Periòdicament els treballadors del transport sanitari convoquen vagues per denunciar i reclamar els seus drets laborals. De nou, i després d’uns mesos d’intensitat, ens trobem davant la convocatòria d’una vaga indefinida que afectarà uns 5.000 professionals del sector.
La vaga s’iniciarà el divendres dia 9 d’octubre de 2020 a les 00:00 hores amb caràcter indefinit i l’afectació serà per tota Catalunya tant en el Transport Sanitari No Urgent (TSNU) com al Transport Sanitari Urgent (TSU). La convoquen els sindicats CCOO, UGT, USOC i SINDI.CAT.
Els dos objectius principals que traslladen els sindicats de la vaga indefinida són, per una banda, aconseguir la no aplicació de la retallada salarial anunciada per part de la patronal ACEA en el concepte “a compte de conveni” en la nòmina del mes de setembre i successivament. Per altra banda, assolir un pla real d’equiparació de les treballadores i treballadors de transport sanitari a Catalunya amb les condicions del conveni col·lectiu de treball per a l’empresa pública Sistema d’Emergències Mèdiques, SA.
En aquest sentit, des de la UGT han volgut ressaltar el «menysteniment i la indiferència del CatSalut i el SEM en el conflicte del transport sanitari». Entenent que les administracions que han de ser garants dels drets sanitaris de la ciutadania, la UGT denuncia que aquestes permeten que «es perllonguin les diferències entre dues plantilles que, ara per ara, i encara més visiblement durant la pandèmia, creen treballadors de primera i de segona: la plantilla del SEM, que depèn d’una empresa pública i que a més de les millors condicions laborals i salarials durant aquests mesos ha optat a unes mesures i protocols de protecció clarament superiors; i les i els professionals que depenen de les empreses privades de transport sanitari, amb un interès clarament mercantilista que han penalitzat les condicions la seguretat i la salut del seu personal».
Així, ha estat amb la crisi sanitària desfermada per la pandèmia que s’ha posat encara més de manifest les diferents condicions laborals entre la plantilla que depèn del servei públic i les plantilles que depenen d’empreses privades. De fet i com denuncien els sindicats, encara més si es té en compte que, estadísticament, el personal que treballa en transport sanitari no urgent és el que té una major ràtio de transport de casos positius de Covid-19 i pitjors condicions de seguretat i de protecció per part de l’empresa. Per també les capacitats tècniques i disposar d’ambulàncies medicalitzades, conseqüentment el SEM tracta menys casos covid i més emergències derivades d’altres malalties.
Transport sanitari com a exemple que la subcontractació precaritza
Aquesta lluita, que no els hi tornin a retallar el sou, aconseguir els drets laborals que els hi pertoquen i entre ells equiparar-se al SEM, és una lluita que arrosseguen de fa temps. Com explicàvem en un reportatge fet al voltant del debat de les externalitzacions i la Llei Aragonès, segons el CatSalut hi ha un total de 268 proveïdors privats que presten els serveis dins el sistema públic de salut. Per quantitat, 71 entitats privades s’encarreguen dels serveis sociosanitaris i 50 de serveis de salut mental. A banda d’aquests exemples, els sindicats temien que l’externalització del transport sanitari esdevingués un patró. Això els feia sospitar que el recent canvi de model en aquesta línia de serveis hagués ja comportat una degradació del servei, amb retards en les ambulàncies que superen l’hora o l’hora i mitja, comportant que els usuaris perdin les visites programades.
El 2015 la Generalitat va convocar concursos públics dividits per regions per explotar els transports en períodes de 6 anys prorrogables als 10. En aquests concursos, algunes UTE (unions temporals d’empreses) en van sortir més beneficiades i es van repartir una inversió que els pressupostos del 2017 valoraven en 286 milions d’euros/any.
Un altre canvi va ser que el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM, empresa pública) va passar a concentrar tot el transport sanitari (l’urgent i el no urgent). Malgrat això, 8 de cada 10 vehicles pertanyen a les empreses subcontractades i, en conseqüència, la majoria de la plantilla és externalitzada. Fa un any aquest personal demanava una equiparació del seu sou amb qui està contractat pel SEM i un conveni col·lectiu que encara no ha arribat.
Vaga indefinida fins a renovar el conveni col·lectiu
Els sindicats convocants entenen que tots els treballadors de transport sanitari de Catalunya haurien de tenir el dret a les mateixes condicions essencials, com poden ser remuneració, durada de la jornada, categories professionals, variables com serien el plus de dissabte o el plus de festiu amb especial consideració, un complement per major presència, el complement de dedicació, el complement de lloc de treball o el complement personal de conveni. També tenir en compte els períodes de descans, el treball nocturn o la limitació de la contractació en pràctiques.
Així, exigeixen que es compleixen els drets a les mateixes condicions en matèria de retribució salarial que els treballadors de l’empresa pública del SEM i també el dret a les mateixes condicions en relació amb les cotitzacions a la seguretat social i a les baixes mèdiques.
Des de la UGT de Catalunya denuncien l’enrocament de la patronal per entomar les millores pendents d’un conveni col·lectiu que no s’ha modificat des de l’any 2012. A més, recorden que els treballadors del servei de transport sanitari ha patit 5 anys de retallades, amb una pèrdua acumulada del 14% de sou que no ha estat retornada.
Els convocants demanen aleshores que es respecti el dret a què no se’ls retalli el salari en l’actual situació de pandèmia per la covid-19. Aquesta demanda ve perquè el passat 9 de setembre de 2019, el transport sanitari va desconvocar una vaga en arribar a un punt d’entesa amb la part empresarial que només va fer una concessió: descongelar els salaris. Ja en aquell moment els treballadors volien aconseguir acords en matèria de tarifes i també la recuperació salarial del sector. A més, es volia, com ara, posar fi a la situació de bloqueig en les negociacions del conveni.
Per últim, la vaga també vol servir per reivindicar el dret a tenir les mateixes condicions en protecció en matèria de seguretat i salut. Incidint-hi a més en aquest context on hi ha una excessiva càrrega de treball, jornades que generen un enorme esgotament, risc de contagi, salut mental i falta de mitjans adequats tant materials com humans per a la lluita en l’actual situació de pandèmia per la COVID-19.
La vaga que havien convocat els sindicats CCOO i USOC a l’empresa de transport sanitari TSC per als dies 13 i 17 de gener ha quedat cancel·lada després d’una reunió de mediació instada pel Departament de Treball el 7 de gener.
Els treballadors havien convocat l’aturada de 5 dies per reclamar el pagament puntual dels seus salaris. TSC devia fins fa poc el 50% de la mensualitat de desembre als seus operaris. A més l’empresa no garantia el pagament puntual dels salaris en el primer trimestre del 2020.
En l’acord al qual han arribat les dues parts, l’empresa es compromet a pagar el 100% de la nòmina del mes de gener l’últim dia del mes, abans de les 11 del matí, cosa que faria que la majoria dels empleats poguessin rebre puntualment el seu salari. L’empresa es compromet també a comunicar als representants dels treballadors dels diferents lots qualsevol retard en el pagament l’últim dia hàbil de cada mes.
