Just Deploy It!

Etiqueta: suport psicològic

  • Prevenir després d’una mort per suïcidi

    Aquest reportatge parla de contingut sensible. Si tens ideacions suïcides, recorda que disposes d’ajuda les 24h del dia: 024 (Línia d’atenció a la conducta suïcida) / +34 900 92 55 55 (Telèfon de Prevenció del Suïcidi). Si estàs en un procés de dol per suïcidi, també disposes de suport: +34 662 545 199 (Després del Suïcidi – Associació de Supervivents)

    La Reial Acadèmia Espanyola és una institució que cataloga el llenguatge, descriu els significats de les paraules i, en general, està atenta als canvis que la mateixa llengua pugui experimentar. És aleshores una entitat que té el poder de determinar càtedra sobre una cosa tan important com allò que fem servir per expressar-nos, comunicar-nos i definir les coses, és a dir, donar-los una forma d’existència. Segons la RAE, la paraula prevenció té les accepcions següents:

    Prevenció

    Del llatí. praeventio, -ōnis.

    1. f. Acció i efecte de prevenir.
    2. f. Preparació i disposició que es fa anticipadament per evitar un risc o executar alguna cosa.

    No obstant això, en cercar el concepte postvenció, la RAE dóna la informació següent:

    Avís: La paraula postvenció no és al Diccionari.

    Com deia l’antropòleg Lluis Duch, “emparaular el món és la nostra condició”. I per això, encara que la paraula postvenció no tingui reconeixement institucional, existeix perquè la posvenció existeix. Què passa després de la prevenció?

    Amapola és una jove que, en plena pandèmia, va haver d’iniciar el seu procés de dol per la mort per suïcidi de la seva germana a finals de novembre de 2019. Fa divulgació per Instagram (@asi_canta_el_amaranto) on dóna a conèixer el concepte, i a través de la seva pròpia història contribueix que els supervivents (persones properes a l’ésser estimat mort) puguin trobar xarxes de suport i entesa. “La postvenció, en termes senzills, és la prevenció que es fa en persones afectades per una mort per suïcidi. Consisteix en activitats terapèutiques, organitzacionals i a nivell educatiu amb l’objectiu de disminuir les conseqüències negatives d’una mort per suïcidi (estrès emocional, simptomatologia associada a trauma, depressió, etc), baixar el risc de mort dels anomenats ‘supervivents’ i permetre’n una elaboració sana del procés de dol”, explica Amapola. Sobre els supervivents, la jove destaca que aquest concepte involucra no només familiars o persones properes que hagin perdut un ésser estimat, sinó tots els que se sentin impactats negativament pel decés, i afegeix que algunes investigacions suggereixen que per cada suïcidi hi ha al voltant de 135 supervivents que patiran aquesta pèrdua.

    Atenció i contenció

    L’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi i Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (RedAIPIS-FAeDS) és una organització que a més d’oferir suport a supervivents, imparteix activitats de sensibilització perquè docents, pares i adolescents aprenguin a detectar senyals d’ alerta vinculades a possibles conductes suïcides. Javier Jiménez és psicòleg membre fundador de l’associació, i fa tres dècades que tracta amb aquest tipus de casos.

    “Hi ha molts casos diferents, però el més extrem de tots és quan la mateixa persona de l’entorn se suïcida després del suïcidi del seu ésser estimat”, diu el professional. I és que com puntualitza Amapola, els supervivents veuen incrementada les seves possibilitats de morir també per suïcidi, constituint un grup vulnerable que requereix atenció i contenció. Segons Jiménez, la ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica, una altra cosa és que s’arribi a fer. Però la ideació hi és en molts casos, especialment quan es tracta de pares que han perdut un fill per suïcidi, i més en concret, si era fill únic. Un altre cas recurrent serien els cònjuges que han perdut la parella. “El primer per ajudar un supervivent és veure quins són els seus principals sentiments i emocions. Encara que cadascú pugui experimentar-ho de maneres diferents, el més recurrent i comú entre aquestes persones és la culpa”, apunta el psicòleg, que esmenta que com a punt de valor el fet que avui dia a Espanya hi hagi més de 20 Associacions de Supervivents on cercar ajuda.

