Etiqueta: sobretractament

  • Es pot revertir?

    Pot semblar que el sistema sanitari públic ens protegeix dels interessos del mercat. O que les pràctiques assistencials del sistema públic no estan contaminades per ells, que són «científiques» i, per tant, que els professionals sempre ens ofereixen el millor per a nosaltres. En efecte, així succeeix en nombroses ocasions, però en d’altres, aquesta percepció queda molt lluny de la realitat. La persecució de beneficis empresarials ha penetrat en tots els sistemes, públics i privats (més en aquests últims, però) a través de tècniques sofisticades de publicitat i de manipulació de la informació. Ho confirmen les notícies que apareixen a la premsa general de tant en tant i més sovint a la premsa professional.

    Com neutralitzar aquesta tendència d’una sanitat regida per les regles del mercat? Les mesures legislatives, de major control dels processos d’investigació, publicació de resultats i comercialització són necessàries però insuficients. Apel·lar a l’ètica mèdica també és necessari, però alhora veiem com sectors de professionals de la medicina sucumbeixen als temptadors mecanismes del màrqueting i el suborn d’algunes empreses. És cert també que molts altres professionals segueixen de bona fe els líders d’opinió o les guies clíniques i terapèutiques influïdes pels fabricants. També les revistes i les societats científiques i els comitès d’ètica hauran d’extremar el seu compromís amb els pacients i la societat, posant mesures de vigilància més estricta sobre els medicaments i les seves recomanacions.

    Per discutir i disminuir el poder dels mercats en els sistemes sanitaris s’ha de qüestionar l’hegemonia del pensament biomèdic (construït amb una visió parcial i limitada de la salut i la malaltia) i desenvolupar un coneixement arrelat en les causes de les malalties dels nostres temps, reconèixer la incertesa de la ciència mèdica i exercir el dret a decidir sobre el propi cos i els processos de sanar i d’emmalaltir. Hem de rebaixar la credulitat en els recursos tecnològics i en els detentors del saber mèdic, contraposant els sabers que ens dóna la vida i l’exercici de l’autonomia personal. Per la nostra part, els professionals hem de ser més humils i qüestionar el coneixement que se’ns ofereix des de les instàncies de poder suposadament científic, tot reclamant la total independència de la indústria en la producció de coneixement (investigadors, congressos, guies de pràctica clínica, recomanacions terapèutiques…), així com incorporar criteris socials i de la ciutadania en la definició de què és o no és malaltia.

    El que està clar és que el mercat i el poder biomèdic no poden servir per regular els sistemes sanitaris ni per definir què és o no és malaltia. N’hem vist les seves limitacions i conseqüències.

    El domini del coneixement professionalitzat sobre els nostres cossos i les nostres vides ens ha desposseït del bagatge cultural construït durant segles en les nostres societats i ens ha fet incapaços de manegar la realitat quotidiana. Tenim una gran dependència del sistema sanitari, de tal manera que tot i ser cada vegada una societat més formada acadèmicament, més necessitem una opinió professional per a situacions que els nostres pares o avis resolien perfectament. Requerim la intervenció del sistema sanitari per diagnosticar una grip o un refredat, per prendre o no un antitèrmic o un analgèsic bàsic, per curar una ferida lleu o simplement per saber si estem bé de salut.

    Les possibilitats de realitzar canvis des del mateix sistema són molt limitades. Es revertirà la mercantilització de la salut quan hi hagi capacitat col·lectiva de reconèixer-la, quan els moviments socials denunciïn les seves manifestacions i formulin propostes basades en un concepte de salut autònom i en un sistema sanitari que causi el menor dany possible i se centri en la cura de les persones més que en la realització de proves i la prescripció de medicaments. En aquest sentit, cal destacar el poder transformador del treball de professionals sanitaris i de les associacions i grups que en els diferents entorns comunitaris i de participació proposen i endeguen intervencions sobre els condicionants socials de la salut. Aquestes iniciatives estan, a la pràctica, contraposant el coneixement social al limitat coneixement basat en les causes biològiques, que en realitat són només responsables d’una petita part de les malalties i de la mortalitat.

    Les administracions, en el nostre cas el Servei Català de la Salut, tenen un considerable poder per revertir la mercantilització sempre que les seves decisions es dirigeixin a obtenir millors resultats en salut més que al repartiment del negoci sanitari entre els diferents agents proveïdors. De moment, però, sembla que les intencions no van en aquest sentit. La distribució de recursos i de funcions fortament decantada cap a la medicina hospitalària i tecnològica en detriment de l’atenció primària de salut és, de fet, una opció que reforça els processos de privatització i de mercantilització.

