Just Deploy It!

Etiqueta: tabú

“Mama, jo també moriré?”: la mort, el gran tabú de l’ensenyament

“Un dia, davant una escola, vaig veure com un nen petit, d’uns sis anys, corria cap a la seva mare per preguntar-li: ‘mama, jo també moriré?’. Ella, amb tota la serenor del món li va dir: ‘Sí. Com tothom’. En vista d’aquesta resposta sincera i simple, l’àvia, escandalitzada, va reprendre la mare per haver espantat el menut”. Begoña Elizalde, psicòloga i coordinadora del Grup de Treball Dol i Pèrdues del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, narra aquesta escena per a explicar les raons per les quals la mort és un tabú a l’ensenyament.

L’educació, segons la psicòloga, és un reflex de com vivim en la societat. Les aules no són pas espais aïllats de la resta del món: “els adults no parlem de la mort, al contrari: ens n’amaguem. I què hem de fer amb els nens si no ho fem entre adults?”, es pregunta. Elizalde posa el focus en que els nens, igual que la gent gran, els malalts o els discapacitats, “són un col·lectiu que considerem fràgil, sense plantejar-nos si realment ho són o no, i intentem allunyar-los de qualsevol patiment, enlloc de donar-los eines per afrontar-ho”.

En aquesta línia, Nani Hidalgo, vicepresidenta de Dret a Morir Dignament (DMD) Catalunya, observa que “l’escola, més enllà d’ensenyar coneixements, ha d’acompanyar en el creixement de persones responsables, autònomes i conscients”. Així, considera que la mort és essencial per a aquest desenvolupament però troba que a les aules hi ha silenci al voltant d’aquest tema. Per això DMD, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, organitza la tarda de dimarts 23 la xerrada ‘Trencar el Tabú de la mort a l’ensenyament: Tenim dret d’apartar a les criatures de la vivència de la mort?’

I és que Hidalgo assegura que l’únic moment en què es tracta la mort a l’aula és després que s’hagi donat una pèrdua propera, però “en aquests casos es tracta el dol, a posteriori. Veiem, doncs, que hi ha una part important de drets i de la vida que no es tracten a l’escola. Els preparem per anar a la universitat, per l’edat adulta, però no per una altra etapa important de la seva vida que és la mort”, assegura.

Els silencis a les aules són relativament freqüents en relació a temes polèmics, ja sigui la mort, o el sexe i les drogues, temes que fa anys eren tabú però ara es tracten amb certa normalitat a les tutories. El problema, però, és que la polèmica que aixequen aquests temes es dóna “al món dels adults i el traspassem al dels infants. A classe hauríem de parlar de tot el que no es parla i no es parla d’allò que és lleig”, assegura Elizalde. Afegeix, també, que la mentalitat dels menuts és molt més “simple” i que aquests temes són molt més fàcils per a ells que per als adults, “però som nosaltres els qui dissenyem l’agenda educativa”, lamenta.

La mort és una realitat per a la què els nens han d’estar preparats, perquè “tendim a pensar que només es moren els ancians, però això no és cert”, opina Hidalgo. Així, des de DMD asseguren que “no tenim dret a robar els nens la reflexió sobre una part integral de la seva vida que és la mort, només perquè als adults ens faci por”.

Il·lustració de l’exposició ‘La mort digna il·lustrada’ | Gemma Capdevila

Canviar les imatges associades a la mort per a que ja no faci por

“Has intentat il·lustrar mai un dossier pedagògic o una xerrada sobre la mort? És dificilíssim. Tot són xiprers, mans que s’agafen, imatges fosques i horroroses…”. Aquesta reflexió de l’Alba Falgarona (Wäwa Illustrations) va ser la que va donar peu a l’exposició ‘La Mort Il·lustrada’, en col·laboració amb Dret a Morir Dignament Figueres. Es tracta d’un treball en el què han participat més de 30 artistes que donen una visió particular i personal de la mort a través de dibuixos tan diversos com diverses són les experiències relatives a la mort: des de propostes íntimes i sòbries fins a composicions abstractes amb colors més foscos, passant per il·lustracions entranyables i introspectives.