Per la seva banda, la part social ha informat que convocarà la setmana del 14 de febrer de 2020 una conciliació al si del Tribunal Laboral de Catalunya (TLC), amb l’objectiu de garantir el cobrament del 100% de la nòmina de febrer.
En el pacte hi ha una ombra, l’empresa supedita l’acord al fet que la companyia pugui regularitzar els pagaments amb els seus principals clients i fins i tot recuperar els endarreriments.
No obstant això, les dues parts han pactat uns serveis mínims que s’aplicarien en cas que el compromís no es complís. Els representants dels treballadors han plantejat uns serveis essencials per al transport sanitari urgent, equivalents al 75% rdels recursos, i per al transport sanitari no urgent prestar serveis equivalents als que es proporcionen durant els caps de setmana cobrint en tot cas els serveis corresponents a hemodiàlisi i oncologia, la realització de les proves complementàries urgents, necessàries a criteri facultatiu, així com els trasllats intrahospitalaris de caràcter urgent.
Per la banda empresarial s’ha demanat que els serveis mínims sigui anàlegs als establerts en altres conflictes en els quals el Departament de Treball ha emès les ordres corresponents.
Grups inversors
Els grups inversors Proa Capital i Investindustrial, el fons de capital privat de la família Bonomi (amos de Port Aventura), van signar la fusió de les companyies Ambuibérica i Emeru a la fi de 2017, aquest darrer grup havia aconseguit fa cinc anys l’adjudicació d’una gran part dels lots del concurs sanitari de la Generalitat per crear l’operador de transport sanitari HTC. Ambuibérica manté la seva seu a Valladolid i Emeru a Barcelona, i els seus principals executius, Carlos Magdaleno i Stefano Pellegri, respectivament, continuen a el front d’ambdues societats.
Transport Sanitari de Catalunya SLU (TSC) va resultar adjudicatària de set dels tretze lots del concurs del Transport Sanitari, licitat l’any 2014 per un import màxim de 2,556 milions d’euros. Tres lots en exclusiva i els altres quatre compartits amb diverses UTE de les quals forma part. TSC, és propietat d’un fons fons de capital de risc controlat per la família Bonomi, també propietària de part de Port Aventura.
El projecte de Llei de contractes de serveis a les persones, més coneguda com a Llei Aragonès, és cada cop més a prop de tramitar-se. Encara no hi ha data pel debat final i votació al Parlament, ja que es preveia a finals d’octubre però les respostes a la sentència del procés probablement l’endarrerirà. Com a conseqüència, sindicats i organitzacions han ajornat la mobilització prevista contra la llei del 19 d’octubre al diumenge 17 de novembre.
La norma té com a objectiu la regulació dels contractes que les administracions públiques -no només la Generalitat, sinó també les de nivell local- liciten a empreses externes per prestar serveis relacionats amb l’atenció de persones. Això engloba un ampli espectre d’assistències, que van des de la restauració de les escoles i instituts públics fins a la sanitat passant pel transport escolar o les colònies.
El redactat es justifica en la necessitat de disposar d’una “regulació específica, diferent del règim general de contractació pública” per aquest grup de serveis tan arrelat a la societat, així com en el codi de bones pràctiques aprovat el 2015 per la Generalitat i alguns sindicats.
Dues visions oposades
Segons els seus defensors, especialment ERC en tant que la conselleria d’economia l’encapçala Pere Aragonès, la nova normativa tracta d’actualitzar i millorar els criteris pels quals uns determinats serveis s’atorguen a una empresa o altra. «La promoció de la qualitat, la professionalitat, l’especialitat de les entitats prestadores d’aquests serveis i la seva adaptació a les necessitats dels usuaris, són les que inspiren aquesta Llei”, s’assegura a l’avantprojecte.
Aquests propòsits no convencen el gruix de partits d’esquerres i de sindicats sectorials, que entenen que la llei afavorirà la subcontractació de serveis i posarà en risc la titularitat pública dels serveis en qüestió: “Obre la porta, de bat a bat, a una possible externalització massiva de prestacions que avui encara estan en mans de la gestió pública i, en conseqüència, a un desmembrament de la xarxa sanitària publico-concertada”, asseguren fonts del Sindicat de Metges. “La llei Aragonès eixampla la via per transferir recursos públics al sector privat, en benefici de l’ànim de lucre”, afegeixen.
En la mateixa línia apunta el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que considera que una hipotètica aprovació de la normativa «facilitaria encara més la possibilitat de buidatge de serveis que estan en mans d’entitats públiques». El FoCAP recorda que un quart del pressupost de la Generalitat en matèria de sanitat va a parar a mans d’empreses privades, un tant per cent molt superior al d’altres comunitats autònomes.
La postura de sindicats i associacions del món de la sanitat envers les privatitzacions és d’oposició. Mentre el FoCAP recorda que «no hi ha cap evidència que la gestió privada sigui millor ni menys costosa que la pública” i assegura que “genera problemes per manca de transparència en la gestió dels recursos”, el col·lectiu Marea Blanca parla d’”allunyament de les persones usuàries, opacitat, ineficiència i encariment”.
El Sindicat de Metges, per la seva part, insisteix que no hi ha cap estudi rigorós i objectiu que permeti concloure que la gestió privada és més eficient que la pública. Veuen amb escepticisime reduir les despeses i alhora reservar-ne una part pels beneficis empresarials: «L’única manera és aprimant les plantilles, reduint els salaris i retallant els serveis oferts a l’usuari», asseguren. També recorden casos on la gestió privada ha fet fallida i ha esdevingut un sobrecost assumit per l’erari públic, com l’Hospital d’Alzira (València).
L’espectre de serveis sanitaris que menciona la llei per regular-ne les externalitzacions és ampli i inclou, entre d’altres, serveis d’urgències, centres de dies, consultes externes, atenció a la drogodependència, transport sanitari i adaptat o salut sexual i reproductiva.
Transport sanitari, el paradigma de la subcontractació
Segons l’últim recompte del CatSalut, fet al juliol, hi ha un total de 268 proveïdors privats que presten els serveis dins el sistema públic de salut. Quant a nombre les més rellevants són les empreses que s’encarreguen dels serveis sociosanitaris (71 entitats privades) i de salut mental (50).
Tanmateix, l’externalització del transport sanitari esdevé el patró que temen els sindicats: el recent canvi de model en aquesta línia de serveis ha comportat una degradació del servei, amb retards en les ambulàncies que superen l’hora o l’hora i mitja, comportant que els usuaris perdin les visites programades.
El 2015 la Generalitat va convocar concursos públics dividits per regions per explotar els transports en períodes de 6 anys prorrogables als 10 i en què algunes UTE (unions temporals d’empreses) en van sortir més beneficiades i es van repartir una inversió que els darrers pressupostos, del 2017, valoraven en 286 milions d’euros/any.
Un altre canvi va ser que el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM, empresa pública) passà a concentrar tot el transport sanitari (l’urgent i el no urgent). Malgrat això, 8 de cada 10 vehicles pertanyen a les empreses subcontractades i, en conseqüència, la majoria de la plantilla és externalitzada. Fa un any aquest personal demanava una equiparació del seu sou amb qui està contractat pel SEM i un conveni col·lectiu que encara no ha arribat. Així ho denuncia Tete Oscar, tècnic en transport sanitari i exportaveu de Tècnics en Lluita: “Com que no existeix conveni, les empreses se n’aprofiten amb contractes brossa pels nous treballadors”. “Les empreses privades el que busquen és guanyar més diners. No veuen persones que necessiten ajuda, veuen números”, critica.
