El Govern ha aprovat impulsar el desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària a Catalunya. Per a fer-ho efectiu, s’han triat set unitats territorials per a l’atenció en l’àmbit domiciliari i comunitari a Amposta, el Prat de Llobregat, Barcelona, Manresa, Osona, Garrotxa/Ripollès i el Gironès.
En un context d’envelliment de la població, la necessitat d’unir els sistemes social i sanitari es converteix en una urgència per tal d’arribar a cobrir les necessitats d’atenció de la població. «Actualment, hi ha un milió de persones al nostre país que necessiten una atenció integrada, des de nens i joves amb cronicitat complexa o persones grans amb multipatologia«, explica en roda de premsa el conseller de Salut, Manel Balcells.
El conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, destaca la rellevància de l’acord: “L’atenció integrada social i sanitària és un procés de modernització de l’estat del benestar clau, que posa les polítiques socials i sanitàries al segle XXI i avança cap a una atenció de més qualitat, més amable i més personalitzada que millorarà la vida de les persones amb necessitats complexes, els seus cuidadors i els professionals que les atenen».
El desplegament arreu del territori està previst que sigui efectiu en mesura de les dinàmiques i necessitats particulars de cada zona. Per aquest motiu, per a establir una primera fase, els set llocs escollits són els que s’han considerat que tenen més maduresa com per a iniciar el protocol i consolidar el seu funcionament.
Atenció integral sociosanitària, una aposta per al benestar dels pacients amb complexitats
L’objectiu de l’atenció integral social i sanitària radica principalment en oferir una atenció més centrada en un sistema de valoració i un pla d’atenció únic. Actualment, el perfil més destacat de pacient que es podrà beneficiar d’aquest pla són persones d’edat avançada i sense suport familiar, és a dir, persones que necessiten ajuda en el seu dia a dia per a activitats quotidianes, o bé que tinguin una patologia crònica. En la línia d’oferir atenció més personalitzada, l’acord estipula que es fomentarà el model de gestió de cas, que implica que cada persona disposi d’interlocutors concrets que seran els que es coordinaran entre ells i els qui organitzaran la resposta entre els diferents dispositius i professionals. Aquests gestors de cas es coordinaran amb els equips d’atenció primària de salut i de serveis socials, així com amb la resta de professionals.
L’acord aprovat dona compliment al protocol signat el 16/01/2023 entre el Departament de Salut, el Departament de Drets Socials, l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Catalana de Municipis, la Federació de Municipis de Catalunya i les Diputacions de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida, per tal d’incorporar el món local al desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària.
Un acord amb deu anys de cua
En el marc del Pla de Govern 2013-2016, mitjançant l’Acord GOV/120/2013, de 3 de setembre, es va crear el Pla interdepartamental d’interacció dels serveis sanitaris i socials, i posteriorment, es va aprofundir en el model dissenyat i, mitjançant l’Acord GOV/28/2014, de 25 de febrer, es va crear el Pla interdepartamental d’atenció i interacció social i sanitària (PIAISS).
En el Pla de Govern per a la XII legislatura, aprovat el 25 setembre de 2018, s’esmenta la necessitat de desplegar una estratègia única d’atenció integrada social i sanitària a causa de les necessitats sanitàries i socials de la població, especialment per a aquelles persones que són grans o tenen necessitats complexes.
L’actual acord es converteix així en una nova mostra de voluntat per a efectuar quelcom sobre la urgència de la reforma del sistema. Després d’una dècada, l’aplicació i efectivitat del protocol, sembla de nou més a prop.
Com heu viscut aquesta crisi al centre on treballes?
Al principi, només ens deien que mantinguéssim una mica la distància, la higiene de mans… però res de mascaretes, res d’EPI. Vam fer un full on apuntàvem el nom del visitant que venia, l’hora que venia. Durant dos o tres dies vam portar un control estricte de qui entrava i sortia. A la nostra residència és complicat, perquè no tenim porter. La porta està oberta. Sortir no, però entrava tothom, i era un continu neguit quan entrava algú. La gent tampoc estava molt assabentada, i no sabia ben bé què fer.
