Etiqueta: suïcidi juvenil

  • El Govern admet que el sistema va fallar en el cas de bullying i suïcidi de Sallent

    Alguna cosa va fallar en el sistema quan dues persones de 12 anys van saltar des del balcó de casa seva i alguna cosa va fallar també quan, en un principi, es va descartar des de les institucions que hi hagués algun tipus d’assetjament escolar i després la investigació va confirmar que van patir ‘bullying’.

    Així ho ha assenyalat aquest dimarts la portaveu del Govern català, Patrícia Plaja, en relació al cas de Sallent, en què un dels germans va morir i l’altra està greument ferida: “Vull expressar les disculpes en nom de tot el Govern perquè el suïcidi o una temptativa és un fracàs del sistema, i la consumació d’un suïcidi d’un menor encara més”. “És inqüestionable que alguna cosa ha fallat i arribarem fins al final per detectar què és el que ha fallat”, ha afegit.

    Plaja ha demanat no “revictimitzar” el centre educatiu on estudiaven les víctimes perquè “això no ajuda a ningú”. Ha insistit que “totes les circumstàncies que han provocat que dos menors d’edat hagin protagonitzat aquests fets s’han d’investigar i s’arribarà fins al final”.

    Des de la Conselleria d’Educació i l’institut, inicialment es va negar que es tractés d’un cas d’assetjament, mentre que la família i part de l’entorn explicava que tenien problemes amb altres alumnes. La investigació policial va assenyalar que van patir bullying pel seu origen argentí i perquè un d’ells, el que va morir, va demanar identificar-se com un noi i que li diguessin Iván.

    Plaja ha reconegut que informativament no hi ha hagut rigorositat i “no s’ha fet tan bé com s’hauria d’haver fet”. “La pressió mai pot ser una justificació per facilitar una informació que després has de corregir”, ha reconegut.

    Actuació d’ofici de la sindicatura

    La sindicatura de greuges va anunciar la setmana passada l’obertura d’una actuació d’ofici en la qual es dirigirà a la Conselleria d’Educació i a l’Ajuntament de Sallent per saber si l’institut tenia coneixement d’una possible situació d’assetjament i quines actuacions hauria realitzat al respecte.

    “Es vol saber si l’institut tenia coneixement d’alguna situació de possible assetjament cap a les dues germanes o si s’havia detectat malestar emocional, i quines actuacions s’havien emprès. També es preguntarà als serveis socials si coneixien la família afectada i en feien un seguiment, i, si és així, quina valoració fan de la seva situació”, va indicar la institució en un comunicat.

    D’altra banda, va mostrar la seva preocupació per la salut mental d’infants i adolescents, especialment després de la pandèmia de la covid-19. Els indicadors de benestar subjectiu dels infants de l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) mostren en els darrers cinc anys un increment sostingut de la probabilitat de patir problemes de salut mental. Des de l’any 2017 fins a l’any 2020, aquesta probabilitat ha passat del 5,1% al 10,6%.

    L”Informe sobre els drets de l’infant 2022′ denunciava que els infants i adolescents socialment menys afavorits tenen més del doble de probabilitats de patir un trastorn mental que els infants socialment més afavorits (12,0% i 5,4%, respectivament), i a més tenen més dificultats per accedir als recursos que necessiten.

  • Com es pot prevenir el risc de suïcidi en adolescents?

    No existeix un únic perfil suïcida, sinó que hi ha contextos diversos que mereixen respostes diferents, però sí es poden detectar canvis de comportament que poden donar el toc d’alerta, com l’aïllament social o la pèrdua d’interès d’activitats que abans agradaven. Això és el que opinen algunes de les persones especialistes procedents del món de l’educació, la psicologia i la sociologia a qui hem consultat.

    Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista, i té una dilatada experiència professional en el món dels adolescents i els joves i les seves dificultats socials. Considera que confiar-ho tot en la posada en marxa de protocols als centres educatius és insuficient, ja que s’ha de tenir en compte la capacitat i el temps que el professorat pot dedicar a aquestes qüestions: “Si el protocol no serveix per intentar alertar, no serveix”.

