Just Deploy It!

Etiqueta: trans

  • Miquel Missé i Noemi Parra: «L’experiència trans és un lloc d’exploració»

    Com entenem i com acompanyem els adolescents trans? Aquesta és la qüestió que es plantegen Miquel Missé i Noemi Parra al llibre Adolescentes en transición (Bellaterra Edicions). Les transicions de gènere dels adolescents han augmentat molt en els darrers temps. El debat social –sovint excessivament crispat– sobre aquest tema requereix una honestedat i un esforç d’anàlisi i comprensió que Missé i Parra aporten en aquest llibre.

    Per què tants adolescents trans? Per què ocupa avui aquest tema un lloc molt més destacat als mitjans de comunicació i al debat polític i social que fa uns anys?

    M.M. Hi ha una primera raó que és de sentit comú, que és que el nostre país en els darrers anys ha fet un enorme esforç per conquerir més drets per a gais, lesbianes i persones trans, i això ha anat sempre de la mà d’una forta onada de visibilitat. Hi ha una generació d’adolescents que neix en una societat espanyola on en molt poc temps la visibilitat ha augmentat molt respecte a les generacions anteriors, i ja es troben en un context en què hi ha no només referents gais i lesbianes, sinó també referents trans sobretot a les sèries, al cinema i a les xarxes socials on pugen contingut propi. Per a les generacions anteriors és una transformació molt sorprenent perquè tot ha anat molt ràpid, però la realitat és que per als adolescents d’avui la qüestió trans és una possibilitat que existeix al seu imaginari d’una manera més normalitzada. Això fa que més adolescents es preguntin sobre aquesta qüestió o l’explorin.

    N.P. L’experiència trans es planteja com un itinerari possible, i en l’adolescència s’obren preguntes importants sobre qui som. No és estrany que sigui en aquesta època vital quan aquesta pregunta pren una importància rellevant.

    En aquesta generació l’exploració del gènere és una cosa que veiem i veurem molt més en els propers anys

    Afirmen que no hi ha una forma nítida i clara d’“habitar una transició de gènere”. Quina és la definició de transició de gènere en què basen la investigació que han fet?

    M.M. Jo diria dues coses. La primera, per evitar el relativisme, diria que una transició de gènere té a veure amb algú que es mou de la categoria de gènere a la que va ser assignada; quan algú deixa de nomenar-se en la identitat “noi” o “noia” amb què ha crescut. I la segona és que, més enllà d’aquesta definició que farem servir com a punt de partida, una de les coses que passen amb aquest fenomen és que nosaltres pensem que allò que entenem per transició es modifica en funció del seu context històric i cultural. El que a la nostra societat és avui una transició de gènere no significa el mateix que fa 20 anys o que en fa 50. Com que la societat es mou, el marc per interpretar-lo o les possibilitats de viure-ho també es pluralitzen. Per posar un exemple concret, fa 20 o 30 anys quan algú pensava en una transició –que en aquella època es diria un canvi de sexe– la gent pensava sempre en cirurgies, sobretot genital. Avui dia, en aquesta generació d’adolescents, la cirurgia és molt més secundària. Té més a veure amb altres exploracions. En funció del context, adquireix nous significats. I nosaltres diem que hem d’interpretar millor allò que aquesta generació d’adolescents està experimentant sota la idea de transició de gènere, que no necessàriament concorda amb el relat d’altres generacions.

    N.P. Una de les aportacions que fem al llibre té a veure precisament amb aquesta idea de la transició no com una cosa ja predeterminada o fixa. Els significats de la qüestió trans en 20 anys han canviat d’una idea fixa de passar d’un sexe a un altre, directament associat a la cirurgia, a una experiència més complexa. La resposta a què és una transició avui no és tan evident. S’obren noves preguntes i ens plantegen un repte molt important sobre com acompanyar aquests processos. El que sembla contradictori des del meu punt de vista és que es mou la manera de viure les transicions, però sembla que els qui estem cridats a fer aquests acompanyaments continuem treballant amb models o maneres d’entendre la transició força rígids que no ens permeten veure la complexitat d’aquests processos de transició actualment.

    Per als adolescents allò trans és una possibilitat que existeix de forma normalitzada

    Detecten que hi ha una proporció més gran de transicions a noi, a identitats masculines. Quina explicació en donen?

    M.M. No tenim la resposta de per què passa això, però sí que pensem que hauríem de pensar sobre aquest fenomen. La majoria de la literatura mèdica sobre transsexualitat històricament ha dit que hi havia el doble de dones trans que d’homes trans. I, efectivament, les dades que nosaltres presentem en aquest treball, a partir dels serveis d’acompanyament, diuen que en aquesta franja d’edat està passant el contrari. No sabem per què i hi pot haver moltes hipòtesis. Ens agradaria que altres investigadors i investigadores aportessin les seves reflexions, s’analitzés si passa de la mateixa manera en tots els contextos i veure quins elements comuns tenen aquests recorreguts. Hi podria haver dos recorreguts d’hipòtesis. El primer té a veure amb que potser no és que hi hagi més transicions a l’adolescència, sinó que probablement en altres franges d’edat és al revés, i llavors s’acaben compensant i l’únic que passa és que les transaccions a nois es donen més en l’adolescència per una sèrie de característiques d’aquesta etapa de la vida però que en termes globals més o menys tothom transita per igual. La segona hipòtesi té a veure amb el context d’aquesta generació, que ha assistit a un debat molt fort que ha sacsejat les normes de gènere, bàsicament amb la popularització del feminisme. Hi ha hagut fortes reivindicacions, sobretot pel que fa a la rigidesa de la categoria dona i feminitat. I ens preguntem si això podria explicar que li passi a més noies que a nois el fet de voler explorar i sortir de la seva categoria assignada. Hi ha altres veus que interpreten aquesta dada dient que hi ha una generació de noies que estan sent seduïdes per discursos molt perillosos i que cal impedir aquests recorreguts. Nosaltres pensem que no es tracta d’impedir, es tracta d’escoltar quin malestar intenten plantejar aquestes persones. Això és el més important. Si les persones s’identifiquen amb aquestes categories és perquè tenen algun tipus de malestar. I la pregunta és: Quin és aquest malestar? Quin n’és l’origen? I com ho acompanyem?

    Miquel Missé i Noemí Parra.

    N.P. Hi ha un altre aspecte que es relaciona amb aquest, que ens semblava rellevant als itineraris de transició que veiem, i és que el moviment de la categoria noia de vegades no és cap a noi sinó cap a una desidentificació de gènere. De vegades se simplifica també l’anàlisi d’aquesta dada, no complexitzant aquest element que ens sembla rellevant. No és que exactament es vulgui ser noi, sinó que potser el que hi ha és una impugnació al gènere, a la identitat de gènere en termes tradicionals. Les transicions no se’ns presenten com una cosa lineal, com una cosa que tingui un principi i un final, ni tampoc és evident que hi hagi d’haver determinats processos en el camí, i el que ens obren són preguntes importants respecte a l’experiència de gènere a l’adolescència actual.

    Un primer criteri que cal aplicar en l’acompanyament a la transició dels adolescents és que no es consideri la seva decisió com una cosa patològica. Se segueix veient la transició com una patologia, com una malaltia?

    M.M. Jo diria que hem superat el marc de la patologia en termes d’entendre que la transició ens diu d’aquesta persona que té un tipus de trastorn mental, però el que probablement no hem superat és allò que nosaltres anomenem l’essencialisme, que és considerar que l’experiència trans és innata, és una essència, és un fenomen biològic, i que hi ha gent que és clarament trans i una altra gent que no ho és, que és una cosa amb què neix i que en algun moment es dona a conèixer. En la nostra aproximació ens basem en una altra interpretació, que pensa allò trans com un fenomen cultural, no per això menys legítim, però que comprèn que la transició té principalment a veure amb la rigidesa de les normes de gènere. Jo diria que avui dia ningú no ho pensa com una patologia però que el discurs dominant a la nostra societat és que la qüestió trans té a veure amb alguna cosa amb què un neix. Nosaltres pensem que no té a veure amb això, té a veure amb que aquesta persona necessita explorar aquesta experiència i veure on el porta. I de vegades és una experiència productiva que serveix per comprendre coses i agafa un itinerari i d’altres no. Cal acompanyar tothom en aquesta exploració.

    N.P. A això s’afegeix que la qüestió trans s’entén com una cosa que requereix solucions mèdiques. El nostre plantejament és que no sempre els o les adolescents requeriran solucions mèdiques. Els processos d’acompanyament haurien d’estar als espais comunitaris, no estar exclusivament als centres mèdics. Als centres mèdics han d’estar només els processos que requereixin atenció mèdica, però allò trans tal com s’expressa actualment no és una realitat directament associada a la medicina.

    El llibre té el subtítol “Pensar l’experiència de gènere en temps d’incertesa”. Que visquem en temps d’incertesa és un progrés o és un problema afegit per als adolescents?

    N.P. Fa temps que vivim en la incertesa. És molt important contextualitzar què és el que està passant actualment, com impacta en la nostra subjectivitat la pèrdua de grans relats que ordenen l’existència o la manca d’expectatives sobre el futur. Aquesta incertesa la vivim com a societat, però impacta especialment les persones adolescents en la dificultat de projectar el futur. Al final la vida és incertesa i apareixen possibilitats de pensar o experimentar la pròpia vivència relacionada amb el gènere, s’obren nous marcs, noves possibilitats… Les certeses són ideals, és difícil viure amb certeses constantment, però també és veritat que per a molta gent la pèrdua de certeses ha suposat molta desorientació, i en l’adolescència particularment, que és un moment clau en la construcció de la pròpia identitat i cal tenir certes idees a les quals agafar-se, aquesta desorientació de vegades reafirma posicions identitàries molt fixes. Aquesta necessitat de tenir certeses pot col·locar-nos en posicions molt rígides sobre què significa ser home, què significa ser dona, o fins i tot posicions molt polaritzades, com estem veient actualment.

