Just Deploy It!

Etiqueta: telemedicina

  • Si no tens telèfon, no tens sanitat: quan la bretxa digital no et deixa accedir a la salut

    Cada vegada hi ha més gestors sanitaris que aposten per la digitalització de les consultes ambulatòries. Abans de la pandèmia, molts hospitals, com el del Mar, ja començaren a invertir quantitats ingents de diners per explorar les possibilitats de la tecnologia per facilitar conciliació de vida familiar-laboral tant de sanitaris com d’usuaris i, suposem, abaratir el cost sanitari. El Consorci va començar, abans de la pandèmia, a implantar un programa anomenat DOCTIVI (en què volen aconseguir un 40% de visites virtuals).

    Segur que aquesta aposta millora la vida de molta gent, però no ens podem oblidar dels que podem deixar pel camí. En aquesta pandèmia la major part de l’atenció ha sigut «telemàtica», és a dir, mitjançant consultes telefòniques i videotrucades, només el que és essencial es feia presencial. I aquesta segueix sent la postura de les institucions.

    Això, que sembla obvi per estar en el segle XXI, deixa d’un reguitzell de situacions ridícules en certes zones, com les de l’àrea de Barcelona Litoral Nord, on molts pacients no tenen accés ni a un telèfon mòbil i molt menys a altres tecnologies.

    Un exemple: un pacient nostre va venir molt enfadat al CAS perquè no podia aconseguir hora amb el metge de capçalera. Explicava que en entrar a l’ambulatori, hi havia algú que restringia l’entrada, i no el deixava passar a concertar cita. El motiu que li donaven és que les cites s’agafaven per telèfon. L’usuari li va repetir mil cops que ell no en tenia, però no se’l van creure. Potser a molts faríem el mateix a l’entrada de l’ambulatori.

    En llocs com la Mina o Santa Coloma (regió sanitària que pertany a l’Hospital del Mar) molts professionals ens hem trobat en la situació de no localitzar als pacients per manca de telèfon: les persones sensellar, addictes (que a causa de la seva malaltia malvenen el telèfon i quan els truques ja tenen un altre propietari), psicòtics amb por a les telecomunicacions (sense telèfon, ni fix), persones amb pobresa extrema que només el tenen per rebre trucades (ni parlar-ne de videotrucades), famílies sense accés a internet… I si a tot això li sumem bases de dades telefòniques on hi consten números que ja no existeixen, moltes vegades ens veiem abocats a fer de Sherlock Holmes per poder comunicar-nos amb un pacient o ho deixem perquè tenim moltes més trucades a fer… o fem mala praxi: deixem un canvi de tractament farmacològic a la bústia de veu (que el pacient no consulta ni sap que té) i ho escrivim a la història clínica com a acte mèdic, o molts cops deixem a l’atzar que el pacient torni a contactar.

    Però el més complex de tot plegat és l’augment de la burocràcia pels professionals (trucades del tot inútils, ja que s’ha d’auscultar, explorar o palpar a la persona i se li dona una nova cita….) o alguns centres on, aprofitant l’avinentesa, redueixen el temps programat per pacient, ja que diuen que les trucades són més ràpides, augmentant la pressió assistencial.

    Però el què per mi és més greu és la pèrdua de confidencialitat: per diverses dones que pateixen violència de gènere és impossible abordar aquestes situacions amb el perpetrador de la violència en la mateixa habitació.

    La bretxa digital (és a dir: com l’accés a les tecnologies són causa de desigualtats socials, i viceversa, com les persones vulnerables socialment acaben tenint més dificultats per la integració tecnològica), es comença a obrir pas en el dret fonamental de l’accés a la salut.

    Tenint en compte que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2018 publica que hi ha més d’un milió i mig de llars sense connexió a internet (8% de la població) i 18,6 milions de persones que acrediten habilitat digitals baixes o bàsiques, veiem clarament que es tracta d’un col·lectiu vulnerable.

    Les dones (més del 60% dels desconnectats ho són), el col·lectiu de gent gran, les persones amb estudis menors, amb renda baixa, que viuen en zones rurals (llocs on encara no ha arribat l’accés a la xarxa) o que estan aturades són les persones qui patiran més la manca d’accés a tecnologies i, per tant, d’accés a la salut.

