Persona gran, sense xarxes familiars ―o molt pobres―, que viu sola i pot tenir certs problemes d’autonomia. És el perfil clàssic en el qual pensem quan parlem de soledat no desitjada. Ara bé, un informe constata un altre grup vulnerable: els joves.
L’Estudi sobre joventut i soledat no desitjada a Espanya, fet per SoledadES en col·laboració amb Ayuda en Acción, apunta que un de cada quatre joves es veu afectat per la soledat no desitjada. És a dir, el 25,5% de les persones d’entre 16 i 29 anys. Sobre el total de persones en situació de soledat no desitjada, hi ha factors diferencials de més prevalença sobre les persones que formen part de grups històricament discriminats. Aquests serien les dones (31,1%), les persones amb discapacitat (54,4%), el col·lectiu LGTBI (39,7%) i les que són d’origen estranger (32,8%).
La qualitat i la quantitat de les relacions socials és determinant
La base de la soledat no desitjada es troba en la qualitat i la quantitat de les relacions. Durant aquesta etapa vital els amics juguen un paper crucial, “les relacions d’amistat són les que tenen un impacte més gran en la soledat juvenil, per sobre de l’àmbit familiar, de treball o d’estudi”, explica l’informe. En aquesta línia, apunta que tenir menys relacions amb amistats de les desitjades és “un factor significatiu, que augmenta la probabilitat de patir soledat no desitjada més que cap altre, en 4,7 vegades”.
Tota aquesta qüestió està travessada per les habilitats i actituds socials. Les persones que se senten soles tenen molta menys confiança en els altres i, alhora, l’escepticisme pot tenir arrels en fets traumàtics: “el percentatge de persones que han patit assetjament escolar o laboral alguna vegada en la seva vida és gairebé el doble entre joves que pateixen solitud no desitjada (un 58,1% ha patit assetjament) que entre joves que no la pateixen (un 32,1% ha patit assetjament)”.
Causalitats, una moneda amb diverses cares
El fenomen és multicausal. Atur i desigualtat són dos grans eixos de relació directa: “les persones en situació d’atur pateixen una prevalença de la soledat 5 punts per sobre de les que estudien o treballen […]; la prevalença en joves de llars amb dificultats econòmiques és gairebé el doble que entre joves de llars que arriben amb facilitat a final de mes (36% davant del 19,4%)”, esmenta l’informe. Categòricament, afegeix que “l’anàlisi multivariant considera significativa la relació entre la pobresa i la solitud”.
Un factor d’estudi clau ha estat com afecta la digitalització, i és que la generació Z és la dels “nadius digitals”. S’ha detectat que la presencialitat segueix guanyant les pantalles: “les persones que tenen relacions amb amistats principalment en línia tenen una probabilitat dues vegades més gran de patir soledat no desitjada. Tanmateix, tenir relacions principalment en línia o a distància amb familiars o amb l’entorn de treball o estudi no té un efecte significatiu per a la soledat”. La qüestió, doncs, rau en la qualitat del cara a cara, ja que el món digital, en certes situacions, pot ser un aliat.
Una altra qüestió que incumbeix la gen Z és la salut mental. En aquest cas, també influeix de manera bidireccional, i una mala salut mental i un risc més gran de vulnerabilitat tenen relació directa: “Les persones que pateixen soledat pateixen majoritàriament algun problema d’ansietat o depressió, en un 77,8% de els casos, davant del 34,8% entre les que no pateixen solitud. A més, el jovent que se sent sol té un nivell d’autoestima menor que el que no se sent sol”. Considerant la salut d’una manera més genèrica, una altra dada rellevant que mostra l’estudi és que les persones que “perceben el seu estat de salut de manera negativa o regular tenen un 42,2% més de probabilitat de patir soledat no desitjada”.
Prevenir, detectar, intervenir: les tres eines de treball contra el fenomen
Per pal·liar la soledat no desitjada, des de SoledadES s’incideix en la necessitat de la prevenció, la detecció i la intervenció. L’ecosistema educatiu esdevé clau per dur a terme aquesta tasca; per exemple, aposten per afavorir l’educació emocional i la inclusivitat en tots els trams educatius. Sobre aquesta línia de treball, un altre plantejament de l’informe és “reforçar el personal educatiu per millorar les ràtios, la qualitat de l’educació i així l’equitat educativa i els nivells d’èxit, o reforçar i adaptar les polítiques actives d’ocupació a la joventut” . Desenvolupar serveis específics d’atenció juvenil orientats a reduir la soledat, enfortir els sistemes de protecció i d’alerta primerenca vinculats a la salut mental, promoure la participació de joves en el disseny i execució de polítiques públiques sobre la temàtica i afavorir espais d’interacció social són algunes més de les iniciatives d’acció dedicades a reduir l’impacte de la problemàtica.
Segons dades de l’Idescat, en finalitzar l’any 2018, el percentatge de persones entre 0 i 15 anys, i residents a Catalunya, era de 16,75%; mentre que el percentatge de persones de 65 o més anys era de 18,79, sent l’índex d’envelliment de 119,3. Aquesta proporció tendirà a augmentar en els pròxims anys i marcarà un progressiu envelliment de la població. Com és sabut, aquest envelliment és el resultat de dues variables. D’un cantó, una disminució de la natalitat i, de l’altre, un augment de l’esperança de vida en néixer. Això planteja diferents riscos, també ja assenyalats en diversos mitjans i fòrums, des de la davallada del sistema de pensions fins a un increment considerable de les despeses socials i sanitàries. Però del que vull ocupar-me ara és d’un risc poc visible encara: el problema dels maltractaments a les persones grans.
En efecte, tant des dels dispositius de salut com des dels socials i, també, dels cossos de seguretat i fins i tot la mateixa fiscalia, es venen detectant nombrosos casos de no bon tracte i de maltractaments a les persones grans. Aquests poden manifestar-se en diverses modalitats: maltractaments físics, psicològics, de negligència, d’abusos sexuals o espolis econòmics. I, com ja passava en els casos de violència masclista o de maltractaments en la infància, sovint no es detecten o no es denuncien. I, cal afegir, que quan es detecten i els professionals intenten intervenir es troben amb nombroses dificultats, condicionades ja sigui per la gran complexitat dels casos o per les limitacions dels equips.
Ara bé, quins són els principals factors que condicionen les esmentades complexitats?
Sense ànim de ser exhaustiu, puc citar-ne alguns. En primer lloc, el fet que moltes de les víctimes pateixen malalties diverses que provoquen uns considerables estats de dependència. En alguns casos, cada vegada més freqüents, les malalties mèdiques s’acompanyen de deterioraments cognitius que poden ser manifestacions de processos demencials irreversibles. La dependència d’altres (familiars, cuidadors/cuidadores, entre d’altres) fa que aquelles persones es trobin indefenses enfront dels maltractaments.
