Just Deploy It!

Etiqueta: transexual

  • La reivindicació del model Trànsit: la transsexualitat sense avaluació psiquiàtrica

    Disfòria de gènere. Aquest era el terme mèdic que es feia servir per a anomenar la voluntat de canvi de gènere. Les persones transsexuals eren considerades malaltes i la transsexualitat un transtorn que requeria d’atenció i avaluació psiquiàtrica per a tornar a la ‘normalitat’ corresponent al gènere assignat. No va ser fins el 2018 que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va excloure la transexualitat de la llista de trastorns mentals però no serà fins l’any 2022 que la nova definició sigui adoptada per tots els estats membres. Aleshores deixarà de ser una “incongruència”, una “disfòria de gènere” i passarà a definir-se com una expressió de la diversitat humana.

    A Catalunya existeix un servei, creat el 2012, que ja no feia cas d’allò que estava catalogat com a malaltia per l’OMS. Ara establert al CAP Numància, al districte de Sants-Montjuïc, es reconeix que Trànsit, aquest servei d’acompanyament a les persones Trans* de Catalunya ha desenvolupat un model d’atenció pioner al món. Trànsit ha esdevingut “la porta d’entrada a la salut de les persones trans en el sistema públic”. De fet, hi passen el 90% de les persones de Catalunya que tenen algun dubte d’identitat de gènere.

    En Marc va visitar Trànsit l’any 2015 i assegura que “en cap moment vaig sentir que volguessin extreure un diagnòstic sobre el que sentia”. Va assistir a sessions psicològiques, a petició seva, i també a un parell de teràpies de grup, però no per avaluar-lo sinó per acompanyar-lo durant el seu procés de trànsit.

    En un primer moment, com explica la ginecòloga Rosa Almirall, aquest servei està ideat com una assistència a la salut sexual i reproductiva de persones amb cossos i orientacions sexuals diverses. Però els qui assistien a la consulta eren persones transsexuals en processos de transició molt avançats. D’aquelles primeres consultes van aflorar els problemes a què s’havien vist sotmeses per part d’una sanitat que els requeria un diagnòstic psiquiàtric per determinar si realment es patia l’anomenada “disfòria de gènere”.

    Afortunadament, a Catalunya, des del 2016, ja no és necessària una diagnosi clínica per poder accedir a les cirurgies de canvi de sexe. El model Trànsit s’ha convertit en la referència. Almirall explica que l’únic requeriment que es demana per accedir al servei és tenir la targeta sanitària del Servei Català de la Salut. Normalment, les persones contacten via correu electrònic per concertar la primera visita. Tenen una llista d’espera d’entre quinze dies i tres setmanes, encara que, si reben el cas d’algú que necessita ajuda urgent, el poden atendre en 24 hores.

    Actualment, Trànsit està format per un equip de 9 professionals que comprenen entre els que hi ha una treballadora social, un metge de família, llevadores, psicòlogues, una ginecòloga i dos agents de salut. La primera visita dura unes dues hores, tant per a adults com per a menors, en les que es parla del procés vital respecte el gènere. “Qüestions com si tenen clar el canvi, disposen de suport de l’entorn, coneixen el mon trans, o si estan al corrent dels tractaments hormonals”, afirma la seva precursora, Rosa Almirall.

    Des de Trànsit s’informa sobre les possibilitats de tractament, dels canvis reversibles i irreversibles en el cos i dels possibles efectes secundaris de la medicació. Aquesta informació és imprescindible, ja que al 80% de les persones majors de 13 anys que acudeixen a la consulta, ja en la primera visita, tenen accés als preparats hormonals. Almirall reivindica, però, que Trànsit és un servei d’acompanyament a les persones, més enllà d’un grup de professionals que recepten hormones.

    És per això que s’ha convertit en un servei pioner a nivell mundial, per la seva atenció trans positiva i perquè s’ofereix en un centre d’atenció primària, amb reconeixement institucional i dotat d’un pressupost. En Marc valora l’experiència a Trànsit de forma “quasi perfecta”. I és que, també es generen debats sobre el model de trànsit. Es va donar un per exemple amb una psicòloga que, en una teràpia de grup, va afirmar que les cirurgies de reassignació de sexe no eren necessàries, sinó que constituïen una “imposició social”. En aquell moment, en Marc, que és partidari de modificar el seu cos mitjançant la cirurgia per, segons declara, sentir-se bé amb ell mateix, es va sentir jutjat tot i entendre que hi hagi persones que no ho desitgin.

