Etiqueta: suïcidis

  • Vinils negres al carrer per a prevenir conductes suïcides

    “No podem baixar la guàrdia en un tema com el suicidi”. Així de categòric es va mostrar ahir el conseller de Salut, Manel Balcells, durant la presentació de la primera acció al carrer de la campanya de prevenció al suicidi No el deixis caure en el pou del suïcidi, que el Departament va posar en marxa el desembre passat. I és que el suïcidi continua essent una de les principals causes de mort a l’estat espanyol, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, i s’ha convertit en un greu problema de salut pública. A Catalunya, els episodis d’ideació suïcida han crescut un 16% en majors de 18 anys durant el 2023 respecte l’any 2022, segons dades provisionals del Codi Risc Suïcidi. Aquestes dades representen una tendència creixent d’atenció a la ideació suïcida en els darrers anys, situant-la prop del 50% dels casos atesos el 2023. La xifra esperançadora és que els números s’han estabilitzat en els joves, i durant el primer semestre de l’any passat, els intents de suïcidi en noies adolescents ja van disminuir un 10%.

    Un punt negre de 260 cm de diàmetre, situat en indrets com la plaça Universitat de Barcelona, on Balcells va presentar ahir l’acció, simbolitza l’abisme on es poden trobar moltes persones amb ideació suïcida. Aquest cercle de color negre adherit a la via pública, que també es podrà veure durant un mes a noranta indrets més de Catalunya, pretén conscienciar de la importància de detectar senyals d’alerta en persones susceptibles de desenvolupar una conducta suïcida; en el vinil, un missatge a l’interior de la circumferència anima a demanar ajuda si es coneix algú que és “a punt de caure en el pou del suïcidi” i insta a trucar al telèfon 061/Salut Respon. “Es tracta d’una campanya adreçada a l’entorn i als familiars d’aquestes persones, els quals poden ajudar a que aquesta persona que ha tingut la idea suicida no consumeixi el suicidi”, va destacar Balcells.

    Un problema greu de salut mental

    El suicidi és un greu problema de salut mental que registra una freqüència elevada en persones de més de 50 anys, sobretot en homes. Amb dades provisionals, s’han identificat 1.904 episodis l’any 2023 en homes d’entre 26 i 64 anys, considerant ideacions i temptatives ateses en el marc del Codi Risc Suïcidi. Aquesta actuació representa una taxa de 116 episodis per cada 100.000 habitants i suposa un 10% més respecte l’any anterior. Una ràpida detecció i atenció en episodis d’ideació suïcida possibilita una intervenció precoç, i més efectiva, per part dels professionals de salut. En aquest sentit, Balcells va apuntar que «aconseguir reduir la taxa és una cursa de fons, perquè es tracta d’un treball multifactorial».

    La nova acció de la campanya No el deixis caure en el pou del suïcidi recorrerà els carrers dels principals pobles i ciutats de les regions sanitàries catalanes –des de l’Alt pirineu fins a les terres de l’Ebre, passant per la Catalunya Central, el Tarragonès i el Penedès– amb l’objectiu de donar la mà a totes aquelles persones amb conductes que atempten contra la pròpia vida, i “en moltes ocasions allargar la mà vol dir trucar automàticament al 061”. Segons dades del departament de Salut, el telèfon d’emergències de la Generalitat 061/Salut Respon ha rebut unes 22.000 trucades en l’últim any i mig, fet que suposa unes 40 o 50 trucades al dia de mitjana, i s’ha demostrat que funciona, perquè activa tots els mecanismes dels serveis assistencials. Tanmateix, des del mateix departament de Salut van assegurar que, en moltes ocasions, l’atenció telefònica redueix la situació de crisi i de desbordament emocional, de manera que només en un 17 o 18% dels casos cal enviar un equip in situ.