    Què passarà quan es digitalitzi la sanitat? Hi haurà programes especials per pacients digitalitzats i no digitalitzats? (és a dir per rics i pobres…) o com que les polítiques sanitàries les fan «experts/es» i els gestors/es que viuen en zones acomodades, potser ni hi pensen que hi ha situacions diferents de les seves?

    Per desgràcia no serà l’únic problema de la digitalització: ara mateix ja en tenim un de prou important sobre la taula que ningú gosa resoldre: els diferents programes informàtics en què cada institució treballa: IMASIS, ECAP, EKON… i cap d’ells és capaç de fer que tots els professionals puguem tenir accés, encara, a tota l’assistència que està rebent el nostre pacient, tot i l’intent del HC-3.

    Això alguns l’anomenen esclavitud tecnològica: quan depens tant d’un software o dels components digitals concrets d’una empresa, amb legítim ànim de lucre, que per realitzar el més mínim canvi comporta, com és lògic, més grans depeses. Hauríem de tenir un component comú i no vinculat a una empresa determinada.

    No crec que ni els gestors ni els polítics ho tinguin al seu pensament ni al programa electoral… Per això, molts de nosaltres defensem una sanitat 100% pública, un conveni just i universal, un sol sistema de suport informàtic, per estalviar i fer un sistema sanitari realment universal.

    (totes les situacions relatades no són fictícies… per desgràcia, són reals….)

  • La telemedicina maquilla el col·lapse de la sanitat pública i es converteix en un negoci per a la privada

    Dolors, de 89 anys, ha trucat al seu metge perquè últimament té els ulls molt malament. Quan descriu els seus símptomes des de l’altre costat del telèfon els identifica amb «una conjuntivitis», però fa temps que li van diagnosticar un glaucoma greu que ha de tractar de forma presencial perquè no derivi en una ceguesa. «Encara sort que em van veure en persona, perquè jo no sé explicar-me», admet.

    Tot i això, des del començament de la segona onada ha tingut diverses consultes rutinàries per trucada per limitar al màxim les visites a l’hospital. «El problema és que no sento bé», continua. «La pobra metge de capçalera m’ha de trucar dues o tres vegades per repetir-me les dates i a la fi em manen les cites per correu postal», explica Dolors.

    A l’altre costat de la línia es troben professionals com Maria, una metge resident de família a Madrid que cada dia atén pacients que no acaben de manejar-se bé amb el telèfon. «Em passa molt amb gent gran», revela. L’atenció a distància és «útil per a consultes de resultats sempre que la persona es manegi bé en conversa telefònica, però això no sempre és així».

    Des de l’inici de la crisi de la COVID-19 la telemedicina s’ha instaurat com a alternativa a la congestió de les consultes presencials i als possibles contagis entre pacients de risc. No obstant això, tot i que la càrrega de treball es reflecteix en una llista telefònica en lloc de la sala d’espera, Maria no creu que hagi alleujat el col·lapse en l’Atenció Primària.

    En el seu centre de salut, situat a Vallecas, ella i les seves companyes fan una mitjana de 40 o 50 trucades cada dia. «La telemedicina no ens allibera de la càrrega de treball perquè el temps que inverteixes en un pacient és el mateix o fins i tot més. Ens suposa moltíssima estona de conversa telefònica», admet. A més, «té una part estressant perquè no saps si t’estàs fent entendre bé a l’altre costat», comenta sobre la manca de comunicació no verbal.

    Elles només compten amb una línia de telèfon, però moltes vegades aquesta simple via ja suposa una «bretxa digital» per a molts pacients. «Per a mi aquest és el principal desavantatge, a més que hi ha molts problemes de salut que necessiten una exploració física i pot ser que estiguem fent-ho menys del compte», reconeix. A la Comunitat de Madrid, a diferència d’altres, el protocol de Salut Pública no els permet rebre fotos dels pacients ni utilitzar aplicacions de missatgeria o videotrucada: «Fins i tot enviar informes per correu està limitat», es lamenta. Però, en el fons, tampoc creu que aquests avenços anessin a flexibilitzar l’accés a la sanitat pública pels qui ja es troben fora de l’era de la telemedicina.

    «Dels meus pacients, gairebé cap té una càmera de qualitat suficient per a millorar el diagnòstic», explica Maria. «Al final aquest tipus d’innovacions tecnològiques deixen de costat als que solen necessitar més atenció mèdica i no poden accedir-hi, ja sigui per edat o per nivell socioeconòmic», argumenta, així que «no serveix de res que donem facilitats als que menys ho necessiten».