    La ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica

    En la mateixa línia es pronuncia Carles Alastuey, psicopedagog i vicepresident de l’associació “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS). L’organització catalana va ser pionera a l’estat quant a erigir-se en un canal d’ajuda per als supervivents i una oportunitat d’escolta i de generar xarxa de suport, i és que la missió de DSAS se centra, a més d’oferir divulgació i acolliment a afectats, generar grups de suport entre aquests: “La feina que fem a l’entitat és una feina entre iguals, que, si bé són persones que a priori no es coneixen, tenen aquesta solidaritat d’haver passat per una cosa semblant”. Coincideix a assenyalar la culpa com a element recurrent entre els supervivents: “la culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals i a més tendeixen a perllongar-se durant molt de temps”.

    La culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals

    Explica que el procediment de treball a DSAS és primer de tot, autoritzar l’expressió de sentiments que causen tanta pertorbació perquè són considerats negatius: “estem dolguts amb aquesta persona perquè ens ha abandonat, ho ha fet així, estem enfadats, estem tristos perquè pensem que no vam saber veure, interpretar o ajudar aquesta persona. Estem en un dolor molt intens perquè en el cas d’una mort d’aquest tipus sol ser en situacions molt violentes, molt traumàtiques. La gent no es lleva la vida amb facilitat. Tot això envolta la mort per suïcidi d’una experiència traumàtica que els professionals han comparat amb l’experiència d’un camp de concentració, amb una guerra”.

    Matar a Werther

    Només Déu sap quantes vegades m’he adormit amb el desig i l’esperança de no despertar més. I, l’endemà, obro els ulls, torno a veure la llum del sol i sento de nou el pes de la meva misèria.

    El 1774, Johann Wolfgang von Goethe publicava el que seria el seu gran èxit, la novel·la “Les penes del jove Werther”. A l’obra epistolar es pot veure com Werther expressa de manera més explícita cada cop la seva manca d’anhel per la vida. Està enamorat de Lotte, una jove compromesa. El llibre acaba amb el suïcidi del protagonista. La magnitud d’aquesta novel·la va generar una moda en què els joves vestien com el personatge, i fins i tot hi va haver una onada de suïcidis. Aquests fets van fer que dos-cents anys després, el 1974, el sociòleg David Phillips, bategés com a “efecte Werther” aquest fenomen d’imitació, fomentant la creença de què parlar del suïcidi conduïa a l’augment de suïcidis. Anys després, s’ha considerat que això passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada, i sense cap pretensió de cuidar la salut mental de la població o oferir recursos a qui estan en una situació vulnerable.

    L’efecte Werther passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada

    Parlar de suïcidi, parlar-ho en condicions, pot prevenir-ho. Si bé tenim la teoria de “l’efecte Werther”, tenim també la teoria de l’”efecte Papageno”—que pren nom del personatge home-ocell que simbolitza la lluita entre els poders de la llum i les tenebres a l’opereta “La Flauta Màgica”, de Mozart—. Amapola ho defineix de la manera següent: “aquest efecte es basa que, en els mitjans de comunicació, les notícies o reportatges associats a la salut mental i la problemàtica del suïcidi, siguin comunicats de forma segura i amb un efecte preventiu”. Cita exemples com advertir a les notícies públiques que detallen una mort per suïcidi que el contingut que es tractarà és sensible, perquè així les persones puguin decidir si veure’l en aquell moment o fer-ho quan se sentin més segures.

    Pel que fa a la sensibilització mediàtica i social, explica que és important “cuidar el llenguatge que fem servir i no reduir el suïcidi a una sola causa. Hem de recordar que és un fenomen multicausal on s’entrecreuen factors genètics, socials, familiars i culturals, i que el punt central és acabar amb un patiment indescriptible. Per tant, evitar fer servir etiquetes com ‘valent’ o ‘covard’, o dir que la persona va cometre un pecat o assumir que no va pensar en els altres en el moment de concretar l’acte. Els judicis de valor només generen més dolor”.