L’objectiu del treball de Wäwä és “poder usar l’art per parlar de la mort, per a canviar-ne el llenguatge i normalitzar-la”. Així, DMD ha realitzat un dossier que acompanyarà la visita de les escoles que assisteixin a l’exposició, per a posar pautes al debat sobre el què senten davant aquestes imatges i “poder eliminar els pensaments negatius associats sempre a la mort”, explica.

Falgarona, com a artista, ha fet ella mateixa aquest exercici de canvi de llenguatge i assegura que “ha estat un viatge molt personal. M’he trobat davant de reflexions que mai no havia abordat així d’obertament. Tinc més de trenta anys i ara veig que la mort és igual de digna que la vida. Vull que els nens tinguin aquesta visió abans dels trenta per a que puguin viure sense por”.

Aquesta idea de por ve associada a la de patiment i desconeixement que envolta el moment de la defunció. Per això, Hidalgo assegura que introduir la idea a l’aula de l’autonomia sobre el propi cos i la vida “vol dir ensenyar a viure i morir dignament. Ajudar a desenvolupar l’empatia respecte els qui pateixen per ser conscients de la nostra pròpia vulnerabilitat. Parlem molt de la sobirania dels pobles, però poc de la dels cossos”, denuncia Hidalgo.

Però, per la seva banda, Elizalde alerta que, si bé no s’ha de viure obsessionat, la por al patiment es sana. “S’ha de tenir por, però mai por a la por”, puntualitza. “Els canvis importants de la vida comporten patiment: si tant la mare com la criatura pateixen en el moment del naixement, hem d’assumir que una transició tan important com la mort també ens farà patir, ja sigui físicament o emocional”.

Il·lustració de l’exposició ‘La mort digna il·lustrada’ | Jaume Montserrat

Morts enllaunades: més exposició però menys reflexió

Ara, com a societat, estem menys en contacte amb la mort, segons opina Hidalgo. “S’ha anat traient de les cases i allunyant els menuts quan es dóna una defunció en l’àmbit personal. Ara bé, els nens estan més exposats que mai a una mort que els és indirecta i freda”. Es refereix al que Elizalde defineix com a morts enllaunades, aquelles que es veuen a la televisió i els videojocs. És una idea de la mort que “no els fa madurs, perquè no és real si es pot ressuscitar com si res”, reflexionen des de DMD.

Per a Elizalde la banalitat d’aquesta idea col·lectiva de mort és més greu encara perquè es relaciona amb l’entreteniment: “els jocs o les pel·lícules són una eina d’esbarjo i, si en algun moment ens violenten massa, sempre els podem apagar i passar a una altra cosa”, opina. Així, per la psicòloga, la veritable maduresa respecte la mort no s’entén si no es transita per la idea del patiment “i no ho podem fer si la televisió ens entreté”.

Totes dues professionals coincideixen en que és difícil afrontar idees doloroses amb els més menuts, però s’ha d’ensenyar des de ben petits que els éssers vius moren per a que la mort no es converteixi en una obsessió. “I se’ls ha de fer entendre que ells també moriran”, reitera Elizalde, qui assegura que això no generarà pas un trauma perquè els nens “tenen una ment més oberta que els adults i no tenen les preconcepcions que els dificulten entendre que el seu pas per la vida acabarà algun dia”. Així, sempre s’ha de dir la veritat, perquè el que mou els nens és la curiositat i el que els espanta és no saber. Per això, aquell nen que corria cap a la seva mare a preguntar-li si ell també moriria, per a sorpresa de la seva àvia escandalitzada, va assentir, dient “vale” per després tornar trotant amb els seus amics a jugar.

23/01/2018
«S’esperen un boig, però s’adonen que ets normal»: aules que trenquen el tabú de la salut mental

“Als 13 o 14 anys vaig estar molt fumuda. Estava grassoneta i a causa del meu físic vaig començar a patir bullying a l’escola, llavors vaig dir que mai més, vaig començar a perdre pes, vaig passar de 90 a 47 kilos, i al mateix temps em vaig anar allunyant de tothom. Jo era de treure bones notes i vaig passar a treure cincs, no volia que ningú m’estigués a sobre, tenia amigues i les vaig passar a considerar enemigues perquè es preocupaven per mi però jo creia que l’únic que volien és que tornés a ser una bola”. ¿L’assetjament va ser la causa del trastorn alimentari o a l’inrevés? “Causa i conseqüència, tot anava lligat”, afirma la Niobe.