    Funes remarca que el suïcidi juvenil ja era una qüestió molt greu abans de la pandèmia de la covid, i és que l’any 2020 va ser la primera causa de mort entre les persones de 15 a 44 anys. Tot i això, es disparen les alarmes quan es coneixen noves víctimes i noves xifres.

    “Les raons per les quals una persona adolescent pot acabar decidint fer aquest pas, poden ser múltiples. Desconec els motius de les noies de Sallent, però algunes joves decideixen plegar perquè no arriben al nivell d’èxit que els adults estan exigint; altres perquè tenen unes vides insuportables; o perquè no li troben massa sentit a la vida; o perquè tenen una vivència de dir ‘no li importo a ningú i si desaparec no li importarà a ningú’”, explica l’expert.

    Funes advoca per observar la vida en general, la persona i l’entorn, i no “simplificar” amb la possibilitat que tingui un problema de salut mental. Sense restar importància a aquest element, defensa que cal apropar-se al context i al llenguatge dels joves: “Si no tens idea de l’univers digital en què es relacionen els adolescents, se t’escaparà una part important”.

    “Veritablement, a l’escola facilitem tutors, psicòlegs i professionals que miren les vides adolescents per descobrir que poden acabar malament? Són vides complicades, necessitem que els adults mirin els adolescents. Cal observar, escoltar, i no mirar un a un, si no mirar tot el grup”, remarca. I afegeix: “S’ha d’anar fora del despatx, perquè sinó sempre intentarem diagnosticar en comptes de descobrir l’origen del patiment i de les dificultats. La resposta no és el protocol, és tenir temps, ganes i encàrrec de mirar vides adolescents”.

    Més personal format

    La doctora Natàlia Calvo, adjunta de Psicologia Clínica del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona i investigadora de CIBERSAM, emfatitza que l’adolescència és un període complex ple de canvis que, a vegades, poden produir alteracions que formen part del procés i, altres vegades, poden portar a determinades dificultats o trastorns.

    Si bé no hi ha una única resposta que indiqui com es pot detectar el risc de voler acabar amb la pròpia vida, sí es poden detectar canvis. Aquest canvis poden estar relacionats, per exemple, amb dificultats per expressar o regular les emocions, o amb les xarxes socials i els models determinats que s’estableixen a l’hora de tenir determinats gustos i comportaments.

    “És un període molt crític en què hi ha molta vulnerabilitat”, assegura Calvo. “Moltes vegades, estem demanant a la societat que detecti factors per als quals no està entrenada. A les escoles no estan formats per això majoritàriament, a les famílies el pare i la mare treballen per sostenir la casa… El moment que estem vivint és altament complex per als adolescents i el seu entorn; i des dels dispositius de salut mental, no hi ha prou personal, demanem que ens dotin de més persones formades i preparades per a l’abordatge d’aquestes dificultats”.

    La doctora insisteix que “no es pot responsabilitzar determinats sectors”. “Les famílies es culpabilitzen, les escoles ho passen malament perquè no ho han pogut veure, perquè hi ha una part de l’adolescència que està encapsulada… Els diferents actors que actuem al voltant del subjecte hauríem d’estar més formats i disposar de més eines”.

    Un cop identificades situacions que generen malestar o que poden ser susceptibles de tenir tendències suïcides, Calvo sosté que “s’haurien d’activar els protocols de salut mental, anar a pediatria i activar la xarxa comunitària. El problema és que la xarxa comunitària està desbordada. Cada vegada hi ha més demanda i  hi ha pocs recursos. Moltes vegades no tenim especialistes, i les places de psicologia clínica no augmenten des de fa anys”.

    Per a Calvo, la pandèmia ha permès visualitzar moltes dificultats de salut mental del jovent, però no hi ha prou serveis per abordar-los. “Els joves ho estan passant molt malament, i hem de donar una resposta. Davant els primers signes, cal actuar perquè no es converteixi en un trastorn molt sòlid”.

    Tendència a l’aïllament

    Anna Romeu, presidenta de la Secció d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, remarca que el primer pas és conèixer l’adolescent, siguin familiars propers o educadors, perquè moltes vegades la persona no verbalitza el seu patiment, però fa canvis que s’han d’observar. “Acostumen a ser canvis com tancar-se més en un mateix, perdre interès en coses que normalment interessaven, o deixar de banda amics i activitats”.