    Els judicis de valor només generen més dolor

    Alastuey, vicepresident de la DSAS, sobre Werther i Papageno incideix que ara sabem que el silenci no és el correcte: “hi ha l’efecte imitació, però no si s’informa d’una manera pedagògica i se situa en un mateix pla d’una problemàtica de salut. És crucial a l’hora d’informar, d’oferir recursos”. A més d’això, expressa com l’enfocament i el tractament mediàtic moltes vegades se’n va a la superficialitat de la problemàtica: “el més important respecte a la conducta suïcida és comprendre que és multifactorial i els mitjans tendeixen a una gran simplificació (per ignorància) a associar-la a un fenomen concret. Per exemple, l’econòmic, ‘se suïcida perquè el desnonen’. És veritat que hi ha fenòmens socials i econòmics que poden ser un element que dispara la conducta, però en cap cas no l’explica”.

    Més enllà dels murs del cementiri

    “Des de fa 1500 anys, l’església o allò que podria anomenar-se l’Estat, castigava durament tant la persona que s’ha suïcidat com els familiars. Des de fa només trenta-nou anys es considera que la persona que s’ha suïcidat patia un problema psicològic, un trastorn mental. I la patologia mental també està molt estigmatitzada“. Javier Jiménez té clars alguns dels principals satèl·lits que giren al voltant dels supervivents: culpa, tabú i silenci. “Una de les principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional. La culpa pot ser per acció o per omissió: ‘si hagués fet/dit això potser…’, o ‘si no hagués fet això potser…’. En molts casos els supervivents es queden amb l’última cosa que han fet. Tu els has de fer veure que han donat suport a aquesta persona, que han estat pendents, que s’han preocupat“.

    Una de les coses principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional

    Per Amapola, la culpa és el preludi del silenci: “les famílies amaguen els fets perquè encara vivim en una societat que estigmatitza el suïcidi i produeix en els supervivents sentiments de culpa i vergonya. És aquesta por en ser assenyalades i culpabilitzades és el que porta moltes vegades a l’entorn proper callar la veritable causa de mort”. El psicòleg Javier Jiménez explica que a més del silenci social, algunes vegades, a més de no expressar de portes per a fora els fets, s’intenta amagar al mateix nucli familiar: “amb moltíssima freqüència els mateixos supervivents tenen tendència a amagar-ho, em remeto a un cas en què se suïcida un fill i la mare va intentar amagar-ho als germans, als altres fills”, comenta.

    Els factors culturals són, com diu Jiménez, un dels principals suports del tabú, i és que diu que fa 1500 anys se li treien les propietats als familiars de qui s’havia suïcidat: “amb el cos del suïcida es feien veritables salvatjades. Tants anys de càstig i d’estigma tenen molt de pes”, conclou. El vicepresident de DSAS, Carles Alastuey, afegeix en aquest aspecte que durant els segles XVIII i XIX es condemnava, castigava i fins i tot expropiava els béns a les famílies de les persones que se suïcidaven a diversos països europeus: “actualment hi ha alguns països del continent africà on les persones que han sobreviscut a una temptativa de suïcidi són condemnades a presó, i els familiars de persones que han mort per suïcidi són expulsades”.

    Els factors culturals són un dels principals suports del tabú

    En clau religiosa, el Concili de Trento va establir que “només Déu et dóna la vida i només Déu te la pot treure”, aleshores un suïcida es convertia en algú que atemptava contra el poder diví, motiu per, entre altres càstigs, ser condemnat a no poder-se enterrar al cementiri.

    Algú que vulgui escoltar

    Per a Carles Alastuey, l’arrel de l’assumpte rau en un doble tabú: “el suïcidi va acompanyat d’estigma, però no només el suïcidi, sinó les problemàtiques de salut mental”. Com apunta bé, per a Amapola també és un tema crucial: “per enderrocar l’estigma hem de parlar de salut mental i hem de parlar sobre el suïcidi, però d’una manera responsable. És una tasca que hem de realitzar com a societat en el seu conjunt: desestigmatitzar anar a teràpia, donar suport a l’accés a tractaments eficaços i tenir una xarxa de suport. Major psicoeducació als establiments educacionals, major acompanyament. Escoltar més i opinar menys, ser més empàtics i estar disposats a educar-nos ja no des dels mites sinó des de la informació que pot salvar vides i millorar-ne la qualitat”.

