Just Deploy It!

Etiqueta: tensió

  • Noves orientacions per a la hipertensió

    Els canvis, a primer cop d’ull, poder semblar irrellevants, però tenint en compte les conseqüències sobre els pacients i sobre el sistema de salut, no ho són gens. Si no canvia res, i tot apunta en aquesta direcció, en els pròxims mesos viurem una allau de recomanacions de salut que ens vindran a dir que hem de reconduir els nostres hàbits per a controlar molt millor la tensió arterial. El canvi més significatiu vindrà de la màxima recomanable per a totes les edats, ara situada entorn dels 140 mm de mercuri de pressió sistòlica i 90 mm de mercuri per a la diastòlica. Les noves mesures es situaran a partir d’ara en els 130/80.

    Qui promou aquest canvi és una organització aparentment allunyada del nostre sistema de salut. Es tracta de l’American Heart Association (AHA), considerada per molts com l’organització més influent del món en salut cardiovascular. L’entitat, que va ser dirigida durant uns anys pel català Valentí Fuster, va ser la primera que de forma oberta va denunciar el tabaquisme com a problema sanitari i la que va impulsar, amb l’acord del govern dels Estats Units, les primeres grans campanyes per erradicar el fum dels centres de treball, primer, i de locals d’oci, bars i restaurants, poc després. Com és sabut, poc temps després aquestes prohibicions arribarien a Europa. La campanya va ser recolzada per múltiples consells de salut que avui s’han consolidat plenament.

    Ara és la mateixa organització la que planteja un canvi d’estratègia sobre les polítiques sanitàries preventives en salut cardiovascular i ha triat el control de la tensió arterial com a punt més visible de la seva demanda. La hipertensió, que s’expressa com a símptoma o com alteració patològica en diverses malalties, s’associa de forma directa amb risc d’accidents cardiovasculars greus. L’infart de miocardi i els ictus cerebrals formen part de la llista.

    Noves guies

    Les noves guies d’hipertensió han estat formulades conjuntament per l’AHA i l’American College of Cardiology. En la seva elaboració hi han participat diverses universitats nord-americanes i, en conjunt, es remeten a estudis publicats als Estats Units aquests darrers anys. Segons els seus càlculs, el nombre de persones que a partir d’ara seran diagnosticades amb hipertensió abans dels 45 anys triplicaran els actuals en el cas dels homes, i es duplicaran en el cas de les dones. En el cas americà, això suposa incorporar 30 milions de persones a la llista dels hipertensos. Del total, però, estimen que només entre el 25% i el 30% necessitaran medicació suplementària o revisar el tractament actual.

    Per a la resta, assenyalen que modificant els hàbits de salut pot ser suficient per aconseguir l’objectiu desitjat, que no és altre que reduir l’altíssima mortalitat deguda als accidents vasculars. Tot i que als Estats Units són més altes, no són gaire diferents a Europa ni a Catalunya. Les malalties cardiovasculars són a casa nostra una de les principals causes de mort prevenibles.

    Els nous criteris són ja d’aplicació als Estats Units des de fa una setmana i és més que probable que durant els pròxims mesos s’estenguin a altres països, Europa inclosa.

    L’origen cal buscar-lo en els resultats d’un estudi publicat a finals de 2015 per lar evista New England Journal of Medicine. En aquell treball, de caràcter epidemiològic, els autors remarcaven els beneficis que suposaria per a la població general reduir la seva tensió arterial fins als 130/80 mil·límetres de mercuri o fins i tot per sota. L’estudi havia seguit més de 9.300 hipertensos durant gairebé 3 anys i mig. Varen detectar un 26% menys de morts entre qui es mantenia entorn dels 120 de màxima i un 38% menys d’atacs de cor. Altres estudis publicats entorn de les mateixes dates corroboraven els resultats.

    Com seguir les orientacions?

    Les guies aprovades als Estats Units, i que de ben segur que arribaran a Europa, han aixecat polèmica. D’entrada perquè passen a considerar pacients de risc a un conjunt de població que fins ara es podien considerar lliures de malaltia, això és, fins a una quarta part del total dels adults. En segon lloc, perquè encara és oberta la discussió de si la tensió arterial és o no un bon indicador de risc cardiovascular, especialment en la frontera del 130 o 140 mm de màxima.