  • Trencar el tabú per millorar l’acompanyament a persones en risc de suïcidi

    Tot i que existeixen un nombre reduït d’estudis sobre l’impacte de la conducta suïcida en els familiars i cuidadors directes, trobem algunes aproximacions en l’estudi ‘El estigma del suicidio vivencias de pacientes y familiares con intentos de autolisis’ (Universitat Rovira i Virgili; 2011) on es conclou que la vivència de l’intent de suïcidi comporta l’acceptació de la malaltia tant per part del pacient com del familiar, produint un canvi en la imatge personal, familiar i social. A més, l’estigma, en relació amb els propòsits de suïcidi, fa augmentar el sofriment individual i familiar, dificulta l’ús oportú dels serveis de salut, la cerca d’ajuda i, per tant, l’evolució del procés.

    Per tant, és evident que els membres de la família i altres cuidadors són grans impactats d’aquesta problemàtica, però alhora són actors principals en la prevenció del suïcidi i tenen un paper clau en el procés de recuperació del seu familiar. Arran de les atencions i els grups de suport que portem a terme, amb les persones que conviuen amb un familiar amb conducta suïcida, identifiquem principalment quatre necessitats no satisfetes: tenir suport pràctic (a través de consells); sentir-se reconegut i inclosos en la teràpia i l’acompanyament; tenir algú a qui recórrer, i consistència del suport per part de la xarxa de professionals amb els quals havia estat en contacte.

    Segons l’OMS, el suport familiar és un dels factors de protecció principals en la conducta suïcida, de la mateixa manera que pertànyer a una família amb alts nivells d’hostilitat esdevé un factor de risc molt important. Quan una persona detecta en el seu familiar una o més senyals d’alerta o pensa que el seu familiar es troba en una situació potencial de risc suïcida, haurà de posar en marxa diferents estratègies que esdevindran claus en la prevenció.

    Per tant, creiem fonamental la coordinació entre les institucions de forma transversal (salut, educació, habitatge, igualtat, seguretat, etc.) i la xarxa associativa per donar recursos de suport basats en la proximitat i l’experiència, ja sigui en la prevenció (acompanyament) o postvenció (dol) del suïcidi, amb l’objectiu de reduir-ne la mortalitat. Treballant en xarxa entre l’administració pública, les entitats i les organitzacions privades, hem d’assegurar la continuïtat assistencial per donar el suport necessari en els moments de patiment emocional abans que pugui derivar en una situació de risc per la persona.

  • Els problemes de salut mental i ansietat es multipliquen sota l’amenaça d’un desnonament

    Un home s’ha suïcidat aquest dijous a Cornellà quan estaven a punt de desnonar-lo. El que el va portar a llançar-se pel balcó, més enllà del desallotjament imminent, és encara una incògnita, però després d’anys de crisis a Espanya ja hi ha algunes certeses sobre el patiment dels qui veuen que perdran casa seva. La seva salut mental i el seu benestar solen veure’s minvats en un grau molt superior al de la resta de la població.

    Ho evidencia un recent estudi de l’Observatori DESC de Barcelona, amb dades de 2018. Entre el 70% i el 80% d’una mostra d’un centenar d’afectats per la hipoteca –o per la pèrdua del pis per impagament de lloguer– presenten problemes de salut mental, una prevalença que en la població general es redueix a taxes per sota del 30%. Ansietat, maldecaps, mal humor, vertigen, insomni o esgotament són alguns dels símptomes, que a més són més freqüents en dones que en homes.

    «No estaríem parlant estrictament de problemes mentals, en el sentit que no tenen a veure amb problemes del cervell, sinó d’un patiment psíquic social que la majoria de les vegades és legítim i proporcionat a la situació que s’està vivint», explica el psiquiatre Alberto Ortiz, del centre de salut mental de Salamanca a Madrid. A causa del que explica aquest professional sanitari, els problemes de salut associats a l’exclusió residència no tenen una resposta mèdica més enllà de pal·liar alguns dels seus símptomes concrets.

