Just Deploy It!

Etiqueta: sucre

  • Els edulcorants hipocalòrics no evitarien l’obesitat

    Hi ha una clara i robusta evidència científica que mostra que el consum de begudes ensucrades és una de les causes d’obesitat, diabetis tipus II, malaltia cardiovascular i càries dental. El coneixement per la població d’aquest efecte perjudicial per a la salut, ha portat a substituir begudes ensucrades per begudes sense calories, incrementat el consum de begudes edulcorades amb productes hipocalòrics o edulcorants «no nutritius» entre els quals es troben la sacarina, aspartam, sucralosa, estèvia o steve. Es denominen edulcorants no nutritius o artificials en contraposició als edulcorants nutritius, perquè aquests contenen sucre afegit o contingut naturalment en certs aliments, que contenen hidrats de carboni i aporten calories. Els edulcorants no nutritius s’empren en la fabricació de certs aliments i especialment en les begudes «light» (com la coca-cola i sucs de «fruita» embotellats o enllaunats amb l’etiqueta de sense calories, o lliure de sucre).

    En estudis als EUA s’ha observat que entre l’any 2000 i el 2008, la prevalença de consum de begudes amb edulcorants hipocalòrics s’ha duplicat (un increment del 6,1% al 12,5%) en nens i adolescents, i s’ha incrementat del 18,7% al 24,1% en adults. S’estima que en aquesta població un 30% consumeix diàriament edulcorants hipocalòrics, amb una tendència a l’augment.

    S’havia considerat que aquests compostos eren innocus i l’Acadèmia de Nutrició i Dietètica, així com la FDA (Food and Drug Administration) els havien reconeguts com innocus o segurs per a la salut. Però estudis d’experimentació animal realitzats en l’última dècada, han mostrat que animals sotmesos durant llargs períodes a l’exposició a edulcorants hipocalòrics, incrementen el consum d’aliments, guany de pes, percentatge de greix corporal i els nivells d’insulina, en comparació al consum d’aigua.

    Aquesta setmana la revista de l’Associació Mèdica del Canadà ha publicat una revisió sistemàtica dels efectes per a la salut del consum d’edulcorants hipocalòrics. Han revisat els resultats de tots els estudis publicats fins a la data comprenent 7 estudis experimentals en humans i 30 estudis observacionals prospectius de cohort.

    En els estudis experimentals (assajos aleatoritzats amb 1.003 participants en total i una mitjana d’intervenció durant 6 mesos), realitzats amb participants obesos, sobrepès o amb hipertensió arterial, a una part dels participants (grup intervenció) es va donar diàriament begudes amb un edulcorant hipocalòric i a un altre grup (control) se’ls va donar aigua o un placebo i es van comparar els resultats. El resultat global no va mostrar diferències entre els dos grups en relació al canvi d’índex de massa corporal (relació entre el pes i l’altura), encara que segons els autors de la revisió en 5 dels 7 estudis es van detectar potencials riscos de biaixos metodològics.

    En els 30 estudis de cohort (que van incloure 405.907 participants en total i un seguiment mitjà de 10 anys) es va avaluar l’efecte del consum habitual de begudes amb edulcorants artificials. El resultat va mostrar que el consum habitual de begudes amb edulcorants artificials (davant del no consum) estava associat amb efectes adversos, com increment de pes, de la circumferència de la cintura, major incidència d’obesitat, hipertensió, síndrome metabòlica, diabetis tipus II i esdeveniments cardiovasculars.

    En conclusió, els autors assenyalen que els estudis experimentals no mostren un benefici dels edulcorants hipocalòrics en relació al pes corporal i que els estudis de cohort suggereixen que el seu consum habitual pot tenir, per contra, un efecte perjudicial respecte al pes corporal i els riscos cardiometabòlics.

    Calen més i millors estudis experimentals per poder obtenir una conclusió definitiva del potencial efecte perjudicial dels edulcorants artificials, però donada la tendència a l’extensió del seu consum en la població, és recomanable aplicar un mínim principi de precaució. No és completament segur i saludable substituir begudes ensucrades per begudes edulcorades amb compostos artificials. El més segur i recomanable és consumir aigua i/o sucs naturals de fruita. El cafè és millor prendre’l sense sucre ni edulcorants artificials, que és la millor forma per assaborir l’aroma natural del cafè.