    Se segueix pensant que quan algú és trans ha d’anar al metge

    Assenyalen tres protagonistes en l’acompanyament: adolescents, familiars i professionals. Hi ha consells adequats per a què els pares acompanyin de la millor manera els fills adolescents en transició?

    M.M. Les famílies han d’acompanyar un procés difícil, però també s’estan fent moltíssimes preguntes. El primer que veiem és que les famílies no tenen moltes vegades llocs on agafar-se per poder tenir la calma i serenitat per acompanyar. Per exemple, hi ha un relat molt fort sobre el suïcidi d’aquests adolescents si no s’atenen molt ràpid. És clar, les famílies s’espanten i com que no volen que passi cap desgràcia intenten trobar solucions molt ràpid. En aquest llibre algunes diuen que perden la capacitat de pensar perquè necessiten trobar una solució que atenuï el malestar dels seus fills ràpidament. La primera cosa és, doncs, com s’acompanya les famílies que acompanyen. Les idees que els podem aportar tenen a veure amb que escoltin, que no s’espantin i que no es precipitin perquè no passarà res dolent, ni greu, ni terrible. Una transició de gènere és una experiència que una persona fa, no és una cosa perillosa. Bona part de les recomanacions se centren en el tema dels tractaments mèdics, però la majoria d’aquests processos no comencen amb un tractament mèdic, sinó amb algú que es fa preguntes i que necessita parlar-ne i moltes vegades aquí ja hi ha moltes famílies que senten molta inquietud. La primera qüestió és rebaixar aquesta ansietat. En aquesta generació l’exploració del gènere és una cosa que veiem i veurem molt més els propers anys. Alguns adolescents seguiran aquesta trajectòria, d’altres l’exploraran i tornaran a la categoria anterior. Cal poder acompanyar-lo amb calma. És el fonamental ara mateix.

    N.P. En algun moment a les entrevistes a famílies deien com tot el discurs de la por portava a invalidar els seus propis recursos. Una mare en particular deia que “la por no et permet aplicar tot allò que tu ja saps amb la teva criatura”. Tu has tingut una vida amb la teva criatura, l’has acompanyat, té una vida que tu coneixes, que no sap el psicòleg, la psicòloga, la treballadora social… Això em sembla que és clau. Quan entrem ens topem amb una realitat que no coneixem, les nostres pistes són grans relats socials sobre el que caldria fer. Al final moltes vegades esperem de les i els professionals que ens responguin a “què faig”. El més important és obrir l’espai de la conversa, no buscar algú que em digui què he de fer, sinó poder obrir la conversa i poder acompanyar aquest procés cap a on ens vagi portant. Ja tenim eines per a això com a família, tenim recursos que hem de posar en joc. Les famílies es pregunten: Qui ens acompanya? Necessitem que també ens escoltin, formar part d’aquesta tria d’acompanyament on moltes vegades estem fora. Necessitem entendre què és el que està passant i necessitem tenir eines per obrir aquesta conversa amb la nostra criatura, perquè al final som els qui ens quedem amb ella la resta del temps.

    Els professionals estan preparats? Cal aconsellar-los també?

    N.P. La nostra feina té una mirada molt localitzada a la ciutat de Barcelona, on hi ha diferents recursos que permeten, en certa manera, triar la trajectòria que es vol seguir. Això no passa de manera similar a totes les comunitats autònomes. Hi ha força inequitat pel que fa a això. Catalunya ha estat pionera en l’atenció a les persones trans i en la reivindicació per la despatologització d’allò trans. A mesura que hi ha diferents itineraris, veiem que hi ha diferents criteris i diferents models d’atenció. És important obrir converses amb diferents professionals. Els professionals que hi ha als serveis estan molt formats, però és important que obrim preguntes. I una de les coses que apareixen al treball que hem fet és la necessitat que els que acompanyen aquests processos tinguin espais de supervisió, d’intercanvi. Aquests espais són fonamentals per veure com està canviant la realitat i quines necessitats noves van apareixent.

    Una transició de gènere és una experiència que una persona fa, no és una cosa perillosa

    M.M. Part del recorregut que hem de fer com a societats és desplaçar de l’àmbit mèdic com pensem allò trans i l’acompanyament a les persones trans. Tot i que ens hem mogut d’un paradigma patologitzant, se segueix pensant que, quan algú és trans, ha d’anar al metge. I aquí hi ha una cosa que no encaixa. Es va al metge per fer un tractament concret. Però que aquesta sigui la principal porta d’entrada per a algú que s’està preguntant si vol ser un noi o una noia en aquest món, que té dubtes, que hi ha coses que li generen incomoditat, no té gaire sentit. Probablement hem d’inventar altres llocs que no siguin els circuits mèdics. Ens estem movent, perquè partíem del fet que això era una malaltia i es tractava en psiquiatria. Tot i això ara tenim professionals mèdics amb una mirada molt despatologitzant, molt ben formats. Segurament haurem de fer algun pas més enllà i dir que acompanyar les persones que es pregunten sobre el gènere probablement no és una qüestió mèdica, sinó que té a veure amb com s’ordena la nostra societat i ha de ser escoltada des d’un context no medicalitzat, perquè si no no deixem d’estar en un espai simbòlic on hi ha una taula des de la qual s’aborden problemes de salut i on, al final, la qüestió anirà moltes vegades al voltant de la modificació corporal. Nosaltres pensem que cal obrir un camp perquè la gent pugui parlar del malestar que sent sense que això comporti necessàriament una modificació corporal o una transició de gènere. Aquesta és una de les hipòtesis més importants del llibre. Ens interessa comprendre com aquesta generació d’adolescents elabora els seus malestars. Especialment volem pensar com conviuen amb els malestars respecte a les normes de gènere o com expressen malestars que tenen altres orígens i que troben la via d’escapament a través del gènere. I aquestes preguntes interpel·len tota la societat, no només les persones que van fer transicions. Hi ha molts adolescents que tenen molt malestar amb el gènere i ho expressen d’altres maneres. El que passa és que la nostra societat es fixa en allò trans perquè és el més espectacular, però hi ha molts altres moviments que estan succeint amb els que aquests nois i noies tracten d’identificar-se o distanciar-se de les normes de gènere. Hi ha molta gent experimentant coses i per alguna raó només mirem allò trans, i des d’una perspectiva mèdica. Cal ampliar el focus. I en aquest canvi de perspectiva hem de sumar a la reflexió molts altres professionals que també estan acompanyant adolescents en relació amb diferents malestars.

    N.P. Aquest és el desafiament que tenim la propera dècada.

    Conclouen al llibre que cada grup protagonista de les transicions considera que els altres dos volen anar massa de pressa. Tots tenen raó? Sembla que no pot ser…

    N.P. Un dels professionals que vam entrevistar va dir que hi ha “apressament” per concloure, per arribar a un punt, a un lloc. Això està relacionat amb la idea tradicional de la transició, que se surt d’una categoria i s’ha d’arribar a l’altra amb tots els requisits complerts del que suposa estar a l’altra part del tauler. El que ens semblava més cridaner era la retrospectiva de les persones adolescents. Tant professionals com famílies tenen claríssim que els adolescents tenen moltíssima pressa, però quan les persones adolescents pensen en retrospectiva sobre aquells moments, el que demanen és haver tingut més temps per experimentar, per pensar. Tots els agents es van sorprendre quan l’altre diu: “però és que tothom corria! Per què no van donar una mica més de temps per explorar el que estava passant?”. El que veiem és que són processos força més oberts, que les necessitats de vegades són unes altres i els malestars són uns altres.

    «A la majoria d’instituts hi ha xavals que han fet una transició o que ho han plantejat».

    Als centres educatius, als instituts, s’ha normalitzat el tema trans? O els adolescents i joves trans segueixen essent objecte de bullying?

    M.M. El nostre treball no és una investigació centrada en el context educatiu, però tenim la sensació que aquest context, l’ESO, els claustres dels instituts, s’han hagut de familiaritzar amb aquest fenomen a una velocitat de creuer, perquè a la majoria d’instituts hi ha xavals que han fet una transició o que ho han plantejat. Tots els adolescents que vam entrevistar ens van explicar que al seu institut ja hi havia gent trans abans que ells, que havia fet la transició en anys anteriors. Això vol dir que és un fenomen molt present als instituts. D’altra banda, ens fa la sensació que, tret d’excepcions, la majoria dels claustres tenen una lògica de com donar un cop de mà a aquests xavals, a aquestes noies, com acompanyar-los bé i seguir els protocols que s’estableixen. Si hi ha una transició, es canvia el nom. Tothom està intentant fer-ho bé. Però alhora, tot va molt ràpid i molts professionals s’adonen que això és força més complex. No només és canviar el nom, sinó que hi ha més coses de fons que passen a l’entorn d’aquests adolescents que els han mogut a fer-se aquesta pregunta. La comunitat educativa, en els darrers anys, ha estat dels àmbits professionals més sensibles a la diversitat sexual i de gènere, amb diferència, segurament perquè treballen amb material sensible, amb persones que estan creixent i explorant qui són. Des de fa cert temps veiem molts claustres que volen parlar d’aquestes qüestions, lluiten per tenir educació sexual a l’escola, necessiten parlar de LGTB. Ens adonem que falta una conversa molt més complexa com a societat. Crec que aquest és un dels efectes més negatius de la polarització: si aquesta qüestió s’ha de pensar en termes de “a favor o en contra”, aleshores hi ha molt pocs matisos possibles. A més de que estiguem d’acord que les persones explorin el gènere, evidentment hi ha milions de matisos sobre com es pot acompanyar. I simplement això s’ha simplificat a “però hi estàs a favor o hi estàs en contra?”. A part de no estar-hi en contra, que evidentment no és el nostre cas i salta a la vista, pensem que després hi ha mil converses pendents que tenim com a societat, de per què això passa, què ho origina, com s’acompanya, i aquí ens falta molt múscul, valentia, no tenir por de pensar aquest fenomen amb complexitat.