    A nivell individual, podem resistir-nos al negoci de la salut si vencem la credulitat en el saber mèdic si formulem preguntes a les consultes del metge i la infermera, si davant d’un problema optem per una de les diverses opcions possibles, si decidim què fem i què no fem o si acceptem o no acceptem un tractament. En definitiva, quan ens fem amos i mestresses dels nostres cossos i dels nostres processos de malaltia, amb l’acompanyament dels professionals sanitaris, partint de la informació i de la deliberació, no de l’obediència ni el sotmetiment.

    Les pràctiques mercantils estan posant en perill la confiança en el sistema sanitari públic i, de retruc, estan perjudicant les persones més malaltes i amb major fragilitat que són les que més necessiten un bon coneixement científic i professionals honests i compromesos amb ells.

  • Els sobretractaments

    Els medicaments han aportat i aporten molts beneficis a la humanitat, però també són objecte d’ús excessiu i inadequat.

    L’ús abusiu de medicaments en la nostra societat és una de les conseqüències de la medicalització i del sobrediagnòstic i el resultat desitjat dels promotors d’aquests fenòmens. Diu Joan Ramon Laporte, catedràtic de Farmacologia, en una entrevista a aquest diari, que «el 50% dels medicaments prescrits en el sistema de salut són innecessaris i, en alguns casos, més perjudicials que beneficiosos». En general, la producció de medicaments, lluny de tenir l’objectiu de millorar la salut de la població, persegueix per damunt de tot el guany econòmic. La prescripció de fàrmacs de manera abusiva i inadequada respon a aquest objectiu.

    Els monopolis farmacèutics i el sistema de patents però també la manera com s’introdueixen medicaments en els sistemes sanitaris, com i qui marca els preus, són elements estructurals que decideixen el volum de negoci dels fabricants. Un exemple el tenim en el tractament de l’hepatitis C, que va ser venut a un preu 1000 vegades per sobre del preu de producció.

    En referència al negoci de la medicalització, del que es parlava en un article anterior, i l’ús abusiu de medicaments, cal citar els productes sense efecte terapèutic com els complexos vitamínics o minerals (llevat que hi hagi un dèficit específic), els medicaments per a la tos, per als refredats, per a l’artrosi… O l’extensió de tractaments, que són efectius per a determinades malalties, a persones que no les pateixen: els anomenats protectors d’estómac, les pastilles per al colesterol, els ansiolítics, els antidepressius… O els fàrmacs «nous» que són molt més cars que els més antics però no més efectius, i sovint menys segurs. Molts altres medicaments estan en qüestió perquè no aporten cap benefici, o beneficis insignificants, per als pacients o perquè els efectes secundaris són superiors als efectes terapèutics. És el cas dels medicaments per a la demència (que a França ja no són finançats per l’estat), alguns tractaments per al càncer avançat i altres.

    En relació a l’ús inadequat, dos exemples recents apareguts a la premsa són molt il·lustratius. Un d’ells és el que es coneix com «l’epidèmia dels opiacis». Ens referim a la prescripció abusiva de medicaments sintètics derivats de la morfina per a persones amb dolor crònic, que està afectant sobretot als Estats Units d’Amèrica (EUA), i que ha provocat nombroses morts. Els opiacis són altament addictius i han portat a un consum de carrer, relacionat amb la venda il·legal, a més a més de la venda regular a les farmàcies amb recepta mèdica. Es calcula que 66 milions de ciutadans dels EUA consumeixen aquests fàrmacs i que 11 milions en fan un ús abusiu. La mort de 72.000 persones el 2017 s’atribueix a aquesta causa, i d’unes 400.000 en els últims 20 anys. Quines són les raons que han portat a aquesta greu situació? Com és que s’han receptat tant aquests medicaments tan perillosos? L’explicació és bastant clara: nombrosos metges van ser subornats utilitzant sistemes agressius de màrqueting, des del pagament de restaurants i festes, fins a l’entrega directa de diners. El resultat ha estat que la venda d’un sol d’aquests productes opiacis va passar de 14 milions de dòlars en les vendes del 2012 a gairebé 500 milions el 2017. L’assumpte ha arribat als tribunals i ja s’ha emès la primera condemna a diversos directius d’Insys Therapeutics per suborn a metges, amb altes penes de presó. Tot apunta que hi haurà més denúncies i més condemnes. No disposem de dades d’aquesta magnitud en altres països, però res no impedeix pensar que alguna cosa semblant pot estar passant a Europa i al nostre país.