  • Un impost a les begudes ensucrades: una mesura més contra l’obesitat

    La imposició d’un recàrrec econòmic a les begudes ensucrades és una bona notícia. Vingui d’Espanya, vingui de Catalunya, vingui d’on vingui és una bona notícia. S’ha de contemplar, però, com una mesura més en la lluita contra l’obesitat i no com una mesura, diguem, definitiva.

    Que l’obesitat és avui el problema de salut pública més prevalent no ofereix el menor dubte. És un fenomen, de fet, ja una malaltia, que no respecta edat, sexe o procedència geogràfica. És el resultat del que anomenem balanç positiu d’energia (calories), a saber: que ingerim més calories de les que gastem i aquesta diferència entre entrades i sortides s’emmagatzema en el nostre organisme en forma de greix. El perquè ingerim més calories de les necessàries té a veure amb els nostres apetits, desitjos i plaers, més que amb necessitats bàsiques. Certs aliments, generalment els més rics des del punt de vista calòric, proporcionen tal satisfacció que el seu consum prolongat pot arribar a l’addicció. Disposem ja d’evidència empírica obtinguda en animals d’experimentació que proven que certs aliments poden activar circuits neuronals similars als que s’activen amb el consum de drogues. D’altra banda, el de la despesa calòrica, els hàbits sedentaris no propicien que «netegem» els nostres excessos d’ingesta mitjançant exercici físic. En condicions normals, tal balanç positiu només és saludable en el creixement o en l’embaràs, per posar els dos exemples més clars, però en absència d’una bona excusa fisiològica el balanç positiu d’energia no anuncia res de bo.

    Un cop instaurada, l’obesitat és difícil de revertir. Tots sabem el dur que és posar-se a règim per perdre pes. És més, si l’obesitat es descontrola i acaba sent mòrbida quan es duplica o triplica el que hauria de ser el pes normal, la solució passa sovint pel quiròfan on el cirurgià destrueix l’anatomia normal de l’aparell digestiu i, en cert sentit, construeix una malaltia per combatre amb més o menys eficàcia.

    Cal responsabilitzar més al ciutadà sobre la seva pròpia salut, sobretot en un sistema sanitari públic com el nostre, pagat entre tots i que es basa en la solidaritat. I si la solidaritat i el dret a una atenció sanitària gratuïta són la cara d’una moneda, la creu, obligatòriament, és la responsabilitat de cada un de nosaltres de no abusar-ne. Ens hem de voler més a nosaltres mateixos, declarava aquest diumenge una addicta a l’alcohol en una entrevista publicada en un rotatiu barceloní. Per aquests motius, l’impost sobre les begudes ensucrades no hauria de ser una mesura aïllada sinó formar part d’un pla estructurat per fomentar l’educació alimentària i informar dels riscos que comporta l’excés de pes i el sedentarisme.

    Els mitjans estan disponibles. La informació també. Sense anar més lluny, la Generalitat disposa d’un web sobre educació alimentària i d’un pla (PAAS, Promoció de la salut mitjançant l’alimentació saludable i l’activitat física) modèlics que cal intensificar en els mitjans; però a més cal anar més enllà i intervenir legalment. Al capdavall sembla lògic invertir més en mesures preventives audaces per protegir la salut de la població i menys en solucions farmacològiques i quirúrgiques que no deixen de ser un car pegat.

    A Llatinoamèrica, on l’obesitat ha adquirit ja caràcter endèmic, s’han pres algunes iniciatives legislatives interessants que van més enllà de l’adopció de mesures aïllades. Xile, per exemple, país que pateix una de les taxes més altes d’obesitat i hipertensió, ha legislat durament contra el menjar «ferralla» que obliga no només a detallar els ingredients d’un producte alimentari sinó a anunciar en l’envàs que es tracta d‘un producte «alt en sucre» o «alt en greixos saturats» i a exhibir, si és el cas, un o més distintius negres per alertar el personal de la seva associació amb l’obesitat i les seves conseqüències. Prohibeix així mateix la venda de productes hipercalòrics a les escoles i la seva publicitat televisiva en horari infantil. Castigats els ous sorpresa, les hamburgueses americanes, els cereals enriquits i, per descomptat, les begudes ensucrades. S’eliminen dels envasos, dibuixos o logotips que poguessin reclamar l’atenció del consumidor, especialment dels més joves.