    N.P. I fer-nos preguntes, no centrar-ho tot a aplicar un protocol, moltes vegades reduït a “digues-me què és el que he de fer en aquest cas”. Hi ha molta gent que es pregunta coses en els processos d’acompanyament que ens obliga a pensar, a fer-nos preguntes i fer més complex allò que significa acompanyar, que no és un protocol, ni una recepta que puguem aplicar en tots els casos de la mateixa manera.

    Hem entrat en una dinàmica de pensar en termes de “a favor o en contra” d’allò trans però hi ha molts matisos possibles

    Al llibre expliquen que el contacte amb adolescents trans a l’institut, a la vida quotidiana, provoca de vegades inseguretat en els seus companys sobre la seva pròpia identitat de gènere

    M.M. Com a mínim fa que et facis la pregunta. Si de sobte ve algú a la teva classe que té una religió que tu no coneixies, et preguntes “ah! però és que existeix aquesta religió? i de què va? i com la vas aprendre?”. I t’interesses. El mateix amb això. Si de sobte al teu voltant la gent comença a dir “jo no vull ser una noia”, potser et planteges: “és que jo no sabia que es podia no ser una noia”. És una cosa de sentit comú, que de vegades es caricaturitza o s’estigmatitza, es parla d’efecte contagi, de moda, però nosaltres simplement pensem que és allò que té viure en societats diverses. T’envoltes de gent amb experiències diferents que tenen un impacte en tu i et fan pensar sobre la teva trajectòria. I això en si no és dolent. L’adolescència és aquesta etapa de la vida on és molt important la comunitat, la pertinença, la identitat, saber qui s’és, separar-se de la família, trobar un altre grup que et representa, és un moment de descobriment de moltes coses. Aleshores, clar, la popularització del trans és una cosa que ha interessat molts adolescents. S’han fet moltes preguntes, i de vegades som els adults els qui vivim això amb dramatisme, quan en el fons és una experiència de la vida. Allò trans entès com una experiència de gènere, una exploració del gènere, és una de les moltes exploracions que es realitzen a l’adolescència. Aquestes persones estan explorant els seus jos del futur. El gènere és un lloc més on el busquen. Però a diferència d’altres exploracions, la nostra societat situa l’exploració amb el gènere en una mena d’excepcionalitat i s’enduu les mans al cap. En el fons és perquè el gènere es pensa com una essència, una veritat absoluta de l’individu, una cosa que se sap i té un recorregut clar. Amb qualsevol altra experiència de l’adolescència, entenem que estan explorant, que no ho han de decidir tot avui. Per això pensem que ens queda molta feina per fer assenyalant que el gènere té a veure amb normes socials i que valdria la pena relaxar-nos una mica davant les transicions a l’adolescència i entendre que estan explorant el gènere en una societat on fer transicions és una possibilitat que existeix. Es tracta d’acompanyar-los a trobar el seu lloc, aquell on se sentin més a gust.

    També afirmen que la transició no necessàriament resol els problemes que pateixen els adolescents. Després d’una transició, el noi o la noia poden continuar tenint problemes

    N.P. Té a veure amb un relat que interpreta els malestars com a conseqüència de la identitat de gènere i de la necessitat de transicionar. Nosaltres ho complexitzem. No sempre apareix l’equació així, no sempre que tinguis un malestar està vinculat amb que no has pogut fer la transició i quan facis la transició t’alliberaràs d’aquest malestar. Hi ha vegades que sí, però pensar sempre en aquests termes el que fa és col·locar-nos en una visió també una mica idealitzada del que significa transicionar, que no té en compte que hi ha altres elements que són presents a la vida de les persones adolescents i altres malestars que es creuen amb el gènere, però que no sempre hi tenen a veure. Això ho diuen clarament persones adolescents a qui entrevistem; diuen “jo estava malament, però no estava malament perquè fos trans, sinó perquè estava malament amb altres coses”. De fet, fins i tot pot ser que obrir la pregunta a l’experiència de gènere i buscar llocs on col·locar-s’hi, per a moltes persones ha estat també un alleugeriment d’aquest malestar, els han permès una manera de gestionar aquests altres malestars que tenen, però que no són malestars que tinguin un focus en ser trans ni que se solucionen quan fas la transició o respecten la teva identitat. Aquests malestars que es creuen, com ara la salut mental, ens porten a complexitzar com fem aquests acompanyaments sense tenir grans consignes o grans receptes. No es tracta de tancar el procés amb la solució en la transició, sinó veure com es creuen de manera complexa tots aquests elements en una experiència de gènere concreta i, per tant, com acompanyem el procés.

    “La popularització d’allò trans ha interessat molts adolescents”.

    I també asseguren que la detransició, el reenfocament de la transició, no s’ha d’interpretar necessàriament com un fracàs

    M.M. Aquest és un dels casos paradigmàtics on es pot comprendre millor la perspectiva que estem proposant. En lloc de pensar que al món hi ha gent que és trans i una altra que no i que es tracta d’identificar bé qui és trans per acompanyar-lo i descartar els qui s’han equivocat, nosaltres pensem que l’experiència trans és un lloc de exploració per a qualsevol persona. És a dir, hi ha gent que sent molt de malestar amb les normes de gènere, amb els mandats del que vol dir ser un noi o una noia, i això els aclapara molt. I explorant viure en una altra categoria els serveix per pensar coses. Si els serveix per pensar coses, ja és un procés productiu. Nosaltres no pensem que hi hagi ningú que de sèrie poguem saber si finalment farà una transició en aquesta direcció o no. És un procés subjectiu, en molts sentits inconscient, que depèn de moltíssimes estructures de cada individu, del context familiar, el context cultural, el caràcter, la personalitat. I hi ha gent que en aquesta experiència, en aquesta exploració troba una cosa que l’ajuda per poder viure millor i des d’allà fer altres processos. I hi ha gent que fa aquest recorregut i li serveix per pensar que no és això el que els fa sentir millor, i que segueix explorant per altres vies. Això és igual de vàlid, igual de productiu, igual de legítim. Val la pena ser viscut, encara que tingui aquest resultat. Avui dia moltes vegades es parla d’aquesta qüestió com a argument per avaluar de formes més rígides qui pot accedir a la transició, amb allò de “ho veieu com cal filtrar millor, perquè després hi ha gent que s’equivoca?”. Per això no hem d’autoritzar la transició de tothom perquè hi ha gent que estava equivocada”. Nosaltres pensem que aquest paradigma sigui improductiu. Perquè la gent sàpiga que finalment no era aquest el lloc, de vegades hi ha d’anar, passa amb el gènere i amb tot. Hem de tenir l’experiència per comprendre que aquesta hipòtesi que tu tenies , vivint-la t’ha servit per comprendre coses. Alhora ens sembla que el propi concepte de “detransició” és problemàtic, perquè dóna la idea que poguessis anar enrere, quan en el fons sempre vas endavant en aquestes experiències i creixes. No és només que no ens sembli una cosa problemàtica, sinó que pensem que com a societat ens hem d’acostumar que això és possible i deixar de posar pressió a la gent que inicia la transició que això sigui la veritat del que li passa, perquè això també implica que la gent quan fa transicions ha de fer narratives on tot quadra, tot és perfecte, tot és veritat. A ningú li demanen, quan comença a estudiar primer de Medicina, que demostri que és un metge innat i que aquesta serà la seva trajectòria professional de per vida.

    La detransició no és anar enrere perquè en el fons sempre creixes, vas endavant en aquestes experiències

    Molta gent comença la carrera i després s’adona que no el fa realment feliç aquest camí i de vegades en tria un altre. Aquest paral·lelisme no pretén relativitzar l’experiència trans sinó demostrar que tenim la capacitat de pensar de manera flexible molts processos que s’experimenten a la vida, i que seria valuós si poguéssim traslladar aquest marc a les exploracions en el gènere. En tants altres processos de la vida, la gent s’embarca en processos de parella, de criança, projectes migratoris, professionals, i després diu que “m’ha servit, he après coses, vaig pensar que aquest era el meu camí, però no vull seguir aquí o no de la mateixa manera”. La vida és també això, agafar camins sense la certesa d’on et poden portar. I no només li passa a la gent trans, li passa a tothom. Tota la gent que llegeixi aquesta entrevista, si pensa en el seu jo quan tenia 14 anys, s’adonarà que s’ha mogut de lloc respecte al gènere. La manera com vivia ser un noi i la masculinitat o una noia i la feminitat fa uns anys i com ho viu ara han canviat. I no entenem això com una detransició de res, sinó com un procés vital. Aquí és on hi ha un altre dels grans desafiaments. Deixar d’esperar que les transicions siguin un lloc de la veritat del gènere d’algú i entendre que és una experiència que fa la gent, que té resultats diferents. No hi ha uns pitjors que els altres. No, és una experiència que es té a la vida i és normal que es tingui, perquè les normes de gènere no són naturals, i moltes vegades són contraintuïtives. A la gent aquest sistema de normes li genera moltes angoixes i alguns les resolen explorant transicions de gènere. Això és el que hem d’acompanyar, i no estar pensant que n’hi ha uns que ho són de veritat i d’altres que no.