    La Unitat d’Identitat de Gènere: una mirada controvertida al procés de transició

    A Barcelona, existeix la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic, la qual ha rebut nombroses crítiques per part de pacients pel tracte rebut i també, per la discriminació a què s’han vist sotmesos. Les experiències de persones que han passat per aquesta unitat estan recollides en un vídeo documental que presenta la plataforma Trans*forma la Salut, on s’expliquen els processos que s’han de passar per poder accedir a l’hormonació i a les llistes d’espera per a les cirurgies de reassignació.

    Els testimonis expliquen que, per accedir al tractament, s’havia d’aconseguir el vist-i-plau dels professionals mèdics mitjançant un diagnòstic psiquiàtric previ, a més, s’havia d’assistir a assessorament psicoterapèutic durant uns sis mesos. Passat aquest temps, es valorava si la “disfòria de gènere” persistia. Una part de les persones ateses van ser excloses del procés per considerar-les travestis. Més tard, es proposava dur a terme el què anomenaven “experiència de vida real”, durant la qual la persona s’havia de “disfressar” d’home o dona, segons la identitat sentida, i s’havia de comportar com a tal durant tot el dia. Als tres mesos es convocava a dos testimonis de l’entorn, els quals acreditaven que aquella persona havia viscut d’acord amb el nou gènere. Fins que no s’arribava al tractament hormonal, podia transcorre 1 any i mig, aproximadament.

    Al llarg del temps, no obstant, la unitat de l’Hospital Clínic ha evolucionat en les seves pràctiques, per exemple, l’anomenada “experiència de vida real” ja no s’aplica. “El nostre model va ser qüestionat per molts professionals, però moltes persones que no volien ser diagnosticades van acudir a Trànsit, i d’aquesta manera vam anar creixent” explica la ginecòloga Rosa Almirall. En Marc també va ser pacient d’aquesta unitat de l’Hospital Clínic. Per accedir-hi, va esperar quasi un any. “A l’hora de visitar la psicòloga, sí que vaig sentir que estava treien un diagnòstic però, en general, no vaig tenir cap problema amb el tracte rebut”.

    Trànsit, el camí cap a l’autodeterminació de gènere

    Trànsit només proporciona assessorament psicològic a persones que el sol·licitin expressament o en cas que els professionals que realitzen l’acompanyament vegin que la persona presenta dificultats en el procés d´autoidentificació i/o visibilització en la seva identitat sentida. “Considerem el gènere com un procés de construcció permanent. Les persones trans formen part de la diversitat humana i tenen un sentiment de no pertinença a una categoria que se’ls ha adjudicat al néixer. A Trànsit partim d’un model de salut molt diferent del què hi ha actualment”.

    Els medicaments que es recepten a Trànsit no són exclusius per a la comunitat transsexual, de fet, són estrògen i testosterona, també consumits per les persones cisgènere. Aquests medicaments estan finançats pel sistema de la sanitat pública. Per exemple, el fàrmac que pren en Marc, de forma injectada, només costa 34 cèntims. Rosa Almirall denuncia, però, que hi ha un problema de desproveïment i assenyala que, cada any, hi ha algun dels fàrmacs que passen per una temporada de manca de distribució a les farmàcies. En Marc dóna fe d’aquesta situació, ja que hi va haver una temporada que va notar que hi havia una falta de subministrament. Ell, però, no va tenir cap problema per aconseguir tots els fàrmacs que necessitava, però sí que sap d’altres persones que es van veure afectades.

    En el procés de transició, hi ha un fet controvertit com és el canvi de nom i de gènere al document d’identitat. La llei estatal anterior exigia la cirurgia dels genitals per poder fer aquest tràmit, això suposava que la persona havia de visitar un metge forense per tal que ho acredités. Però a l’any 2007 es va aprovar una nova llei en què s’exigia un informe psiquiàtric que expresés la condició de disfòria de gènere i un informe mèdic que assegurés que la persona portava dos anys de tractament hormonal, a més de la condició de ser major de 18 anys i tenir la nacionalitat espanyola.

