Just Deploy It!

Etiqueta: Teletreball

  • Algunes conseqüències psicològiques de la feina virtual

    La pandèmia ha accelerat nous llaços socials que ja s’apuntaven en les dues primeres dècades de segle. Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, ha titulat el seu darrer llibre: «Covid-19, el Gran Reinicio» lema també de l’edició del Fòrum 2021. Schwab està convençut que la Covid-19 serà l’oportunitat perfecta per accelerar aquesta transformació. És una crida al canvi de polítiques en l’era post-pandèmia i les claus per a aquest reseteig de sistema estan clares: automatització, informatització i robotització general. En la línia del que Yann Moulier-Boutang va formular com capitalisme cognitiu.

    L’efervescència del virtual, que ha assolit tots els àmbits de la nostra vida (treball, oci, sexualitat, educació, salut) ha fet que algunes empreses ho hagin notat en la pujada de la seva cotització: Zoom, Netflix, Facebook, Amazon o Slack. Totes elles permeten el teletreball o l’oci domèstic. D’altres, més dependents de subministraments o mà d’obra directa i presencial (excepte les lligades a l’alimentació), s’han vist en dificultats o directament obligades a tancar.

    A Espanya, abans de la pandèmia, tan sols un 7,5% dels treballadors ho feien en la modalitat de teletreball, avui el Banc d’Espanya calcula que ja són un 30,6% dels llocs de treball. El futur a curt i mig termini és evident que serà un model de relacions laborals híbrid, com assenyalo en el meu llibre «El mundo post Covid. Entre la presencia y lo virtual» (Ned). Algunes empreses tecnològiques com Twitter o Dropbox ja han anunciat un model anomenat virtual first, on els seus empleats treballaran en remot, però hauran d’acudir a l’oficina en algunes ocasions per a reunions.

    La paradoxa, que la pandèmia s’ha visibilitzat com mai, és que els més vulnerables estan obligats a posar el cos en el seu treball (essencial) quan, però, per a molts d’ells l’oferta a la qual poden accedir a l’educació, a l’atenció social o en la salut serà, cada vegada més, virtual, quedant la presència com un objecte de luxe, només a l’abast d’uns pocs que puguin pagar-la. Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el seu substitut low cost. La IA i els seus algoritmes treballen per fer-nos més fàcil i còmoda la vida, però això, com bé saben els executius de Sillicon Valley, és una promesa incompatible en bona part amb el cos a cos.

    Aquesta connexió non stop que exigeix la nostra actual economia del coneixement ha esborrat la fràgil separació que quedava entre el personal i el laboral. La desaparició dels límits entre vida professional i privada, o el que Blake Ashforth, descriu com «activitats que creuen els límits», té conseqüències psicològiques indubtables que es manifesten de diverses maneres: des de distraccions en la tasca, esgotament i en alguns casos problemes més greus de salut mental. Hi ha, a més, una bretxa de gènere clara, ja que les dones acumulen més càrregues de treball.

    Per a la nova revolució industrial intel·ligent 4.0, l’explotació és un privilegi que compta, en moltes ocasions, amb el propi consentiment del subjecte, una nova modalitat de servitud voluntària -vegeu sinó el rebuig dels treballadors d’Amazon a constituir el seu propi sindicat, per a alegria de l’empresa. En el seu primer any laboral a Goldman Sachs, els analistes júnior treballen una mitjana de 95 hores a la setmana. Els queden unes cinc hores diàries per dormir. Xifres curioses en aquests temps de creixent robotització, on se suposa que els algoritmes ens farien la vida més fàcil. Tenen sort perquè, en l’altre extrem de l’escala social, trobem milions de treballadors amb horaris similars (incloent-hi llargs desplaçaments) i amb ingressos significativament més baixos.