    Mentre escric això, en menys de deu minuts han anunciat a la televisió consecutivament els ous sorpresa, l’hamburguesa doble amb bacó i un refresc ensucrat. I sense contrapès. Així doncs, posem fil a l’agulla.

  • Per què l’OMS vol posar un impost especial als refrescos

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Durant les últimes setmanes diversos estudis han posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. Aquesta mateixa setmana, un altre estudi treia a la llum les pràctiques dels dos gegants del món dels refrescos, Pepsi i Coca-Cola, que van pagar per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA. Finalment, la setmana va concloure amb una petició de l’Organització Mundial de la Salut perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.

    Els científics saben des de fa dècades que un consum massa gran de sucres resulta perjudicial per a la salut. No obstant això, els consumidors no sempre disposen de tota la informació sobre els productes i sovint els resulta complicat tractar de portar una alimentació saludable.

    Què és el sucre?

    En realitat no hi ha un sol sucre, sinó molts tipus de sucres, com la glucosa, la fructosa o la lactosa, per citar només tres exemples. Encara que tots són hidrats de carboni, cadascun posseeix la seva pròpia estructura i actuen de forma diferent al nostre cos.

    El sucre de taula, per exemple, és en realitat un disacàrid anomenat sacarosa i que està format per una molècula de glucosa i una de fructosa.

    Són tots igual de perjudicials?

    Encara que cada un dels sucres reacciona de forma diferent amb el cos, un consum excessiu de qualsevol d’ells pot tenir efectes negatius en la salut. No obstant això, no hi ha una recomanació diària per als sucres que es presenten de forma natural en els productes lactis o la fruita.

    Els que sí hem de limitar són els sucres que s’utilitzen en la indústria alimentària i que es denominen sucres afegits o lliures. L’Organització Mundial de la Salut els defineix com tots aquells sucres que «els fabricants, els cuiners o els mateixos consumidors s’afegeixen als aliments o les begudes que es consumiran, així com sucres presents de forma natural a la mel, els xarops, i els sucs i concentrats de fruites».

    Els sucres afegits són artificials?

    No. Malgrat que es fa una diferenciació entre aquells que apareixen de forma natural a la fruita i la llet i els afegits, en realitat són la mateixa molècula. De fet, el sucre de taula és un sucre afegit i és d’origen natural, ja que generalment s’extreu de la canya de sucre, de la remolatxa o del blat de moro i després és purificat i cristal·litzat.

    Per què es limiten només els sucres afegits?

    Si bé és cert que les fruites o la llet contenen sucres, cal tenir en compte que aquests aliments també inclouen altres tipus de nutrients, com vitamines, minerals i fibra. No obstant això, molts dels aliments amb sucres afegits sovint aporten calories sense nutrients, el que es coneix com calories buides. En consumir aquest tipus de calories hem de compensar la manca de nutrients amb altres aliments, amb el que podem acabar augmentant les calories totals i provocant sobrepès.

    Quins riscos comporta un consum excessiu?

    Tot i que les proves científiques no són completament concloents, molts estudis indiquen que una dieta amb excés de sucre pot causar obesitat en nens i adults i augmentar el risc de patir diabetis tipus 2, síndrome metabòlica i hipertensió arterial. A més, també pot contribuir a la formació de càries, augmentar els nivells de triglicèrids o afavorir el desenvolupament de malalties del cor.

    Quines són les quantitats recomanades?

    L’ideal són 25 grams de sucre al dia. Des de l’OMS es recomana limitar el consum de sucre afegit a menys del 10% de la ingesta calòrica total, tant per a adults com per a nens. Tenint en compte que el consum de calories d’una persona sana s’ha de situar al voltant de les 2.000 calories i que 1 gram de sucre equival a 4 calories, la recomanació de l’OMS és d’uns 50 grams diaris.

    No obstant això, l’organització destaca que per obtenir majors beneficis que l’ideal seria reduir el seu consum a menys del 5% de la ingesta calòrica total, el que equivaldria a aproximadament 25 grams de sucre al dia.