    Els detractors de l’estudi, i per tant, de les noves guies, argumenten que la mesura de la tensió arterial és «molt volàtil». Hi influeixen tants factors, diuen, que difícilment pot predir què passarà a uns quants anys vista. Per exemple, hi pot tenir a veure si s’ha fet o no exercici, el que hem menjat, una situació d’estrès, si les nostres condicions ambientals han canviat… Sovint, la simple visita al metge pot alterar els resultats.

    Tot plegat és veritat, però també ho és que mantenir durant un temps perllongat una situació d’hipertensió s’associa sense cap mena de dubte al risc d’accidents vasculars, rebaten les noves guies.

    Davant d’això la recomanació no és pas prescriure medicació, almenys d’entrada. Per a la gran majoria de persones que habitualment ultrapassen aquestes xifres, la primera indicació continua sent practicar un exercici físic moderat però regular, mantenir una dieta sana i, en general seguir hàbits saludables en què quedin exclosos riscos evitables com el tabaquisme o l’alcohol en quantitats excessives.

    Iniciar tractament farmacèutic sense necessitat, segons les guies, pot arribar a ser contraproduent pels efectes secundaris de la medicació. Per a persones grans o que s’estiguin tractant altres patologies, la guia recomana tenir en compte els medicaments que puguin tenir prescrits per ajustar millor les dosis. Alguns fàrmacs per a combatre el dolor crònic, per exemple, mantenen alta la tensió i multipliquen, en conseqüència, el risc de patologia vascular. En aquests casos, acaben, cal individualitzar el seguiment del malalt per a reduir tant com sigui possible la seva hipertensió.

  • El sentit de futur

    El sentit de futur està profundament arrelat en els éssers humans. A cada moment pensem, gairebé sense adonar-nos, sobre el que anem a fer més tard, demà, la setmana vinent, el mes que ve o en diversos anys. De petits cavil·lem sobre com serà la nostra vida. A mesura que creixem, planifiquem la nostra carrera professional, el nostre lloc de residència, el futur de la nostra família i el que anem a fer quan ens jubilem. Estalviem durant anys o ens devem a llarg termini per obtenir el que desitgem.

    La sensació que controlem raonablement la nostra vida quotidiana és un component essencial del nostre equilibri emocional, ja que alimenta la tranquil·litat i la confiança en nosaltres mateixos. Quan considerem que dirigim el nostre vaixell, ens sentim més capaços de dominar les circumstàncies adverses i ens enfrontem més directament als problemes, que quan ens trobem estomacats o sotmesos per forces irresistibles, o optem per «que sigui el que Déu vulgui».

    Planificar el nostre programa de vida és un ingredient fonamental de la nostra harmonia vital. Per això, com més incapaços ens sentim d’anticipar el matí i més incert ens sembla el nostre avenir o el dels nostres éssers estimats, més espai deixem obert perquè l’angoixa ens envaeixi i commocioni el fonament vital de la confiança en nosaltres mateixos i al món que ens envolta.

    Últimament el nostre sentit de futur i continuïtat està sent estomacat per forces en gran manera fora del nostre control. Diàriament els mitjans de comunicació ens bombardegen amb notícies davant les quals ens sentim impotents. Constants alarmes i amenaces desconcertants en boca de dirigents polítics, predicadores i comentaristes contribueixen a la vulnerabilitat col·lectiva i al sentiment generalitzat d’indefensió. No hi ha dubte que la sensació de ser utilitzats desencadena més inestabilitat i indignació en les persones, en minar la seva confiança en els líders i en les institucions encarregades de fomentar la convivència solidària i mantenir la seguretat.

    Aquestes circumstàncies tan incontrolables com impredictibles s’endinsen en la nostra vida quotidiana i formen la trama dels nostres malsons. Fan que ens sentim físicament i emocionalment fràgils, aprensius, com si a qualsevol moment el nostre pla de vida pogués alterar-se radicalment o fins i tot esborrar-se.