    “Som l’homo sapiens perquè som l’homo narrans. La nostra naturalesa és narració”, diria l’autor José María Merino. “Res de la condició humana és més fràgil i ‘més humà’ que allò sustentat per la pràctica del discurs”, diria l’escriptora Hannah Arendt. “Ens auto-narrem de manera constant, en pensar, en sentir, en ser-existir: el llenguatge fa ‘més real’ la meva subjectivitat, no només per al meu interlocutor, sinó també per a mi mateix”, dirien els sociòlegs Berger i Luckman.

    El silenci no és una opció per als supervivents ni per a la societat. Com diu el psicòleg de RedAIPIS-FAeDS, Javier Jiménez, els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom, de generar una narrativa, d’entendre el procés mental de la persona que s’ha suïcidat. Per la seva banda, el vicepresident de la DSAS insisteix que el fet de poder compartir aquest dolor és fonamental. Normalitzar tot aquest ventall de sentiments descontrolats, contradictoris i desequilibrats després de la pèrdua per suïcidi. Fer-ho sense por al judici ni la condemna. Educar sobre el procés i explicar també que, encara que pugui semblar que no hi hagi evolució, cal treballar amb el dolor de forma compromesa: “no oblidarem, no evitarem que aquesta mort probablement marqui un abans i un després a les nostres vides . Però sí que aconseguirem reconduir una bona part d’aquests sentiments tan tòxics que poden portar a una evolució molt negativa, fins i tot patològica del dol”, conclou.

    Els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom

    Amapola incideix que “per elaborar aquest procés de la millor manera possible és necessari crear un espai segur on els supervivents puguin compartir el seu dolor, parlar del que ha passat i ser escoltats sense judicis ni culpes, per així establir les bases del procés de recuperació i resignificació de la tragèdia”.

    De nou, diu la jove, la clau és la postvenció: “tenir un espai segur on demanar ajuda en una situació crítica com ho és un suïcidi, pot salvar vides malgrat la pèrdua irrecuperable que suposa una mort d’aquestes característiques. Però per parlar necessitem algú que ens vulgui escoltar”.

  • L’impacte dels esdeveniments post-sentència requereix suport psicosocial: Cuidem-nos en dóna resposta

    La sentència del judici del procés el passat 14 d’octubre ha creat un nou context sociopolític. Una situació de tensió ha dut a mobilitzacions diàries des d’aleshores que han estat acompanyades d’actuacions policials que, segons diverses entitats de control i drets humans denuncien, s’han saltat els protocols. La repressió policial acumula una trentena de presos, gairebé dos cents detinguts, alguns d’ells posats en llibertat però amb causes obertes, i més de mig miler de ferits. Alguns d’ells amb traumatismes de gran importància, amb pèrdua de massa testicular i fins a 4 ulls perduts per impactes de pilota de goma o foam.

    I tot això en dues setmanes. La rapidesa i la immediatesa de la vida durant aquestes dues setmanes a part de les lectures diverses que minut a minut impactaven des dels mitjans de comunicació, a banda de la possibilitat d’haver patit de prop la brutalitat, han fet que de nou posar les cures al centre sigui una necessitat primordial.

    De fet, des de CDR Catalunya es piulen consells en cas d’identificació o detenció acompanyats de la frase «contra la repressió, cuidem-nos» o organitzacions com ara Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, han publicat un vídeo sota el lema «Ens tenim a nosaltres. Protegim-nos, defensem-nos, cuidem-nos».

    En la mateixa línia, un grup de professionals de l’ajuda, entre ells psicòlegs, pedagogs o educadors socials, s’han constituït en un grup per «oferir la seva tasca voluntària en situacions de crisis i emergència social» sota el nom de Cuidem-nos. Al Diari de la Sanitat hem parlat amb ells sobre el per què del grup i sobre què ha de fer la població.

    Com neix la idea de Cuidem-nos?

    La iniciativa sorgeix en un moment molt determinat, la brutal repressió policial duta a terme pels cossos de seguretat durant les manifestacions post-sentència, però alhora engloba inquietuds de necessitat de cura cap a la població en moments d’emergència social de vàries professionals i de la necessitat de començar a teixir xarxes de cures entre totes nosaltres.

