Sureda explica en aquesta entrevista que propostes artístiques com Tot en ordre, del dramaturg britànic Alex Oates i traduïda per primer cop al català, ajuden a entendre realitats que sovint no vivim per poder empatitzar amb persones neurodivergents.
Com és posar-se en la pell d’un pare amb un fill que té trastorn de l’espectre autista sever?
La veritat és que com actors sempre ens toca posar-nos a la pell de personatges amb vides diferents de la nostra, i intentar entendre la seva realitat amb els nostres ulls. En aquest sentit, no m’ha semblat que aquest fos un procés diferent, i l’important ha estat trobar tot allò que sí que tenim en comú i que podem compartir: l’amor cap a algú estimat, les dificultats per tirar endavant situacions de la manera que voldries, la impotència, la por, el cansament, etc.
Coneixies de prop aquesta realitat, abans d’interpretar en Martin a Tot en ordre?
Personalment, no coneixia cap cas proper d’un autisme tan sever, ni el que implicava per a una família acompanyar-ho. Sí que estic familiaritzat amb diferents graus de TEA lleu, però m’he adonat que es tracta de realitats totalment diferents.
Si bé cada persona i cada família és diferent, l’obra reflecteix el desgast d’un pare i una mare que han d’estar constantment tenint cura d’un nen que té problemes de comunicació i d’agressivitat. Un dels objectius seria sensibilitzar la societat en general perquè sigui més comprensiva davant aquest tipus de situacions?
Sovint, com a societat, no acostumem a entendre situacions fins que no les vivim o les veiem de prop, i en aquest sentit trobo que propostes artístiques com aquest text de l’Alex Oates serveixen també com a finestra per observar des de dins una realitat que desconeixes, i així poder-hi empatitzar des de la pell i des del cor. No tinc cap dubte que aquest era un dels objectius de l’autor, que abans d’escriure l’obra havia treballat vora 10 anys amb persones amb canvis abruptes en la conducta, i coneixia de ben a prop la realitat i les dificultats que travessen les famílies. Crec que l’obra ajuda molt a entendre i a empatitzar amb la gestió que es fa al voltant de casos com aquests.
La millor manera de desactivar la por és la informació i l’educació
En Martin recorda una escena de quan va portar el seu fill, el Laurence, al parc i com va reaccionar un altre pare: primer amb llàstima i després amb rebuig. Estem lluny de ser una societat inclusiva real?
No conec prou de prop la realitat de les persones que conviuen amb qualsevol tipus de diversitat i no m’atreveixo a fer una afirmació així, però sí que crec que fa ben poc que s’ha començat a treballar en aquest sentit i a conscienciar la societat, i diria que encara hi ha molt camí per recórrer. Al final, i intentant entendre el personatge que comentes a la pregunta, t’adones que el que porta al rebuig és la pròpia por, i la millor manera de desactivar la por (en qualsevol discurs de rebuig o d’odi) és la informació i l’educació. Com més puguem donar a conèixer una realitat més fàcil serà arribar a una inclusivitat real.
A Tot en ordre, la mare, la Tam (Carla Torres Danés), i el pare s’estimen el seu fill, el Laurence, però ja no poden més. I tenen dubtes sobre com ha de ser que el nen estigui en un centre especialitzat. És un dilema al qual es poden enfrontar moltes famílies. Heu parlat amb elles o us han fet arribar el seu punt de vista?
No hem parlat directament amb cap cas tan sever com el del Laurence, però La Maièutica, quan va decidir portar a Catalunya aquesta obra que es va estrenar l’any 2019 a Londres, va apostar per obrir una línia de diàleg amb diverses entitats i referents que fa dècades que treballen amb famílies que conviuen amb l’autisme. A l’abril, vam fer un assaig obert al Centre Cívic Navas i les vam convidar; volíem saber com rebien l’obra. Ha estat un camí necessari per intentar representar el millor possible aquesta realitat sovint desconeguda. Tanmateix, vam sentir un testimoni molt semblant a la ràdio d’un pare que explicava com que ja no tenien recursos i eines per cuidar el seu fill menor d’edat i que l’única solució que li oferia l’administració per poder-se’n fer càrrec era que renunciés a la custòdia del seu propi fill perquè poguessin intervenir. Va ser un testimoni terrible.
Hi ha la figura del cuidador professional, el Gary (Pau Rosell). Tot i la dedicació, tampoc no és suficient. Creus que l’obra transmet un missatge que amb esforç i estima, en aquest cas, no es resolen les dificultats?
Crec que l’obra en cap cas parla d’això. Com a molt planteja moltes preguntes i deixa respostes obertes. I cadascú les interpreta a la seva manera.
Què has après interpretant en Martin?
El Martin és un personatge molt visceral, i tot i que en algunes coses hi tinc punts en comú, la situació que viu a casa (no només amb el seu fill) l’ha portat a uns nivells de frustració i ràbia altíssims. A mi, personalment, m’ha ensenyat molt sobre la gestió emocional en situacions límit i com algú pot arribar als extrems que arriba ell degut a la no possible resolució dels conflictes que viu.