En segon lloc, la complexitat ve determinada per la coexistència de variables molt heterogènies, per exemple, relacions amb els familiars, amb els amics, amb l’entorn veïnal, i, també, qüestions d’índole econòmica (pensions, comptes bancaris, herències, habitatge, entre d’altres).
En tercer lloc, la reticència que tenen algunes víctimes a denunciar, ja sigui per por a les represàlies que poden patir per part de les persones maltractadores o, per un problema que cada vegada es fa més palès: la soledat. Així, en un dels casos en el que vàrem intervenir des del SEAP (Servei Especialitzat d’Atenció a les Persones Grans), una dona de 82 anys, amb un deteriorament cognitiu moderat i que vivia en un centre residencial, va ser víctima d’un espoli patrimonial i dels comptes bancaris per part d’una persona, suposadament amiga. Quan vàrem entrevistar la víctima i la vàrem advertir del que li estava fent la seva «amiga», ens va respondre que ja n’era conscient però que preferia no fer res, ja que «al menos viene a visitarme».
Vet aquí la qüestió: sentir-se sola, no tenir ningú que l’anés a visitar llevat d’aquella depredadora – és l’adjectiu més adient – que va aconseguir la seva autorització per anar retirant fons del compte bancari i, més encara, que li cedís l’habitatge. La intervenció del SEAP va aturar l’espoli i actualment la víctima segueix vivint a la residència però havent-se dictat una sentència judicial que la protegeix.
Aquest cas és una breu mostra dels riscos que acompanyen l’envelliment en el nostre entorn social. Vivim temps convulsos, inestables i incerts, en els quals els lligams socials són més febles i les persones grans, les que ja no produeixen, són vistes amb menyspreu o simplement són ignorades. Són temps en els que el discurs neoliberal pressiona els individus per tal que es desprenguin del seu passat, de la seva experiència acumulada al llarg dels anys. «L’experiència és un grau», es deia no fa gaire temps però això ha quedat superat, el que importa actualment és l’aquí i ara. En aquest context, el saber aconseguit amb l’esforç personal ja no es considera vàlid per a la seva transmissió a les noves generacions. Sembla que la bella escena de l’avi o l’àvia explicant contes als nets ja ha quedat antiquada, ja no hi ha auditori. La transmissió del coneixement de generació en generació ha estat substituïda pel Gran Germà Google, que tot ho sap. Sense un lloc en el camp social i davant les pèrdues successives i inevitables inherents al pas dels anys les persones grans han d’enfrontar riscos considerables: la soledat i el no bon tracte.
Quan el marit de la Dolors va morir, fa set anys, ella es va quedar «tancada a casa». «Com tinc problemes per a moure’m, amb ell tenia una ajuda molt gran». Dolors, amb 81 anys, és una de les gairebé 1,5 milions de dones de més de 65 anys que viuen soles, el perfil que més sent la solitud. En total, segons l’enquesta contínua de llars de l’INE, a Espanya hi ha 4,7 milions de llars unipersonals. És una xifra que serveix per a imaginar, però no per a delimitar, un problema estructural i invisible. Perquè la solitud ni afecta a totes les persones que viuen soles, ni afecta només a les persones que viuen soles.
«Als països occidentals, i a Espanya segur, la solitud és la primera causa d’exclusió social», explica el responsable d’estudis i publicacions de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, GustavoGarcía. «És un fenomen generalitzat i les seves conseqüències són també molt diverses: qüestions de seguretat, que t’ocorri alguna cosa i ningú s’assabenti; persones que necessiten algun tipus de suport i no el tindran… Però, sobretot, el tema emocional. Un tema gravíssim, que no es té en compte perquè els altres són més fàcils d’abordar, encara que la falta de relacions empobreix moltíssim la vida de les persones», explica.
Existeixen, en general, dues xarxes de suport: la familiar i la social. «La família segueix, d’alguna manera, complint el seu paper antiexclusió», indica el director científic del Programa de Persones Majors de la Fundació La Caixa i president de la secció europea de ciències socials i del comportament de la InternationalAssociationofGerontologyandGeriatrics (IAGG), JavierYanguas. Però adverteix que aquest suport té data de caducitat. «Estem lluny del reemplaçament generacional», adverteix. L’índex de fecunditat porta des de 1981 per sota del nivell de reemplaçament, segons dades de l’INE. Aquest se situa en el 2,1, mentre el 2018 va ser del 1,31.
«Abans naixies en una ciutat i el normal era que visquessis en el barri dels teus pares o en el del costat. Ara pots tenir un fill a Saragossa, que estudiï la carrera a Madrid, el màster a Londres i se’n vagi a treballar a Alemanya o a l’Índia. El dia que et fas gran, estàs sol, perquè encara que t’estimi molt, no t’aniràs a viure amb ell a l’Índia», posa com a exemple García.
Molt ‘like‘, però males relacions
Per això la xarxa d’amics es configura com una eina fonamental per a pal·liar la solitud. Però sembla que també falla. «Tenim molts amics en el whatsapp o molt like, però poca substància en les nostres relacions», indica Yanguas, que treballa en un estudi en vuit ciutats -Terrassa, Tortosa, Girona, Tàrrega, Santa Coloma de Gramenet, Palma, Logronyo i Jerez de la Frontera- on «la hipòtesi que remenem és que s’estan deteriorant les relacions».
La globalització, la tecnologia i l’individualisme són algunes de les causes. «Abans no et quedava una altra que sortir al carrer, ara hi ha moltes formes de relacionar-se, però és una relació distant», afegeix García. «Estem en un procés d’individualització, cada vegada més sols i amb relacions menys compromeses», coincideix Yanguas.
Segons les dades que manegen en la Fundació La Caixa, el 20% de les persones entre 20 i 40 anys tenen perill d’aïllament social per solitud. «Hi ha una solitud que, en general, comença aviat, aguanta fins als 65 anys i, a partir d’aquí, va augmentant considerablement fins als 80 i molt considerablement a partir dels 80», explica l’expert del IAGG. A Espanya hi ha més de 850.000 majors de 80 anys que viuen sols i molts presenten problemes de mobilitat que els impedeixen sortir de casa sense ajuda, com Dolors.
Ana Rodríguez, en su casa en Barajas PATRICIA GARCINUÑO (eldiario.es)
O Ana, de 84 anys. «M’aixeco, em rento, m’assec, esmorzo i ja està. Si vull llegir una estoneta, si vull veure la televisió, aquí -assenyala a la finestra- per a mirar una estoneta que vénen molts nois a la guarderia… Com era jo abans que els meus fills em deien: mamà, no toquem mai la casa!», explica. «I així dia rere dia, després de dia, després de dia…». Fa uns anys es va trencar un peu i, sumat als seus problemes de fibromiàlgia, li fa por sortir de casa. La Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE) va publicar aquesta setmana l’informe ‘Mobilitat reduïda i accessibilitat de l’edifici’, que unes 100.000 persones no surten mai de casa perquè no tenen ajuda.