    “Aquesta és la llei que està en vigor actualment. Fa dos anys que s’està treballant per canviar-la i anar cap a un camí d’autodeterminació de gènere, és a dir, que qualsevol persona pugui anar al registre civil i canviar de nom i gènere sense cap requisit, però en aquests moments el procés està aturat”, sentencia Almirall. A l’octubre de 2018, i gràcies a Chrysallis, l’associació de famílies de menors transsexuals, s’ha aconseguit que es permeti canviar el nom al DNI sense cap requeriment, encara que no el gènere. En Marc va poder fer el canvi de nom al document d’identitat de forma ràpida, als 9 mesos de començar el tractament hormonal. “Em van demanar un informe psicològic i un altre de l’endocrí al·legant que havia passat el tractament, tot el procés va ser ràpid”.

    Pel què fa a les cirurgies de reassignació de gènere, a Catalunya estan finançades des de l’any 2006 i en aquell moment es duien a terme 30 intervencions a l’any: 15 masculinitzacions de pectoral i 15 vaginoplàsties. Al 2012, enmig de la crisis econòmica, es van reduir a 15 operacions. Ara es duen a terme 70 intervencions a l’any i no només a l’Hospital Clínic, sinó també a Can Ruti i Bellvitge.

    Almirall creu que, en els últims anys, la lluita trans està agafant una embranzida important però reconeix que és una lluita complexa perquè es tracta d’acabar amb la base de l’estructura sexe/gènere tan rígida que existeix i que ens encasella en un perfil determinat. “El nostre desig és que la societat tingui una mirada més àmplia sobre el gènere. Aquesta és una revolució pendent que ens farà a tots molt més lliures”.

  • Pel nou conveni col·lectiu del gènere divers

    Pots creure que l’alliberament de la Dona al nostre país és un fet. Que no hi ha cap regulació aplicable que discrimini negativament la Dona, i que per tant té garantits tots els drets per part dels poder. Que no hi ha cap àmbit públic, social, privat o íntim en què una Dona pel fet de ser Dona no pugui accedir en igualtat de condicions a la resta d’humans. Pots creure, per tant, que les Dones ens hem de sentir orgulloses de la societat lliure i igualitària en què vivim i aprofitar-ne els avantatges per fer-la progressar. I, és clar, pensaràs que el feminisme al nostre país no és justificable i que, en aquesta societat justa amb el gènere, només serveix per victimitzar les Dones o canalitzar les frustracions personals de les que veuen discriminació allà on hi ha només manca de competència en algun àmbit.

    O no. O pots veure, en canvi, que no és només que la societat no és perfecta per ningú excepte la minoria selecta habitual, sinó que encara és més imperfecta per les persones dones. I aquí per primer cop fem servir la minúscula inicial: la societat no està plena de Dones protegides que omplen el concepte i la legislació de manera abstracta, sinó de dones que, segons les seves circumstàncies particulars, veuen petits o grans topalls vitals, a més, per raó del seu gènere. Pots veure que, més enllà de les petites evidències personals, hi ha dades objectives globals que demostren aquests topalls. En l’àmbit econòmic pots observar el diferencial de taxa d’atur respecte dels homes (3.5%), el sou mitjà per hora per llocs equivalents (13% menor) o la menor representativitat en càrrecs polítics o directius d’empreses. I en l’àmbit social pots reconèixer les desigualtats arreu, des de les lletres de les cançons fins a la violència masclista, tant l’explícita criminal com la implícita en dinàmiques personals.

    Aquestes dones, escrites amb minúscula inicial tan ortogràfica com social, també van trobant dificultats afegides respecte dels parells masculins en funció de la seva circumstància econòmica i personal: de jove li costa més tenir experiència i envelleix més ràpidament que els homes, és grassa amb només tres quilos de més, o és estirada o fàcil, o laboralment és una trepa o no té ambició, o no té vida pels fills o és mala mare, i si no en té se la veu amargada de seguida. I encara pot ser dona trans, i potser ja ni sembla una dona. I és justament aquest el punt: sabem molt bé, perquè ens ho diu l’entorn social, què és ser o semblar dona i què no. Les persones dones constituïm un dels conceptes més fàcilment adjectivables i amb més diversitat de la nostra societat. I els adjectius, en el fons, són judicis que cal superar vitalment.