Ella ara té 25 anys, treballa, té parella i amigues, i se sent especialment realitzada perquè pot compartir la seva difícil experiència amb alumnes de tercer d’ESO gràcies al programa What’s Up: Com vas de salut mental?, engegat fa un parell d’anys pel Departament d’Ensenyament i l’ONG Obertament, entitat especialitzada en la lluita contra l’estigma sobre les persones amb problemes de salut mental en qualsevol àmbit social. “Es tracta de trencar el tabú i que a l’escola els alumnes puguin parlar sobre com se senten, aquest és el primer pas”, comenta la Niobe, que afegeix que l’experiència li ha servit “per reconciliar-me amb la Niobe adolescent”.

What’s up es defineix com una proposta pedagògica que involucra l’equip docent mitjançant la “infusió curricular” per la normalització de la salut mental. Aquesta infusió consisteix en l’aplicació de 9 unitats didàctiques corresponent a 6 àmbits competencials (matemàtic, lingüístic, cultura i valors, cientificotecnològic i educació física) en les quals, a la vegada que se segueix el contingut curricular corresponent, s’aborda el tema de la salut mental. Per exemple, a classe de català s’organitza un debat amb un presentador, un jurat, i diversos grups d’alumnes on l’objectiu és l’ús correcte de la llengua però el tema de debat és la salut mental.

Al final d’aquestes unitats didàctiques –cada centre decideix quantes i com les utilitza o si hi introdueix alguna adaptació– es fa una sessió amb el testimoni. “Els alumnes esperen un boig, llavors et veuen entrar, t’escolten i s’adonen que ets una persona normal; per ells això és un primer xoc”, explica la Niobe. Durant la xerrada, afegeix, “surten coses molt maques i molts alumnes et diuen que per fi poden parlar d’allò que els preocupava, que és el que jo no vaig fer, jo m’ho vaig callar fins que vaig explotar”.

Alumnes de tercer d’ESO

El programa –que també compta amb el suport de l’obra social La Caixa– s’adreça als alumnes de Tercer d’ESO perquè, segons els responsables d’Obertament, el 75% dels problemes de salut mental s’inicien a l’adolescència. El curs passat van arribar a 1.500 alumnes de 24 instituts repartits en les comarques de l’Urgell, Anoia, Baix Llobregat, Bages i Barcelonès. Aquest curs la previsió d’Ensenyament és que el programa arribi a 3.500 alumnes de 60 centres d’educació secundària, i a mig-llarg termini la idea és ampliar-lo a altres cursos de l’ESO o fins i tot de primària i entitats de lleure. Com a testimonis compten de moment amb 34 persones, una de les quals és la Niobe, que té tota la intenció de seguir fent-ho.

En la presentació del programa What’s Up, feta fa uns dies a Barcelona, els seus responsables van assegurar que tots els centres on es va implementar el curs passat pensaven repetir-ho aquest any, i que s’havia constatat una disminució significativa en estigma i discriminació en els instituts on s’havia aplicat (avaluant-ne cinc d’ells i cinc on no s’havia fet).

Empar Llopis, coordinadora d’ESO de l’institut Ventura Gassol de Badalona, recorda que el seu claustre va rebre la proposta d’implementar el programa amb moltes reticències, malgrat que des del Departament els van dir que per fer-ho no calia ser expert en salut mental. Al final, però, l’experiència ha estat molt satisfactòria. “Els professors ens vam adonar que coneixem moltes coses dels nostres alumnes però a la vegada en desconeixem moltes altres, que intentem treballar les emocions però no sempre hi arribem”, explica Llopis, per a la qual el moment àlgid del programa és la visita del testimoni: “El torn de preguntes es va quedar curt, als alumnes els va tocar la fibra i van sortir molt conscients que un problema de salut mental el pot tenir qualsevol”.