Cada setmana teníem una normativa nova sobre el model de mascareta, la roba… Va arribar un moment que el personal no sabíem quina mascareta era la correcta, què ens havíem de posar com a indumentària, quantes capes. Va ser una mica caòtic. Vam tenir un bum. Un rere l’altre van començar a manifestar febreta, i els anàvem aïllant. Miràvem temperatures, matí, tarda i vespre, i el que despuntava una mica, alarma. Aplicàvem mesures d’aïllament, fèiem frotis… Va arribar un moment en què pràcticament tots els residents tenien alguna simptomatologia sospitosa. Es va optar per derivar a l’Hospital [de Sant Celoni] els pacients que presentaven alguna simptomatologia. A l’Hospital es va habilitar una planta només per a covids, per a sospitosos.
Després, quan la cosa es va estabilitzar, tothom ja va tenir més clar què havia de fer. Moltes companyes es van infectar i n’hi ha alguna que ha hagut d’anar a un psicòleg. Era tant l’estrès i els nervis, i el no saber si ho estàs fent bé, que van petar.
Quines coses es podrien haver fet millor?
Analitzant-ho fredament, no és el mateix si vius l’experiència en primera línia que si la vius des de la distància, com és el cas dels gestors. De cara a properes infeccions, ho hauríem de plantejar d’una altra manera. Es van fer errors inicials… Tots hem fallat, en tots els nivells. A partir d’aquí hauríem d’analitzar en què hem fallat i com ho podríem millorar. Als centres sociosanitaris sempre hem tingut la sensació que estem per sota de l’hospital. Quan a l’Hospital ja havien rebut mascaretes, nosaltres encara no les teníem. Ens deien que no calien, que amb el rentat de mans i la distància n’hi havia prou. Les mascaretes ens van arribar una setmana més tard que a l’Hospital i la indumentària també ens va arribar més tard.
A l’Hospital hi ha ingressos, però al sociosanitari també n’hi ha, ens venen d’altres hospitals. Al principi no enteníem què teníem nosaltres de diferent. També cal tenir en compte que el volum de visites que tenim és molt elevat. Ens arriben famílies senceres. Aquí hi ha un volum de gent que entra i surt molt superior al que hi ha en un hospital d’aguts, i el perill d’infecció pot ser superior.
Quin ha estat el paper de la infermera durant aquesta crisi als centres sociosanitaris?
El paper de la infermera no ens ha canviat. Les infermeres dels sociosanitaris fem de tot. Som infermeres, som auxiliars, en el nostre centre també som porteres, fem tasques administratives, de gestionar ambulàncies, de trucar a l’Hospital per preguntar no-sé-què, de parlar amb la família… El paper no ens ha canviat. Durant aquesta crisi sí que m’ha tocat fer més d’intermediària entre la coordinadora i la resta de les companyes. A nivell de feina, no ha canviat. Sí que hem tingut molta més feina. Fer frotis als residents, vestir-se, desvestir-se… Gestionar telefònicament qualsevol dubte que tenien les famílies. Tot el dia amb el mòbil. Era un continu de trucades. Més moguda. Més caòtic. Canvis d’habitació, posar la roba en bosses, desinfectar-ho tot. Coordinar-nos molt amb el servei de neteja… La feina ha estat la mateixa, però més intensa, amb més estrès.
Com ho has viscut a nivell personal?
A nivell personal… La gent em preguntava si tenia por. Por no n’he tingut. A mi m’han fet tres frotis i els tres han sortit negatius. Un al començament, quan vam atendre persones positives sense protecció. La segona vegada va ser un cop que vaig tenir dos pics de febre; no em trobava gaire bé, segurament a causa de l’estrès. La tercera vegada va ser per un contacte amb una persona sense símptomes que havia donat positiu. Por no n’he tingut, però sí que he tingut la sensació de no saber si estava fent bé les coses. A la feina, pendent que no s’escapés res, i a casa… Jo tinc un marit, tinc uns fills, que ja són grandets, i penses, ostres, a veure si ara jo soc portadora. No tinc símptomes, i estic aquí campant per casa… Jo arribava a casa, em dutxava, però després feia la vida normal, com si no passés res… Por no, però una sensació rara, com d’incomoditat, de remordiment de consciència. Faig veure que no passa res aquí, a casa? [Ho faig] tot normal o mantinc les distàncies…? Jo tinc companyes que ho han passat realment molt malament, que han tingut atacs d’angoixa, i que enmig de la feina s’han posat a plorar…
Hi ha gent que ho viu d’una manera i gent que ho viu d’una altra. No tothom és igual, no tothom ho viu igual. Les coses van venir com van venir, no ens ho esperàvem, i menys així, de cop. Per a les properes vegades, suposo que tot es tindrà més en compte. A nivell general, als centres sociosanitaris i a les residències ens tindran més en compte. De moment, estem alerta, perquè això no s’ha acabat. Si torna a passar, hem d’estar preparats, no perdre tampoc els nervis, cosa que també ha fet que hi hagi hagut tensions entre nosaltres. Suposo que la propera vegada ho encararem d’una altra manera, amb més bona cara.