A més, la solitud afecta la salut. Segons un estudi elaborat per un grup d’investigadors de la Universitat Autònoma de Madrid en el qual s’analitzaven els resultats de prop d’una desena de treballs en els quals s’havien estudiat a més de 33.500 persones de més de 50 anys determina que «aquells que van reportar sentir solitud no desitjada tenien un 26% més de risc de desenvolupar demència en el futur», explica l’autora principal, Elvira Lara.
Soledat i suïcidi
El president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González, alerta que «no tenim cultura de la comunicació. Estem en una societat que, progressivament, es va deshumanitzant, perds el vincle amb el teu grup humà i, per la mateixa idiosincràsia de l’edat (en l’adolescència) i el desconeixement, molts joves es veuen abocats a aquesta solitud, de la qual surten coses no desitjades: desorientació, depressió i, després, trastorn mental».
De fet, la majoria de joves que presenten ideacions suïcides manifesten sentir solitud. «A nivell de nens i adolescents les dades brillen per la seva absència, no tenim més que la constatació que això va en augment pel que veiem els professionals», confirma González. Per a ell, és també una conseqüència dels valors que prevalen en la societat actual. «Ens bombardegen amb el tema de l’èxit i la competitivitat et fa a vegades ser profundament infeliç. La gent jove es troba en un estat en el qual no saben què serà d’ells, es pregunten amb qui ho comparteixen i comencen a entrar en un cercle, en una habitació, on l’única cosa que troben és buit», explica. «En els joves, l’èxit en les relacions personals resideix en l’estètica, si és maco o maca, intel·ligent, si destaca en alguna cosa o té capacitat de comunicació… però qui no té res d’això?», es pregunta García.
El Ministeri de Sanitat compta entre una de les seves prioritats l’elaboració d’una Estratègia Estatal contra la Solitud en les persones majors, en la qual està treballant. El pla del departament que dirigeix ara mateix en funcions Luisa Carcedo té com a objectius, entre altres, sensibilitzar a la població, fomentar la sociabilitat de les persones majors a través de famílies, relacions interpersonals i voluntaris, elaborar guies per als professionals que atenen aquestes persones i millorar la taxa d’activitat i ocupació dels majors. Precisament, la col·laboració entre l’administració i entitats, fundacions i ONG, és el que permet que es desenvolupin programes contra la solitud en moltes ciutats. A Regne Unit es va crear l’any passat la primera secretaria d’Estat del món contra la solitud.
«Les administracions soles no poden resoldre el problema de la solitud. Poden pagar serveis -com a suport en domicili, desplaçaments, tractaments, etc.-, però la solitud es resol amb companyia i la companyia la dóna l’entorn», apunta Gustavo García. «Com la solitud afecta la salut, s’estan omplint les sales d’espera dels ambulatoris de persones que acudeixen sense una malaltia concreta i molts ajuntaments s’estan adonant que hi ha una espècie d’alarma», destaca la tècnica de Creu Roja Elisabeth Fuente, que treballa en el programa ‘Sempre acompanyats’, en col·laboració amb La Caixa i alguns ajuntaments. En el de Terrassa, és l’administració qui els deriva els casos que detecta i diversos voluntaris acompanyen a persones majors a les seves cases o realitzen diferents activitats fora.
Un projecte de vida després de la jubilació
«Si hi ha alguna sortida que puc, m’apunto i vaig. L’esmorzar dels dissabtes és sagrat i el dimarts vaig als mandales. Estic en el cel quan estic allí. I l’Eva, que ve a fer-me una estoneta de companyia, ai quina nena més maca! A l’edat que una té, no pots aspirar a molt, però al que pots, doncs sí», explica Dolors, que és beneficiària d’aquest programa. Precisament, tenir marcat en el calendari setmanal activitats que compartir amb altres persones és un bon antídot contra l’aïllament. «Ara quan un es jubila, igual li queden per davant 25 anys de vida. Tal vegada és molt de temps per a estar sense un projecte de vida i a Espanya no tenim molt clar quin paper juga un en la societat quan es jubila», matisa Yanguas.
La directora de l’ONG Grandes Amigos, Mercedes Villegas, aposta per «la mobilització ciutadana i el voluntariat per a establir vincles en l’entorn pròxim i els barris, per a detectar possibles casos d’aïllament de persones grans que no volen estar soles». Ana, que és vídua des de fa gairebé dues dècades, es va mudar al seu nou barri a Barajas fa uns 12 anys. «El pis era molt gran i pagava molt», explica. Es va mudar a prop d’una de les seves filles, però lluny de les amigues que tenia en el seu antic barri. Mari José, la seva filla, recorda que al principi va ser dur. Ella acabava de ser mare, treballava i «si conciliar una casa és díficil, imagina’t conciliar dues». «Vaig veure que tenia necessitat d’acompanyament», explica, i va contactar amb Grandes Amigos, amb programes en ajuntaments de la Comunitat de Madrid, Galícia i Euskadi, on els consistoris col·laboren «amb alguna aportació econòmica i des de la coordinació amb els serveis socials i sanitaris», indica Villegas.
Ara Ana rep tots els dimarts la visita d’Ángel, un voluntari que es va animar a dedicar el seu temps quan es va jubilar. «Em diuen que quin bon mosso m’he buscat; jo no m’ho he buscat, ha vingut ell a casa meva», bromeja ella. «Sortim poquet, quan estic mig animosa, però la majoria de les vegades parlem de quan érem joves, de com era la nostra vida, dels nostres germans», explica. Li agradaria viure a casa dels seus fills? «No, no. Jo vull viure sola». I recorda que això d’acompanyar a persones que estan soles ja ho va fer ella. «En Santa Paula (Granada) anàvem a veure als malalts i a treure’ls a la tarda. Te’n recordes de Balbina?», pregunta mirant a la seva filla, «la portàvem al mercat, encara que no veia, i ens demanava que li llegíssim el que hi havia, perquè li agradava saber-lo tot».
Ángel Izquierdo, uno de los voluntarios de la ONG Grandes Amigos, con Ana Rodríguez PATRICIA GARCINUÑO (eldiario.es)
«Bon veïnatge»
GustavoGarcía participa en una de les vuit taules de treball per a atallar la solitud que va posar en marxa fa uns mesos el Defensor del Poble a Aragó, després que el passat estiu es donessin diversos casos de persones grans que van aparèixer mortes en els seus domicilis. En concret, en la d’urbanisme perquè, com explica, «si no hi ha comerços de proximitat i espais públics, es trenquen les relacions socials». També és necessària un «bon veïnatge». O que «et sentis inclòs en el teu barri, que comparteixis reptes, necessitats i desafiaments amb uns altres», afegeix Yanguas.