    Un altre efecte del teletreball pandèmic és el que es coneix com Burn out, quadre d’angoixa, fatiga i decaïment que es produeix, sobretot, en situacions prolongades d’aïllament. Treballar sols afavoreix aquest sentiment de «cremat professional», ja que la solitud ens confronta amb l’angoixa que tota tasca implica: els seus conflictes, la por a fallar, l’avaluació dels errors. Tot això, en el marc de la feina presencial, s’aborda més fàcilment en contextos formals (reunions) o informals (passadissos, àpats conjunts, cafè a la sortida). En la solitud, el teletreball produeix una repetició, a l’estil del dia de la marmota, que mortifica el desig i augmenta l’angoixa.

    Algunes idees per alleujar aquestes conseqüències. La primera: crear alguns límits físics que introdueixin la diferència entre aquesta mateixitat asfixiant. Des de vestir-se per treballar, deixant els hàbits casolans, fins dedicar un temps a l’exercici físic o habilitar, si és possible, un espai de treball separat a la llar. També convé respectar els límits temporals -espai i temps són dues claus per ordenar les nostres vides- per no esborrar els temps de l’oci, el negoci i la vida familiar. I, sobretot, mantenir la connexió amb els altres de manera presencial.

    El filòsof Luciano Floridi (The fourth revolution) i altres autors com Daniel Innerarity assenyalen que el repte que tenim davant nostre no és tant el que puguin presentar les innovacions tecnològiques com a tals, sinó el que planteja la pròpia governança del digital.

  • Estrès, sedentarisme i “fatiga de Zoom”: l’impacte del teletreball en la salut

    La crisi sanitària provocada per la COVID-19 ha implicat que una gran part de la població activa, de les empreses i de les organitzacions s’hagin hagut d’adaptar ràpidament al teletreball per assegurar la continuïtat de l’activitat econòmica.

    La pràctica era relativament minoritària a Espanya abans del 2020. Segons les dades d’un estudi de l’EU Labour Force Survey (EU-LFS) del 2019, la major enquesta europea per mostreig de llars, tan sols un 8,3% dels ocupats espanyols treballaven des de casa, fos de forma habitual o ocasional, xifra que se situava per sota de la mitjana europea (16,1%). No obstant això, les mesures establertes per fer front a la pandèmia van comportar que l’any passat un milió de persones haguessin de recórrer al treball remot, segons l’última enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    Per fer front a aquest canvi en el model de treball s’han hagut de superar nombrosos reptes relacionats amb aspectes laborals, i el passat mes d’octubre va entrar en vigor el Reial decret llei 28/2020, de 22 de setembre, de treball a distància a partir del qual es pal·liaven les mancances de l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors respecte a la regulació del teletreball. També ha estat necessària una major inversió en capital digital i formació dels empleats en l’ús d’aquest. No obstant això, els efectes més preocupants són els relacionats amb la salut dels treballadors.

    Estrès i sedentarisme

    L’última enquesta de Cigna International Markets, que estudia l’impacte global de la pandèmia, mostra que l’equilibri entre la vida laboral i la vida familiar és una àrea comuna d’estrès: més del 40% dels enquestats va dir que sofrien alts nivells d’estrès, i el 14% va declarar que actualment els era impossible gestionar-lo.

    La vida dels teletreballadors s’ha vist alterada per factors com la falta d’horaris establerts, viure i treballar en el mateix espai físic o no comptar amb gaires alternatives per descansar. En conseqüència, moltes persones estan patint estrès, ansietat i sedentarisme, acompanyats d’altres problemes que afecten tant al benestar físic com psicològic dels teletreballadors.

    Alguns efectes nocius per la salut mental estan relacionats amb la dificultat per desconnectar de les obligacions laborals, l’augment involuntari de la jornada laboral, la sobrecàrrega de treball, la sensació d’aïllament, la disminució de la concentració i l’insomni. Aquests aspectes poden acabar desembocant en un desgast professional i la sensació de desbordament, frustració o soledat.

    Relacionat amb el sedentarisme consegüent de romandre assegut durant llargs períodes de temps i treballar sense sortir de casa, el treballador pot sofrir dolors musculoesquelètics, un augment de pes, pesadesa a les cames i trastorns digestius.