El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com «la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut». Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: «estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans», assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. «Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80», repeteix en diverses ocasions.
Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina?
Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.
Per quan està previst l’informe?
Això ens ocuparà durant el pròxim any, els resultats els hem de tenir cap a finals del 2016 o principis del 2017 i les conseqüències de l’auditoria les anirem veient. Després també tenim com a principis la participació i la sostenibilitat. Per tant, el balanç és molt bo perquè de les mesures estrella de cada principi, moltes s’han fet i moltes estan ja en procés.
L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una «nova etapa» i que per fer-ho s’haurien de fer «ajustos» al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit?
Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…
Això què vol dir?
Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.
Un altre tema que va caure-li a les mans era el VISC+, el projecte de cessió de dades sanitàries amb finalitats de recerca que ha estat polèmic pels qüestionaments des d’alguns sectors en termes ètics -si anaven a parar a mans de centres de recerca o empreses privades- i de protecció de dades. Vostè ha fulminat el VISC+ i ha iniciat un procés de consens de cara a un futur Big Data sanitari. Sembla que hi ha més consens?
El VISC+ s’ha acabat sí. Estem molt contents perquè aquest tema s’havia polititzat molt i s’havia bloquejat quan la recerca necessita un Big Data. Tenim un consens absolut que va des de la CUP fins al PP passant per Junts pel Sí. Aquí agraeixo molt la feina que ha fet també Catalunya Sí que Es Pot. Hem fet unes regles del joc amb les quals tothom pogués estar d’acord, que és garantir el caràcter públic del gestor i dels centres de recerca que faran ús d’aquell programa: públics o sense afany de lucre. El que estem fent és fomentar la solidaritat de pacient a pacient: jo cedeixo les meves dades perquè la recerca trobi millors cures, cedeixo la meva història clínica per ajudar als altres.
També ha hagut d’agafar el repte de resoldre la prescripció infermera a Catalunya. Hi haurà aviat un decret que reguli la prescripció infermera?
Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges. Estem treballant aquest tema al ritme previst però en qualsevol cas les bases són clares: el treball de prescripció el té el metge però en la mesura que treballa en equips assistencials on hi ha infermeres s’ha d’articular la prescripció des de la lògica que es fa des d’un equip. S’ha de garantir que les infermeres tenen coneixement dels protocols i per això parlem de prescripció col·laborativa en el marc d’uns protocols. Les infermeres han de poder per tant aprofitar aquest marge d’acord amb els protocols.
El conseller durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
El pressupost important en salut és la despesa executada perquè el de salut, per definició, és un pressupost que té una desviació estructural per naturalesa, és a dir, una previsibilitat inferior. Pots planificar millor, per exemple, la despesa educativa que la despesa en salut. Això fa que el pressupost que figura quan s’aproven els comptes i el pressupost executat [el que s’ha gastat] sigui diferent. Si ens fixem en el pressupost executat, l’any 2010 va ser de 10.380 milions d’euros, la xifra més gran de la història del departament de Salut. El segon més gran de la història és el de l’any 2008 i el 2016. El 2008 és de 9.794 milions i el pressupost d’enguany rondarà els 9.780 milions.
Però quin sistema ha quedat després de les retallades?
Només dic que quan parlem de retallades hem de situar les coses en els seus justos termes. El 2016 s’haurà fet una despesa sanitària que serà dels quatre anys que s’ha gastat més diners de la història, això és el que s’ha de dir. El pressupost de Salut és netament insuficient si mirem les necessitats que tenim a Catalunya, una cosa no treu l’altra. Però si ens fixem en la despesa executada no estem en més de 1.300 milions de diferència. Per tant, no parlem més de la retallada de 1.500 milions perquè estem a 600 milions de diferència dels pressupostos més grans. Dit això voldríem que el pressupost creixés molt per fer front a les llistes d’espera, pagar millor als metges i invertir. Aquests diners els generem però el problema és el dèficit fiscal. Catalunya té capacitat per finançar adequadament el seu sistema de salut si el finançament de la Generalitat fos just. Des d’un punt de vista de país, la sanitat pública catalana és perfectament sostenible. El problema és que els recursos no els estem administrant nosaltres.
Nosaltres tenim informació encara més detallada. El que explica l’informe ho coneixem però una part molt important de la precarietat té a veure amb el fet que durant cinc anys el govern central ha prohibit fer ofertes públiques d’ocupació. Això ha generat precarietat laboral a l’Institut Català de la Salut (ICS) de manera molt generalitzada perquè el percentatge d’interinatge a l’ICS ha passat del 10% al 2010 al 30% en aquests moments. Aquest és un dels problemes importants però això ha estat conseqüència del govern central.
Més enllà de les oposicions però, el tipus de contracte que es fa a l’ICS no ve pas marcat des de Madrid, oi?
Sí sí, això ve marcat des del govern central. El problema principal és el creixement exponencial de l’interinatge: la gent es jubila i no pots substituir-los perquè no pots convocar places. L’altre problema són els falsos eventuals. En molts casos el que s’ha estat fent els últims anys és un procés d’aplantillament i això s’està fent.
Aquesta persona es va reincorporar a la seva plaça que és el que toca. Quan una persona deixa de ser gerent de l’ICS es reincorpora a la seva plaça de metge i des de la nova gerència de l’ICS se li va fer un encàrrec especial que ara no recordo quin era. Després a aquesta persona se l’ha nomenat finalment gerent del Consorci Hospitalari de Vic. Per tant, aquí no hi ha cap tipus d’irregularitat.
Encara que no exercís com a facultatiu?
Se li va fer un encàrrec específic aprofitant la seva experiència com a gerent. Ha estat complint amb aquest encàrrec i això va finalitzar en el moment que se li va demanar que s’incorporés com a gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Parlem dels pressupostos. La pròrroga pressupostària significa que no es podrà fer en la seva totalitat el pla de xoc per reduir les llistes d’espera.
Sí, i es va dir sempre que estava subjecte a l’aprovació de nous pressupostos.
Què ha de saber la gent que és en llista d’espera?
Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.
Això ja s’està fent?
Està en procés d’implementació. Ho està fent el CatSalut.
El compromís també és complir amb els terminis de referència i garantia per algunes intervencions quirúrgiques, terminis que no sempre es compleixen.
Els temps garantits es compleixen tots. Hi ha 27 procediments quirúrgics amb temps garantit, la resta tenen temps de referència. El temps de referència no es compleix de manera sistemàtica però és un temps de referència. Els de garantia són temps per procediments greus i dels 27, en 26 estem complint gairebé en tots en un 99%. Només en el cas de pròtesi de genoll el compliment és del 65%.
Comín durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
El Pla de Salut 2016-2020 inclou, entre les diferents accions el desenvolupament del Pla Director d’Urgències. Què implica aquest pla?
El presentarem a la tardor. S’està discutint ara però el que vol el pla és donar coherència a una sèrie de dispositius assistencials. L’atenció s’ha de pensar de manera sistèmica.