    Sembla que els joves això ho tenen força clar i en canvi costa més que ho entengui i accepti gent més gran. Ho acabaran assumint aquests darrers?

    M.M. Aquesta és la conversa que hem de tenir com a societat, i per començar l’hem de poder tenir. És obvi que persones que es van socialitzar en una altra generació, ambas altres referents i una altra educació, tenen dificultat per comprendre això, i el més important és que cal trobar llocs on tenir aquesta conversa, on algú digui “és que no comprenc, és que a mi això em sona raríssim, és que em costa molt”. Perquè que a algú li costi molt comprendre no vol dir que li generi rebuig o odi i ho discrimini. Estem en un moment en què hi ha molt poc espai per tenir converses entre generacions, o fins i tot entre gent que té paradigmes diferents de per què està passant això. I s’estigmatitza molt les persones que no ho comprenen. La gent més gran té la sensació de “ui, ui, ui, a aquesta generació més jove no els podem seguir la pista”. Bé, doncs ens haurem de seguir la pista mútuament, perquè el que passa a aquesta gent jove no és tan diferent al que li va passar a aquesta generació quan era jove. Hi havia altres maneres de fer i gestionar aquest malestar, però el malestar amb les normes de gènere, l’ha tingut aquesta generació i la generació anterior i els seus avis i àvies. L’únic que ha canviat és com la nostra societat ha habilitat llocs per explorar-ho. Però a la pregunta de si és possible, jo crec que no només és possible sinó que és urgent i necessari que la nostra societat abandoni una lògica polaritzada i vulgui asseure a taula a persones que no acaben de veure-ho exactament igual però que tenen la voluntat de entendre’s. Hi ha molta gent que vol entendre-ho però li fa vergonya preguntar, sent que està fora de lloc però no vol que l’altre s’ho prengui malament. Nosaltres fem llibres per convidar tothom a la conversa. És clar que la qüestió trans és extremadament complexa i contradictòria. Caldrà fer molta pedagogia i donar molts exemples, explicar-ho més vegades i escoltar quines són les preguntes que es fan. No totes les preguntes tenen darrera la voluntat de danyar o de discriminar. És súper important que donem espai a aquestes preguntes.

    No sempre fer la transició vol dir alliberar-se del malestar

    N.P. Aquesta generació d’adolescents i joves són a les nostres aules de secundària i de la Universitat, als nostres veïnats, a les nostres associacions. El que abans era una realitat minoritària, que era difícil que formés part de la teva vida, cada cop forma més part de la vida de moltes persones. I jo confio que això obrirà converses des d’un altre lloc, el lloc de l’afecte. El que ens interessa és poder construir una vida en comú on la diversitat sigui un valor. I que en aquesta vida en comú ens puguem fer preguntes perquè ens involucra a totes. Les persones trans formen part de la nostra vida i no és una opció plantejar-ho en termes de “a favor o en contra”. A partir d’aquí, com acompanyem perquè les vostres vides millorin? Estic convençuda que si la vida de les persones adolescents trans millora, obtenen millors condicions de qualitat de vida, també millora la vida en comú, millora la societat en què vivim. El que cal és sortir dels llocs de la polarització i entrar al lloc de la trobada.

  • La difícil relació entre les persones trans i el sistema sanitari: «A ginecologia em diuen Rubén, però quan em desvesteixo comencen a tractar-me en femení»

    «Quan ets trans, sorgeixen moltes pors i rebuig a anar una consulta mèdica fins i tot quan tens una grip». Rubén Castro, de 25 anys, descriu així la difícil relació que existeix entre les persones trans i el sistema sanitari, que segueix sense adaptar-se a la diversitat dels qui han estat assignats amb un gènere en néixer, però han decidit transitar a un altre (o a cap). «Al final no tenim els mateixos drets que la resta perquè el nostre benestar està depenent de la voluntat o sensibilitat dels professionals», assenyala el jove, un dels testimoniatges de la nova campanya de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB).

    L’organització ha posat el focus en els obstacles que solen afrontar moltes persones trans quan van al metge i ha elaborat un sondeig que llança conclusions avalades per l’ONG Mèdics del Món, que participa en la campanya. L’estudi ha entrevistat 69 persones trans de diferents ciutats. D’elles, gairebé la meitat (un 48,5%) declara haver anul·lat o retardat cites mèdiques, tant d’atenció primària com d’especialistes, per por de la discriminació. Entre els motius que esgrimeixen, es troba el temor a no ser tractat amb respecte, a ser invisibilitzada en consulta o a no ser cridada de forma correcta en la sala d’espera.

    Aquesta és una de les traves més habituals i alguna cosa que reiteren la majoria dels testimoniatges recopilats per la FELGTB. Es produeix quan l’expedient mèdic i la targeta sanitària reflecteixen un nom que ja no és l’utilitzat per la persona, la qual cosa provoca situacions incòmodes i exposició davant la resta de pacients. És el que li passa a Victoria G.C, una dona trans hondurenya refugiada a Espanya des de fa tres anys. Com encara no té la nacionalitat, no ha pogut canviar el seu nom en els documents sanitaris. «A mi no em molesta que em preguntin com vull ser anomenada i, de fet, ho he dit moltes vegades, però és una cosa que passa. Quan en la sala d’espera et criden Víctor i s’aixeca Victoria, la gent xiuxiueja i et sents violentada».

    Si Victoria, de 36 anys, tingués la nacionalitat espanyola podria haver modificat la seva targeta sanitària igual que va fer Rubén, tal com permet la Comunitat de Madrid, on resideixen tots dos. Encara que ell sí hagi pogut canviar el seu nom i sexe legal, continua enfrontant-se a situacions «molt incòmodes», explica. Per exemple, quan demana una cita en el seu metge de capçalera per a ginecologia, explica, el sistema informàtic utilitzat rebutja el tràmit perquè apareix en ell amb nom i sexe masculí «i no sóc una dona». «Poso una reclamació, em criden al cap de cinc dies i em donen la cita, però no hauria de ser així».

    Aquest jove també posa l’accent en la importància en l’ús dels pronoms. «A ginecologia em diuen Rubén, però una vegada que em desvesteixo em tracten en femení automàticament, amb pronoms femenins», lamenta. En aquest sentit, tant la FELGTB com a Metges del Món reivindiquen que el sistema tingui en compte que les persones trans són heterogènies i cadascuna decideix per què procés mèdic desitja passar de manera que moltes trien no hormonar-se ni sotmetre’s a cirurgies.

    Desconeixement de la realitat trans

    L’informe elaborat per totes dues organitzacions recull desenes de testimoniatges més enllà del nom utilitzat en les consultes. Així, pràcticament un terç de les persones entrevistades va assegurar no acudir mai o molt poc al metge i van esgrimir motius com no sentir-se ben ateses. En molts casos, les respostes al·ludeixen a «mirades, detalls, indiferència» o «qüestionament de les decisions». «Gairebé sempre dubten del meu gènere», diu una de les persones enquestades.

    L’última experiència de Rubén amb el sistema sanitari il·lustra algunes d’aquestes conclusions de la recerca i de la pràctica diària de Metges del Món. El jove va sofrir un dolor fort en el pit i, encara que va pensar que havia d’anar a urgències, el va anar retardant, fins que va augmentar. «Al mateix temps que el dolor, estava l’ansietat, els nervis i la por per haver de dir que sóc una persona trans. El temor a com et miraran, quins comentaris et faran o haver de mostrar el teu cos està aquí», resumeix.

    No obstant això, les pràctiques no són uniformes i altres persones refereixen no haver tingut cap problema: el 52,2% va contestar no haver sentit un tracte discriminatori o poc adequat pel personal sanitari pel fet de ser una persona trans, encara que l’altra meitat va manifestar que sí. Més enllà dels prejudicis o els estereotips, la FELGTB apunta en el seu informe al fet que «existeix molt desconeixement de la realitat trans». Per a pal·liar aquestes llacunes, l’organització exigeix formació i informació adequada per a tot el personal sanitari, que és una de les reivindicacions clau de la seva nova campanya.

    Entre altres coses, demana a més que es tingui en compte la realitat de les persones no binàries –aquelles que no s’identifiquen ni com a dones ni com a homes– perquè el sistema sanitari «sol obligar-les a encaixar en un gènere o en un altre», diu Victoria. «Jo he vist casos de persones que acaben dient ‘perquè avui vaig de dona o vaig d’home i així m’evito problemes’», exemplifica la psicòloga clínica i membre de Metges del Món, Inmaculada Amador. L’experta assenyala que el sistema públic de salut «continua funcionant sobre la base del binarisme», alguna cosa que, assegura, «ha de canviar». «És el sistema el que ha d’adaptar-se a la diversitat, no les persones diverses a ell».