    Un segon exemple és el d’un altre grup de fàrmacs, coneguts com a nous anticoagulants, que s’estan fent servir des de fa uns anys en substitució del clàssic Sintrom, utilitzat en persones que pateixen arrítmia cardíaca per a la prevenció d’isquèmies cerebrals (ictus, coneguts popularment a casa nostra com embòlies). Recentment, la revista JAMA ha publicat un article que denuncia que es va recomanar l’ús d’un d’aquests anticoagulants a partir d’estudis que contenien dades falsificades amb coneixement dels promotors. La falsificació de dades ja havia estat assenyalada amb anterioritat, en referència a aquest cas i d’altres, posant de manifest la manca de rigor i de transparència de l’agència reguladora (la Food and Drug Administration– FDA-) quan es troben indicis o proves de frau. A l’estat espanyol, fa tres anys, un article de Juan Erviti en el Boletín de Información Farmacoterapéutca de Navarra (BITN) ja denunciava les irregularitats en els estudis presentats per les farmacèutiques, fet que va ocasionar una protesta de cinc societats mèdiques que, en comptes de manifestar agraïment per la informació, qüestionaven la validesa de la crítica. Aquestes societats no feien esment dels conflictes d’interès que podien condicionar la seva opinió, però el mateix BITN en la seva resposta recollia que havien rebut diners de les companyies comercialitzadores dels nous anticoagulants (quasi un milió d’euros l’any 2015) pel seu funcionament.

    El suborn a metges i la falsificació de dades dels estudis són dos mecanismes de la mercantilització, però no són els únics. Ni els medicaments els únics implicats, com explica la notícia que Coca Cola obliga els científics a signar acords per evitar la publicació de resultats negatius en l’efecte del seu consum sobre la salut.

  • Medicalització i sobrediagnòstic

    En els sistemes sanitaris de l’actual època de neoliberalisme, en especial després de la recessió iniciada el 2008, hi ha dues tendències en creixement: la privatització i la mercantilització. La privatització consisteix en transferir funcions i recursos econòmics d’organismes públics a empreses privades, mentre que la mercantilització consisteix en introduir criteris de mercat tant en el funcionament de les administracions públiques com en l’atenció a la salut.

    A nivell social són molt visibles els fenòmens de privatització, però ho són menys els de mercantilització, sobretot els que es produeixen al voltant de la salut, perquè són més sofisticats, i sovint se’ns fan veure que són bons per a nosaltres quan en realitat la majoria són nocius i tan sols persegueixen el benefici econòmic.

    Les principals formes de mercantilització de la salut són: 1) la medicalització de la vida i 2) el sobrediagnòstic, de les quals el sobretractament n’és la conseqüència.

    La medicalització de la vida

    Amb la primera es transformen en malalties situacions i condicions que són pròpies del procés d’existir i de viure en societat, com poden ser les etapes biològiques, les problemàtiques laborals, el procés de creixement i aprenentatge o les dinàmiques relacionals en el marc de la parella, familiar o social. D’aquesta manera, s’atorguen etiquetes diagnòstiques i es fan intervencions sanitàries sobre persones que no les necessiten. L’aspiració a una bona salut, la credulitat en les propostes sanitàries, que es presenten amb una certesa que no tenen, i el consumisme propi de la nostra societat adoben el terreny perquè es desenvolupin tot tipus d’intervencions de dubtosa o nul·la utilitat proposades per unes instàncies mèdiques fortament influïdes per interessos comercials.

    Vivim en una societat que té una por atàvica a perdre la salut i a la que se li ha fet creure que està malalta sense estar-ho, fet que ha esdevingut una gran oportunitat de negoci. Com diu El Roto, «que estrany, les medicines i les malalties les fabriquen els mateixos». D’aquesta manera, el sistema assistencial, en moltes ocasions, s’orienta més a la producció de diagnòstics mèdics que a la comprensió i ajuda per al patiment de les persones, que sovint té una causa social. En la conferència del dia 4 de juny, organitzada pel Fòrum Català d’Atenció Primària, referint-se a aquestes actuacions, Iona Heath ho deia gràficament: «una persona entra al sistema sanitari amb malestar i torna a casa amb una etiqueta diagnòstica».