Comptaran les urgències amb més professionals?
Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.
Vall d’Hebron està fent millores importants però té limitacions estructurals, el Clínic també. Ara a l’Hospital del Mar per exemple estem construint les noves urgències i seran un canvi espectacular quan s’acabin. També ara s’inicia la construcció de les noves urgències de l’Hospital Josep Trueta però diguem-ho tot: el procés de construcció i substitució dura dos anys i no és fàcil.
Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.
Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això?
S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.
S’havia parlat de traslladar físicament Barnaclínic. S’acabarà fent?
Pot ser una conseqüència de la regulació. Si estem parlant de separar les dues llistes el que s’ha de fer és separar físicament perquè estigui més diferenciat. Hi ha avui centres hospitalaris que ho tenen físicament separat. És el cas, per exemple de Manresa, i això facilita que la llista pública i la privada no es contaminin.
A mitjans d’agost està previst que activitat que fins ara assumia la Clínica del Vallès -privada amb afany de lucre del grup QuirónSalud- derivada de l’Hospital Parc Taulí -públic- retorni al Taulí i també al Consorci Hospitalari de Terrassa. Com es farà el traspàs?
S’ha estat negociant des de fa molts mesos amb els comitès d’empresa, amb qui ens estem reunint de manera permanent així com amb la direcció de la Clínica del Vallès, la del Parc Taulí i també la del consorci. Ens estem reunint amb les tres parts dels hospitals afectats perquè es pugui fer sense cap acomiadament, i així serà, i sense cap afectació pels pacients. L’activitat ha de continuar encara que es traslladi i es farà estalviant recursos pel pressupost públic. Contra el que s’ha estat repetint, l’activitat que s’ha estat fent a la clínica del vallès sortirà més econòmica al Taulí i a Terrassa. Per tant, no només enfortim el caràcter públic del sistema sense perjudicar els treballadors sinó que també estalviem recursos públics.
Jo no hi era, per tant, no jutjo el passat. La tarifa d’un hospital és diferent de l’altre però el cost de l’activitat no es determina a la tarifa. La tarifa del Taulí és més cara que la de la Clínica del Vallès però és la tarifa mitja de l’activitat que fa el Parc Taulí, no tens una tarifa per activitat, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Per tant, quan algú diu que fer l’activitat al Taulí serà més car que a la Clínica del Vallès s’està confonent molt i vol dir que no entén com funciona el sistema. Per tant, una cosa és el cost de l’activitat i l’altra és la tarifa. Aquí el que hem de comparar és que costa una activitat X al Taulí i què costa aquesta mateixa activitat a la Clínica del Vallès. Ara, a més d’enfortir el caràcter públic del sistema també estalviem diners.
Comín en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Què passa amb els altres centres que també tenen afany de lucre i que tanmateix formen part de la xarxa d’atenció pública, com la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor o la Clínica de Ponent?
Nosaltres apliquem el principi de preferència de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que diu que els proveïdors públics tenen preferència davants els privats. La LOSC diu: he d’escoltar-me els proveïdors privats quan els necessiti. Al Vallès els necessito? No, perquè el Taulí tenia capacitat disponible, llits i quiròfans…
Tancats.
Sí, per obrir. El mateix amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Per tant, no necessito contractar clíniques privades. És el cas de Girona i de Lleida? No, perquè cada regió sanitària té la situació que té. Avui l’Hospital Josep Trueta no podria absorbir l’activitat que fa la Clínica de Girona i l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida no podria assumir l’activitat de la Clínica de Ponent. Si augmentés la capacitat dels hospitals públics ja ho veuríem però la situació en cada regió és la que és. Així com és evident que al Vallès no ens calia contractar activitat privada, no es pot dir el mateix de Girona i Lleida. El Sagrat Cor és un cas a part. És un hospital que seguirà formant part de la xarxa, la pregunta no és si el contracto o no el contracto, és si aquest hospital el gestiona un proveïdor privat o un públic. Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria.
En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.
Els aniversaris de la inaugració de l’Hospital de Girona Doctor Josep Trueta, llavors Residència de la Seguretat Social Álvarez de Castro, un despietat militar ara proscrit, coincideixen en números rodons amb els de la seva vaga històrica, i exitosa en tots els sentits, de 1986. La vaga que va permetre que es convertís en un hospital de referència front als designis de minimitzar-lo, essent Xavier Trias director general de l’ICS. Una vaga que va trencar, si més no, el ritme d’una reconversió hospitalària que va marcar el nostre ‘model sanitari’ i podria haver estat molt bèstia. Una vaga salvatge, per quant era el Comitè de Vaga qui decidia l’activitat que s’hi feia i la que no, però no tant salvatge com la mesura de reduir, de cop, un 10% de la seva plantilla. Una vaga il·legal, en el seu inici, però no més il·legal que l’ordre que havia donat el gerent de canviar els contractes del personal eventual amb Tippex, per reduir la seva durada de dotze a sis mesos. Una vaga que vaig voler commemorar en el seu quinzè aniversari amb un article (pàg. 15) que El Punt, on escribia de tant en tant, em va vetar perquè ‘una vaga no és quelcom a commemorar’.
Va ser la demostració clara que quan es vol es pot, i per això insisteixo a commemorar-la. Perquè són exemples d’aquesta mena els que necessitem ara. Perquè ja fa massa anys que governs i mitjans ens diuen què es pot commemorar i què no, què és legal i què il·legal, i que ens pretenen convèncer que el model sanitari català i totes les mesures que es prenen per fer-lo sortir de l’actual atzuzac són el millor que ens podria passar. Doncs no, ara, com puntualment s’ha repetit al llarg de la història, ja tothom sap quant poc democràtic és el sistema i quant poc transparent el ‘model’ sanitari. Ara és molta més la gent que posa en dubte el que ve de dalt, tant el que es diu com el que s’amaga. Entre el que es diu, l’absurditat conceptual que l’activitat privada a centres públics ve a salvar el model públic, tan increïble com que ara el Banc d’Espanya vulgui salvar la ocupació indefinida precisament degradant-la. I potser no es tracta d’una pura coincidència, atès que el model sanitari català i el Banc d’Espanya tenen un mateix i també increïble conseller, Guillem López Casasnovas. Entre el que s’amaga, els guanys dels interessos privats quan entren al sector públic.
En efecte, a més de la denúncia clara del negoci de les EBA feta per Oriol Güell, tan ben glosada per Joan Gené en el seu article ‘L’afany de lucre és el problema‘, un títol que ja ho diu tot, vull ara fer esment, per complementar-los, de la petita però demostrativa anàlisi feta pel company Kiku Auquer en base a dades de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, incompletes però oficials, podem dir que tendenciosament incompletes. Segons aquesta anàlisi, les ABS de gestió aliena, les que estan a càrrec de consorcis i fundacions, teòricament sense afany de lucre, sobrecarreguen la feina del seu personal, atenen pitjor, si més no, la seva gent gran i tenen més personal administratiu i menys de sanitari, tot amb vista a la realització d’una activitat privada que proporciona uns beneficis que no se sap on van.