Trencar el tabú, asseguren des d’Obertament, permet identificar el malestar emocional i a acceptar-lo, tant pel qui el té com per part dels seus companys, també provoca que hi hagi més alumnes que recorrin al suport del seu tutor o del psicopedagog del centre o que apareguin espais de confiança on surtin experiències que fins el moment havien estat silenciades.

Segons un estudi sobre estigma i discriminació als entorns educatius fet per Obertament i corresponent a l’any 2016, al voltant d’un de cada tres alumnes amb trastorns mentals han patit algun tipus de discriminació a l’escola per part dels seus companys, ja sigui evitació i rebuig (14,3%), sobreprotecció i control (10,8%) o escarni (10,8%). En un percentatge inferior, també n’hi ha que pateixen aquesta discriminació per part del professorat. Això fa que més de la meitat ocultin el diagnòstic, als companys i als professors, si bé no sempre ho aconsegueixen, la qual cosa desemboca sovint en abandó dels estudis o canvi de centre.

20/09/2017
La ràdio que trenca tabús: «Davant del micròfon m’oblido de la meva malaltia mental»

«Sóc esquizofrènic», se sincera Àngel Antonio emmarcant una tímida ganyota de pesar amb els llavis. «A la meva família, excepte els meus pares, ningú sap que pateixo una malaltia mental. Em fa por parlar obertament sobre ella i em fa por sentir-me rebutjat pels altres, per això ho oculto», confessa aquest home de 49 anys de mirada afable i trets fràgils. Àngel Antonio s’asseu al costat dels seus cinc companys. Es posa els auriculars i es col·loca el micròfon a un pam de distància. «Com fan els locutors professionals», afirma aquest antic estudiant d’enginyeria industrial moments abans d’entrar en directe al programa Connecta amb Nosaltres.

El tècnic de so aixeca la mà per prevenir als sis locutors. Es fa el silenci a l’estudi de ràdio. Cares de tensió i concentració. El programa està a punt de començar. El pilot vermell s’encén. «Bon dia estimats radiooients i internautes. Estem en un nou programa de La Barandilla. Sóc l’Arturo i avui estan amb mi les col·laboradores de sempre: Francesc, Fernando, Fe, Paquita i Ángel Antonio […]».

Des d’abril del 2016 aquests sis malalts mentals de l’Hospital de Dia Lajman es posen davant dels micròfons de ràdio La Barandilla per fer visible la malaltia que pateixen des de fa anys i intentar trencar l’estigma que els ha apartat d’una societat que, en moltes ocasions, els tem i els rebutja per ser diferents.

«La societat té idees preconcebudes sobre els malalts mentals. Ens tenen por… Però som persones com els altres, no som bestioles rares», es lamenta Fe, de 45 anys, que va estar vuit anys sense sortir de casa. «La ràdio m’ha ajudat a relacionar-me, a deixar de tenir por, a parlar sobre la meva malaltia, a perdre la vergonya. La ràdio és pura màgia», se sincera aquesta dona. El desig més gran que té és poder «tenir una vida el més digne possible».

Segons les dades de la Confederació de Salut Mental a Espanya una de cada cent persones pateix esquizofrènia. És a dir, prop de 400.000 espanyols pateixen aquesta malaltia mental; això vol dir que, per cada pacient amb diabetis tipus I, n’hi ha quatre amb esquizofrènia.

Les malalties mentals suposen ja més del 40% de les malalties cròniques diagnosticades a Espanya, i a més són la causa més gran de discapacitat. D’altra banda, les estimacions apunten que, en els pròxims anys, un 1% de la població nacional desenvoluparà alguna forma d’esquizofrènia durant la seva vida i és possible que aquestes xifres augmentin.

La ràdio com a teràpia

«La ràdio, dins de la salut mental, és un instrument important perquè aporta als pacients autoestima, motivació… i, per descomptat, els agrada que els escoltin perquè per a ells suposa un reconeixement per part de la societat», afirma Ana Lancho, Gerent de l’Hospital de dia Lajman.