A Barcelona, porta més d’una dècada en marxa el projecte Radars. El 2018 funcionava en 35 barris, en els quals els comerciants alerten si un dels seus clients habituals està diversos dies sense baixar pel pa, a la seva fruiteria o la botiga que habitualment freqüent. Fuentes posa l’accent en la «importància de la detecció que poden fer els veïns», perquè «els que van a un centre de salut ja l’expressen, però dels quals es queden a casa només ens poden avisar els veïns». Per això estan començant a contactar també amb associacions de veïns. Encara que és un problema que afecta sobretot a les grans urbs, a l’Espanya buidada també es pateix, precisament, per la despoblació.
Amb tot, els experts consultats coincideixen a assenyalar la importància de la construcció de la societat. «Els valors, l’empatia, la compassió, la solidaritat, tenen a veure amb com volem ser. Ens estem jugant quin tipus de societat volem tenir. Aquesta és la lectura que faig de les dades», indica Yangues. Per a González el problema estructural que representa la solitud té a veure amb un «liberalisme mal entès, que posa la llibertat i a la persona per sobre de qualsevol resultat que tingui a veure amb el col·lectiu, quan el col·lectiu no és col·lectivitzar, és compartir. Això és la conseqüència d’una filosofia que està condemnada al fracàs perquè la dimensió humana és una altra, no és la individualitat i els altres aquí es queden».
Segons un estudi elaborat pel InstituteforHealthMetricsandEvaluation (IHME), Espanya serà el 2040 el país més longeu del món. Si per a llavors s’atalla o no el problema de la solitud tindrà a veure també amb atallar l’estigma que suposa. «Això no s’explica, es viu en la intimitat, es disfressa, ens fa vergonya i ens sentim culpables. Si dic que el meu pare està sol, sembla que sóc molt mal fill. Si dic que em sento sol, sembla que la meva família no em vol. Hem de desestereotipar això. És una part de les coses que ens passen en la vida i que en aquest moment estan sent molt importants», indica Yanguas. García ho resumeix: «Les persones que tenen un altre tipus de problemes, en algun moment el manifesten. Els qui se senten solos no generen conflicte, per la qual cosa ningú sent que és un problema. Però, pot haver-hi més exclusió que no tenir amb qui parlar?».
«Només veure que col·laboreu ens feu sentir importants», li diu una senyora a una de les voluntàries de l’Escola de Salut per a Gent Gran que s’ha realitzat al centre cívic Pati Llimona del barri del Gòtic. Tros de coca a una mà i una copeta de cava a l’altra i la trentena de persones que han participat del curs s’acomiaden després de sis sessions. «Diuen que l’any vinent repetirem», ens comenta la Teresa.
Les Escoles de Salut per a Gent Gran es desenvolupen en cicles anuals i segueixen un model de sessions impartides per diferents professionals i amb diferents enfocaments. L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha avaluat el funcionament i l’efectivitat de les Escoles de Salut. La satisfacció és força elevada, i 9 de cada 10 persones indiquen que recomanarien l’experiència a les seves amistats. «Jo estic contenta», comenta la Carme, qui recorda i lamenta que la Rosa vingués el primer dia i no hagi tornat: «a part de ser útil, hem conegut gent i a més del barri».
A més a més, l’avaluació indica millores en aspectes de salut com la qualitat de vida o la salut mental. Les persones participants subratllen igualment com a elements positius sobretot la possibilitat de trencar amb la dinàmica d’estar sempre a casa i poder relacionar-se amb altres persones de la seva edat, recuperar la capacitat de riure, conèixer activitats del barri i sentir que es pertany a una comunitat. «Penses que fas nosa però aquí, que hi ha gent treballant per tu, ja veus que no» o «vaig coixa però com veig que hi ha gent que està igual que jo, ens ajudem» són algunes de les valoracions de les persones assistents al curs. Gairebé totes són dones i amb edats que oscil·len entre els 70 fins als 90 anys.
Sessió de tancament de l’Escola de Salut per a Gent Gran al Gòtic / Carla Benito
L’objectiu amb tot això és disminuir l’aïllament social entre la gent gran, fent que cada trobada sigui una oportunitat de relacionar-se per a les persones que hi participen. Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona, va participar del tancament de l’Escola de Salut del Gòtic i va valorar positivament els cursos: «l’objectiu és poder aprofitar l’estada a l’escola tant perquè es socialitzin com perquè obtinguin coneixements i habilitats en diferents àmbits relacionats amb la gestió emocional, amb la seguretat amb la llar i com fer-la més sostenible». Altres aspectes que des dels cursos troben importants destacar serien aquells relacionats amb la cura de la pròpia salut, la gestió de les emocions, la prevenció dels accidents, l’activitat física, la millora en l’ús dels medicaments, la seguretat i autoprotecció a la llar i al carrer, l’alimentació saludable i la memòria, per exemple. Entre les activitats innovadores que han incorporat darrerament hi ha informació sobre els Punts d’Assessorament Energètic (PAE) i l’augment d’activitats intergeneracionals, entre d’altres.
«A mi em va interessar mol la sessió on vam parlar d’insomni… compartim el què ens passa i ens fem companyia», comenta la Carme a la sortida de l’última sessió del curs celebrat al Pati Llimona. Han parlat, han vist pel·lícules, han fet aperitius… i en aquest últim dia han cantat cançons per revifar la memòria i han fet una dinàmica per indicar què els hi transmetia haver realitzat aquest curs i què voldrien repetir o canviar. Fer coses més addients a l’edat, parlar sobre la soledat o fer gimnàs han estat algunes de les idees. Alegria, companyia, riure han estat les sensacions.
Sessió de tancament de l’Escola de Salut per a Gent Gran al Gòtic / Carla Benito
L’Ajuntament té previst iniciar 6 noves Escoles de Salut per a la Gent Gran
L’Ajuntament de Barcelona comptarà amb 18 Escoles de Salut per a la Gent Gran un cop doni inici a sis més que té previstes. Aquests projectes són eines incloses dins les estratègies que inclou Barcelona Salut als Barris (BSaB), un dels programes que ha desplegat la ciutat amb l’objectiu de reduir les desigualtats en salut entre el veïnat i que actualment ja està implantat en 23 barris de la ciutat. Les sis noves escoles que s’aniran obrint al llarg de l’any es realitzaran als barris de La Marina, Sant Genís dels Agudells, el Turó de la Peira, Gòtic, Trinitat Nova i Verneda i La Pau II.
Els promotors de les escoles expliquen que aquestes volen fomentar el vessant comunitari, i per això la gestió es fa de manera compartida i participativa entre diferents agents i entitats de cada territori. Tres de les escoles (Barceloneta, Sant Andreu i Vallcarca) han estat impulsades per un Centre d’Atenció Primària (CAP), mentre que la del Poblenou és fruit del Pla de Desenvolupament Comunitari que hi ha al barri. Les altres vuit iniciatives que estan en actiu són les de Raval, Casc Antic, Bon Pastor, Besòs i Maresme, Guineueta, Verneda i la Pau I, Roquetes i Verdum.