    “Fatiga de Zoom”

    El 2020 les restriccions imposades per la pandèmia van impulsar les reunions per videotrucada. Davant aquesta situació, l’aplicació nord-americana Zoom es va convertir en la líder per ser gratuïta i fàcil d’utilitzar i, en tan sols un any, va acumular 477 milions de descàrregues.

    Malgrat això, una conversa mantinguda amb les característiques de l’entorn digital no és el substitut idoni d’una de presencial: el cos la desxifra de forma diferent, fet que comporta una mirada directa, una exposició constant i un esforç mental. Aquest fenomen és el que un estudi psicològic de la Universitat de Stanford ha descrit com la “fatiga de Zoom”.

    Existeixen quatre factors que expliquen aquesta fatiga i generen un estrès addicional. El primer apunta al sentiment d’obligació de mirar als interlocutors, fet que comporta un excessiu i intens contacte visual. El segon factor es deu a l’exposició constant de la nostra imatge, tant a l’escrutini dels altres com a una autoavaluació. El tercer te a veure amb la limitació de la mobilitat, tenint en compte que els participants han de romandre davant la càmera. El darrer factor fa referència a la dificultat que implica la comunicació no verbal, ja que es necessita un major esforç per enviar i rebre senyals, per la qual cosa tendim a parlar i gesticular de forma més exagerada

    Malestar entre els teletreballadors

    Malgrat alguns dels avantatges que suposa el teletreball, com la millora de la productivitat dels empleats en gaudir de més flexibilitat o la reducció de costos de l’empresa, també són nombrosos els efectes negatius sobre la salut física i mental. En aquesta línia, tan sols el 17,2% dels enquestats prefereix treballar des de casa, segons les dades de la primera enquesta electrònica de l’Eurofound, Living, working and COVID-19.

  • Una cura per aquest tipus de ‘teletreball’

    L’1 d’octubre de 2019 es va commemorar el centenari de la implantació de la jornada de 8 hores, una iniciativa pionera a escala mundial aconseguida després de llargues reivindicacions per a la millora de les condicions laborals. Més d’un segle després, estem igual o pitjor que els que llavors vivien al costat de les fàbriques, perquè ara continuem treballant 8 hores al dia, però pot ser que visquem a gairebé una hora del lloc de treball. I cal anar i tornar.

    Per què vivim tan lluny d’on treballem? L’especulació i la política urbanística ens expulsa de les nostres ciutats. La nostra generació sap que els nostres fills no podran viure on van néixer si es tracta d’una gran ciutat. Per què no canviem de treball? En època de crisi la taxa d’atur és molt alta, la qual cosa dificulta plantejar l’opció de canviar, i quan no és època de crisi la taxa d’atur… continua sent alta, així que tampoc és tan fàcil buscar una feina prop de casa.

    El confinament ha fet que descobríssim el ‘teletreball’, no tots, però sí una gran part de la població activa i de les empreses i organitzacions. Per la meva especialitat acadèmica, en les últimes setmanes de confinament he pogut participar en diferents reunions virtuals, tant universitàries com empresarials i institucionals, lloant els avantatges i beneficis d’aquest gran ‘descobriment’ que era el teletreball.

    Totes aquestes reunions, malgrat les seves diferències, tenien algunes característiques comunes: a l’hora en punt d’inici no estaven tots els participants, ja que alguns tenien problemes de xarxa en aquell instant. A alguns els vèiem molt foscos i a d’altres borrosos, cap mirava a la càmera directament, cadascun a un lloc diferent, si és que tenien càmera, és clar. A pocs els podíem sentir bé, gairebé sempre canviant el volum de l’auricular segons qui parlés; a la resta se’ls sentia entretallats, si és que teníem sort, de vegades ni això. Les reunions no eren molt privades perquè es veien ombres de petits per la sala quan no directament entraven a la pantalla.