No, no espero que Toni Comín, ni molt menys el conjunt de Junts pel Sí, caigui del cavall i, aclaparat per tantes proves, reconegui de cop i volta que el model sanitari català ha estat un fracàs i que ens cal una gestió cent per cent pública, però sí que accepti que, com he repetit en diversos articles, aquest model està en qüestió i s’ha de debatre en el procés constituent. I, de moment, que es deixi d’ambigüitats. És clar que, a Ponent, l’Arnau i el Santa Maria han de treballar conjuntament. Però no a partir d’ara sinó des del moment en què es va crear l’empresa pública GSS en comptes d’integrar el Santa Maria a l’ICS només per defugir el dret administratiu. És clar que hi ha d’haver una integració assistencial i que els centres han de col·laborar. Però, per què no abomina dels cants a la competència com a factor incentivador que durant tant de temps han guiat el model i impedit integració i col·laboració? És clar que el projecte CIMS de Girona ha de desaparèixer més enllà del canvi de nom. Però per què ens segueixen explicant contes de fades en comptes d’informar sense embuts com és que es dóna per acabada l’adjudicació de les al·lèrgies feta per l’IAS quan era per dos anys i només n’han passat catorze mesos? Quina credibilitat té dir que les noves formes que es trobin a Lleida evitaran problemes laborals quan són el que hi ha amb el trasllat del laboratori del Trueta a l’IAS i quan està sentenciat que no és aconsellable que es faci treballar colze a colze personal amb diferents condicions laborals? I, quan parla del VISC+, per què ens vol fer passar ase per bèstia i fer-nos creure que el CRG és públic, infestat com està d’interessos privats? I ens podria aclarir si, amb el seu particularíssim compromís d’encabir al Taulí el personal que sobrarà de la Clínica del Vallès, pretén estalviar les responsabilitats indemnitzatòries de Quironsalud? I on queda la contundència anunciada, amb retard però ja fa gairebé tres mesos, contra les evidents irregularitats del transport sanitari? I un llarg etcètera de preguntes sense resposta.
I mentre escric això, tinc l’ai al cor esperant el nou miracle que Junts pel Sí cedeixi a les pressions de la CUP en relació als pressupostos, davant d’una Catalunya Sí Que Es Pot que sembla aliena a la qüestió i ho fia tot al 26J. I cal que es produeixi el miracle perquè la pròrroga dels pressupostos seria un fracàs. Perquè calen diners per a un pla de xoc, per a la sanitat entre altres, i perquè s’han d’acabar els xantatges de Junts pel Sí, que no vol reconèixer que no té tanta força. Els laments de Puigdemont, nou estil de ‘pressing CUP’, fent-nos saber que ell es podia haver quedat tranquil a Girona, em recorden els d’un capellà que, en la meva infantesa, parlava massa de la seva ressignació en haver renunciat a una família i als plaers mundans. Jo, amarat de vides de sants i amb vocació missionera, pensava “I per què t’hi vas posar? Trobes dura i no t’agrada la feina que has triat? No és prou honor haver estat cridat per Déu?”. I, el que és pitjor, em fan témer el moment de la traició en què, com històricament ha fet la burgesia catalana, ens digui que, si han de canviar tant les coses, si els de la seva classe han de perdre els privilegis, millor quedar-nos com estàvem i aliar-nos amb l’invasor. I és que, per a la majoria de la gent, la majoria necessària per a la independència, l’enfrontament amb l’Estat no té gaire sentit si no ens permet dir les coses pel seu nom, celebrar les victòries de les nostres lluites, construir una societat igualitària i realment democràtica.
Animat pel pas important que tant la fiscalia com el conseller de Salut han donat en relació al contingut del meu primer escrit en aquest nou Diari de la Sanitat, vull ara maximitzar les virtuts i minimitzar els riscos del necessari procés de desprivatització, tan ‘tímidament’ encetat per Toni Comín i no prou defensat per la realpolitik dels Comuns.
És cert, com diu el conseller, que ell no és responsable directe del concurs del transport sanitari, però sí que ho és de desfer les barbaritats que Boi Ruiz va fer sense aturador, i de fer-ho de la manera més àgil possible. Per què no dir-ho, amb tota l’agilitat que els neoliberals del nostre ‘model’ sanitari troben a faltar en els mecanismes administratius. La investigació de la fiscalia sobre el concurs del transport sanitari només pot concloure en un procés judicial que declari nul el concurs i exigeixi responsabilitats. Però realment cal dedicar tants recursos públics, judicials i altres, i tant de temps per resoldre un tema tan clar? Massa tímida, i massa tradicional, l’actuació del conseller quan felicita, i gairebé demana disculpes per destituir, una cúpula del SEM que haurà de comparèixer en el previsible procediment judicial. Massa tímida, quan avança unes dades que res tenen a veure amb l’efectivitat del nou model de transport sanitari pregonada per les estadístiques exitoses que el SEM ha presentat als ens locals. Massa contradictori que el conseller defensi encara el nou model mentre ens diu que la joia de la corona, els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), amb la missió de resoldre els problemes ‘in situ’, només compleix amb aquesta missió en el 21% dels casos, i que la mobilització de més d’un recurs per atendre una urgència, que els gestors del nou model presentaven com un fet buscat per positiu, resulti ara un escàndol en evidenciar-se que en el 97% dels casos han acudit dos vehicles a una urgència. Espero amb delit conèixer la proporció en què els dispositius mobilitzats han estat tres.
El cas dels hospitals de Quironsalud, l’antiga Capio, la Clínica del Vallès, l’Hospital General de Catalunya i el Sagrat Cor de Barcelona, s’ha convertit en el paradigma de la desprivatització de Comín. Però actuant tan lentament, ERC no arribarà a convèncer que amb la independència viurem millor. Avui, la societat exigeix molt més. Perquè, què n’hem de fer del SEM? Què de les ‘aliances estratègiques’ de Tarragona, Girona i Lleida? Què de la gestió conjunta de l’ICS, l’ICO i l’IDI? Què de l’activitat privada a centres públics? No és només que el Departament de Salut de Toni Comín no es proposi seriosament excloure del SISCAT, ni en concret de la xarxa d’aguts, totes les entitats amb ànim de lucre. Per posar un cas, la Clínica Girona està tirant endavant el projecte d’un gran nou centre sense que ningú l’adverteixi que deixarà de pertànyer a la xarxa pública, mentre el nou Trueta, que ja hauria d’estar fet, es programa a quinze anys vista. Es tracta també que s’està mentint a la població en la conceptuació de l’ànim de lucre. O és que algú es creu que els nou milions que l’institut religiós que gestiona la SalusInfirmorum de Banyoles tenia a Suïssa, o els diners de les Sicav de Sant Joan de Déu, provenen de donacions desinteressades? O que el Pere Mata de Reus no té beneficis incontrolats? O que les empreses públiques com el SEM, l’IAS, l’ICO o l’IDI no es creen precisament per evadir els controls públics? El dels salaris dels seus gestors, entre molts altres.