I de quina manera ho han viscut les persones ingressades?
Tenim molts avis… la majoria amb demència. No entenien per què havien d’estar tancats a l’habitació. No entenien per què havien de portar la mascareta o per què tu te la posaves. No entenien per què no els podien venir a veure els familiars. Per molt que els hi explicaves, no ho entenien, i tu eres la dolenta.
Fins i tot a moltes famílies els va costar d’entendre-ho. Molt. Encara ara. Tenim les visites restringides, controlades. Tenim una assistenta social que s’encarrega de pactar els horaris, d’avisar que només pot venir un familiar per resident, amb mascareta, i mantenint la distància de prudència. Però venen familiars que no ho entenen. Et diuen que ja estem en fase tres i no entenen per què hi ha aquest tipus de restriccions. Els hi has d’explicar, feu memòria de com estàvem fa unes poques setmanes. No volem tornar-ho a repetir. Això no s’ha acabat. Hi ha brots. Aquí, si entra un i hi ha una infecció, tornem a començar una altra vegada. Aquí s’han mort pacients. Ha estat una situació molt dura.
Un comunicat emès pel Grup Pere Mata confirma que el Centre sociosanitari Monterols de Reus pateix un brot de Covid-19 després que 50 persones relacionades amb l’equipament mèdic hagin donat positiu als tests de la malaltia.
En concret, les xifres corresponen a 18 professionals que treballen al sociosanitari, a 22 pacients que segueixen interns al centre i a una altra desena de pacients que, actualment, es troben a l’Hospital Sant Joan de Reus al mòdul PsiCovid, especial per acollir a positius de coronavirus que tenen patologies de salut mental o discapacitat intel·lectual. Aquest espai disposa de 13 llits, dels quals una desena ja estan ocupats pels interns del sociosanitari Monterols desplaçats a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.
L’empitjorament del brot, que va començar fa tres setmanes amb menys d’una desena de positius, ha saltat a la llum després que el col·lectiu Marea Blanca, que defensa la sanitat pública, denunciés el mig centenar de casos i una situació que, consideren, és de manca d’efectius. Segons la plataforma, les cinc infermeres per un centre amb 150 residents són recursos insuficients. La mateixa font assegura que els tests PCR van ser fets a correcuita i, en alguns casos, a càrrec dels mateixos treballadors, que no tenien la formació necessària.
El Diari de la Sanitat ha intentat contactar en reiterades ocasions amb la direcció del Grup Pere Mata per contrastar les informacions i finalment ha rebut un comunicat de l’empresa que respon a algunes de les qüestions. Apunta que els 22 pacients que encara són al sociosanitari Monterols estan “aïllats a les plantes 0 i 1 del centre, que es troben ocupades al 50% la seva capacitat” i assegura que els 18 professionals sanitaris també es troben aïllats a les seves llars.
El comunicat continua dient que “la direcció del centre ha contractat des del primer moment tot el personal que ha estat necessari per suplir aquestes baixes laborals, i s’ha reforçat la planta 0 i 1 amb 1 persona més d’Infermeria per torn, que representa un increment de 6 infermers”. També defensa que els familiars dels afectats reben informació diària de l’evolució dels pacients afectats per la Covid-19. En referència a les acusacions de manca de desinfecció de les habitacions dels interns, respon que “es fan neteges i desinfeccions intensives i constants a totes les dependències, segons els protocols establerts”.
El cap de comunicació de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona, David Ortega, ha confirmat les dades de positius ofertes per l’empresa -18 sanitaris, 22 interns i 10 desplaçats a l’Hospital Sant Joan- i ha assegurat que la direcció i la plantilla del centre ha seguit els protocols establerts pel Departament de Salut de la Generalitat.
Sociosanitaris i residències de gent gran, focus de Covid-19
El Centre sociosanitari Monterols és un equipament de l’operador Pere Mata que acull persones amb diversitat funcional física i/o psíquica i que compta amb unitats de convalescència, psicogeriatria, de llarga estança i hospital de dia. Per les seves condicions -molts pacients concentrats en un espai generalment tancat i atesos per un mateix equip professional- és, com totes les residències per a gent gran i sociosanitaris, un possible focus de brots del nou coronavirus.
