reformistes de profund calat, lluny dels simples pegats conjunturals.

    Al meu entendre, perquè els processos d’innovació de l’AP es puguin engegar cal incloure en l’anàlisi la globalitat del sistema sanitari el que, en definitiva, pot implicar la reconsideració de diversos aspectes de la Llei General de Sanitat de 1986. No deixa de ser, en certa mesura, il·lusori pensar que es pot canviar profundament l’AP, part fonamental del sistema, sense modificar res de les altres parts d’aquest.

    Al llarg d’aquesta sèrie d’articles intentaré exposar les meves opinions sobre alguns dels canvis qualitatius i quantitatius que caldria introduir en el sistema sanitari en relació amb l’atenció primària i comunitària.

  • El sistema sanitari, la LOSC i les desprivatitzacions

    En els darrers dies han sorgit a la llum pública les discrepàncies entre el conseller de Salut, Toni Comín, i la portaveu a la Comissió de Salut al Parlament i membre de Junts pel Sí, Montserrat Candini. Ella insinua que el conseller actua de forma demagògica en el tema de les “desprivatitzacions” que intenta posar en marxa. En una entrevista amb la revista especialitzada Redacción Médica diu que ho fa per servir determinats interessos polítics (d’esquerres) i que oblida els dels pacients.

    El sistema sanitari català que defineix la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de l’any 1990 es fonamenta en una diversificació de la provisió de serveis sanitaris que contempla la incorporació de centres públics i privats, amb i sense ànim de lucre. L’argumentari utilitzat en la presentació al Parlament d’aleshores projecte de llei deixava ben clar que el motiu principal per dissenyar d’aquesta forma el sistema català era incorporar a la xarxa pública (XHUP) tot un seguit d’hospitals de mida mitjana i petita pertanyents als ajuntaments, institucions religioses, cooperatives i mútues patronals.

    Es deia que a Catalunya solament el 34% dels llits eren de titularitat pública mentre que a la resta de l’estat la xifra era del 67%. Tal com es reconeix en l’esmentat discurs de presentació de la llei, es podria haver optat per transformar l’Institut Català de la Salut (ICS) tal com es va fer en altres llocs de l’estat però la decisió final va ser crear un nou ens jurídic: el Servei Català de la Salut (CatSalut). A aquest ens se li atribueix com a primera funció l’“ordenació, planificació, programació i avaluació i inspecció sanitàries, sociosanitàries i de salut pública” així com les de “distribució dels recursos econòmics destinats al finançament dels serveis i prestacions que configuren el sistema sanitari públic i de cobertura pública i l’establiment, gestió i actualització d’acords, convenis i concerts”. En tercer lloc també s’encarrega de la “gestió i administració dels centres i establiments sanitaris integrats en el Servei Català de la Salut, així com l’execució de les actuacions dels serveis i prestacions del sistema sanitari públic de Catalunya». Aquesta decisió política donava, per tant, ple suport legal a l’entrada en el sistema de recursos de titularitat jurídica privada.

    El model va ser compartit en el seu origen per totes les forces polítiques que van votar favorablement la LOSC l’any 1990, incloses ERC i ICV. El nucli conceptual del model sanitari català no ha estat criticat per ningú fins fa molt poc temps, sobretot a partir dels casos de corrupció que han arribat a l’opinió pública. El consens era tan unànime que persones i personatges afiliades a partits d’esquerres col·laboraven activament en la seva difusió internacional, cantant les seves excel·lències. Encara són minoria els que s’atreveixen a publicitar de forma oberta les crítiques dient de forma clara i rotunda que la concepció del sistema propicia la generació d’interessos localistes i la corrupció de baix i mig nivell i, sobretot, a inflaccionar de forma innecessària l’estructura de planificació i gestió i els recursos (bàsicament hospitalaris) del sistema així com a introduir profundament el lucre institucional i personal com un dels seus motors.

    Sembla innecessari insistir en l’obvietat del fet que els sistemes sanitaris s’han d’adaptar el millor possible a les característiques (històriques, culturals, sociològiques i econòmiques) del context, fugint de l’aplicació mimètica de receptes universals. En el cas de Catalunya és clara la necessitat de donar el protagonisme que li pertoca a la societat civil i les seves institucions. Però això no implica l’acceptació incondicional del disseny del sistema català que es va instaurar l’any 1990.

    Per tant, quina o quines són les raons d’aquesta polèmica interna sorgida entre el conseller Comín i la portaveu Candini? Evidentment no es tracta d’un qüestionament del model, compartit per les seves forces polítiques d’origen. Les causes de la discrepància crec que s’han de buscar en dos àmbits principals: per una banda en la barreja política d’esquerres, centre i dretes que integra la coalició de Junts pel Sí i per l’altra en l’indubtable olfacte polític del senyor Comín per apuntar-se a liderar una reivindicació clàssica de l’esquerra sense posar en qüestió en cap moment la naturalesa conceptual del model sanitari català. Crec que ha arribat el moment de posar les cartes sobre la taula i distingir clarament entre la causa i l’efecte: la privatització i el seu contrari (desprivatització) són efectes d’un model causal concret. Per tant, anem al gra: qüestionem el model i no solament algunes de les seves conseqüències.