En dos anys, BSaB ha passat de 10 a 23 barris, estenent-se cap a aquells que es troben en una situació més desfavorida, i ha iniciat noves línies d’intervenció. La població d’aquests 23 barris, i per tant usuaris potencials dels programes, és de 360.000 persones. En conjunt, la dotació econòmica que destinarà l’Ajuntament de Barcelona passarà dels 514.112 euros de 2015 als 1.489.225 euros previstos l’any 2019, quan acabi el mandat. En total s’invertiran en salut comunitària 5,1 milions d’euros en quatre anys a Barcelona.
«La vida sola és molt trista. Però molt trista. Al matí encara, entre que fas el desdejuni i t’endreces. Però a la nit quan et fiques al llit… és el pitjor que hi ha. No hauria de ser així, i som moltíssims perquè ens estan allargant la vida perquè estem més cuidats que abans. I arriba una edat a la que tota la gent que coneixies se n’ha anat. Conec famílies senceres que s’han anat tots».
Isabel Martín Bravo té 96 anys. Viu sola en un pis a Madrid del que no pot sortir a les tardes perquè no té amb qui i el seu estat de salut no li permet fer-ho per si mateixa. Malgrat el seu discurs, Isabel és alegre. Riu mentre parla amb el periodista, no dramatitza la seva situació, encara que li agradaria que fos una altra.
Isabel és una entre els 4,6 milions de persones que viuen soles a Espanya (una de cada quatre llars és unipersonal, segons l’INE) i per aquesta simple raó tenen més possibilitats de morir-se. Bé, per ser precisos, no per viure sols. Per estar sols. Per sentir-se sols —que no és el mateix que viure sols—, si és que algú pot definir què significa això o com quantificar-ho més enllà de la subjectivitat de cadascun. Sigui com sigui, un de cada deu ciutadans diu sentir-se sol «amb molta freqüència», segons un estudi que va intentar llançar una mica de llum sobre el tema.
La soledat mata. Ho diuen les recerques. O, almenys, és un factor de risc per a la mortalitat, segons conclou l’estudi conjunt de la Universitat Autònoma de Madrid i el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (CIBERSAM). El treball, titulat Associació entre la solitud i la mortalitat, ha estat desenvolupat pels investigadors Laura Rico-Uribe, Francisco Félix Caballero, Natalia Martín-María, María Cabello, José Luis Ayuso-Mateos i Marta Miret.
Els autors han creuat la informació de 35 articles previs sobre la matèria en una meta-anàlisi de la que conclouen que la soledat té relació amb diversos problemes de salut, tan física com mental, que es tradueixen en depressió, alcoholisme, problemes cardiovasculars, amb el sistema immunològic, Alzheimer o insomni. I, avís a navegants, el factor de risc per a la mortalitat «és més forta en homes que en dones».
Més comú en homes
«La relació és més forta en homes, possiblement per diverses raons», explica Laura Rico, una de les autores de l’article. «La primera és que les dones tendeixen a admetre més fàcilment sentiments de soledat, i els homes reconeixen sentir-se sols quan la severitat i l’impacte d’aquests sentiments són majors», comença.
Isabel no ha fet cap meta-anàlisi, però coincideix amb Rico. «Un home sol no s’apanya com una dona. Una dona es queda vídua amb dos o tres nens i tira endavant lluitant, treballant, el que sigui. Un home es queda vidu i ho passa malament», afirma.
Isabel Martín Bravo té 96 anys i viu sola. En la imatge, al costat de Gloria, la voluntària de Amigos de los Mayores que la visita cada setmana
La segona raó que al·ludeix la investigadora fa referència al fet que la solitud està relacionada amb la salut i «a vegades els homes tenen actituds negatives per acudir als serveis de salut».
«També –afegeix– podem dir que alguns estils de vida poc saludables, per exemple, el consum de tabac i l’alcohol, estan associats amb la solitud, i aquests són més freqüents en homes que en dones».
La mateixa investigadora assenyala la necessitat d’estrènyer la col·laboració entre serveis socials i de salut, així com entrenar a professionals de la salut per identificar les necessitats socials dels pacients i referir-los a serveis adequats a temps, amb la finalitat d’evitar majors problemes de salut, despesa sanitària i augment de risc de mortalitat.
El jutge ho va avisar
L’estudi no ho esmenta, però els qui sofreixen la solitud, treballen a la seva al voltant d’alguna manera o intenten pal·liar-la citen, encara que ningú els pregunti específicament, per la deriva d’una societat cada vegada més individualista i menys preocupada pel veí del costat.
El magistrat Joaquim Bosch va posar l’assumpte sobre la palestra amb prou feines 279 caràcters en Twitter: «Cada vegada em passa més, com a jutge de guàrdia, trobar-me amb cadàvers d’ancians que fa molts dies que estan morts, en avançat estat de descomposició. No sé si està fallant la intervenció social o els llaços familiars. Però indica el tipus de societat cap a la que ens dirigim».
Si se li pregunta a Isabel, respon que més que dirigir-nos, ja estem en ella. «Ja no hi ha aquest afecte, com ha canviat tot», observa. Ella troba a faltar conèixer als seus veïns, tenir relació amb ells. El progrés en forma d’ascensor tampoc va ajudar. «Abans els veies per l’escala, tenies més contacte. Ara no veus a ningú. I si et creues, saludes i ja», lamenta.
Isabel pal·lia aquesta situació amb Gloria, la voluntària que la visita setmanalment a través de l’associació Amigos de los Mayores i per la que solament té bones paraules. «Estic molt contenta amb ella i amb l’associació. Xerro amb Gloria, prenem cafè. Fins i tot conec al seu noi! El dia de l’Almudena de fa un parell d’anys em van portar a menjar a un restaurant», explica.
Des de l’associació Amigos de los Mayores —que treballa a generar vincles afectius i d’amistat, d’igual a igual, entre persones grans i voluntaris, en una experiència intergeneracional que produeix beneficis a tots dos, segons la seva pròpia definició— també han detectat com aquesta deriva social afecta als majors, els més vulnerables. «S’ha arribat a tal impersonalització a les ciutats que no coneixes a qui viu al teu costat i això pot influir en les situacions de solitud», explica José Ángel Palacios, el seu responsable de comunicació.
El seu projecte Grandes Vecinos pretén posar en contacte a residents en un mateix barri perquè es facin companyia i estiguin una mica pendents uns d’uns altres. «És important recuperar les relacions veïnals», diu Palacios, «però també volem que es regenerin els espais públics comunitaris», afegeix. «En aquesta individualització de les ciutats s’han anat perdent espais que posaven en contacte i en comú a les persones, espais que facilitaven l’intercanvi. Pot semblar una ximpleria, però per exemple els bancs del carrer a més de per descansar poden servir per conèixer, per desenvolupar una conversa», explica.