Arreu de Catalunya s’han donat molts casos similars arreu en equipaments d’aquesta índole que han deixat el descobert, especialment en el cas de les residències, una greu manca d’atenció i de recursos. Només al Camp de Tarragona des de l’inici de la pandèmia s’han donat brots de Covid-19 a la residència Bellús de Valls, la Nostrallar dels Pallaresos (el Tarragonès) o la Vila-seca (el Tarragonès).
Això no obstant, el Camp de Tarragona és la segona regió sanitària de Catalunya amb menys afectació del nou coronavirus en proporció a la població. Tot indica que serà una de les regions catalanes que passarà a la fase 1 del desconfinament el dilluns 11 de maig.
El debat de la privatització dels serveis socials, entre ells els sanitaris, ha ressorgit amb els tràmits de la Llei Aragonès. Els sindicats del sector consideren que aquest redactat podria afavorir la privatització de nombrosos serveis. En vigílies de la manifestació que la ‘Plataforma aturem la Llei Aragonès’ celebrarà diumenge 17 a Barcelona, radiografiem el sector de les residències per a gent gran, on la titularitat privada domina clarament sobre la iniciativa pública.
Darrerament les residències han esdevingut un caramel per al sector privat, i no és casualitat. El que ja es coneix com ‘el negoci dels avis’ atreu inversions, ja que es tracta d’una oferta, a priori, guanyadora i de futur: la taxa d’envelliment a l’Estat espanyol creix de mitjana un 2% anual, i el 2019 és ja del 123%. O el que és el mateix, per cada 100 menors de 16 anys hi ha 123 persones amb més de 64.
Aquesta dada és una mica més moderada a Catalunya, que es troba actualment amb una taxa d’envelliment del 115%. Tanmateix, després d’una breu davallada a finals de la dècada passada, també va en creixement sostingut des del 2010. Tot plegat forma part d’una característica compartida entre els països desenvolupats: esperança de vida molt alta (a Espanya de 83 anys segons el Banc Mundial, sent la segona més alta) i taxes de natalitat molt baixes (actualment no arriba al 7%), donant lloc a piràmides generacionals regressives.
En destaquen Eulen Sociosanitarios (de la multisectorial Eulen), DomusVi (ha rebut injeccions de grans fons d’inversió entre els quals destaca PAI Paterns, que va comprar Cortefiel) i Sanitas Mayores (branca específica per la gent gran dins de la veterana empresa d’assegurances i de salut privada).
Segons dades del 2016 de la patronal catalana de l’assistència a la gent gran, l’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), de les 57.000 places als centres
residencials catalans, només 5.000 eren gestionades directament per la Generalitat. Aquest minso 9% de les places de titularitat pública és la dada més actualitzada, ja que l’administració catalana no publica dades més exactes o recents.
Es dóna la circumstància que a algunes comarques prou poblades com el Tarragonès o el Maresme només tenen una residència gestionada pel Departament de Benestar Social i Família. Al Vallès Oriental i al Baix Camp n’hi ha només un parell, mentre que en d’altres, com ara la Selva, Osona o el Baix Ebre, no hi ha ni una sola plaça gestionada directament per l’administració pública.
L’alternativa a la plaça pública: l’ajuda
El pedaç que s’utilitza per fer front a la falta de llits públics és l’habilitació d’una ajuda a aquelles persones que, mentre esperen a la llista de places públiques, fan ús de residències privades. Es tracta de la prestació econòmica vinculada al servei de centres residencials per a gent, emmarcada en la llei estatal de dependència, i es tradueix en suma econòmica que rep l’usuari/a en funció del grau de dependència i dels seus recursos. En el cas del grau 2 el màxim que es pot rebre és de 426€, xifra que pot augmentar fins als 715€ en el cas del grau 3.
Es tracta, doncs, d’una mena d’externalització parcial encoberta dels serveis d’atenció a la gent gran, en tant que la Generalitat n’assumeix part del cost, però el duu a terme una empresa privada que, per tant, es lucra econòmicament de la manca de places gestionades directament per l’administració pública.