    La modificació de la llei de 2007

    La situació, no obstant això, no és homogènia i varia en funció de les lleis autonòmiques LGTBI aprovades per cada comunitat. Algunes compten amb protocols mèdics més o menys desenvolupats o en algunes es permet la modificació de les targetes sanitàries, com a Madrid. Això sí, després de la intervenció del Defensor del Poble, que va cridar l’atenció a la Conselleria de Sanitat després d’anys d’incompliment. No obstant això, altres territoris com Castella i Lleó, Astúries o Castella-la Manxa no compten amb aquest tipus de normatives.

    Per això, els col·lectius trans demanen la reforma urgent de la llei 3/2007 de 15 de març, que regula la rectificació registral de l’esment relatiu al sexe de les persones. La norma, a les portes de ser modificada en el Congrés abans de l’avançament electoral, fa que les persones trans hagin de sotmetre’s a dos requisits mèdics per a canviar el seu nom i sexe legal: dos anys d’hormonació i l’obligació de presentar l’informe diagnòstic de disfòria de gènere. Tots dos condicionants són patologitzadors –que mostren com a malaltia o trastorn una realitat– per a la comunitat trans, que demana eliminar-los per a avançar en el principi de la lliure autodeterminació del gènere.

    Aquest dret, reconegut com a tal per organismes internacionals com el Consell d’Europa i organitzacions com Amnistia Internacional, implica que cada persona pugui ser tractada i reconeguda segons la seva identitat sense necessitat que la mateixa sigui autoritzada per tercers, com passa actualment. D’altra banda, els col·lectius exigeixen, i amb aquest sentit es tramitava en el Congrés la modificació, que la reforma de la llei de 2007 inclogui als menors d’edat i a les persones sense nacionalitat espanyola, perquè puguin modificar el seu nom i sexe. «Sent dona trans, se sumen un altre tipus d’interseccions. Les escales de discriminació van augmentant per ser migrant i racialitzada», tanca Victoria.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La reivindicació del model Trànsit: la transsexualitat sense avaluació psiquiàtrica

    Disfòria de gènere. Aquest era el terme mèdic que es feia servir per a anomenar la voluntat de canvi de gènere. Les persones transsexuals eren considerades malaltes i la transsexualitat un transtorn que requeria d’atenció i avaluació psiquiàtrica per a tornar a la ‘normalitat’ corresponent al gènere assignat. No va ser fins el 2018 que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va excloure la transexualitat de la llista de trastorns mentals però no serà fins l’any 2022 que la nova definició sigui adoptada per tots els estats membres. Aleshores deixarà de ser una “incongruència”, una “disfòria de gènere” i passarà a definir-se com una expressió de la diversitat humana.

    A Catalunya existeix un servei, creat el 2012, que ja no feia cas d’allò que estava catalogat com a malaltia per l’OMS. Ara establert al CAP Numància, al districte de Sants-Montjuïc, es reconeix que Trànsit, aquest servei d’acompanyament a les persones Trans* de Catalunya ha desenvolupat un model d’atenció pioner al món. Trànsit ha esdevingut “la porta d’entrada a la salut de les persones trans en el sistema públic”. De fet, hi passen el 90% de les persones de Catalunya que tenen algun dubte d’identitat de gènere.

    En Marc va visitar Trànsit l’any 2015 i assegura que “en cap moment vaig sentir que volguessin extreure un diagnòstic sobre el que sentia”. Va assistir a sessions psicològiques, a petició seva, i també a un parell de teràpies de grup, però no per avaluar-lo sinó per acompanyar-lo durant el seu procés de trànsit.

    En un primer moment, com explica la ginecòloga Rosa Almirall, aquest servei està ideat com una assistència a la salut sexual i reproductiva de persones amb cossos i orientacions sexuals diverses. Però els qui assistien a la consulta eren persones transsexuals en processos de transició molt avançats. D’aquelles primeres consultes van aflorar els problemes a què s’havien vist sotmeses per part d’una sanitat que els requeria un diagnòstic psiquiàtric per determinar si realment es patia l’anomenada “disfòria de gènere”.

    Afortunadament, a Catalunya, des del 2016, ja no és necessària una diagnosi clínica per poder accedir a les cirurgies de canvi de sexe. El model Trànsit s’ha convertit en la referència. Almirall explica que l’únic requeriment que es demana per accedir al servei és tenir la targeta sanitària del Servei Català de la Salut. Normalment, les persones contacten via correu electrònic per concertar la primera visita. Tenen una llista d’espera d’entre quinze dies i tres setmanes, encara que, si reben el cas d’algú que necessita ajuda urgent, el poden atendre en 24 hores.

    Actualment, Trànsit està format per un equip de 9 professionals que comprenen entre els que hi ha una treballadora social, un metge de família, llevadores, psicòlogues, una ginecòloga i dos agents de salut. La primera visita dura unes dues hores, tant per a adults com per a menors, en les que es parla del procés vital respecte el gènere. “Qüestions com si tenen clar el canvi, disposen de suport de l’entorn, coneixen el mon trans, o si estan al corrent dels tractaments hormonals”, afirma la seva precursora, Rosa Almirall.

    Des de Trànsit s’informa sobre les possibilitats de tractament, dels canvis reversibles i irreversibles en el cos i dels possibles efectes secundaris de la medicació. Aquesta informació és imprescindible, ja que al 80% de les persones majors de 13 anys que acudeixen a la consulta, ja en la primera visita, tenen accés als preparats hormonals. Almirall reivindica, però, que Trànsit és un servei d’acompanyament a les persones, més enllà d’un grup de professionals que recepten hormones.

    És per això que s’ha convertit en un servei pioner a nivell mundial, per la seva atenció trans positiva i perquè s’ofereix en un centre d’atenció primària, amb reconeixement institucional i dotat d’un pressupost. En Marc valora l’experiència a Trànsit de forma “quasi perfecta”. I és que, també es generen debats sobre el model de trànsit. Es va donar un per exemple amb una psicòloga que, en una teràpia de grup, va afirmar que les cirurgies de reassignació de sexe no eren necessàries, sinó que constituïen una “imposició social”. En aquell moment, en Marc, que és partidari de modificar el seu cos mitjançant la cirurgia per, segons declara, sentir-se bé amb ell mateix, es va sentir jutjat tot i entendre que hi hagi persones que no ho desitgin.

    La Unitat d’Identitat de Gènere: una mirada controvertida al procés de transició

    A Barcelona, existeix la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic, la qual ha rebut nombroses crítiques per part de pacients pel tracte rebut i també, per la discriminació a què s’han vist sotmesos. Les experiències de persones que han passat per aquesta unitat estan recollides en un vídeo documental que presenta la plataforma Trans*forma la Salut, on s’expliquen els processos que s’han de passar per poder accedir a l’hormonació i a les llistes d’espera per a les cirurgies de reassignació.

    Els testimonis expliquen que, per accedir al tractament, s’havia d’aconseguir el vist-i-plau dels professionals mèdics mitjançant un diagnòstic psiquiàtric previ, a més, s’havia d’assistir a assessorament psicoterapèutic durant uns sis mesos. Passat aquest temps, es valorava si la “disfòria de gènere” persistia. Una part de les persones ateses van ser excloses del procés per considerar-les travestis. Més tard, es proposava dur a terme el què anomenaven “experiència de vida real”, durant la qual la persona s’havia de “disfressar” d’home o dona, segons la identitat sentida, i s’havia de comportar com a tal durant tot el dia. Als tres mesos es convocava a dos testimonis de l’entorn, els quals acreditaven que aquella persona havia viscut d’acord amb el nou gènere. Fins que no s’arribava al tractament hormonal, podia transcorre 1 any i mig, aproximadament.

    Al llarg del temps, no obstant, la unitat de l’Hospital Clínic ha evolucionat en les seves pràctiques, per exemple, l’anomenada “experiència de vida real” ja no s’aplica. “El nostre model va ser qüestionat per molts professionals, però moltes persones que no volien ser diagnosticades van acudir a Trànsit, i d’aquesta manera vam anar creixent” explica la ginecòloga Rosa Almirall. En Marc també va ser pacient d’aquesta unitat de l’Hospital Clínic. Per accedir-hi, va esperar quasi un any. “A l’hora de visitar la psicòloga, sí que vaig sentir que estava treien un diagnòstic però, en general, no vaig tenir cap problema amb el tracte rebut”.

    Trànsit, el camí cap a l’autodeterminació de gènere

    Trànsit només proporciona assessorament psicològic a persones que el sol·licitin expressament o en cas que els professionals que realitzen l’acompanyament vegin que la persona presenta dificultats en el procés d´autoidentificació i/o visibilització en la seva identitat sentida. “Considerem el gènere com un procés de construcció permanent. Les persones trans formen part de la diversitat humana i tenen un sentiment de no pertinença a una categoria que se’ls ha adjudicat al néixer. A Trànsit partim d’un model de salut molt diferent del què hi ha actualment”.

    Els medicaments que es recepten a Trànsit no són exclusius per a la comunitat transsexual, de fet, són estrògen i testosterona, també consumits per les persones cisgènere. Aquests medicaments estan finançats pel sistema de la sanitat pública. Per exemple, el fàrmac que pren en Marc, de forma injectada, només costa 34 cèntims. Rosa Almirall denuncia, però, que hi ha un problema de desproveïment i assenyala que, cada any, hi ha algun dels fàrmacs que passen per una temporada de manca de distribució a les farmàcies. En Marc dóna fe d’aquesta situació, ja que hi va haver una temporada que va notar que hi havia una falta de subministrament. Ell, però, no va tenir cap problema per aconseguir tots els fàrmacs que necessitava, però sí que sap d’altres persones que es van veure afectades.