    Exacte, com dieu, entre totes compteu amb una àmplia varietat d’especialitats. Es podria dir que doneu un suport interdisciplinari. Què aporta cada perfil? 

    Cada una de nosaltres treballa en el sector de l’ajuda a nivell psicoterapèutic i social. Coincidim que allò que ens cal en moments de crisi emocional, és retornar cap a un mateix i alhora buscar suport en el grup, així doncs, el nostre estil d’acompanyament es basa en l’apoderament (validar i legitimar el que un sent) i oferir a la persona i, per tant, també al grup, la possibilitat de recordar-se de si mateixa i de quines són les seves eines i capacitats d’autocura.

    La vostra principal eina de difusió són les xarxes socials. Com us articuleu al voltant d’aquestes i com valoreu, justament des de la vessant de la necessitat de la proximitat, que tot s’aboqui a la virtualitat? És a dir, l’actualitat i la immediatesa de les xarxes pot ser la mateixa que angoixi a les persones que no poden assumir el consum continu d’informació i imatges repressives per exemple.

    La nostra i única eina de difusió són les xarxes socials, encara estem digerint la bona rebuda cap a Cuidem-nos!

    Si bé és cert que apostem pel contacte amb el grup, el teixit social i el tu a tu, també hem d’aprofitar la inèrcia virtual que la majoria de persones consumim. És com anar a la plaça del poble i posar-se a disposició per escoltar des del respecte, sense judicis i xerrar amb qui se’ns acosti.

    Precisament entre tanta connexió a través de les xarxes amb allò que ens produeix malestar, creiem que obrir una escletxa de cures, amb una imatge o unes paraules reconfortants, ens permet parar i oferir a les persones aquell toc d’atenció que dona un espai a les emocions, escoltar-les, preguntar-nos què necessitem i gestionar-les de manera que puguem retornar a un cert punt de tranquil·litat emocional.

    Encara estem en un punt inicial de Cuidem-nos, tot just teixint l’estructura i la xarxa de suport. Ens queda molta feina per fer i per consolidar. La iniciativa va néixer de manera espontània i, fent un símil culinari, diríem que acabem de posar tots els ingredients de millor qualitat a la cassola per fer un bon àpat nodridor. D’aquells que es couen a foc lent…

    I per què ara i no post 1 d’octubre per exemple? Aleshores es van crear grups i tallers de suport psicosocial també.

    El fet que la gran majoria de víctimes de la brutal agressivitat policial són les joves i alguns sectors les criminalitzen, ha sigut un punt decisiu per engegar la iniciativa. Volem oferir aquest suport al jovent però també a la resta de la població.

    La necessitat que sentíem totes les components del grup és aportar una mirada més amorosa, reconeixedora i respectuosa, a la causa social i cap a la comunitat, posant les nostres professions al servei de qui ho requereixi de forma gratuïta i confidencial.

    Quin tipus d’atencions feu? Via telefònica o telemàtica, quedeu amb la persona que ho demana… Com actueu?

    Cuidem-nos pretén fer atencions en moments puntuals de crisi com a conseqüència del moment social que estem vivint i donar suport i una mirada diferent a la societat, sorgida de l’atenció a les emocions i la cura cap a nosaltres mateixos i entre nosaltres. En cap cas volem obrir un procés terapèutic. Si detectem algú que pot necessitar una atenció més a llarg termini, li aconsellem consultar a una professional de la psicologia proper a la seva xarxa.

    Pel moment, l’atenció ha sigut essencialment per xarxes socials. En breu, posarem a disposició un número de telèfon i atenció telefònica a través d’una aplicació encriptada per a mòbils que permet fer trucades i vídeotrucades.

    Quin tipus de necessitats us trobeu? Podem pensar que la majoria responen a actuacions policials o a tenir familiars o amics a presó…

    La majoria de demandes tenen a veure amb poder entendre el què els hi passa i en com gestionar la tensió i els conflictes emocionals provocats per la repressió que estem vivint i la participació en les manifestacions i altres accions reivindicatives. També amistats properes a les persones detingudes o lesionades, pares i mares amb certa preocupació per com acompanyar als fills, malestar a conseqüència de les imatges (vistes o viscudes) i tot un cúmul de símptomes post-traumàtics per l’exposició a una situació tant estressant. També atenem a altres persones que degut a un estat de vulnerabilitat connecten amb altres vivències personals i ens demanen ajuda.