    Les dades recollides per l’Observatori DESC de 2018 parteixen de les respostes al Qüestionari General de Salut de Goldberg d’un centenar de persones que es van acostar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Barcelona. Es tracta, per tant, d’un estat de salut autopercebut, segons el que fins a 4 de cada 5 persones va manifestar almenys tres símptomes de patiment mental. Però aquests problemes no tenen a veure únicament amb la situació d’exclusió residencial, sinó amb problemes laborals, per mantenir els subministraments bàsics en l’habitatge i, en general, situacions de pobresa i precarietat.

    Ansietat en el circuit institucional

    Les situacions de patiment mental associats a la possible pèrdua de l’habitatge són diferents en les diverses fases del procés. Segons explica Irene Escorihuela, directora del DESC, quan es produeix la primera perspectiva de desnonament «els sentiments són de por i d’incertesa», ja que «tenir una llar és el pilar que dóna accés a tots els altres drets».

    Però no menys dur és el circuit que s’obre a partir d’aquest moment, tant per tractar de no ser desnonat com per buscar alternatives. «Comença una batalla institucional que pot ser esgotadora, amb molta pressió personal per aconseguir entrar en una taula d’emergència, tenir tots els papers en regla… i pot haver-hi una llista d’espera d’entre 9 mesos i un any i mig per aconseguir un reallotjament efectiu», relata Escorihuela.

    Per aquesta raó la pressió mental associada a un procés de desnonament no acaba ni molt menys en el fet de ser expulsat de casa, que en molts casos obre una etapa crítica de mesos i fins i tot d’anys de conseqüències en la salut mental. L’anomenada «inseguretat residencial» sostinguda en el temps abans i després del desnonament pot ser més traumàtica que el mateix llançament, segons els experts. Entre unes altres, pot derivar en processos de depressió. «Que deixi seqüeles té a veure amb la intensitat d’un esdeveniment, però també amb el durador que sigui i, sobretot, que no hi hagi un final de la situació social que ho ha causat», explica el psiquiatre Alberto Ortiz.

    Més xarxa de suport i menys patologització

    El DESC ve alertant a més que la tipologia de desnonaments ha canviat en els últims anys. Si la PAH va popularitzar en el seu naixement els problemes relacionats amb la hipoteca, en una ciutat com Barcelona la majoria dels desallotjaments estan ja motivats per l’impagament del lloguer, fruit de la bombolla de preus en aquest mercat. Això genera problemàtiques una mica diferents, com és l’expulsió del desnonat lluny del seu entorn social, a la recerca de lloguer a preu assequible, el què pot derivar en desarrelament.

    «La nostra principal recomanació i l’única cosa que hem comprovat que pot funcionar és afrontar la situació de desnonament de forma col·lectiva», explica Escorihuela. La directora del DESC es refereix al vessant social i econòmic d’un procés d’exclusió residencial, però la recepta per pal·liar el dany psicològic no és diferent. De fet, l’ideal és combinar-ho, segons Ortiz: «Els grups de suport mutu amb persones en les mateixes circumstàncies serveixen per rebaixar la pressió psicològica. Si a més aquests grups promouen canvis estructurals que ataquin el focus del problema, encara millor».

    Segons explica el psiquiatre, són grups com la PAH o xarxes de suport veïnal els qui fan una part del treball terapèutic en situacions d’exclusió, en coordinació amb els serveis socials. Per això Ortiz assegura que en moltes ocasions són els propis metges d’atenció primària els qui són la porta d’entrada a l’atenció sociosanitària i rebutgen la patologització. «Un metge de capçalera t’escoltarà i atendrà els teus símptomes, sobretot si t’estan condicionant, però sobretot pot ser clau a l’hora de dirigir-te cap als serveis socials o potser cap a grups com la PAH», explica el psiquiatre.

    Aquest és un article de eldiario.es