    Els canvis d’actitud acostumen a ser bones “pistes”. Així, estar més irritable, enfadar-se més i estar més trist o desmotivat, poden ser característiques a tenir en compte, així com el comportament amb les pantalles. “Els joves viuen a Internet i, si tenen pensament de fer alguna cosa, moltes vegades ho busquen a Internet. Així, conèixer l’historial de navegació pot ajudar”.

    Un altre factor que pot ser útil és preguntar a les amistats. “A l’adolescència, els iguals tenen un pes específic molt gran. Seria interessant tenir contacte amb amics, amb gent propera a l’adolescent, per preguntar si han observat alguna cosa o si l’adolescent els hi ha explicat, perquè si ho diuen a algú serà a amics propers”.

    Un cop es detecta que una persona està en risc d’autolesionar-se, és important oferir l’ajuda adequada. “Normalment, quan una persona té idees de suïcidi, el que fa és tancar-se en ella mateixa, sigui adolescent o gran. És important oferir-li la mà, oferir-li algú que pugui escoltar, que no s’espanti davant el que l’adolescent està vivint o experimentant, sinó que pugui parlar amb algú obertament i que li pugui oferir una alternativa. Normalment, es fa amb un professional, però algú de confiança pot fer aquest paper”.

    “Cal no jutjar-los, no espantar-se, no criticar-los, no intentar treure la idea del cap directament amb negacions o amb resistències, sinó acceptar que se sent així, i mirar d’esbrinar els motius pels quals té aquestes idees, si hi ha algun motiu, si alguna cosa li preocupa i, després d’oferir-li ajuda professional normalment, seguir amb l’acompanyament, no deixar-lo sol, no permetre que s’aïlli tant”, afegeix Romeu.

    Facilitar eines de detecció

    La presidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi, Clara Rubio, també és del parer que cal dotar els centres educatius de més persones especialitzades i formades, i que les famílies no tenen prou eines de detectar situacions tan complexes. “Pensem que el més rellevant és facilitar eines de detecció al personal docent i a les famílies, a través de formació i sensibilització”.

    “El que és necessari, però, és assegurar que s’apliquen correctament els protocols existents en situacions de vulnerabilitat per tal de disminuir factors de risc que sabem empíricament que poden portar un jove a una situació de desesperança”, assevera.

    Les limitacions de la prevenció

    José R. Ubieto és psicoanalista i escriptor. Coincideix en la importància de tenir present la prevenció, però com que hi ha perfils molt diversos, les bones intencions tenen també les seves limitacions. Recorda que quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar el suïcidi com un problema de salut pública l’any 2004, es van iniciar projectes com el Codi Risc Suïcidi (CRS) del Servei Català de la Salut el 2014.

    “S’estableix el perfil de la personalitat suïcida i, ‘fixada’ la foto, es difon perquè tots siguem capaços de detectar el comportament del ‘suïcida sospitós’ i intervenir adequadament. Aquí radica un primer problema, ja que no existeix un únic perfil suïcida, i les motivacions i contextos són molt diversos”, explica Ubieto.

    “Hem d’evitar també donar consistència a la categoria de ‘personalitat suïcida’, ja que pot animar a qui se senten atrets per temes mòrbids a reunir-se sota aquest tret identificatori. Aquesta és la paradoxa de la proliferació de pàgines web sobre el suïcidi que, si bé persegueixen prevenir-lo, poden funcionar com a font de contagi”, afegeix.

    Fixar-se en l’entorn i no només en la persona pot ser una bona manera de fer prevenció. Així, defensa tenir en compte la família, considerar els antecedents, les conjuntures vitals i la manera de com relata la persona la seva situació. “Responsabilitzar-la del seu acte -que no vol dir culpar-lo ni reduir-lo a la condició de víctima passiva- és ajudar-la a respondre. Això li permetrà evitar identificar-se a l’objecte caigut o rebutjat per llançar-se al buit o desaparèixer de l’escena i del vincle a l’altre. Tornar-li, en definitiva, el desig de viure”, conclou.

    Xarxes de suport

    La sociòloga Glòria Garcia, del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya, indica que “des de la sociologia sempre cal començar preguntant-se el més bàsic, per estrany que sembli: Com és que cal prevenir el suïcidi? Per què s’entén com una problemàtica que cal detectar i combatre? Per què hi ha alguns suïcidis que entenem (eutanàsia) i d’altres que de cap manera?”.