Em va sorprendre enormement que Gemma Tarafasemblés cofoia amb ‘tenir mà’, com a Ajuntament de Barcelona, en la gestió de les Àrees Bàsiques de Salut que gestiona el PSMar. I tota la resta de la població de Barcelona? Com pot ser que la representant d’un govern que teòricament dóna suport al manifest de la Marea Blanca no posi en qüestió les bases del model sanitari català? Sembla talment que la realpolitik dels Comuns es conformi amb separar l’ànim de lucre de les entitats que ‘fan una bona feina’ sense ànim de lucre. De debò la solució és que els ajuntaments tinguin «accions», membres en els consells rectors, de les entitats gestores de la sanitat? Ja en parlarem un altre dia, però el concepte de participació no té res a veure amb això. Igualment sorprenent és l’anunci de creació de la Xarxa Oncològica de Catalunya. Realment es necessita crear aquesta xarxa per col·laborar entre dues entitats públiques obligades a col·laborar o per disfressar el seu objectiu real que no és altre que l’apropiació definitiva per part de l’ICO de la feina oncològica de l’ICS?
Al marge d’obstacles greus per desprivatitzar com la recent sentència del Constitucional o com les normes europees que bloquegen l’ampliació de recursos públics, personal inclòs, i que només es poden resoldre amb una desobediència decidida, i no en parlem si deixem passar el TTIP, hi ha un aspecte que hauríem de resoldre de manera immediata a casa nostra. Es tracta de donar una resposta clara als temors i patiments del personal, pel seu futur que dissortadament lliguen al futur de l’empresa on treballen i no al futur del sistema sanitari. Aquests no es resolen, ni de bon tros, amb la fórmula que Comín s’ha tret de la màniga. És una barbaritat dir que el personal de la Clínica del Vallès anirà al Taulí i quedar-se tan panxo. Una irresponsabilitat tan gran com negar els problemes cantats entre el personal del laboratori del Trueta enviat a l’IAS i el d’aquesta institució.
Quan es parla del consens que va representar el model sanitari català, no només es parla d’un consens entre les elits econòmiques i polítiques, en cap cas un consens de la base, sinó que també s’amaga un consens implícit amb les elits sindicals, les que en cap moment han propugnat un canvi de model, les que en tot moment han obstaculitzat el clam del personal de tot el SISCAT, que no és altre que “una sanitat, un conveni”. El personal de l’antiga XHUP reclama, des dels anys 80, l’equiparació de les seves condicions laborals amb les de l’ICS. Malgrat tots els acords, laborals i parlamentaris, aquesta equiparació no s’ha produït mai. Un crim impune. Ara, amb una major precarització de la feina a l’ICS que a la xarxa concertada, les diferències són menors, sovint s’han invertit, i podríem dir que només existeixen amb l’objectiu exprès de tenir dividit el personal. Cal, de manera immediata, una equiparació total de les condicions laborals en la xarxa d’utilització pública i, en el procés constituent, l’elaboració d’un estatut del personal dels serveis públics que prevegi la integració de tots els proveïdors, tots, sota la gestió directa del servei nacional de salut de Catalunya.
Haig de fer un incís d’última hora relatiu al malestar expressat per determinats professionals de Sant Joan de Déu, amb la cobertura de l’empresa. Si ja en Comín ha advertit de la manipulació que fa Quironsalud amb les dades de la plantilla que quedaria afectada per la desprivatització, ara és del tot inacceptable que aquests professionals justifiquin el regal de Port Aventura dient que ja n’havien començat a parlar a finals de 2012, com si llavors no fossin coneguts els terminis del concurs del transport sanitari. I el que és pitjor, que ens vulguin fer creure que la beneficència és indispensable per a la sanitat.
Ara fa prop d’un any, pocs mesos abans de què acabés la legislatura d’Artur Mas, es va celebrar el concurs públic per adjudicar la concessió del transport sanitari a Catalunya, una de les que més diners mou: 214 milions d’euros anuals per un període de 6 anys prorrogable fins a un màxim de 10 anys. El concurs suposava també la implementació d’un nou model de gestió del transport sanitari, que es va començar a desplegar el 3 de novembre a Lleida i va continuar fent-ho de manera esglaonada a les diferents regions catalanes. Repassem les claus al voltant d’un model que ha aixecat polèmica des de la mateixa adjudicació a les empreses contractades fins a la seva implantació i que ha portat -arran d’una denúncia de la CUP- a la Fiscalia a investigar l’adjudicació de part del servei a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya (TSC).
Un concurs qüestionat
La primera polèmica arriba amb la celebració del mateix concurs. En els darrers mesos amb Boi Ruiz al capdavant de la Conselleria de Salut es convoca el concurs per adjudicar el servei de transport sanitari urgent i el no urgent. El resultat: Transport Sanitari de Catalunya (TSC) s’emporta directament o indirectament -a través d’una Unió Temporal d’Empreses (UTE)- set dels tretze lots totals. Li corresponen les regions de l’Alt Pirineu, Girona, la Catalunya Central, Barcelonès nord i Maresme o Barcelona ciutat, entre altres. També s’emporten bona part del pastís la UTE Egara-La Fuente, a qui s’adjudica les regions de Lleida, Tarragona i Terres de l’Ebre, i Falck, amb les regions de Baix Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat i el Vallès.
Després de conèixer el resultat de l’adjudicació, diversos licitadors presenten a l’abril recursos especials en matèria de contractació i el Tribunal Català de contractes del sector públic (TCCSP) els estudia. Al juliol, aquest òrgan desestima totes les al·legacions presentades i el Servei Català de la Salut (CatSalut), que és l’òrgan contractant, reprèn el procés d’adjudicació del concurs de transport sanitari per formalitzar els contractes amb les empreses adjudicatàries.
Concentració del transport urgent i no urgent
El nou model, a diferència de l’anterior, suposa concentrar la gestió del transport sanitari en mans del SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques). Fins llavors el SEM, empresa pública, s’encarregava només del transport urgent -desplaçament en cas d’emergència- i la resta, el no urgent, estava en mans del CatSalut. És a dir, que amb el nou model, el trasllat programat entre el domicili de l’usuari i un centre sanitari, o a la inversa, o entre dos centres sanitaris, per a la realització de proves diagnosticoterapèutiques o tractaments especialitzats, també passa a ser gestionat pel SEM.
Amb l’adjudicació del darrer concurs públic del transport sanitari català i la formalització dels contractes a l’estiu, entra en vigor aquest nou model de gestió. Segons diu llavors Salut, les bases del concurs inclouen la subrogació del personal tal i com estableix el conveni laboral del transport sanitari i es mantenen les hores i el nombre de vehicles. Treballadors de diverses regions però comencen a denunciar els retards en el transport no urgent. Gent que va tard a fer-se una ressonància o simplement que ha d’esperar hores després de la diàlisi fins que el vehicle ve a recollir-lo, són algunes de les situacions que descriu el tècnic sanitari Artur Giménez a aquest diari.
Canvis en els vehicles
La introducció de nous vehicles, els anomenats Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), són una de les novetats del model, pensats per prioritzar l’assistència dels pacients in situ sobre el trasllat dels mateixos, ja que al ser un turisme àgil no té capacitat per a un trasllat. Aquest diari recollia fa uns mesos les queixes de diversos treballadors respecte aquests nous vehicles. A Palamós, per exemple, hi ha dos equips, un Vehicle d’intervenció ràpida (VIR), amb un metge i un tècnic i una Unitat de Suport Vital Avançat (USVAi) que compta amb un tècnic i una infermera. “Sense una infermera al costat costa molt fer segons quin tipus d’intervencions”, assenyalava David Gràcia, metge assistencial del SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya) de l’Hospital de Palamós.