    Les experiències de les persones trans en creuar el gènere social ofereixen proves evidents de la diferència en la severitat dels adjectius entre homes i dones. Un home trans, feminista, que es considerava gras em comentava, i lamentava com a feminista que és, que notava com tenia molt més espai social per ser gras un cop passada la seva transició social a home: fins i tot amb més quilos ja no era vist com a gras, i el seu pes condicionava menys les relacions socials.

    Més exemples. És molt difícil trobar una persona amb una condició trans visible, la majoria dones, en una feina de cara al públic. Les persones socialitzades com a homes plenament aptes per a la feina la perden en mostrar-se com a dones trans. L’empresa o l’administració podria donar valor el seu respecte a la diversitat, que posa les persones per davant i que s’ajusta a la diversitat dels perfils dels seus clients o usuaris. Més encara, pot aprofitar l’empatia addicional que comporta l’àmplia experiència vital d’una dona trans. En lloc d’això, en llocs de tracte al públic les empreses opten per la proximitat, quasi tribal, del cànon de bellesa femení per sobre de l’aptitud. I les dones trans no estem soles: aquests problemes d’integració en el món laboral tenen la mateixa arrel que els que es troben les dones grasses o les dones racialitzades.

    Un element important de la lluita contra la uniformització del gènere que porta a l’exclusió és l’apropiament del propi gènere, que és precisament la clau de volta de la lluita trans. Les persones trans, així com queer i afins, lluitem i comencem a tenir veu en com decidim viure i expressar el propi gènere tal com el sentim. Així, la interpretació del que és masculí o femení o fora del binarisme de gènere és necessàriament cada cop més àmplia i, sobretot, autodeterminada. Hi ha victòries en aquest sentit, com el nou model d’atenció a la salut que s’està implantant a Catalunya, que si bé és encara imperfecte, despatologitza el fet trans, no pressuposa cap destinació vital en el gènere i situa la persona com a font de tota decisió. Potser pot sorprendre, però no és casualitat, que aquesta lluita de les persones trans tingui un cert paral·lelisme amb la lluita de les dones musulmanes per ser elles les que decideixin si porten vel o no. La lluita de fons és la mateixa: el gènere i la seva expressió ha de deixar de ser un permís o un codi per passar a ser un dret.

    Les persones trans, i les dones trans en particular, som un indicador excel·lent de l’opressió associada al gènere. Som el pardal tancat en una gàbia en les mines de carbó: primer caurem nosaltres, perquè l’estigmatització és molt gran i ens falta molt oxigen, però el patriarcat que ens ofega acabarà ofegant les altres vides que treballen a la mina si pot. És així també no només veient el sistema sinó també les persones: algú dubta que una persona masclista té més números de ser una persona homòfoba o trànsfoba que una que no ho és? Com a persona blanca jo no ho puc assegurar, però probablement hi ha la mateixa correlació positiva entre les persones masclistes i les xenòfobes o racistes. La lluita feminista és, sobretot, la lluita de les dones discriminades per ètnia, per orientació sexual, per identitat de gènere, o per tantes altres causes.

    És cert que el feminisme pot ser instrumentalitzat, per exemple en la perversió de les necessàries polítiques de gènere amb denúncies falses per violència de gènere, i pot créixer torçat com és el cas del feminisme blanc, que sap perfectament com s’han d’alliberar les dones musulmanes o negres, o del feminisme radical trans excloent, que nega l’autodeterminació del gènere. Però, tot i la imperfecció que cal eliminar, el feminisme és l’eina imprescindible per corregir la injustícia i desigualtats del sistema. El feminisme transformador no ha de reivindicar els drets de la dona abstracta, sinó els de la dona grassa, la lletja, la negra o gitana, la transgènere, la precària, la prostituta, la lesbiana, la vella, o la promíscua. Quan aquestes dones avancem en la igualtat, la dona blanca guapa, jove, prima, cisgènere, acomodada i heterosexual descobreix que, també ella, viu en un món més just. I també els homes seropositius, els migrants, els aturats o els disfuncionals motrius acaben descobrint una millora en les seves vides. Diu el clàssic del cunyadisme masclista que no cal ser feminista sinó personista. Girem la truita a l’argument: només s’és realment personista, i atén a les persones i no a un model patricarcal, qui és feminista.