    Quant són 25 grams de sucre?

    Correspon a unes 6 culleradetes de cafè. Cal tenir en compte que una sola llauna de refresc pot arribar a tenir fins a 40 grams de sucre, el que ja suposa el 80% del consum diari acceptable per a un adult.

    Com es pot reduir la ingesta de sucres afegits?

    Un dels primers passos és limitar especialment el consum de begudes ensucrades, com refrescos o sucs a base de concentrats. També és recomanable reduir els caramels, els dolços i els aliments processats.

    On es mira la quantitat de sucre d’un producte?

    Només cal observar l’etiqueta amb la informació nutricional. No obstant això, un dels principals problemes de l’actual etiquetatge és que no s’especifica la proporció de sucres afegits. Per exemple, qualsevol iogurt tindrà una quantitat determinada de lactosa, un tipus de sucre que es troba de forma natural a la llet, però a més també pot tenir un altre tipus de sucres que se li han afegit durant el processament del producte i la proporció no ve especificada en l’etiqueta.

    Per solucionar aquest problema podem recórrer a l’etiqueta on vénen els ingredients, recordant que estan ordenats per quantitat, de manera que el primer és el més abundant.

    Els productors utilitzen molts noms per al sucre, com sacarosa, glucosa, fructosa, xarop de blat de moro, xarop d’auró i un llarg etcètera, el que fa encara més complicat obtenir una informació nutricional adequada.

    Hi ha alternatives més saludables?

    Cal tenir en compte que moltes de les alternatives que se solen vendre com més saludables, com sucre bru o mel, no ho són, ja que contenen les mateixes quantitats de sucres, particularment de glucosa i fructosa.

    També hi ha tota una gamma d’edulcorants artificials que es poden utilitzar com a substituts dels sucres. Tot i que no hi ha proves concloents, diversos estudis han suggerit que tant els refrescos ensucrats com els edulcorats artificialment estan associats a un guany de pes. Per això, la millor estratègia és limitar aquest tipus de begudes.

    Quines mesures s’estan portant a terme les autoritats?

    Poques o cap. Malgrat els reiterats avisos per part de l’OMS, incloent-hi la recent recomanació d’apujar els impostos sobre les begudes ensucrades, la veritat és que ni els EUA, ni la Unió Europea han pres cartes en l’assumpte. Tampoc s’han assolit acords per millorar i simplificar l’etiquetatge dels productes.

  • Sí, la indústria alimentària paga habitualment a científics

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «La indústria sucrera va pagar a científics per culpar el greix dels infarts». Ara l’opinió pública s’assabenta, gairebé 50 anys després de tenir les primeres evidències científiques, que els sucres refinats que són als milers d’aliments processats que consumim, eren i són un dels principals responsables de les greus malalties cardiovasculars que pateixen milions de persones a tot el món, a més de l’increment exponencial de la diabetis i de l’obesitat. La ciència és també corrupta? Els científics són també subornables? No podem ja ni fiar-nos d’eminents premis Nobel?

    L’any passat un equip de periodistes del New York Times va destapar emails entre directius de la Coca-Cola i un equip d’investigadors que estaven realitzant estudis que buscaven minimitzar els efectes del sucre en l’obesitat infantil. S’ho pot Vostè creure? És possible que fins i tot a Celia Creu l’obliguessin a cantar Sucre? Sap que prenem a Espanya una mitjana de 35 quilos de sucre per persona i any dissimulada en munts d’aliments? I que d’aquesta enormitat només 4 quilos són de sucre comprada com a tal al supermercat i presa culleradeta a culleradeta de forma conscient?

    Mea culpa. Com a investigador de mercats, al llarg de tota la meva carrera he participat en dotzenes d’investigacions l’objectiu de les quals era detectar, analitzar i definir els millors arguments, els missatges més atractius o les campanyes de publicitat més convincents per vendre tal o qual aliment.

    Un cop em va tocar treballar per a una gran sucrera que venia això, sucre pura, sacarosa derivada de remolatxa i de canya, el consum no creixia de forma esperada després de la «mala premsa» que començava a tenir entre els consumidors. Una mala premsa orquestrada, a dir dels clients, per les corporacions químiques que desitjaven vendre edulcorants com ara sacarina, aspartam, ciclamat, xilitol… que llavors es consideraven molt més «saludables», «sense calories», «modernes».