    A més se sentien sons estranys, cosa que no molestava a alguns dels participants en la reunió perquè anaven entrant i sortint contínuament, al·legant problemes de xarxa. Recordo quan un expert parlava de la “gran finestra d’oportunitat” que s’oferia al país amb l’arribada massiva del teletreball… just mentre se sentia un trepant en funcionament. Igual m’equivoco pel soroll de fons, però estic gairebé segur que va dir “finestra d’oportunitat” per al teletreball.

    No els vaig preguntar a cap, però crec que la gran majoria participaven en les reunions amb ordinadors privats, pagant cadascun de la seva butxaca els equips, la connexió a internet, els micròfons, càmeres i auriculars i l’electricitat, així com el lloc de treball: taula, cadira, material, etc. i el lloguer, la hipoteca o el que sigui. Cap s’havia plantejat res sobre la invasió de la seva intimitat. També tinc seriosos dubtes de quin tipus d’assegurança cobriria un accident “laboral” a casa seva, ni quin estudi de prevenció de riscos laborals s’hauria realitzat en cada habitatge. Apostaria que cap.

    Si l’operativa és possible, el teletreball té dos grans avantatges: disminueix la mobilitat i augmenta la flexibilitat per organitzar el temps de treball. Eliminar el desplaçament al lloc de treball pot suposar un estalvi d’un temps molt important, evitant riscos, costos i esperes, a més de canviar la forma de realitzar els descansos i els diferents àpats del dia. Si no hi ha desplaçament (almenys diàriament), la distància al lloc de treball ja no passa a ser un factor negatiu. I el consum que facis a la zona al voltant del teu lloc de treball a tu et dóna igual, la gran majoria d’aquest consum el continuaràs fent, però al costat de casa teva (al comerç o restauració proper a la feina no crec que els sigui igual, però aquest és un altre tema).

    Respecte del temps de treball, hi ha un aspecte clau: si cal la sincronia o no, i, en cas afirmatiu, si és total o parcial. Si és que no, tens tota la flexibilitat del món per adaptar els horaris de treball, i conciliar al teu criteri (em refereixo a conciliar de veritat, no el que ens han venut durant el confinament). Si és que sí, haurà de quedar molt clar quin horari haurà de ser síncron. Però, sobretot, deurà quedar clar quan estàs treballant i quan no, de tal manera que s’haurà de respectar el descans entre jornades, és important respectar el dret a desconnectar. La possibilitat de conciliar la vida personal i laboral no ha de ser tan fàcil, pot resultar igual de complicada que sense teletreball.

    En qualsevol cas, el treball haurà de respectar l’Estatut del Treballador, que garanteix el descans diari i setmanal, i, a més, el Reial decret llei 8/2019, de 8 de març, de mesures urgents de protecció social i de lluita contra la precarietat laboral a la jornada de treball, que inclou l’obligatorietat del registre de jornada. Tot això a l’espera que s’aprovi una llei de desconnexió a semblança de la francesa, sense anar molt lluny. Les garanties i responsabilitats del disseny del lloc de treball no caldria inventar-les, ja estan descrites en el Reial Decret 488/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la feina amb equips que inclouen pantalles de visualització, si és que treballes amb equips informàtics (que és la majoria dels casos de teletreball en la nova normalitat).

    Suposant que totes les condicions es compleixen per poder fer teletreball, en aquest cas em pregunto… com és el teu habitatge? De quantes habitacions disposes? Has de muntar i desmuntar cada dia el lloc de treball per a, per exemple, sopar? Pots teletreballar de nit i dormir durant el dia sense sorolls? I quantes persones poden teletreballar a casa teva? ¿Dues persones? ¿Tres? Quatre?

    Depenent de l’edat i estudis de la nostra descendència, ara que s’han posat de moda les ‘pseudoclasses presencials’ a distància de forma síncrona (si és que tenen sort)…, on teleestudien a la llar? A la seva habitació o al menjador? Poden teletreballar i/o teleestudiar tots alhora a la llar sense molestar-se entre ells?