    Actualment la relació de la societat amb el gènere és problemàtica: no podem permetre que una identitat personal marqui tant el recorregut vital per causes transversals a tota la societat. Cal canviar la relació de la societat amb el gènere, és a dir, cal l’equivalent a un conveni col·lectiu del gènere per fer-lo divers i autodeterminat, és a dir, lliure, que ofereix el feminisme obert i divers. I ja sabem a aquestes alçades de la història com es canvien els convenis col·lectius: necessitats, canvi de paradigma, lluita i victòria. Estem en la fase de la lluita, i una vaga feminista és una acció lògica i en certa manera inevitable.

    La igualtat feminista és la diversitat de tota la societat, perquè la justícia és com una galleda d’aigua: caldrà tapar-ne tots els forats de diferents mides i formes perquè, al final, no acabi buidant-se de contingut.

  • Si ets transsexual ets “anòmal” i altres manipulacions del manual d’HazteOir per a pares

    El grup ultracatòlic HazteOir no només organitza xerrades amb ponents que defensen que els homosexuals no han de practicar sexe o llancen a la carretera un bus amb missatges tránsfobos –paralitzat per un jutge aquest dimecres a Madrid– en les seves finestres. També edita llibres. És el cas de Saps el que no volen ensenyar al teu fill a l’escola? Les lleis de l’adoctrinament (2015), un manual del qual l’organització ha repartit al voltant de 30.000 exemplars a famílies i institucions.

    El llibre, que està en línia i que envien a casa fins i tot, carrega contra el que l’organització considera “adoctrinament sexual dirigit” en els centres educatius i analitza en 47 pàgines les diferents lleis LGTBI que les comunitats autònomes han desenvolupat aquests els últims anys per –segons HazteOir– atemptar “contra la llibertat dels pares” a l’hora d’educar. El text posa en dubte la necessitat d’aquestes lleis i les valora com “discriminació positiva cap a un col·lectiu” en perjudici de la resta de ciutadans. No és l’únic apartat polèmic de la publicació.

    1. Lleis “no necessàries” i discriminació “inexistent”

    Segons HazteOir els drets de les persones LGTBI “ja es troben garantits per la Constitució espanyola”. El col·lectiu destaca que les lleis autonòmiques suposen “nous drets a la carta per a determinats col·lectius”.

    La realitat és que els casos de discriminació al col·lectiu LGTBI no cessen: només el nou formulari administratiu que acompanya la llei antihomofòbia catalana va recopilar en 2015 113 casos de denúncia per LGTBifobia.

    “Totes aquestes lleis estan institucionalitzant dues categories de ciutadans, els LGTBI i els heterosexuals”, destaca el llibre. L’obra no cita qüestions com el desemparament que viu el col·lectiu respecte a certes gestions amb l’administració; per exemple, la discriminació que viuen els menors trans que volen canviar el seu nom al DNI: “El 90% de les peticions de canvi es deneguen”, apunten des de la Fundació Daniela.

    Segons el text, les lleis es justifiquen “acceptant una discriminació estructural inexistent basada en estadístiques de maltractament distorsionades”. A la pàgina 32 del llibre es fa constar el descens des de 2014 de les agressions a persones LGTBI; el que no s’explica és que aquest mateix any les agressions a homosexuals van quedar fora de les estadístiques del Ministeri.

    2. El poc suport social a les lleis LGTBI

    El text, a la pàgina 7, entén que les noves lleis autonòmiques “no gaudeixen de suport social”, pel que converteixen els governs de les comunitats en “promotors d’un model de pensament”.

    Poc després es contradiu (pàgina 11) en aquesta afirmació, destacant que les lleis autonòmiques han estat aprovades “en molts casos per tots els partits polítics”; per acabar titlla aquests partits de “prevaricadors”. En el cas català, tots els partits van donar suport a la llei LGBTI, a excepció del PP i d’Unió Democràtica de Catalunya. Per la seva banda, l’Assemblea de Madrid va aprovar el seu text contra la discriminació per diversitat sexual i de gènere per unanimitat.

    3. “Qui pot assegurar que aquestes mesures d’avui no causaran un major patiment en el futur?”