    Va passar el temps i gràcies a aquestes investigacions les sucreres van orientar les estratègies de màrqueting a comunicar que la molècula del sucre era «natural» és a dir bona i a les altres, amb nom bastant marcià, eren «artificials» o dolentes. Va ajudar bastant treure una línia de «sucre moreno» que no era altra cosa que el sucre refinat «envernissat» per una capa de sucre sense refinar. Sacarosa amb disfressa. Tot un èxit.

    No és nou que es destapin ara investigacions dels anys 50 o 60 en les que descobrim que llavors la gran indústria sucrera, química o petroliera subornava, pagava, condicionava o orientava investigacions signades per institucions i científics de prestigi per convèncer els organismes públics encarregats de vetllar per la seguretat alimentària i la salut. No és nou que la investigació científica s’utilitzi i retorci per afirmar, argumentar i defensar que tal o qual aliment, compost o pràctica industrial no és dolent, sinó que fins i tot és molt bo.

    Quan les grans corporacions petroquímiques i d’alimentació condicionen, controlen o subornen els poders públics democràtics, dominen els grans grups de comunicació, manipulen les informacions i silencien o paralitzen investigacions rellevants sol ocórrer el pitjor, com així ho pot explicar la història de la ciència.

    Cito de memòria tot just tres casos dels quals n’hi ha centenars. El 1962 la biòloga marina Rachel Carson, després de tenir indicis científics indiscutibles, va emprendre una campanya de denúncia sobre el massiu ús del DDT a Amèrica i el món informant sobre les terribles conseqüències que estava ja tenint aquesta pràctica per la naturalesa; després dels insectes, s’extingirien els ocells i després els humans perquè el DDT era un poderós i persistent tòxic. El 1965 el geoquímic Clair Cameron Patterson, mentre realitzava investigacions sobre l’edat de la terra, va descobrir un augment espectacular de la concentració de plom en el medi ambient i en la cadena alimentària, els derivats del plom que s’utilitzaven com a additius en les gasolines estaven contaminant i enverinant el món sencer. El 1960 el nutricionista John Yudkin va identificar als sucres afegits com un dels responsables de l’increment de malalties cardiovasculars juntament amb els greixos saturats i el colesterol.

    Lluny de comprovar la veracitat científica d’aquestes dades, o després de comprovar que eren certes, les grans companyies químiques no van deixar de fabricar i vendre DDT, les petrolieres no van deixar d’utilitzar el plom com additiu, les indústria de l’alimentació nord-americana no va reduir l’addicció de sucres refinats a tots els seus productes sinó que es va dedicar a criticar, silenciar i desprestigiar Carson, Patterson i Yudkin amb l’immens poder dels seus diners per influir en els mitjans de comunicació, els governs i les opinions públiques del món.

    Per fortuna en aquells temps remots la ciència «no contaminada», els polítics «íntegres» i els mitjans de comunicació «independents» van guanyar la partida i avui, gràcies a ells, no estem tots morts. No és una exageració.

    Però potser el més rellevant i terrible sigui una altra qüestió. Vivim en societats en què el benefici econòmic i els que el busquen a tot preu, tenen més poder que la majoria dels ciutadans. Per tant no és massa sorprenent l’ús de la propaganda, la mentida i la publicitat per vendre’ns per bo i saludable coses que no ho són. El rellevant i terrible és que els ciutadans corrents tenim cada dia menys instruments d’informació veraç, mitjans de comunicació independents i institucions públiques exigents que defensin el benestar i la salut de tots.

    El greu de debò és que cada dia els ciutadans tenim menys formació científica fins al punt que la màgia, la superstició i les pseudociències estan de moda i gaudeixen de la mateixa credibilitat que la medicina científica. El gravíssim és que el suport públic a algunes pseudociències i la sortida a la llum pública d’aquestes i moltes altres investigacions manipulades produeixen que cada vegada més s’instauri entre nosaltres el «relativisme científic», la confusió, el tot val, la credulitat o incredulitat arbitrària cap al que diuen els científics seriosos o els mercachifles televisius col·locant-los a tots a l’altura del mateix tracte.