    Cal reconèixer que el teletreball té un altre avantatge afegit, la possibilitat de treballar en el tercer lloc: ni a la feina ni a casa. Pot ser una sala equipada, una biblioteca, un hotel, un restaurant… encara que no està clar que el lloc de treball comptés amb el disseny ergonòmic adequat… bé, en realitat com a casa, que tampoc ho compleix.

    El teletreball pot tenir riscos psicosocials que poden provocar una disminució de la productivitat i el rendiment. I pot facilitar o complicar la corresponsabilitat a la llar i accentuar diferències des d’una perspectiva de gènere. D’altra banda, els efectes de la feina amb la doble o, fins i tot, triple pantalla poden ser devastadors, convertint-se en veritables lladres de temps amb contínues interrupcions: ordinador, tauleta, portàtil, mòbil, etc.

    També hi ha el perill que es produeixi un retrocés en la dinamització de les reunions: hem passat de tendir a convocar les reunions en les hores centrals del dia, realitzant-les en sales sense taules i, en algun cas, sense cadires per a fer-les més dinàmiques, a reunions interminables, asseguts cadascun a casa i a hores intempestives de qualsevol dia de la setmana.

    Si realment volem potenciar el teletreball, s’haurà de realitzar un canvi de paradigma urbanístic, amb infraestructures de comunicació i de serveis adequada. Les grans urbs hauran de reinventar-se i decidir què volen ser (ai de les ciutats convertides en parcs d’atraccions quan arriba una pandèmia). I, sobretot, s’hauran de respectar les condicions de treball perquè totes les parts surtin guanyant (empresa i personal), assegurant per part de l’empresa o organització la idoneïtat del lloc, els recursos necessaris i l’assumpció de despeses.

    En una situació de pandèmia, és evident que la nova normalitat requerirà noves formes d’organització flexible del temps de treball, i que la mobilitat i interacció presencial s’haurà de reduir. El teletreball ha arribat per quedar-se, però espero que no sigui aquest ‘teletreball’ que ens han venut … Esteu d’acord? #CuraTeletreball

  • El coronavirus i les consultes a distància: en quin punt està la telemedicina a Espanya?

    Cada tarda, més o menys a la mateixa hora, Maribel rep una trucada del seu centre de salut. Una metge o una infermera li pregunten com es troba i si estan remetent la febre i la tos. Encara que no li han fet el test per saber si és positiu en coronavirus SARS-CoV-2, Maribel, com Esteban, Jesús i altres moltes persones presenten símptomes compatibles amb la malaltia que causa el virus i el seu seguiment s’està realitzant des dels seus respectius centres de salut via telefònica.

    Així ho contempla el document tècnic del Ministeri de Sanitat Maneig domiciliari de la COVID-19. «L’atenció primària amb ajuda del telèfon està aconseguint que milers i milers de pacients infectats estiguin sent tractats i seguits en els seus domicilis sense necessitat d’acudir a l’hospital, evitant el seu col·lapse», destaca a SINC Hermenegild Marc, representant nacional de metges d’atenció primària rural del Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM).

    Per fer-nos una idea del volum de treball d’aquestes teleconsultes, hi ha infermeres que han arribat a efectuar entre 400 i 500 trucades al dia, segons explica a SINC Guadalupe Fontán, infermera a l’Institut de Recerca Infermera del Consell General d’Infermeria.

    Les consultes telefòniques o amb ajuda d’una càmera són una petita part d’un concepte més ampli que es coneix com telemedicina. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) el defineix com la prestació de serveis d’atenció mèdica per part de tots els professionals de la salut que utilitzen tecnologies de la informació i comunicació (TIC) quan la distància és un factor important.

    Això permet un intercanvi d’informació no només per al diagnòstic o el tractament dels pacients; també per a la prevenció de malalties, la investigació i l’avaluació. L’OMS anima els estats membres a explorar el potencial de les TIC aplicades a la salut recalcant que la telemedicina hauria d’enfortir (en lloc de competir amb) els serveis sanitaris.