    En el procés de transició, hi ha un fet controvertit com és el canvi de nom i de gènere al document d’identitat. La llei estatal anterior exigia la cirurgia dels genitals per poder fer aquest tràmit, això suposava que la persona havia de visitar un metge forense per tal que ho acredités. Però a l’any 2007 es va aprovar una nova llei en què s’exigia un informe psiquiàtric que expresés la condició de disfòria de gènere i un informe mèdic que assegurés que la persona portava dos anys de tractament hormonal, a més de la condició de ser major de 18 anys i tenir la nacionalitat espanyola.

    “Aquesta és la llei que està en vigor actualment. Fa dos anys que s’està treballant per canviar-la i anar cap a un camí d’autodeterminació de gènere, és a dir, que qualsevol persona pugui anar al registre civil i canviar de nom i gènere sense cap requisit, però en aquests moments el procés està aturat”, sentencia Almirall. A l’octubre de 2018, i gràcies a Chrysallis, l’associació de famílies de menors transsexuals, s’ha aconseguit que es permeti canviar el nom al DNI sense cap requeriment, encara que no el gènere. En Marc va poder fer el canvi de nom al document d’identitat de forma ràpida, als 9 mesos de començar el tractament hormonal. “Em van demanar un informe psicològic i un altre de l’endocrí al·legant que havia passat el tractament, tot el procés va ser ràpid”.

    Pel què fa a les cirurgies de reassignació de gènere, a Catalunya estan finançades des de l’any 2006 i en aquell moment es duien a terme 30 intervencions a l’any: 15 masculinitzacions de pectoral i 15 vaginoplàsties. Al 2012, enmig de la crisis econòmica, es van reduir a 15 operacions. Ara es duen a terme 70 intervencions a l’any i no només a l’Hospital Clínic, sinó també a Can Ruti i Bellvitge.

    Almirall creu que, en els últims anys, la lluita trans està agafant una embranzida important però reconeix que és una lluita complexa perquè es tracta d’acabar amb la base de l’estructura sexe/gènere tan rígida que existeix i que ens encasella en un perfil determinat. “El nostre desig és que la societat tingui una mirada més àmplia sobre el gènere. Aquesta és una revolució pendent que ens farà a tots molt més lliures”.

  • «La gran batalla és transformar l’hegemonia que té l’imaginari biomèdic sobre el gènere»

    Des de sempre, el discurs més estès sobre transsexualitat ha afirmat que el malestar de les persones trans resideix al cos i, a més, que és un problema individual que ha de solucionar cada persona. Miquel Missé, sociòleg i activista pels drets trans, ha editat diversos llibres on parla sobre la transsexualitat i qüestiona el model binari de gènere i els rols imposats per la societat, com El gènere desordenat: critiques entorn de la patologització de la transsexualitat, editat juntament amb Gerard Coll-Planas o Transsexualitats. Altres mirades possibles. Ara torna amb un nou llibre A la conquesta del cos equivocat, en el qual reflexiona sobre el malestar que s’atribueix al cos de les persones trans i proposa qüestionar aquest discurs estès i hegemònic sobre la transsexualitat.

    En el teu nou llibre poses en qüestió la idea del cos equivocat, a què et refereixes?

    El principal imaginari al voltant de la transsexualitat està molt centrat en que el malestar que les persones trans tenim es resol modificant el nostre cos. Aquesta idea l’hem assumida i fins i tot l’hem reivindicada des del propi col·lectiu trans. El que proposo en el llibre és que entenc perfectament la necessitat de modificar el cos perquè la nostra societat és molt rígida amb el que és acceptable de ser home o dona. Jo mateix modifico el meu cos però és molt important que en algun moment puguem qüestionar-nos al servei de qui estan les modificacions culturals. Tinc la sensació que plantejar el tema del cos equivocat és una forma molt fàcil per la nostra societat de desentendre’s de que part del nostre malestar també es resoldria si es transformés l’imaginari col·lectiu, el que passa és que és més fàcil que nosaltres modifiquem el nostre cos.

    El 2018 l’OMS va deixar de considerar la transsexualitat com un trastorn mental però incorpora el que anomena “incongruència de gènere” en el capítol de “condicions relatives a la salut sexual” al costat d’altres conceptes com a “disfuncions sexuals”. Què suposa aquesta redefinició?

    Hi ha una petita millora. Abans el trastorn d’identitat de gènere era una categoria que estava a un capítol de la classificació internacional de malalties anomenada trastorns de comportament. El debat que hi havia sobre la taula era si s’havia de treure totalment la transsexualitat del manual. Des d’una perspectiva despatologitzadora ho hauríem de treure, però si pensem en molts països que no tenen sistemes sanitaris públics i que necessiten que les asseguradores tinguin categories mèdiques per cobrir-te el procés, si no existeix el concepte, per què haurien de donar-nos medicaments o tractaments hormonals?.

    La gran qüestió va ser trobar una definició que permetés l’accés a la salut en diversos llocs del món però que no fos patologitzadora. Es va introduir la categoria “incongruència de gènere” en el capítol “condicions relatives a la salut sexual” on hi ha diverses situacions que requereixen acompanyament mèdic però no són malalties com, per exemple, un embaràs. La crítica que faig és que la categoria que proposen em sembla problemàtica perquè, de nou, estableix que hi ha una manera congruent d’articular com ha de ser la teva expressió, la teva identitat i el teu sexe. S’ha d’entendre que era complicat i arriscat fer aquest canvi, està bé canviar d’un capítol a un altre, però crec que el concepte no ens ajuda.

    Actualment es fa la distinció entre identitat de gènere i expressió de gènere. Quin és el significat de cada concepte?

    El concepte gènere se subdivideixi en dues categories: identitat i expressió. És una gran riquesa que aporta el llenguatge a l’imaginari perquè diferencia que tu t’identifiquis com a home, dona, o en un gènere no binari, amb el fet que tinguis una expressió masculina o femenina. Fins ara semblava que quan eres un home amb una expressió molt femenina era perquè necessàriament et senties dona. Sentir-se dona i ser femení era el mateix. Ara no és així i podem explicar que els homes poden ser molt femenins i ser homes, que les dones poden ser molt masculines i sentir-se dones.

    El que fem és ampliar el ventall de possibilitats d’expressió per la gent amb una identitat determinada. El principal tema de la transsexualitat és que el fet de tenir una expressió de gènere, unes identificacions, unes aficions i un imaginari que t’identifica més amb el gènere contrari, et porta a la conclusió que el que està passant és que tu no deus ser un home o una dona. En canvi, si flexibilitzéssim moltíssim el que és ser un home i que és ser una dona, la transsexualitat com a necessitat disminuiria.

    Afirmes que ens diuen que ser trans és néixer en un cos equivocat. Com definiries tu la transsexualitat?

    Definiria la transsexualitat com l’experiència, el desig o el fenomen de voler viure en una identitat de gènere que no és la que se’t va assignar en néixer. En alguns casos això implicarà també modificar el cos, en major o menor mesura, i en altres potser no. Per mi té a veure amb la necessitat de viure amb una altra identitat de gènere per sentir-te reconegut per la societat.

    Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l’entrevista | Sandra Vicente

    Creus que modificar el cos és la solució?

    Modificar el cos pot ser la solució per un individu en un moment concret i pot ser una solució entre cometes, perquè després hauríem de veure si realment modificar el cos transforma el nostre mal estar o el que realment fa que estiguem millor és el procés d’empoderament i autoestima corporal.

    Hem d’aspirar a més, per exemple: encara que a algunes dones els ajudi fer autodefensa per sentir-se més segures, el que resol és que els homes no agredeixin. Més enllà que modificar el nostre cos ens faci sentir millor, el que realment resol el problema de fons és que la nostra societat faci una revolució en la forma en la qual entén la identitat, el cos i el gènere.

    Parlem dels menors transsexuals. Fins a quin punt podem dir que un menor és trans o que és una nena masculina o un nen efeminat?

    És un debat molt complex perquè principalment hi ha moltes famílies que estan intentant fer-ho el millor possible i és el que s’ha de destacar. Hi ha una situació que és molt difícil de gestionar en relació a la família extensa, a l’espai públic, a l’escola o al pediatre, que és quan un nen o una nena expressa amb molta contundència comportaments de gènere o identificacions que no són les que s’esperaven.

    Una de les complexitats és que quan es parla de menors trans hi ha moltes famílies que se senten qüestionades. No es tracta de culpar ningú però s’ha de posar en qüestió el paradigma de la transsexualitat infantil com un paradigma explicatiu de per què els nens i les nenes a vegades fan això.

    Hem de pensar formes molt més àmplies perquè el que està passant té més a veure amb la rigidesa de gènere i la poca llibertat per expressar-se, que amb el fet que clarament hi hagi uns nens que tinguin una situació especifica de no concordança. La nostra feina és aconseguir que els nens tinguin altres imaginaris possibles.

    Al teu llibre “Transsexualitats. Altres mirades possibles” qüestiones la patologització de la transsexualitat i planteges altres maneres d’entendre-la. Quines serien aquestes mirades?

    Bàsicament és intentar explicar la qüestió trans des d’un altre paradigma que el que proposa és que la transsexualitat no m’ha passat a mi individualment, sinó que és una cosa relacional i col·lectiva i, per tant, per a que a mi se m’hagi acudit que jo sóc trans hi ha hagut molts elements culturals que m’han influït en aquesta decisió. Per mi té més a veure amb una qüestió estructural que una qüestió biològica.