    A diferència de Maria, altres professionals han vist avantatges a aquest sistema des del primer dia de la pandèmia. L’Hospital Sant Pau de Barcelona, ​​de gestió públic-concertat, va posar en marxa un programa pilot de consulta no presencial que la pandèmia de coronavirus va accelerar «de manera sobtada». Hector Corominas, el director de Reumatologia, va ser dels primers a fer ús d’ell al costat de companys d’Endocrí i Ginecologia. «Si no requereix una exploració, estalvia temps al malalt», defensa el doctor.

    Durant aquests mesos han descobert la seva utilitat, per exemple, per al seguiment d’embarassos avançats, el monitoratge de resultats d’anàlisi o per a consultes rutinàries de patologies conegudes pel pacient. En definitiva, «el requisit exigible no depèn tant de la malaltia com de l’estabilitat del malalt». Si empitjorés, assegura que li convocarien d’urgència per a una cita presencial.

    «Hem dividit en dues les agendes per estratificar els pacients segons necessitin una consulta en persona o els valgui amb una trucada de vídeo, explica Corominas, que confia a poder seguir usant-les després de la pandèmia. En aquest moment, calcula, gairebé un 30% de les cites mèdiques es farà a través de càmeres i en temps real. «La telemedicina no ve a substituir la visita mèdica, sinó a complementar-la», tranquil·litza. No en va, ell també li troba diversos defectes en la línia dels esmentats anteriorment: manca d’accessibilitat tecnològica i la mateixa congestió hospitalària.

    «Ens caldrà un canvi generacional perquè aquests avenços comencin a estar integrats per la societat», reconeix Corominas. Igual que Maria, pensa que «els pacients s’estalvien costos de desplaçaments» però ells no estalvien temps en l’acte mèdic: «La nostra intenció per a res és minimitzar les visites ni fer-les més breus», diu el director de Reumatologia. Per contra, com il·lustra la metge de família madrilenya: «El factor més limitant en el nostre sistema és l’humà i, mentre no hi hagi més personal, les llistes d’espera seran les mateixes encara que les consultes es facin per telèfon».

    Les asseguradores s’han llançat a anunciar telemedicina

    Els pacients, els més reticents

    Una de les principals queixes dels pacients durant la pandèmia de COVID-19 ha estat la pèrdua de contacte humà en les consultes. Un perjudici conjuntural que temen que s’instauri en les estructures mèdiques amb l’arribada de la telemedicina. Carmen Flores, directora del Defensor del Pacient, ha recollit aquestes reclamacions en la seva associació però també assumptes més greus com denúncies per negligències o males praxis. «La gent se sent mal tractades perquè moltes vegades ni tan sols els diuen qui els està atenent l’altre costat del seu centre de salut», critica Flores.

    Assegura que, en els 23 anys que porta al front del col·lectiu, mai no ha escoltat tants «horrors» relacionats amb les consultes telefòniques. «Si el metge, que és un ésser humà que s’equivoca, ja fa diagnòstics erronis en persona, imagina’t per telèfon», infereix. «Jo entenc que sigui més còmode per a l’administració, però la disponibilitat dels professionals ha de ser sempre presencial perquè la confiança només s’obté cara a cara i perquè hi ha patologies que només es veuen des de la proximitat», valora. La Defensora del Pacient opina que s’està abusant d’aquest sistema i que «fracassaríem com ciutadania si ho permetem d’ara endavant».

    A més, considera també que aquest sistema discrimina a la gent gran, a la gent de les àrees rurals i als que no tenen un nivell socioeconòmic suficient per permetre un telèfon amb càmera i menys encara una tablet. «El lèxic que utilitza el metge és complicat i moltes vegades ha de completar-lo amb imatges o informació no verbal, així que escoltar-lo però no veure’l no avança en res», raona Flores, pel que sembla que «la pretensió és anar cap a una medicina freda i que desprotegeix als pacients».