“Una altra incongruència és que en alguns casos els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), introduïts segons el SEM per prioritzar l’assistència qualificada sobre el trasllat de pacients, està arribant més tard que altres vehicles, fet que pot suposar un problema ja que hi ha un tipus de vehicle, els de Suport Vital Bàsic, que només compten amb dos tècnics i no compten amb cap metge. És el cas de Lleida, on el VIR està situat a Alcarràs”, es queixava a aquest mitjà el secretari del sector Transport Sanitari UGT de Catalunya Ramon Vilella fa uns mesos. El conseller de Salut, Toni Comín, ha reconegut en el Ple del Parlament aquest dijous que “si bé es confirmen de forma parcial els avantatges dels VIR, aquests no ho fan de manera suficient”.
També sobre els vehicles, Artur Giménez, denuncia a aquest mitjà que per exemple a les Terres de l’Ebre s’han retallat unitats de Suport Vital Bàsic, que són “les primeres a arribar”, segons explica. A més, diverses unitats que abans feien 24 hores ara només en fan 12. “A la nit tenim 13 ambulàncies de SVB per totes les comarques de les Terres de l’Ebre, és insuficient”, afegeix aquest treballador.
Desplegament desigual al territori
Altres queixes reconegudes aquest dijous pel conseller de Salut és que alguns dels problemes que presenta el nou model és que els temps de resposta no són homogenis a tot el territori. Així ho ha anunciat aquest dijous Comín al Parlament, on ha avançat alguns dels resultats dels informes de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i del Servei Català de la Salut (CatSalut) sobre el nou model de transport sanitari, a qui va encarregar avaluar els resultats del model els darrers mesos. En aquest sentit, Comín ha admès «problemes d’implantació».
La diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, explica a aquest mitjà que “el problema és com està plantejat el model en si mateix ja que no té en compte el territori”. Segons ella, el model pot funcionar a Barcelona ciutat però no en territoris heterogenis.
Conseqüències de la implantació
Més enllà de les denúncies de plataformes com ‘Salvem les ambulàncies de les Terres de l’Ebre’, que consideren que el nou model menysté la qualitat assistencial, les conseqüències de l’adjudicació del transport sanitari i la implantació de l’anomenat sistema de transport integral han arribat més lluny. Entre algunes de les conseqüències hi ha la investigació per part de la Fiscalia de l’adjudicació del servei d’ambulàncies arran de la denúncia de la CUP sobre l’oferta “manifestament incompleta” de l’empresa TSC, que va adquirir set dels tretze lots que van sortir a concurs l’any passat. En la denúncia la formació anticapitalista també apunta la donació de tres milions d’euros que havia fet aquesta empresa a l’Hospital Sant Joan de Déu.
D’altra banda, el departament de Salut va encarregar a l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i al Servei Català de la Salut (CatSalut) avaluar la implantació del transport sanitari. Segons Salut, els informes sobre el nou model es troben en la fase de finalització i s’entregaran a la presidenta a la Comissió de Salut en els propers dies. Tot i que és a partir de llavors quan segons Comín podran prendre decisions «de manera rigorosa», el conseller ja ha avançat aquest dijous que destituirà la cúpula directiva del SEM i obrirà un concurs públic per renovar-la.
Preocupant que no arribi l’ambulància. Preocupant per la persona malalta que perdrà la seva sessió de rehabilitació, diàlisi o quimioteràpia o per qui, en cas d’urgència, no li arribi l’equipament sanitari necessari. Preocupant pel personal que presta el servei, que veu amb enorme frustració com s’ha degradat tant la seva feina com les seves condicions laborals i que espera el ruixat que li caurà de boca de l’esmentada persona malalta, com si la responsabilitat fos seva. Una responsabilitat que no serà per l’empresa concessionària del transport sanitari, més preocupada a fer-se atractiva al millor comprador. I tampoc no gaire pel Departament de Salut, que està trigant massa a penalitzar l’empresa pels seus evidents incompliments contractuals.
Transport Sanitari de Catalunya SLU (TSC) va resultar adjudicatària de set dels tretze lots del concurs del Transport Sanitari, licitat l’any 2014 per un import màxim de 2.556.000 euros, adjudicat amb molta polèmica durant el passat 2015 i posat en marxa, segons el lot, entre el passat novembre i el 14 de gener d’aquest any. Tres lots en exclusiva i els altres quatre compartits amb diverses UTE de les quals forma part. TSC és propietat d’Investindustrial, fons de capital risc controlat per la família Bonomi, també propietària de Port Aventura. I són tan bons homes que, tan aviat com van sortir les adjudicacions esmentades, van regalar una UCI pediàtrica i una àrea adaptada de jocs infantils a Sant Joan de Déu. Aquesta seqüència d’esdeveniments està en el centre de la denúncia que la CUP ha presentat a la Fiscalia aquesta setmana passada. Com fa uns dies deia Ignacio Escolar: ‘Menos caridad y más pagar impuestos, doña Pilar‘.
No, no sabem encara si la família Bonomi o Investindustrial surten als ‘Papers de Panamà’, però sabem que el TSC va presentar a concurs uns vehicles de transport que tenia compromesos amb una altra adjudicació, amb unes targetes de transport que no complien les condicions requerides pel concurs i unes bases de les quals no disposava. Factors tots aquests més que suficients per excloure l’empresa del concurs. Sabem també que el concurs estava mal plantejat perquè no partia de xifres reals dels serveis ordinaris que s’haurien de cobrir, raó per la qual la primera sospita sobre els incompliments era la d’un pacte entre el CatSalut i el TSC, segons el qual aquesta no seria penalitzada. Sabem que Josep Maria Padrosa, el director del CatSalut que signa les adjudicacions, no és precisament una persona molt curosa en les seves adjudicacions, com demostra el fet que l’Autoritat Catalana de la Competència li anul·lés el concurs de Rehabilitació de 2012, multant, entre altres, la seva exempresa Fisiogestión per “repartir-se el mercat”. Tampoc no és curós en el control dels seus papers, com demostra, si més no, l’escàndol produït quan es va descobrir que constava com a apoderat de les empreses que contractava com a director del CatSalut. A més, el seu historial ens mostra que sempre ha anat sortejant la legalitat i que no ha estat exemple de transparència. A Girona el recordem perquè va implantar i defensar cobraments sense suport legal a pacients sense targeta sanitària als CAP de la costa, perquè protegia incompatibilitats de càrrecs intermedis, perquè ens amagava els convenis amb les entitats concertades… Sabem que Padrosa havia anat canviant de càrrec de la mà de Xavier Pomés i Abella. Quan Pomés dirigia l’ICS, va nomenar Padrosa subdirector d’Atenció Primària. Quan Pomés va passar a ser conseller de Governació, va fer de Padrosa el director general dels Bombers. Després Pomés va ser conseller de Sanitat, però llavors en Padrosa ja es va passar a la privada.