Aquest mecanisme compensador de l’escassetat de residències públiques que ofereix la Generalitat suposa un estalvi per les arques públiques: en lloc de cobrar als usuaris la part proporcional de la plaça segons els seus ingressos (com passa en les residències gestionades pel Departament), es limita a abonar-los l’ajut. Amb aquesta fórmula la Generalitat té menys despesa (és menor l’ajut que la part de què es fa càrrec l’administració en els casos de plaça pública).
L’altra cara de la moneda d’aquest sistema, i tenint en compte que el preu de les places es troba al voltant dels 2.000€ actualment, és que per a aquelles persones amb menys recursos (i que participarien en una part molt petita d’una plaça pública) la prestació pot resultar insuficient, fent que no tinguin accés al servei.
Fa pocs mesos que UGT, CCOO, CEESC i TSCAT van signar un manifest unitari on asseguren que «malgrat que ha augmentat el nombre de persones que necessiten l’atenció a la dependència, no s’ha recuperat el pressupost previ a les retallades» i reivindiquen la necessitat d’una «dotació real pressupostària»; per reduir una llista de persones en espera de plaça pública, concertada o subvencionada que xifren en 84.000.
Alerta per la precarització
El mateix manifest sindical posa esment en la situació laboral de qui treballa en les residències per a gent gran, on exigeixen “posar fi a la precarització d’un sector altament feminitzat, en què mai no s’ha tingut en compte la labor social que es realitza”. En la mateixa direcció apunta el treballador del sector i membre de CCOO Josep M. Martínez, qui denuncia una manca de personal per cobrir les necessitats dels residents i unes ràtios insuficients de professionals per usuaris.
Martínez assegura que hi ha més demanda que oferta de professionals, cosa que fa que el personal format faci, a causa dels baixos salaris, “un camí habitual de les residències privades o concertades a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final”. Altres fonts del sector recorden que la plantilla de les residències del Departament gaudeixen de millors convenis i sous que no pas en les residències privades, quelcom que atrau professionals cap a les primeres.
Una nova crítica al domini de capital privat en el món de les residències per a gent gran arriba de part dels investigadors del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut de la UPF, que asseguren que és més difícil “establir una coordinació efectiva entre els diferents nivells d’atenció”, creant “barreres molt grans pel que fa a la continuïtat de l’atenció del malalt”.
Regidors i ciutadania reusenca visita les instal·lacions en unes portes obertes fetes fa any i mig / Ajuntament de Reus
L’exemple de la residència Horts de Miró de Reus
Un cas paradoxal, en què queda palesa la poca celeritat amb què s’obren noves places per donar cabuda a la gran demanda, és el de la futura residència d’Horts de Miró de la capital del Baix Camp. Si bé l’edifici va ser acabat el 2012, formant un complex sanitari junt amb el CAP amb què comparteix bloc i que sí que dóna servei, avui dia la residència encara no és oberta.
El retard de més de set anys sembla que és a prop d’acabar-se, després que el setembre l’Ajuntament de Reus aprovés el conveni bilateral final entre la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) i el consistori (que explotarà el servei a través de l’empresa de capital municipal Sagessa).
Així, malgrat que la majoria de places seran públiques -segons els anteriors anuncis havien de ser 24 públiques i 5 privades-, la gestió no serà directament pública per part de la Generalitat, sinó que s’emmarcarà en el que s’anomena ‘centre col·laborador). De fet, en casos en què el centre és col·laborador o privat i no totalment públic, el nom correcte per referir-se a les places és el de col·laborades, i no pas públiques.
En els darrers dies s’ha repetit un procés de selecció de personal que ja va tenir lloc mesos enrere i que està previst doni un lloc de feina a una vintena de professionals. Pel que fa a les places per a residents, les 29 de la primera etapa podrien ampliar-se en un futur quan s’obri la segona planta de l’edifici.
Mentre aquest complex ha restat inutilitzat per falta d’entesa entre l’administració local (Sagessa) i la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) -a més d’uns mesos de paralització fruit de l’aplicació de l’article 155 pel govern espanyol-, a la mateixa ciutat la iniciativa privada ha tingut més èxit: el Grupo Ballesol, propitetat de l’asseguradora Grupo Santalucía, va obrir el juny el seu centre número 47 a l’Estat espanyol. Segons fonts de la direcció de la residència, la seva voluntat era disposar d’algunes places d’oferta pública (col·laboradores), però la Generalitat encara no els les ha concedides.