    El tros del pastís que s’emporta la medicina privada

    Mentre que en l’assistència pública se succeeixen aquests debats i temen un segon col·lapse pels casos de COVID, les asseguradores i els hospitals privats ofereixen aquest servei telemàtic prometent posar en safata als seus clients «consultes sense esperes». Cada vegada són més les que se sumen a la telemedicina com a reclam i usen tots els mitjans al seu abast per promocionar-lo. «Aquests anuncis poden causar un perjudici gravíssim per al sistema si les persones que no tenen mitjans es pensen que les consultes privades són la panacea, sobretot si els donen cita d’un dia per l’altre», pensa Carmen Flores.

    En la seva opinió, això succeeix perquè l’»administració ho consenteix», però «quan hi ha una patologia costosa de veritat, la privada la deriva a la sanitat pública». El mateix pensa Mario Fontán, resident en Medicina Preventiva i Salut Pública i excoordinador de la plataforma ARES. «La naturalesa de la privada és atendre només el que li reporta un benefici econòmic, per això no ajuda a la pública amb simbiosi, sinó que la parasita», descriu.

    Alerta que aquests anuncis generen «fascinació per la seva oferta de serveis i per la seva inversió en tecnologia», però no «repercuteixen en una menor mortalitat». De fet, mentre que els hospitals privatitzats promocionen les seves avançades aplicacions, «alguns públics segueixen funcionant amb paper i sense les dotacions bàsiques». «No equipar a la sanitat pública no és només una qüestió de màrqueting, ja que deixes que la seva imatge es deteriori a ulls de la ciutadania mentre que els gurus de la privada juguen a fascinar, sinó que és una decisió política», replica Fontán.

    No obstant això, també creu que si els centres de salut i hospitals públics comptessin amb una tecnologia puntera, només aixecarien més murs amb la gent que no pogués replicar aquesta mateixa tecnologia a casa seva. «Potser molts vivim en la nostra bombolla, però la telemedicina afegeix una barrera en l’accés al sistema», creu aquest metge de preventiva.

    A més, pel que fa a la seva especialitat, creu que cal mantenir el difícil equilibri entre no exposar a la gent a virus i deixar de prevenir certes patologies no COVID-19. «Ha de servir per alleugerir processos al pacient, però no per descuidar, ni posar-li més traves». Finalment, com resumeix la defensora el pacient, la pandèmia «ha servit per adonar-nos que la nostra sanitat no era tan pública com pensàvem, ni tan universal».

  • Els metges i la publicitat

    COLUMNA ILLICH

    Fa poc més d’una dècada era estrany trobar (auto)publicitat mèdica als mitjans de comunicació: premsa, ràdio o televisió. Una regla no escrita recomanava als professionals de la medicina una actitud reservada i prudent de cara a la difusió de les seves activitats. Això no vol dir que, de tant en tant, els mitjans s’interessessin per un o altre avenç científic i que els professionals involucrats en parlessin i en fessin difusió. També hi havia, en temps passats, seccions serioses als diaris dedicades al comentari crític i educatiu de troballes de la recerca rellevants per a la salut.

    D’uns anys ençà però, el panorama de la publicitat mèdica ha canviat molt, per no dir radicalment. En part, però només en part, aquest canvi pot ser degut a un major interès del ciutadà per conèixer i eventualment aprofitar-se, dels avenços en matèria de salut. És clar que aquesta ha esdevingut una qüestió prioritària i els mitjans, sempre amatents a les «tendències», han sabut aprofitar l’oportunitat. Diguem que des d’aquest punt de vista cap problema perquè el dret a la informació ha esdevingut, amb tota lògica, un dels drets fonamentals de la ciutadania.

    Ara bé, diguem-ne que la tendència dels mitjans en els darrers anys no ha estat precisament fer-se’n ressò d’una informació rigorosa, contrastada i crítica dels avenços mèdics; més aviat han derivat cap a un cert groguisme que prioritza la (suposada) innovació per la innovació. En aquesta deriva cap al sensacionalisme poc contrastat, els mitjans han trobat sovint bons aliats entre els metges. L’oferta cada cop més àmplia d’espais per a la publicitat mèdica, ha estat vista per molts companys com a trampolí per a la seva promoció social, hospitalària o acadèmica. Una de les motivacions essencials per les quals premsa, televisió i professionals s’han trobat viatjant en un mateix vaixell ha estat d’una banda els problemes pel finançament d’un periodisme i d’uns mitjans audiovisuals en profunda crisi d’identitat i en nombres vermells per tot arreu. Les tirades dels diaris i les audiències s’han tornat un testimoni implacable de la rendibilitat de les empreses de comunicació, públiques i privades, i això ha dut a la recerca de fonts de finançament diferents de la publicitat convencional. La indústria farmacèutica, els departaments de comunicació d’universitats, hospitals i clíniques privades, centres de recerca i els mateixos professionals s’han convertit així en fèrtils caladors on pescar euros per fer quadrar els comptes. Veiem, per exemple, com al prime time, l’hora de màxima audiència, de TVE apareixen sovint especialistes que treballen en clíniques privades, dictaminant sobre alguna notícia que els periodistes han preparat. Aquesta pràctica probablement amaga publicitat de les institucions que hi ha al darrere i és imprescindible que això constés al peu de la imatge. Alguns mitjans, pocs i poc sovint, titulen aquestes aparicions com a publireportatge o publicitat, amb la qual cosa el lector queda avisat. Però moltes vegades, el lucre que acompanya aquest tipus de comunicacions és totalment opac.