    En aquest mateix llibre dius que “Els metges deixaven de ser metges i passaven a convertir-se en guardians del sistema binari home/dona”. A què et refereixes?

    La gran batalla és transformar l’hegemonia que té l’imaginari biomèdic. Tot i viure en una societat que sembla que ha fet una autèntica revolució en relació al seu imaginari feminista, encara en molts contextos els grans experts en temes de sexe, gènere i sexualitat continuen sent els metges. Hem d’aconseguir transformar també el seu imaginari, flexibilitzar-lo… A més, una feina molt important és visibilitzar i promoure altres models i referents d’homes que tenen expressions femenines i de dones que tenen expressions masculines. Cal parlar que no tothom neix mascle o femella i que no tothom s’identifica com a home o com a dona.

    La població trans és molt rica i diversa i s’allunya de la normativitat que la visibilitat  mediàtica proposa. Cal no rebutjar la riquesa de la qual partim perquè és inspiradora. El més important és poblar l’imaginari col·lectiu amb una gran riquesa de possibilitats d’existència perquè la gent sigui més lliure. Hi haurà gent que continuarà dient que hi ha una línia entre el normal i el patològic, entre la forma correcta i esperable de viure el gènere, etc. Mentre aquesta gent diu això, anem omplint l’imaginari de tothom de moltes formes d’existència fins que al final la seva posició quedi totalment relativitzada.

    Miquel Missé, sociòleg i activista trans, durant l’entrevista | Sandra Vicente

    També parles del concepte transsexualitat normativa, et refereixes a la que impulsa el discurs mèdic?

    Té a veure amb els mandats de la transsexualitat. Per exemple, acceptar que ets una persona trans però has de passar totalment desapercebut, el que es diu la cultura del passing de la que parlo al llibre. Hi ha una pressió per passar desapercebut o desapercebuda i quan no se’t nota que ets una persona transsexual, ets premiat. Per exemple, jo vinc a fer aquesta entrevista i porto una samarreta compressora que fa que el meu pit no es noti i això té un premi socialment. Si vingués sense aquesta semblaria trans, per això si penso en treure-me-la sento que la gent m’acceptarà menys.

    Quan no fas una transició completa segons aquesta normatitivitat trans, sembla estrany. Hem de fer molta pedagogia sobre que l’objectiu no és que jo passi de A a B sinó que jo trobi el meu lloc en la línia entre tots dos punts. Per mi l’empoderament trans passa perquè jo sàpiga que si no em poso aquesta samarreta compressora, la gent també em premiarà. Però ara el que sento és que m’he de fer una mastectomia. No està valorat com de difícil és dir que no em vull operar. Hem passat d’un paradigma de reivindicar el dret d’operar-nos, que ens ha costat molt, a un paradigma quasi de reivindicar el dret a no operar-nos.

    Quines són les conseqüències patides per mirar la transsexualitat des d’una mirada mèdica i patologitzadora?

    La principal conseqüència la patim la gent trans perquè vivim tota la vida pensant que som nosaltres els que tenim un problema i que l’hem de solucionar. El moment principal de malestar és al principi, quan penses que no ets com els altres, que hi ha alguna cosa que no encaixa. Aquest patiment és molt dur i és inacceptable que jo hagi hagut de passar moments en la meva vida on pensava que la meva existència no era correcta.

    El principal problema del model patologitzador és que individualitza i responsabilitza del malestar a la persona i al seu cos. S’emet un missatge afirmant que jo sóc el responsable d’estar millor, però tota la societat en té la responsabilitat. La qüestió és si podem educar la nostra mirada per respectar la riquesa de cossos possibles i la manera de viure el cos de la gent.

    Al final, “el cos equivocat” és un tema que ens interpel·la a totes?

    Tots els cossos estan equivocats, no n’hi ha cap que estigui bé. El que passa és que es parla molt del cos de les persones transsexuals perquè requereix un canvi de sexe. La proposta del llibre és apel·lar a les aliances entre la gent. Jo sóc trans i potser tu no ho ets però estàs entenent perfectament el que t’estic dient i et pot molestar i pots rebel·lar-t’hi. Ens hem de preguntar a qui li interessa que hi hagi pressió corporal, que ens vulguem modificar el cos i que sempre estiguem una mica a disgust. Ens hem de fer càrrec que aquesta manera de viure el cos és profundament desigual i violenta.

    Una manera de reconquerir el cos és interpel·lar la societat?

    Si, reconquerir el cos, ho intento explicar al llibre, no és culpabilitzar la gent que s’opera dient que no el reconqueriran. És quasi un estat mental o una posició. Per exemple, partint de la base que la gent es depila per pressió estètica i perquè si no, no es veu bé, allò important és prendre consciència crítica. Tu et pots depilar perquè és una norma sexista que està apuntalant els mites de la bellesa femenina, no perquè el teu cos estigui malament; ho saps i tot així ho necessites però no és que tu siguis una boja que no acceptes el teu pel, sinó que hi ha pressions socials que afecten la teva autoestima. És aquí on hem d’assenyalar.

  • La infància i l’adolescència trans existeixen, un autobús no ens pararà

    Hi ha qui defensa aquesta teoria que assegura que una mentida repetida moltes vegades acaba convertint-se en veritat, com recordàvem des de la pàgina web de Chrysallis. I, encara que la mentida sigui ridícula i mancada de qualsevol base, hi ha organitzacions que no dubten a seguir donant-li dur, invertint els seus diners (o el de les incautes persones que fan donacions i les societats no tan secretes que estan darrere) i el seu temps en intentar adoctrinar qui se’ls posi a tir.

    Això mateix és el que ha passat aquesta setmana, quan una associació, coneguda per les seves accions sense sentit en contra dels drets fonamentals de diversos col·lectius, ha decidit treure al carrer i passejar per diferents ciutats de l’estat un autobús pintat de taronja (molt apropiat utilitzar el color corporatiu de la nostra associació) carregat amb missatges transfòbics i excloents.

    La campanya no ha trigat més que unes hores a tenir repercussió a tots els nivells, però… Realment han assolit l’objectiu que perseguien? No és la primera vegada que fan alguna cosa similar (recordem l’enviament massiu de pamflets propagandístics als centres educatius incloent imatges del material didàctic de Chrysallis EH) i ens quedem amb el regust que sembla que alguna cosa no els va anar bé del tot.

    Encara que puguem intuir que el seu objectiu final no és el que pregonen i que aquest està vinculat a altres assumptes, relacionats més amb les qüestions del poder que del viure, al final, no ens quedarà més remei que agrair la gran tasca social que fan aconseguint demanar el suport total, absolut i contundent que les institucions, la política i la societat en general, ha mostrat a les persones transsexuals, particularment a aquelles menors d’edat, en tot just 48 hores.

    A Chrysallis sabem perfectament el que és lluitar perquè ho fem diàriament, de manera dura, però sempre neta, pel ple reconeixement dels drets fonamentals de les i els menors transsexuals i seguirem fent-ho, tot i els intents fallits de desviar la nostra atenció.

    Som més de 450 famílies les que hem passat per l’associació en aquests tres anys i mig. Totes hem acompanyat lliurement les identitats de les nostres filles i fills, totes hem superat les limitacions burocràtiques, administratives i socials. Totes hem crescut amb aquesta realitat que ens ha ofert la possibilitat d’obrir els ulls, de deconstruir les teories absurdes que, sense base cap, negaven l’existència dels nostres fills i filles. No cal dir que no ens pararan, ni amb autobús, ni a cop d’enclusa.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Espanya segueix concebent la transsexualitat com una malaltia mental

    Un diagnòstic psiquiàtric. És el que necessita la majoria de persones transsexuals a Espanya per poder accedir a tractaments hormonals, cirurgies de reassignació o modificació del sexe en els documents oficials. Han d’acreditar mèdicament que pateixen disfòria de gènere, un «malestar» associat a la diferència «entre el gènere experimentat o expressat i el que els altres li assignarien».

    És la definició que l’Associació Nord-americana de Psiquiatria fa al manual de malalties mentals de major influència, el DSM. En la seva última edició, del 2012, va moure la transsexualitat de la categoria de trastorns sexuals a una pròpia i la va reanomenar. Encara que l’associació accepta que no és una malaltia en si mateixa, els col·lectius LGTBI i activistes trans fa anys que demanen sortir de l’anomenada «bíblia de la psiquiatria».

    El mateix exigeixen a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que en la desena versió de la classificació Internacional de Malalties (CIE-10) inclou «els trastorns d’identitat de gènere» sota l’epígraf «trastorns mentals i del comportament». Una filosofia que subjau en la majoria dels països del món, també a Espanya.

    La manca de regulacions o la diversitat de normes dibuixen un panorama autonòmic desigual. Hi ha lleis en comunitats com Navarra, País Basc o Canàries, però les més despatologizants, segons l’opinió dels col·lectius trans, han estat les recents de Madrid i Andalusia, que suspenen el requisit diagnòstic. A això se suma ara Catalunya, que ha dissenyat un nou model de salut, i pròximament València, que aprovarà una norma en aquest sentit.

    Autodeterminació de la identitat

    En l’àmbit estatal, el passat 26 d’octubre la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats aprovava una proposició no de llei impulsada per Ciutadans i que van donar suport tots els grups polítics excepte el PP. En ella s’urgia al Congrés aprovar una llei que possibilités tant a menors com a adults trans canviar el sexe registral en els documents oficials sense necessitat d’acreditar els requisits a què obliga la llei.