    Aprofitant el tema del sucre d’avui o la maror que encara cueja pels 110 premis Nobel fent apologia dels aliments transgènics, simplement enarborant al pes de la seva autoritat com a premiats sense dades empíriques clars ni arguments, o els al·lucinatoris debats que una i altra vegada s’obren sobre l’homeopatia, cal tornar a llegir l’art de vendre merda (editorial Laetoli) escrit pel biòleg Fernando Cervesa en el qual explica amb aquest humor corrosiu i sulfúric que solen tenir els científics, com van muntar amb èxit el «fecomagnetismo» , una teràpia que curava malalties a través dels excrements humans, a l’estil de la faula de les teràpies biomagnètiques i per a la qual van arribar a rebre moltes ofertes per vendre les seves tècniques, gadgets o productes derivats.

    El pitjor, ho repeteixo, no és que hi hagi científics corruptes, subornables, poc ètics, igual que el pitjor no és que considerem que hi ha polítics trapelles, mentiders i lladres sinó que no ens en fiem de cap, que no ens creiem ja a ningú, que tots ens semblin més o menys iguals. El relativisme científic, com el relativisme ètic o polític es dóna suport i nodreix de la ignorància i la indolència del ciutadà. Així al final, vam acabar tots prenent sense saber-ho 35 quilos de sucre per persona i any, tractant-nos l’acne amb fecomagnetismo i votant al partit marca ACME, aquell que diu que tots són iguals, sigues forta, filets de plastilina i coses així.

    És veritat que la ciència és cada dia més complicada i sofisticada, és impossible ser expert en tot i la societats confien en institucions científiques independents que els orientin i informin amb veracitat. Les societats creuen que hi ha poders i contrapoders públics i científics que garanteixen que la ciència sigui de veritat ciència i no pseudociència, mentida o superstició. Però aquesta «creença» tampoc és «saludable».

    El que necessitem és també una opinió pública amb formació científica, que sàpiga què és ciència i en què consisteix el mètode científic. Ciutadans que tingui habilitat i estiguin acostumats a buscar fonts d’informació fiables i contrastades, que puguin llegir publicacions de ciència i que aquesta inquietud es mantingui per a totes les qüestions de la seva vida quotidiana. No obstant això no sembla que aquesta hagi estat una preocupació de les autoritats educatives espanyoles a tenor del tipus assignatures, pedagogies i escàs pes de les ciències experimentals en els programes educatius.

    Jo sóc poc modern, ranci, fins molt antic. El meu edulcorant preferit és la mel, una pasta fabricada per el nèctar de les flors i la peculiar saliva d’uns insectes que després s’assequen batent les seves ales perquè quedi espessa. Sí, dit així sona una mica repugnant. Però és un producte que cuiden amb cura els apicultors i que els humans portem prenent més de 10.000 anys com pot comprovar-se en la pintura rupestre del mesolític de la «Cova de l’Aranya» a Bicorp, València, en la qual es pot veure un intrèpid recol·lector de mel pujat a un arbre.

    Tot i així estic segur d’ingerir molts quilos de sacarosa i altres edulcorants sense jo saber-ho, de pesticides sense jo saber-ho, de molècules verinoses i metalls pesants sense jo saber-ho… Fins que els meus amics els homes de ciència el investiguen i ho diuen, els meus amics els periodistes independents ho denuncien, els meus amics els polítics íntegres fan lleis per perseguir el seu ús. No són tots iguals. No sóc un relativista en gairebé res. Gràcies Rachel Carson, John Yudkin, Clair Cameron Patterson. Gràcies

  • La indústria sucrera paga a científics per culpar el greix dels infarts

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La indústria sucrera va treballar directament amb científics a la dècada dels 50 i 60 per intentar minimitzar el paper del sucre en les malalties cardíaques i traslladar el focus cap al greix i el colesterol. Així ho ha conclòs una investigació publicada aquest dilluns a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    En particular, l’estudi ha centrat la seva atenció en dos articles científics publicats el 1967 per diversos investigadors de Harvard i que poden haver influït en les recomanacions nutricionals que es van seguir durant les dècades posteriors als EUA. Aquestes estaven centrades fonamentalment en la limitació dels greixos saturats i el colesterol, obviant el possible perjudici causat per un elevat consum d’hidrats de carboni.