    Que els mitjans es vulguin aprofitar de les circumstàncies sistèmiques d’un públic àvid de notícies i uns agents que volen ser publicitats pagant els seus bons euros sembla fins a cert punt lògic, diguem-ne des del punt de vista de les empreses de comunicació. El que ja no veig tan normal és com sovint els professionals es presten en aquests tipus de pràctiques sense cap recança. Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna, a propòsit dels conflictes d’interès, escrivia com en poc temps havia recollit un seguit de declaracions en articles-entrevistes amb col·legues, fetes a diversos mitjans, tals com: un oftalmòleg afirmant que tothom hauria de portar ulleres per protegir-nos els ulls doncs «són una part important del nostre cervell»; un dentista assegura categòricament que al 30% de la població li fa pudor l’alè; un psiquiatre declara que més del 30% de la població pateix trastorns de la personalitat; un uròleg, assidu a les pàgines de la premsa diària, afirma que l’aparell que fa servir per operar les pròstates és el millor del món.

    Aquest tipus d’autopromoció es troba en l’actualitat totalment desbridada. Els mitjans han trobat en aquesta predisposició dels professionals una mina potencial per les seves arques i els professionals un altaveu per al seu exercici privat o per a la promoció interna en els seus centres de treball. Cal recordar aquí l’article 115 del Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya que explícitament fa constar que el metge podrà comunicar a la premsa i a altres mitjans de difusió, no dirigits a metges, informació sobre les seves activitats professionals, sempre que aquesta sigui verídica, mesurada, discreta, prudent i entenedora. En moltes de les aparicions als mitjans, aquest honorable principi es viola sistemàticament i, el que és pitjor, d’això en resulta sovint la desorientació de l’opinió pública. En uns casos és l’optimisme radical front malalties greus el que fa créixer la impressió que la longevitat (i la immortalitat) són a la volta de la cantonada, la qual cosa és, simplement, una irresponsabilitat. En d’altres, l’opinió de l’expert és completament esbiaixada cap a la seva especialitat i mai s’hi fa explícit el punt de vista contrari o complementari. Finalment, la banalització de la cirurgia, per exemple, és a la base de moltes de les reclamacions que hi fan els pacients que ha patit alguna complicació i que, de bell antuvi, assumeixen que tot ha d’anar bé.

    No sembla fàcil redreçar la situació perquè aquesta té un caràcter sistèmic on els diversos agents interessats es troben a gust. Tanmateix crec que tant els mitjans com els col·legis professionals haurien d’actuar amb més cura abans que tot això se’ns en vagi de les mans.

  • Diagnòstics a distància per pal·liar la falta de metges especialistes a Síria

    El sistema sanitari ha estat integrat de ple en el camp de batalla que és Síria des de l’esclat de la guerra civil al país. Sense anar més lluny, l’última setmana de juliol el govern sirià va bombardejar sis hospitals a Alep i les seves rodalies, convertint-se en la pitjor setmana en atacs a instal·lacions mèdiques a la regió des de l’inici del conflicte fa 5 anys, segons assenyala l’organització Physicians for Human Rights (PHR). «Els bombardejos, la falta d’ajuda humanitària i la fallida de Nacions Unides per oferir qualsevol tipus d’ajuda vol dir que el recompte de morts serà aviat catastròfic», apunta el director de programes de PHR.