    Segons fonts del Ministeri de Sanitat, la telemedicina «és un element imprescindible en un sistema sanitari». Com expliquen aquestes mateixes fonts a SINC, «suposa també un repte», ja que exigeix un canvi de cultura per part de tots els agents implicats, en modificar els mecanismes, els rols tradicionals i la forma en què es proporciona l’assistència sanitària.

    Comoditat per als pacients

    Si ens referim al sistema públic de salut, a Espanya bona part de les especialitats mèdiques utilitzen recursos telemàtics. Des de fa més de 40 anys, hi ha iniciatives de telemedicina que faciliten la col·laboració entre l’atenció primària i l’especialitzada, segons Sanitat, amb serveis com l’informe a distància de proves diagnòstiques , la consulta de casos de pacients entre professionals i la teleformació.

    «La dermatologia, oftalmologia o cardiologia van ser potser les especialitats que més aviat es van incorporar, però avui en dia són la majoria les que amb més o menys dinamisme s’han unit a aquests sistemes i s’ha desenvolupat també la telemedicina pacient-professional. El seu creixement és patent», afirmen des del ministeri.

    L’endocrina Teresa Martínez Ramonde realitza telemedicina amb els seus pacients de diabetis tipus 1 des de fa anys pels avantatges que suposa per a ells. «No han d’acudir a l’hospital, ni deixar la seva feina, escola o universitat, ni han de donar explicacions d’on van … En definitiva, així varia el mínim possible la seva vida», declara a SINC la metgessa, que és Cap de Servei d’Endocrinologia de l’Hospital Universitari de la Corunya.

    L’endocrina ofereix aquest servei via telefònica o per videoconferència des de 2012. Primer va començar amb un estudi pilot amb metges d’atenció primària i després el va ampliar a tota l’àrea sanitària.

    «A Galícia tenim l’avantatge de comptar amb IANUS, la nostra història clínica informatitzada, que permet fer això amb facilitat», afegeix. «A l’hospital jo veig les proves que s’han realitzat i puc sol·licitar noves analítiques». Com a principals barreres de la telemedicina en el conjunt de país destaca l’accés a les dades del pacient, que no sempre estan disponibles, i la voluntat de professionals i pacients enfront de la tecnologia.

    Esther Cub, neuròloga especialista en trastorns del moviment a l’Hospital Universitari de Burgos, és experta en utilitzar la telemedicina amb pacients de malaltia de Parkinson o de Huntington. En un estudi publicat a la revista Current Neurology and Neuroscience Reports, va concloure que la telemedicina i la teleformació en el seu camp redueixen costos i temps de viatges i proporcionen una atenció similar a les visites en persona.

    «Es pot establir una comunicació via telèfon, email, videoconferències o textos en apps. En alguns casos es poden realitzar exploracions remotes i gestionar terapèuticament sobre la base de la informació obtinguda», detalla la neuròloga a SINC.

    No obstant això, considera un obstacle l’ús d’aquestes tecnologies per part de la població envellida. La neuròloga també reclama sistemes encriptats que permetin la confidencialitat de les dades.

    Les barreres

    En estar en un sistema nacional de salut descentralitzat és cada comunitat autònoma la que gestiona i implementa aquest tipus de serveis. A Catalunya, per exemple, la Generalitat ha posat en marxa eConsulta, una eina de comunicació digital entre pacients i sanitaris que complementa l’atenció presencial.

    Com expliquen a la seva pàgina web, aquest servei permet als ciutadans enviar consultes en qualsevol moment i des de qualsevol dispositiu al seu metge o infermera d’atenció primària i rebre resposta en un termini màxim de 48 hores en dies laborables.

    «El sistema públic espanyol té ja implementats sistemes de telemedicina, amb casos de teledermatologia en diverses autonomies (Astúries, Múrcia, Madrid), teleictus, teleoftalmologia, teleendocrinología (Astúries), telecardiologia (Múrcia) i així molts més», enumera a SINC Hans Eguía, membre del grup de treball de Noves Tecnologies de la Societat Espanyola de Metges d’atenció primària (SEMERGEN) i metge d’atenció primària al centre mèdic Rudkøbing de Dinamarca.