    Greixos i sucres afegits: no recomanables

    Ja als anys 60 es van establir dues línies bàsiques d’investigació, que assenyalaven tant als sucres afegits com als greixos saturats de les elevades taxes d’infarts i altres malalties cardiovasculars. No obstant això, la major part de les guies dietètiques s’han centrat només en la limitació dels greixos i el colesterol, restant importància a l’elevat consum d’hidrats de carboni i sucres afegits, que pot haver contribuït a l’epidèmia d’obesitat i diabetis que es viu en diversos països occidentals.

    El nou estudi sembla apuntar a una maniobra mestra de la indústria sucrera. Les troballes provenen de diversos documents trobats recentment per una investigadora de la Universitat de San Francisco, la doctora Cristin Kearns, que mostren que la Fundació per a la Investigació sobre el Sucre (SRF, per les sigles en anglès) va finançar un estudi amb el clar interès que es passés per alt el paper del sucre en les malalties cardíaques i que s’assenyalés als greixos.

    Kearns va examinar els arxius, entre els quals hi havia diverses cartes entre la SRF, el professor del Departament de Nutrició de l’Escola de Salut Pública de Harvard, Marc Hegsted, i el que va ser president de l’Associació Americana per a l’Avenç de la Ciència, Roger Adams. Tots ja morts.

    Curiosament, el mateix Hegsted havia estat l’autor de diversos estudis que assenyalaven que el nivell de glucosa en sang era millor indicador d’aterosclerosi que el de colesterol i que, per tant, relacionaven de manera directa el sucre amb malalties cardíaques.

    La maniobra de la SRF consistiria en contractar Hegsted i al cap del seu departament a Harvard, el professor Fredrick Stare, perquè formés part del comitè assessor científic de la Fundació i realitzessin una revisió de tots els estudis realitzats fins ara sobre les possibles causes de les afeccions cardíaques.

    La correspondència no deixa cap dubte sobre «l’especial interès» de la SRF a «ofegar» la relació dels hidrats i la salut cardiovascular, ni sobre el coneixement que Hegsted tenia d’aquest interès: «Som molt conscients del seu interès particular en els hidrats de carboni i abordarem l’assumpte tan bé com puguem», afirmava l’investigador en una de les missives.

    Finalment, l’estudi va ser publicat a través de dos articles a la revista The New England Journal of Medicine, no sense abans haver rebut el vistiplau de la SRF. Les seves conclusions eren clares: només calia anar amb compte amb els greixos i el colesterol.

    La influència de les empreses en els estudis

    «Aquests documents deixen clar que la intenció de l’estudi finançat per la indústria era arribar a una conclusió inevitable. Els investigadors sabien el que el patrocinador esperava i això va ser el que van fer», explica la professora de Nutrició, Estudis d’Alimentació i Salut Pública de la Universitat de Nova York, Marion Nestle, en un article a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    Per a aquesta investigadora, els responsables d’aquesta nova investigació han fet «un gran servei públic», tot i que recorda que no es pot saber si Hegsted i Stare van falsejar les dades o «si realment creien que el greix saturat era una amenaça major».

    En l’actualitat, igual que gairebé totes les revistes mèdiques, la qual va publicar l’estudi de Hegsted i Stare requereix que els autors informin clarament de tots els possibles conflictes d’interessos. Però això no ha posat fi a la influència de la indústria alimentària sobre els estudis científics. «Avui dia, és gairebé impossible explicar la quantitat d’empreses d’aliments que patrocinen investigacions que solen donar resultats favorables als seus interessos», afirma Nestle.

    Hi ha dos exemples recents que evidencien la vigència d’aquest tipus de pràctiques. L’any passat, una investigació periodística realitzada pel New York Times va mostrar com Coca Cola havia invertit milions de dòlars perquè es passés per alt la relació entre el consum de begudes ensucrades i l’obesitat. En una altra investigació, portada a terme per l’agència Associated Press, es va desvetllar com els fabricants de llaminadures també intentaven influenciar els estudis científics.