I això pot ser un factor diferencial, explica Palacios: «L’amistat amb Gloria i la seva participació en les activitats de socialització que organitzem en l’associació proveeix de benestar i millora de la seva salut física i mental».
El Ministeri de la Soledat
El problema ha aconseguit tal magnitud que a Regne Unit la Premier britànica, Theresa May, va anunciar fa un mes la creació d’una Secretaria d’Estat de la Soledat per combatre un mal que a les illes afecta 9 milions de persones. Fins a 200.000 ancians no han tingut una conversa en l’últim mes amb algun amic o familiar, segons dades del Govern.
Segons la comissió del Parlament britànic que ha estudiat l’assumpte, l’»epidèmia» de la solitud té relació amb la pèrdua d’importància en la vida d’institucions que mantenien la societat articulada i connectada com l’església, la família, els centres de treball o els sindicats. Fins i tot els bars o els supermercats.
En l’estudi de la UAM sobre la solitud també es refereixen a l’assumpte, i citen que a Regne Unit creuen que «si la soledat no es considera una prioritat, en 2030 la depressió i altres problemes de salut poden augmentar, donada la seva relació amb la solitud».
El problema que detecta Palacios és que aquests problemes no li importen a (gairebé) ningú fins que no els pateix. «Ens preocupa la conscienciació social, que es vegi a la gent gran amb una altra òptica. Sembla que ens hem convertit en una societat on solament triomfa el jove, qui no tingui arrugues, quan els majors són persones capaces, apoderades i que segueixen aportant molt a la societat», reflexiona.
Infermeres de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha realitzat un estudi on ha percebut que un 60% de les dones majors de 75 anys pateix soledat moderada o severa. L’estudi s’ha realitzat davant unes dates assenyalades com són les de Nadal i sobre una població de 100 dones majors de 75 anys ateses en un centre d’Atenció Primària urbà.
L’estudi ha tingut com objectiu «conèixer la percepció de soledat en dones majors de 75 anys d’un Centre d’Atenció Primària». A les conclusions s’afirma que aquesta soledat pot ser un factor de risc per a malalties cardiovasculars i a més assegura que existeix una clara associació entre soledat i símptomes depressius, amb una major prescripció de benzodiacepines i antidepressius.
La infermera Rocío Rodríguez, autora de l’estudi, opina que la prescripció de fàrmacs va destinada a tractar les manifestacions de la soledat, però no cobreixen el problema d’arrel: «caldria una major interacció social per disminuir la soledat i els símptomes depressius, i millorar la percepció de la salut mental».
Com ja tractàvem en un article del Diari de la Sanitat, en els darrers anys hi ha hagut un augment de persones grans amb soledat. Aquest sentiment augmenta amb l’edat, en dones i entre persones que viuen soles i té repercussió a nivell físic, psicològic i social.
Els resultats de l’estudi, fet sobre dones de 83 anys de mitjana, indiquen que un 34% tenien soledat moderada, (d’aquestes un 61.8% vivien soles), mentre que un 26% presentava soledat severa, (d’aquestes la meitat vivien soles). Del total estudiat, un 62% de les dones eren viudes i un 53% vivien soles.
En els casos de soledat moderada, es va observar que el 43.1% tenien baixa percepció de salut mental, un 79.8% patia hipertensió, i un 65.7% dislipèmia. Quasi la meitat, un 46.5% tenien prescrits antidepressius i benzodiacepines.
En el cas de soledat severa, augmentava la presència d’hipertensió, arribant al 88.5%, i també s’observava més dislipèmies (73.1%), i major prescripció d’antidepressius i benzodiacepines (57.7%).
També es va observar que existeix una relació entre depressió severa i soledat severa en un 34.6% de les dones. A més, es va comprovar que a major soledat, pitjor suport social.
Per Rocío Rodríguez els resultats mostren que “hi ha una clara relació entre soledat i risc de malalties cardiovascular, com demostren les pitjors dades d’hipertensió i dislipèmies en dones que patien soledat severa. Igualment hi ha una connexió entre soledat i pitjor salut mental”.
S’estima que la soledat afecta 150.000 persones grans a Catalunya. Sovint aquesta soledat ve marcada per la pèrdua de la parella o dels fills però també per patir relacions familiars no vinculants o que aquests familiars es trobin físicament lluny de la persona gran.
Aquest tipus de situacions incrementen diàriament i una de les explicacions que es dóna és l’envelliment de la població: el 17% de la població de Catalunya supera els 65 anys d’edat. El 57,7 per cent d’aquestes persones són dones i el 42,3 per cent són homes. A més, la gent gran cada vegada és més gran.
Albert Quiles, director gerent d’Amics de la Gent Gran, troba que és una situació bona que cada cop es tingui més esperança de vida però indica que cal preguntar-se com es viuen aquests anys. Sota aquesta premissa, el Consell Comarcal del Baix Llobregat ha desenvolupat un informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran que es troba en situació de vulnerabilitat amb patiment emocional.
La Fundació Amics de la Gent Gran es va crear just fa 30 anys per acompanyar a persones grans que pateixen soledat i ho fa de manera voluntària. Quiles creu que la formació a aquestes persones voluntàries per detectar el maltracte és essencial perquè puguin informar d’aquestes situacions d’abús. També opina que aquesta mateixa formació, destinada a les persones grans, les ajudaria a apoderar-se.
Actualment, Amics de la Gent Gran es troba a 10 comarques i a 32 municipis i treballen a partir de sol·licituds individuals, de veïns o persones properes, però també a partir de derivacions des dels centres de serveis socials o els centre d’atenció primària quan aquests detecten casos de soledat en persones grans. «La clau està en la coordinació», opina Quiles: «hem d’intensificar aquesta coordinació entre els diferents agents, institucions públiques, fundacions, empreses, agents socials i treballar a favor del benestar de les persones grans».
La soledat, un problema invisible
Albert Quiles defensa que la funció de la seva Fundació és necessària donat que la majoria de persones grans amb qui treballen es troben en una situació de soledat que «no han decidit lliurement». Quiles argumenta que «la persona gran es troba sovint en situacions delicades i ningú o poques persones amb qui poder relacionar-se, sobretot tenir relació emocional». Destaca que treballar la part emocional en les persones és molt important es tingui l’edat que es tingui però és encara més rellevant en aquelles persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.
Quiles critica «un fenomen que passa, què la societat decideix per les persones grans». Entén que és necessari preguntar a la persona gran si vol, si es sent a gust rebent una persona voluntària a casa seva o si vol tenir informació com a mínim: «és molt important que puguin decidir», afegeix. És per això que des d’Amics de la Gent Gran, quan reben una sol·licitud, truquen a la persona i fixen una entrevista presencial per veure si a la persona gran li interessa formar part de la Fundació.