«Qualsevol que escolti La Barandilla no sabria dir si les persones que fan el programa tenen problemes mentals. I el resultat són els milers de descàrregues que hi ha cada dia al web. Quan s’encén el pilot vermell deixen de ser malalts mentals. Aquest és l’èxit més gran», sentencia.

«M’agradaria que els nostres oients difonguin el que fem a la ràdio perquè la malaltia que patim sigui més visible del que és i que la societat es conscienciï d’aquesta guerra que cada un de nosaltres tenim en el nostre interior», comenta l’Arturo, presentador del programa Connecta amb Nosaltres.

Aquest madrileny, de 51 anys i nas aguilenc, tenia una brillant carrera en el món de la interpretació quan, el 2010, la seva vida es va veure truncada arran d’una profunda depressió. «La malaltia em va destrossar la vida. Els meus companys de professió em van girar l’esquena. La meva parella em va abandonar… La societat ens arracona fent-nos creure que no som persones. Nosaltres lluitem, cada dia, per viure i per resistir», afirma l’Arturo.

Sap l’important que és per a altres malalts donar visibilitat a les malalties mentals però, al mateix temps, prefereix que la gent no sàpiga que ell mateix està malalt. «Em fa moltíssim respecte fer-ho públic, per això la ràdio suposa per a mi un al·licient a aquesta vida de sofriment. Posar-me davant d’un micròfon m’ajuda a oblidar-me durant una hora al dia de la meva malaltia», se sincera.

La Barandilla té com a objectiu trencar esquemes i donar visibilitat a un problema tabú a la societat. Segons les dades de la Confederació Espanyola d’Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental més d’un milió d’espanyols tenen una malaltia mental greu i menys de la meitat reben suport psicològic i rehabilitació psicosocial. Les malalties mentals representen el 12,5% de totes les patologies, un percentatge molt superior al càncer i als trastorns cardiovasculars.

«La salut mental fa una mica de por a la societat i això converteix els malalts en persones estigmatitzades. Cal conscienciació com a societat per no arraconar, aquests pacients no saben gestionar bé les seves emocions i ser rebutjats suposa fortes depressions, frustració, desconfiança…», afirma Ana Lancho.

«Han boicotejat la meva dignitat per ser malalt mental»

Les persones amb una malaltia mental greu tenen grans dificultats per desenvolupar una vida social i aquesta situació repercuteix en la seva qualitat de vida i en la seva autoestima. Se senten arraconats, assenyalats i menyspreats, és el que els fa aïllar-se en el seu petit món del qual els costa sortir. «És molt dur assumir que un està malalt però si, a més, s’encarreguen d’estigmatitzar-nos, és impossible tirar endavant», confessa Paquita, de 50 anys, que va estar molt temps sense voler sortir de casa.

Paquita, 50 anys. Durant diversos anys va formar part d’una coral de cant / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

Coqueta. Llavis pintats de vermell intens. Somriure dolç. Fa 25 anys, mentre era a la Facultat de Dret, va perdre la memòria i, des d’aquest moment, va començar a caure en picat. Va deixar la carrera, les seves amigues li van fer el buit, va abandonar el Cor en el qual cantava… «La ràdio pot ser una porta oberta a un món de possibilitats», afirma. «Ens hem convertit en la veu d’aquells malalts mentals que no poden fer-ho. Som els portaveus d’un col·lectiu que pateix i que per culpa de la societat té unes importants barreres que no sempre poden superar», comenta. «Ningú està lliure d’aquesta malaltia», recorda aquesta dona, que explica que el seu somni seria entrevistar «Montserrat Caballé o al Papa Francesc».

«Tot ésser humà té dret a tenir dignitat i a mi me l’han boicotejat per ser malalt mental», afirma Francisco, de 46 anys i a qui li falten cinc assignatures per llicenciar-se en Dret. «Estava estudiant a la Universitat Autònoma de Madrid quan vaig patir un brot psicòtic i el meu món es va aturar. El meu pare, que era psiquiatre, mai va acceptar la meva malaltia», es lamenta Francisco, que confessa que li hagués agradat poder estudiar Periodisme. «No tinc molts amics, però a la ràdio em sento lliure. Si tinc un dia dolent, em poso davant del micròfon i tot s’oblida. La ràdio m’ajuda a sentir-me realitzat», sentencia.