Juan Florian, de 76 anys, va ser ingressat aquest estiu a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona després de patir un ictus. Després de diversos dies va ser derivat al centre sociosanitari Isabel Roig, on ha estat ingressat fins aquest dijous, quan està previst que sigui traslladat a un altre centre després que la família hagi denunciat la mala atenció rebuda i que un grup de persones del col·lectiu de Marea Blanca s’hagin presentat aquest dimecres al centre per reclamar-ho.
La filla d’en Juan, la Mari Carmen del Valle, va decidir-se a posar una reclamació oficial al centre després que es trobés diverses situacions, segons explica en el text presentat, «inexplicables i de motiu de queixa» i d’una condició «inhumana i inconcebible». «L’atenció per la seva recuperació i per preservar la dignitat és deplorable», lamenta al text.
«El primer dia de l’ingrés, en arribar, em trobo el meu pare a l’habitació amb un vas d’aigua davant seu, aviso l’auxiliar i li comunico que el meu pare pateix de disfàgia [arran de l’ictus], amb el perill d’asfíxia que comporta que prengui líquids», exposa la Mari Carmen. Davant d’aquest avís i després de dir-los que els metges li havien dit que necessitava fer ús d»espessants’, explica, la resposta que va obtenir va ser: «Doncs sort que ens ho has dit, si no tenim una mort ximple».
Aquesta però no va ser l’única sorpresa que va trobar-se la família. En el text de reclamació s’exposen altres situacions com ara que davant la incapacitat del pacient per menjar sol i la preocupació dels seus familiars per aquest fet, s’hagin trobat amb respostes com «nosaltres no podem estar per ell, donant-li el menjar, parla amb el metge i que et firmi una ordre» o «si ell menja sol, tu deixa’l que així s’espavila».
Altres situacions que denuncia són que el seu pare sortís al carrer sol tot i l’estat de «desorientació total» que viu -l’ictus li ha deixat la capacitat cognitiva «absolutament tocada», explica a aquest diari- o que després de queixar-se en trobar-se el seu pare assegut a la butaca, amb el puré per damunt i amb una forta olor d’orina i els pantalons mullats, des del centre li donessin un bolquer i li diguessin que se n’encarregués ella mateixa.
La paciència de la Mari Carmen va esgotar-se el dia que el seu pare va confessar-li que un auxiliar l’havia obligat a empassar-se un flam aguantant-li el cap. «Avui m’han fet plorar», li va dir Juan Florian a la seva filla.
Ella explica a aquest diari però que la situació que ha viscut el seu pare al centre no és l’única i que si no hi ha més reclamacions és per la resignació o la por. «Davant d’aquesta situació anòmala s’han de demanar respostes a l’equip d’auxiliars i infermeres», comenta a aquest diari.
L’Ajuntament vol auditar els centres sociosanitaris de la ciutat
El centre sociosanitari Isabel Roig és de gestió privada (el seu gestor és BlauClínic) però ofereix provisió pública de serveis perquè té un concert amb el Servei Català de la Salut (CatSalut). És a dir, que els pacients accedeixen a través del sistema públic. Actualment el grup Centres Blau Clínic (CBC) disposa de quatre Centres i més de 600 llits a la ciutat: CBC Isabel Roig, CBC Putget Dolors Aleu, CBC Hospital Sant Jordi de la Vall d’Hebron i CBC Clínica Barceloneta. Aquest diari ha intentat contactar sense èxit amb la direcció del centre Isabel Roig.
Per la seva banda, l’Ajuntament ja ha contactat amb el Consorci Sanitari de Barcelona -l’ens planificador dels serveis a la ciutat-perquè s’obri una investigació, segons ha pogut saber aquest diari. «Volem fer una auditoria als centres sociosanitaris de la ciutat per verificar el compliment dels convenis i que la qualitat assistencial és bona», asseguren a El Diari de la Sanitat fonts de l’Ajuntament de Barcelona. «Ens han comentat que en l’àmbit sociosanitari hi ha centres en què la qualitat de l’assistència no és bona, aprofitarem també per revisar les diferents reclamacions que s’hagin presentat», expliquen les mateixes fonts.
Segons dades de l’informe Privatització i mercantilització de l’assistència sanitària a la ciutat de Barcelona, encarregat per l’Ajuntament, un 47,5% del volum de contractació entre el Servei Català de la Salut i les entitats proveïdores de serveis sociosanitaris va a parar a entitats privades amb ànim de lucre.