Durant aquestes festes desenvoluparan una campanya anomenada ‘Un Nadal en companyia’ que comptarà amb 15 dinars arreu del territori. A més, entregaran lots de Nadal a les llars dels 1.500 membres que acompanya la Fundació. El motiu? Per Quiles, «és una bona excusa perquè rebin una visita i no celebrin el Nadal soles.
La gent gran és un dels col·lectius vulnerables / cc by derkstenvers (Flickr)
El patiment emocional no només ve de la soledat
El projecte Bon Tracte a la Gent Gran neix de l’anàlisi sobre la preocupació en l’atenció cap a persones que estan en una situació d’especial fragilitat com són les situacions de violència filio-parental, el tracte no adequat cap a les persones grans, maltractament o violència domèstica.
L’informe elaborat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat buscava definir el concepte de bon tracte a la gent gran i a les persones en situació de fragilitat per problemes de salut a partir dels actors que intervenen en la seva atenció. És a dir, definir el paper que juguen els professionals, els punts de millora en la relació i elaborar una Guia de Bones Pràctiques en el tracte a la gent gran i les persones en situació de fragilitat per problemes de salut.
En una població que tendeix cada cop més a l’envelliment, l’informe denuncia que envellir, i també patir una malaltia invalidant, «comporta unes expectatives vitals que venen marcades amb un signe menys al davant: menys capacitats, menys facultats, menys quantitat d’hores de descans nocturn, menys activitats, menys poder adquisitiu…» És a partir d’aquí que s’ha creat el terme d’envelliment actiu. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’envelliment actiu com el procés que implica envellir amb bona salut, òptim funcionament físic, cognitiu, emocional i motivacional, a més d’una alta participació social.
Des d’una vessant àmplia, l’informe entén el maltracte a la gent gran com «qualsevol acció voluntàriament realitzada, és a dir, no accidental, que pugui causar o causi un dany a una persona gran; o qualsevol omissió que privi a un ancià de l’atenció necessària per al seu benestar, així com qualsevol violació dels seus drets». A més, la definició que donen per vàlida estipula que perquè aquests fets es tipifiquin com maltractament han de succeir en el marc d’una relació interpersonal on existeixi una expectativa de confiança, cura, convivència o dependència. Per tant, afirmen que l’agressor pot ser un familiar, personal institucional, un cuidador contractat, un veí o un amic.
El Consell Comarcal del Baix Llobregat treballa amb professionals de diferents àmbits a través de l’espai Xarxa Baix. Un dels projectes que també s’han realitzat, i que es vincula a l’informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran, ha estat el de la «lluita contra la pobresa i el risc d’exclusió social». Dins aquest programa, s’han creat grups de dinamització social per persones amb situació d’atur de llarga durada i el programa de “suport psicosocial per a l’autonomia de
les persones en situació de dependència” i s’han creat grups psicoeducatius integrats per familiars de persones amb dependència i les mateixes persones que pateixen dolor crònic i trastorn mental.
Dilluns passat, dia 14 de novembre, la Rosa, una dona de 81 anys, va morir a casa seva a Reus, a conseqüència de l’incendi provocat per una espelma. La Rosa es trobava en situació de pobresa energètica, ja que feia dos mesos que li havien tallat el subministrament de llum, i, des d’aleshores, l’anciana s’il·luminava amb espelmes. Tot apunta que una espelma seria l’origen del foc que va cremar el matalàs de l’habitació on dormia i que li va acabar produint la mort, segons la investigació dels Mossos d’Esquadra.
Fonts municipals han explicat que els Serveis Socials de l’Ajuntament desconeixien que la dona no disposava de corrent elèctric per impagament i que no havien rebut cap sol·licitud d’ajut econòmic. La dona sí que havia demanat una ajuda al consistori per poder pagar el rebut de l’aigua, que se li havia concedit. A més, l’arrendatari del pis havia interposat una demanda judicial de desnonament per impagament del lloguer.
Fins aquí la notícia i ara ens trobem en el clàssic període en el qual les diverses administracions i l’empresa responsable de tancar el subministrament de llum intercanvien retrets proclamant la seva innocència. Senyores i senyors, aquí no hi ha culpables ni responsables, aquí tothom és innocent i la culpa es diposita en l’altre!, però més enllà d’aquest clàssic, hi ha una realitat que maltracta els pobres, especialment si són grans i, a més, viuen en soledat. És la realitat d’aquells que malviuen amb més que una precària pensió, si és que la tenen; i és també la realitat, dramàtica, de viure sols i sense l’aixopluc d’algun familiar.
Aquesta realitat afecta milers de persones que, sovint, tenen enormes dificultats per accedir als dispositius de serveis socials i de salut ja sigui per problemes de mobilitat o perquè viuen en indrets que queden aïllats. I això va a més ja que la població de Catalunya envelleix a causa de tenir una de les esperances de vida més elevades del planeta.
I, davant d’aquesta perspectiva, què podem dir de la seva salut mental? Es pot tenir salut mental quan es viu en unes condicions com les de la Rosa? Té sentit parlar de “trastorns mentals adaptatius” quan la persona es troba sotmesa a la més extrema pobresa i al més absolut aïllament social? Qui es pot adaptar a això? O és que ara hem de basar el concepte de salut mental a partir d’un ideal de subjecte que pot amb tot, que pot renunciar a la seva experiència de vida i començar de nou cada dia? És ètic afirmar que tot aquell que no s’ajusta als ideals del neoliberalisme pateix una depressió o una ansietat generalitzada? És que ara començarem a etiquetar totes aquelles persones que no arriben a la vellesa en condicions òptimes?
Els mitjans de comunicació ens informen que en un determinat hospital de Barcelona començaran a col·locar elèctrodes en el cervell de les noies amb anorèxia mental i que aquest procediment es podria aplicar a d’altres trastorns mentals com la depressió o el Trastorn Obsessiu Compulsiu, però, què farem amb aquells que pateixen emocionalment perquè són víctimes de la pobresa i l’aïllament? Quants recursos dedicarem a aquestes persones?
Potser això no mereixi un titular als mitjans de comunicació, molt entusiastes de l’espectacularitat d’un elèctrode que travessa un cervell humà, però a molts de nosaltres, professionals de “trinxera”, sí que ens interessa el que passa al ciutadà de carrer, que fa esforços titànics per mantenir la seva dignitat en un entorn que, sovint, es mostra indigne.