    Quan perdem el sentit de futur i ens envaeix la incertesa el nostre cervell ens posa en estat d’alerta. L’inconvenient de la vigilància contínua és que ens impedeix relaxar-nos, interfereix amb la nostra capacitat de relacionar-nos, de funcionar en el treball i de gaudir la vida. A més, afebleix el nostre sistema immunològic i ens predisposa a sofrir trastorns digestius, hipertensió, esgotament, ansietat, irritabilitat, insomni i, en molts casos, depressió.

    La consciència de vulnerabilitat està alimentada per la por a l’imprevist. Es tracta d’una por indefinida, latent i incòmode, que ens roba la tranquil·litat i ens transforma en caràcters aprensius, suspicaços, irritables. Fomenta en nosaltres un estat emocional d’incertesa constant que consumeix el nostre ànim, limita la nostra imaginació, constreny l’horitzó de les nostres aspiracions i mina la nostra capacitat per pensar amb claredat i prendre decisions. Aquesta por no es limita al que ens pugui ocórrer a nosaltres, sinó que també temem pels nostres familiars i amics, per persones que no coneixem i per la comunitat en general.

    Per mantenir l’equilibri en èpoques d’inseguretat necessitem afermar la confiança en nosaltres mateixos i la sensació que podem prendre decisions i controlar raonablement el nostre programa de vida. Per començar, atès que en temps d’incertesa el que ens imaginem sovint és pitjor que la realitat, la informació més beneficiosa és la que separa clarament fets reals i dades conegudes d’especulacions i temors. La inseguretat es fa més suportable si comptem amb la perspectiva que dóna conèixer la veritat.

    Mantenir allò quotidià és important a l’hora de defensar-nos de l’estrès i facilitar l’autocontrol. Compartir la nostra vida amb els altres també ajuda a fortificar la resiliència i l’entusiasme. I és que la convivència solidària duplica la nostra dosi de confiança i elimina la meitat dels nostres temors. Les persones que se senten part d’un grup solidari superen les adversitats molt millor que els qui es troben aïllats o manquen d’una xarxa social de suport emocional.

    Evocar, ordenar i compartir els sentiments d’ansietat, tristesa o indefensió, en un ambient segur i comprensiu, permet transformar les pors abstractes i les emocions confuses en pensaments coherents i manejables. A més, ajuda a validar la realitat de les circumstàncies i legitimar els seus efectes en nosaltres i en els altres. Per aquestes raons, és tan important que ens obrim i compartim els nostres temors i ansietats amb familiars, amics, col·legues del treball o membres d’organitzacions amb els quals compartim valors.

    Als nens i nenes que estan temorosos cal animar-los a explicar les seves pors o a dibuixar-los. Al mateix temps que se’ls escolta i es contesta a les seves preguntes, és bé reconèixer-los que encara que el món en aquests moments sembli menys segur, ells sempre compten amb l’empara dels seus majors.

    Està comprovat que l’activitat física és molt saludable per al nostre estat d’ànim, ja que augmenta la producció de serotonina en el cervell, la qual exerceix un efecte antidepressiu. L’exercici a qualsevol edat ens permet resistir millor les forces negatives que conspiren per robar-nos la vitalitat.

    Així mateix, les activitats solidàries posseeixen un immens poder restaurador i enforteixen la resistència a les adversitats. Exercir una tasca de voluntariat estimula en nosaltres l’autoestima, indueix la consciència de la mateixa competència i ens recompensa amb el plaer de contribuir amb els nostres semblants i al funcionament de la societat. En situacions adverses, les persones que es consideren socialment útils o senten que tenen un impacte positiu en la vida d’uns altres, sofreixen menys d’ansietat, dormen millor, persisteixen amb més tenacitat davant els revessos i s’adapten millor a les circumstàncies desfavorables.

    Al final, com en totes les crisis, els ingredients d’aquest tràngol actual que amenaça el nostre sentit de futur són el perill, però també l’oportunitat. Penso que l’estat actual de temor i incertesa ens ofereix l’oportunitat de conèixer-nos millor, potenciar la nostra solidaritat i enfortir la nostra determinació per resoldre racionalment els conflictes, sense oblidar que el millor negoci que existeix és el ben comú.