    Aquesta és la pregunta que el text planteja en base a les conseqüències que les diferents lleis autonòmiques LGTBI podrien tenir a les aules. Si bé aquestes lleis no poden garantir que no “hi hagi un major patiment” en el futur, el que sí constaten –com ho fa la comunitat educativa– és que en l’actualitat hi ha certs col·lectius que sí pateixen per motius de diversitat sexual i identitat de gènere.

    L’Estudi 2013 sobre discriminació per orientació sexual i/o identitat de gènere a Espanya posava de relleu com el 76% dels enquestats reconeixia haver estat objecte de discriminació per aquests motius. A l’estudi sobre Assetjament escolar homofòbic i risc de suïcidi es denunciava que el 43% dels adolescents i joves lesbianes, gais i bisexuals havia pensat alguna vegada en suïcidar-se.

    4. “La normalitat del que és presumiblement anòmal”

    Les lleis de l’adoctrinament titlla de “víctima” (pàgina 11) a una coach, Elena Lorenzo, a qui l’associació LGTB Arcópoli va denunciar perquè entre els seus èxits professionals destacava el fet d’aconseguir que moltes persones homosexuals deixessin de ser-ho. No és l’única mostra de negació de l’existència de diverses orientacions sexuals i/o identitats de gènere de la guia.

    A la pàgina 26, es dóna un pas més enllà, citant com “anòmales” algunes opcions de gènere i/o orientació sexual. “Un argument comú d’aquestes lleis [les autonòmiques LGTBI] consisteix a negar l’evidència de les possibles anomalies, amb característiques clíniques variades, dels estats intersexuals […] Aquesta conclusió, que avalen nombrosos estudis científics, es nega d’arrel, de tal manera que s’instaura per decret la normalitat dels presumiblement anòmal”, cita el text. Amb aquesta definició, HazteOir interpreta que, tot el que se surti d’allò cisgènere (identitat de gènere i gènere assignat en néixer coincideixen), és “anòmal”. El llibre lamenta, a continuació, que la investigació clínica sobre homosexualitat i transsexualitat quedi “abolida” i sigui en alguns casos tipificada d’”abús”.

    A més, a la pàgina 21 del llibre de HazteOir, s’utilitza la qualificació “trastorn” parlant sobre la identitat de gènere. A continuació s’utilitza també el terme “disfòria de gènere”. Un qualificatiu que per a la comunitat després resulta patologitzador i que, després d’anys de lluita dels col·lectius , ha obtingut reconeixements recents per part de les institucions: el conseller de Salut de la Generalitat, Toni Comín, va anunciar fa unes setmanes que la transsexualitat deixaria de tractar com una malaltia a Catalunya.

    5. Sexe i gènere, “veritats judicials, no científiques”

    El text també posa en dubte la dissociació entre sexe i gènere, negant així que una persona amb un sexe biològic determinat no pugui decidir sobre la seva identitat (pàgina 23). I ho fa malgrat, a continuació (a la mateixa pàgina), compartir la sentència de 2002 del Tribunal Europeu de Drets Humans que reconeix que “la definició del sexe-gènere d’una persona va molt més enllà de l’apreciació visual dels seus òrgans genitals externs en el moment del naixement “. Són “veritats judicials, no científiques”.

    Portada completa del llibre d’HazteOir

  • La infància i l’adolescència trans existeixen, un autobús no ens pararà

    Hi ha qui defensa aquesta teoria que assegura que una mentida repetida moltes vegades acaba convertint-se en veritat, com recordàvem des de la pàgina web de Chrysallis. I, encara que la mentida sigui ridícula i mancada de qualsevol base, hi ha organitzacions que no dubten a seguir donant-li dur, invertint els seus diners (o el de les incautes persones que fan donacions i les societats no tan secretes que estan darrere) i el seu temps en intentar adoctrinar qui se’ls posi a tir.

    Això mateix és el que ha passat aquesta setmana, quan una associació, coneguda per les seves accions sense sentit en contra dels drets fonamentals de diversos col·lectius, ha decidit treure al carrer i passejar per diferents ciutats de l’estat un autobús pintat de taronja (molt apropiat utilitzar el color corporatiu de la nostra associació) carregat amb missatges transfòbics i excloents.