Un dels principals factors de risc de patir una depressió és la solitud en edats avançades, entre els 65 i els 75 anys. «Hi ha diferents factors que poden portar a l’aparició de la simptomatologia depressiva, com ara, les pèrdues acumulades amb l’edat, problemes de salut, l’hospitalització, mort de familiars propers, etc. i aquests factors són especialment presents en la gent gran», explica a aquest diari Montserrat Lacalle, doctora en Psicologia i consultora a la UOC.
A Catalunya, més de 280.000 persones majors de 65 anys viuen soles i s’estima que d’aquestes, més de 175.000 pateixen soledat no desitjada, segons dades de l’Associació d’Amics de la Gent Gran, que alerta que moltes d’aquestes persones ho fan en silenci. «Sabem que el fet de tenir una bona xarxa familiar i social pot actuar com a factor de bon pronòstic en molts trastorns, per tant, la soledat actuaria com un factor de risc», comenta Lacalle.
Cada vegada més persones es troben en situació de soledat no volguda a causa de canvis en les estructures familiars i l’impacte de la crisi, condició que pot predisposar a situacions d’exclusió social i tenir conseqüències per a la salut.A més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), dues terceres parts dels afectats per un trastorn mental no arriben mai a demanar ajuda a un professional sanitari. Un silenci que també afecta la gent gran, en qui sovint es confonen els símptomes d’una malaltia mental amb el mateix envelliment.
Ara, un estudi europeu, l’Eurodep, ha volgut posar el focus en aquest col·lectiu, i ha observat, basant-se en una mostra de més de 3.000 casos d’homes i dones d’entre 65 i 84 anys, que la depressió afecta el 12,3% de les persones grans. Amb tot, els experts asseguren que hi ha molt d’infradiagnòstic i que per tant el percentatge de persones que pateix una depressió entre aquest col·lectiu pot ser més elevat ja que molta gent no consulta el metge. “Hi ha una necessitat de conscienciació sobre els problemes psicosocials en la gent gran per poder oferir serveis d’atenció a la salut mental d’alta qualitat per a aquestes persones”, conclou l’estudi. Preguntada per l’índex de depressió en gent gran que viu sola, Montserrat Lacalle assegura que «és difícil obtenir dades concretes donat que l’aïllament farà que la persona no consulti i el seu cas estigui a risc de no ser diagnosticat ni tractat».
Patir mala salut mental: un risc més alt en les dones
L’informe INSOCAT Gent gran: pobresa i vulnerabilitat, presentat aquesta setmana per l’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), recull que el 2015 el risc de patir una mala salut mental entre la població de 65-74 anys era del 6,6% en els homes i el 9,7% en les dones. La diferència entre homes i dones s’explica per la sobrecàrrega de les dones grans, segons l’ECAS, ja que sovint cuiden de néts, pares o altres familiars en situació de dependència, amb els consegüents efectes que això genera.
També hi ha més dones grans que homes que viuen en llars unipersonals a Catalunya: en un 75’5% dels casos són dones enfront del 24,5% d’homes. “Quan la soledat no és volguda, afecta la salut i la supervivència de la persona. El suport de la família és molt important per pal·liar la vulnerabilitat de la gent gran”, assegura Gemma Roces, de la Creu Roja.
Factors més enllà de la soledat no desitjada
Altres factors que poden comportar problemes de salut mental també tenen a veure amb els determinants socials. Per exemple, el 6% de les persones de 65 anys i més tenen problemes per mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada, un percentatge que s’ha duplicat des del 2013, segons l’informe INSOCAT. Patir una situació de pobresa energètica o tenir problemes en l’habitatge com ara goteres o humitats tenen efectes negatius en la salut, amb major vulnerabilitat davant el risc de patir patologies com al·lèrgies, malalties respiratòries i ansietat o depressió, s’alerta.
Sentir-se sol o estar socialment aïllat escurça la vida, augmenta un 30% la probabilitat de mort prematura. És un risc per a la salut tan potent i conegut com l’hàbit de fumar, la pobresa, la manca d’exercici físic o el consum excessiu d’alcohol. La crisi econòmica, l’atur, l’emigració, l’envelliment, la insolidaritat ciutadana i les noves formes de família, entre d’altres circumstàncies han convertit la soledat i l’aïllament social en un dels principals condicionants de salut de la nostra població. L’Informe de l’IMSERSO mostra que el 56% dels homes i el 72% de les dones majors de 65 anys a Espanya pateixen algun tipus de soledat.
L’aïllament social és la sensació objectiva de tenir mínims contactes amb altres persones com familiars o amics. La soledat és la sensació subjectiva de rebre menys afecte i proximitat en l’àmbit íntim, familiar o d’amistat. Com deia l’actor Robin Williams: “Jo pensava que el pitjor d’aquesta vida era acabar sol. I no ho és. El pitjor és acabar amb gent que et faci sentir sol”. Ni la soledat ni l’aïllament social que afecten la salut son situacions voluntàriament escollides.
Els serveis socials i els de salut pública han entès la seva importància. Hi estan treballant malgrat disposar de recursos molt limitats. El poderós sistema sanitari encara no ho té en la seva llista de prioritats malgrat saber que són problemes comuns en els pacients habituals dels centres d’atenció primària. Convivim amb la soledat però la ignorem. Responem amb medicaments i proves unes situacions que millorarien amb afecte i relacions socials.
És fàcil aconsellar sobre els determinants individuals de la salut. No costa res recomanar: no fumi, faci més esport o mengi de forma més saludable. Si no ho fa, el mateix pacient en patirà les conseqüències. Molt més difícil és canviar els determinants socials de la salut. Com augmentem la solidaritat o el capital social d’una comunitat? De què serveix recomanar a un pacient que surti i es relacioni si el seu aïllament depen de barreres arquitectòniques, prejudicis socials, o malalties?
Els humans som éssers socials i quan estem sols ens sentim malament. La soledat ens fa buscar companyia, però al mateix temps, l’instint de supervivència ens torna desconfiats davant dels desconeguts. Intentem evitar que qualsevol desaprensiu s’aprofiti de la nostra situació de feblesa. Paradoxalment les persones soles i aïllades tenen més dificultats per relacionar-se. Desenvolupen uns pensaments socials maladaptatius que obstaculitzen la seva socialització. Serveix de poc que el metge recordi al pacient solitari que ha de fer aigua-gym. Per aconseguir que vagi a la piscina ha de poder reestructurar les creences que li impedeixen fer-ho. Aquestes actuacions requereixen temps.
Afortunadament i malgrat que els objectius del sistema sanitari no prioritzen les intervencions sobre aquest tipus de determinants de la salut, existeixen centres d’atenció primària que aborden amb molt d’èxit l’atenció comunitària. La modernització del sistema passa per fer que aquestes iniciatives no siguin l’excepció sinó la norma. En col·laboració amb la resta d’actors comunitaris, els equips d’atenció primària han d’intervenir de forma desmedicalitzada sobre els determinants de la salut de la població que tenen assignada. Així aconseguirem molta més salut.