    Quins recursos preventius existeixen? Ens podríeu donar alguns consells genèrics per afrontar de manera individual o amb col·lectivitat la situació?

    A grans trets recomanem Cuidar-nos, de dins cap a fora. És a dir, començant per atendre respectuosament i sense judici, les emocions i comportaments que se’ns activen i prioritzar les relacions entre persones que ens sentim properes, afins i còmodes, propiciar trobades de cures acompanyades de persones amb qui ens podem expressar lliurement. I aprofitar per parlar d’altres temes!

    També donar sortida creativa a allò que s’està movent internament, buscar nous relats per viure el mateix, legitimar i donar espai a totes les emocions. Des d’aquest lloc és possible gestionar el malestar: escriure, dibuixar, escoltar música, esports de descàrrega, llegir, ballar… Tot d’activitats que ens donen plaer.

    Cuidar els bàsics: menjar bé, fer exercici, descansar… Amb el descans millor comprometre’s a dormir amb el mòbil lluny i procurar estar una estona abans d’anar a dormir sense mirar-lo i no mirar-lo només llevar-nos.

    I, sobretot, fer un consum moderat de la informació, en especial de les imatges de violència policial. Arriba un moment que cal fer-nos responsables de la quantitat d’imatges i documentació que consumim i aturar de fer-ho si no ens està sumant res positiu.

    Ens caldran moltes abraçades per poder seguir dempeus caminant amb fermesa i serenor.

     

    La importància del suport psicològic també des de l’ANC

    Després d’una primera setmana de mobilitzacions al carrer en conèixer la sentència al judici del procés, la sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) de Psicòlegs per la Independència va activar un servei d’assistència psicològica per als afectats per la repressió. És a dir, com expliquen, el servei va dirigit a aquelles persones que hagin viscut o patit una situació traumàtica o dura «i que, un cop hagi arribat a casa, o passades 24 o 72 hores després del trauma, necessitin atenció psicològica». Paral·lelament, també l’han encarat a l’assistència de famílies que tinguin familiars detinguts, retinguts o empresonats i necessitin suport. 

    El servei, això sí, remarquen, és un servei d’acollida i no de teràpia. És a dir, inclou dues sessions telefòniques o presencials gratuïtes. Si, un cop transcorregudes les dues sessions se segueix requerint atenció personalitzada, es derivarà cap a un altre professional, o el mateix que l’ha atès però ja fora del servei que dóna l’ANC. Aquest primer contacte és gratuït, recalquen des de l’organització, i és gràcies als membres voluntaris de Psicòlegs per la Independència.

    Com expliquen, el que ofereixen és una primera atenció via telefònica per saber com està el pacient, i a partir d’unes primeres preguntes, s’identifica el seu estat. A partir d’aquí, s’obren dues vies d’actuació. Una, en la qual un professional es posa en contacte amb l’afectat, hi parla i hi comparteix recursos per afrontar la situació emocional en què es troba. Si amb aquestes eines no és suficient, llavors s’ofereix la possibilitat de dur a terme una atenció personalitzada, cara a cara, en cas que la situació sigui crítica.

  • La cara menys visible del càncer: l’impacte sobre el benestar emocional

    «He passat per moltes coses però el càncer és lent i avorrit», explica Gohar Yeritsyan. Fa tres anys li van diagnosticar un càncer de mama. Després de mesos convençuda que no necessitava cap ajuda va arribar el dia: després d’operar-se d’una mastectomia i sotmetre’s a una reconstrucció de pit, Gohar va acudir a Oncolliga, entitat que té per finalitat l’atenció psicosocial a persones amb càncer i als seus familiars. «Un dia em vaig aixecar, no sabia on anar i vaig venir aquí», reconeix.