    La campanya no ha trigat més que unes hores a tenir repercussió a tots els nivells, però… Realment han assolit l’objectiu que perseguien? No és la primera vegada que fan alguna cosa similar (recordem l’enviament massiu de pamflets propagandístics als centres educatius incloent imatges del material didàctic de Chrysallis EH) i ens quedem amb el regust que sembla que alguna cosa no els va anar bé del tot.

    Encara que puguem intuir que el seu objectiu final no és el que pregonen i que aquest està vinculat a altres assumptes, relacionats més amb les qüestions del poder que del viure, al final, no ens quedarà més remei que agrair la gran tasca social que fan aconseguint demanar el suport total, absolut i contundent que les institucions, la política i la societat en general, ha mostrat a les persones transsexuals, particularment a aquelles menors d’edat, en tot just 48 hores.

    A Chrysallis sabem perfectament el que és lluitar perquè ho fem diàriament, de manera dura, però sempre neta, pel ple reconeixement dels drets fonamentals de les i els menors transsexuals i seguirem fent-ho, tot i els intents fallits de desviar la nostra atenció.

    Som més de 450 famílies les que hem passat per l’associació en aquests tres anys i mig. Totes hem acompanyat lliurement les identitats de les nostres filles i fills, totes hem superat les limitacions burocràtiques, administratives i socials. Totes hem crescut amb aquesta realitat que ens ha ofert la possibilitat d’obrir els ulls, de deconstruir les teories absurdes que, sense base cap, negaven l’existència dels nostres fills i filles. No cal dir que no ens pararan, ni amb autobús, ni a cop d’enclusa.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El dret a la salut de les persones trans, una qüestió de vida i dignitat

    La Plataforma Trans*forma la Salut, formada per set associacions i persones trans independents, es forma a partir de la necessitat d’agrupar totes aquelles veus per la despatologització de les identitats trans que des de la mateixa comunitat trans nacional i internacional s’ha estat reivindicant durant els últims 10 anys.

    A la primavera del 2016 la plataforma Trans*forma la salut, emparant-se en la llei 11/2014 presenta una queixa davant els diferents partits polítics i el Síndic de Greuges. Aquesta acció recull les diferents experiències d’un gran nombre de persones trans que han passat o estan passant per la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona. En totes elles hi ha un denominador comú, el malestar provocat per la patologització de les identitats trans que parteix d’un diagnòstic de disfòria de gènere, i el rebuig a la diversitat d’identitats no normatives, denegant l’accés a la salut en la seva condició trans, com a part de les pràctiques d’aquesta unitat.

    Com a resposta a aquest malestar, la Plataforma, assessorada per un equip de professionals transpositius, treballa en un nou model més inclusiu i respectuós amb tota la comunitat trans, en la qual la persona passa a ser el centre del sistema tenint l’última paraula sobre les decisions preses en relació al seu procés de transició.

    Un cop presentada la proposta de model al Departament de Salut, en un clima de bona sintonia es comença a treballar conjuntament en l’esborrany que forma el protocol marc per a la implementació del model d’atenció a la salut de les persones trans, presentat el 24 de l’octubre d’aquest mateix any. A partir d’aquí i durant els pròxims mesos treballarem al costat del conseller de Salut, Toni Comín, el Departament de Salut i un equip multidisciplinari de professionals transpositius (Trànsit) a la implementació del nou model.

    La Plataforma valora molt positivament tot el procés perquè les noves línies d’actuació suposen un canvi de paradigma en la salut pública catalana, al mateix temps que promocionen i respecten l’autodeterminació i l’autonomia de la comunitat trans. Com a plataforma, reivindiquem el dret a la salut de les persones trans, considerant, a més, que es tracta d’una qüestió de vida i dignitat.

  • La comunitat trans reivindica un model d’atenció sanitària despatologitzant

    La plataforma ‘TRANSforma la salut’, formada a finals del 2015 per entitats que defensen els drets de les persones transsexuals, reivindica un canvi de paradigma en el model d’atenció del sistema sanitari públic, ja que el model actual, denuncien, és patologitzant. «Ser trans és una expressió més del gènere, no és una malaltia o un trastorn que es diagnostica», ha assegurat aquest dimarts l’activista independent Laura Brustenga en una roda de premsa convocada per la plataforma.