Però què pinta en Pomés en aquest enrenou? Doncs ja fa molt que és delegat de la Cúria General de l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu pels centres de l’Amèrica Llatina. Però no es passa tot el temps a les amèriques, ni molt menys. Per exemple, va ser ell qui va rebre la condecoració que va donar Morenés als metges del nostre Hospital Sant Joan de Déu per salvar la cama d’una nena afganesa. Compatibilitzava aquestes feines amb la presidència dels hospitals Clínic i Sant Pau, amb els seus interessos privats, entre altres, amb el Grupo MGO, que rep contractes de la Generalitat però que ell va abandonar a finals de 2014, i amb l’E-Center propietari d’Ambulàncies Reus, empresa que, mira per on, ha perdut en aquest concurs l’adjudicació que tenia amb l’anterior. Al consell d’administració de l’E-Center va entrar per mig de la seva empresa Mandel Investments, que encara consta com a administrador solidari. És a dir, que segurament els seus interessos s’han vist perjudicats pel concurs i potser li calia alguna compensació.
És clar que el fet d’evidenciar aquestes ‘coincidències’ serà catalogat de populisme o de “franctiradors disposats a etiquetar qualsevol intent de modernització com a privatització del sistema” o de “discursos demagògics més propis del Maig del 68 que del segle XXI”, com deien els senyors Pomés i Josep Maria Via en un escrit conjunt, propugnant que ens deslliurem dels “actuals sistemes de gestió pública i control” i que abracem, com si no els tinguéssim prou abraçats, “els instruments de gestió i auditoria empresarial”. Però és tan i tan gran el saqueig posat en evidència en aquests darrers sis anys de lluites en defensa de la sanitat pública, que finalment hem aconseguit posar en qüestió el model sanitari català, al carrer i al Parlament, i hem manifestat que volem ja un canvi.
Potser no és rellevant la relació entre els senyors Pomés i Padrosa, malgrat ser tots dos defensors del model en qüestió. Potser cal fixar-nos més en l’interès del CatSalut de Padrosa de traspassar el que és públic al que és privat, ho dirigeixi qui ho dirigeixi. Perquè sí que és rellevant que Sant Joan de Déu viu majoritàriament del pressupost públic, del CatSalut, per molt que l’Orde religiosa es vanti de ser cada cop menys depenent d’aquest pressupost, i de la caritat com a mòbil suprem de la humanitat. Perquè, mentre no quedi clar si l’UCI pediàtrica i l’àrea de jocs regalades per la família Bonomi a Sant Joan de Déu és d’utilització privada o pública, sempre planarà el dubte de si el regal no s’ha fet, en realitat, al CatSalut com a mostra d’agraïment per l’adjudicació múltiple rebuda.
Aquesta adjudicació del transport sanitari s’hauria d’anul·lar. Tenim prou arguments jurídics, ètics i econòmics per fer-ho. I no caldria fer cap nou concurs. No ens cal una col·laboració pública-privada que no és col·laboració sinó sagnia. Gestió directa per part del CatSalut. I que ningú la identifiqui amb burocratització. La Catalunya que volem tindrà una administració eficient, àgil, supermoderna… i participativa. Realment participativa.
La inquietud i el malestar que va començar a haver-hi a les Terres de l’Ebre a la tardor, arran de la implantació del nou model de transport sanitari català a la regió, s’ha traslladat aquest divendres en forma de més de 17.000 signatures al Síndic de Greuges.
Artur Jiménez, tècnic en emergències sanitàries, ha vingut aquest divendres des de l’Ebre fins a Barcelona juntament amb altres membres de la plataforma Salvem les Ambulàncies de les Terres de l’Ebre. «Hem vingut a demanar que ens retornin les ambulàncies que es van retallar tant l’any 2012 com ara a l’entrar el nou concurs de transport sanitari el 2015», ha explicat després que la plataforma hagi lliurat les signatures.
«A causa de les retallades d’ambulàncies que hi ha hagut el problema que ens trobem és que les ambulàncies tarden molt en arribar als accidents. Tenim poblacions on l’ambulància triga més de 20 minuts en arribar, és per això que reclamem que en les emergències -on els minuts compten- no triguin més de deu minuts en arribar». Segons explica Jiménez, per exemple, en el cas d’una parada cardiorespiratòria, a partir del cinquè minut les possibilitats de supervivència comencen a decaure i a partir del minut deu pràcticament ja no serveix res. És per això que demanen que tota la població tingui una ambulància a uns deu minuts. «Entenem que per les característiques del nostre territori això és molt difícil però té el mateix dret a un servei ràpid un habitant de Benifallet com una persona que viu en una gran població com Barcelona», assegura.
L’inici del conflicte
El passat 17 de novembre, i dins del desplegament gradual del concurs de Transport Sanitari Integrat (TSI) a tot el territori català, es van posar en marxa les noves unitats a les Terres de l’Ebre. Segons informació del Departament de Salut van començar a donar servei 25 noves unitats: 21 de Suport Vital Bàsic (SVB) integrades per dos Tècnics d’Emergències Sanitàries (TES), 3 de Suport Vital Avançat (SVA) integrades per un TES, un infermer i/o un metge, i 1 Vehicle d’Intervenció Ràpida (VIR) integrat per un metge i un TES, que donen servei a més de 200.000 ciutadans.
Des del darrer concurs per la contractació del transport sanitari, és el Sistema d’Emergències Mèdiques qui s’encarrega de centralitzar la gestió de tot el transport sanitari públic de Catalunya, tant l’urgent com el no urgent. En el cas de les Terres de l’Ebre l’empresa adjudicatària del servei, i per tant, la que opera ara a la regió, és la UTE Egara Lafuente.
A mesura que el model s’ha anat implantant pel territori català ha despertat diverses queixes i inquietuds entre treballadors del SEM i també usuaris. El passat 2 de març el model de transport sanitari va ser objecte de debat al Parlament. «Sap que Ara hi ha cues d’ambulàncies a les portes de les urgències dels hospitals? La setmana passada per exemple a Tortosa 7 ambulàncies amb pacient a dins esperant fins a tres hores davant l’Hospital Verge de la Cinta», va plantejar la diputada de Catalunya Sí que Es Pot Marta Ribas al conseller de Salut. Comín, que s’ha mostrat prudent fins ara amb les queixes arreu del territori per la implantació del nou model va respondre-li que primer calia veure si els problemes «són d’implantació o de model». Des de la plataforma reivindiquen recuperar la qualitat assistencial de l’any 2012.
Implantació desigual a Catalunya
Fa un parell de mesos, després que s’acabés el desplegament gradual del nou model, UGT denunciava que el model de Transport Sanitari Integral de Catalunya provoca «incongruències, acomiadaments i pitjor servei als usuaris». Entre les incogruències que va denunciar el sindicat a aquest diari hi ha la formació als treballadors sobre els nous vehicles -en algunes regions s’han fet onze hores de formació mentre que en altres una sessió informativa de 30 minuts-. També reivindiquen una reducció de les demores i una major eficiència en el transport no urgent.
D’altra banda, el model actual inclou, com a novetat, la incorporació de nous Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), pensats per prioritzar l’assistència dels pacients in situ sobre el trasllat dels mateixos, ja que al ser un turisme àgil no té capacitat per a un trasllat. Segons treballadors u na altra incongruència és que en alguns casos els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), introduïts segons el SEM per «prioritzar l’assistència qualificada sobre el trasllat de pacients», està arribant més tard que altres vehicles.