    «És una declaració d’intencions que ens dóna una mica de llum, però s’ha de concretar», apunta Mar Cambrollé, presidenta de la Plataforma pels Drets Trans. La norma del 2007 estableix com a condicions per modificar el nom d’acreditar «que li ha estat diagnosticada disfòria de gènere» i que «ha estat tractada mèdicament durant almenys dos anys per acomodar les seves característiques físiques a les corresponents al sexe reclamat».

    En aquest sentit, el Consell d’Europa va adoptar a l’abril del 2015 una resolució que insta els Estats a «garantir que les persones transsexuals, inclosos les menors, no siguin considerats com a malalts mentals». Amnistia Internacional també ha sol·licitat que «el reconeixement de la identitat de gènere no s’ha de fer dependre de diagnòstics psiquiàtrics», apunta en el seu informe ‘L’Estat decideix qui sóc’.

    L’esborrany que ha elaborat la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals (FELGTB) exigeix ​​l’aprovació d’una llei estatal que es basi en el dret a l’autodeterminació de la identitat de gènere i que garanteixi que «cap persona podrà ser obligada a sotmetre a tractament, procediment mèdic o examen psicològic». Volen assegurar-se que no hi hagi desigualtats segons la comunitat autònoma i virar el rumb cap a la despatologització.

    Més enllà d’avenços autonòmics com Andalusia, que permet la modificació registral a la targeta sanitària, o Aragó, que obliga els centres educatius a tractar a l’alumnat pel seu sexe sentit, Espanya continua contradient alguns paràmetres internacionals. Països com Argentina, Dinamarca, Noruega o Irlanda ja han reconegut en les seves legislacions el dret que cada persona decideixi com vol ser tractada legalment sense necessitat de diagnòstic mèdic.

    I les operacions estètiques?

    Aquest canvi de filosofia està basat en un gir de l’enfocament que, per l’activista trans Pol Galofre, part d’assumir que el malestar que pot sentir una persona trans «no és intrínsec». «Què és el que genera malestar? ¿El seu propi cos o la mirada que el sistema ens retorna d’ell?», qüestiona. Assegura que generar «la teva personalitat al voltant d’un problema implica pensar-te i créixer entenent que tens una patologia, cosa que minva l’autoestima d’un mateix».

    La ginecòloga Rosa Almirall va posar en marxa fa quatre anys a Barcelona el servei de salut Trànsit, en el qual s’ha basat la Generalitat per implementar el nou model. En la seva opinió, el paper del metge s’ha de centrar en l’escolta i en l’acompanyament perquè «l’única prova diagnòstica és el seu relat de vida». «No em diu res», conclou sobre el terme disfòria de gènere. «Jo com a dona també puc tenir aquest malestar, que és social», prossegueix.

    El relat d’ambdós s’assenta sobre una crítica al binarisme home-dona, a la noció de gènere i a la idea que totes les persones trans volen seguir un camí hormonal i quirúrgic predeterminat. Sobre la necessitat de modificar el cos, Galofre es pregunta: «Qui no modifica avui dia el seu cos per sentir-se millor? ¿I les dietes, els gimnasos, els blanquejaments dentals o les operacions estètiques? ¿Són tot això trastorns?».

    El gènere, diu, «és una construcció social, si el cos no determinés el gènere, la gent no tindria necessitat de modificar-lo». Galofré posa l’accent en la necessitat d’ampliar els imaginaris sobre cossos diversos en comptes de seguir insistint que «aquests cossos estan equivocats i que s’arreglen modificant-«. «Fins on? ¿Fins quan? ¿No seria més interessant treballar per eradicar les pressions que s’exerceixen i ampliar els cossos habitables?».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • El dret a la salut de les persones trans, una qüestió de vida i dignitat

    La Plataforma Trans*forma la Salut, formada per set associacions i persones trans independents, es forma a partir de la necessitat d’agrupar totes aquelles veus per la despatologització de les identitats trans que des de la mateixa comunitat trans nacional i internacional s’ha estat reivindicant durant els últims 10 anys.

    A la primavera del 2016 la plataforma Trans*forma la salut, emparant-se en la llei 11/2014 presenta una queixa davant els diferents partits polítics i el Síndic de Greuges. Aquesta acció recull les diferents experiències d’un gran nombre de persones trans que han passat o estan passant per la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona. En totes elles hi ha un denominador comú, el malestar provocat per la patologització de les identitats trans que parteix d’un diagnòstic de disfòria de gènere, i el rebuig a la diversitat d’identitats no normatives, denegant l’accés a la salut en la seva condició trans, com a part de les pràctiques d’aquesta unitat.

    Com a resposta a aquest malestar, la Plataforma, assessorada per un equip de professionals transpositius, treballa en un nou model més inclusiu i respectuós amb tota la comunitat trans, en la qual la persona passa a ser el centre del sistema tenint l’última paraula sobre les decisions preses en relació al seu procés de transició.

    Un cop presentada la proposta de model al Departament de Salut, en un clima de bona sintonia es comença a treballar conjuntament en l’esborrany que forma el protocol marc per a la implementació del model d’atenció a la salut de les persones trans, presentat el 24 de l’octubre d’aquest mateix any. A partir d’aquí i durant els pròxims mesos treballarem al costat del conseller de Salut, Toni Comín, el Departament de Salut i un equip multidisciplinari de professionals transpositius (Trànsit) a la implementació del nou model.

    La Plataforma valora molt positivament tot el procés perquè les noves línies d’actuació suposen un canvi de paradigma en la salut pública catalana, al mateix temps que promocionen i respecten l’autodeterminació i l’autonomia de la comunitat trans. Com a plataforma, reivindiquem el dret a la salut de les persones trans, considerant, a més, que es tracta d’una qüestió de vida i dignitat.

  • L’atenció sanitària a les persones trans deixarà d’estar basada en un diagnòstic psiquiàtric

    A partir d’ara la transsexualitat deixarà de tractar-se com una malaltia a Catalunya. Així ho ha anunciat el conseller de Salut, Toni Comín, en la presentació, aquest dilluns, del nou model d’atenció a la salut de les persones trans, que ha presentat després que el passat dia 22 se celebrés el dia mundial per la despatologització trans. La principal novetat del model presentat és que no s’haurà de passar per un diagnòstic clínic ni psicològic per sotmetre’s a una operació de canvi de sexe. S’aconsegueix així, una reivindicació històrica, plasmada recentment a través de la Plataforma ‘TRANSforma la salut’, basada en la despatologització de la transsexualitat. Feia temps que proposaven un canvi de paradigma en l’atenció sanitària a les persones transsexuals basat en la lliure determinació del gènere i que promogués l’acompanyament per part dels professionals sanitaris. “El sistema públic de salut és per a tots i totes i, per ser igualitari, ha de ser sensible a la diversitat des de la perspectiva dels drets a les persones”, ha dit Comín.

    Als anys 90 s’atenia a les persones trans diagnosticant-les d’un trastorn d’identitat de gènere i se’ls sotmetia a correcció psiquiàtrica; als 2000 es considerava una disfòria de gènere i se’ls donava un tractament hormonal i una reassignació quirúrgica. Ara, el nou model es basa en el fet que no hi haurà necessitat de definir ni justificar ni la identitat de gènere ni les preferències sexuals. També es vol donar autonomia per prendre decisions a través del consentiment informat i apostar per una transició opcional marcada per la persona.

    Un CAP de Barcelona serà el centre de referència

    El CAP Manso de Barcelona serà la primera unitat d’atenció primària que atengui aquests pacients, convertint-se en la nova porta d’entrada al sistema, i acollirà la unitat Trànsit, un dels serveis que actualment atén les persones trans a Catalunya juntament amb la Unitat d’Identitat i Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic. La idea és que la unitat del CAP Manso esdevingui  un nou centre de referència per a tot el país i un model d’atenció a la salut de les persones trans pioner a tot Europa, segons ha explicat el conseller. El projecte està inclòs en el Pla de Salut 2016-2020 i ha estat reforçat amb 260.000 euros per l’any que ve i més plantilla multidisciplinària. Es vol aconseguir així una millor atenció per part dels professionals per acompanyar els pacients d’una manera més afectiva i sensibilitzada.

    Aquest nou model s’ha consensuat conjuntament amb plataformes i col·lectiu trans i també amb professionals científics i mèdics. Aquests col·lectius es mostren molt a favor del nou pla però han demanat que la Unitat d’Identitat i Gènere de l’Hospital Clínic deixi de funcionar perquè “no ha tractat amb dignitat i respecte a les persones trans”, ha assegurat el portaveu de la plataforma Nac Bremón. La UIG de l’Hospital Clínic havia estat acusada des de TRANSforma la Salut de practicar una atenció «patologitzant i molt deficient» en diversos aspectes.

    Davant d’això, el director de l’Hospital Clínic, Josep Maria Campistol –que es trobava present a la roda de premsa-, ha demanat disculpes pels “errors comesos i per si han pogut maltractar psicològicament algun afectat”. Ha afegit, però, que cal “mirar al futur” i ha ofert col·laboració entre l’hospital i el nou pla. Des del Departament han dit que “volen aprofitar l’expertesa en operacions quirúrgiques acumulada per l’Hospital Clínic en els darrers anys”, tot i les crítiques que han rebut per part del col·lectiu TRANSforma la Salut».

    Cada any unes 93 persones sol·liciten iniciar el procés de canvi de sexe a través de la sanitat pública, i actualment n’hi ha 437 en fase de trànsit. S’espera que amb aquest nou model es generi un efecte crida i que gent que estava fent el tractament per la privada canviï a la pública.