Els cascos de Fernando i unes petites anotacions de Francisco sobre la taula de l’estudi / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ

Fernando, de 49 anys, és el més conscienciós dels sis. Meticulós fins a la medul·la, és qui prepara els perfils dels entrevistats que cada dimarts acudeixen al programa. Aquest enginyer aeronàutic treballava a l’exèrcit de l’aire quan va començar a tenir atacs de pànic, paranoies, angoixa i depressió. Porta tractant-se des dels 35 anys i no té amics perquè tots es van allunyar d’ell quan van saber de la seva malaltia. «Nosaltres som persones amb sentiments. Necessitem l’afecte i l’afecte de la societat. Molt poques vegades el tenim», reconeix. La ràdio s’ha convertit en el seu trampolí per intentar millorar. «En els primers programes em sentia superat i vaig estar a punt de deixar-ho, però vaig decidir afrontar-ho i ara la ràdio m’aporta coses molt positives com alegria, una cosa que creia perduda», sentencia.

Àngel Antonio. Paquita. Arturo. Francisco. Fe. Fernando. Sis persones amb carreres brillants i prometedores, les vides de les quals van canviar de la nit al dia. Ara s’han convertit en la veu dels malalts mentals per demanar, a través de les ones, la visibilitat que es mereixen.

13/02/2017
«Haver patit abusos sexuals de nena m’afecta en molts més aspectes dels que pensava»

“Des dels 3 fins als 11 anys vaig estar patint abusos sexuals per part del meu avi. Aquesta és la meva carta de presentació”. Ara l’Aina Lanaspa té 25 anys i per primera vegada ha decidit denunciar-ho públicament. “Durant molt de temps ho he tingut molt bloquejat i he viscut amb això com si no em passés res, però ara m’adono que m’afecta en moltes més coses de les que pensava”, reconeix. L’Aina explica una experiència dura, però diverses especialistes en salut mental ho emmarquen dins els patrons habituals en casos com el seu. Parla d’abusos durant més de vuit anys per part del seu avi matern qui, diu ella, sempre ho ha justificat dient que estava enamorat i que era l’Aina qui el provocava.

El cas de l’Aina no és excepcional. L’any 2015, 261 persones van fer teràpia a la Fundació Vicki Bernadet per haver patit abusos sexuals quan eren petits. D’aquestes, 176 eren adultes i 85 menors. Dels casos atesos per la Fundació, el 72% dels abusos van ser a dins de la família: pares, germans, avis, oncles i cosins.

La Laura Rodríguez és coordinadora del Centre Terapèutic i Jurídic de la Fundació Vicki Bernadet. Creada el 1997, la fundació ofereix atenció personalitzada a les persones adultes que han patit abusos sexuals durant la seva infància o adolescència i atén de manera integral i especialitzada l’abús sexual. Des de la Fundació expliquen que sobretot hi van adults entre els 30 i els 45 anys, especialment en moments vitals com quan es viu la maternitat per primera vegada. “L’adult és més autònom, ja no viu a casa de la família, no depèn d’ells. Tot això fa que tingui més eines i recursos” explica Rodríguez. Sovint, apunten els experts, s’afegeix la por que pugui repetir-se i tornar a passar el mateix als fills.

La Fundació Vicki Bernadet vol oferir atenció integral i personalitzada a les persones adutes que han patit abusos sexuals durant la seva infància o adolescència. / SANDRA LÁZARO

“No hi ha un patró en termes que totes les persones que van patir abusos en la infància són d’una manera concreta o desenvolupen un trauma concret, no existeix la síndrome del nen abusat”, assegura Rodríguez. Tot i això, sí que hi ha uns patrons comuns que faran que es desenvolupi o no el trauma: l’edat d’inici dels abusos, la durada, si l’abusador segueix al cercle familiar, si hi va haver penetració o no, etc. Segons dades de la Fundació entre un 50% i 60% d’aquests tindran una simptomatologia traumàtica. Aquest trauma es veurà reflectit en edat adulta en més de la meitat de casos, quan apareixen problemes emocionals, relacionals, conductuals, d’adaptació social, funcionals i sexuals.