    Els factors, insisteix Garcia, són diversos, com també ho són les seves interpretacions: des del context històric catòlic que jutja el suïcidi com un pecat, fins a una estructura demogràfica que col·loca els estrats infanto-juvenils en posició d’escassetat i, per tant, són un bé preuat, passant pel gran valor que se li dona a la vida i pel tabú de la mort i sobretot del suïcidi. “Segur que hi ha molts més elements; si més no, el suïcidi com a tal és un fenomen social i no pas un fet aïllat”.

    “D’una banda, val a dir que el suïcidi és l’opció que algunes persones contemplen per alliberar un malestar extrem. En aquest sentit, els experts en la matèria distingirien entre els suïcidis que tenen per objectiu acabar amb la vida d’un mateix i els suïcidis que tenen per objectiu acabar amb el patiment extrem derivat de fets concrets. En aquest cas, es tractaria d’un immens crit d’ajuda al món i és aquí on hi ha marge per intervenir, almenys des de la intervenció social”.

    Garcia relaciona aquest “crit d’ajuda” en el món adolescent amb la complexitat social que existeix, i cita identitats de gènere, diversitats estètiques, opcions polítiques i activistes, processos migratoris, models familiars i de parella…. “Són moltes opcions a les quals fer-hi front de manera individual.. és massa aclaparador! A més, el patiment en aquestes eleccions és difícil de detectar tant per a un mateix/a com per a l’entorn perquè són massa eixos!”.

    La resposta, afirma la sociòloga, ha de ser compartida i corresponsabilitzada i, en aquest sentit, posa de manifest la rellevància de les cures per la xarxa de suport i de pertinença. “Sigui quin sigui o com sigui l’espai (virtual, presencial, formal, informal…) s’ha de facilitar que tothom trobi espais on se senti acollit, inclòs, reconegut, on poder expressar i aprendre a gestionar emocions... lluny de patologitzar el batibull intern!”.

    “Necessitem xarxa. Necessitem tenir-nos. Necessitem ser mirats. Per mi és des d’aquí que hem de treballar, tant per incidir en el risc de suïcidi com en el malestar emocional que algunes vegades arriba al suïcidi”, tanca Garcia.

  • Situacions d’assetjament, abús sexual o anorèxia al teatre per trencar els tabús sobre suïcidi juvenil

    Sis veus. Sis testimonis de joves que desgranen, poc a poc, una història que pertany també a molts d’altres. Un escenari i dos actors que posen cara i cos a les paraules d’uns adolescents que expliquen la seva experiència. Una experiència que parteix, sovint, del trauma, de l’assetjament o de la falta d’estima. Una història silenciada: el suïcidi juvenil. Però la companyia de teatre l’Enjòlit posa veu a aquesta realitat a través de l’obra ‘No m’oblideu mai’, una producció que s’emmarca dins el teatre documental, que es basa en recollir testimonis que cobren vida a l’escenari de la mà d’actors.

    Les veus són les de la Marta Montiel i Elies Barberà que, sota la direcció de Llàtzer Garcia, donen vida a la història de sis joves -tres nois i tres noies- que van ser entrevistats per la companyia i que expliquen una situació de desesperança que els va dur a cometre temptativa de suïcidi. “Però aquesta no és una història trista: és una història de superació, ja que tots sis adolescents van sobreviure i lluiten ara per superar els seus conflictes”, explica Garcia, qui afegeix: “han triat la vida”.

    I és que aquesta obra, que es va estrenar el passat 25 d’abril a la Sala la Planeta de Girona, trenca un dels primers falsos mites que planegen sobre el suïcidi: “parlar-ne el fomenta”. Garcia explica que la producció pot ser feta servir com a eina pedagògica, perquè precisament “afrontar aquest conflicte pot ajudar a alertar de signes que estaven ocults i tots els joves amb qui hem treballat ens diuen que la parla ha estat una gran teràpia, encara que no sempre és alliberadora i pot fer mal, ajuda en última instància”. Així, l’equip de l’Enjòlit es va assessorar amb psicòlegs que els van posar en contacte amb els testimonis i els van guiar per a generar un diàleg positiu i que cridi a la vida.