    Per a la professora Nestle, la influència de les empreses «soscava la confiança del públic en els científics, contribueix a la confusió sobre què s’ha de menjar i pot orientar les Guies Alimentàries en una direcció que no vagi en l’interès de la salut pública». Aquesta investigadora conclou que aquesta troballa ha de servir «com a advertiment no només als polítics, sinó també als investigadors, revisors, editors de revistes i periodistes de la necessitat de considerar el mal que poden fer a la credibilitat científica i a la salut pública els estudis finançats per les companyies d’aliments».

  • Els tripijocs del sucre

    Al juliol del 2011, un estudi publicat a Food & Nutrition Research mostrava la cara més saludable dels dolços en concloure que els nens que mengen llaminadures tendeixen a pesar menys que els que no les mengen. La investigació va donar peu a missatges i titulars tan cridaners com el del Daily Mail britànic: «Els dolços són bons per als nens i poden evitar que s’engreixin en el futur«. Les limitacions de l’estudi eren tan importants, que malament es podien sostenir les seves conclusions. Però el més greu és que mai es va saber que va ser finançat per la indústria alimentària, fins que fa uns mesos ho va revelar l’agència Associated Press: Com els fabricants de dolços remodelen la ciència de la nutrició.

    El cas no és aïllat, ni molt menys. El 2015, el New York Times va informar que Coca-Cola havia patrocinat a investigadors perquè minimitzessin els efectes de les begudes ensucrades en l’obesitat. I la setmana passada, sense anar més lluny, Página 12 informava d’una donació de la mateixa Coca-Cola a la fundació d’un conegut nutricionista argentí, ara responsable de l’àrea d’Alimentació Saludable del Ministeri de Salut. Els tentacles dels gegants de l’alimentació estrenyen i manipulen amb diversos procediments, encara que un dels més habituals i eficaços és finançar la investigació, que després impregna la literatura científica i a més genera titulars en els mitjans. Se sospita que aquestes pràctiques vénen de fa temps i que han corromput la nutrició i les recomanacions dietètiques, però no és fàcil trobar-ne proves. En quin moment es va començar a pervertir la investigació sobre alimentació i salut?

    Un treball que es va publicar ahir a JAMA Internal Medicine mostra els tripijocs de la indústria del sucre des de fa més de mig segle per minimitzar la influència de la sacarosa en la malaltia coronària. Aquest «narrative case study», semblant en alguns aspectes a una investigació periodística, revela com un grup de pressió se les va enginyar perquè el dolent de la pel·lícula de la primera causa de mort al món fos el colesterol i no el sucre, quan en la dècada de 1960 ambdós eren sospitosos per igual. D’una banda, les investigacions de John Yudkin involucraven al sucre, i, de l’altra, les d’Ancel Keys apuntaven al greix i el colesterol en particular. Però va ser la indústria del sucre, finançant investigadors i manipulant una transcendental revisió publicada a The New England Journal of Medicine el 1967, la qual va aconseguir salvaguardar els seus interessos i desviar l’atenció cap al problema menor de la càries dental. Tota aquesta literatura científica ha condicionat les recomanacions dietètiques posteriors i l’avaluació positiva sobre la seguretat del sucre de la Food and Drug Administration de 1976.

    Quin rumb hauria seguit la recerca mundial en aquesta àrea i quines haurien estat les recomanacions dietètiques sense la perniciosa influència de la indústria del sucre que es va iniciar el 1965? L’ortodòxia mèdica és com un transatlàntic: el rumb és difícil de modificar, de manera que només en els últims anys s’ha començat a revisar la influència del colesterol i el sucre en la salut. L’estudi de JAMA Internal Medicine implica a Frederick Stare (1911-2002), fundador i cap del Departament de Nutrició de Harvard, i apassionat defensor de la dieta americana, la Coca-Cola i el consum de sucre sense restriccions. Amb autoritats sanitàries com aquesta i amb tants indicis sobre com la indústria alimentària influeix en el que pensem que hem de menjar per estar sans, no és d’estranyar que proliferin les dietes estrafolàries, els gurus pseudocientífics i la desconfiança en la ciència de la nutrició. A veure ara com arreglem aquest desgavell.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.