Manca d’interès al voltant de l’abús sexual infantil i la salut mental

En l’informe Resiliència en nens víctimes d’abús sexual: el paper de l’entorn familiar i social la psicòloga Noemí Pereda explica que “créixer en un entorn d’abusos i mals tractes és un important factor de risc pel desenvolupament de múltiples conseqüències adverses, tot i això hi ha infants que aconsegueixen superar aquesta experiència i convertir-se en adults capaços, sans i integrats en la societat. La capacitat de resiliència és clau, però hem de saber com fer-la desenvolupar”.

Segons Pereda, que també és professora del Departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic de la Universitat de Barcelona, cal diferenciar entre les conseqüències psicològiques a curt i a llarg termini. A curt termini la persona abusada pot presentar problemes emocionals com ara ansietat, baixa autoestima o sentiment de culpa així com tenir problemes a l’hora de relacionar-se amb amics i familiars. D’altra banda també pot patir insomni o tenir problemes amb l’alimentació i presentar problemes de conducta.

A llarg termini, ja en l’edat adulta, es presenten sobretot trastorns d’estrès post traumàtic, fòbics i depressions. Segons Pereda apareixen trastorns depressius, bipolars, conductes autodestructives, autolesives o poca autoestima. Pel que fa a relacions la persona que ha patit abusos pot trobar-se un major aïllament, ansietat social, relacions de parella inestable o hostilitat mentre que els problemes sexuals poden desenvolupar-se en relacions insatisfactòries, disfuncions, conductes sexuals de risc o una maternitat primerenca. Així mateix, també poden presentar-se problemes funcionals, com ara dolors físics sense raó mèdica que ho justifiqui. En són exemples cefalees, fibromiàlgies i trastorns gastrointestinals o desordres ginecològics.

La dansa moviment teràpia ajuda a tornar a associar cos i ment, un factor clau a l’hora de treballar els efectes psicològics de l’abús sexual / SANDRA LÁZARO

Davant d’aquests problemes, la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano destaca la dissociació entre cos i ment que presenten els abusats com un aspecte clau a superar: “la persona abusada separa el cos de la ment i aquesta dissociació li treu la possibilitat de poder gaudir el plaer però la salva del dolor dels abusos”. Amb l’objectiu de tornar a unir cos i ment, Medrano treballa la dansa moviment teràpia amb els seus pacients. “Són processos llargs i complicats. La dissociació és inconscient però tornar a associar-ho ha de ser conscient”, afirma.

“Et crec, no va ser culpa teva, no tornarà a passar perquè ara estàs protegida”

Els professionals coincideixen en el fet que hi ha un moment clau que pot propiciar o evitar l’aparició del trauma: quan s’explica per primera vegada l’abús. “Si el teu entorn respon favorablement i t’expliquen que tot està bé, t’ajuden i et protegeixen, pots entendre què va passar. Cal que transmetem a la persona: ‘et crec, no va ser culpa teva i no tornarà a passar perquè ara ja estàs protegida’”, remarca Garcia Medrano.

L’Aina ho va explicar per primera vegada quan tenia 14 anys a un petit cercle d’amics íntims: “Per mi va ser una gran hòstia, em van dir: ‘no et crec, no tens proves’”. Després d’això, l’Aina no ho va tornar a explicar fins anys més tard a la seva mare. “Tenia por d’explicar-ho, de trencar la família, sabia que seria un punt d’inflexió que marcaria un abans i un després”, recorda. “Era una època on el meu cos estava saturat i necessitava treure-ho d’alguna manera. Em vaig arribar a posar malalta, tenia febre i em feia mal tot”, afegeix.

Per a ella, una de les principals conseqüències de l’abús és que va créixer sense l’estabilitat de la família. “Jo vaig perdre la confiança total en la meva família perquè necessitava ser salvada en un moment concret i, perquè no ho sabien o perquè no van fer-hi res, però no em van salvar. Es va trencar la confiança i el suport que necessitava com a nena, i això m’ha acompanyat sempre”.

