La fi del confinament ha disparat la realització de test d’anticossos privats per part de la societat i fins i tot de certes empreses que pretenen, d’aquesta manera, assegurar-se que els seus treballadors i clients estan «lliures de virus» o que ja l’han passat. Per als investigadors com Juliet Bryant (Washington DC, 1966), experta en diagnòstic serològic i molecular, no són mesures que assegurin la protecció.
Tot i que els tests serològics indiquen si una persona ha estat exposada o no al virus, són insuficients per certificar la immunitat d’un individu o per ser usats com «passaports immunològics». Així ho assenyalava Bryant, recentment nomenada consultora de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a Lió (França) en un estudi publicat a la revista Science Immunology.
La investigadora defensa, però, la realització d’estudis serològics a mostres estadístiques de població per rastrejar la petjada de virus i prendre mesures de confinament o tancament de col·legis si cal, estimar el risc de futurs brots, mesurar l’impacte de les intervencions realitzades o confirmar l’absència de transmissió quan passi la pandèmia.
Per què la immunitat segueix sent el gran misteri del SARS-CoV-2?
Sempre ho és. En general sol ser la part més difícil de comprendre en la patobiologia d’un agent d’una malaltia. Amb el SARS-CoV-2, el virus simplement no ha estat circulant durant el temps suficient en la població humana perquè puguem entendre el que els passa als supervivents. No sabem si les persones que es van infectar durant les primeres onades de transmissió a Wuhan estaran protegides contra una reinfecció l’any que ve. Podem especular sobre si els anticossos són protectors i quant de temps podria durar la immunitat, però fins que no tinguem més dades de seguiment longitudinal de persones amb casos confirmats i que s’han recuperat, simplement no ho sabem.
En aquest sentit, diversos països com Espanya estan desenvolupant estudis de seroprevalença. Varia molt la immunitat entre països?
Sens dubte… És molt probable que hi hagi molta variabilitat en les taxes de seroprevalença observades en diferents països, i encara més variabilitat entre diferents subpoblacions o comunitats dins dels mateixos estats. Un dels veritables desafiaments en realitzar metanàlisi de dades de seroprevalença serà comprendre totes les possibles fonts de biaix en els conjunts de dades. Hi ha una gran necessitat de desenvolupar pautes que puguin ajudar a estandarditzar les mètriques entre els estudis.
De quins factors depèn en aquests casos la seroprevalença?
De qualsevol cosa que afecti directament o indirectament a la intensitat de transmissió dins d’una comunitat determinada. Per exemple podria ser la mida de la població, la densitat, el nombre mitjà de contactes entre individus, la demografia de la distribució per edat, les comorbiditats, els factors geogràfics i climàtics… Fins i tot pot influir si hi ha hagut recentment molts altres coronavirus a la regió. I segurament hi hagi molts més factors.
A Espanya, la immunitat és del 5,2% segons les últimes dades proporcionades pel Govern i varia entre regions, sent a Madrid del 10-11%. Com interpreta aquests percentatges?
Que fins i tot en llocs com Madrid, on el virus ha colpejat molt fort i hi ha hagut grans pics de casos, la immunitat general a la població segueix sent molt baixa malgrat aquests alts nombres. És probable que necessitem una seroprevalença molt més gran (de més del 80%) per veure alguna immunitat col·lectiva o «de ramat». A mesura que aquestes dades comencin a acumular-se, serà interessant observar les correlacions entre la seroprevalença i el nombre de casos que es confirmen. Per descomptat, seria d’esperar una relació positiva forta: com més gran sigui el nombre de casos reportats dins d’una comunitat, més gran serà la seroprevalença general esperada.
Si ho aconsegueix, què implicaria?
El bonic de mesurar la seroprevalença és que les dades haurien de donar-nos una imatge més àmplia de la «petjada» de virus. Si el mostreig es realitza bé, hauríem d’estar en millors condicions per a registrar dades del rang complet d’infeccions, des de la part inferior de l’anomenat ‘iceberg’ clínic. Això és el que s’ha de fer per confirmar les infeccions asimptomàtiques «silencioses». Però és possible que trobem discrepàncies. Si hi ha llocs on la seroprevalença és realment molt alta, però els números de casos informats són baixos, això podria indicar que el sistema de salut no va poder identificar els casos correctament.
Seguint aquesta línia, de quina manera els assajos serològics podrien ajudar en futures onades?
L’esperança és que la comunitat científica aprengui més sobre la immunitat contra el SARS-CoV-2 en els mesos vinents, a través de la realització d’alguns d’aquests estudis. D’aquesta manera, les dades serològiques es faran servir per guiar la presa de decisions. Podríem ser capaços d’establir llindars de seroprevalença assegurances per permetre la reobertura de les escoles, per exemple. O també es podria començar a establir mètriques molt més quantitatives i simples per decidir quan confinar i quan tornar a obrir.
Les persones estan recorrent als tests individuals d’anticossos, però hi ha dubtes sobre la seva eficàcia. Per què?
Alguns dels tests sí que tenen bones característiques de rendiment respecte a la sensibilitat, l’especificitat, la fiabilitat i la precisió, entre d’altres. Però el problema és que la seroprevalença de fons segueix sent relativament baixa, és a dir, a Espanya, en alguns llocs poden ser inferior al 5%. En llocs on la seroprevalença és baixa, fins i tot un test bo i decent pot tenir un valor predictiu positiu molt baix.
A més, sembla que el seu ús no s’ha entès del tot. Poden els tests individuals substituir certes mesures?
Els tests de serologia i el control mitjançant vigilància serològica són només eines per ajudar-nos a rastrejar el que succeeix amb el virus. Fer aquests tests no pot substituir el confinament (o altres mesures) perquè el fet de realitzar-los no fa res per canviar directament el risc. És com preguntar si prendre la temperatura redueix la febre. El termòmetre només li dóna una mesura de la seva febre; no farà res per canviar el seu estat.
Quin és el veritable perill d’aquests tests privats?
La gran preocupació en els tests individuals en aquest moment són els possibles falsos positius. I creiem que hi hauria molts falsos positius si aquests tests d’anticossos es realitzaran àmpliament ara, quan la seroprevalença encara és molt baixa en la majoria dels llocs. Tenir una prova positiva podria donar a les persones una sensació de seguretat i, per tant, podrien deixar de distanciar físicament o podrien no ser prou cauteloses.
Fins i tot tenint un test d’anticossos perfecte les persones no podrien relaxar-se?
Fins i tot així. Encara no sabem com es tradueix la detecció de l’anticòs de SARS-CoV-2 en la protecció d’un individu. Per tant, fer servir aquests tests d’anticossos com la base de «passaports immunològics» podria ser perjudicial si les persones que donen positiu se senten segures, ja que podria produir una falsa sensació de seguretat contra la reinfecció.
La vacuna sembla ser llavors l’única via de tenir una immunitat més gran i arribar a la immunitat col·lectiva…
Sí, això és així. Hi ha alguns investigadors que treballen dur en les intervencions d’»immunitat passiva», sempre que la immunoglobulina dels supervivents pugui usar-se com a tractament o profilaxi, però serà gairebé impossible ampliar aquesta immunitat. Així que sembla que les vacunes són la nostra millor esperança.