    En el camp de la medicalització s’hi inclou la realització de proves i la indicació de tractaments que no eviten malalties ni proporcionen més anys de vida. Són actuacions com: les revisions ginecològiques anuals en dones sanes, l’estudi de la densitat òssia (excepte en alguns casos puntuals), les revisions rutinàries a nens i adults sans, els tractaments pel colesterol en població sana, la recomanació de productes «naturals» sense efectivitat contrastada, i altres. Totes elles són pràctiques habituals que ens semblen d’allò més saludables, però que ens canvien la vida i la percepció de necessitats. D’aquesta manera, acudir al sistema sanitari sense una necessitat clara ens desapropia del nostre criteri de salut i de la capacitat de gestionar-la des dels recursos personals, familiars i socials. Tal com deia Ivan Illich, ens empobreix en salut però també culturalment i socialment, perquè posa les nostres vides en mans del poder biomèdic, sovint subordinat als poders econòmics.

    El sobrediagnòstic

    És un altre mecanisme de mercantilització de la salut. Es tracta del diagnòstic de malalties en etapes molt primerenques quan encara no han mostrat símptomes i quan no podem saber si arribaran a desenvolupar-se o no. La dita popular «més val prevenir que curar» és certa quan s’aplica a mesures de prevenció poblacional a través de millores en les condicions de vida, del medi ambient, de l’alimentació o de l’educació que es fan amb polítiques transversals, fora del sistema sanitari. Però la dita no és tan certa quan s’aplica a intervencions individuals del tipus «diagnòstic precoç» d’algunes malalties, com la demència o fins i tot certs càncers. En el cas del càncer, se sap que hi ha moltes alteracions cel·lulars que no arribaran mai a declarar-se com a malaltia i, per tant, diagnosticar-les de manera prematura només comporta tractaments i patiments innecessaris. Professionals i administració acostumen a presentar els èxits del diagnòstic precoç en nombre de tumors diagnosticats i tractats, però no diuen quants d’aquests no haurien representat mai un problema de salut, ni el nombre de morts evitades tenint en compte totes les causes (inclosos els provocats pels mateixos tractaments) que és el que realment hauria d’importar. En el cas de la demència, ara per ara, el diagnòstic precoç de la predisposició a patir-la només aporta incertesa i patiment, perquè no hi ha possibilitats de tractament.

    La gran acceptació professional i social del diagnòstic precoç en general, i del càncer en concret, expressa l’èxit una determinada visió de la ciència mèdica (la biomedicina), que empeny a la producció de diagnòstics que no comporten millores en la quantitat ni en la qualitat de vida, sinó al contrari, produeix danys físics (cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia…), psicològics (angoixa, desànim, incertesa…) i socials (impacte en l’activitat laboral, en l’economia, en les relacions, en els projectes de futur…). En canvi, les visites, les proves i els tractaments aporten importants beneficis econòmics als fabricants i als intermediaris. Richard Ablin, el descobridor del popular PSA (utilitzat per realitzar el diagnòstic precoç del càncer de pròstata), ho va tenir clar al cap d’uns anys i va assegurar que «la popularitat de la prova ha ocasionat un desastre de salut pública enormement costós” perquè “la prova no és bona per detectar el càncer de pròstata i, el que és més important, no pot distingir entre els dos tipus de càncer: el que matarà i el que no ho farà”. Per contra, la seva determinació provoca moltes intervencions i com a conseqüència molts homes tenen pèrdues d’orina i impotència sexual.

  • El sobrediagnòstic de malalties: un fenomen invisible

    «Estem fent els cribratges que toquen en l’edat que toquen?», ens ho hem de plantejar, reflexiona Antoni Dedeu, director de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), en relació al sobrediagnòstic de malalties, un fenomen cada vegada més freqüent. «Per un costat definim sobrediagnòstic com el diagnòstic d’una malaltia que no ocasionarà símptomes però també pot ser el resultat de diagnosticar correctament una malaltia en què el tractament no aportarà cap benefici i pot portar costos innecessaris», resumeix.

    Si bé no hi ha dades estadístiques que permetin conèixer la magnitud del sobrediagnòstic o el sobretractament de malalties a Catalunya, l’AQuAS està utilitzant evidència científica d’altres països. «S’ha vist que el cribratge d’alguns càncers no ha repercutit en la millora dels resultats en salut i també sabem que cada vegada hi ha més llistes d’espera per fer-se proves diagnòstiques», diu Dedeu. «En algunes patologies donem per fet que cal un cribratge com més aviat millor», afegeix.