El secret, la clau de l’incest

Normalment els abusos comencen a una edat on l’infant encara és molt petit i no sap distingir entre el que està bé i el que no. “Hi ha un xantatge fort del tipus ‘l’avi t’estima, això és especial pels dos, així juguen avi i néta, és el nostre secret’. Aquesta és la clau: el secret” apunta la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano. El secretisme al voltant d’això és el primer que fa que l’infant percebi que hi ha quelcom que no està del tot bé. “L’erotització d’un nen no necessàriament és un assumpte violent, pot ser satisfactori, i reconèixer això a l’edat adulta genera un sentiment de culpa molt gran que s’ha de treballar”. La Laura Rodríguez, de la Fundació Vicki Bernadet, ho puntualitza explicant que “si a un nen li dónes un cop de puny les seves alarmes salten, però si l’abraces i li dius que és especial i tothom de la família estima aquella persona abusadora, les alertes no s’activen”. És el que els professionals defineixen com una teranyina que els abusadors construeixen al voltant de la víctima. Davant d’això, l’Aina explica que ha crescut amb la necessitat de complaure tothom d’una manera «malaltissa». «Si no sóc o faig el que crec que esperen de mi, no mereixo que m’estimin. Sóc incapaç de marcar límits encara que em facin mal. No sé dir que no”, reconeix.

A llarg termini, ja en l’edat adulta, es presenten trastorns d’estrès post traumàtic, fòbics i depressions / SANDRA LÁZARO

“Reconèixer que els abusos sexuals infantils existeixen, vol dir reconèixer que et pot passar”

“Jo no sóc la culpable que abusessin de mi. No m’he d’amagar de res, però molta gent no ho vol escoltar, no saben què dir-te” explica l’Aina. Ella s’ha trobat que moltes vegades, a l’explicar-ho, es genera una certa “sensació de morbo, de compassió i d’estigma”. Segons l’Aina “molta gent no vol saber la veritat, saber-ho vol dir reconèixer que això passa, aquí i ara, i que et pot tocar”. En relació a això, Susana Garcia Medrano afegeix que “la salut mental en general no interessa, per tant no es destinaran recursos a tractar les seqüeles que deixen els abusos sexuals en l’edat adulta. Ningú vol reconèixer que això passa; i si no ho reconeixem, mai hi assignarem recursos i mai avançarem”. Laura Rodríguez matisa, però, que “cada vegada hi ha més recursos i sensibilització pels infants, l’adult en canvi queda desemparat”. Això ho justifica per casos més mediàtics com ara els abusos de l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts: “Casos així són una excepció, l’abús quasi sempre és en l’àmbit domèstic, però aquest casos són els que tenen més repercussió mediàtica”.

El primer pas per trencar el tabú és reconèixer-ho i explicar-ho. “La persona ha d’estar preparada per explicar-ho, cada persona ho farà en un moment diferent de la seva vida, quan estigui preparada o cregui que tindrà un entorn que li donarà suport”, explica Garcia Medrano.

Però, un adult té on anar? Què passa si no té una xarxa social que li faci costat? “Vicki Bernadet és de les poques entitats que hi ha i no donen l’abast, estan saturats. Falta personal públic i suport de les administracions”. Així de directe i clara respon a aquesta pregunta Garcia Medrano. L’Aina, des de la vessant de pacient, també secunda la frase: “A mi m’ha faltat algú que hi entengués. Falten especialistes. Els psicòlegs que m’he trobat m’han ajudat a crear una imatge de mi on sembla que tot va bé però no s’han endinsat a solucionar el problema de fons”.

A principis de novembre, l’Aina va omplir-se de valor i finalment va anar a parlar amb el seu avi després d’anys sense saber res d’ell: “Després de tant temps pensant que no tindria mai la força per fer-ho, vaig trobar-me allà, sola, amb ell davant. Va ser tan desagradable com alliberador. Vaig poder desfer-me del silenci, de la ràbia i la pena contingudes”. Per l’Aina, “els seus motius i les seves disculpes no tenen cap pes. Ara, però, les peces trencades es van recomponent i em començo a reconstruir, justament al mateix lloc on una vegada em vaig trencar”.

07/11/2016