    El càncer afecta cada vegada més persones a Espanya. Segons les últimes dades de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) el 2015 es van diagnosticar 247.771 tumors, sobrepassant la xifra de les estimacions fetes. El quart càncer més diagnosticat és el de mama, per darrere del colorectal, pròstata i pulmó. Només el 2015 22.747 dones van rebre aquest diagnòstic. A Gohar Yeritsyan la notícia li va arribar un 26 de juny de 2014. Era a l’Hospital Sant Pau. Allà li van parlar per primera vegada d’Oncolliga però en aquell moment va decidir no anar-hi. Durant la seva lluita per superar aquesta malaltia, però, l’impacte sobre la salut mental, sovint poc visible, la va portar fins aquí.

    Gohar s’autodefineix com una persona forta i lluitadora. La seva psicooncòloga, Patricia Martí, assenteix amb el cap quan Gohar tria aquests adjectius per descriure’s. «L’impacte que genera un diagnòstic de càncer i els tractaments tenen efectes diferents en cada persona», puntualitza Martí. «N’hi ha que ho veuen com una debilitat, però no va d’això. Demanar ajuda és ser savi amb un mateix», afegeix.

    Aquesta professional, especialitzada en psicooncologia, explica que fins i tot hi ha persones que acudeixen a la recerca d’ajuda dos o tres anys després de superar un càncer. En el cas de Gohar, una complicació mèdica -una infecció- va ser el detonant perquè es decidís a demanar ajuda psicològica perquè va retardar la seva recuperació i la reconstrucció del pit.

    «La persona diu coses que no diria en un altre context»

    Patricia Martí explica que en les sessions l’important és que la persona senti que té un espai de seguretat en tancar la porta sense por a sobrepassar qui té davant perquè sap que és un professional. «A diferència del que pot compartir amb els seus familiars o amics, aquí la persona s’atreveix a dir coses que no diria en un altre context», afegeix. «Tenir un professional al costat et dóna molta confiança per explicar segons quines coses. Jo em sentia molt sola», comenta Gohar.

    L’impacte de la malaltia va més enllà del malalt. És per això que a Oncolliga el servei de suport no està només dirigit a pacients. Els familiars, la parella o els amics també poden buscar ajuda en aquest espai. «Donem unes pautes per saber com manejar-se en situació d’alt impacte emocional i perquè expressin les seves pors i la seva crispació», explica aquesta psicooncòloga.

    Un procés de diverses fases

    El suport psicològic que s’ofereix té com a objectiu ajudar a la persona a afrontar la fase en què es troba per després adaptar-s’hi el millor possible. No obstant això, cada fase és diferent. En l’espera del diagnòstic, explica Patricia Martí, els nivells d’ansietat es disparen enormement perquè hi ha una alerta i passen uns dies fins que no es verifica si és una cosa maligna o no.

    «Durant els tractaments es necessiten més espais d’escolta perquè la persona pugui queixar-se i no sentir que minimitzen el seu malestar. Hi ha estratègies i recursos per a abans de la quimio o després, abans de la cirurgia, etc.», comenta. Amb tot, matisa, «sovint els recursos els té la persona però pot ser que no els vegi». Gohar explica, per exemple, que després de l’operació no se sentia amb forces per sortir de casa i que hi havia preguntes que no s’atrevia a fer a l’hospital. «Hi ha dones aqui els fa vergonya dir al seu metge que els fa por perdre el cabell perquè senten que des del punt de vista mèdic això serà secundari i serà minimitzat», explica Martí. Precisament entre els serveis que ofereix l’entitat on treballa també n’hi ha un d’estètica oncològica.

    Gohar, en un moment de l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

    L’última fase -quan ja s’han acabat els tractaments- passa, en la teoria, per tornar a la normalitat. No obstant això, emfatitza Martí, la vida d’una persona que ha passat per un càncer mai torna a ser com abans. «Això genera frustració, hi ha una pressió comunitària molt forta i sovint la persona es culpabilitza per no arribar a tot el que arribava abans», explica.

    «Venir aquí m’ha ajudat molt a entendre el que he viscut i a veure la realitat d’una altra manera, a pensar diferent. El càncer és un examen de vida», diu contenta Gohar. Des de la Federació d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) han iniciat aquesta setmana una campanya per recaptar diners perquè entitats com Oncolliga puguin desenvolupar programes com aquest de suport psicològic.