    El paper de la tecnologia, la cultura social o la medicina defensiva

    Un dels factors que pot contribuir a un sobrediagnòstic té a veure, per exemple, amb els avenços tecnològics. «És molt diferent la malaltia amb clínica que s’intenta diagnosticar mitjançant l’ús de la tecnologia que el dolor sense clínica que busquem amb aquesta tecnologia», asseguren Juan Gérvas i Mercedes Pérez Fernández en un article acadèmic. Com a exemple citen la detecció d’èmbols pulmonars que es diagnostiquen per mitjà d’una tomografia espiral. «Sent cert que són èmbols pulmonars aquests no tenen rellevància clínica i són compatibles amb una vida sana», expliquen, ja que avui en dia la tecnologia permet detectar èmbols «normals», extremadament petits, que no produeixen un embolisme pulmonar.

    Amb tot també hi juga un paper important la percepció i la cultura del ciutadà del sistema de salut i la malaltia així com la visió del professional de com abordar-la. «Els professionals han de ser conscients que els pacients tenen la concepció que els cribratges són imprescindibles. Aquest factor cultural s’ha de canviar i intervenir des de diferents fronts», apunta Antoni Dedeu.

    En això coincideix Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols. «Cal fer la reflexió que no sempre la medicina és una ciència certa ni ho resol tot. La societat està acostumada a tractar tots els símptomes i n’hi ha que no són patològics i no s’arreglen amb pastilles», assegura. Per altra banda, assenyala Terribas, «el professional pot pecar d’excés en la prescripció de proves per exemple perquè es deixa portar per la idea que sempre s’ha de fer alguna cosa i de vegades s’ha d’explicar que el millor és no fer res». Es refereix a això com «medicina defensiva», pel fet que el professional sovint prefereix receptar més que menys davant la pressió del pacient.

    Els costos econòmics, socials i psicològics

    Si bé el sobrediagnòstic s’associa a un cost econòmic – per exemple, fer proves innecessàries- aquest fenomen també comporta costos socials i psicològics, més enllà dels estrictament econòmics. Gérvas i Pérez posen com a exemple les consideracions sobre el diagnòstic de càncer de mama, «durant el tractament del qual es modifiquen aspectes substancials de la figura femenina que es refereixen a l’autoestima».

    L’exemple no és casualitat. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de cada 1000 dones que es fan una mamografia de cribratge, 50 són convocades per fer-se estudis addicionals. A 4 d’aquestes dones se les diagnosticarà de càncer de mama. Les altres 46 es consideren falsos positius. Segons un estudi, els efectes psicològics negatius d’obtenir un resultat fals positiu en una mamografia persisteixen durant almenys els tres anys següents que la pacient sàpiga que no té càncer de mama.

    Un cas similar, que en aquest cas posa Toni Dedeu, és la prova coneguda com a ‘PSA’, que s’utilitza per diagnosticar el càncer de pròstata. «Hi ha cert consens entre professionals que pots tenir un PSA elevat però desconeixes la magnitud del càncer», comenta. Sobre aquesta prova escrivia fa uns mesos Josep Casajuana: «Què passa quan apliquem la prova? Doncs que trobem sovint un PSA elevat (sospitós) en homes que no tenen càncer (és el que s’anomena un fals positiu). I què passa amb aquests homes? Se’ls realitza una biòpsia de pròstata que sortirà negativa, atès que són falsos positius, però no hi ha manera de saber si estem davant d’un pacient que no té càncer o és que en els diferents punts de la pròstata on s’ha fet la biòpsia a l’atzar, no l’hem pogut localitzar. Ja tenim un greu problema d’incertesa i angoixa… que no sabem quan s’acabarà».

    Més pedagogia per fer front al sobrediagnòstic

    «Fins ara la formació dels professionals consistia a dir: ‘si tens eines, utilitza-les’. Però no pot ser que s’utilitzi de forma indiscriminada totes les eines», diu Antoni Dedeu. «Hem de reduir accions innecessàries. Quantes pròtesis de genoll o maluc hem de posar? Quin és el valor que aportem en fer-ho? Quin guany tindrà aquesta persona? Darrere el sobrediagnòstic hi ha un cost-oportunitat», afegeix.

    Per la seva banda, Núria Terribas parla de requeriments ètics imprescindibles. Un d’aquests, apunta, és que sempre que un professional diagnostiqui ho ha de fer partint del coneixement expert i l’aplicació de protocols però alhora «saber que cada cas és únic i que és bo saber adaptar-se». Per ella, s’ha de fer pedagogia en dues direccions: cap a la ciutadania i cap als professionals