    A la telemedicina «no se li dóna l’impuls que es necessitaria per a tenir-la com un recurs permanent i moltes vegades el projecte ha estat abandonat, a vegades, a causa de les retallades en sanitat», diu Hans Eguía

    Segons l’expert, a la telemedicina «no se li dóna l’impuls que es necessitaria per a tenir-la com un recurs permanent i moltes vegades el projecte ha estat abandonat, a vegades, a causa de les retallades en sanitat».

    Des de SEMERGEN atribueixen la falta d’inversió en sanitat com la principal barrera d’aquest servei en atenció primària. Francisco Javier Sanz García, coordinador nacional del grup de treball de Noves Tecnologies de SEMERGEN, denuncia la falta línies de telèfon suficients en alguns centres de salut.

    «En el meu centre [a Alcoi, Alacant] per sobre de cinc trucades alhora es col·lapsa», al·lega a SINC. Si és el cas, les videotrucades amb pacients les realitza amb el seu telèfon personal perquè els ordinadors de les consultes no disposen de cambra.

    En aquesta manca de recursos coincideixen també des de la Federació d’Associacions d’Infermeria Comunitària i Atenció Primària (FAECAP). «Els professionals no tenen telèfons amb comunicació directa a l’exterior pel qual han de realitzar-se en un sol despatx a l’àrea d’Administració. Això redueix bastant els temps en què es poden realitzar les consultes telefòniques», indica a SINC Esther Nieto, secretària d’organització de la FAECAP.

    Tampoc hi ha dispositius de telefonia mòbil per a cada professional i pel que fa als pacients, quan truquen per telèfon als seus centres de salut, sovint troben les línies saturades, cosa que dificulta la consulta, segons Nieto García.

    Iniciatives solidàries com Escurçant la distància intenten suplir aquestes mancances durant la crisi del coronavirus. El seu objectiu és connectar a pacients i familiars amb dispositius mòbils cedits que els sanitaris poden sol·licitar omplint un formulari.

    Estalvi de costos

    «Crida l’atenció que en una època tan tecnològica com la nostra la telemedicina estigui tan poc desenvolupada», es lamenta Marc, que proposa aprofitar la pandèmia per donar un impuls a aquest tipus de serveis. «Amb un programari i un control de seguretat adequat en l’accés a la història clínica electrònica es podria potenciar el teletreball, facilitar la conciliació laboral-familiar i, a la pandèmia actual, desplaçaments innecessaris», planteja.

    Precisament sobre la complicada conciliació laboral i familiar per part de personal d’infermeria feia referència a una entrevista Fontán, qui demana un canvi cultural en pacients i professionals sanitaris perquè la teleassistència s’estengui. A més, proposa una major investigació que permeti unificar els diferents sistemes en una eina universal i incloure anàlisi dels costos perquè es vegin els beneficis del servei.

    Tot i que és cert que cal un desemborsament econòmic inicial per adquirir els dispositius tecnològics, una investigació realitzada a les comarques catalanes de Bages, Moianès i Berguedà amb quatre especialitats de telemedicina (dermatologia, úlceres, oftalmologia i audiometries) va concloure que entre 2011 i 2019 aquests serveis van estalviar 780.397 euros. Segons els autors això es tradueix en uns 15 euros d’estalvi per visita. El pacient és el major beneficiari, amb temps d’espera més curts i menors costos per desplaçaments.

    La telemedicina «ha de perseguir l’eficiència , que no és altra cosa que un augment de la productivitat, una reducció de costos i un increment i millora en els resultats del sistema sanitari», recalquen des del Ministeri de Sanitat. Potser és ara, en temps de coronavirus, quan la telemedicina aconsegueixi l’impuls que fins avui no ha tingut.

    Aquest article s’ha traduït de l’Agència SINC