    “Tot i això hi apareix molta ràbia”, reconeix el director. Els joves que recorden la depressió que van patir mostren testimonis durs que traslladen l’espectador a situacions dures d’assetjament, abús sexual, anorèxia… Tot de situacions que porten a una temptativa de suïcidi de joves d’entre 12 i 15 anys. “És un diàleg potent que intentem reforçar amb l’escenografia”, explica el director. I és que la música, de la mà del baterista Edu Vásquez, és també un protagonista important, ja que “tots els joves tenen un punt en comú: l’art, la majoria de vegades a través de la música, ha estat un salvavides que els ha ajudat a sortir-se’n”.

    L’actor Elies Barberà i l’actriu Marta Montiel a l’obra ‘No m’oblideu mai’ de Llàtzer Garcia / ‘No m’oblideu mai’

    Trencar amb el tabú i l’estigma per trencar amb l’increment del suïcidi juvenil

    Dos anys enrere el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) impulsava una campanya anomenada  “Trenquem tabús! Parlem de Suïcidi” per reivindicar la necessitat de trencar estigmes entorn del suïcidi juvenil i destacar el paper de prevenció i sensibilització del teixit associatiu.

    Més de 800.000 persones se suïciden cada any al món segons l’Organització Mundial de la Salut i hi ha 16 milions de temptatives. A escala mundial el suïcidi ha esdevingut la segona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys, i una de les primeres al nostre país. A més, el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública.

    La majoria dels suïcidis no ocorren de manera precipitada i normalment es relacionen amb algun trastorn de salut mental com la depressió major que l’entorn proper pot detectar. Davant d’aquesta possibilitat de detecció i prevenció, el CNJC incideix en la necessitat de trencar tabús i parlar-ne, una recomanació que fan també nombrosos experts. Uns d’ells són Obertament, una plataforma d’entitats que treballen la salut mental a Catalunya i que es dedica a lluitar contra l’estigma i la discriminació, creu que el tabú i l’estigma poden portar al suïcidi.

    De fet, en coordinació amb el CNJC, Obertament realitzava tríptics informatius sobre la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.

    La depressió que porta cap al suïcidi o la temptativa és un procés llarg que va desgastant, com “portar un got d’aigua que poc a poc es va omplint: al principi no pesa però després se’ns cansen els braços”, apunta Fina Trullàs, psicòloga, educadora social i promotora de la resiliència. Aquesta experta, que participarà en un dels col·loquis posteriors que se celebraran després de totes les representacions de ‘No m’oblideu mai’, apunta cap a la percepció personal com a factor important. “No és suficient pensar en si una persona té una bona situació vital; hem de saber com ho veu ell. Un nen, pot ser que amb un sol petó ja se senti estimat, però n’hi ha d’altres que en necessiten vint”.

    Així, també expressa que és necessari el temps per a detectar les necessitats dels qui tenim a la vora i sobretot “trencar amb l’estigma de la depressió i dels psicòlegs”, assegura. “Si quan se’ns espatlla el cotxe anem al mecànic, per què no acceptem que quan estem passant una mala època hauríem d’anar al psicòleg?”, i afegeix que hem de superar la por a demanar ajuda, perquè hi ha coses que “en solitud no es poden resoldre”. Així, considera que l’estigma de la depressió i el suïcidi provenen d’una cultura de portes tancades, “catòlica i religiosa. Venim del trauma d’una guerra que es va superar callant, assumint que les males èpoques passarien i sabent que el que succeïa dins una casa allà s’havia de quedar”.

    El jovent d’avui vol obrir les portes i aposta per tenir cura de la salut emocional com a eina per evitar un increment dels suïcidis. El CNJC publicava en aquest sentit un recull de 5 recursos que aporten informació sobre la situació actual del suïcidi juvenil a Catalunya, trenquen alguns dels mites existents, proposen activitats per realitzar en el si de les entitats per tractar el suïcidi i l’educació emocional i donen eines enfocades a la detecció i prevenció. A més, també posava a disposició de les entitats la guia “Tenim la salut en ment: #AssociativaMent” elaborada amb la col·laboració de Fil a l’Agulla.