    Segons ha explicat Esther Pérez, membre del col·lectiu Chrysallis Catalunya i mare d’una menor transsexual, hi ha multitud de persones que travessen un camí d’entrebancs a l’hora d’acudir als serveis de salut i que s’han d’enfrontar a facultatius que no els escolten o que els marquen uns patrons de feminitat o masculinitat a través del tractament, els tests o el control hormonal. «Hi ha diversitat dins del col·lectiu trans: hi ha persones que es volen hormonar, persones que no, d’altres que es volen operar…la nostra identitat només la sabem nosaltres», ha recordat l’Àlex, de Joves Trans de Barcelona (JTB).

    «O et sotmets a aquest circuit o surts i renuncies a l’atenció mèdica i et quedes sense cirurgia», ha explicat Pérez en relació al circuit establert pel sistema sanitari públic perquè una persona pugui arribar, per exemple, a sotmetre’s a una cirurgia de reassignació de sexe. També en aquest sentit des de la plataforma diuen que hi ha almenys una trentena de queixes testimonials per pràctiques incorrectes a la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic de Barcelona, on es fan aquestes cirurgies. Segons han denunciat, els criteris per poder-hi accedir vulneren drets bàsics. Fets com no comptar amb suport familiar o ser una treballadora sexual suposen una barrera per accedir-hi.

    Un model basat en la lliure determinació del gènere

    «L’enfocament no pot partir del paradigma de persones que són objecte de la medicina a qui se’ls aplica un diagnòstic», ha lamentat l’advocada Laia Serra. En aquest sentit ha apuntat que el camí que reivindica la Plataforma és la de la lliure determinació de gènere i uns professionals sanitaris que estiguin a l’expectativa de la demanda individual. Segons han explicat, actualment hi ha dos serveis que atenen a les persones trans a Catalunya: la UIG de l’Hospital Clínic (que té més recursos i és el servei de referència però que diuen practica una atenció patologitzant i molt deficient en diversos aspectes) i Trànsit (que es basa en l’acompanyament i en la col·laboració entre els professionals i les persones trans- i que, per tant, dóna una atenció que és valorada molt positivament- però que té pocs recursos).

    «El model actual treballa a partir de la diagnosi de la disfòria de gènere; volem un model obert, que no discrimini i que respecti la individualitat de cada persona», ha assegurat Esther Pérez. L’activista Laura Brustenga ha explicat que el model que proposen, basat en el de Trànsit, posa de manifest la necessitat que hi hagi informació i recursos per part dels professionals sanitaris «però no tutela», que l’actuació sigui personalitzada i sense prejudicis. També aposten per un model descentralitzat, que ofereixi atenció especialitzada més enllà de Barcelona i que compti amb equips professionals que tinguin la funció primordial d’acompanyament a les persones trans, tant pel que fa a aspectes de salut com també psicoterapèutics si la persona ho sol·licita. També reclamen més formació als professionals i que entre els formadors s’hi incloguin membres trans.

    Denuncien que la llei per l’eradicació de la transfòbia no s’està desplegant

    L’advocada Laia Serra ha assegurat que tot i que Catalunya «té una llei privilegiada [en al·lusió a la Llei 11/2014 per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia] aquesta no s’està desenvolupant.

    La llei contra la transfòbia estableix, entre altres, que les institucions han de «vetllar perquè la política sanitària sigui respectuosa amb les persones LGBTI i no tracti directament o indirectament la condició d’aquestes persones, especialment transgèneres i intersexuals, com una patologia».

    També que la promoció «entre els diversos estaments de les institucions sanitàries l’establiment de pràctiques sanitàries o teràpies psicològiques lícites i respectuoses, i en cap cas aversives, pel que fa a l’orientació sexual, la identitat de gènere i l’expressió de gènere». La proposta de nou model l’han presentat aquest dimarts al Parlament de Catalunya i segons han explicat als mitjans s’han reunit ja amb el Departament de Salut, qui s’ha mostrat predisposat a implementar els canvis necessaris.

    FE D’ERRADES: En una primera versió d’aquest article es parlava d’almenys una trentena de queixes oficials per pràctiques a la UIG però es tractaria de queixes testimonials, no formals.