    Un bombardeig a l’hospital Al-Quds, ubicat a Alep, fa uns mesos va provocar la mort de més d’una vintena de persones, entre les quals es trobava el doctor Mohammad Wasim, un dels únics pediatres que encara quedaven a la ciutat d’Alep. Després d’aquest succés el Col·legi de Metges de Barcelona va condemnar en un document els atacs recordant que el Dret Internacional Humanitari estableix una especial protecció per a les instal·lacions sanitàries en temps de guerra. No obstant això, des de l’inici de la guerra s’han produït 373 atacs a 265 instal·lacions mèdiques i han mort 750 professionals sanitaris, sempre segons dades recollides per PHR.

    «Des de fa gairebé dos anys hem tingut molts problemes per enviar personal internacional per la situació de seguretat. A les zones controlades pel govern i en les controlades per l’Estat Islàmic no ens deixen treballar», explica a Catalunya Plural Daniel Martínez, referent de Pediatria i coordinador del servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres (MSF). «El nombre de personal especialista es va reduint cada vegada més. Per certes àrees ja no hi ha especialistes», assegura preocupat.

    Medicina a distància i sobre el terreny

    Segons explica Daniel Martínez per telèfon, el servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres, un projecte amb la plataforma Collegium telemedicus, està sent molt útil per a casos que requereixen la mirada d’un especialista, no davant d’una urgència mèdica vital ja que en aquest cas l’actuació és sobre el terreny.

    Martínez és un dels coordinadors que treballen en el servei de telemedicina amb què compta MSF i que va arribar a atendre el 2015 un total de 1.528 casos enviats des de diferents països. «Rebem un avís al nostre telèfon immediatament després que s’enviï el cas. El revisem, veiem de què es tracta -si requereix un especialista en oftalmologia, pediatria, etc- i el redirigim. També valorem la gravetat o la urgència del cas i busquem un especialista d’entre els 300 que hi ha disponibles», relata. Segons dades facilitades per MSF, el 42% dels casos que reben són de pediatria -hi ha molt pocs pediatres sobre el terreny i la major part dels pacients són nens- mentre que un 31% són de medicina interna i un 10% de radiologia. Sobre el temps mitjà de resposta, que s’ha escurçat des de l’inici del projecte, és de prop de 4 hores i mitja.

    El primer cas que va arribar des de Síria era precisament el d’un pacient menor d’edat. «Els nostres col·legues sirians ens van demanar suport per aconseguir medicació per a un pacient, un nen amb hemofília tipus A. Quan vam rebre el cas per telemedicina el vam redirigir a una hematòloga pediatra al Canadà altament especialitzada i resulta que va contestar el mateix dia dient que el pacient estava rebent un tractament inadequat perquè la seva hemofília era del tipus B. Així vam poder corregir el diagnòstic i li vam aconseguir el tractament necessari», recorda.

    La telemedicina de MSF és un servei que per ara està preparat per analitzar casos que els arriben en anglès, francès o espanyol. Una limitació amb Síria però és que la majoria del personal mèdic no parla anglès o francès. «Ara hem de rebre els casos a Turquia o Jordània i els equips mèdics d’allà tradueixen el cas i ens l’envien a través de la plataforma», afirma. Un altre dels problemes amb què de vegades es troben té a veure amb les condicions tècniques en què es fa la consulta telemàtica. «A vegades es perd la llum o la connexió i en general els casos que tractem a través de telemedicina requereixen un seguiment i una comunicació entre el metge especialista des de la distància i l’equip que és allà», comenta.

    «Molts estudiants estan agafant rols de metges»

    Sobre el terreny MSF també ha fet diverses formacions de personal per fer front a la falta d’especialització. Segons explica Martínez en diverses ocasions han traslladat personal de l’organització des de Síria cap als veïns Jordània i Turquia per oferir-los formació tot i que assegura que cada vegada és més difícil aconseguir l’autorització per treure el personal mèdic a Turquia. També en ocasions puntuals han fet trainings a distància.

    Malgrat els esforços per formar a personal, Martínez reconeix les limitacions tècniques que suposa el fet que el personal especialitzat se’n vagi del país o mori en un atac. Davant la situació explica que molts estudiants estan agafant rols de metges i infermeres i fins i tot gent que no té diplomes són voluntaris i part de la força laboral en els hospitals. «Això planteja molts reptes a nivell ètic i també pel que fa a la gestió de la qualitat de l’atenció i la seguretat que oferim als pacients», assegura.